VII

De navegacions en mar de fems; de com, per atzar, el poeta recupera l’Estendard de les Tres Taronges; del duel amb la Bèstia de Montcarrà i del valor de Garidaina, néta de Nolàs, Matadora del Drac.

Mentre queia la veu repetia el meu nom una i altra vegada, com si més que cridar-me allò que pretengués fos despertar el monstre.

Els fems que cobrien el sòl de la cova m’estalviaren la vida, però m’ompliren d’una matèria enganxosa i pudenta que em va enllardufar els vestits i el cos.

La veu era la de la princesa Garidaina. Jo hauria volgut dir-li que callés, que el monstre podia despertar d’un moment a l’altre, però no podia perquè els fems m’engolien com si fossin fang dels pantans de la Maresma. Vaig debatre’m, vaig intentar nedar, però aquella massa llefiscosa i goluda m’empassava cada cop més, com si la meva resistència em fes més mengívol.

La pudor, el fum i aquell fangueig m’haurien fet perdre els sentits, i la meva mort hauria estat inevitable, sinó hagués estat per una cosa sòlida que surava damunt d’aquell llim excrementici i a la qual m’hi vaig aferrar desesperadament. Amb esforços sobrehumans vaig aconseguir incorporar-me damunt d’aquella superfície sòlida, de l’amplada d’una taula. Vaig quedar estirat reprenent l’alè i, després, utilitzant les mans com a rems, vaig dirigir la meva improvisada embarcació a cap a un dels costats de la gran nau, on un munt de pedres em garantien la solidesa del sol.

Hi vaig arribar amb penes i treballs. De tant en tant alçava el cap i mirava el monstre, que no s’havia mogut ni gens ni mica, indiferent als crits de la princesa i al terrabastall que jo havia provocat amb la meva caiguda.

Mariner en mar de fems, vaig aconseguir d’averar l’embarcació providencial al roquissar i vaig saltar a terra. Una tremolor incontrolable m’estremia de cap a peus, malgrat la calor que hi feia i els esforços que m’havien calgut per arribar a port. Vaig descansar uns moments i, sobretot, vaig recapitular la meva situació.

El forat del túnel del qual havia caigut era a l’altra banda de les roques que ara m’emparaven. Garidaina encara em mirava i em feia gestos desesperats.

Les roques on havia arribat en la meva fastigosa navegació s’havien esllavissat de la paret de la cova i formaven una llenca estreta, d’unes deu o dotze canes amb prou feines. El monstre estava situat al bell mig de la nau, en un promontori sòlid, fet d’escòries roentes, del qual brollava una calitja pudenta i aquella rojor que il·luminava la llodriguera ominosa del Drac de Montcarrà.

La llenca de roques on estava fistonejava bona part de la paret. Però no arribava fins a la vertical de la sortida del túnel. Si volia salvar la pell, doncs, hauria de tornar a navegar… Si és que el monstre no es despertava, a l’entretant, i decidia fer un àpat de carn fresca de poeta. No gosava ni mirar-lo, per por de veure’l moure de sobte.

Vaig estirar la superfície sòlida que m’havia servit d’embarcació i la vaig enrocar. Aleshores vaig descobrir que era un cofre de fusta, amb reforços de ferro. La curiositat va poder més que no pas la pressa i vaig intentar fer passar els pestells. El llim m’ho impedia, però de totes maneres volia saber que hi havia dintre. Amb una pedra vaig colpejar la falleba fins que vaig aconseguir de moure-la.

Dins el cofre hi havia unes peces d’armadura velles i rovellades, un collar trencat i un farcell de roba arnada.

Els crits de Garidaina, des de l’obertura per on jo havia caigut, em feren deixar la inspecció del cofre. Poncet era al costat de la princesa i tots dos em feien gestos. Poncet m’ensenyava la corda de cinyells que havíem apariat per fer l’escalada. Li vaig fer un senyal perquè no cridessin, no fos cosa que la bèstia despertés, i un gest de comprensió. Estava salvat! Només em calia avarar de bell nou l’embarcació improvisada, creuar el llac de fems fins a la corda i enfilar-me: una aventura desgraciada, a fel, però millor que no pas romandre a la llodriguera de la Bèstia fins que…

Vaig tornar a tancar les fallebes del cofre, el vaig empènyer fins avarar-lo al llim, el vaig cavalcar novament i, fent servir les mans de rems i de timó, vaig dirigir-lo cap a la paret on penjava la corda.

