Cauen els núvols

Cauen els núvols

sobre el migdia,

o l’arrepleguen.

Entre les canyes,

un groc despert.

Vora el teu cos

l’aire es detura,

corbat de por.

Oh amor, quins ulls

que assaja l’aigua!

Celestement

sola, la teua

pell, amb un niu

de records sota

cada vessant

reconeguda

de la pell meua,

la teua pell

s’adscriu a l’orba

joia del sol,

i sosté roses

i terra i gràcia

i fonts, i cerca

el meu amor,

amor, pell teua!

Jo m’hi destrie.

O rius, i ajudes

l’adveniment

dels altres somnis

arreu, i rius

i ajudes un

començ de signes

estranys, oculta

cosa rabent,

beses i rius

amb aquest riure

insistit, net,

que s’obri en làmines

d’ombra feliç,

riure o troballa

de fe deguda!

Oh amor, serena

regla propícia!

I dura el teu

acte de joc,

el pac continu

de llavi i festa

que vas donant

al llavi, al riu,

al vent, a tot

el que et desitja,

i dures tu,

condescendent,

dures i des del

fons de l’amor,

amor, em voltes

de bé i respostes,

de crits, de tacte,

de tu, de tu!

Oh amor d’estiu!