IV

La meva futura mama, a l’Hospitalet, era una noia filla de gent benestant, amb una mare amb possibles i un pare metge i de dretes que no suportava que la seva dona només li hagués donat noies però cap noi, i que, almenys a partir d’un moment donat, no estimava l’esposa, o va deixar d’estimar-la ben aviat.

Un dia la filla gran, la Dolores, anava pel carrer i va passar pel davant de la casa d’una dona rica i soltera, amiga de la família, Nieves Horta. A l’atzar va donar una ullada distreta a una finestra de la planta baixa i, horroritzada, va veure el seu pare, el meu avi Francisco, morrejant la Nieves, que corresponia amb passió la morrejada. Els ulls de la tieta i els del seu pare es van creuar un instant. La tieta, horroritzada, va intentar dissimular i continuar caminat, però el seu pare va sortir de la casa i d’una revolada se li va plantar al davant. Dur, inflexible, gens desconcertat, la va mirar amenaçant i només li va dir, la curta frase és exacta: «Tu, calla!». I la va deixar que se n’anés i va tornar al niu de la seva amant.

La tieta, espantada, no ho va dir a ningú. Ni a la seva pobra mare ni a les seves germanes ni a ningú.

No gaire temps després, si no m’equivoco, va ser quan el senyor metge es va emportar la seva esposa a cal notari i li va ordenar que firmés testament a nom d’ell i només a nom d’ell, hereu únic. Així va ser.

Curiosament l’àvia va morir aviat no sé de quina malaltia. I va passar no més d’un any i el seu vidu es va casar de nou. Amb la Nieves. Amb la que va ser la madrastra de la mama i les seves germanes. La dona a qui totes les seves fillastres van odiar sempre. Encara que només una d’elles sabia que abans de morir la mare la Nieves ja era amant del catòlic i apostòlic i romà doctor. A la participació del casament, sòbria i elegant, el nom de l’avi figurava en català, Francesc de Pàdua Jornet. I és que parlava i escrivia en català, com tothom, però a la seva manera. Ah, la mort tan oportuna de la meva àvia em produeix algun calfred.

Com a anècdota il·lustrativa la mama ens explicava, a la Nuri i a mi, que un dia el seu pare, la seva madrastra i no sé si amb totes les fillastres, amb algunes o només amb la mama, però no ho crec, van anar al cine. Projectaven una pel·lícula de Stan Laurel i Oliver Hardy, els còmics que tothom coneixia com «el gras i el prim», o, més exactament, com «el gordo y el flaco». No sé quin d’ells dos, en un moment determinat, anava amb honest pantaló, amb honesta samarreta d’hivern i amb tirants. La Nieves es va escandalitzar tant que va dir que prou, que quin desvergonyiment, i que s’havia acabat la visió de la pel·lícula. Amb el beneplàcit del doctor, tots van sortir del cine sense esperar ni un minut.

El doctor Franciscu va portar la seva segona esposa al notari. Altre cop el notari. Aquest cop van intercanviar herències. Si moria ella, tot ho heretava ell, i si moria ell tot ho heretava ella. Les filles/fillastres tampoc aquest cop heretaven, en cap dels dos casos, res de res.

Aquestes filles a penes havien rebut educació. Eren dones i les dones el que han de fer és casar-se i portar la casa. Res més. Imagineu, la meva mare mai no va aprendre a dividir. Llegir, llegia tant com podia, amb tendència clara a les històries d’amor. Però algú li va deixar una història de la Inquisició a la Península i s’hi va enganxar i s’esgarrifava, però el seu pare va descobrir que estava fent aquesta lectura i li va prendre el llibre, que va desaparèixer, i el pare li va dir que llegir aquesta mena de mentides era un pecat. El doctor Jornet, per cert, era bon lector. Ara, no calia que una noia sabés dividir.

Ni els diumenges sortien de casa les cinc germanes; no en tenien permís. Si de cas, i segurament exagero, només treien el cap per anar a veure unes altres noies, unes amigues, la Fifí, la Mimí…, a les quals m’he referit abans i de passada. Potser coneixien alguna altra noieta de bona posició social. En tot cas la Fifí i la Mimí eren filles de família noble, la més distingida i poderosa de l’Hospitalet. La meva mare explicava les grandeses d’aquella gent. Els deia «els de Casa Espanya». Vivien en una finca amb jardí gran i esplèndid, brollador i gruta artificial inclosos… No sé què més. El meu avi era metge d’aquesta família, per descomptat. I també era amic d’un altre personatge, el baró de Terrades, que després de la guerra seria alcalde de Barcelona. També era metge de l’Ajuntament de Barcelona. I controlava la remunta, la cavalleria de l’exèrcit. La mama, i com a mínim també la seva germana petita, ho passaven bé entre aquestes senyoretes.

Durant uns anys el meu avi va tenir cotxe i xofer. Era algú, com es deia aleshores, i com de tant en tant també es diu ara. I era algú gràcies als diners de la seva esposa, abans i després de la mort d’ella.

El doctor Jornet, segons ho ratifica la història impresa de l’Hospitalet, quan governava la dreta era la persona que, eminència gris, manava, feia i desfeia a l’ombra de l’alcalde del poble. A l’ombra, perquè no va buscar mai ser alcalde. No calia.

Em demano si unes tan llustroses famílies, per descomptat de dretes, van tenir sort i van escapar de la revolució del 1936. Diria que sí. Diria que tothom menys el meu avi Francesc.