Una porta que es tanca

El temps, en aquestes circumstàncies, no és fàcil de mesurar. Amb esforç, la Nella repassa mentalment els records més vius —el moment en què ha deixat la Marin desperta per anar corrents a l’Stadhuis i després a Kalverstraat, a la recerca d’una salvació que mai no arribaria. Tot això aquest mateix dia, però des de la sentència de l’Slabbaert, dels secrets d’en Windelbreke, li fa la sensació que ha passat un any. La Marin s’ha empassat el temps, i al mapa de la seva pell pàl·lida, la Nella no hi pot trobar cap pista que li indiqui quan s’ha enfonsat i com ha desaparegut.

La Marin ha estat hàbil fins al final i se n’ha anat quan ningú no la veia. El seu esperit se’ls ha esmunyit entre els dits. Fins en l’últim alè, ha eludit els altres i s’ha reservat per a si mateixa el moment de la mort.

—No! —fa la Nella amb la veu nuada—. No. Marin, em sents?

Però sap que ja no hi és. Ella i la Cornelia, dretes vora el llit, li toquen la cara. Està coberta d’una capa d’humitat, com si hagués estat sota la pluja.

Tremolant, la Cornelia enretira l’únic llegat de la Marin del seu pit inert. Aixeca la Thea sostenint el caparró de la criatura amb la mà. L’ha embolicada amb tantes capes de cotó que només se li veu la carona petita com una nou. Ni la Nella ni la Cornelia, trasbalsades com estan, no es mouen de vora el llit, obedients encara a la Marin.

—No és possible —fa la Nella en veu baixa.

—No hi he pogut fer res —diu una veu des de la porta oberta.

La Nella fa un bot i quan, esfereïda, es gira, veu una dona alta i ferma que camina cap a elles amb les mànigues arremangades, fornida com una vaquera d’Assendelft.

—Qui…

—Lysbeth Timmers —l’interromp la dona—. La vostra criada m’ha trobat a la Llista de Smit. Hauríeu de treure aquesta criatura d’aquí dins immediatament.

—Era la que vivia més a prop —diu la Cornelia a la Nella en veu baixa i rogallosa, mentre sosté la Thea amb fermesa—. Vós m’heu dit que en busqués una, senyora.

La Nella mira fixament aquesta tal Lysbeth Timmers, protegint el cos bocaterrós de la Marin de la mirada escodrinyadora i perspicaç de la desconeguda. Enmig d’aquella estranya calma, no se sap avenir que hagi pogut ser tan imprudent de demanar a la Cornelia que obrís les portes i exposés a la vista de tothom els seus secrets. Com una guineu en el galliner, la Lysbeth s’està dreta amb les mans als malucs.

—És una dida —xiuxiueja la Cornelia—. Però no va aprovar l’examen de llevadora.

—He parit quatre criatures —respon amb serenor la Lysbeth, que l’ha sentida. S’acosta a les altres dues i arrenca la Thea dels braços de la Cornelia.

—No! —crida la Cornelia, quan la Lysbeth porta la nena cap al llindar de la porta i s’atansa una cadira. La dida examina la petita pel darrere i pel davant, com si la Thea fos una verdura de mercat sospitosa. Després de passar els dits envermellits per la gorra petita i ajustada de la menuda, sense entretenir-s’hi més s’abaixa el cosset i la camisa. S’acosta la Thea al mugró d’un rosa fosc i la deixa mamar.

—Heu fet mal fet —diu.

—Què voleu dir? —pregunta la Cornelia mirant la Nella amb un pànic indescriptible a la veu.

La Lysbeth la mira.

—D’embolicar-la d’aquesta manera.

La Nella, esgotada com està, s’empipa.

—No us paguem perquè ens critiqueu, senyora Timmers —diu.

—Escolteu —fa la Lysbeth sense immutar-se—. En aquesta edat, tenen les cames i els braços de cera. Si els hi embolcalleu malament, a un any tindrà la columna torta i les games guerxes.

