II

De com, enmig d’una tempesta a la Mar Gran, Roger coneix una part del seu Destí, en boca d’una dona-peix; del desarborament del Falaguer i dels perills que sotgen els viatgers d’aquesta història.

No havia acabat de pronunciar les paraules terribles, que un cop de mar va llançar Cori contra les llitotxes. Semblava com si la nau s’hagués tornat boja i volgués gitar-nos fora del seu ventre. I no us penseu que només es movia la carcassa del vaixell: també el meu ventrell anava remogut. Tenia l’estomac a la boca i les galetes de mariner, les rostes de pernil i el formatge sec que havia menjat feia una estona maldaven per eixir-me. Una suor freda em xopava l’esquena i una agror interior se m’escampà per les genives.

—Ajuda’m, Poncet, que em moro! —vaig tenir l’esma du cridar.

—Vine, Guiamon, sortim d’aquí que l’aire de mar ens aclarirà l’enteniment.

El Misteriós Viatger, Cori i Roger ja eren a coberta. Poncet m’hi arrossegà si us plau per força. Era pitjor el remei que la malaltia. Hi havia una claror esmorteïda que transformava les coses i les tenyia d’una color llòbrega, d’infern i de diables. I diables eren les onades que colpejaven els costats del veler. Diables que s’inflaven, bramulaven, ens engolien, ens escopien i tornaven a engolir-nos. Els mariners havien plegat les veles i corrien amunt i avall, aqueferats a estacar bé el fustam, els bots d’aigua, les veles plegades i la munió de fòtils que un vaixell sol carregar i que ara ballaven una sarabanda, com si estiguessin embruixats.

Poncet, més avesat que no pas jo a aquesta mena d’aventures, m’ajudà a arrecerar-me prop del castell, al costat del timoner. El vent de tempesta m’havia gelat la suor i ara tot jo era una tremolor imparable.

—Estigues tranquil, Guiamon, que si la profecia del Savi del Puig del Gegant és certa, ens en sortirem, d’aquesta.

—Potser se’n surti el teu amo, que la profecia bé parla d’ell. Però que jo sàpiga, Poncet, no parla pas d’un criat ni, sobretot, d’un pobre poeta de secà a qui tanta aigua mareja, emmalalteix i turmenta!

—Deixa’t estar de paraules, amic meu, i lliga’t fort amb aquest llibant, si és que no vols anar a visitar els peixos!

D’aquesta manera vaig quedar immobilitzat i em vaig convertir en espectador forçat dels esdeveniments que seguiren.

El Misteriós Viatger i Cori, el capità, ajudaven el timoner a mantenir el rumb. Roger dirigia els mariners en la maniobra de lligar les veles plegades. A mesura que el vent es feia més fort i que les onades queien damunt la coberta del Falaguer, una mena d’halo de llum, com un miratge, envoltava el soldat de fortuna que anava amunt i avall, cridant ordres als mariners, vetllant per tot allò que passava.

La nau feia un soroll estrany, de fusta que es bada. Era un xerric sinistre, com si una legió de corcs roseguessin el costellam del vaixell. De sobte, sense que ningú no se’n temés, el màstil major es va partir per la meitat. Volaren estelles, caps, esquinçalls de vela i un dels mariners va caure a l’aigua i fou engolit. Roger es disposava a tirar-se de cap a mar, quan Poncet el deturà. Amo i criat discutien.

Poncet retenia el braç de Roger. Però el mariner no surava i la prudència del criat va vèncer, finalment, l’obstinació de l’amo.

Vaig sentir un gran crit a la meva esquena. Em vaig girar i, amb els ulls mig encegats per la salabror que el vent em llançava a la cara, vaig veure com es trencava la barra del timó i el timoner queia rodó a terra, mentre Cori i el Misteriós Viatger intentaven, debades, dominar el rumb del veler.

