Veus? He arribat ja al fons

Veus? He arribat ja al fons de les mans del somni,

on jau, imatge sola, l’ambició que et duia.

Sóc un boig verificant-me,

capaç per fi de viure

sense dades de res, sense altres garanties.

Em basta açò: la destral contra els llavis

i un cast impuls de vespes guardat en mes carpetes.

Quant de temps ha passat d’ençà que et canviares

en suposició, en frontera imprecisa?

Record de tu, o record de mi, o aloses,

talment creix un piano dins la febre,

roman, ací, la glòria primera,

aquella senzillesa

de tu en l’amor i jo que t’aprenia,

és a dir, un vestigi,

francament un vestigi, quan tot acaba amb cendra.

No sé on ets. Per a què saber-ho?

Aquesta soledat no vol misericòrdia

de mites textuals, no aspira a treves.

És perfecta. A la vora de les tardes

escampa els seus jardins serens. Per ella et sóc possible

encara,

amor, i et faig possible,

i el nom de l’enyorança

donat a la substància de Déu o del silenci,

per ella significa

ta claredat defesa, la pura raó teua.