XXVIII

Però les coses són més complexes. Entre primavera i estiu vaig estar malalt, amb malalties llargues, tres anys seguits. La tercera vegada el doctor Llovet va dir que tenia un gangli. Podia convertir-se en un problema de pulmó.

Al vespre cada dia tenia febreta. No se n’anava. El doctor Llovet va dir que la malaltia no semblava, de tota manera, tan complicada com havia pensat al principi. Havia de descansar molt, això sí. Gironella. Els tiets van dir que hi anés, que i tant.

Vam pujar a Gironella, aquell estiu, la mama, la Núria i jo. El papa va venir una mica més tard i em duia una gandula verda que m’havia comprat.

Les dècimes van anar baixant, amb avenços i retrocessos. Però en definitiva anaven baixant. Als matins havia de prendre medicines de gust desagradable i em llevava tard. A les tardes descansava a la gandula i no podia jugar amb els amics, però molts, no tornaria a passar, venien a veure’m a la terrasseta que les cases dels mestres tenien abans de la porta d’entrada. Vaig anar millorant. De sobte, ja no en tenia, de febres. El perill havia desaparegut. Però, tot d’una, la que es va posar malalta va ser la Nuri. El metge de Gironella, no recordo que n’hi hagués cap altre, va dir que tenia una grip, després que tenia una pulmonia, després que tenia el tifus… Cada vegada pitjor. El papa, que anava seguint el procés des de Barcelona, va prendre una decisió encertada. Va pujar a Gironella amb un taxi, i ben embolicada la Núria, se’n va tornar de seguida cap a Barcelona, acompanyada dels papes, de la mama també. De fet, jo ja no els necessitava. Però abocat a la barana dels jardinets mirava allunyar-se el taxi i em vaig posar a plorar desesperadament. La Nuri potser moriria. I jo m’havia de quedar aquí.

Vaig reprimir el plor i vaig entrar a la casa dels tiets, capcot. A sopar. Els tiets em miraven de reüll. No hi havia conversa. No sé per què però recordo que el primer plat era sopa de pa, que m’agradava. I les ganes de plorar tornaven i jo procurava evitar-les. Ho evitava, ho reprimia, però vaig acabar amb un esclat de desesperació que no podia aturar. Els tiets no em van renyar, encara que jo em pensava que ho farien. Em van dir alguna paraula de consol. Un noi molt més gran que jo, fill dels amos d’una verduleria, bona gent, m’havia deixat un munt de tebeos. Als tiets, que llegís els llibres de la seva biblioteca els semblava bé, que llegís tebeos no gaire o gens. Crec que va ser la tieta la que va dir: «Després de sopar puja dalt i llegeix tants tebeos com vulguis». Si no m’ho va dir exactament així es va fer exactament així. La veritat és que, en efecte, això em va consolar.

L’endemà al matí em va despertar la tieta amb una copeta de vi bo i un rovell d’ou. A partir d’aleshores, cada matí… Segons ella aquest règim m’acabaria de posar bé. Ja ho estava. Em feien dormir molt i ja no era obligatori passar la tarda a la gandula verda. No havia de córrer massa i podia veure els amics. I, més tard, havia començat el curs escolar, em van fer entrar a l’ala de l’escola on anaven els nens i vaig fer d’alumne. Quina llauna. Em sembla que no vaig tornar a Barcelona fins a principis de desembre.

L’important eren les notícies de la malaltia de la Núria. El metge de Gironella no havia entès la seva malaltia. La Núria, jo no però ella sí, havia arreplegat una ombra de taca al pulmó. A l’època això podia ser el principi de la fi. Calia aconseguir penicil·lina, que no es trobava a les farmàcies, que es trobava al port, on es venia d’estranquis i a un preu molt alt. Què fer? El papa no va afluixar calés, però la mama tenia unes làmines, tota l’herència que havia rebut dels pares, la legítima, i aquests diners van servir per proporcionar penicil·lina, en efecte. De fet, el cas de la meva germana no era dels greus, i es va curar. Quan vaig tornar a Barcelona anava amunt i avall, com sempre. Per sort.

I un dia el papa va deixar de banda el Cucciolo Ducati i es va comprar una moto de veritat, una Ossa. Realment, ell sabia fer estalvis. Però això va ser més endavant. L’any 1950, quan vaig fer deu anys, ell encara anava en bicicleta. A l’estiu, els diumenges, la majoria dels diumenges, la família de l’Enriquet del davant de casa i la nostra família vam començar a anar més amunt del desert de Sarrià. Agafàvem un o dos tramvies fins al capdamunt de Sarrià i des d’allí, a peu, amunt, amunt, arribàvem a una pineda, a la pineda. Hi havia més famílies. Força, n’hi havia. Gent senzilla com nosaltres. Es reia, es feia broma, els nens i nenes jugàvem, ens allunyàvem una mica de la pineda… Aquell estiu va ser dels que no em va tocar anar a Gironella.

