XX

Un moment, torno a Gironella.

Estiu, com gairebé sempre. El tiet m’havia manat que fes no sé què a l’hortet. Sol. Em fregia la calor i anava en samarreta imperi. Hi havia una paret no gaire alta que guardava la casa, com si diguéssim. Fora, a un màxim de set o vuit passes, hi havia l’ala de l’escola dedicada als nois. Però ara era estiu i dintre no hi havia ningú. Millor dit, enfilades al caire d’una finestra gran, oval, hi havia dues nenes que coneixia només de vista. Em miraven i somreien amb la boca petita. Per fi una es va deixar anar i em va parlar.

—Fulaneta (la seva companya) n’està de tu.

Fulaneta va somriure d’una altra manera, com si diguéssim mig avergonyida, i jo també.

Res més.

Un temps després, un altre estiu… Hi havia una noia de classe humil, bonica, amb qui jugava al jardí de les escoles; amb ella i amb una colla que no recordo en absolut, perquè de manera clara només recordo l’Amàlia. Amàlia o Amèlia? La noieta anava amb un vestit d’estiu molt senzill, de percala, barat i potser una mica gastat. No estàvem sols. Perquè hi havia més quitxalla i perquè sentíem el so d’alguna ràdio i amb ell música ballable. Ens vam posar a ballar a la nostra desastrada manera i li vaig passar la mà per un pit. Va somriure. Res més.

La d’intenció més clara va ser la de Barcelona, la que ja he dit del portal del costat de casa. O no, a Gironella encara n’hi va haver una altra. En aquest cas no va passar res. I tanmateix… Era filla de gent rica, em penso que no tenia germans. La vaig veure quan era un bebè de bressol. I quan tenia dos o tres anys. I quan va anar creixent. Era preciosa. Es va convertir en una preadolescent bonica, amb un toc de discreta melangia. Estava enamorada de mi. Però en aquest cas de debò. Em mirava, somreia i la cara se li il·luminava. Parlàvem. No era atrevida com les altres. Però parlàvem. I jo anava i tornava a Barcelona. Molt més de temps a Barcelona que a Gironella.

Gironella tenia fama, als pobles del voltant, Berga inclòs, que les noies eren fàcils. Crec que els que ho deien confonien la gimnàstica amb la magnèsia. El que sí que era veritat és que el bordell de la zona estava muntat a Gironella, al número 7 de l’avenida del Caudillo, la carretera que avui es diu avinguda de Catalunya, si no m’equivoco. I on no hi ha cap bordell, que jo sàpiga. Pel que fa a les noies eren i són com les de tot arreu. I les coses que hi passaven, passaven a tot arreu. A tot arreu menys a la ronda. Sí, creu-t’ho.