EPÍLEG

Del testament de l’Home Savi del Puig del Gegant; de la construcció de Ciutatnova; de l’acompliment de la darrera profecia de la dona-peix i d’un comiat que és l’inici de noves aventures.

L’elixir dels monjos rogets que, presidits per Tòlit, el prior del Monestir de la Serra de Tramuntana, havien arribat al puig, en saber les noves de la fi de la guerra de l’Estendard, foragità la febre, alleujà el dolor i tanca les ferides que Guiós i jo havíem rebut a mans de Bajac.

Per això, el monjo muntanyenc i jo, ja refets, vam poder assistir al judici dels corsaris sobrevivents i a la magnanimitat del portador d’Eina de Pau i d’Estel d’Or.

—Sereu aconduïts per Abul·ló i els seus Grans de l’Abisme a Riumar, reembarcareu en els vostres navilis i retornareu a la Mar Gran, sense armes i amb el jurament de no tornar a trepitjar mai més l’Illa de les Tres Taronges… Molt de mal heu causat als habitants d’aquesta terra i volem tornar-vos-el en bé: us estalviem la vida, però, ai de vosaltres i de la gent de la vostra mena, si mai torneu a petjar el sòl de Montcarrà!

—Que allò que diu Garidaina, princesa del reialme, anomenada Estel d’Or, no ho desdigui cap montcarraner. Així ha estat dit i així serà! —van afegir Tòlit, Gosost, Aunit i Jacó.

—I que Eina de Pau us castigui si incompliu el jurament! —va concloure Roger.

I els Grans de l’Abisme, delmats per la batalla del puig i amb la tristesa fonda que sentien per l’acompliment del seu Destí i la pèrdua del seu regne, s’acomiadaren dels seus aliats i amics, reberen l’abraçada fraternal d’Estel d’Or, de Roger, de Poncet i meva, i l’agraïment d’agermanats i monjos i van partir cap al pla, escortant la tropa de corsaris vençuts.

De l’altiplà del puig estant, vam veure els nostres amics que s’allunyaven, entelats per la calitja, com un somni del passat, esmunyedís i irreal. I vaig sentir que se’m feia un nus a la gola i que em regalimaven llàgrimes per les galtes i vaig decidir que endegaria una composició que fes conèixer a la gent de bona voluntat del Món Conegut la bellesa i la bondat d’aquells éssers estranys, el Destí cruel d’aquells Grans de l’Abisme que habitaven les profunditats de l’Illa de les Tres Taronges, com una penyora de l’antigor, condemnats a desaparèixer per l’arribada de l’època nova. Aquell vespre, al menjador del monestir, presidits per Roger i per Garidaina, després d’un àpat frugal i amb gust de tristesa, els capitans agermanats i la Companyia del Portador, com érem anomenats Guiós, Poncet i jo, vam conèixer per boca de Gosost el testament de l’Home Savi del Puig del Gegant. Estava escrit en un pergamí i anunciava, abans que es produïssin, la seva mort, la destrucció de la molt anomenada ciutat de Montcarrà i la desaparició del pobre rei Flocart.

A mesura que anava llegint, la veu del prior es transformava i un halo de benaurança ens envoltava, ens buidava tota la rancúnia, ens netejava el cor i ens feia sentir altre cop infants, com si qui llegís fos l’Home Savi, com si la veu de Gosost esdevingués el so d’un llaüt màgic i, alhora, un tro llunyà, l’aigua dolça d’una pluja de tardor i al mateix temps com la bufada de tramuntana a les costes de Bròtil: acaronava com la mà d’una àvia i tallava com l’espasa d’un guerrer.

—El Temps de la Fosca s’acaba i s’acaba la meva vida que he dedicat tota sencera al bé de Montcarrà. La Serp ha nascut de la nissaga del Conqueridor, plançó de la soca de Nolàs. La Serp té el Poder del Mal, la Màgia de l’Odi i la Força de l’Ambició. Només Eina de Pau pot decapitar-la, derrotar els seus paranys i fer brollar la Llum d’una època nova. I quan Eina de Pau hagi derrotat el verí de la Serp, un Estel d’Or regnarà a l’Illa, retornaran els dons de l’Estendard i el portador serà rei. Construirà una ciutat nova, més alterosa i ferma que Montcarrà a la badia de Ponent. I Ciutatnova serà el centre de la Pau, del Valor i de la Prosperitat, el vèrtex que unirà la Terra Ferma i l’Illa de les Tres Taronges, l’herald en tot el Món Conegut del Temps Nou…

Vam romandre molta estona en silenci, sense gosar alçar el cap, bategar un dit, confegir un mot. Les paraules profètiques de l’Home Savi ens havien aclarit les zones fosques de l’aventura que acabàvem de viure i, sobretot, havien il·luminat el camí que havíem de seguir per completar-la.

