Pròleg a la 2a. edició, 1978

No sé quin interès podrà tenir avui la reedició d’uns versos com els d’Escrit per al silenci, publicats fa ja més de vint anys i que pràcticament havien passat sense pena ni glòria. Fins ara m’havia resistir a exhumar-los, potser per un púdic instint d’escepticisme. I no és que em senta descontent d’aquestes elaboracions líriques: ni descontent ni content. Són un paper més, dels molts que he produït, i no puc ni vull renegar-lo. He rellegit els poemes en les noves galerades i no se m’acut res que m’ajude a sentir-me’ls pròxims. L’anècdota personal que els alimentava —perquè n’hi havia una—, l’he mig oblidada, i tant se val; estèticament, això no és el tipus de poesia que jo faria en aquests moments, o la que faig a estones, quan estic de mala llet. És així com van les coses de la vida. Conserven, doncs, alguna curiositat per a un qualsevol lector? M’agradaria que sí, per pura vanitat. Només que també en tindria remordiments: retòrics, ideològics i, ai!, morals. Probablement, pense, la meua obligació quan escrivia «per al silenci» era haver escrit versos pornogràfics, i no ho vaig fer, hipòcrita de mi. Les planes que vénen a continuació són el residu «convencional» d’una passió fugaç i ben assumida. El «convencionalisme» era la «literatura» pròpia de l’època: la que a mi em feia el pes, exactament. Aleshores em seduïa el joc verbal. I no el joc verbal per ell mateix, sinó com a vehicle d’expressió obert a subtileses, a mitologies d’anar per casa, a l’eufemisme permanent, diguem-ne metàfora o diguem-ne por a la censura. Hi havia la lliçó de Carles Riba, per exemple. N’hi havia més, però en castellà: la de Neruda, una mica, i més les de Jorge Guillén i Pedro Salinas. Una petita dosi d’Éluard, a tot estirar, corregia el meu provincianisme: bé, Éluard, Claudel, Verlaine, Rimbaud, Baudelaire. Em fa vergonya confessar-ho: ser porós a Verlaine o a Baudelaire a la Ribera Baixa pels anys 50 era irrisori. Per què me n’he d’avergonyir? Un segle abans, o mig, no importa, Teodor Llorente traduïa Baudelaire, Verlaine, al castellà, i no sabia el que feia. Baudelaire, com Goethe, traduïts per Llorente, esdevenien poetes de jocs florals: d’uns jocs florals en castellà, és clar, perquè mai de la vida don Teodor no hauria gosat traslladar-los al «vernacle»… Reconec la meua primera dependència, com a versificador —si voleu, com a poeta— dels grans espanyols de la «generación del 27». Dels que ja he citat, i de l’admirable Aleixandre, i fins i tot de don Dámaso Alonso. Per a un aprenent de poeta al País Valencià, en aquella època i aquesta llengua, tot era molt difícil. Avui, les criatures que fabriquen versos disposen d’opcions i d’estímuls molt suggestius, i per això «ells» podran ser normals i com Déu mana, o anormals i contra Déu Nostre Senyor, que és igual. Però fa vint-i-tants anys, al País Valencià, tot era, literàriament, una sagristia: jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol altre ciutadà cobrava una altra feina, posar un rajol damunt l’altre, portar una comptabilitat o manipular un bisturí. Va ser Vicent Andrés Estellés, sens dubte, qui trencà el gel: reprengué la tradició valenciana de l’obscenitat lírica, i l’ha magnificada. L’Estellés és un Ausiàs Marc empeltat de Bernat i Baldoví, o, si es vol, al contrari, un Bernat i Baldoví empeltat d’Ausiàs Marc. el monstre Estellés encara no l’hem acabat de digerir. Jo, en això de la literatura, no sóc precisament un monstre, i menys encara com a poeta: aquell poeta que vaig ser. Diuen que Escrit per al silenci és un llibret eròtic. Si alguna cosa és, és un circumloqui d’un erotisme que, vull insistir-hi, hauria d’haver estat pornografia. Ara fóra el moment de fer una digressió sobre l’amor i els escriptors valencians: de Jordi de Sant Jordi a Gil Albert, dels notaris i canonges del Cançoner Satíric als de l’Acadèmia de los Nocturnos, de Jaume Roig als llibrets de falla d’abans de la guerra d’Espanya o a les temptatives del màrtir de «La Traca». Però no. Ho deixaré per a una altra ocasió. M’he de limitar a auto-justificar-me. Escrit per al silenci és la historieta d’un amor col·lapsat: literàriament col·lapsat… Ara, en embastar aquestes ratlles de pròleg, pense que podria tornar a escriure aquests versos, ja basats en la memòria —perquè m’he fet vell—, i em sembla que serien, a mitges, pornografia. Només a mitges. L’acte de fer l’amor sempre és alguna cosa més que «fer l’amor». És el que volia recordar. Però «pornografia». Els poetes valencians de dretes o aparentment d’esquerres, quan han parlat de l’«amor», ho han fet en funció de la «pàtria» i de la «fe», o siga de la «fiambrera ratpenatista»: un amor castrat, com una pàtria castrada, i com una fe de missa de dotze i preconciliar. Bernat i Baldoví i Ausiàs Marc, i l’Estellés, són una altra història… Escrit per al silenci és un document antic. Demane que siga llegit, si troba algun nou lector, des d’aquesta perspectiva. Però tots plegats, Roig i Estellés, Marc i els col·laboradors de «La Traca», començant per Carceller, Fenollar i Carles Ros, i Roís de Corella, el Gran Cornut de la Literatura Catalana, i Joanot Martorell, que també era de Gandia, un pervers imaginador d’amenitats genitals… Tots plegats, dic, som uns i els mateixos, i només varien les modalitats d’entendre l’amor. La «sagristia», l’eterna i perniciosa «sagristia», literàriament penosa —«conjugal» amb sagraments—, ha donat un rendiment poètic mediocre. Les noves generacions de poetes valencians, poc o molt intoxicades d’«irracionalisme», no s’apunten a la confraria de la Mare de Déu comarcal. El poble ja ho ha estipulat: «Del pecat del piu, Nostre Senyor se’n riu». És la distància entre Xavier Casp i Andrés Estellés. I jo, és clar, al costat de l’Estellés. Com el «piu» pot ser «pecat»? I què hi té a veure la «literatura»?… Els amparitos literaris —fàcils de detectar— no solament són de comunió diària, sinó, de vegades, radical-socialistes. Són amparitos… I siga com siga, aquest Escrit per al silenci és el que ja era fa vint anys…

Post-scriptum.

En un dels poemes d’aquest llibre, inesperadament, vaig trobar la col·laboració involuntària del linotipista. Jo havia escrit: «Jo t’inventava noms o altres carícies». Innocent de mi —era sincer en dir-ho—, pensava que podia «inventar» noms i carícies, i no, les carícies eren les de sempre, i també els noms. Però el linotipista, en comptes de «Jo t’inventava», va posar «Jo t’intentava». El «Jo t’intentava» resulta penosament cacofònic; tanmateix s’obre a unes eventualitats semàntiques més atractives. «Jo t’intentava noms o altres carícies» és un vers francament bonic. No és meu: és una errada tipogràfica. «Intentar noms…». No és igual «intentar» que «inventar»…