La coberta era plena d’aigua que s’escolava per la porta del balou. Uns quants mariners l’anaven traient amb poals, però no donaven l’abast. Era la fi de la meva carrera de poeta d’amor. Jo, que m’espantava d’un ruixim d’estiu, havia de trobar la mort en la Mar Gran! Vaig tancar els ulls i vaig pensar en les hores plaents que havia passat en el Món Conegut, voltat de fum de les pipes d’aquells que s’agradaven a escoltar les meves tirallongues poètiques.

Aleshores vaig sentir la veu. Era una veu dolça de noia, i això no obstant, malgrat el vent, el bramul de les onades i el xerric constant de l’estructura del Falaguer, se sentia nítida, com si em parlés a cau d’orella. Vaig obrir els ulls. De moment, no vaig veure res. Després, a mesura que anava entenent les paraules, vaig albirar al lluny, enmig de les onades, una forma que s’atansava al vaixell. I no era l’únic que sentia la veu i veia la forma, perquè els mariners s’havien aturat i miraven, atordits, el mateix punt de la mar.

—Roger… Roger… —deia la veu—. M’escoltes, Roger?

De sobte, com si la veu tingués un poder màgic damunt la tempesta, les onades s’encalmaren, el vent va afluixar i el Falaguer va deixar de bellugar-se. La forma que havíem vist s’havia acostat a tret de ballesta i ja podíem distingir-la amb els ulls nus. Era una noia, efectivament. Una noia de cabells rossos, gairebé blancs, que li queien damunt les espatlles nues. Tenia la pell de la cara i del tors blanca com l’escuma i els ulls li lluïen com dos robins. Si no hagués estat per l’espant que sentia, l’hauria pres com a model de la Princesa Esclarmonda.

—Roger… Roger… M’escoltes, Roger?

El soldat de fortuna s’havia atansat a l’amura de babord i el vaig sentir que cridava:

—T’escolto, dona o visió, digues el que has de dir i desapareix!

—Et saludo, Roger, soldat de fortuna… Quan arribis a Montcarrà, guarda’t de les veus afalagadores i dels amics traïdors… Perquè has de vèncer el Drac, Roger, i trobar l’Estendard de les Tres Taronges. Tu seràs rei, Roger, i no ho seràs…

La noia es va alçar damunt les ones i tots vam veure que el tors desapareixia en una abominable prolongació d’escates blaves.

—És la dona-peix! —cridà un dels mariners—. Aquest vaixell està maleït!

I sense pensar-s’hi ni gens ni mica, el mariner que havia parlat es va capbussar per l’amura d’estribord i es va allunyar nedant. Els altres, morts de por, distingíem perfectament la dona-peix. No tenia cames, sinó una cua de tauró que colpejava les ones. Els ulls vermells li espirejaven.

—Seràs rei i no ho seràs, Roger, perquè així està escrit… Mataràs ton pare i no serà ton pare, Roger, i faràs plorar amargues llàgrimes a qui més t’estimi…

—Qui t’envia, dona-peix? —cridava Roger, amb mig cos fora del vaixell, com si intentés apropar-se més a la visió diabòlica.

—Faràs plorar amargues llàgrimes a qui més t’estimi, però regnaràs al seu cor… I el teu nom serà conegut en terra i en mar i tothom parlarà de les teves gestes, Roger, i es faran versos famosos que es recitaran durant mil anys en tota la Terra Coneguda, d’Orient a Occident…

—El vaixell està maleït! —cridaven els mariners i es miraven els uns als altres i tremolaven de por. Els més decidits apariaven la barca de salvació, la baixaven a l’aigua i hi saltaven dins.

—Qui t’envia, dona-peix? Com és que saps tantes coses del meu destí?

—Es faran versos famosos que es recitaran durant mil anys en tota la Terra Coneguda, d’Orient a Occident, i la teva nissaga serà noble, Roger… Però guarda’t de la mel de les paraules que amaguen el fibló de la traïdoria…

Cinc mariners eren a la barca i remaven amb fúria, allunyant-se del Falaguer, per la banda oposada de la dona-peix.