Roger va ser el primer a prendre la paraula:

—Demà de bon matí, Poncet i Guiamon, amics fidels, guiats per Guiós, anireu a la badia de Ponent, en cerca d’un lloc adequat per a bastir Ciutatnova, segons els designis de l’Home Savi… Aunit, Jacó i els altres capitans agermanats sortiran cap al pla i reuniran els montcarraners esparsos i els aconduiran a Ponent… Ells seran els constructors de la nova vila, aquest és el càstig que Garidaina i jo els imposem per la seva supèrbia…

—I un cop enllestida Ciutatnova —va afegir Garidaina—, ens hi aplegarem per coronar el portador com a rei de l’Illa!

—Que allò que diu Garidaina, princesa del reialme, anomenada Estel d’Or, no ho desdigui cap montcarraner. Així ha estat dit, i així serà! —va concloure Tòlit amb un somriure.

I així va ser com l’endemà, a trenc d’alba, el monjo, el criat i jo, coneguts per la Companyia del Portador, vam iniciar el darrer viatge per l’Illa.

Cavalcàvem sengles eugues de l’exèrcit derrotat i no havíem oblidat les armes: gaiato i espasa per a Guiós, coltell i sabre per a Poncet i una maça de dues roves per a mi. Ens escortaven cinc monjos rogets, antics companys del muntanyenc, muntats en mules i armats amb piques, encarregats per Tòlit de vetllar per la nostra seguretat i de fer-nos còmode el viatge.

Els camins de l’Illa tornaven a ser plaents, les portes dels hostals eren obertes de bat a bat i els pagesos feinejaven pels camps amb la cançó als llavis i la pau al cor, assabentats de la fi de la guerra de l’Estendard, de la derrota dels corsaris i de la mort de l’enemic, en compliment de les profecies de l’Home Savi del Puig.

L’hostaler de La Cruïlla d’Or, primera parada obligada del nostre camí, ens rebé amb els braços oberts, es negà a cobrar-nos l’esmorzar i ens oferí un toc digne dels herois de l’antigor que havíem esdevingut.

Els embotits, els formatges i les confitures no s’encabien a la taula que ens havia parat. Ultra els confits i els pastissos, ens oferí tabac per a les pipes i licor per a treure’ns el fred de la matinada.

L’hostal s’omplia de pagesos de les rodalies i de marxants que retornaven a vendre pels mercats i les places de les viles del reialme. Les mirades dels hostes i dels criats amb prou feines s’apartaven de la nostra taula i, de tant en tant, sentíem els nostres noms en boca d’aquella bona gent.

Un cop enllestit l’esmorzar, l’hostaler em va demanar si volia recitar alguna de les meves composicions. No em vaig saber negar i, sol·licitant un llaüt i silenci, voltat pels meus companys i pels pagesos i marxants que omplien l’hostal, en honor de Poncet, vaig recitar De l’arribada de Poncet, onejant l’Estendard de les Tres Taronges al Puig del Gegant, acompanyat pels Grans de l’Abisme.

La modèstia m’obliga a silenciar els aplaudiments que van culminar el recital. El sol apuntava migdia quan, tips i satisfets, vam sortir de La Cruïlla d’Or i vam emprendre el camí de Ponent, en cerca d’un lloc per a construir Ciutat-nova.

—Digues, Guiós… Has estat mai per aquesta comarca? —va preguntar Poncet al muntanyenc.

—Una vegada, quan era menut… És una zona deserta, diuen que habitada per bubotes…

—Bubotes? —vaig fer jo, una mica espantat—. Quina casta de bubotes?

—No ho sé. Els illencs no hi solem anar… No ens agraden els habitants sobrenaturals…

—Que potser tens por, Guiamon? —va bravejar Poncet—. No temis res, que viatges amb mi. I ja saps que he fet front a la Bèstia Maligna, que sóc amic dels Grans de l’Abisme i que ni el Misteriós Viatger, el Genet Negre, el canceller Ferruç, o com diantre l’hàgim d’anomenar, no va poder res contra meu! Jo et defensaré de les bubotes!