La Lysbeth s’aparta la Thea del pit i comença a desembolicar-la com si fos un paquet. En un no res li ha tret la gorra.

La Cornelia fa un pas endavant, tensa i alerta.

—Què passa? —pregunta la Nella. Amb les presses d’anar a l’Stadhuis, amb prou feines havia mirat la petita aquell matí, l’endemà del part. Però ara, mentre recorda l’agitació de la Cornelia —«No és possible. No pot ser veritat»—, veu amb els seus propis ulls el que la perplexa criada volia dir-li.

La Thea té uns cabells foscos, molt negres per a una criatura holandesa, i la pell, acabada de rentar, és del color de les nous ensucrades. La petita ha obert els ulls i els seus iris són dos tolls de nit. La Nella s’hi acosta més, no pot parar de mirar-la.

—Thea —diu la Cornelia molt fluixet—. Oh, Toot!

Com si ho hagués sentit, la filla de l’Otto es gira cap a la criada i li ofereix una mirada de nounat, un món que només és seu.

La Lysbeth aixeca la vista cap a la Nella esperant que digui alguna cosa. A mesura que el silenci es va fent més dens, a la Nella li comencen a venir al cap les paraules de la Marin. «Aquesta criatura no serà oportuna. Si sobreviu, estarà marcada». Està segura que la Lysbeth li sent els batecs del cor! Vora seu, la Cornelia sembla paralitzada.

—Sereu generosament recompensada per la vostra ajuda. Un florí al dia —aconsegueix dir, amb una tremolor a la veu que revela l’impacte que li fa el que té al davant; un rostre en un rostre, un secret que es revela: «De dalt a baix, t’estimo».

La Lysbeth rumia amb les galtes inflades mentre amb la mà aspra acaricia els cabells negres de la Thea. La dida il·legal examina els quadres, el rellotge de pèndol, el rentamans de plata. Deté la mirada en el moble gros que conté les seves vides en miniatura, i es veu tan pompós, tan sobrer, que la Nella se n’avergonyeix.

—N’estic segura, senyora —diu finalment la Lysbeth—. Acceptaré quatre florins al dia.

La Nella està massa desconcertada per dir res, però fa prou temps que és a Amsterdam per saber que cal regatejar tant com es respira. En general, se sent alleujada de veure que la Lysbeth desitja més els seus diners que no pas els seus secrets, però potser aquella dona abusa de la seva sort. No dec res a ningú, es diu a si mateixa. Sembla que la dida endevini el caos que hi ha sota la superfície, però malauradament també coneix el seu preu. Potser en Johannes tenia raó, fins i tot les coses abstractes, com el silenci, es poden comprar, com es compra una cuixa de cérvol, un parell de faisans o un tros de formatge bo. Pensa en el bagul dels florins del seu marit, cada vegada més buit. Has d’anar a veure la Hanna, es recorda a si mateixa. S’ha de vendre tot aquell sucre. Però quan? Les coses comencen a desbordar-se, tal com havia dit l’Otto.

—Dos florins al dia, senyora.

La Lysbeth Timmers arrufa el nas.

—Ateses les circumstàncies, estic segura que ho enteneu. Tres.

He estat a punt de dir a en Frans Meermans que la Marin havia tingut una filla seva, pensa la Nella, encongint-se per dins de pensar què hauria passat si en Meermans també s’hagués assabentat d’aquell secret.

—D’acord, senyora Timmers —diu—. Tres florins al dia. Per tota la vostra ajuda.

La Lysbeth assenteix amb el cap tota satisfeta.

—Podeu comptar amb mi —diu—. No m’interessen els burgmestres.

—No sé pas què voleu dir, senyora Timmers.

La Lysbeth fa mitja rialla.

—Com això, oi? A casa meva, un pare és un pare. Sigui com vulgui. És bonica, no us equivoqueu.

—Equivocar-me? —repeteix la Nella, procurant controlar la confusió que sent.

