Entra la nit, extens regne

Entra la nit, extens regne de l’evidència.

Un contra l’altre, naixen

els estels carregats, els contorns sense porta,

totes les implacables

presències que semblen

duradores i hostils, quasi desconegudes

presències de vida:

roses, tu, pensament, jo mateix amb ma vida,

drings cansats, arribades.

No de sobte, traït, el cel es desocella,

s’aprima en belles pèrdues,

és més alt, més caverna,

purament cel d’acer, abandonat dels núvols.

La nit o cel ocupa

la meua llengua ardent, i hi busca les opaques

cicatrius del ja dit, i en renova la causa:

li’n renova la causa

d’una manera absorta,

indiferent, gelada,

com si se m’apartàs d’ella i tornàs a dir-ho

jo lluny de mi, amb una altra

llengua deserta i cega.

Sóc de la nit, sóc nit: duc la sang obligada,

en aquest començ trèmul,

a un gir cruel, de tija

subjecta al sòl i presa

ensems d’un vent patètic.

I repetesc les coses

que ja tenia dites.

Però, de cara a qui? Qui hauria d’escoltar-me

per aquests camps inútils,

espais de cuir i oblit, d’estacions extintes?

De no-res, de no-tu, la nit està formada.

Doncs, quin destí podrien

tenir-hi les paraules

que escondeixen un prec, una semblança, un somni?

S’estimben les paraules,

vaguen, es produeixen

a miques, espectrals: un eco de miratges

les recull i destria.

I, després, el silenci.

La gespa de la nit, el silenci de terra,

torna a deixar-me enmig de visions partides,

enmig de ma carn morta,

endinsat en la por, amb arrels impensades.

Dir-me, en definitiva,

significa encetar desenllaços solemnes,

obrir immediates

contrades on duran llur dolor les memòries.

I en el silenci ix Déu. Hi veig Déu aleshores,

exacte, edificat sobre la llunyania,

posant-me Sa imminència

a l’abast dels sentits, resident en una ànsia.

En la dolor conec: oh quina negra instància!

Em dobla les palpebres

perquè el puga mirar: Déu, l’enorme domini!

No es tracta de camins ni de propòsits o ala.

La nit, amb Déu pertot, amb l’empremta que hi deixa,

la nit, mon patrimoni

d’enigmes declarats, després del trist silenci,

la nit és una pua

que esgarra tels i insígnies,

que de la solitud fa un impuls de palpentes.

Amb Déu enfront, o dintre,

se’m situa el neguit en un ordre de lluites

que tenen fi prescrita,

i sigil·lós recer, i funció de cera.

Hi ha una altra evidència

encara: sota el son. Dormir, empresonar-se

en la seguretat de l’ombra i la saliva!

Pont estès sobre mi, tocant-te a tu, l’aurora,

el son és un toll còmplice

on s’estotgen reflexos,

on m’estiren reflexos

de cor morat, de fets, d’inservibles paratges.

Sa plural amenaça

se m’aposenta als muscles

i prepara avideses

per oposar-me a tu, per assumir-te en tota

la teua meravella.

Despertat o trobant-me

de nou davant de tu, et demane cintura,

et demane moments de roca i cabellera,

mereixement de font, confessió d’essències.

Dotat de centre i temps, l’amor no desempara.

Túnel incrementat, hi camine amb els ossos

florits, sense reserva.

Sé que al final hi ha, com un aire que abrasa,

l’índole de la tàpia,

l’obstacle contra el qual es destrueix la música

tendrament adquirida,

la dissolució d’una alta preferència.

Quan s’acaba la nit, i entorn meu apareixen

mobles i fesomies,

retorna l’estranyesa.

Tu ja no ets tu sinó un retrat que destrosse

a força de comprendre’l.

A mesura que avance,

Déu es cobreix de coses.