VIII. DESPRÉS DEL DECRET

La commoció política i sentimental produïda pel Decret de Nova Planta era prou per a atuir per llarg temps i potser per sempre un poble de menor potencial interior que el nostre. Aquest, per contra, traient forces de la situació no es deixà abatre i emprengué coratjosament els camins del redreçament. Per a això desplegà les ales en dues direccions: l’econòmica i la cultural.

La consigna, tàcita o expressa, de l’endemà de l’11 de setembre de 1714, de posar-se a treballar tothom com si res no hagués passat, fou seguida d’una activitat redoblada en l’ordre econòmic. La capacitat laboral de la nostra gent, el sentit d’empresa que la caracteritza jugaren a ple en el terreny agrícola i en l’artesanal, en espera d’intensificar el comerç l’hora arribada, que ja no era llunyana, de poder comerciar amb Amèrica. El susdit programa d’acció era, no solament un derivatiu enfront de la política despòtica del moment; era també com una evasió compensadora. No seria aquesta la darrera vegada que els catalans es concentrarien en l’activitat econòmica, en el progrés material, per a rescabalar-se de les maltempsades en altres ordres. La prosperitat de les darreries del segle XVIII seria bona plataforma per a guanyar, a principis del segle XIX, la batalla del maquinisme i, poc més tard, a les seves darreries, per a triomfar en la lluita aferrissada del proteccionisme contra el lliure canvi que amenaçava de mort la riquesa catalana. De la mateixa manera que aquestes dues consecucions havien d’afavorir l’esclatant moviment catalanista de principis de la nostra centúria. La cadena d’aquests esdeveniments permetia concloure que si, com diu la dita, els catalans saben treure de les pedres pa, sabem també treure de la dissort nova salut i major prosperitat.

En l’ordre cultural el cas de la Universitat de Cervera és alliçonador. Per damunt dels blasmes que una certa literatura ha vessat damunt aquell centre docent i damunt els seus gimnasiarques, com si aquell hagués estat un fogar de descatalanització i aquests uns renegats, la realitat, per sort, és una altra. Un criteri més objectiu i aciençat obliga a rectificar precipitats judicis que a l’un i als altres se’ls ha dedicat. Més endavant tractarem el tema. Situats de nou als voltants de la data del Decret, quan encara sagnaven les ferides, ulcerades per l’amargor i la passió, no és estrany que bona part de l’opinió culta sentís odi o menyspreu per la institució i els seus homes. Tradueix aquesta repulsa un fet indiciari de tanta repercussió que el governant mateix no pogué silenciar. La Reial Cèdula de 23 d’octubre de 1718 palesa el que succeïa amb aquest termes: «Que habiendo llegado a mi noticia, que después de reducidas las Universidades que había en este Principado a la de Cervera, solamente por vanidad, que tienen los naturales de ser graduados, en todas las Facultades, así por gozar del Fuero Militar, como para Abogar en los Tribunales, sin otro título, que el Grado de Doctor, pasan a Graduarse a la Universidad de Tolosa, y que últimamente se han Graduado en ella en ambos Derechos muchos catalanes, algunos con poco mérito, y los más sin ninguno…», prescriu les prohibicions que s’endevinen i adopta les mesures encaminades a tallar tal pràctica. D’aquestes frases malhumorades se’n dedueix la subsistència d’un estat latent de protesta per part de les promocions d’estudiants a punt de graduar-se, transumpte de la rebel·lia en sordina predominant en el país i que aprofitava tota avinentesa per a burlar la nova legalitat imposada per la força.

El detallisme d’algunes disposicions preses pel rei, excessives fins dintre el tarannà de l’època, de ser extremadament minuciós, faria pensar que la prudència aconsellava encordillar amb primfilada reglamentació tota mena de funcions a l’objecte que no s’excedissin corregidors, «Bayles», i regidors en abrogar-se llibertats o prendre iniciatives poc satisfactòries per al rei. Fins en el cerimonial volien prevenir tota escapatòria. N’és prova xiroia una altra Reial Cèdula, aquesta de 13 d’octubre de 1718, en la qual es detallen les instruccions al capità general marquès de Castel-Rodrigo. Una mostra curiosa són aquestes paraules: «Que no pueden usar sillas para sentarse, si no en un Banco respaldado de Terciopelo, permitiéndoseles tener una Alfombra, o Alcatifa de lona a los pies, al igual de la longitud del Banco, y no Almohadillas para arrodillarse, y quiero, que esto mismo se observe respecto a los Corregidores, y Regidores, aunque vayan a funciones públicas de otras Iglesias particulares, y a la Catedral, y que asistan y concurran con el Obispo».

