I. ESQUEMA D’UNA REVOLTA

1. LÍMITS DE L’ADOLESCÈNCIA

Certament, n’hi ha qui prefereixen parlar d’«adolescència». I potser tinguin la seva part de raó. Als nostres dies, les fronteres d’edat estan experimentant unes curioses rectificacions, l’abast de les quals encara no sabem mesurar. La cosa, en principi, ha de ser anotada en l’haver de la ciència mèdica i els seus auxiliars: la «vida» de la gent ha augmentat de manera notòria, sobretot en durada i en aguant. Així s’esdevé, almenys, en aquells països on l’assistència facultativa, l’ús de medicaments, la higiene pública i les cauteles dietètiques aconsegueixen una difusió afectuosa. No val la pena recórrer a la dada estadística: el fet salta a la vista. En termes generals, la ciutadania actual tarda més a morir-se: més que abans, vull dir. I em refereixo a allò que sol anomenar-se «mort natural». D’un altre cantó, les persones «madures» conserven més temps les seves energies. No solament observem en els censos de població una abundància d’ancians, sinó que molts d’ells es mantenen «en plena forma». Segons sembla, ara, els anys compten d’una altra manera. Les etiquetes clàssiques per a graduar la cronologia individual sofreixen un lleuger desplaçament. El començ de la vellesa, per exemple, se situa després dels setanta, potser en els vuitanta. El de la joventut avança un quinquenni, o més. El marge de l’«adolescència», doncs, s’eixampla…

El problema, naturalment, es planteja davant l’espectacular i vastíssim embull que els nois d’avui es porten entre mans. D’ordinari, la paraula que designa, engloba i fins i tot defineix el fenomen és «joventut». Papers i altaveus la repeteixen fins al cansament. Inexacta? No, sens dubte. Però tampoc no és massa clara. Ja d’entrada, la ratxa de revoltes i d’arrogàncies abraça sectors «menys que joves»: gairebé infantils. Ni tan sols la pubertat resulta ser un límit fix. I això és el que, sense voler ofendre ningú, anomenem «adolescència». La veritat és que el vocable «joventut», ambigu, permet manipulacions una mica capcioses. Sempre som joves respecte a algú: «més» joves que algú. Un minyó de quinze anys, avui, ja tendeix a veure de mal ull el seu germà gran, que tot just ha complert la vintena… En l’altre extrem, la qüestió encara es presta a noves perplexitats. Bona part dels qui van per la trentena, es consideren inscrits en l’entusiasme i la desimboltura de la «joventut». ¿Pot ser-los negat el dret a una tan càndida il·lusió? A l’època dels nostres avis, un cavaller avantatjat, en arribar a la cruïlla dels trenta, solia ser, o podia ser, ¿què diré jo?, catedràtic de Numismàtica, ministre de la Monarquia o acadèmic de Belles Arts. També ara es donen casos semblants a aquells. Però el nombre és el que pesa, i, a aquesta edat, la majoria veu frenat el seu accés a l’escalafó.

Potser sigui per aquí que convingui afinar l’anàlisi. Nosaltres, els qui ja hem fet els quaranta —«de cuarenta para arriba…»—, induïts per l’eufòria sanitàrio-consumista, ens afirmem com a «joves»: si més no, com a passablement joves. Els indicis de ciàtica o de reuma queden descartats, i aquells qui han pogut pagar-se la precaució de practicar el tennis, l’equitació o la sauna, o s’han abstingut de l’alcohol i del tabac, es troben afablement dinàmics i sòlids. Som —ai!— «joves», i la petulància sembla disminuir davant la comparació amb els sexagenaris ufanosos i actius. Per consegüent, els qui vénen darrere, i, sense anar més lluny, els nostres mateixos fills, bé podrien resignar-se al nom d’«adolescents». És una solució, per descomptat. I no gens convencional, de més a més. Els qui postulen aquesta terminologia no van desencaminats. Al cap i a la fi, el concepte d’«adolescència» que es proposa no és d’ordre biològic. Molts dels «adolescents» a què al·ludim són ja tot uns pares de família, i si no ho són pas més, és pels trucs que empren per evitar-ho. Ni invocarem la tan rebregada qüestió de les barbes, perquè, precisament, un tret de l’adolescència actual és d’eludir l’afaitat, quan la generació dels seus papàs posà el seu millor orgull en la temptativa precoç de rasurar-se… En un tal context, la noció d’«una adolescència» ha de ser, més que res, sociològica. L’estadi anterior a la «joventut» estabilitzada —a la joventut que passa dels trenta— admet aquella denominació, tal vegada abusiva, però clarificadora i eficaç.