Garidaina i Poncet m’animaven amb gestos muts. Sortosament havien comprès que hi sobraven els crits i les paraules. De reüll, a mida que m’apropava a la corda de salvació, vigilava el monstre. Semblava mort. Només dues columnetes de vapor que li eixien dels narius, el batec de les ales plegades i l’estremiment del llom demostraven que era perillosament viu.

En el viatge d’anada havia après l’art de la navegació en aquell mar subterrani de femta liquada, així és que no em va ser gens difícil arribar a la paret on penjava la corda de cinyells. Em vaig incorporar tant com vaig poder, per tal d’agafar el cap que oscil·lava, com una temptació, part damunt meu. Vaig subjectar la sivella de coure del darrer dels cinyells, vaig relliscar i vaig caure al femer, al costat del cofre. La femta m’ofegava, m’engolia. Havia tocat amb els dits la salvació i l’havia perduda miserablement! En aquells moments de desesperació vaig maleir el Destí, les paraules màgiques de la dona-peix i els conhorts de l’Home Savi del Puig del Gegant, tan llunyà d’aquell catau marejador, d’aquella femta que m’empassava, d’aquella coïssor als ulls, d’aquell ofec als pulmons, d’aquell braceig foll que m’enfonsava més i més… Fins que una mà m’estirà pels cabells i, marejat de mort, mig desesmat, sense forces ja, vaig emergir per trobar-me cara a cara amb Poncet.

—Amunt, poeta!

Foren paraules de consol, com un bàlsam que m’aquietà l’esperit i em féu renàixer l’esperança.

Vaig enfilar-me, de bell nou, al cofre i, mentre em treia el suc que em cobria la cara i recobrava l’alè, vaig veure que la princesa Garidaina baixava per la corda improvisada fins a la improvisada embarcació.

—Què feu, senyora? —vaig barbotejar.

—Guiamon, el teu accident ha estat providencial… Hem de salvar Roger… I ara sabem on és!

Cal que us confessi que havia oblidat el meu senyor i amic; l’aventura al llim, la proximitat de la Bèstia, la foscor rogenca del catau i, sobretot, aquella por ominosa que em rosegava els dintres i em feia tremolar de cap a peus havien esborrat del meu caparró de poeta la urgència dels fets. Les paraules de la princesa em provocaren un sentiment de vergonya que em va fer envermellir.

Poncet remava amb les mans, com suara havia fet jo en direcció al centre de la cova, allí on precisament dormia el fibló dels meus problemes. Vaig tancar els ulls, resignat a la meva sort, deixant-me dur pel braó de Poncet i el valor de Garidaina.

El cofre surava bé, malgrat el pes addicional dels dos nous viatgers, avesat com estava a navegar per aquella soll pudenta. A mida, però, que ens acostàvem al rèptil monstruós, la calor esdevenia insuportable i la pudor de corrupte tapava els sentits. El criat i la princesa s’havien cobert els narius amb mocadors, cosa que jo no podia fer perquè tota la roba que duia al damunt pudia amb la fortor d’aquell femer innoble.

Vaig obrir els ulls quan el cofre va encallar en un munt d’escòria. Poncet, la princesa i jo vam saltar a terra si és que se’n pot dir terra d’aquell magma sulfurós que formava la base del pujol on jeia la Bèstia i vam enrocar el cofre.

—Hem d’explorar aquests topants… Roger deu ser per aquí! —va ordenar la princesa, amb un coratge que mereixia versos d’admiració.

—Si tinguéssim armes… —va bramular Poncet.

—Dins el cofre hi ha peces d’armadura —vaig dir amb un fil de veu.

—Potser hi trobarem alguna cosa que ens pugui servir… —va dir Poncet, mentre feia lliscar les fallebes i obria els passadors.

Va mirar i remirar, però a part de les peces d’armadura, del collar trencat i del farcell de roba arnada, no hi havia res més.

