Escrit a l’aigua

La Nella baixa corrents les escales, amb la miniatura del Peebo ben guardada dins la butxaca. Amb els esclops d’estar per casa encara als peus, es dirigeix cap a la porta, però la intensitat de les veus de la Marin i d’en Johannes al menjador la fa aturar-se en sec. S’està quieta, dubtant entre anar al darrere de la miniaturista o bé escoltar la discussió encesa dels dos germans.

—Vas dir que hi aniries i ho has de fer, Johannes. —La Marin parla en veu baixa i amb una cruesa estranya.

—Què? Hi aniré d’aquí a un parell de setmanes —respon en Johannes—. Hi ha temps de sobres.

—Som al novembre, Johannes; pensa en tots els pastissos i les festes que es fan en aquesta època de l’any i que necessiten sucre. Si hi vas al desembre serà massa tard, i la humitat del magatzem no farà cap bé al sucre…

—I què me’n dius, de la humitat als ossos anant d’una embarcació a l’altra amb el temps que fa? No et pots imaginar com n’arriba a ser, de pesat, haver d’untar les mans de la gent, parlar italià, haver de sopar amb cardenals que només saben parlar de les dimensions dels seus palaus de la Toscana.

La Marin fa un esbufec.

—Tens raó, no m’ho puc imaginar. Però, tenint en compte les circumstàncies, seria prudent que tu… que te n’anessis.

—Prudent, per què? —La veu d’en Johannes té un deix burleta—. Què maquines quan no hi sóc?

—No maquino res, Johannes. Tindré temps per pensar. I la Petronella, també.

—Estic cansat, Marin. Gairebé tinc quaranta anys.

—Eres tu que el volia vendre a l’estranger. I si et preocupessis d’anar al llit de la teva dona… d’aquí a quinze o setze anys podries llegar tot això al teu fill. Podries anar a repapiejar en una taverna, tant me fa.

—Què has dit…? El meu fill?

La Nella gairebé sent el gust del silenci que s’estén tot seguit; un silenci que cau entre ells tres, entre en Johannes i la Marin, al menjador, i ella, a l’altre costat de la porta, com una capa densa de neu capaç d’engolir qualsevol. Ella repenja la galta a la fusta i s’espera. És desig o només sorpresa allò que ha captat en la veu d’en Johannes? Fins a quin punt tenia raó l’Agnes, aquella nit al gremi dels argenters? Que no eren una aposta segura: aquesta era, segons li havia dit, l’opinió que tenia en Johannes dels hereus. Si les coses poden canviar, pensa la Nella, passant els dits per l’ocell en miniatura que té a la butxaca, potser vol dir que les persones, també.

—Marin! —En Johannes fa un sospir que interromp els pensaments de la Nella, i que fon la neu del seu somieig—. Tu i la vida perfecta que voldries que féssim, traçada en uns mapes que no ens porten enlloc! D’aquí a quinze anys, probablement ja m’hauré mort.

—Veig molt bé on anirem a parar, germà. I això és el que m’entristeix.

—Si me’n vaig, m’he d’endur l’Otto.

—Ens fa falta aquí, l’Otto —diu la Marin—. Tres dones soles i cap home que ens entri la llenya? Aviat vindran les gelades.

—Vols portar-me el negoci però no pots traginar la llenya? En aquest cas —en Johannes fa un esbufec, quan la Marin no replica— només em puc emportar una altra persona.

—Si t’ha passat pel cap…

La Nella entra al menjador d’una embranzida. És la primera vegada que veu el seu marit des d’aquell dia al seu despatx. Una expressió de dolor aflora a la cara d’en Johannes quan s’alça de la cadira i avança arrossegant els peus.

—Nella —exclama—, que…?

—Què és això? —l’interromp la Nella, assenyalant cap on hi ha la Marin inclinada sobre un mapa.

—El mapa de Barbari de Venècia —diu la Marin, mirant els pètals de vinca blava que la Nella s’ha posat a l’orella.

—Has trobat el periquito? —pregunta en Johannes.

—No, no l’he trobat —respon la Nella, ficant-se la mà a la butxaca.

—Ah! —Ell fa una pausa fregant-se la barbeta, rumiant i observant-la amb cautela. Llavors mira de reüll la Marin—. He decidit anar a Venècia per parlar amb algunes persones del sucre de l’Agnes.

—A Venècia? —repeteix la Nella—. Seràs aquí per Nadal?

—No ho puc garantir.

—Oh! —La mateixa Nella se sorprèn de sentir-se un lleuger deix de decepció a la veu. La Marin aixeca la vista.

—Hem pensat que seria el millor —diu en Johannes.

—Per a qui?

—Per al sucre.

—Per a tots nosaltres —diu la Marin.