Ho sap, ell?, es pregunta. L’hi va dir mai, la Marin? És per això que va fugir? La Cornelia sembla a punt de desmaiar-se, i la Nella es pregunta si la criada havia sospitat mai aquella veritat tan extraordinària; recorda la fermesa amb què havia parlat de la relació entre la Marin i en Frans Meermans. L’Otto era amic de la Cornelia, el seu igual en aquella casa.

—Els agrada, sabeu? —diu la Lysbeth.

—Què carai voleu dir? —salta la Cornelia.

—Estar ben embolicats —comenta la Lysbeth en un to sec, parpellejant davant la provocació de la Cornelia—. Els recorda el ventre de la mare.

La Nella observa el dolor i la confusió que afloren a la cara de la Cornelia. Quan recorda en Johannes a l’Stadhuis i els càrrecs de què l’han acusat, s’adona de fins a quin punt li costarà de dir a la Cornelia una altra veritat.

A l’habitació de la Marin, entre les llavors i les plomes, la Lysbeth els ensenya la manera correcta d’embolcallar la criatura, amb la Thea dòcil i mig adormida. Després l’alleta altre cop i la criatura es desvetlla i s’aferra a la vida, amb una intensitat i una determinació que a la Nella li fan pensar en la Marin quan repassava el llibre de comptabilitat o mirava un dels mapes d’en Johannes. S’està dreta contemplant aquell prodigi meravellós, la brillantor envellutada de color de cafè amb llet que desprèn la pell de la Thea. La petita fa un esbufec i tanca els ditets en un puny. A la cara de la nounada s’hi reflecteixen clarament els trets del pare, però és massa aviat per saber exactament per quin costat es decantarà la moneda.

La Cornelia, movent-se com en un somni, comença a encendre els cremadors d’oli de la casa per foragitar la pudor de la mort. Gira tots els miralls de cara a la paret per assegurar-se que l’ànima de la mestressa sabrà trobar el camí cap al cel. No convé que la Marin es quedi encallada a les xemeneies, volen que la seva ànima pugi volant cap als núvols, per sobre de les teulades d’Amsterdam.

Molt aviat hauran de moure el cos de la Marin, els diu la Lysbeth. Els mals aires perjudicarien la Thea.

—Tapeu-la amb un llençol blanc, senyora.

—Un llençol blanc? —diu la Nella—. La Marin es mereix el millor domàs.

—Probablement s’estimaria més un llençol senzill —fa la Cornelia amb un fil de veu.

Un cop la criatura s’ha adormit, la Lysbeth agafa els tres florins i se’ls fica a la butxaca del davantal.

—Aviseu-me quan es desperti. Visc a prop d’aquí.

Mentre surt per la porta de la cuina, seguint les instruccions de la Nella —la Lysbeth Timmers no pot entrar ni sortir per la porta del carrer, per més que li pagui—, la dona es torna a aturar i es gira cap a la mestressa.

—Què és aquesta cosa que teniu allà dalt? —pregunta—. El moble gros del racó. Mai no havia vist res de semblant.

—No és res —diu la Nella—. Una joguina.

—Caram, quina joguina!

—Senyora Timmers…

—Heu de fer batejar la nena. No trigueu, senyora. Aquests primers dies són perillosos.

A la Nella se li neguen els ulls. Pensa en les últimes paraules de l’Slabbaert. «Que el nou baptisme de Johannes Brandt sigui una advertència per a tots vosaltres».

La Lysbeth la mira amb una barreja de llàstima i d’impaciència.

—No li tragueu la gorra, senyora —diu en veu baixa—. Té uns cabells preciosos, però aquesta pobra criatura ha de viure en aquests carrers.

Mentre li diu això, la Nella es pregunta com serà possible, això. Però la Cornelia no es voldrà desprendre mai de la criatura.

La Cornelia s’està arraulida vora el bressol. Té la cara esblanqueïda, com de cera. Es veu trista, i la Nella recorda la primera vegada que es van veure al vestíbul, la seva insolència, aquelles mirades plenes de seguretat a la nouvinguda. Sembla mentida que sigui la mateixa noia.

—Ho he intentat, senyora —diu la Cornelia.

—Has fet tot el que has pogut.

