XXV

La mama amb prou feines arribava a final de mes. Demanava més diners al papa i ell li deia que no, que si s’organitzava bé no necessitaria que ell l’ajudés, i a més que no podia fer-ho. Les seves discussions les sentíem tant ma germana com jo. I patíem.

El papa va comprar-se una bicicleta per anar amunt i avall. De més jove hi havia anat molt, amb bicicleta. I ara continuava fent llargs trajectes. La mama pensava que menys bicicleta i més diners per anar a la plaça, al mercat. Era una dona patidora de mena. Tenia raó però feia tragèdies del que eren drames.

A la tarda, a l’hivern, quan la meva germana i jo tornàvem del col·legi i ja fosquejava, la mama, la Nuri i un servidor sèiem al menjador, davant del balcó i amb el braser al mig, la nostra calefacció. No enceníem l’electricitat, ja fos perquè hi havia constants restriccions elèctriques o ja fos, simplement, per iniciativa pròpia, per estalviar. I la mama ens explicava, mentre tot es feia fosc, coses i coses d’abans de la guerra. Primer ens donava berenar, pa amb xocolata o pa amb oli i sucre o pa amb oli i sal… Després començaven els records. Records de benestar i felicitat, o històries tristes i angunioses. En tot cas abans de la guerra tot era millor, i històries domèstiques a part, aleshores Barcelona era un lloc ple de meravelles. No com la d’ara, bruta i trista. Amb fanals que gairebé no feien llum. En canvi, deia la mama, abans de la guerra sota aquests fanals podies llegir-hi el diari.

Aquelles tardes fosques la paraula madrastra sortia contínuament de la boca de la mama. La culminació era quan ens deia que quan ella, la mama, morís, el papa es tornaria a casar i tindríem una madrastra. Això em creava angoixa a mi i a la Núria també.

Era veritat, la mama no arribava a fi de mes, i el papa es negava a passar-li més cèntims perquè deia, insisteixo, que ell no en tenia més, i que ella no sabia combinar, distribuir els que ell li passava cada mes o cada setmana, segons l’acord que decidien de tant en tant i que no arreglava res.

Un dia el papa va arribar i ens va dir que li havien robat la bicicleta. S’ho va prendre prou bé, amb resignació… De fet, amb sospitosa tranquil·litat. I es va comprar una minimoto, una Cucciolo Ducati. I au, una altra baralla entre ell i la mama, que amb tota la raó del món li deia que perdre la bici l’havia deixat tan tranquil però que, en canvi, tenia diners per comprar-se la Cucciolo.

El papa tenia un canterano on guardava les seves coses. Documents, paperassa, i fins diners. La clau del canterano només la tenia ell. Un dia que la mama no en tenia ni cinc per anar a comprar, hi érem tots, a casa, i el papa va anar al vàter. Havia deixat la seva americana damunt d’una cadira del menjador, em sembla. La mama la va inspeccionar i va trobar-hi la clau del canterano. Corrents, corrents va fer que la Núria es posés a vigilar al rebedor i que jo em quedés amb ella. Va obrir el canterano i al moment hi va trobar uns milers de pessetes, tampoc tants, però vaja. Va agafar dos o tres bitllets i, a temps, va poder tancar el moble i desar la clau a la butxaca de l’interior de l’americana. El papa no se’n va adonar, de moment, però tant la Nuri com jo vam quedar una mica espantats. La mama, de fet, també. Era inevitable que, si no aquell dia, un altre el papa descobrís el robatori. I així va ser. I la baralla entre ells va ser demolidora. Davant la Nuri i davant meu.

De discussions i baralles n’hi va haver moltes. Patíem els fills i, de fet, patien els pares. Però, de fet, el papa ens estimava. Ens explicava moltes coses de la guerra i no exagerava res. No sols parlava d’ell mateix, també dels seus amics. De fet i sobretot, d’ell i d’en Josep dels caramels. I si estàvem malalts i guardàvem llit ens acaronava, somreia, ens abraçava quan baixava la febre… No hi havia maldat, hi havia misèria humana. Tant en el papa com en la mama com, en un futur, també en els seus fills.

Un dia la baralla entre papa i mama va ser espantosa, encara més que la del patètic robatori del canterano, i el papa va dir que prou, que se n’anava de casa. Si era així, la mama, que no tenia ofici ni benefici, hauria d’anar a fregar escales. El grau més baix i desesperat a què podia caure. Tant la Nuri com jo vam anar a dormir espantats, desesperats. L’endemà, a l’escola, jo no podia pensar en altra cosa que no fos saber si el papa tornaria o no a casa. Si no tornava hauríem de demanar caritat i la mama hauria d’anar a fregar escales? Vaig arribar a casa i em penso que ni la mama ni la Nuri ni jo vam obrir boca. El papa no havia tornat de la feina de l’ajuntament. Encara no. A la mama, a la Nuri i a mi i el cor ens feia patam-patam, i no dèiem ni piu. Vam parar taula, i com cada dia vam posar quatre plats i quatre tovallons.

I el papa va tornar, a la seva hora, com cada dia.