Però, allí on descobreix la negligència a fer complir i la resistència a respectar les disposicions del Decret de Nova Planta és en la Pragmàtica de Carles III, fill de Felip V i successor de son germà Ferran VI, mort sense descendència directa. La disposició es titula «Confirmación de la Nueva Planta de Cataluña» i és de l’any 1755, és a dir, trenta nou anys després de la del Decret que confirmava. N’hi ha prou de recollir la frase següent per tenir idea clara de la situació creada. Cal exigir el compliment d’ordres «sólidas y permanentes, para el mejor Régimen y gobierno de esta Provincia, y contener abusos para evitar otros daños de mayor consideración». Una altra prova de la pèrdua de vigència i de prestigi del Decret filipista la tenim en un acord conjunt i coincident dels Ajuntaments de Barcelona, Saragossa, València i Palma de Mallorca, en representació dels quatre pobles de l’antiga Corona d’Arago, d’adreçar un Memorial de Greuges al rei Carles III, per tal de lamentar la supressió de furs i privilegis, així com reclamar la reinstauració del règim municipal anterior al Decret, és a dir, en relació amb Barcelona, el Consell de Cent instituït per Jaume I.

D’aquest deixament general els professors cerverins en foren actors excepcionals. Abans d’examinar la conducta per ells seguida ens caldrà obrir un parèntesi sobre uns antecedents a tenir en compte.

En començar el set-cents els estudis superiors a Catalunya, com arreu d’Espanya d’altra part, es trobaven en deplorable estat per la baixa qualitat científica, encara adulterada per prejudicis d’escola —tomistes o suaristes— anacronismes i rutines. El Pare Llucià Gallissà, jesuïta, descriu la situació en la seva notable biografia Vita et scriptis Iosephi Finestres et de Monsalvo. Aquesta obra ha estat traduïda per un altre jesuïta, el Pare Ignasi Casanovas (1913). A més d’un acabat estudi del geni de Finestres, és una verídica història de la primera etapa de la universitat cerverina. Torras i Bages ha utilitzat en «La Tradició catalana» bon nombre d’opinions i notícies de Gallissà.

Aquest explica que l’ensenyament superior es donava en centres que eren non tam doctrinis quam gymnasiis i ho excusa pel decaïment de la cultura catalana després de dues guerres tan devastadores per al país com ho foren les sostingudes contra Felip IV i Felip V en l’espai de cinquanta anys, a més de diverses epidèmies que delmaren la població. La reforma filipista en aquest punt, passats els moments passionals, tingué el beneplàcit de a major part de la intel·lectualitat catalana, tot lamentant que aquells estudis s’haguessin concentrat a Cervera, en lloc de Barcelona.

El claustre cerverí es composà d’un escollit professorat, amb noms com els de Gallissà, Ferrusola, Aymerich, Larraz, Sardà, Potau, Mujal i de Gibert, i sobretot, Finestres en la primera època i Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols, canceller de la segona. De tots, Finestres resplendeix amb llum esclatant com mestre insuperable de la ciència del Dret. Cristòfor de Potau procedia de la magistratura d’avant guerra. Aquests gimnasiarques ensenyaven el dret municipal, utilitzant el mètode comparatiu; se l’anomenava municipal arreu per tal de diferenciar-lo del dret romà que era tingut per dret comú d’uns veritables Estats Units jurídics d’Europa. Finestres escrigué un tractat amb el títol Iuris catalani, malauradament perdut. Conseqüència de tot aquest conjunt fou que aviat es fes un destriament entre filipisme, d’un cantó, i catalanisme jurídic de l’altre. Ho prova el cas de Dou, qui, malgrat el seu paper de turiferari a retardament del Borbó —arribà a qualificar-lo de «Sólo de Catalunya»— realitzà una ardida i triomfal defensa de la Constitució catalana de 1599, que disposa que els drets canònic i romà siguin supletoris directes del dret autòcton, quan el 1815 s’obrí un apassionant procés que volia que fos supletòria la legislació castellana. En honor de Finestres consignem que, segons Gallissà, es distingí per la seva fermesa de no voler mai «borbonear».