—Aquest collar… —la princesa l’havia agafat i l’examinava amb atenció, sota aquella llum rogenca—. Sembla que… On has trobar el cofre, Guiamon?

—Surava en la femta, senyora. I pel que sembla, de fi temps.

—És el collar de la dinastia de Montcarrà, n’estic segura! Al retrat del meu avi que hi ha a palau, el bon rei Nolàs en duu un d’igual… Això vol dir… Va deixar de banda el collar i va desfer el farcell de roba. Era un tapis de quatre canes de llargada per dues d’amplada. Semblava de setí. La cara protegida pels plecs era argentada i, al bell mig, brodades en fil d’or, hi havia tres taronges. Tres taronges. Les Tres Taronges!

—L’Estendard! —vam cridar Poncet, la princesa i jo alhora.

I en aquell moment, potser pel crit, potser perquè l’olor de carn fresca li havia arribat al musell, la Bèstia es va despertar.

El seu gruny va ser com un tro en un cel de tempesta. Les parets de la cova van retrunyir fins al punt que van caure algunes pedres del sostre.

La cua, en forma d’agulló, es va moure. De primer lentament, després amb més fúria. Aquell munt de cartílags, cuiro i músculs ens va caure al damunt com una maledicció, com una muntanya que s’ensorrés sobtadament. I vam rodolar per l’escòria, castigats per la nostra gosadia de desvetllar la Bèstia.

Vaig anar a parar arran de la femta liquada, com si el meu veritable Destí no fos la composició de versos immortals per cantar les gestes de Roger, sinó enllardufar-me fins al moll de l’os en aquella cova paorosa.

Vaig incorporar-me i vaig mirar al meu voltant, per saber la sort que havien corregut els meus desventurats companys. A temps de veure Poncet estenallat a terra, com mort, i la princesa entre les urpes de les potes davanteres de la Bèstia, perillosament a prop de la bocota que s’obria per deixar pas a una llengua llefiscosa, fumejant i vermella que cercava goluda el cos de Garidaina.

Em vaig revoltar tot: era com si una força desconeguda que em naixés de la indignació se m’enfilés per l’espinada, em fes pessigolles al clatell i es transformés en ràbia i ceguesa. Vaig engrapar una pedra i, sense fer punteria, la vaig rebotre contra l’ull esquerre de la Bèstia.

El Drac va bramular, però jo també cridava. M’eixien de la gola expressions de taverna, grolleries de mariner, renecs apresos en les nits de bauxa als cataus d’Adià:

—Maleïda sigues, bèstia immunda! Mal llamp et fereixi el cap i te l’esberli! Així se t’infli el ventre, et caiguin les dents i se’t badi el budell cular! Tan de bo t’ofeguis en la teva pròpia merda!

El mandró va encertar l’ull i els renecs atragueren l’atenció del monstre. Entaforà la llengua, girà el cap i mogué la cua. La princesa havia deixat de ser llaminadura, l’havia oblidada del tot. Ara volia carn de poeta.

Vaig agafar més pedres i, sense aturar-me de renegar, els hi vaig anar tirant, amb més o menys fortuna. Cada cop que li encertava l’ull, el musell o el front, bramulava i fuetejava l’aire pesant de la cova amb el fibló de la cua.

Venia de dret cap a mi. Deixava enrere la princesa —que de cua d’ull vaig veure que s’incorporava— i el cos, inert de Poncet. Garidaina em feia gestos que continués atraient l’atenció del monstre.

Però els macs i els renecs se m’havien acabat. La femta m’arribava als genolls i ja no podia fer-me més enrere. A més, la indignació que m’havia empès a actuar, ara ja m’havia abandonat i només em quedava una tremolor de cames i un tel vermell que em tapava els ulls. Vaig fer tres passes més enrere, però malgrat això la Bèstia estava cada cop més a prop meu. I el fems, ara, ja m’arribava a la cintura.

La princesa Garidaina, aleshores, va acudir a ajudar-me. Veient la indignació del Drac, provocada per les pedres, li’n va tirar una, amb tan bona fortuna, que li encertà l’ull dret. L’animal va bramular i va deixar de fitorar-me amb aquells ulls esgrogueïts, fixos, per cercar la causa de la nova agressió.

