Era aquest carrer

Era aquest carrer. I aquesta,

la casa, la porta viva.

Jo hi venia a acompanyar-te,

a les nits. L’ombra madura

s’esqueia rere nosaltres

com un excés, imprevista,

conciliant son imperi

amb l’enyor que li deixàvem.

L’últim moment de mirar-nos

tenia color d’alarma,

sal i costat de pregunta:

l’últim moment de sorprendre’ns

s’hi esdevenia de pressa.

Després, passaves la llinda,

t’ocultava un mur de pausa.

L’endemà? La prometença

l’abolia. Me n’anava

segur de tu, per la fosca,

ple de tu, entre les acàcies,

somrient-te encara, amb lluna

sobre els llavis i expertesa.

Un bleix forestal, un trànsit

d’ocelleria imprecisa,

advenia a les teulades.

El carrer, les cases ermes,

oh escenari inalterable!

Sense tu, sense mi, quina

ansietat que el declara!