ELS VELLS, VERDS…?

Doncs sí: «A la vejez viruelas», com diuen els nostre: veïns. El refrany no hi fa excepcions: «a la vellesa», és a dir, que n’hi ha per tots. Pot ser que, al cap i a la fi, sigui propi de la vellesa —i no pas privilegi d’un exemplar destacat: del «vell verd»— l’atac de certes «veroles». Tanmateix, i certament, aquella irònica fórmula proverbial s’equivoca de mig a mig, com a burla, quan insinuí que determinades «coses» són exclusives dels anys de joventut. No caldrà aclarir-hi que els circumloquis es refereixen a les dolces i insadollables concupiscències de la carn. La veritat és que els vells són tan «sensuals» com els joves, encara que hagin de ser-ho en condicioní diferents. I no tenen per què avergonyir-se’n. N’hi ha que no se n’avergonyeixen.

Evidentment, això de les «condicions diferents» constitueix el costat lleig de la qüestió. Fa unes setmanes en el curs d’una sobretaula animada, vaig sentir a Josep Pla unes trèmules declamacions sobre el particular. Plà hi comentava l’últim llibre de Mme. Beauvoir, en e qual, segons sembla, aquesta distingida escriptora explica les incomoditats, els desassossecs que el reverdiment eròtic produeix en les persones d’edat avançada. Encarí no he llegit el paper de donya Simona. Suposo que Pla pel seu compte, afegiria al tema una mica d’èmfasi dramàtic. Perquè, en definitiva, es tractaria d’un autèntic «drama». A part d’altres alifacs bastant més considerats; l’ancianitat comportaria aquesta molèstia, o aquesta angoixa: el regrés de les imaginacions càlides, òbviament vexat pel fet que el cos ja no hi respon com convindria. Ben mirat, tal és la regla general. Quan s’és jove, el cos s’avança a la fantasia, i la provoca; quan les glàndules fi els músculs van carregats d’anys, la fantasia els sobreviu, més eixerida que mai, amb les seves experiències traduïdes en memòria punyent…

I, mentre es parlava de la qüestió en aquell restaurant de l’Escala, jo intentava recordar, sense aconseguir-ho, uns precedents literaris que poguessin ampliar la divagació: una cita o altra, oportuna i reveladora. M’hi fallaren els recursos erudits. Ara, a l’atzar d’una consulta bibliogràfica, he trobat el que aleshores buscava. Potser no val la pena d’exhumar uns quants versos medievals, d’escassa entitat, subalterns. Però… És evident que Mme. Simone de Beauvoir no era la primera a descobrir el desfici senil al·ludit. Tanmateix, resulta xocant la precipitació amb què Pla s’aferrava a les meditacions de la dona de Sartre. Després he pogut veure, en algunes revistes franceses, que la matèria ha estat objecte d’excitada glossa per articulistes i interviuadors. I això és el que sorprèn: que el «problema», de sobte, adquireixi aparences d’inèdit. Feia temps que ningú no el tocava. Un silenci ben educat i hipòcrita passava per alt el «malestar eròtic» dels vells. Tal vegada les publicacions especialitzades dels terapeutes se n’ocupaven. En l’escapa-rata de les arts i de les lletres, les mencions n’eren insòlites. Solem gaudir —gràcies a Déu— de molts septuagenaris, octogenaris, en aquest beneït món occidental i cristià on tenim la residència. Ells són els primers a callar. Potser fou André Gide un dels pocs a descante-llar, si no verbalment, per escrit, la vigília de la seva mort. Ningú no considerava «decent» de fer-hi confessions. No dic la mula tonsurada de Claudel o el tenebrós anglicà Eliot, però ni tan sols el liberal i freudianitzant Thomas Mann, ni Hemingway, ni Heidegger, ni… Ni ningú. Les excepcions, com sempre, en corroboren l’habitualitat.

Hi ha hagut èpoques en què els vells no se sentien cohibits —els vells escriptors, o sigui, els escriptors vells—, i de tant en tant s’aturaven en la consideració del tema. Ho va fer Montaigne, a pesar que Montaigne no arribà a vell: per al seu temps, aconseguir els seixanta era tota una performance, i per consegüent, les seves reflexions mereixen el màxim respecte. No és aquest el lloc de reproduir-les: potser algun lector les titllaria d’obscenes. I abans i després de Montaigne, mai no han mancat plumífers carregats d’anys que hi diguessin el que calia. Per passar l’estona, jo hi adduiré el cas d’uns canonges i uns notaris de València, que, a les acaballes del xv, confeccionaven estrofes relativament perfectes, sobre qualsevol cosa. Versificaven «per esplaiar la malenconia»: és a dir, també per passar l’estona. Els seus poemes alternen la Mare de Déu amb el joc d’escacs, la destresa amorosa de les vídues amb els miracles de sant Honorat, la descripció hagiogràfica amb la casuística idiomàtica. Don Ramon Miquel i Planas els va publicar sota el títol global de Cançoner Satírich Valencià. Fullejo el tom de don Ramon, en bon paper de filigrana i relligadura amb adornaments daurats: «Quins temps, aquells!». Els meus paisans clergues i escrivans, en la tardor del Quatre-cents, gairebé en el seu més ple hivern, teixien les seves rimes entorn de les capacitats amatòries dels ancians.

Una gran part del Cançoner sorgeix d’aquesta obsessió: la de l’erotisme de la vellesa. El costum —i el truc professional— obligava a convertir l’«obra» en «debat»: un poeta s’hi encarregava de sustentar la tesi A, i l’altre, la tesi Z; els altres, hi intervenien al seu gust, entre la A i la Z.