Enllà de l’hostal, camí de Ponent, la carretera esdevenia senderol de pastors i les possessions clarejaven. Només de tant en tant, entre alzinars i matolls, sorgia la tossa d’una casa i la clariana d’una pleta conrada. Per aquella banda de l’Illa no hi havia viatgers, ni pagesos, ni hostals. Només vam topar amb un pastor d’ovelles que tocava el flabiol damunt d’una paret seca que vorejava el camí i que ens va mirar estranyat i, en veure’ns armats, va fugir cametes me valguin cap a la tanca de bestiar on hi havia el ramat.

El sol anava a jóc, les muntures estaven cansades i no havíem trobat, encara, ni la badia de Ponent, ni un lloc adient per a bastir-hi una ciutat. Així és que Guiós, que dirigia l’expedició, ens va ordenar alto i va dir:

—Passarem la nit aquí i demà, si el temps ens és propici, cercarem la badia i l’emplaçament de Ciutatnova.

Vam descavalcar i vam començar els preparatius per a sopar i passar una nit al ras. El muntanyenc havia triat un boscarró de pins nans, amb un xaragall que el creuava, encatifat de pinassa i de mates de llentiscle i de bruc. Els monjos van arramassar llenya seca, van fer una foguera i Poncet enllestí un sopar calent amb els queviures que havia arreplegat al monestir.

Després de l’àpat, mentre fumàvem una pipa i bevíem un te adobat amb llessamí, Guiós va distribuir els torns de guàrdia entre els nostres acompanyants i nosaltres mateixos. Feia una nit serena, lluïen els estels en la volta del cel i la lluna il·luminava el boscarró com si fos ple dia.

Em va tocar el torn de la matinada, així és que em vaig embolicar en la manta i em vaig quedar adormit només tocar els arreus que em servien de coixí.

Vaig tenir un somni estrany: la veu de l’Home Savi del Puig em parlava baixet baixet a cau d’orella i m’explicava com havia de ser Ciutatnova. I les seves paraules acolorien el somni i quan la veu deia «palau», sorgia un palau, i quan la veu deia «port», apareixia l’espigó d’un port i l’arboradura dels vaixells, i quan parlava de carrers, places, fonts i jardins, es pintaven jardins, fonts, places i carrers al meu somni.

Torri, el monjo que feia el torn anterior al meu, em va despertar just quan la veu havia acabat de bastir Ciutat-nova sencera. Mentre m’alçava, doncs, maleïa la duresa del monjo en despertar-me i la frescor de l’albada que em congelà les orelles i em va fer petar de dents.

Vaig beure un glop de te fred, vaig carregar la pipa amb el tabac que m’havia regalat l’hostaler de La Cruïlla d’Or i vaig atiar el foc amb un tió nou. Els meus companys dormien sense malsons, les bèsties estaven tranquil·les i el nou dia s’anunciava serè, sense mals averanys. Em vaig embolicar en la manta, per vèncer el salnitre i vaig dedicar-me a compondre nous versos per a la composició que titularia Estel d’Or venç el Maligne.

I aleshores vaig sentir la veu. Era la mateixa del somni, la que havia sentit al colomar del monestir, quan vam conèixer a l’Home Savi, i després al camp de batalla, quan havia derrotat al Genet Negre i, finalment, a la biblioteca, quan Gosost llegia el testament de l’Home Savi. No tenia por, ans al contrari: la veu em parlava suaument i m’omplia d’una alegria dolça, com si fos un infant i em contés la primera rondalla que vaig sentir.

—Guiamon, poeta… Tu que ets net de cor, veuràs la ciutat… Vine, segueix-me… Mira!

Em vaig aixecar, vaig llançar la manta i vaig seguir la veu que venia d’enllà del boscarró, cap a Ponent.

—No temis, Guiamon!

I no temia res, com si l’Home Savi em protegís contra el món exterior.

Vaig sortir del boscarró. Era al cim d’un pujol, vorejat per una torrentera, cobert de mates de llentiscle i esquitxat de pins i d’alzines.

Als meus peus, entre un pla format de maresmes i una carena baixa, fent un arc perfecte, la Mar Gran llepava les ribes d’una badia enorme i reflectia la primera claror de l’aurora que tenyia el cel d’un color rosat, com el nacre d’una conxa.

I la veu em va descriure carrers, palaus, places, jardins, fonts i cases i l’aurora els va anar dibuixant a l’arc de la badia, sense oblidar els teulats, les xemeneies, les llambordes, els rètols dels hostals, el rajolí de les fonts, l’ombra dels plàtans, el perfil de les murades, els merlets del castell i, fins i tot, en l’asta de la torre de l’homenatge, la llum rosada de l’alba hi va pintar, onejant alterós, l’Estendard de les Tres Taronges.

