X

Del retorn a la superfície d’Estel d’Or, Roger, Poncet i Guiamon, guiats per Aixpis; de les aventures que van viure als soterranis del palau; del retrobament de Guiós i de l’espant que havia caigut damunt Montcarrà, amb l’aparició d’un personatge misteriós.

El retorn a la superfície va significar un recordatori punyent de les desgràcies que havíem patit d’ençà de la nostra arribada a la ciutat de Montcarrà. El catau de la Bèstia havia desaparegut pràcticament del tot; només en restava un pas estret entre roques i una pudor persistent de fems que trigaria molt de temps a esbandir-se. Mentre caminàvem, aconduïts per Aixpis, Roger ens contà la seva aventura. Bàsicament coincidia amb el relat que Ferruç havia fet de la desaparició del soldat de fortuna.

—… i mentre m’enfilava per aquella mena de xemeneia que es comunicava amb l’exterior, vaig perdre els sentits… I ja no els vaig recobrar fins que el poder d’Estel d’Or va vèncer l’alè de la Bèstia…

La xemeneia que tant ens havia costat d’escalar i que tants terrors ens havia provocat, a Poncet i a mi, estava encegada. La mort del Drac i el trontollament del subsòl que havia alliberat els Grans per fortuna nostra, havia canviat la geografia subterrània, fins al punt que amb prou feines reconeixíem els llocs. Aixpis, però, tenia una mena de sisè sentit que l’orientava per aquells envitricolls, de manera que avançàvem segurs de nosaltres mateixos, sense parar gaire esment, immersos en els nostres records. Roger i Garidaina parlaven en veu baixa, Poncet recollia molses, bolets i clòtxines, qui sap si inventant nous plats per a àpats futurs i jo engiponava versos d’una nova composició: De com Estel d’Or va matar la Bèstia maligna del regne dels Grans de Montcarrà, segur de l’èxit que obtindria, de retorn a la Terra Ferma.

Vam arribar a la sala gran on havíem fet el primer alto en la nostra baixada a les profunditats. Roger ens va ordenar que ens aturéssim i Poncet va aprofitar l’avinentesa per preparar-nos un mos amb els queviures que ens havien donat els nostres aliats.

Vam seure a redós d’unes roques que figuraven una floresta petrificada, vam menjar peix assecat, confit de bolets i vam beure licor de molsa i aigua dels albellons, cansats de la caminada i intranquils per allò que trobaríem un cop a palau.

—Ferruç i Guiós deuen haver tingut problemes amb els corsaris —va comentar Poncet, mentre mastegava les menjues dels Grans de l’Abisme—. Si sabéssim quants dies hem passat en aquestes profunditats…

—Pel cap baix cinc, si no són sis —vaig respondre.

—I com n’estàs tan segur? Sense llum ni fosca és prou difícil adonar-se del pas del temps.

—Recorda, Poncet, que Abul·ló va dir a la princesa que hauria de jeure tres dies amb Roger per vèncer l’alè de la Bèstia. Un dia sencer ja el devíem passar al catau del Drac i un altre de ben bo pujant i baixant… Cinc, en total. Ferruç i Guiós ens deuen creure morts…

—I els corsaris ja són, possiblement, els amos de tota l’Illa… No sé pas com ens en sortirem!

—Tenim l’Estendard, el collar del rei Nolàs i el poder d’Estel d’Or… I les profecies, recorda-ho. A més, els Grans són els nostres aliats! Confia, criat, que tot sortirà bé.

—Però no tenim Eina de Pau!

Aquesta afirmació de Poncet m’enfonsà en un mar de dubtes. Ni els auguris de la dona-peix, ni les profecies de l’Home Savi del Puig del Gegant s’havien acomplert. Bé, no s’havien acomplert exactament com havien estat formulats, però els resultats finals eren els mateixos: perquè havíem recuperat l’Estendard de les Tres Taronges i ara només ens calia fer-lo onejar al vent de l’Illa perquè retornessin el Valor, la Pau i la Prosperitat…

La veu de Roger, familiar i estimada, em va tornar a la realitat:

—Som-hi, amics meus!… Encara ens falta molt per arribar!

Vam incorporar-nos a contracor i vam continuar la marxa. A contracor perquè, malgrat la solitud llòbrega de la sala, ens era molt més plaent que no pas el futur incert que ens esperava…

La reixa que separava el túnel del celler de palau estava ajustada, com si Ferruç i Guiós, quan hi passaren en cerca d’ajut, l’haguessin tancada. No va ser cap obstacle, però. Aixpis va forçar els barrerons rovellats d’un cop d’espatlla.