«Si el vell pogués tant com té lo desig!»,

exclama escandidament un dels subpoetes al·ludits.

«Mas, pels desigs que en ells revenen, reben engany»,

hi apunta un altre.

El meu amic Pla assentirà a aquestes puntualitzacions. I segueixo copiant: al vell,

«pel desig, tot li par (= sembla) bell i profitós».

El desig demana la majúscula: el Desig. O no. És el desig repetit, individual, mediocre, però apressant. Una línia de Jaume Gassull mereix distingir-s’hi:

«Lo vell, qui és del desig dida…».

No menys que això: dida del desig, del Desig. Què li’n sembla, senyor Pia? Aquells modests, insignificants poetastres del Cançoner Satírich Valencià eren lúcids i enginyosos. De més a més, no es mocaven amb la mànega. El desig dels vells no és un desig indeterminat: és un desig de joves.

I és aquí que comencen a complicar-se les coses. Perquè, les joves, es resignarien a la sol·licitud provecta?… Tota la literatura quatrecentista que estic evocant fa la impressió de ser propaganda a favor dels vells… O suposa com a premissa tal propaganda. Tant se val.

Interrompo les referències antigues, i salto a una altra, d’agència de premsa, datable de fa tres o quatre dies. A Londres, una exposició Picasso ha sofert investigacions policíaques: algú havia denunciat la mostra de gravats picassians. Són qualificats de pornogràfics. El concepte de pornografia, en aquestes altures, és alguna cosa difícil de precisar. En aquestes altures molt més difícil que no a l’Espanya de La Celestina o a la Itàlia de l’Aretino, del diví Aretino (i diguem Espanya i Itàlia per a entendre’ns). El 1968, Pau Picasso es llança a dibuixar escenes «eròtiques». No degué ser-ne la primera vegada, i esperem que no en sigui l’última: sóc un incondicional de Picasso. A través d’un opuscle de la revista «Avant-Garde», de Nova York, que el meu amic l’escultor Andreu Alfaro em proporciona, puc fer-me una idea del que l’exposició londinenca ha estat. «Picasso’s eròtic gravures». Ja veurem com se les arreglen, al carrer de Montcada, els funcionaris del senyor Porcioles, si, com diuen, al Museu Picasso reverteix un exemplar de cada peça gravada per don Pablo i firmada «in memoriam» de Jaume Sabartés. Són escenes d’una libidinositat elemental. No hi ha bastants «rombs» en els magatzems de TVE per a alarmar la clientela… Però els possibles espants administratius són el que menys hi fa. El que importa…

El que importa és el Pablo Picasso de vuitanta-nou anys, de noranta ja, que traça sobre els seus papers imatges eròtiques d’una joventut genial. D’una «joventut» que, potser, els joves no acaben d’entendre. Jo sempre he cregut, i hi persevero tretze són tretze, que, en tot l’hemisferi occidental, no hi ha jove més jove que el vellíssim Pablo Picasso. Picasso no dissimula les seves fantasies d’ancià metafòricament erètic (erètic sense hac: adjectiu derivable d’«eretisme», i que cadascú recorri al diccionari més pròxim). Picasso és un «vell verd»; com tots els vells. I ell és dels pocs que no s’avergonyeixen de ser-ne.

Potser, admirat Josep Pla, la «salvació» de la vellesa irritadament eròtica consisteix a fer el que Picasso fa: afluixar les regnes a la fantasia. Amb grafismes o amb paraules. L’abstenció hi seria una complicitat. Els escriptors joves, sovint, redacten poemes i novel·les centrats en el seu baix ventre. Són interessants, per descomptat. Però el baix ventre dels ancians ho és molt més. Tots estem condemnats a ser ancians, si res d’ignominiós —una trombosi, un càncer, un accident de carretera no ens ho impedeix—. Quan es passa la frontera dels quaranta, la banderola de la «joventut» ja es perd de vista.

Amb una mica de paciència —i és cosa de temps— el jove es converteix en vell. Si jo fos alemany i filòsof, ara, en el fil d’aquest comentari, gosaria afirmar: «Ser és ser vell». Imagini’s vostè, Pla, com de sonor i de complicitat —i de ximple— deu resultar en l’alemany de Hegel i de Heidegger una alarma biològica com aquesta: «Ser és ser vell». Pere March escrivia:

«Al punt que hom naix comença de morir…».

Viure és envellir, envellir és morir. En alemany o en llatí, aquestes trivialitats resulten memorables…

A la vellesa, les «veroles» de Picasso són aquesta exposició que Barcelona, podent veure-la, no veurà. A la vellesa, tot són «veroles». Les del sexe i les altres. Digui el que digui donya Simona, i atès tot el repertori —molt més subtil que no el de la Beauvoir— del Cançoner Satírich, quan un comença a envellir, les «veroles» es multipliquen. Són ganes de continuar sent jove: ganes que, en efecte, no depenen del «cos» sinó d’allò que anomenaríem «esperit».

Picasso «ensenya les vergonyes», en els seus gravats. Ni vostè ni jo, ni Pla —i moltíssim menys tots els altres, inclosos els qui es deixen créixer barbes i cabelleres—, ni vostè ni jo no arribem a tant. Potser l’autobiografia és menys compresa en ratlles que no en paraules. No avergonyir-se de les «vergonyes»: ¿fóra això la pedra de toc resolutòria?… Els nostres col·legues que presumeixen, o presumiran, d’intervenir a aquest nivell —amb guitarres, amb poemes o amb monografies acadèmiques—, hi faran el que hi podran. Picasso ens guanya a tots. És el més vell, i el més diable… i el més jove. Totes les «veroles» •’—les del «vell verd» incloses— són, a partir d’ell, «comprensibles»…