La Nella fa una pausa i para l’orella. Al jardí, un feix de llençols encarcarats i marronosos crema deixant anar volves lleugeres, fibres de cotó socarrades que s’enfilen cap al cel. Des de la finestra del vestíbul, entre les flames, veu els quadrats brodats d’un coixí, un niu d’ocells de colors vius entre el fullatge. La Cornelia ha brodat massa. Cada moment, la veu de la Marin.

—Ens quedarem la Thea, oi que sí, senyora? —pregunta la criada en veu baixa—. Aquí està més segura.

—Ja hem començat a subornar persones desconegudes perquè ens guardin l’últim secret. Quan s’acabarà això? —diu la Nella. S’acabarà quan ja no tinguem diners, respon la veu que té dins del cap.

—Em moriria abans de permetre que li passi res a aquesta nena. —La Cornelia té una mirada encesa als ulls.

—Cornelia, encara que haguem de portar-la a Assendelft, et prometo que no la donarem.

Ara és Assendelft que li sembla tan lluny com Batàvia, no pas Amsterdam, com li va dir una vegada l’Agnes. La Nella torna a sentir la Marin, amb la veu clara com si la tingués a la vora, amb els ulls verds i plens de mofa. «No hi ha res per fer a pagès».

La Cornelia assenteix amb el cap.

—La Thea pot portar la gorra al carrer i podem treure-l’hi quan sigui a dins de casa.

—Cornelia…

—I haurem de parlar de la senyora Marin amb el pastor Pellicorne. No la podem enterrar en qualsevol lloc. No vull que la colguin al cementiri de Sant Anthonis. És massa lluny. Vull que es quedi dins de les muralles…

—Et prepararé alguna cosa per menjar —li diu la Nella, veient que es va alterant cada vegada més—. Una mica de pa i formatge?

—No tinc gana —respon la Cornelia, aixecant-se d’un bot—, però hem de preparar alguna cosa per portar-la al senyor.

La Nella seu, esgotada davant l’obsessió de la Cornelia, incapaç de trobar les paraules per explicar-li el que ha passat avui a l’Stadhuis. Té moltes ganes de veure en Johannes, però hauran de fer alguna cosa amb la Marin, demà de bon matí, després d’haver dormit una mica. Avui és dijous. Diumenge, quan es pongui el sol, la Cornelia, la Thea i ella davallaran en caiguda lliure, amb la Lysbeth Timmers enganxada a les faldilles. En aquesta ciutat llevar una vida sembla tan fàcil com treure una fitxa d’un tauler de verkeerspel.

Potser no hi ha hagut mai una criatura com aquesta en tot Amsterdam. Naturalment, hi ha els jueus sefardites, els nens i les nenes de Lisboa, i els mulatos que han portat els mercaders portuguesos, que s’esperen davant de la sinagoga del Houtgrach guardant lloc per a les seves mestresses. També hi ha els armenis que fugen dels turcs otomans —i vés a saber què passa a les Índies—, però a Amsterdam la gent es relaciona amb els de la seva mena, no es barreja. Per això tothom sempre mirava l’Otto. I tanmateix, heus aquí una combinació pura dels extrems oposats de la república, nascuda no pas a milers de quilòmetres, sinó en els plecs secrets de la pàtria, a la part més rica de la Corba d’Or. La Thea encara és més escandalosa i única per a aquests carrers empedrats i canals que el seu pare.

«De dalt a baix. T’estimo». L’Otto i en Toot, es tanca el cercle; les notes i la criatura que ha deixat, un reflex d’ell mateix. La Nella recorda els xiuxiueigs a la nit, les portes que es tancaven, la cara de perplexitat de la Cornelia quan l’endemà li preguntava si se n’havia anat a dormir tard. La Marin plorant a l’Església Vella. L’Otto, esfereït, unes quantes setmanes més tard, al mateix banc. Que potser la Marin l’hi va dir llavors?