I així va ser com vam tornar a palau.

Després de les meravelles que havíem vist a les profunditats de l’Illa, el celler ja no em va semblar tan enorme. Aviat vam trobar el passadís costerut que comunicava amb l’antic rebost i vam cuitar a enfilar-nos-hi. A mesura que ens apropàvem al final del nostre viatge, sentíem la urgència dels fets que ens cridaven cap a la fi de les nostres gestes al reialme de Montcarrà.

Un fil de llum, finalment, ens anuncià que havíem arribat a la superfície i que era de dia. Vam aturar-nos un moment, per reprendre l’alè i per empunyar les armes que ens havien donat els Grans de l’Abisme. I en filera d’un, encapçalats per Roger, vam sortir al rebost abandonat.

Ens esperaven cinc homes, amb els quals ja havíem tingut dues topades anteriors: els bandolers de la Serra de Gregal, els de la colla de Mòntur. Els mancava, però, el seu capità, el Genet Negre, i això, juntament amb la sorpresa de l’atac i el terror que Aixpis els provocà, ens donaren una victòria ràpida i silenciosa. Érem cinc contra cinc, però el Gran tenia la força de deu homes, Roger el braó de deu més i Estel d’Or el poder de la Matadora del Drac. Els vam caure al damunt com una torbonada enmig de la Mar Gran. Aixpis va engrapar-ne dos pel coll i va colpejar el cap de l’un contra la testa de l’altre. D’un cop d’arpó, Roger va fer caure un tercer. Garidaina, usant el coltell amb mànec d’obsidiana com un sabre, va ferir-ne un quart i Poncet i jo vam deixar fora de combat el cinquè bandoler.

Cap dels cinc no havia perdut la vida, però dos d’ells estaven ferits d’una certa gravetat. Roger ens va ordenar que tinguéssim cura de les ferides i que els lliguéssim amb els seus propis cinturons. Un cop enllestit l’encàrrec, el soldat els interrogà. No en va poder treure gran la cosa, però: eren gent inculta i mig salvatge que actuava la per pur egoisme. El seu capità, el Genet Negre, l’endemà de robar Eina de Pau de la cambra de Roger, els havia aconduït fins aquell soterrani abandonat de palau i els havia dit que vigilessin, que podria ser que algú sortís d’aquell túnel, que ho impedissin i que fessin presoner fos qui fos. Feia tres dies i tres nits que guardaven l’entrada i no tenien cap notícia d’allò que havia passat a palau.

—I el vostre capità? —va preguntar-los Roger.

—De sobte apareix, de sobte desapareix. Ell sap el que es fa… Nosaltres no li preguntem mai res, ens limitem a obeir les seves ordres…

—Qui és? Per què amaga el seu rostre? Com és que esperava que algú sortís per aquest túnel? Per què va robar l’espasa de Roger? —va preguntar Poncet, impacient.

No va obtenir cap resposta coherent. Obeïen les ordres del Genet Negre i de Mòntur, el seu lloc-tinent, i prou. Després de l’interrogatori infructuós, Roger ens va ordenar que prosseguíssim el camí. Així és que vam sortir del rebost abandonat i vam entrar a les masmorres de palau. Hi havia un únic carceller que, espantat per la presència del Gran de l’Abisme, es va retre sense lluitar. Roger el va tancar en una de les cel·les.

—Hem d’anar alerta, ara. Vull mantenir el secret del nostre retorn fins que sigui possible! —ens va ordenar. Poncet va tenir la pensada d’escorcollar les altres cel·les, i a fe que la va encertar. Perquè, en un dels calabossos, estacat amb una cadena a la paret i emmordassat amb uns parracs que amb prou feines el deixaven respirar, hi havia Guiós, el monjo roget, el nostre guia i amic.

Aixpis va forçar el cadenat i Poncet va desfer-li la mordassa, mentre Garidaina el tranquil·litzava, tant per la presència del Gran, com la nostra sobtada aparició. Un cop alliberat i mentre bevia un glop de licor de molsa, Roger li preguntà què havia passat.

—Ferruç i jo, senyor, vam tornar a palau, en cerca d’ajut, per alliberar-vos de l’Horror que us havia capturat. En arribar al rebost abandonat, el canceller m’ordenà que l’esperés: a ell no el cercaven els corsaris i tornaria amb armes i homes per fer front a l’Horror…

Una bona estona després, en lloc del canceller es presentà el Genet Negre, Mòntur, el seu lloc tinent, i cinc bandits. Vàrem lluitar, però em feren presoner i em tancaren en aquesta cel·la, vigilat per un carceller… I vosaltres? Què us ha passat? Us veig diferents…

Garidaina li ho contà tot amb una veu dolça i amistosa i amb una modèstia que rebaixava el seu valor i la meravella de les aventures que havíem viscut d’ençà que ens havíem separat.