En els estudis jurídics, per exemple, la Universitat de la capital de la Segarra fou decididament romanista, d’acord amb la tendència que mantenia el seu prestigi i que serví de ciment cohesionador al Dret català desvalgut; aquest ciment possibilità un segle després que les doctrines de l’escola històrica de Savigny, introduïdes per Duran i Bas, fossin el millor reducte científic per a arrecerar el nostre ordenament legislatiu batut pels corrents codificadors als quals aviat al·ludirem.

Acrediten la profunda renovació representada pels gimnasiarques cerverins els testimoniatges de Santayana, Domingo d’Aguirre i de Gil de Zárate. Tots tres, conspicus homes de lletres, elogiaren els mètodes docents d’aquell centre universitari; Gil de Zárate digué que la pedagogia cerverina sortia «del carril en que se hallaban atascadas las demàs universidades españolas». Torras i Bages ha pogut dir comentant el cas que «la Universitat de Cervera conservà un catalanisme que tant de bo trobéssim avui en la Universitat».

A l’expressada conseqüència immediata, cal afegir una altra de remota. Hem dit abans que el mancament observat en l’article 42 del Decret de Nova Planta, degut a mala intenció o a inadvertència, de no atorgar al Dret català, que per fur revalidava, els òrgans fisiològics de renovació —legislació en matèria civil i Tribunal de Cassació— el deixaven desemparat i a la mercè de les circumstàncies adverses. Doncs bé, com diguérem en Modernitat del Dret català (1953), aquell mancament fou amb el temps un fet providencial.

En efecte: atesa l’avidesa natural de la nostra gent d’assimilar els corrents de civilització i de cultura provinents d’Europa i que ens arriben aviat a través dels Pirineus, els nostres homes de dret, o la millor part d’ells, haurien resistit difícilment la contagiosa seducció dels allaus codificadors, amb tot els llevats d’individualisme que predominaven arreu d’Europa seguint el model unàniment acceptat del Codi de Napoleó de 1804.

Així és d’observar a través de les directrius inspiradores dels codis civils de tots els països de civilització occidental, el darrer del quals fou Espanya amb el seu codi de 1889. Si la jurisperícia catalana hagués acceptat al llarg del segle XIX aquelles orientacions, és més que versemblant que hauria prosperat el projecte del codi civil de 1851, dit de García Goyena; aquest projecte aureolat del prestigi científic dominant, era radicalment uniformista i, per tant, representava l’enterrament de les legislacions especials dels territoris que, com Aragó, Catalunya i Mallorca, mantenien vigent llur ordenament legislatiu tradicional en virtut del Decret de Nova Planta.

Implantat, mal fos en el paper, l’assimilisme jurídic, el temps, amb l’ús, l’acomodament i els interessos creats, haurien restringit el potencial de reacció i, a poc a poc, haurien diluït aquell profund sentit socialitzador que com un foc crepita en les nostres velles Constitucions i, sobretot en el nostre dret consuetudinari. Això significava que a l’hora actual, quan s’incrementa el sentit social de la norma jurídica, nosaltres, caiguts en l’individualisme dels codis vigents, ens veuríem obligats, com esdevé en el quadre de la legislació d’orientació castellana, a una indispensable rectificació per tal de tornar a unes fonts que haurien estat lamentablement negligides.

Finalment, perdut el nervi del nostre pensament tradicional, o minvat el seu dinamisme, no hauríem pogut al·legar una raó diferencial prou sòlida i contundent a l’hora, recentment arribada, de presentar davant el legislador de dret comú, un cos viu de doctrina no mai renegat i una estructura coherent sempre mantinguda, amb la finalitat de recavar, amb les altres regions jurídiques, un tracte diferenciat del Codi general; aquest tracte, solemne fe de vida i científica consagració, s’ha obtingut mitjançant la llei de 21 de juliol de 1960, aprovatòria de la Compilació del Dret civil especial de Catalunya.

En conclusió: un Decret advers als catalans, no pogué per menys que reconèixer la Catalunya-regió; si destruí les llibertats polítiques, aquestes s’han pogut reivindicar en hores propícies, gràcies, en bona part a allò que el Decret respectava fins a contracor. L’any 1833, com hem dit, amb la llei de divisió provincial del territori espanyol, la regió reconeguda per Felip V es descomposà en quatre províncies, però la descomposició fou solament administrativa. Ni aquell decret ni aquesta llei han pogut fer res més, perquè ha subsistit viu i dinàmic —diguem-ho una altra vegada— aquell complex tradicional que és la matriu de l’ànima col·lectiva.