Tal com volia la Marin, en Johannes puja a la gavarra de la VOC a davant de casa. El portarà al port, on embarcarà en un vaixell més gran. Dreta al llindar de la porta, la Nella tremola quan ell, a contracor, aixeca la mà. Ella respon, amb el palmell encarat a l’aire fred, sense moure’l, només alçat en senyal de comiat.

—T’has posat les flors als cabells —diu ell.

—Sí —respon ella, amarant-se de la pell colrada del seu marit, de les arrugues del voltant dels seus ulls, de la barba grisosa de quatre dies—, volen dir restitució.

En Johannes sembla incapaç de respondre res, i en aquest breu instant suspès entre ells dos, la Nella sent que ha crescut una mica, que per fi té control de la seva pròpia dignitat. La Rezeki surt disparada de la casa, lladrant enfadada perquè l’amo no se l’emporta.

—Has agafat els cons de sucre de mostra? —pregunta la Marin.

—Amb la meva paraula n’hi ha prou, Marin —respon en Johannes, arrossegant les paraules per l’emoció.

Qui és aquest home, es pregunta la Nella, tan commogut pel meu comiat?

—Per què no te l’emportes?

—Em faria nosa —respon en Johannes—. Vigila que no es faci mal.

La Nella prega perquè es refereixin a la gossa. La Marin parla amb tanta fredor al seu germà que és difícil seguir la conversa. Potser la miniaturista m’enviarà alguna cosa aviat que m’ajudarà a entendre aquesta dona tan estranya, pensa la Nella, perquè la nina de la Marin no aporta cap pista. Aquesta nit, es diu a si mateixa, aquesta nit aniré al signe del sol.

La Marin se’n torna a poc a poc cap a dins, com si el fred li hagués paralitzat les articulacions. La Cornelia observa amb atenció els passos titubejants de la mestressa. Dreta vora l’Otto, la Nella veu la figura del seu marit fer-se més petita mentre la gavarra s’allunya cap a la Corba d’Or.

—No volies anar a Venècia? —pregunta a l’Otto.

—Ja hi he estat, senyora —respon el criat, amb els ulls clavats al solc que deixa la gavarra de l’amo—. Amb una vegada n’hi ha prou per veure el palau del dux.

—M’agradaria veure’l —diu la Nella—. Em podria haver deixat acompanyar-lo.

Llavors enxampa la Cornelia i l’Otto intercanviant-se una mirada. Quan es disposen a entrar a casa altre cop, tots tres veuen en Jack Philips dret vora la corba més elevada del canal. A la Nella se li fa un nus a l’estómac. En Jack té les mans a les butxaques, els cabells esvalotats com sempre, i amb un posat sorrut mira com la barca d’en Johannes va desapareixent. L’Otto l’empeny per fer-la pujar els esglaons de l’entrada, i ella cedeix al contacte i es deixa guiar, mentre sent un cop fluix darrere quan la Cornelia tanca la porta.

A fora, la nit hivernal és més fosca. El cel és un riu profund de color anyil, els estels puntets com llums reflectits en el corrent d’aigua. La Nella seu vora la finestra amb el Peebo en miniatura a la falda. Fa estona que en Jack ja no és allà fora. On deu ser en Johannes ara? Agafarà una d’aquelles góndoles? Tornarà al palau del dux? És clar que ho farà, pensa. Ja el conec. Es gira de cara a la casa de nines i amb compte deixa el Peebo sobre una de les cadires de vellut. «Les coses poden canviar». Procura no pensar què deu fer el seu ocell allà fora, en una nit com aquesta, presa de les òlibes i els falcons. Potser la miniaturista el té sa i estalvi —encara que, d’on més podrien haver sortit aquestes plometes tan petites? Pensar que la dona el podria haver agafat i fer-li mal se li fa insuportable.

Ha arribat el moment d’esbrinar-ho. A Kalverstraat hi deu fer un fred que pela a aquesta hora, pensa, posant-se la capa de viatge. I qui sap quanta estona trigarà a convèncer la miniaturista perquè surti de casa.

La Nella posa la claueta daurada que la miniaturista li ha enviat al voltant del coll de la seva rèplica, i deixa la nina sobre el cobrellit.

—No tinc por —diu en veu alta, girant-se per veure el llambreig brillant al coll diminut de la nina. I tanmateix no pot treure’s del cap la idea que aquest gest cap a la seva miniatura serà l’única cosa que garantirà que torni a casa sana i estàlvia.

Mai de la vida havia sortit de casa de fosc. A Assendelft només trobaria alguna guineu errant que entrava en un galliner. A Amsterdam, suposa, les guineus adopten formes molt diferents.

Obrint la porta sense fer soroll, aspira l’agradable olor d’espígol que s’escampa pel corredor quan el vapor humiteja l’aire. A la resta de la casa hi ha silenci, només se sent soroll d’aigua al final del corredor. Sembla que la Marin, que guarda els seus secrets com si fossin armes, que porta vestits de pell de mart però que menja arengs rancis, és a la banyera a mitjanit.