La grogor del sol va esvanir el somni i va fer tornar les maresmes i els pujols, els arbres i les penyes, l’escuma i les platges… Aleshores vaig córrer, vaig tornar al campament, vaig despertar Poncet, Guiós i els cinc monjos de la nostra escorta i els vaig arrossegar fins a la llinda del boscarró, al cim del pujol, per mostrar-los la badia de Ponent i el lloc on havíem de bastir Ciutatnova.

I arribaren els montcarraners, amb ginys de construcció, i de primer eixarmaren el pla i la badia, mentre els picapedrers obrien canteres i n’extreien carreus i llambordes, i els mestres d’obra feien dibuixos i es construïen bòbiles per coure teules, els fusters tallaven els arbres, en feien taulons i preparaven bastides, marcs, cabirons, bigues, portes, porticons i finestres.

Tres mesos va durar la feina, tres mesos per tal que el meu somni s’acomplís i quan les murades encerclaren carrers i places, cases i jardins, palaus i fonts, quan al pujol s’alçà el castell i a la torre d’homenatge hi voleià, portat del puig per Poncet, l’Estendard de les Tres Taronges, arribaren Roger i Garidaina, ell cenyint Eina de Pau i ella embolcallant-lo amb la llum daurada de l’Estel del seu front. Els seguien monjos i agermanats, pagesos i vilatans, hostalers i marxants, corrua feta d’illencs que volien assistir a les festes de la coronació de Roger, portador d’Eina de Pau, company de Garidaina, Matadora del Drac.

Guiós, Poncet i jo esperàvem els nostres amics i senyors a l’entrada de Ciutatnova i tots els montcarraners, que havien redimit la seva culpa amb la construcció de la vila, s’arraïmaven pels carrers dels voltants de la Porta del Puig i cridaven visques als herois de llegenda.

Si tres mesos havia durat la construcció de Ciutatnova, tres dies i tres nits va durar la festa de benvinguda al soldat de fortuna i a la descendent de la nissaga del conqueridor i del rei Nolàs. Tres dies d’àpats, amb totes les menges de l’Illa, cuinades per tots els hostalers de l’Illa; tres nits de ball, al so de les xeremies, dels flabiols, de les guitarres, dels guitarrots; tres dies i tres nits de viure pels carrers, amb el llaüt sota el braç, recitant les meves composicions als ciutadans i als forans, als pagesos, als monjos, als menestrals, als marxants…

I el quart dia, a la plaça del palau, una gernació esperava la sortida de Roger i Garidaina. A primera fila, Guiós, Poncet i jo, i els priors Tòlit i Gosost, i els capitans agermanats, presidits per Aunit i Jacó.

Quan el portador d’Eina de Pau i Estel d’Or van sortir de palau es féu el silenci. Roger vestia les seves robes de soldat i duia a les mans, nua, Eina de Pau. Garidaina duia posada la túnica verda que li havia regalat Abul·ló, senyor dels Grans de l’Abisme i l’Estel del seu front era un esclat d’or.

I llavors Tòlit, degà dels monjos de l’Illa, avançà dues passes i se situà davant de Roger. Duia a les mans el collar de Nolàs que havíem trobat al cofre que surava en els fems del catau de la Bèstia i que els Grans havien forjat de bell nou. Era símbol d’autoritat i qui el portés seria rei de Montcarrà. El prior alçà el collar i el passà pel cap del portador.

—Aquest collar et pertany, Roger d’Adià, portador d’Eina de Pau. Ets el rei que Estel d’Or i el seu poble han triat i els teus fills seran reis com tu mateix. I, heus ací, que s’acomplí la darrera profecia de la dona-peix de la Mar Gran. Perquè Roger va fer una reverència, es va treure el collar del coll, el va tornar a Tòlit i va dir:

—No seré rei, prior, per voluntat meva i perquè les profecies així ho anunciaren. Conserveu aquest collar com a símbol del poder del poble. A partir d’aquest moment, Estel d’Or i jo hem decidit que l’illa de les Tres Taronges sigui regida per un consell format pels batlles de les viles, pels capitans dels agermanats i pels priors del monestirs. Que ells facin les lleis i les facin complir i que cada quatre anys, el poble, lliurament, triï els seus governants. L’època dels reis ha passat i no us calen monarques, sinó homes i dones com vosaltres que tinguin la vostra confiança i defensin el vostre dret a viure lliures i feliços…

—«Seràs rei i no ho seràs, Roger»… —va mormolar Poncet al meu costat—. Ara ja podem dir que totes les profecies s’han acomplert i que comença una nova època.

