VI

De la desaparició de Roger, segons Ferruç; de com Garidaina, filla de Flocart, princesa de Montcarrà, entrà a formar part de la llegenda i d’allò que Guiamon va veure, després de passar molta por, en una sala subterrània de l’Illa de les Tres Taronges.

—El túnel que Roger i jo hem explorat s’acabava molt aviat en una mena de xemeneia, de parets gropelludes que, de segur, sortia a l’exterior perquè hem vist llum al capdamunt. Roger s’hi ha volgut enfilar. M’ha ordenat de romandre amb la torxa a baix i ell ha començat l’escalada, aprofitant els sortints, els replans, els regruixos de les parets del tub. Quan era a unes set canes de terra, s’ha pogut introduir en una mena de forat que s’obria a la dreta i m’ha cridat, des d’allí, que, efectivament, la xemeneia sortia a l’exterior, que distingia el cel i les fulles dels arbres, que reposaria una mica i que, després, continuaria l’escalada. Després d’una estona, he vist com sortia del forat i tornava a enfilar-se. Però només havia pogut pujar mitja cana quan, del forat on s’havia refugiat, he vist sortir una mena de tentacle, una cosa vermellosa i humida, del gruix d’un home, que l’ha engrapat i l’ha arrossegat. Roger s’ha defensat com un brau, però no tenia cap arma i per més que ha resistit, aquell horror que l’havia agafat, l’ha arrossegat cap a l’interior del forat.

—I ara, què hem de fer? —va preguntar Poncet, un cop acabat el relat del Misteriós Viatger.

—Anar a rescatar-lo! —va respondre Garidaina, amb una gran fermesa a la veu, ja sense llàgrimes als ulls.

—Necessitem armes i cordes… —va dir Ferruç.

—I d’on les traurem? —va preguntar Guiós.

—De palau —va respondre el canceller—. A mi no em busquen els corsaris. I alguns homes de palau em són fidels. Tornaré enrere i parlaré amb ells, els convenceré perquè m’ajudin… Temo, però, que sigui tard. Aquella cosa horrible, a hores d’ara, ja deu haver matat Roger…, o alguna cosa pitjor.

Vam quedar aclaparats perquè, en el fons, tots pensàvem el mateix, encara que no goséssim dir-ho en veu alta.

—No! —va cridar Garidaina—. Roger no pot haver mort! No ho vull creure. No perdem més temps! Tu, oncle, vés a cercar armes i cordes, que Guiós t’acompanyi. Poncet, Guiamon i jo mirarem de trobar Roger i alliberar-lo… Anem d’un cop!

I així va ser com la vencedora del corsari Bajac, la filla del rei de Montcarrà, la princesa Garidaina, va entrar a formar part de la llegenda, va forçar el Destí i va vèncer la nostra feblesa i la nostra desesma.

La decisió de les seves paraules, el convenciment del seu to de veu, la fermesa del seu capteniment la van convertir en cap de la partida, digna companya d’un heroi, triat pel Destí per recuperar l’Estendard de les Tres Taronges i per retornar la Pau a Montcarrà.

Ferruç i Guiós, amb sengles torxes, s’allunyaren de nosaltres, de retorn als cellers de palau, en cerca d’ajut per alliberar Roger. Com que Poncet i jo dubtàvem, Garidaina va agafar una torxa i es va ficar al tercer túnel.

—Si de debò estimeu Roger, seguiu-me!

El criat i jo ens vam mirar, vam treure forces de flaquesa, valor de la por i, contagiats per la fe i l’abrandament de la dama, vam encendre sengles torxes, en vam agafar d’apagades per si ens calien i vam trepitjar la llinda d’aquell túnel maleït, amb la certesa que la nostra fi seria horrorosa.

Les parets i el sostre eren semblants als del que havíem explorat nosaltres. Només que aquest passadís no s’estrenyia ni baixava, sinó que corria horitzontal uns quants centenars de canes. Ferruç no havia mentit: poc temps després, la princesa, el criat i jo arribàvem a una mena de cova circular que s’enfilava vertical cap a un punt de llum, que semblava la sortida.

L’aire era calent i se sentia com una pudor de fems molt lleugera.

—Doneu-me els vostres cinyells! —va ordenar-nos la princesa.

Va unir les corretges i va formar una mena de corda.

—Què penseu fer, senyora? —va preguntar Poncet amb respecte.

—Pujar fins al forat i utilitzar els cinyells perquè pugueu pujar vosaltres.

—I no seria millor esperar al senyor Ferruç?

—Trigarà molt. Pensa en el teu amo, Poncet, i fes el cor fort.

I sense dir res més va començar a enfilar-se. Poncet i jo vam encendre dues torxes de recanvi i les vam subjectar amb pedres, de manera que il·luminessin el millor possible la xemeneia. Garidaina, amb una agilitat sorprenent, aprofitava els sortints del tub per fer l’escalada. Ben aviat va arribar a una mena de replà i des d’allí ens tirà la corda improvisada, després d’haver-la subjectada a una pedra que sobresortia.

