IV. EL DEBAT AL «CONSEJO DE CASTILLA»

Una vegada produïts els informes d’Ameller i de Patino, el «Consejo de Castilla» inicià el debat que havia de culminar en una proposta d’acord per a sotmetre-la a l’aprovació i promulgació del monarca. Rompé el foc el fiscal Melchor de Macanaz, el qual s’esforça a combatre les opinions dels dictaminants insistint sobre la necessitat que «todo se deberá formar en lengua castellana y actuar en papel sellado». Actuar amb papel segellat és una frase típicament genuïna d’una mentalitat de buròcrata, esclava del reglament i voluptuosa del paperam.

Obert el debat, els ministres Pascual de Villacampa, Arana, Curial, León y Luna, Lagrava Molano y Prado proposaren que «en las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano».

En posar-se a discussió el punt 28 sobre el règim de tributs, imposicions o donatius, saltà una espurna inesperada i per al temps sorprenent. El ministre Llorenç Matheu de Villamayor, natural del regne de València, formulà aquesta afirmació categòrica: «No convendría inmutar el gobierno de Cataluna en lo político y económico, ni en lo jurídico y legal, porque estas leyes fueron en sus principios próvidamente establecidas, con atención al genio y situación de las provincias, y con el largo uso de ellas se afirman costumbres en sus naturales; y que, abrogadas con generalidad todas las leyes, fueros y privilegios por una pragmática, le parece que con ella dé conmiseración y clemencia por ahora y hasta tanto que otra cosa parezca, se sirva V. M. ordenar que, assí en lo guvernativo económico como en lo judicial civil y criminal, se arreglen los ministros, en cuanto no se opongan a la Suprema Autoridad y regalías, a las antiguas disposiciones forales, y por los casos que ocurrirán, vayan corrigiendo abusos, mayormente reservàndose V. M. la elección de oficios y dignidades… No pudiendo convencerse el que vota a que se impongan y establezcan las leyes de Castilla, por los graves reparos de que para fijar esta ley y borrar la antigua es necesario fuerza superior, tan costosa y de tanta permanencia que hace cara a V. M. la reducción de esta provincia. Que nunca podrá olvidarse en todo la ley antigua, porque es preciso que por los términos de ella se juzguen contratos y últimas voluntades celebrados en tiempo hábil, y que deberá subsistir, y también lo acordado con la Santa Sede, como en Aragón y Valencia, y entre tanto se perpetua la memoria de la misma ley que se desea olvidar. Que variándose el idioma, se inutilizan los archivos públicos y los particulares, con la aversión de los mayores intereses, sin cognoscible conveniencia del Estado, a quien le importa poco que los padres deshereden a los hijos, con causa o sin ella, ni de otras disonancias que se podran argüir con las leyes de Castilla, y que siempre que la Autoridad Real quede sobre la ley, recupere la potestad de dispensar gracias y oficios y la de tributar sus vasallos al modo justo que parezca; todo lo demás es de poquísimas consecuencias a la soberanía y deberá esperarse una total enmienda».

L’opinió i el vot de Matheu de Villamayor eren, doncs, el pol oposat del criteri de Macanaz i hauria merescut l’assentiment del més fervorós autonomista. Aquesta posició havia de detonar violentament en el clima del «Consejo» com veu clamant pel manteniment d’un statu quo considerat vitand i per endavant condemnat a la pena capital. L’al·legat, més o menys consistents, els arguments esgrimits, més o menys hàbilment exposats, era un advertiment de bon sentit per quan no es pot destruir amb decrets ni violències una realitat popular viva i de llarga història; era un conjur a la serenitat per a dominar onades de passió; era un programa de convivències en lloc d’una pruïja barroera de dissociacions.

Una tercera posició fou la presa pels ministres León y Luna, Canas, Ulloa y González de Barcia. Opinaven que «siendo aquel Principado tan dilatado y de tanta población y vecindad que excede a los reinos de Aragón y Valencia, y siendo sus habitantes tan opulentos, sobrios y belicosos, necesitan un Tribunal de mayor Autoridad»; per això proposaven que els funcionaris públics «manden y gobiernen con total libertad e independencia de los jefes militares», mitjançant una cancilleria composta de greus i doctes ministres, amb president togat, però no amb una Audiència presidida pel comandant militar. Aquesta política de ductilitat creien seria més apropiada per tal d’assossegar els ànims, i així, per persuació més que per coacció, consolidar la pau dels esperits i introduir a poc a poc les lleis de Castella. Recolzaven aquest punt de vista invocant l’esperit i la lletra de l’article XIII del Tractat d’Utrecht, que ja coneixem.

La resolució del «Consejo de Castilla» que serví de norma per a la redacció del Decret de Nova Planta la resumeixen aquestes paraules: «Supuesta y sentada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, constituciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado, será bien que los que en su lugar haya de ser gobernado y mantenido en justícia, los mande V. M. ejercer en la calidad de por ahora; y que sea practicando desde luego las leyes de Castilla, así en lo civil como en lo criminal, actuando en lengua castellana, a reserva de aquellos pequenos lugares que por su misèria y situación en la montana, en que sera justo se dispense esta condición, hasta que la comunicación y el trato haga menos difícil y costosa su introducción en ellos».

Aquest acord era, doncs, radical. La idea d’introduir les lleis de Castella imposant-les coactivament, era la finalitat màxima d’aquell organisme, antítesi manifesta respecte a les opinions emeses per Ameller, Patino i, no cal dir, Matheu de Villamayor. Tenim, en conseqüència, que tots d’acord per acabar amb el règim autonòmic existent, la qüestió es centrava en si s’acabava també amb la tradició catalana continguda en el seu dret escrit i consuetudinari mitjançant la introducció de les lleis castellanes. La qüestió és capital perquè si amb el primer es posava terme a un règim polític, amb el segon s’atemptava a la supervivència de la mateixa ànima popular.

Per raó d’aquest enunciat la resolució que prevalgués significaria un agreujament o seria una atenuació, una derrota en tota la línia o una situació de segur redreçament a més llarg o curt termini. És així perquè la llengua és més fàcil de conservar que el dret, ja que aquella depèn només que d’una voluntat individual difícilment coercible en la vida privada, mentre que la tradició jurídica viciada per l’aplicació imposada d’una norma legal estranya, per molta que sigui la seva resistència, pot veure’s deformada lentament, sinuosament, de vegades amb la col·laboració dels interessos crematístics que es poden veure més afavorits per una llei aliena que per la de la pròpia terra, realitzant-se així un procés més o menys ràpid de desnaturalització.

En resum: contra el que s’havia suposat per la nostra literatura renaixentista, més entusiasta que informada, queda demostrat, com diu Sanpere i Miquel, màxim historiador del moment, que el Decret de Nova Planta no era l’obra d’un obscur «covachuelista de la Corte», sinó que responia a una madura deliberació, més conscienciosa encara que la usada amb la nova planta d’Aragó i Mallorca. Si comparem els termes taxatius del Decret del 1707 amb els del 1716 observarem que si es mantenen certes frases que semblen més aviat un «trágala» i una ostentació de poder per una victòria que en el secret dels subconscient intuïen immerescuda, en canvi no es recull, com veurem tot seguit, el programa maximalista dels assimilistes. Com diu l’esmentat historiador, el 1716 morí un Estat, una organització política, però no morí un poble.