Capítol 22

El girfalc i la cadernera.

Ronsac passejava amb la senyora Xirca per una de les terrasses enjardinades de la fortalesa de Zitzània. De tant en tant s’aixecava una mica de brisa, suavitzant la calidesa de la nit. El cel era un gran emparrat d’estrelles, però mancava la lluna, i les torxes llançaven una llum tremolosa i pobra, formant zones movedisses de llum i de tenebres. Arribaven del palau ràfegues de música moguda i el soroll de la festa.

—No em mireu així, Ronsac.

—No vull importunar-vos, senyora. Voleu que me’n vagi?

—No, Ronsac —li va somriure ella—. Queda’t en bona hora. És que no m’acostumo a la teva gentilesa.

—És propi dels savis seguir la claror —va dir ell—. Quan has sortit del saló, he cregut que s’havien apagat tots els llums.

Ella va somriure altre cop, tan sols amb un costat de la seva boca, i va dir:

—És propi de les arnes seguir la llum…, i cremar-se en ella, Ronsac.

La va observar de reüll quan varen passar sota la lluentor d’una torxa, estudiant la seva fesomia, que semblava ennuvolada per pensaments dolorosos. Pareixia bella entre les belles, senyorial i esplèndida, i Ronsac es sentia en la seva presència com si hagués tornat a la infància, i ell que sempre s’havia sentit orgullós de la seva masculina rudesa s’avergonyia ara i es trobava barroer al costat d’ella.

—També volia contemplar les estrelles del cel —va dir el senyor Ronsac—, i veure si la seva glòria brilla més que la dels teus cabells, oh esposa meva.

Varen seguir caminant en silenci. Després, ella va dir:

—Aquestes frases de galanteria afectada no encaixen bé amb la nostra amistat, el meu senyor Ronsac. Heu de saber que més que alegrar-me, m’empipen.

—Senyora —va dir ell—, tan sols vull fer-te oblidar aquesta malenconia teva. Som marit i muller, i trobes que la meva galanteria és forçada?

—Ronsac, he volgut ser honesta amb tu. Vaig deixar-te molt clar que acceptava ser la teva esposa per evitar un mal major. Tàrrec també em pretenia.

—Sí —va dir ell—, però Tàrrec tampoc és l’home que tu volies.

—Tinguem pau, Ronsac. Aprecio molt la teva amistat. No pensis que no m’adono de la meva sort. Ara sóc una senyora de Parellada, i no tan sols una presonera distingida. I les paraules amb les quals el rei t’ha lloat, per haver estat el primer en protegir la seva vida quan aquell traïdor de Falcó el va atacar, han fet enrogir d’orgull les meves galtes.

—No dius la veritat, senyora. Les teves galtes han enrogit pel record de l’amor que li tens a aquell que tu anomenes traïdor. El teu vestit amb prou feines podia contenir el teu pit agitat mentre el rei descrivia com Falcó d’Alanzell es va enfrontar a tots nosaltres i ens va reduir a tots, i ens va deixar fermats i a les fosques per enfrontar-se a la guàrdia i alliberar als dimonis, i llavors va escapar ell mateix, muntat a l’alba sobre un alicorn reial. Els teus ulls relluïen amb la llum que jo envejo: en ells hi havia amor. No ho neguis més, senyora, ni t’ho neguis a tu mateixa: estàs enamorada de Falcó d’Alanzell. I no et culpo. Però ell va escollir ajudar als seus antics amics i tornar al costat de la dona que estima, demostrant que és lleial i no traïdor com tu dius, i d’aquí ve aquesta malenconia gelada i desdenyosa que el meu amor no pot fondre. Devora el foc que hi ha al teu cor per Falcó, el que hi ha al meu per a tu és com el feble sol de l’hivern quan intenta dissoldre els estanys congelats.

—La destinació és un bordegàs cec; no et fiïs del seu daltabaix següent.

—No pot ser que confiïs en donar compliment a aquest sentiment desgraciat!

—No en confio. Però estàs equivocat. No li guardo amor a Falcó: l’he substituït al meu cor per un odi molt gran, i això és el que em turmenta, doncs hauria volgut evitar-ho. Odio als dimonis perquè m’han arravatat l’amor de Falcó, i l’odio a ell per ser incapaç d’estimar-me.

—No em puc creure això que dius. Bé que vaig veure com t’alegrava que Falcó escapés sense danys.

—Igual que vós, senyor, igual que el propi rei: quan el corser volador va semblar que faria caure a Falcó tots posàreu aquella cara, ha, ha. Tots sospiràreu amb alleugeriment, i el rei fins i tot li va somriure i el va saludar amb la mà. Ha, ha.

—És veritat. Quin home aquest Falcó. Tots volíem que se’n sortís. Però aquesta simpatia, sorgida en moments d’embull, és com els peix fresc, que als tres dies empesta.

—Per ventura no estem a Parellada? Tot aquí acaba podrit, fins i tot l’amor. Ara tinc set de venjança. No tenim poder suficient per forjar poderoses malediccions, si és que és veritat que la destinació és cega?