—Tu primer, poeta! —va dir Poncet.

L’art de l’escalada no és el meu fort. Però la por, l’amor pel meu amic i senyor Roger i la fe que encara no havia perdut del tot en les profecies de l’Home Savi del Puig del Gegant m’empenyeren cap amunt, amb una decisió i amb un braó que desconeixia. Després d’unes quantes relliscades, d’un parell de cops contra els sortints i d’haver-me deixat les mans en carn viva, vaig arribar al replà on era la princesa. Amb prou feines hi cabíem tots dos, així és que em vaig arrambar a la paret tant com vaig poder i vaig esperar que pugés Poncet. No gosava mirar al fons, perquè les alçades em maregen, des de petit que pateixo vertigen i sabia que si mirava avall el cos seguiria als ulls, amb profecia o sense.

Poncet no devia patir de vertigen com jo, perquè ben aviat el vaig sentir al meu costat.

—Obre els ulls, poeta! Au, que hem de continuar!

Garidaina va recuperar la corda, se la va cenyir a la cintura i va començar a enfilar-se de bell nou. La seva pretensió era arribar fins a una mena de cornisa, una mica més amunt, des d’on podríem assolir el forat per on havia desaparegut Roger.

Mil anys després, cobert de suor de cap a peus, tremolós i marejat, jo també assolia la cornisa. Maleïa la meva sort i hauria renunciat de bon grat a la glòria d’un futur de poeta, a canvi de no haver d’enfilar-me més amunt. Però baixar hauria estat tan difícil com pujar; per tant, quan Poncet va ser al meu costat, vaig subjectar ben fort els cinyells que ens servien de cordada i vaig esperar que Garidaina arribés al forat que era el nostre objectiu. Poncet, al meu costat, remugava alguna cosa que no aconseguia d’entendre.

—Què dius? —li vaig preguntar i la veu em va sortir enrogallada i tremolosa.

—Que tinc gana, amic meu. Fa hores que no menjo i ja no puc més!

La materialitat de l’afirmació del criat em va sorprendre i em va retornar, de sobte, a la realitat més punyent. Què hi feia jo, Guiamon d’Adià, penjat a les fosques, en una cova d’una illa que un mes enrere ni sabia que existia, mort de gana, macat, esdernegat, marejat, perseguit per corsaris, fugitiu d’un rei foll, camí d’una cosa horrorosa que no tenia ni nom, enmig d’una guerra que no acabava d’entendre, a les ordres d’una princesa i company d’un criat? Em vaig pessigar la cama, convençut que em despertaria a l’hostal La Lira de Vori, on parem els poetes d’Adià, que em vestiria d’una esgarrapada, baixaria a esmorzar i després, amb el regust del formatge i de la llet als llavis, faria una volta pels carrers plaents de la vila, abans d’anar al palau del Cavaller Ròlic, per tal d’amenitzar amb els meus recitats el sopar d’honor que oferia a son germà, arribat d’Orient amb un carregament de te i de tabac.

La veu de Garidaina em va tornar al malson. No hi havia ni Lira de Vori, ni esmorzar de llet i formatge, ni passejada pels carrers d’Adià, ni sopar al palau del Cavaller Ròlic… Només existia aquella paret, la taca blava i del final de la xemeneia, i el forat per on havia desaparegut Roger.

—Amunt, Guiamon, que ja falta poc! —m’animava la princesa.

Vaig agafar fort la cordada improvisada i vaig començar a enfilar-me de bell nou. Poncet m’empenyia. Era com recitar un poema: les mans trobaven llocs on aferrar-se i els peus sortints on recolzar-se, de la mateixa manera que unes paraules porten a unes altres, les rimes recolzen el ritme i la història brolla planera, enmig del silenci complagut dels oients.

I així, amb la facilitat amb que sol arribar el final dels amors d’Esclarmonda o el plany de la princesa Rosaclara, vaig arribar, sa i estalvi, al forat, a la llinda del qual, la mà de la princesa Garidaina era com un recer contra el mal averany de les fondàries.

—Ja pots deixar anar la corda! —vaig sentir que m’ordenava la dama.

Em vaig estirar en aquell redós, sense pensar en l’espant que Ferruç havia descrit amb tanta eficàcia, a l’espera de Poncet, que sentia respirar feixugament, mentre s’enfilava fins a on érem nosaltres.

—Bé, senyora. I ara, què fem? —vaig sentir que preguntava el criat, al meu costat.

—Encén una torxa i explorarem el forat.

La llum de la torxa va fondre el cansament, el mareig i la tremolor que sentia. El forat, a l’entrada del qual érem tots tres, era una mena de tub, arrodonit i llis, molt recte, que descendia lleugerament. Hi havia una mica de corrent d’aire que anava de la xemeneia cap a l’interior. Feia més calor que a fora i l’olor de fems que havíem sentit abans ara augmentava.