El papa arribava el darrer a la pineda. Els grans, homes inclosos, preparaven el dinar, per exemple una arrossada. I mentre ho feien explicaven acudits una mica verds. No, la mama, no. El papa tampoc però ell sí que reia les gràcies de l’Enriquet i dels seus pares. També reia l’àvia de l’Enriquet, que estimava amb deliri el seu nét. Després del dinar els grans continuaven la seva xerrameca però també s’estiraven per terra i feien una bona becaina. Els nens, ma germana no, ens trobàvem amb altres nanos dels que vivien per aquells verals. Entre ells i sobretot el fill petit d’un company de feina del senyor Enric que s’havia fet ell la casa, una casa senzilla, elemental, d’una sola planta.

Quan la tarda començava a caure es plegava tot i anàvem al merendero de la Xata. Allà es prenia una gasosa, una cervesa, una beguda fresca… I el manubri es posava en marxa. Sí, hi havia un manubri i els nens, en aquest cas jo inclòs, vam aprendre a fer-lo funcionar. Els grans es posaven a ballar i nosaltres vinga amb el manubri. El papa ballava, no faltava més. Amb la mama? La mama no en sabia, de ballar, però… Vaja, no recordo amb qui ballava, el papa. Amb qui s’esqueia, potser amb ma germana i tot. Era l’última hora de gatzara entre gent de classe senzilla, plena de riures, de bromes… I, de sobte, s’agafaven els trastos que s’havien pujat a la pineda i, per un camí diferent del que havíem pujat al matí, baixàvem i arribàvem a peu pla i fèiem cua fins que arribava un tramvia i, com podíem, ens hi enfilàvem. El tramvia anava ple de gom a gom. I jo no és que m’ho hagués passat de meravella, més que res perquè els nens que vivien en cases construïdes sense mestre d’obres, sense arquitecte ni cosa semblant, però que tampoc havien crescut en barraques, jugaven de manera força bèstia i se’n reien de mi; no de l’Enriquet, que s’hi integrava millor.

Després d’un llarg viatge en tramvia arribàvem a casa. I demà és dilluns i toca anar a l’escola i jo no n’encertaré ni una.

Però per què el papa arribava tan tard a la pineda? Perquè… Procuraré ser ràpid. Però no ho seré gaire. I no hi ha cap misteri a revelar.

El papa guardava estalvis, no ho podia negar. I ho va justificar perquè va decidir muntar un petit negoci i no haver d’anar a les tardes a la botiga del senyor Mañosa. És que la botiga de confecció del senyor Mañosa feia figa. I el papa va decidir que amb el negociet que pensava emprendre guanyaria més diners i potser ens faríem rics. El negoci del papa es va dir Créditos BECA. BE, de Benet, i CA, de Cascales. El senyor Cascales li va deixar unes quatre mil pessetes de l’època, tampoc tantes però vaja, al meu pare, perquè arranqués, i el que feia el papa era vendre a terminis («a plaços», dèiem). Es posava en contacte amb botigues diverses i li feien una forta rebaixa pel que comprava. Millor dit, el que compraven els clients del papa, que no sé d’on els va anar traient. Aquests clients obtenien de seguida el que volien, fos roba, fos cristalleria o fos el que fos. I després pagaven al papa, de mica en mica, una quantitat cada setmana, podia ser només un duro, podia ser força més. Depenia. I quan el client feia net el papa havia aconseguit més cèntims dels que havia lliurat d’entrada.

Els clients eren de classe humil. Sí, però, de fet, no pas sempre. I aquells diumenges d’estiu el papa arribava tard a la pineda en bicicleta i suant perquè abans havia passat a cobrar a casa d’alguns clients. El vèiem arribar des de lluny, pedalejant una bona i llarga pujada. Vet aquí. Més tard arribaria l’Ossa. Però força més tard. De moment encara no li havien robat la bicicleta. L’hi robarien? No s’ho va creure ningú, i menys que ningú la meva mare. I ell es va comprar el Cucciolo.

De vegades el papa m’agafava i em feia acompanyar-lo a cobrar. Per res, per distreure’s amb mi. I jo no em distreia. Allò em feia molta angúnia. Els clients de classe humil, humil, potser no contestaven quan ell trucava a la porta i potser miraven per la reixeta, silenciosos. No hi havia ningú al pis? Sí. Ho notàvem. Sorollets restringits. O la veu espantadissa d’una nena que deia: «La mama no hi és i no vol que jo obri a ningú». Em feia una pena enorme i m’hauria volgut fondre. Però no era la primera vegada que passava el mateix i el papa escridassava amenaçador. Algú, amb el que porto escrit, pot pensar que a casa érem gent pobra. Això vol dir que el lector o la lectora, si n’hi ha alguna, no sap què és ser pobre. Nosaltres no érem pobres, érem gent treballadora i de vegades no arribàvem a fi de mes. Però el papa estalviava i podia tenir la seva petita vida paral·lela. Discreta.

El papa, a la seva manera, em veia com el seu continuador. Continuador de què? Ell, a pagès, no havia volgut passar la vida llaurant. Ara, quan anava amb mi, ja fos en bicicleta, en Cucciolo o després en l’Ossa, em duia darrere, de paquet, i li agradava passar per davant de l’Escola Industrial. El seu somni era allà, haver pogut estudiar allà el peritatge industrial. Però el que ell no havia pogut ser ho seria jo. Jo tindria estudis. Aquells. M’ho deia. I jo pensava que no, però que sí, però que no, però que no hi hauria més remei.