Es varen detenir al peu d’una escalinata que conduïa a la torre interior. La senyora Xirca es va recolzar una estona sobre la balustrada de marbre negre, mirant cap al mar sobre les maresmes planes, accidentades per la llum dels estels de la nit sense lluna.

—Narcís i Càrex estan a punt amb l’armada —va dir per fi—. I Tàrrec i Carduus i els teus fills desitjant entrar en combat. Falcó va obrir la porta de la nostra admiració i la de la seva destrucció, aquella nit que va convertir el nostre banquet en una batalla, i les nostres alegries carregades de vi en ira sagnant.

Va quedar en silenci una estona, i després ell li va dir:

—Senyora, volgués que contemplessis fredament la qüestió i que deixessis aquestes exclamacions amargues. Els dimonis vingueren a alliberar-lo, i ell va haver d’equilibrar la balança; va poder matar a molts, però no va voler matar a ningú. Per això penso que els déus del cel el protegiren aquella nit.

—No m’embrutis les oïdes amb aquestes excuses —va respondre ella—. Lladern li va oferir tot al seu abast, menys una cosa, just la qual ell va prendre per la força. Va abusar vergonyosament, i tot el temps que va estar aquí tan sols pensava en aquella dimoniessa fetillera. Oh, ara comprenc bé la bogeria de Tàrrec. Sí que és una fetillera, i jo l’odio també a ella, més que a res en aquest món. Amb lo instruït que estàs en la naturalesa i en la seva filosofia, hauré d’ensenyar-te que l’el·lèbor més mortal i el vòmit del gripau són poc metzinosos comparats amb l’odi d’una dona?

La foscor d’un gran banc de núvols que s’estenia des del sud va apagar la llum dels estels. Xirca es va tornar per seguir amb el seu lent passeig per la terrassa. Les espurnes grogues i ardents dels seus ulls relluïen a la llum de les torxes. Ronsac caminava al seu costat.

—Oh, senyor meu —va exclamar ella—, una cosa turmenta la meva ànima: que passen els dies i els mesos, i el rei de Parellada sotmet a tots els pobles, però consent que els més orgullosos, aquests rebels de Formentera, encara no estiguin sota els seus peus. No pot perdonar a Falcó! Podria arribar-li un mal final i la ruïna absoluta de tots nosaltres si deté el seu braç sobre Formentera.

—Senyora —va dir el senyor Ronsac—, has pintat en breus paraules un resum del meu propi temor. Doncs deixant de banda la meva opinió vers Falcó, jo he travessat el Mur Màgic per acabar amb el domini d’aquesta raça perniciosa. Que els copegi ara el rei, aquest és el meu parer.

Ella va somriure, i va semblar que la nit càlida es refrescava i s’endolcia amb el somriure d’aquella dama.

—Ets per a mi un company benvolgut —va dir ella—. Tu mai no t’oposes al meu ànim. Només fa una estona ho has fet, per molestar-me amb la teva xerrameca aduladora i afectada. Crec que puc arribar a estimar-te, Ronsac.

—Era que volia treure’t d’aquesta tristesa teva —va dir Ronsac. I va afegir—: Has d’agrair-m’ho, doncs no he dit sinó la veritat.

Ella es va detenir de sobte, i va dir:

—Anem, ja m’he llevat de damunt el mal humor. A qui creieu que enviarà el rei a Formentera?

—Em podria enviar a mi, senyora meva. Però també pot posar-se en mans de Carduus o de Tàrrec. Si jo fos el rei, m’escolliria a mi mateix com a general en cap per a l’empresa de derrocar a Formentera. Podria enviar a Carduus, que va portar a terme grans fetes en els seus temps, però, al meu judici, no és de fiar per a tal missió. A Tàrrec encara no li ha perdonat la seva falta en el banquet.

—Tàrrec! —va dir Xirca—. Així que creus que el rei el culpa d’haver provocat a Falcó?

—Crec que és privilegi del rei culpar a tots menys a ell mateix. Està boig d’ira per haver agafat aquella fruita espinosa i no haver-se-la poguda menjar. I a Tàrrec li passa el mateix amb Jasíone: quins homes, aquests dos! Tan sols somien en destruir allò que més desitgen en el fons dels seus cors. Tàrrec s’ha comportat en el saló amb una maldestra presumpció, fent entremaliadures a Narcís, fent sonar l’espasa, i amb moltes altres fanfarronades desvergonyides; i el pitjor de tot és que intentava obertament galantejar a Silene, que està promesa en matrimoni amb Narcís; i serà meravella que no vessi l’un la sang de l’altre abans que acabi la nit. Crec que Tàrrec no està disposat a sortir al camp de batalla sense estar segur del seu premi; i crec que el rei, que li endevina el pensament, no vol oferir-li cap nova empresa per no donar-li així el gust de rebutjar-la.