Fins fa quatre dies, com qui diu, i a l’Occident, l’adolescència tenia un final «predeterminat»: l’ingrés regular i definitiu en l’engranatge del sistema de producció. Em refereixo, en particular, als barons. Un cop cancel·lada l’etapa del capitalisme de novel·la de Dickens, el «noi» es convertia en «home» quan començava a treballar seriosament. El jornal equivalia a una espècie de «majoria d’edat» extrajurídica. I no pel que impliqués d’autonomia econòmica, sinó pel que significava de responsabilitat material. El fill del proletari es feia «home» en fer-se personalment proletari; el del burgès es guanyava la condició «social» d’adult en aplicar-se al negoci de casa; els renous de «la soferta classe mitjana» ascendien a persones grans amb la percepció del primer sou o dels primers honoraris. Elimino de la ressenya el paràsit pur. El cert és que la incorporació als circuits «laborals» assenyalava, si no la fi, almenys un progressiu estrangulament de l’adolescència. I, com era lògic, el procés adquiria una velocitat diferent segons el nivell pecuniari d’on sortia el xicot. En els domicilis pobres, la urgència de treure una mica de diners precipitava la maniobra: quan el noi aconseguia un mínim de suficiència física per a l’ofici, allà l’enrolaven, d’aprenent, de grum o del que fos. En els estrats més benestants, la decisió disminuïa en peremptorietat, però no per això s’ajornava en excés.

Les premisses han canviat. No és fàcil de resumir en unes poques línies el que s’està esdevenint. Reiterem, en primer lloc, que avui els «pares» duren més que abans: se sostenen per més temps en el seu lloc, i el relleva-ment no es produeix amb tanta fluïdesa. I per molts «llocs de treball» que es creïn, la plètora demogràfica desborda qualsevol previsió. D’altra banda, això que coneixem per «nivell de vida», puja. Al carrer hi ha més diners, sembla. Més diners, i més lleis que projecten de vigilar l’«educació» dels minyons. Entre el proletariat estricte subsisteix l’imperatiu afeixugador de posar els fills en una o altra plantilla: encara són carn de salari, en el pitjor sentit de l’expressió. Però, de «colls blancs» en amunt, la cosa presenta un altre aire: s’hi dibuixa una ampliació temporal, molt estimable, de l’adolescència. Ja no hi ha una necessitat massa forta de col·locar «de seguida» els nois. Hom pensa, per contra, a aprofitar la treva per a proporcionar-los una major «preparació». De fet, els és concedida una excedència «del treball» perquè estudiïn. I això és una altra novetat incalculablement revulsiva. Ben mirat, no és per atzar que les crispacions «juvenils» més característiques, més estentòries, més severes, són gairebé sempre «estudiantils».

Res d’això no té precedents. No ha d’estranyar-nos, doncs, que el desconcert sigui general, unànime. Ningú no sap què fer ni què dir, encara que es faci i es digui molt. Ben sovint, el que es fa i es diu desemboca en un escarit xoc de ràbies, sense èxit. La multitud adolescent dispara les seves ires contra la «societat» en bloc, que efectivament, és la societat dels adults. I, al seu torn, els adults repliquen amb la repressió virulenta o amb estupideses verbals. Ni els uns ni els altres no adverteixen, potser, que es mouen en terreny desconegut, i que, per tal de superar la dificultat, han de renunciar a receptes i recursos aliens a la vertadera entitat del problema. L’intent de justificar amb «idees» l’enfrontament es revela d’una total ineptitud. Del costat «jove», predomina la titil·lació anarcoide, unes vegades declarada, d’altres sota disfresses confusionàries, pseudo-trotskistes o marcusianes. Del costat «adult», es consoliden les actituds doctrinals conegudes: des del conservadorisme més amoixamat fins al comunisme ortodox. Però, en última instància, és una altra cosa el que es debat. També «això», com no?, però més encara «una altra cosa». Es tracta de la peculiaritat inèdita d’unes circumstàncies de fet, que encara ningú no ha aconseguit «digerir». La major part de culpa correspon als «adults»: si més no, confessem-ho. En el fons, els nois es redueixen a expressar el seu neguit d’«edat», i si erren en fer-ho, tampoc no cal reprotxar-los-ho amb massa èmfasi.

Només que l’«edat» és una cosa —per antonomàsia— transitòria. No som «joves» tota la vida. Més aviat deixem de ser joves amb una rapidesa increïble. L’«edat» no és un argument ferm de reivindicació, com ho és —i no l’únic— la «classe». De manera explícita els programes que emanen de Marx, i de manera implícita tots els altres, descansen sobre la noció de «classe»: sobre la realitat objectiva i la seva noció coherent. L’«edat» passa; la «classe» resta. Això són obvietats tan elementals, que no em considero obligat a ser prolix en la seva exposició. Si el corrent protestatari dels «adolescents» actuals és solament un gest d’inquietud propi de la seva condició d’«adolescents», el seu destí seria evaporar-se a curt termini. Aquesta fatalitat no li llevaria veritat ni raó, però el deixaria en un episodi trivial, de mer «conflicte de generacions», com tants n’hi ha hagut i tants n’hi haurà. Tanmateix, ¿no hi ha, a l’embolic, més que efervescència «juvenil»? Molts indicis ajuden a sospitar que el que hi ha en joc, també, és el factor «classe». Jo crec que assistim a un curiós capítol de l’eterna «lluita de classes» de què parlen alguns tractats de Sociologia. Amb el benentès que la «classe» insurrecta i excitada no és pas el proletariat. És la petita i la mitjana burgesia. Tant si es vol com si no es vol, ser «adolescent» —en exercici— és, avui, ser petitburgès. En tot cas, a l’àrea de l’OTAN i annexos.