III. UN MÓN PER ENCETAR

SOBRE L’INCONFORMISME

Jo no diria —Déu me’n guard!— que avui resulti «fàcil» de ser inconformista, precisament. Res d’això. Ben al contrari, estic convençut que «discrepar», discrepar de debò, és ara bastant més difícil que mai, o tan difícil com ho era en la pitjor de les èpoques. Tanmateix…

Certament, vivim un temps en el qual la «revolta» sembla ser el nostre pa de cada dia. Si prestem fe als reports que publiquen els periòdics, l’embolic és extens i permanent. I no em refereixo a tal o tal altra guerra contra qualsevol imperialisme, ni a aquesta o a aquella vaga exigent, ni el drama diari de determinats negres o de determinats grocs. Tot això és «revolta», si vostès volen, i ho és de veres, en grau ulcerós; però ja no ho anomenem «inconformisme». En les nostres mediocres rutines —ençà i enllà de les fronteres—, l’«inconformisme» brillant, el que compta i és galejat, adquireix unes aparences molt distintes. Sovint, es tracta d’una qüestió d’indumentària o de barberia; més rarament, ens trobem davant alguna meritòria arrogància estètica o ideològica, de certa consistència; no poques vegades, en definitiva, serà cosa de vocabulari, de modals, de xoc familiar, de pura i simple energia juvenil. Els «uns» i els «altres», per principi, consideren que el plantejament és i ha de ser qualificat de «conformitat» o «inconformitat». Els uns i els altres…

Els «uns», naturalment, serien els conformistes per antonomàsia. Posseïdors o integrats, ells creuen que «tot està conforme» —tot és just—, i que estan en el dret de reclamar «conformitat» als altres. I aquesta demanda arriba a extrems irrisoris: afecta els vestits, les cabelleres i les barbes, els estils de teatre o de cine, els esquemes de conceptuació, els codis de convivència estrictament domèstics… Els «altres», al seu torn, corren el risc de suposar que, amb un mínim d’insolència als mateixos nivells —el de la indumentària o la rasura, el dels gèneres literaris, el d’ensenyar i aprendre, el de les relacions paterno-filials, el de la retòrica usual—, són ja «inconformistes».

No pretenc minusvalorar els incidents que a tal escala es produeixen, i que en ocasions assoleixen perfils agressius. De tota manera, sospito que tant l’un bàndol com l’altre es fan unes il·lusions desproporcionades: els uns en el temor, els altres en la gosadia. No és tan fer, el lleó, com el pinten. Per desgràcia… Sí, per desgràcia, no és tan fer el lleó, ni, de retop, és justificada la por que suscita. El que es tem i el que es gosa són, ben mirat, meres crispacions superficials. Perquè, d’una banda, hi ha una por infundada, i de la banda contrària, una debilitat intrínseca per a fonamentar pors. Aquesta és la qüestió.

Per descomptat, el «conformista» es manté en el seu terreny: el de l’statu quo. Té la paella pel mànec, o s’adhereix a aquells que la tenen: duu les de guanyar, de moment. La seva avaluació de l’«enemic», per consegüent, hauria de ser més realista. I no ho és. El «conformisme» constitueix una dada òbvia. Si se’m permet una lleugera fantasia en l’expressió, m’atreviré a afirmar que, si més no, des del Paleolític Inferior, en el món han manat les dretes. I sense interrupció, de més a més. O gairebé sense interrupció: per això no discutirem. Parlo de l’àrea, occidental i otànica, en què habitem. Les dretes són els papàs, els professors, els rics, l’ordre públic, els moralistes, les persones escrupoloses en l’afaitada i la tallada de cabells, els assidus de la corbata, etcètera. Per una paradoxa increïble, aquesta sòlida aliança sol alarmar-se davant l’«inconformisme».

Quant als «inconformistes», s’acontenten amb el desafiament menor: individual o grupuscular. Els desafiaments profunds s’originen en gents i en necessitats molt diferents. El gest esquerp de l’inconformista queda frenat per la seva pròpia petitesa. I per ser petit, cobren molta importància en la seva òrbita la dimensió de les cabelleres i d’altres excrescències capil·lars, el color o l’estampat de les camisoles, l’ús d’amulets i d’adorns sorprenents, els temes literaris, les formes de fornicar, la coreografia exaltada, el lèxic lliure, i més subtileses igualment lleus. Aquestes coses espanten, sens dubte. Espanten perquè —ningú no podria negar-ho— posen en perill la sacrosanta respectabilitat dels carrers i dels domicilis. Però tampoc no s’acaba el món per això. I arriba un dia en què els conformistes se n’adonen, i canvien de tàctica: en comptes d’atacar els presumptes rebels, procuren assimilar-se’ls.

Actualment, una bona part de l’«inconformisme» s’ha convertit en «un altre conformisme». Tot allò que, en els seus començos, havia estat descaradura agressiva, ja és moda o costum, i entre la multitud dels adeptes amb prou feines es trobarà una espurna d’autèntica voluntat revulsiva. De fet, hi subsisteix l’hostilitat inicial, però potser podria ser definida com un enfrontament de dos conformismes. I afinant una mica la vista, tal vegada hi descobrirem un conat de transacció entre els adversaris. Pensem en el fabulós utillatge que les botigues ofereixen als «inconformistes»: robes, discos, treballs, musique-ries, begudes, píndoles, pòsters, llibres, pel·lícules… Darrera de tot això van i vénen les mans àvides d’algun odiós conformista vell: el negoci dóna molt de si. I a poc a poc, les fronteres s’hi esfumen. L’inconformisme, amb freqüència, és una actitud d’adolescents, de joves, i a mesura que aquests guanyen anys, el seu fervor s’aplaca. No perden els hàbits adquirits en l’etapa agitada, sinó que els adapten a la nova situació. També influeixen en el «trànsit», i molt, aquells que només participaren en la maniobra per simple mimetisme: els qui mai no han estat «inconformistes» i s’han servit dels trucs i de les afeccions disconformes. Que probablement en són la majoria. Clients del gran dispositiu i contagiats de l’apetència alliberadora ajuden a realitzar la «fusió».

És una vertadera «fusió», en efecte. I això no deixa de tenir el seu costat bo. Quan els canvis no són accessibles pel camí dels «desafiaments profunds», bé està que s’intentin per un altre, encara que els avantatges siguin lents i dèbils: més val això que no res. Diguem-ne «evolució». En els processos socials, l’«evolució» no és més que una correcció del conformisme establert, introduïda per l’inconformisme que es deixa absorbir. O sigui que, en definitiva, l’etern «conformisme» resta en el seu lloc, relluent i arrepapat. Però lleugerament ablanit en certs aspectes. El pas de les generacions de «hippies», de «contestataris», de «yeyès», que ara bullen, no haurà estat en va. És bastant segur que, amb el temps, els nois efervescents d’avui s’«integrin» —fins i tot en el mal sentit de la paraula. Tanmateix, la seva mòdica «rebel·lia», respecte al sexe, a la indumentària, a l’ensenyament, a les arts, a la diversió, haurà tingut unes conseqüències saludables. La societat continuarà «conforme» —i valgui el sarcasme—, però serà menys vexatòria, menys fòssil. Si més no, en determinats ordres de coses. Amb aquesta esmena, el «conformisme» es disposarà a esperar l’adveniment d’una nova onada d’«inconformistes»… És la vida.