Estaven sota la porta en arc que s’obria entre el pati interior i la terrassa. Seguia sortint música del gran saló de banquets. Sota l’arc, i entre les ombres dels enormes contraforts de les parets, era com si els elements de les tenebres, expulsats dels cercles lluminosos que envoltaven les atxes, s’abracessin a les seves tenebres germanes per duplicar la foscor.

—Xst! —va dir Ronsac—. Passos en el pati.

Es varen tornar cap a l’arc. Es varen trobar a la porta amb Tàrrec, que sortia del saló de banquets. Es va detenir davant ells per mirar fixament a Xirca en la foscor, de tal manera que aquesta va sentir la calor del seu alè, carregat de vi. Hi havia massa foscor com per reconèixer els rostres, però la va reconèixer per la seva alçària i pel seu port.

—Disculpeu, senyora —va dir—. He cregut per un moment que éreu… Però no importa. Que descanseu.

Dit això, li va franquejar el pas amb una gran reverència, donant una forta empenta a Ronsac amb el mateix gest. Ronsac no tenia desitjos de barallar, i li va cedir el pas i va seguir a Xirca fins al pati interior. El senyor Tàrrec es va asseure en el banc més pròxim, recolzant còmodament la seva forta esquena en els coixins, i allí va quedar reposant. Una parella que abandonava la festa va passar vora el banc, i quan la dama li va dirigir una mirada coqueta Tàrrec va eructar grollerament i va fer una rialleta quan la parella va accelerar el pas, allunyant-se. Aleshores Tàrrec va espetegar els dits i va cantar:

Una remor darrere d’ell, a la seva esquerra, li va fer tornar el cap. Es va lliscar una figura des de l’ombra profunda del contrafort més pròxim cap a la porta. Ell va saltar, va arribar el primer a la porta i va tancar el pas amb els braços oberts.

—Ah! —va exclamar—. Aquí hi ha una cadernera que prova de volar en la nit… Et vaig estar esperant tota la nit passada, ocelleta. Et vares riure de mi, però ara tindré el meu premi, doncs t’he atrapat.

La dama va riure.

—No tens gens de vergonya, Tàrrec. Saps que estic promesa a Narcís. Has de reconèixer que és més bon partit que tu.

—Ets molt valenta al provocar-me, senyora. Saps que si em fas enfadar, puc prendre de tu el que em vingui de gust, i qui m’ho impediria si ho fes ara, aquí mateix?

—Ni tu tens el coratge de fer el que dius, animal. No consentiré que em tractis com a una criada. Massa temps he suportat les teves maneres brutals de baleàric.

Tàrrec la va envoltar amb els seus braços i la va aixecar contra el seu pit.

—Oh Silene —va dir amb veu tèrbola, acostant el seu rostre al d’ella—, defensa’t de mi si pots.

Ella tenia els braços immobilitzats als costats en aquella abraçada poderosa, però no es resistia, sinó que més aviat semblava oferir-li a Tàrrec la seva boca i la gola i el pit per a la seva luxúria. Tàrrec va inclinar el rostre i la va besar amb passió, i va enfonsar el rostre entre els seus pits, dient:

—Aquesta nit ets meva.

—Ara no! Aquí no, Tàrrec! —va dir ella com ofegada.

Però Tàrrec li va ficar la mà per davall la falda i li va dir:

—Els teus llavis diuen «ara no», però el teu cos crida «ara i aquí mateix».

I sense deixar de besar-la, la va recolzar contra el mur en la part més fosca, li va alçar les faldilles i d’una grapada es va desfer de tot el que li molestava per entrar dins ella amb ferotgia. Silene va fer un petit gemec, però llavors els seus moviments s’acoblaren als de Tàrrec.

—Ets un bèstia —li va dir ella quan Tàrrec la va soltar.

—El teu bèstia, sempre que vulguis, senyora meva —li va contestar ell, besant-la altre cop—. Aviat partirem a la guerra, Silene. Aprofita mentre encara sóc al teu abast.

—Pocavergonya —li va dir ella—, bé que sé amb qui estaves pensant.

—De què et queixes, senyora, si ets tu qui s’ha aprofitat dels meus pensaments?

Silene li va acariciar els llavis i el va tornar a besar, i li va dir:

—Per què no vens en secret fins a la porta de la meva cambra, una hora després de la mitjanit? Crec que no la trobaràs tancada.

—I Narcís?

—Aviat seré la seva esposa. Si jo aprofito el teu cos mentre tu penses en una altra, tu pots aprofitar-me a mi mentre sóc la promesa de Narcís. I, si quedes bé, potser també mentre sóc la seva esposa.

—No ets una cadernera, ets una harpia!

—I tu un girfalc —va dir ella, juganera.

Silene va tornar a la festa, acabant de compondre’s la roba pel camí i cantant una cançó d’infantesa:

El senyor Tàrrec va tornar al seu seient, i es va recolzar allí una estona mandrosament, cantant en veu baixa amb una melodia antiga la lletra següent:

Va estirar els braços i va badallar.

—Bé, Narcís. Ja que tu tens el comandament de l’armada, és de justícia que jo tingui la teva dama, al menys de tant en tant i fins que em cansi d’ella.