Quan la princesa va acabar el relat, Roger va dir:

—Hem de sortir a l’exterior, amics meus! Temo que Ferruç hagi caigut en mans dels corsaris… Garidaina, digues… Saps algun pas secret que ens estalviï de creuar el cos de guàrdia de les masmorres?

—Hi ha un passadís que mena fins a l’ala de ponent de palau… Potser hi hagi algun sentinella.

—Guia’ns.

Encapçalats per Estel d’Or i embolcallats amb la lluor daurada del senyal que duia al front, Roger, Poncet, Guiós i jo, protegits per Aixpis, que tancava la partida, vam sortir de les masmorres. El passadís era desert i llòbrec; devia fer molts anys que no s’usava perquè hi havia un gruix de pols en terra i les teranyines penjaven del sostre. Espiells encegats amb làmines transparents d’alabastre l’il·luminaven pobrament, amb una claror lletosa i irreal. Les parets del passadís, fetes de carreus enormes, tenien argolles rovellades, algunes amb restes d’atxes mig carbonitzades. Caminàvem en silenci, amb les armes a punt, disposats a fer front a qualsevol avinentesa.

El passadís desembocava en un replà d’una escala ombrívola i bruta que s’enfilava cap als pisos de l’ala de ponent. No hi havia cap sentinella, ni l’ombra d’un soldat del rei o d’un corsari. Tampoc no se sentia cap mena de renou, com si tota l’ala o tot el palau fossin buits.

—No ho entenc —va mormolar Garidaina—, tocaria haver-hi gent. En aquesta ala hi ha les cancelleries del reialme… Sempre hi solen haver secretaris, uixers, saigs, membres del consell, guàrdies… Què deu haver passat?

Als pisos superiors tampoc no hi havia ningú. Ni als amplis corredors, amb finestrals que s’obrien a la clastra, ni a les cambres que semblaven abandonades amb preses: les taules eren plenes de lligalls, de pergamins, de llibres, oberts, les plomes en els tinters, la sorra assecant damunt dels documents acabats de redactar… Vam recórrer totes les plantes del recinte i no vam trobar ningú.

El sol es ponia per la banda de Riumar. Dels finestrals estant vèiem com la posta encenia de vermell una nuvolada estranya que avançava cap a la ciutat. Però ni a la clastra, ni al pati d’armes, no hi havia ningú, tampoc.

Preocupats per aquells fets extraordinaris, Roger i Estel d’Or decidiren sortir de palau i esbrinar què havia passat. Vam tornar a la planta noble i vam creuar els passadissos luxosos que menaven cap al cos central de palau, les cambres reials. Criats, macers, soldats, cambreres, cortesans, tothom havia abandonat els seus llocs amb molta pressa: roba deixada, llits a mig fer, llances per terra, peces de vestir trepitjades, espasins de cortesans… El palau era desert. A la sala del tron, on Flocart ens havia rebut com a amics, abans de l’arribada de Bajac i de sentir la Veu que el dominava i que l’havia girat contra nosaltres, la buidor i el desori eren totals: canelobres per terra, escons potes enlaire, tapissos arrencats de la paret i esquinçats… Semblava com si hagués passat un mal vent.

—Enceneu alguns llums! —ens va ordenar Roger quan la fosca fou total.

Poncet i jo arramassàrem unes quantes espelmes i les encenguérem. Amb aquella llum tremoladissa, la desolació del palau encara era més terrible, més anguniosa.

Les ombres dels objectes dansaven una giga fantasmal que em provocava calfreds de por; em deia a mi mateix que no podia passar res, que ja havíem sortit de les profunditats, que la Bèstia havia mort, però el silenci, el desgavell de palau i aquelles ombres bellugadisses em feien feredat. Per això, quan vaig sentir la veu, el cor em va fer un salt, les cames se’m blegaren i vaig sentir que els pèls del clatell se’m posaven de punta.

—Roger, neboda, amics!

Era el Misteriós Viatger, Ferruç, germà de Flocart, canceller del reialme de Montcarrà.