—I ara, adéu, Roger. Quan arribis a Montcarrà trobaràs fam i misèria… Però escolta les paraules de l’Home Savi del Puig del Gegant… Ell et donarà un talismà que només tu sabràs fer servir contra els qui porten la Guerra i la Pobresa… Perquè tu tens el Valor, Roger, que s’aparella amb la Pau i amb la Prosperitat de l’Illa de les Tres Taronges. Adéu, noble soldat, que els vents et siguin favorables i les ones et bressolin fins a les costes de Montcarrà!

Dit això, la dona-peix va alçar el braç dret, va fer un senyal i la mar es va obrir i la va engolir tota sencera. Ja no la vèiem, però allí on havia desaparegut, hi romania una lluïssor vermellenca, com el foc dels seus ulls.

Una onada gegant s’alçà davant nostre, mentre el vent tornava a sacsejar-nos i la tempesta retornava amb més força que abans. Vaig mirar als mariners que fugien: una onada els havia empès i ara un xuclador els engolia. Cori, el capità, al meu costat, cridava que calia arreglar el timó. Roger va córrer cap a nosaltres i va dir:

—Ens cal una barra nova. Que els teus homes duguin la resta del pal major i intentarem col·locar-la de barra nova.

Els mariners, més morts que vius per la visió que acabaven de tenir, intentaven deslligar les restes del pal major. Poncet els dirigia, però no semblava pas que poguessin sortir-se’n. El Misteriós Viatger se m’acostà i em crida, per damunt del vent:

—Deslliga’t, poeta, i ajuda’ls d’un cop! Ens calen totes les mans útils!

Vaig desfer-me del llibant i, tot i la por que tenia, vaig intentar arribar als mariners que s’escarrassaven enmig de la coberta. I no recordo res més.

La negror més profunda em va encegar els ulls i el cervell.

Així que la mort era això! Una fosca negra i un giravolt vermell al fons, com el foc que brollava dels ulls de la dona-peix!

Però no era la mort, encara. Me’n vaig adonar quan va començar el mal. De primer molt lleu, a la templa dreta. Després més fort. El mal de la templa, però, alleugia el milió d’agulles que se’m clavaven pertot arreu.

Vaig obrir un ull. I un dels robins que la dona-peix tenia per ulls m’enlluernà i va fer que el dolor a la templa es fes insuportable. Vaig sentir un xiscle. Era la meva veu. Així és que podia parlar! Algú em sacsejava. I una veu llunyana, i coneguda, em va parlar:

—Desperta’t, Guiamon!

Vaig obrir l’altre ull. I allò que de primer m’havia semblat la mirada cruel de la dona-peix, esdevingué un magnífic sol en un cel sense núvols.

—Au, poeta, mans a l’obra que has d’escriure versos famosos que es recitin durant mil anys en tota la Terra Coneguda, d’Orient a Occident!

Era la veu burleta de Poncet.

Em vaig incorporar. Estava baldat de debò i la templa cada cop em feia més mal.

Era estirat a coberta, lluïa el sol, no hi havia núvols, bufava un alè de vent encalmat i la mar era plana com un mirall.

—A fe que t’envejo, poeta! La sibil·la et va atorgar un paper condigne i ni tan sols em va esmentar! I ja em diràs tu… Què li cal més a l’amo? Un versaire que es desmaia com una donzella empaitada per un mariner embriac o un criat que sap guarir una ferida, preparar una tisana, cosir unes calces i entatxonar una pipa?

—Calla d’un cop, Poncet, que em mareges amb tanta xerrameca! Digues, què ha passat? On som? I la tempesta?

—Vols que calli o t’estimes més que et contesti?

—Contesta’m, amic, però abans dóna’m una mica d’aigua, que tinc la gola més seca que la mare del Riu Sec.

