Capítol 21

Eres tu.

A bord de la petita barca, Càrritx, Bordiol i Adonis Adiant varen arribar al Port de La Savina, on varen ser rebuts pels atònits Xipell, Abatzer i Xenixell, que havien estat avisats pels vigies del port de la proximitat de la petita embarcació que s’anava acostant.

Molta va ser l’alegria del retrobament amb els vells amics, i moltes varen ser les paraules amb les quals els tres senyors varen explicar als fidels companys tot el que havien vist i viscut des que s’havien separat, sense ometre cap detall, fins que arribaren a cavall a S’Estanyol.

Quina no havia de ser la seva sorpresa!, quan Jasíone va sortir a rebre’ls agafada de la mà de Falcó, a qui semblava no voler amollar per res del món!

Càrritx i Bordiol molt s’alegraren de veure a Falcó, i Bordiol fins i tot va vessar llàgrimes mentre l’abraçava estretament.

Però Adonis Adiant es va mostrar terriblement enfadat, i els germans varen haver d’abraonar fortament al seu cosí per evitar que es tirés sobre Falcó i el matés a puntades de peu i cops de puny, mentre l’insultava i li retreia que havia lluitat contra ells i els havia capturat de forma ignominiosa, amb xarxes de pescador, i els havia posat en les mans del seu pitjor enemic, quan ells havien acudit a Parellada, a l’obscura fortalesa de Zitzània, per rescatar-lo de les urpes de Lladern.

Falcó, pàl·lid de fatiga i amb una fluixedat que provenia de la decepció i la frustració, va dir:

—No vull discutir. Però no tinguis, Adonis Adiant, la desvergonyia de posar-me com a principal objectiu de l’expedició contra Zitzània, doncs sé del cert que no ho vaig ser.

—No? —va cridar Adonis Adiant—. I doncs, ara mateix defensa la teva vida, doncs et juro que és el meu principal objectiu travessar-te el cor amb la punta de la meva espasa, traïdor!

Falcó no li va donar oportunitat d’extreure la seva espasa, sinó que es va tirar sobre Adonis Adiant amb les mans nues, i el va colpejar a la cara i al pit i als costats entre grans bleixos, fins que, contra allò que tots esperaven, Falcó va retre al senyor d’Alaior i el va immobilitzar contra el sòl. Aleshores, tenint així a la seva mercè a Adonis Adiant, es va treure una borsa de vellut que duia fermada al cinturó, cordada amb un cordó d’or, i la va deixar sobre el pit del dimoni.

—Aquí tens, dimoni caparrut i espantós, el que et va robar la fura criada entre fems i pantans.

I Falcó es va aixecar, i sense forces ni pel plor que lluitava per aflorar als seus ulls, es va acomiadar.

—Tenies raó, Bordiol —va dir a Bordiol, mentre els ulls se li ennuvolaven en mirar a la plorosa Jasíone—, Balearia Prodigiosa és massa formosa i salvatge i hostil perquè un simple cor humà la pugui suportar. Tot i tenir el meu cor ple a vessar d’amor, tot i les meves bones intencions, mai no he assolit en veritat conquerir aquesta terra de prodigis amb tota la seva màgia, ni els vostres cors, que sempre s’han reservat un bocí per a la desconfiança. O m’he d’anar, o m’he de morir. I és llàstima morir sense donar un instant de conhort a mon pare, el Taumaturg, el qual, encara que no és el meu pare veritable, és l’únic, a part de la meva amada Jasíone, que m’ha demostrat autèntic amor. No he sigut just amb ell. Estic enfadat i trist. No m’he comportat bé.

Falcó va llençar un gran sospir de cansament. Aleshores, com en una nebulosa, va escoltar que Adonis Adiant reclamava l’atenció dels presents, i es va girar per mirar com el senyor d’Alaior exhibia, una a una, les joies que ell havia guardat dintre de la borsa de vellut: l’anell de Càrritx, el braçalet d’or d’Adonis Adiant en forma d’amfisbena, i el penjoll amb la turquesa fetillada que Jasíone li havia regalat, i que Bordiol havia portat al coll des que Falcó s’havia perdut a Cala Coves. I llavors, el floc de cabells rossos obscurs, que pertanyien a Adonis Adiant, un floc de cabells rossos clars com l’or, que pertanyien a Bordiol, i un floc de cabells negres de brill metàl·lic (Càrritx es va dur la mà on el misteriós alliberador li havia tallat els cabells).

Els dimonis envoltaven a Falcó d’Alanzell, que amb prou feines es mantenia dempeus.

—Eres tu? —va preguntar Càrritx.

—Eres tu! —va exclamar Adonis Adiant.

—Eres tu —va dir Bordiol amb seguretat que no admetia discussions, doncs ell quasi en tenia la certesa des que Falcó li havia agafat el floc de cabells al saló vell de banquets de Zitzània, i llavors quan el va abraonar per la força i li va palpar la cara i els cabells just abans de separar-se aquella nit passada del seu misteriós salvador, que per a ell no era tan misteriós.

Durant el dinar, Jasíone els va explicar el que Falcó li havia explicat abans a ella. Falcó només va espipellar el menjar i en tota l’estona quasi no va parlar, doncs estava molt cansat. Càrritx l’observava amb atenció, i posant-se dempeus es va apropar a ell i li va demanar com es sentia, per veure si li podia donar un remei.

—Se t’ennuvolen els ulls, Falcó? Et palpiten les oïdes? —i posant-li el palmell sobre el pit, li va dir—: Tens el cor accelerat, i sembla que et falta l’esma.

Falcó va somriure tèbiament.

—Ara que sóc on i amb qui vull estar, el meu cos i la meva ment trobaran el repòs que necessiten.

—Aquest cansament que tens, Falcó —li va dir de sobte Càrritx—, podria ser només conseqüència de tot el que has viscut i patit. Però jo temo que no sigui tan sols això.

Falcó es va posar dempeus també, amb intenció de partir sense escoltar-lo, però Càrritx el va abraçar amb els seus grans i forts braços, estretament. I llavors es va separar d’ell, just una mica, i mentre encara el sostenia li va parlar, mirant-lo als ulls:

—És perquè t’estimo, Falcó, que ara t’he de parlar molt seriosament, pel teu bé. Ja t’ho vaig dir fa molta estona: la màgia de Balearia Prodigiosa envaeix els sentits fins que els desborda i els destrueix. Et xucla l’ànima, Falcó. Els de Parellada ho saben, i per aquest motiu la seva illa fetillada desapareix del món conegut durant èpoques senceres, i ningú sap on l’envien els encisos del rei Lladern. Mira la teva turquesa, l’amulet que Jasíone et va regalar. S’ha anat empal·lidint amb el temps, al mateix ritme que perdia la seva màgia protectora.

Falcó contemplava a Càrritx als ulls. Li costava parlar, doncs se li havia fet un nus a la gola.

—Sé que m’hauré d’anar. Però partir ara seria per a mi pitjor que la mort. Els de Parellada no es quedaran amb els braços creuats. S’acosta una gran batalla, i el cor em diu que tinc quelcom a fer encara. Dóna’m més temps, si està al teu abast fer-ho.

Càrritx va assentir.

—Ho entenc, Falcó —i li va somriure—. Faré el que podré.