IX

A l’escola, durant unes setmanes, no sé per què, vaig seure en un altre pupitre, al costat d’un nano amb qui em vaig sentir bé. Deia, seriós, que ell havia anat a la guerra. I m’explicava les seves aventures. Conscient de la mentida vaig dir-li que jo també havia lluitat a la guerra. («Quina, la nostra o la mundial?»). Hi havia anat i em sembla que encara vaig ser més aparatós que ell, inventant-li aventures bèl·liques. Sabíem que era mentida podrida però mai no ho vam reconèixer. Ni ganes.

I aquelles monges que amb alguna excepció ens renyaven, ens humiliaven i no recordo ben bé si també ens clavaven alguna pessigada… Dos cursos. Un nen que es deia Enric, que també vivia a la ronda, al número set, i que tenia més o menys la meva edat, llegia ja la mar de bé. La seva mare, modista de barri, amb un marit que treballava en una fàbrica, que anava justa de diners però que buscava l’alegria, no com a casa que tot era un drama, passava davant dels nassos de la meva mare que l’Enriquet llegia molt bé. I jo, no. Jo, res. Vaig ser bon amic de l’Enriquet, de fet. Durant molts anys.

Però què deia la gent quan em mirava? Havia estat, i les fotos ho diuen, una baldufa sana, ben peixat. I, de sobte, després de llepar el terra i treure bromera per la boca em vaig convertir, ja per anys i anys, en un nyicris. Per si no sabeu què vol dir nyicris, cosa que bé podria ser avui, quan paraules o expressions com ara mateix, escenificar, excel·lència, ciutadania, full de ruta i moltes altres es mengen la riquesa de la nostra pobra llengua. Si no ho sabeu, i tant de bo que ho sapigueu, nyicris vol, volia dir, i tothom ho entenia, escanyolit, esprimatxat, escarransit, malaltís, etc. Aquest nyicris, un servidor, queia malalt cada dos per tres. Ja ho sé que les malalties dels nens, ben tractades, a la curta o a la llarga serveixen per augmentar les defenses del cos, les defenses que els faran sans i macos en el futur, però el meu cas era lamentable. A part de no voler ni dinar ni sopar, perquè no m’agradava hi hagués el que hi hagués, i amb l’excepció, diguem, dels ous ferrats, enganxava malalties desagradables. La pitjor no va ser el xarampió, la més insistent i més dolorosa va ser el mal d’orella i el pus que me’n sortia. Diria que, de fet, no per aquest motiu, hi va haver una temporada que cada no sé quants dies o setmanes la mama em duia a una clínica, L’Aliança. Perdó, La Alianza, perquè estem parlant de després de la guerra, és clar, i només podíem parlar en castellà. A La Alianza hi havíem d’esperar estona i estona i fins hores, per entrar finalment a una sala de tortures on cada vegada em punxaven un lòbul, no sé si sempre de la mateixa orella, i em treien una mostra de sang. Amb quin fi? Jo plorava i marranejava però au, calla i ja tornarem, que per ara el metge no resol res. Per fi aquesta malaltia, la que tingués, va desaparèixer diria que sola, però el pus va restar força temps. I de malalties no vaig parar de tenir-ne de manera continuada, els carnots, les vegetacions adenoides incloses. Per sort no vaig tenir problema d’amígdales. La Nuri, sí, però de molt gran, quan ja tenia l’únic nòvio que de debò va tenir, i amb qui es va casar. Servidor, de grips o constipats febrosos, en vaig tenir fins a mitja carrera universitària. Per això, com a mínim, puc començar a dir que ser un nen em va resultar catastròfic. Un nyicris de qui tothom es reia. Ara he exagerat; tothom, no.