Un bany, en qualsevol hora del dia, és una cosa sumptuosa, i un luxe nocturn com aquell sorprèn la Nella. Incapaç de resistir-se, avança silenciosament pel corredor i acosta l’ull al forat del pany.

La Marin està d’esquena i no li deixa veure la banyera, que ocupa gairebé tot l’espai lliure d’aquella habitació tan petita. Qui l’ha portada allà dins, plena fins al capdamunt d’aigua calenta? No ho deu pas haver fet la mateixa Marin, oi? La seva cunyada no és pas tan prima com es pensava. Des de darrere, se li veuen unes cuixes i unes natges, normalment amagades sota les faldilles, ben plenes. La roba que porta li serveix per presentar al món la imatge que vol donar.

Però la Marin despullada és un ésser diferent; la seva pell, pàl·lida, els braços i les cames, llargs. Quan s’inclina per comprovar la temperatura de l’aigua, la Nella veu que no té uns pits petits. És evident que la Marin se’ls aplana amb les cotilles més rígides. Són plens i rodons, com si fossin d’una altra persona. Que la seva cunyada tingui un cos com aquell li és estrany i inquietant.

La Marin aixeca una cama i la introdueix a la banyera de coure, després hi fica l’altra i llisca cap avall a poc a poc, com si tingués mal. Tira el cap enrere, tanca els ulls i l’aigua la cobreix. S’està immergida uns quants segons, i sembla que amb la cama dóna cops al costat de la banyera fins que torna a emergir per agafar aire. Mentre les flors d’espígol assecades suren per la superfície de l’aigua i desprenen olor, es frega la pell fins que se li torna rosada.

Els rínxols molls del clatell semblen els d’una criatura, d’una vulnerabilitat insuportable. Davant seu, sobre el prestatge, vora tots els llibres i els cranis d’animals, la Nella hi veu un petit bol de nous ensucrades que brillen com joies a la claror de les espelmes. No recorda ni una vegada en què la Marin hagi menjat públicament un crespell, una galeta, una gofra o un brioix —res, tret del sucre de l’Agnes, que amb prou feines es va poder empassar. Les ha pispades de la cuina, aquelles nous? Que potser la Cornelia conspira amb la mestressa per satisfer-li els desigs secrets?

Fa ben bé per a tu, Marin, pensa, això d’amagar-te nous ensucrades a l’habitació i criticar-me perquè m’agrada el massapà. Sucre i arengs: els dos productes de la Marin defineixen molt bé les seves contradiccions exasperants.

—Què has fet? —pregunta de sobte la Marin a l’aire—. Què dimonis has fet?

Sembla que la Marin s’espera, mirant cap al no-res, d’on no arriba cap resposta. La Nella no aparta l’ull del forat del pany, morta de por que el fru-fru dels plecs de la capa de viatge sigui massa fort. Al cap d’una estona, la Marin surt de la banyera amb una mica de dificultat i s’eixuga cada braç i cada cama a poc a poc. Es veu ben nodrida, per a algú que menja com un ocell i que diu a tothom que renuncia al plaer dels dolços. Es posa una camisa fluixa i llarga de cotó, s’asseu al llit, a l’esquerra de la banyera, i repassa els lloms dels llibres.

La Nella no pot deixar de mirar. Les faldilles perfectes de la seva cunyada, les pitreres negres, les diademes blanques, tot allò ha desaparegut. Ara sap què hi ha a sota: li ha vist la pell. La Marin estira el braç i treu un tros de paper d’un dels llibres. És la nota d’amor, la Nella n’està segura; i ara l’estripa a trossets petits fins que no en queda res, només pètals blancs escampats per la superfície de la banyera. Després s’agafa el cap amb les mans i es posa a plorar.

Veure-la així hauria de fer-me sentir forta, pensa, mentre els sanglots de la Marin li inunden les orelles, però fins i tot en aquests moments ella se m’escapa. Com la seva idea de l’amor, val més veure-la quan el persegueix, perquè, atrapada així, encara és més inabastable. Com em sentiria, es pregunta, si pogués guanyar-me la confiança de la Marin, treure-li aquest dolor i ajudar-la a extingir-lo?

Sobtadament, la Nella se sent trista i es gira. Això no serà mai possible. La intimitat nua d’aquest moment batega dins seu i li ofega el desig de sortir a fora, a la foscor i el fred. Té ganes de dormir. Demà, es diu a si mateixa. De moment, traurà de sota el cobrellit la petita rèplica amb la clau daurada i la tornarà a deixar a la casa de nines de la miniaturista.

Quan recull la capa i es disposa a anar a la seva habitació, una ombra es belluga a prop del replà del capdamunt de les escales. La part posterior d’un peu, un taló aixecat, s’endinsa en la foscor altre cop.