ELS DARRERS MALENCÒNICS

També les anomenades «passions de l’ànim» estan subjectes als canvis de l’època. Avui, per exemple, ¿qui se sent «malencònic»? I, certament, durant segles, la humanitat més o menys civilitzada ha tingut una notòria propensió a patir de «malenconia». De fet, fins i tot es creia que la cosa procedia del mateix cos; els especialistes de la salut li assenyalaven una entitat d’«humor», i entenien que era alguna cosa així com una mala bilis, una bilis negra. En el fons, això no passava de ser una interpretació teòrica, i quan fou abandonada —quan la Medicina va renunciar a la doctrina dels «quatre humors»—, la malenconia es convertí en pura i simple malaltia psíquica. La fórmula «passió de l’ànim», amb el seu aire anacrònic, resulta encara encisadora, i, sobretot, menys freda que no la de «malaltia psíquica». La gent del Romanticisme, en particular, s’agradava de «sofrir» per aquesta banda. «Andava il mio contento in custodia alia malinconia» va escriure Leopardi. No solament els poetes i els artistes, sinó els mateixos ciutadans sense graduació, tendien a lliurar-se a aquella «afecció». Els servia de matèria per a escrits, de salsa per a aventures amoroses, i fins i tot de truc per a amargar-se una mica la vida. Cadascú s’arregla com pot, i fóra estúpid de censurar els nostres avantpassats per l’ús o l’abús d’una tal «inclinació». I sigui com sigui, el cas és que això s’ha acabat.

En els dies que corren, la mateixa paraula «malenconia» arriba a sonar amb un filigranat accent d’arcaisme. Ningú, o gairebé ningú, ja no l’usa. Si més no, ningú no l’empra amb el trèmolo d’altres temps. Segons els meus informes, encara pertany al vocabulari de la ciència: els psiquiatres continuen utilitzant-la. Però, pel que es veu i s’adverteix, tampoc no pot dir-se que hi recorrin amb massa freqüència. La tradició del terme és excessivament «extracientífica», i el presumpte pacient trobaria poc seriós que, després de l’oportú examen, el seu facultatiu li llancés: «El que a vostè li passa és que té una malenconia com una casa». Poc seriós, evidentment.

I els doctors del ram, que no es mamen el dit, es valen d’un lèxic menys atrotinat i equívoc. Li endossaran l’etiqueta de «psicosi maníaco-depressiva», i el malalt sortirà del consultori bastant més tranquil. És lògic. Comptat i debatut, l’«antiga» malenconia, per molt morbosa que pogués semblar, mai no va perdre el caràcter d’hipèrbole voluntària. Per descomptat, jo no posaria en tela de judici la sinceritat de la «malinconia» de Leopardi o de Wapleen de Baudelaire (que era un «mal» similar); de tota manera, hi ha motius raonables per a sospitar que, d’una manera o d’una altra, els senyors esmentats exageraven la nota, i no sense un toc lleuger de delectació morosa…

La malenconia d’antany venia a ser una curiosa barreja de tedi i de desesperança, a dosis variables, el resultat «depressiu» de la qual hagué de ser experimentat amb indiscutible incomoditat. Projectada sobre l’amor, sobre la filosofia, sobre la societat, sobre el cosmos sencer, podia derivar cap a conseqüències desastroses: matrimonis trencats, pessimisme inconsolable, afecció a l’acràcia, vocació de suïcides… La història dels personatges cèlebres d’aquell temps ofereix un variat repertori de desolacions, directament vinculades a la malenconia, Unes vegades, són episodis que ens fan riure; d’altres, ens indueixen al respecte més incondicional. Però sempre se’ns presenten com lleugerament «incomprensibles». I no és que ho siguin. Es comprenen molt bé. El que s’esdevé és que, nosaltres, en aquestes altures, manquem de sensibilitat per al tedi i per a la desesperança. Parlo en general, naturalment. El cens d’ensopits i de desesperats que produeix el nostre món no és menys nodrit que el de fa cent o cent cinquanta anys. Però el to de l’època és considerablement distint. D’aquest «to» forma part el fet que innombrables «malencònics» actuals, quan descobreixen els símptomes de la seva malaltia, s’apressen a acudir al metge, i pretenen guarir-se. Una sortida d’aquesta mena era inimaginable per a Leopardi o per a Baudelaire. D’altra banda, la vella «malenconia» comptava amb ingredients marginals: els bacils de Koch, sense anar més lluny. Margarida Gautier, Chopin i Bartrina foren uns grans malencònics, entre d’altres motius, perquè eren uns tuberculosos absoluts. Ara hi ha medicines eficaces que mitiguen aquest risc…

Tot no és una qüestió de medicines, és clar. Tanmateix, amb l’ajuda d’unes coses i d’altres, l’últim terç del segle XX ja no permet l’existència de margaridesgautiers, de chopins, de bartrines. El càncer, les trombosis coronàries i els accidents de carretera —posem com a «epidèmies» del temps— no solen afavorir la malenconia. Més aviat sembla que les «psicosis maníaco-depressives» prosperen amb una autonomia total. ¿Es tracta d’un rebrot dissimulat de la «hipocondria», igualment venerable? Potser. Ja tornarem sobre el tema en una altra ocasió. Però és obvi que els nostres immediats contemporanis gaudeixen —o sigui: gaudim— d’unes opcions contra el fastig i contra els desistiments, inassequibles en el passat. La gent es mostra bastant refractària a ensopir-se i a desesperar-se. No em refereixo a la multitud postergada i laboral, que ni en els pitjors moments de la «malenconia» no se’n contaminà —era una subtilesa de rics, la malenconia—; però ni tan sols el bo i millor grupuscular, intel·lectual o no, es deixa endur per l’àcida displicència dels seus rebesavis. El mercat suggereix artefactes, al·lucinacions i entreteniments «diversius» molt sedants, i això ja és un remei. Un altre remei és l’estoïcisme. Els ensopits impenitents, els desesperats de cos sencer, es fan hippies, això és, estoics. Per a ser cínics, amb el record del Diògenes de la bóta, els fa falta una mica de sentit del sarcasme. El hippy és el darrer malencònic: el malencònic que es nega a admetre que ho és, i que per això no va al psiquiatre… Encara que segons diuen, els hippies ja comencen a amainar: disminueixen en nombre, a ulls veients. Demà?… Demà serà un altre article, ai!…