VII. EL DRET CATALÀ SALVAT

Hem remarcat tot passant la importància que té la salvació de l’ordenament legislatiu d’un poble, amb la llengua el més rellevant atribut de la seva personalitat. El Dret és sempre una conseqüència d’un estat d’esperit i d’un temperament, perquè és la norma que consagra un fet social suficientment madurat. En el precepte jurídic hom regula els problemes primordials de la constitució de les famílies; el règim de propietat, singularment el de la terra; els sistemes contractuals de la seva explotació; les formes successòries que encarrilen i predisposen les generacions presents i venidores. I tot aquest conjunt de disposicions que formen la legislació d’una col·lectivitat tenen directa i principal repercussió en la formació social a través d’estaments més o menys estables, com repercuteix en l’economia del país d’una forma més o menys provident. El quadre descrit en les seves grans línies ens porta al convenciment d’ésser per a la vida d’un poble tan transcendent la seva constitució jurídica com la seva mateixa constitució política i, en cert sentit, més transcendent, com es demostra en el cas de Catalunya, la qual manté íntegra la seva personalitat interna pel manteniment de la seva legislació malgrat haver perdut l’exercici del seu règim polític.

L’article 42 del Decret de Nova Planta, el més valuós per a la regió, diu textualment: «En todo lo demás que no esté prevenido en los artículos antecedentes de este Decreto, mando, se observen las constituciones que antes había en Cataluna; entendiéndose que son de nuevo establecidas por este Decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que en lo individual mandado en él». L’article següent, com ja hem dit, decreta la conservació del Consolat de Mar, la més alta contribució catalana al Dret universal.

Concretant més, i què representa en la realitat la perduració integral del nostre ordenament jurídic?

Representa incorporar al present sis segles de l’especial manera que els catalans hem tingut de contemplar la vida i resoldre els seus problemes. Representa en l’ordre doctrinal disposar de la doctrina sapient de tots els nostres juristes, d’aquella galeria d’autors que s’anomenaren Fontanella, Peguera Montjuïc, Mieres, Callis, Vallseca, Càncer, i tants d’altres; representa extraure lliçons de les sentències del Suprem Tribunal de Catalunya segons la singular concepció jurisprudencial d’ésser més una guia que una veritable font de dret; representa poder invocar els Usatges, en allò que tinguin d’actual, les Constitucions en allò que encara sigui vivent; representa beure a bell raig en les fontanes abundoses del nostre dret consuetudinari, amb usos, costums i pràctiques bategants com una entranya viva.

Representa en l’ordre del dret familiar tenir travada un forta constitució de la família concebuda orgànicament, com a primera cèl·lula social i a la vegada, estructurada jeràrquicament mitjançant els heretaments universals, mitjançant els capítols matrimonials, veritable estatut on es regulen la sort de tres generacions puix que, en cas de no fer testament els heretats, aquests disposen preventivament a favor dels fills que puguin tenir. Es mantindrà el règim conjugal de separació de béns, sistema que avui retorna en diversos països de la més alta civilització i que s’harmonitza amb la moderna tendència que atorga a la dona una personalitat que sempre li havia estat regatejada, sistema, a més, que no pateix dels inconvenients i els conflictes de l’anomenada «sociedad de gananciales» castellana.

Representa, en l’ordre successori, conservar la lògica amb la qual el dret romà regulava els actes de darrera voluntat, especialment en el referent al sistema legitimari. La llegítima curta del quart serà el nervi de tot l’ordenament per tal de mantenir el bloc patrimonial sense fragmentacions que el dret agrari d’avui condemna. El mòbil legitimari mantindrà la ufana de les cases pairals nascudes precisament d’aquest ordenament successori. Hi coadjuvarà el màxim desplegament de les més diverses formes de testar per tal d’evitar el salt al buit que l’abintestat representa. Encara el principi de la troncalitat completarà el quadre amb l’intent que no vagi a parar a una estirp estranya o sobrevinguda el fruit de l’esforç i del sacrifici dels passats del llinatge.

Representa que l’emfiteusi podrà afavorir l’accés a la propietat i infondre sang nova a l’exercici del dret de domini, sovint anquilosat per la inèrcia senyorial. Que la carta de gràcia o empenyorament mantingui les darreres esperances d’un patrimoni a mal borràs. Que la variada gamma dels contractes a parts de fruits sostingui milers d’empreses, ajudi els joves a instal·lar-se, acabi amb el que quedi de jornalers eventuals, artigui erms i boïgui terrenys desboscats.

Perquè el conjunt jurídic a perdurar sigui més complet, allà on manqui norma del dret autòcton, supliran les llacunes les dues legislacions més sàvies de la història: la canònica i la romana, sobretot aquesta darrera. En suma, tota la filosofia pairal es mantenia incòlume per a perpetuar aquell pairalisme, sistema creador d’una moral social que ha tingut altíssima virtualitat, que, ni la concupiscència humana ha estat fins avui incapaç de desacreditar.

En salvar el Decret de Nova Planta el Dret català, si ha permès la supervivència de les institucions esmentades, no ha pas resolt tots els problemes que per a la vida d’un dret es plantegen. Contràriament, la decisió era incompleta i fins a un cert punt mal intencionada. Es mantenia viu un organisme, però no se li donaven mitjans de subsistència, puix que els elements vitals d’un dret, els seus òrgans fisiològics són la facultat de renovar-se i la prerrogativa de dictar en darrera instància la norma interpretativa de la pròpia llei. Sense aquests atributs l’ens supervivent es veia desemparat, com una desvalguda nau condemnada a navegar a la deriva i sortejant esculls perillosos. Si s’acordés als inspiradors de la nova planta un saber superior al que en realitat tenien, no hi hauria dubte que la decisió adoptada obeïa a una intenció maliciosa; creiem més aviat que la falla era una simple inadvertència, encara que sense excloure’l tingueren moments de lluita èpica.

Els vents de codificació que caracteritzaren l’evolució de les legislacions europees posaren en greu perill la petita nau. Calgué tota la decisió i tota la ciència dels nostres jurisperits, des de Finestres a Duran i Bas, per a evitar el naufragi. Calgué aprofitar totes les avinenteses per a fer fracassar, per exemple, el projecte de codi civil espanyol de 1851. Calgué rompre llances ardidament al Congrés i al Senat quan es posà a discussió el codi civil de 1889. Calgué fer sortir al carrer l’opinió popular per recolzar campanyes defensives davant els intents d’uniformisme descarats o sinuosos a través la jurisprudència del Tribunal Suprem. La història jurídica del món, no en registra en efecte gaires moviments de massa semblants: els d’un poble decidit a manifestar-se amb efluvis emocionals en defensa d’una qüestió de dret civil que no té res a veure amb els habituals moviments de massa a favor d’una consecució política o d’una reivindicació social. Així fou com el poble català esdevingué el primer i més poderós factor per a la subsistència de la seva consciència i del seu tresor legal.