La llum de les espelmes creava un joc d’ombres que feia que el seu rostre i la seva tossa em glacessin les sangs, malgrat que l’havia reconegut. Semblava més alt, vestit de negre, i se’l veia distant, tot i l’alegria que reflectia la seva veu. La presència d’Aixpis, al costat de Roger i de Garidaina, el va sorprendre. Va fer un gest de por, gairebé imperceptible, i va acaronar al mànec del punyal que cenyia.

—Tranquil·litzat, oncle. És un amic. Com veus, els Grans de l’Abisme existeixen i són els nostres aliats! —va dir-li la princesa, en veure la seva reacció.

—Què us ha passat? Us feia morts!

—I tu, oncle, com és que vas abandonar Guiós i no vas tornar amb l’ajut que havies anat a cercar? —hi havia desconfiança en la veu d’Estel d’Or, i una mica de menyspreu.

—Han passat coses terribles…

—Per què no hi ha ningú a palau? —va preguntar, aleshores, Roger.

—Fa tres dies, quan Bajac atacava i foragitava els agermanats, s’esdevingué un prodigi malèfic… En ple dia, la llum del sol es va enfosquir, va bufar un vent maligne sobre la ciutat i una mena de terratrèmol sobrenatural va fer trontollar homes i cases… Tothom va fugir esporuguit…

—I no han tornat? —va preguntar Garidaina.

—Ha corregut la brama que eren els habitants de les profunditats que sacsejaven els fonaments de l’Illa, degut a la presència dels corsaris d’Orient i dels pactes de Flocart amb Bajac… Els montcarraners tenen por.

—I on són el rei i els corsaris? —va preguntar Roger.

—Han creat un exèrcit conjunt, amb els soldats fidels i els homes de Bajac i empaiten els agermanats, que s’han refugiat al Monestir del Puig del Gegant… Jo he tornat per veure si sabia notícies vostres.

—Dieu que el terratrèmol i les altres meravelles van passar fa tres dies? —va intervenir Poncet.

—Si, tres dies i tres nits.

—Justament quan Estel d’Or matava la Bèstia… —va mormolar Poncet, amb veu presa per l’emoció…

—Hem de córrer al Monestir del Puig i evitar que hi hagi més sang! —va dir Roger, amb decisió—. Aquesta guerra és absurda i hem d’evitar-la costi el que costi… Digueu, senyor, podríem trobar cavalcadures?

—Suposo que si… La gent ho va abandonar tot.

—Bé. Poncet, Guiós i Guiamon, aneu a la ciutat i aconseguiu-nos muntures. Tu, Aixpis, agafa l’Estendard, torna amb els teus i digues-los que els esperem al peu del puig; nosaltres, mentre, prepararem el viatge.

Poncet, Guiós i jo vam sortir de palau, temorencs, però decidits a acomplir les ordres rebudes. La fosca era total, i la nuvolada que cobria la ciutat maleïda no deixava passar ni la llum de les estrelles, ni l’halo de la lluna, ni cap mena de signe d’esperança. Un vent gelat ens va fuetejar a la plaça de Palau, on antany hi havia el mercat. L’udol de l’aire era com el gemec de les bubotes i les nostres petjades ressonaven llòbregues damunt les llambordes dels carrers de Montcarrà com si calciguéssim un món prohibit.

Les portes de les cases eren obertes de bat a bat i els interiors encara eren més foscos que el carrer. El monjo, el criat i jo brandàvem sengles torxes i dúiem les armes al puny com si la claror esmorteïda d’unes atxes, i els arpons i coltells poguessin vèncer el malfat que havia caigut damunt la ciutat reial.

En una establia del carrer Gran vam trobar, abandonats pel seu amo i mig morts de fam i de set, dos cavalls burells, dues eugues bigarrades i dues mules. Mentre Poncet els donava aigua i civada, Guiós i jo vam cercar arreus de cavalcar. Dues portes més amunt de l’establia, hi havia un baster que havia deixat la botiga oberta. Hi vam trobar selles, regnes, estreps i mantes.

En silenci i amb presses, vam ensellar les bèsties i vam abandonar a cuita-corrents aquell carrer.

A l’entrada de palau, inquiets pel nostre retard, ens esperaven Roger, Garidaina i Ferruç. Només la claror daurada del front d’Estel d’Or conjurava l’ombra paorosa i aquietava els batecs dels nostres cors. Roger va muntar un dels cavalls; Ferruç, l’altre; Garidaina i Guiós, les eugues, i Poncet i jo, les mules.

I quan sortíem de Montcarrà pel carrer de la Murada, la volta de núvols es va esquinçar i un llamp recargolat va anunciar la tempesta que s’havia congriat d’ençà de la posta.