—Tu, Poncet, queda’t a l’entrada per tal d’esperar el meu oncle i Guiós. Guiamon i jo intentarem trobar Roger… Quan arribin, en tot cas, ens avises… D’acord?

Vam emprendre el camí del túnel lateral. Es feia difícil de caminar, en aquell tub, perquè el terra era com una canal i no hi havia manera de posar els peus.

Les parets continuaven sent de pedra grisa, llisa i brillant, aquest cop sense regruixos, ni columnes, ni bonys, talment com si fos artificial.

La calor augmentava i aquella olor cada cop era més identificable: semblava que ens haguéssim ficat en una establia o en una soll de porcs, perquè l’olor era una barreja de la ferum de buines seques i d’excrement porcí.

Al fons del tub, un parell de centenars de canes per davant nosaltres, hi havia un punt de llum, una mena de resplendor vermella, com el caliu d’una soca d’alzina. Garidaina es va aturar i amb una veu molt baixa em va dir:

—Apaguem la torxa, Guiamon, i avancem sense fer cap mena de soroll… La cosa deu ser allí.

La paraula «cosa», horrorosa des del punt de vista poètic, prenia tot un nou sentit en aquella circumstància. Volia dir allò que no té nom, la criatura entrevista per Ferruç que havia capturat al soldat de fortuna i que l’havia arrossegat fins al seu catau. Vaig obeir la princesa, vaig apagar la torxa i vaig procurar caminar sense fer soroll, tot i que les dents em petaven de la por que em consumia.

—Quiet aquí, Guiamon —em va dir Garidaina, quan ja faltava poc per arribar a la sortida del túnel i la rojor del fons havia esdevingut una claror esmorteïda que, barrejada amb la por que sentia, convertia el lloc en una mena d’infern.

Vaig romandre quiet, recolzat en la paret que es corbava, mentre la dama avançava amb tota precaució. La seva silueta es retallava en el roig de l’eixida, deixant rere seu una ombra espantosament negra.

Va arribar a la sortida del túnel, la vaig veure sencera un moment i després va desaparèixer.

Si fins aleshores havia viscut una mena de malson i de tant en tant em pessigava, convençut que em despertaria al meu llit de l’hostal dels poetes d’Adià, en aquell instant precís, sol al túnel, vaig sentir la urpada de la veritat més crua: no era més que un pobre versaire a moltes canes de profunditat, en un lloc maleït, a l’espera no d’un Destí gloriós, sinó d’una criatura immunda que em devoraria barrejat en una aventura que no m’atenyia, meitat llegenda, meitat realitat, enganyat per les paraules afalagadores dels uns i pels mites d’uns altres que m’havien fet anar d’una banda a l’altra, sense tenir en compte les meves possibilitats. Unes llàgrimes amargues i calentes em relliscaven galtes avall i em venien ganes de deixar-me caure a terra i tancar els ulls definitivament.

El temps passava i Garidaina no tornava. Sense Roger que em digués allò que havia de fer, sense Poncet que m’animés amb les seves burles, sense la seguretat de Garidaina, desvalgut i feble, no sabia què havia de decidir: si tornava amb Poncet, com sortiríem d’aquella cova? Si em dirigia a la sortida del túnel, què hi trobaria? Romandre allí no podia perquè tard o d’hora apareixeria allò que Garidaina havia anomenat la «cosa» i aleshores ni les paraules de la dona-peix, ni les profecies de l’Home Savi tindrien cap mena de valor…

Vaig fer una passa cap al resplendor vermell, sense ser-ne conscient. I després una altra, i una altra i… La calor cada cop era més forta, la lluor m’encegava, la pudor de fems em marejava.

Vaig arribar a la sortida, vaig treure el cap i em va envestir una fortor insuportable.

El túnel s’obria en una paret de pedra, a deu canes de terra, en una sala encara més gran que l’anterior. Amb la diferencia que no hi havia columnes entorcillades, ni goteig d’aigua, ni florestes de pedra. La llum roja brollava d’un munt d’escòria que hi havia al centre del recinte, que formava com una mena de llac de lava. Damunt hi surava una calitja que disfressava les dimensions de la Bèstia que hi dormia, com si fos el seu jaç.

El cap, si és que allò era el cap, feia la tossa de deu homes, amb un musell coriaci que culminava en dues fosses nasals d’una cana de diàmetre cadascuna, de les quals brollava una columna de fum. Els ulls devien fer una cana i mitja cadascun, quan eren oberts. Tenia sis potes, com cases de tres pisos, l’esquena plena d’excrescències i una cua en forma d’agulló que semblava un vaixell. Als costats, plegades, sengles ales membranoses que s’estremien lleugerament a mesura que respirava.

L’espant que sentia era tan gros que vaig romandre una bona estona incapaç de moure’m. I quan era a punt de tombar-me i fugir, una veu a la meva esquena va dir:

—Guiamon!

Vaig perdre peu i vaig caure, enmig d’una allau de pedres, al costat del monstre.