—Quan vingui cap a mi, Guiamon, salva Poncet! —em va cridar Garidaina. I va afegir, en direcció a la Bèstia—: Sac de llard! Maleïda serpota d’avenc! Així et rebentessin els budells.

El Drac va respondre a la incitació de la dama i, amb una lentitud que feia feredat, va girar de primer el cap, després les potes del davant i després la resta del cos cap a ella.

Vaig aprofitar l’avinentesa per sortir del llim, vigilant sempre que la cua no em ferís, i vaig atansar-me a Poncet. El criat respirava.

—Poncet, germà! Ànim!

Però no responia a les meves paraules, als meus esforços per reanimar-lo. Vaig recordar el flascó que m’havia donat Tòlit i tot ple de dubtes, perquè no sabia si el criat seria prou net de cor per rebre el benefici de l’elixir, vaig deixar caure una gota del líquid primordial entre els seus llavis. En l’ambient carregat de gasos fètids de la cova, en aquella mitja llum roja i tenebrosa, el verd maragda del licor brillava amb intensitat i va semblar que un buf de tramuntana vivificadora esbandís la ferum del monstre. Poncet va obrir els ulls.

—Anem, Poncet, via fora!

El criat es va incorporar, es va palpar les cames, el cos i el cap, va mirar al seu voltant i, en veure el Drac que avançava, d’esquena a nosaltres, cap a Garidaina, va dir:

—Ataquem-lo, Guiamon!

Li vam tirar pedres fins que va adonar-se de la nostra presència. L’animal, tot i la seva lentitud a reaccionar, es va girar cap a nosaltres, abandonant la persecució de la princesa. Els seus bramuls eren eixordadors, ara. La indignació feia estremir la tossa de la Bèstia i les columnes de llum que li brollaven dels narius esdevenien flames sulfuroses.

Poncet, molt més destre que no pas jo en l’art de llançar mandrons, li encertava els ulls, el front i la boca a cada tret.

I com que la Bèstia era, també, susceptible a la veu increpadora i ja no em quedaven renecs per esperonar-la, vaig començar a recitar-li el plany d’Esclarmonda, en el fragment que la noble dama de la llegenda increpa el fat que l’ha malmaridada.

I aleshores s’esdevingué el prodigi. Em cal reprendre l’alè i enfilar-me per la màgia de les paraules per descriure ullo que vaig veure.

L’embranzida del Drac ens havia fet retrocedir, altre cop, fins a la riba de la femta. Poncet no s’aturava de llançar pedres amb habilitat de vailet i jo d’entaforar-li versos irats de complantes cèlebres.

Garidaina, amb més valor que cent soldats de l’exèrcit de Montcarrà, va engrapar una d’aquelles columnes d’alabastre que penjaven del sostre de la cova i que havia caigut damunt l’escòria que formava el jaç del monstre i, brandant-la com una llança, es ficà entre les potes del darrera del Drac, en cerca del punt feble del ventre.

Se’m va tallar la veu d’espant i d’admiració.

Amb els cabells desfets, els ulls espirejant, el cos blanc i el braó de guerrer antic, hereva de l’estirp del Conqueridor de Montcarrà, néta de Nolàs, vencedor d’Àlber-gran, companya de Roger d’Adià, senyora i majora del reialme de les Tres Taronges, Garidaina, la Matadora del Drac, va clavar la punta viva de la pedra entre les plaques coriàcies que protegien el baix ventre del monstre.

I va brollar un suc negrellós, pudent, amb un doll inestroncable.

I el Drac va fer un bramul que semblava un gemec esgarrifós de bèstia ferida pel llamp.

I va cuejar amb violència, arrossegant l’escòria, fendint l’aire, cercant venjança contra la mà feridora.

I va desplegar les ales com el velam d’una nau, tot encetant un vol sense rumb, presoner de la Mort que s’obria camí cap al seu cor.

I va caure en el llac de fems amb pesantor de plom, obrint un esvoranc paorós en el fang que ens envoltava.

I Garidaina, la Matadora del Drac, somreia.