L’endemà, quan la ciutat reprenia el seu ritme i els forans apariaven carruatges i cavalleries per tornar a les seves viles nadiues, a les seves possessions i als seus quefers quotidians, mentre Guiós, Poncet i jo, desenfeinats, furetejàvem pel mercat, saludats per uns i per altres, vam veure, sorpresos, enmig de la badia una vela que s’apropava lentament, amb majestat, inflada pel llebeig suau, cap a l’espigó del port que els montcarraners havien bastit, seguin el meu somni.

La notícia de l’arribada d’un navili va córrer per carrers, places, mercats i tavernes, i quan la nau amollà l’àncora, una multitud, desconfiada, sorpresa i impacient, s’havia congregat al port, a l’espera de notícies.

El vaixell, de nom Picut, feia tres dies que havia sortit de Bròtil, a la Terra Ferma, en cerca de l’Illa de les Tres Taronges. El capità del navili, paorós, com tots els navegants de la Mar Gran, tenia una cama de vori, la barba d’argent, parlava amb veu de galerna i nomia Acab. I una vegada en terra, Acab va preguntar als ciutadans temorencs per un soldat de fortuna, de nom Roger d’Adià, que havia arribat a l’Illa a bord d’un vaixell anomenat Falaguer.

Els illencs, sorpresos de l’arribada d’un vaixell a les seves costes, després de tants anys de viure aïllats del Món Conegut, i estranyats de la pregunta d’Acab, escortaren el vell capità fins a l’entrada de palau, on esperaven Roger i Garidaina.

Els ciutadans formaven dues columnes que voltaven el mariner, sense gosar atansar-se-li gaire. El capità, malgrat la cama de vori, caminava lleuger, amb unes brandades que definien l’home de mar i amb un posat alterós, com si fos missatger de reis.

Els seus ulls espurnejaven com si passés un temporal a la capa i el seu capteniment denotava la urgència dels fets que l’empenyien. En veure Roger que s’estava quiet, esperant-lo, va aturar-se en sec i va dir:

—Sou Roger d’Adià, soldat de fortuna?

—Sí, sóc jo —va respondre el portador d’Eina de Pau.

—Us duc un missatge del batlle d’Adià que ha noliejat el Picut per venir a cercar-vos. —Es va escurar la gargamella, va mirar a esquerra i a dreta, i amb veu impostada va recitar—: «A Roger d’Adià, de l’Honorable Tafall, batlle de la Batllia d’Adià. Salut, Roger. Segons em comunica Callós de Malveure, fa mesos vau partir a bord d’un vaixell anomenat Falaguer, cap a l’Illa de les Tres Taronges, enmig de la Mar Gran, en una missió contractada pel rei Flocart de Montcarrà. Us requereixo que torneu amb urgència, Roger, perquè la guerra somou la Terra Ferma i ens cal el vostre braó i la vostra espasa per lluitar al servei d’aquesta contrada. El capità Acab, portador del meu missatge, s’encarregarà de transportar-vos a vós i a la vostra companyia al port de Bròtil. El vostre país us necessita! No us torbeu, Roger!». —Acab va fer una pausa i, després, amb veu normal va dir—: Els vents són favorables i voldria salpar cap a la Terra Ferma demà al matí després de carregar queviures i aigua!

Si la força del sol, l’enginy de l’aigua i la sonoritat del vent han ajudat aquest pobre trobador a explicar a la humanitat sencera la història de l’Illa de les Tres Taronges, i si els nobles lectors, presents i futurs, han sabut perdonar la feblesa d’una memòria estovada pels anys i encegada per l’amor, demano, només a la companya Mort que m’estalviï uns anys per poder-vos contar, amb alè èpic, allò que s’esdevingué a Roger, portador d’Eina de Pau, a Garidaina, Matadora del Drac, anomenada Estel d’Or, i a la seva companyia, formada per un monjo roget, un criat i un pobre poeta, seguint un Destí de llegenda, a la Terra Ferma, en allò que he d’anomenar L’anell de ferro i que comença amb el comiat que els montcarraners van fer al qui els havia retornat l’Estendard i els seus dons perduts: la Pau, el Valor i la Prosperitat. Que així sigui.

Barcelona, Ger de Cerdanya, Port de Manacor, 1978-1982.