—Té —i el criat m’oferí una bóta de cuiro. L’aigua era calenta, però em tirà avall l’ardor de la gola. Vaig mullar-me el palmell i em vaig humitejar la templa. Hi tenia un bony i em feia molt de mal.

—Gràcies, Poncet i ara explica’t!

—Et va caure una estella al cap i et va privar. Et vaig tornar a lligar, vam arreglar la barra del timó, la tempesta va amainar i aquí som, al mig de la Mar Gran, en un tros de fusta que no mereix el nom de navili.

Efectivament, allò que quedava del Falaguer feina pena. La tempesta l’havia desarborat, no hi havia balou i li faltava el castell de popa. Damunt la coberta, mig esdernegats, hi havia cinc mariners, Cori, el capità, el Misteriós Viatger i Roger.

—On són els altres? —vaig preguntar.

—Els uns van fugir… O ho van intentar, perquè les onades els van engolir quan s’allunyaven del veler. Els altres que falten van caure a mar, enmig de la tempesta… Només quedem els que veus.

—I sense veles… Com arribarem a port?

—Noi, no ho sé. Però el Falaguer es mou i segons que diu Cori anem rumb a Montcarrà… Jo m’empesco que és cosa de la dona-peix. I ara prou de xerrar i ajuda’m a repartir el menjar que s’ha salvat del desori.

Era ben poca cosa. Un sac de galetes de mariner, remullés d’aigua de mar, una penca de cansalada i un bot de vi negre. D’aigua només en quedava dues bótes de cuiro. Poncet i jo vam llescar la penca de cansalada i amb un fogonet de carbó que s’havia salvat miraculosament, vam fregir les rostes. Amb el suc de la cansalada vam untar les galetes de mariner menys mullades i ho vam repartir tot. Els cinc mariners i Cori feren mala cara i remugaren de valent quan van adonar-se de la migradesa de l’àpat. Sort que el barral de vi els va acontentar una mica.

—Falta molt per arribar a Montcarrà? —vaig preguntar a Cori, mentre li abocava vi en un tassó d’estany.

—I com vols que ho sàpiga? Si naveguéssim a vela, et diria que avui a l’hora foscant veuríem els espadats de Tramuntana… Però com que no sé què ens impulsa, tant podem arribar aquesta nit, com demà, com no arribar mai.

Me’n vaig anar del seu costat, perquè aquell home em feia por. La barba se li havia esborrifat encara més i l’únic ull que tenia li guspirejava com si em volgués fondre. Vaig atansar-me a Poncet, que servia el seu amo.

—Cori diu que no sap quan arribarem. Si triguem gaire ens morirem de fam!

—No siguis malastruc, Guiamon, seu i menja amb nosaltres —va dir-me Roger—. No te’n recordes de les paraules de la dona-peix? No pateixis. Arribarem a l’Illa. Els problemes de debò els tindrem un cop hi posem els peus…

—Què penseu fer, senyor? —vaig preguntar-li.

—Ser fidel al meu destí, Guiamon. I no refiar-me de ningú.

Vam acabar de menjar i, com que no teníem res a fer, Poncet i jo, l’un contra l’altre, vam encetar una becaina. El sol era tebió i el menjar i la beguda m’havien fet passar el mal de cap i el cruiximent general. Només de tant en tant el bony de la templa em recordava l’aventura d’aquella matinada.

No sé si havíem dormit gaire, quan vam sentir la veu de Cori que cridava:

—Terra a proa… Són els espadats de Tramuntana!

Ens vam aixecar d’un bot i ens vam atansar a l’amura.

—Veus res, Poncet?

—No. I tu?

—No… O…, potser…, si! Terra, terra, terra!

Davant nostre, molt lluny encara, s’hi retallava una llenca de terra.

Estàvem a les envistes de l’Illa de les Tres Taronges.