CULTURA I CONTRACULTURA

Que ningú no s’alarmi: l’amenaça no és massa seriosa, per aquesta banda. Però es parlarà bastant del tema. Fa unes setmanes, un periòdic tan circumspecte i tan digestiu com «Le Monde» hi dedicà dues pàgines senceres, i les editorials celtibèriques ja han començat a importar textos amb títol aparatós. Es tracta de la «contracultura», de l’«anticultura», de la «postcultura». Aquests i uns altres termes igualment iracunds no tardaran a posar-se de moda: si més no, aconseguiran una lleu difusió. Potser a les nostres latituds la cosa no passarà d’això, perquè a penes existeix —encara?— terreny adobat per a ella. Tanmateix, no deixarà d’haver-hi una amena granissada de comentaris i d’arrogàncies, i mal senyal seria si no s’esdevingués així. Al cap i a la fi, el fenomen, tot i la seva feble consistència, respon a inquietuds profundes de la societat actual, que de prop o de lluny han d’afectar-nos. «Anticultura», «postcultura» o «contracultura» són les etiquetes amb què es pretén identificar d’alguna manera la «revolta juvenil» arxisabuda. Insolent en uns casos, displicent en d’altres, l’actitud dels nois enfront del món dels adults mereix les majors atencions. Alguna cosa falla en els mecanismes socials vigents, que es guanyen una repulsa tan estentòria. L’exageració del seu enunciat, per descomptat, és una altra història.

I l’exageració queda fora de dubte. Fins i tot sembla un truc publicitari. En realitat, aquells qui han inventat les paraules al·ludides —sense molta fantasia: un senzill joc de prefixos «contra», «anti», «post»— saben el que es fan. Aspiren a donar un cert aire d’agressió verbal als papers que produeixen, i és possible que ho aconsegueixin. Entre les supersticions més corretjoses que accepta el veïnat hi ha la de la «cultura», i es desitja despertar la sospita d’un atac apocalíptic. Naturalment, els llibres i els articles de premsa a què em refereixo es dirigeixen al consum de la ciutadania entrada en anys: amb ànim de lucre, de més a més. I no solen estar escrits precisament pels protagonistes de l’episodi. Per regla general, procedeixen de sociòlegs amateurs o d’experts en el reportatge intel·lectual, gent de ploma expedita, no sempre significada pel rigor de les seves anàlisis i ni tan sols de les seves informacions. Són tot el contrari de l’underground: l’underground és la seva matèria primera, com a màxim. Fins ara, allò que anomenarem «contracultura» havia estat simplement practicada —drogues, Zen, happenings, Marcuse, Beatles o free jazz, amulets i cabelleres, flower power, McLuhan, fornicació indiscriminada, ruptura acadèmica, protesta política, pacifisme… Però, com era inevitable, finalment han sorgit els exegetes i els intèrprets. En això estem.

La truculència acumulada en les formulacions contribueix no poc al fet que l’espectador —adult, ai!— desconfiï d’aquesta literatura. Que, d’altra banda, és una literatura amb tradició. Sense sortir del segle en curs, ¿què no digué, en els seus bons temps, el signore Marinetti, i què monsieur Breton i els seus companys surrealistes? Tant hi fa que Marinetti passi com tot l’oposat a la contracultura incipient, o que Breton pugui ser reconegut com un precursor. Només vull apuntar que, en definitiva, ja n’estem immunitzats. Els mateixos portaveus —parasitaris— del moviment ho adverteixen, i s’apressen a denunciar el risc d’una possible «integració». No s’equivoquen. La «cultura» establerta és encara més absorbent que no la baluerna «sòcio-econòmica» —si val la distinció—, perquè entre les seves aules i les seves redaccions s’amaguen molts simpatitzants de la presumpta «contracultura». A uns determinats nivells, el Polp Universitari no vacil·la davant qualsevol presa: tesis doctrinals sobre Apollinaire, sobre Lautreamont, sobre Artaud, sobre… Sobre Alien Ginsberg, probablement. Des de les càtedres, la contracultura continua semblant un capítol més de la cultura, i sempre hi haurà un professor que la incorporarà al programa de l’assignatura. Ben mirat, l’error consisteix a haver preferit el truc dels prefixos. Si allò que s’anuncia és «una altra» cultura, ningú no s’immutarà per això. Estem acostumats al relativisme. I, en última instància, sabem que els partidaris d’«incendiar museus», per poc que s’ho mereixin, acaben per tenir sales pròpies als museus: és un exemple.

No ignoro que tot aquest petit confusionisme se centra en l’ambigüitat que, en l’ús normal, té el vocable «cultural». De fet, cultura ho és tot; la ciència, les lletres i les arts, però també la resta de les «formes de vida», des de l’estructura de la família fins als tipus de diversió, passant pels vestits, els menjars (i les begudes), les lleis, les creences o les malalties. La «revolta juvenil» d’avui dia no solament nega o desdenya la cultura estricta dels poemes, de les partitures i dels llenços pintats. O potser sigui això el que menys negui o desdenyi. El seu rapte o la seva deserció es formalitza primer que res enfront de tot l’altre: enfront del complex de constriccions i de puntualitats que ens imposa el funcionament de la «superindustrialització», se’n digui «tecnocràcia» o com es vulgui. La contracultura no és més que el refús irritat del «benestar», tal com únicament poden premeditar-lo els fills del mateix «benestar». No oblidem que es tracta, bàsicament, d’un «plet domèstic» de les capes burgeses i paraburgeses. Qualificar-lo de «revolució» fóra abusiu. No hi ha precedents que una classe dominant s’autorevolucioni, i és dubtós que s’esdevingui ara. Però és evident que el «benestar» ha produït un «malestar».

El més curiós de l’assumpte és que els teoritzants de la contracultura, fugint del foc, cauen en les brases. Bé: no podia ser d’una altra manera. Aquesta és la seva «contradicció». I els veiem derivar cap a inesperades sortides. El seu fàstic al marxisme podem considerar-lo natural. Però el recurs a les filosofies orientals, als místics medievals, a l’al·lucinació sistemàtica —i no solament amb LSD—, a la incoherència, a la folgança vegetativa, a l’efusió innocent, ja causa més sorpresa. O perplexitat. És clar que, en tant que «comportament» individual, aquestes actituds resulten comprensibles: cadascú s’apanya com pot, i que Déu ens beneeixi a tots. El trist és la insigne mediocritat «intel·lectual» de les justificacions doctrinals. Sota la prestidigitació psicoanalítica i sociologoide no hi ha sinó una terrible indigència especulativa. I no digueu que a «ells» no els interessa aquest enfocament: justament l’aborden de manera explícita. En la seva rebotiga, només trobem retalls de Rousseau, de Tolstoi, de Krishnamurti, o de coses pitjors. L’esquema es redueix a un utopisme tan antic com la mateixa cultura reprovada. Amb la diferència que, mentre que els nois es llancen a provar sort —els hippies són la mostra al·legada—, els seus apologetes fracassen en la temptativa de «donar-los la raó». Una «raó» que ells no necessiten… Fora d’això, i en un enquadrament merament «cultural», la broma es resol en alguna cosa així com un «analfabetisme il·lustrat». No farà falta augurar que tenen la batalla perduda. I no és com per alegrar-se’n «del tot».