L’única cosa que potser arribarà a entendre mai de l’Otto i la Marin és la Thea, que, d’altra banda, serà un misteri per a si mateixa: la mare morta, el pare desaparegut. La Nella pensa en una altra mare, a Bergen, i una altra filla frustrada, creixent a Bruges amb un pare gran. Per què s’han endut la miniaturista? M’estic tornant boja perquè no dormo, es diu a si mateixa, procurant de recordar, buscant indicis que potser ha passat per alt sobre l’Otto i la Marin o sobre l’altra Petronella. No està segura que l’endemà li sigui més fàcil d’entendre, tot això.

La Cornelia mira fixament la cara de la Thea.

—Jo volia que fos del senyor Meermans —diu, en veu baixa—. Volia que fos d’ell.

—Per què?

Però la Cornelia no respon: aquesta és la seva confessió. Semblava tan segura sobre la identitat de l’amant de la Marin, dels porcells de regal i de la gelosia conjugal de l’Agnes. «Hauria d’haver donat més feina a la Cornelia», havia dit la Marin, queixant-se de la seva propensió a inventar-se històries. En Meermans no apartava la vista de la Marin, però la Marin no els va donar mai cap prova de res. I què va dir quan li va preguntar sobre els seus sentiments? Portes un fill seu, li havia dit la Nella. «He agafat coses d’en Johannes que no em pertocaven», havia respost. L’enigmàtica Marin, com sempre, vivint en les ombres, entre la mentida i la veritat.

—Vull que les coses siguin com eren —diu la Cornelia.

—Cornelia —diu la Nella en veu baixa, agafant-li la mà—, t’he de dir una cosa d’en Johannes. —Sent un esclat de dolor dins seu, una rosa rígida que perd els pètals massa de pressa. Amb la mirada neta i sense dir res, la criada s’asseu al llit.

—Digueu-me —fa sense deixar anar la mà.

La Nella pensa que les parets s’esberlaran per la força dels plors de la Cornelia. Naturalment, la Thea es desperta i llavors aixeca la nounada, que també plora, del seu núvol de cotó. Aquesta nena és captivadora, una nota musical negra embolicada de blanc; els pulmons, una manxa diminuta que es fa sentir a l’habitació.

—Per què ens ha castigat, Déu, senyora? Ja ho havia planejat, això?

—No ho sé. Ell potser ha plantejat la pregunta, però nosaltres som la resposta, Cornelia. Hem de resistir. Per la Thea, hem de sortir-ne, d’aquesta.

—Però com? De què viurem? —pregunta la Cornelia, enfonsant la cara a l’espatlla de la mestressa.

—Vés a buscar la Lysbeth —diu la Nella—. La Thea ha de menjar.

Calmada per la necessitat de calmar, la Cornelia calla en sentir el soroll de la petita. Amb la cara vermella i mig estabornida, deixa la Nella al llit, amb la Thea bramant als seus braços. Quan la Nella es torna a estirar amb la nena, sent que alguna cosa se li clava al capdamunt de la columna, i així que palpa sota el coixí, ensopega un objecte petit i dur amb els dits.

—L’Otto —diu molt baixet, mirant la nina i sentint el pes de la filla de carn i ossos del criat a l’altre braç.

No s’havia adonat que algú l’havia tret del moble. Que potser la Marin dormia aquí, nit rere nit, amb la figura amagada sota seu, un consol perquè no havia pogut tornar-lo a casa?

—On ets? —pregunta, com si amb aquelles paraules pogués fer-lo tornar, cosa que la nina, tristament, no havia aconseguit.

La Thea demana llet a crits: l’angelet cridaner d’un món nou. Aquest infant viu el començament, de la mateixa manera que a en Johannes i la Marin els ha arribat la fi.

En silenci, enmig de la cridòria del nadó, la Nella resa una pregària particular. A Assendelft, trist per la mort del pare, en Carel havia escrit una crida a Déu, desafiadora i infantil, en el millor sentit de les paraules. Ara li ve al cap, unes paraules que duu gravades al cor. La xiuxiueja a l’orelleta de la Thea, un prec de consol, un desig de resurrecció. Una esperança eterna.