La guineu està enfebrada

L’endemà la Nella, animada per l’acte de rebel·lió d’escoltar els músics i per la decisió de quedar-se per Nadal, planeja anar a Kalverstraat amb la carta més llarga que ha escrit mai a la miniaturista.

Tot seguit treu el cap per la finestra per admirar la blanca extensió de gel. Que bonica que es veu la ciutat gebrada, l’aire clar, els totxos de les parets més vermells i els muntants de les finestres pintats, com ulls nets. Amb gran sorpresa, veu que l’Otto corre al llarg de la vorera del canal. Això li pica la curiositat i, sense preocupar-se d’esmorzar ni de posar-se un abric, el segueix, de pressa, sortint de casa sense que la vegin.

L’Otto travessa la plaça Dam, passa per davant de l’imponent edifici de l’Stadhuis, on en Frans Meermans té un càrrec i on potser està treballant en aquests moments. «Ven el sucre de la seva dona, Johannes», pensa la Nella enviant mentalment aquell missatge al seu marit mentre salta per sobre la sorra que han escampat damunt l’empedrat perquè sigui de més bon caminar. Recorda altre cop la Marin a la banyera i preguntant a l’aire «Què has fet?». Valdria més que els Meermans no haguessin entrat a les seves vides.

Després de la supressió del dia de Sant Nicolau, sembla que els habitants d’Amsterdam encara hi surten guanyant. El sol és ben alt, les campanes de l’Església Vella toquen orientades cap a les teulades brillants escampant un so magnífic. Quatre campanes altes repiquen cap al cel, anunciant que s’acosta el naixement del Nen Jesús, i una de més baixa —la veu de Déu, fonda, vera i duradora— toca sota el clamor de les altres. En nom de l’obediència comunitària, sembla que certa música pot sonar ben alta.

Arreu se sent olor de carn coent-se, i l’Otto passa per davant d’una parada de vi amb espècies que han muntat just davant de l’entrada de l’església. El pastor Pellicorne vol aviar els vinaters, mentre els amsterdamesos miren delerosos el cavallet que es guerxa sota el pes dels recipients plens de vi.

—És més estret que el cul d’un porcell, aquest —murmura un home—. Ho va organitzar el gremi i els burgmestres van donar el permís.

—Déu és abans que els gremis, amic meu —respon el seu amic, fingint un to altiu.

—Això és el que vol que pensem en Pellicorne.

—Anima’t. Mira —diu l’altre, ensenyant-li dues ampolles plenes d’un líquid vermell i fumejant que duu amagades dins l’abric—. Fins i tot hi ha un tros de taronja.

Se’n van corrents cap a un entorn menys salubre; la Nella s’alegra que se n’hagin anat i encara més que no s’hagin quedat encantats mirant l’Otto. En Pellicorne no li treu la vista de sobre, però ella fa veure que no se n’adona.

L’Otto entra a l’Església Vella, amb el cap cot. La Nella sent una esgarrifança quan s’hi endinsa, perquè hi fa més fred que a fora. Encara que segueix el criat, no es pot estar de fer una ullada al voltant, buscant-hi un cap ros i brillant, la llum daurada d’un far entremig de l’espai blanc i marró de l’interior de l’església. Dóna uns copets a la butxaca on hi ha la carta. No és possible que, per a aquestes festes, la miniaturista vingui a fer una visita per recordar la seva família de Noruega, per pregar que els burgmestres tinguin clemència? Els fils de la seva imaginació comencen a descabdellar-se i a brodar converses, embastant-ne fragments amb poca precisió. Qui sou? Per què? Què voleu? Aquest és el problema, que quan es proposa d’anar a trobar la miniaturista, ella desapareix. I tanmateix, sempre és allà, mirant i esperant. La Nella es pregunta qui d’elles dues és la caçadora i quina és la presa.

Tota l’estona vigila l’Otto. Les cadires aplegades al voltant de la trona són gairebé totes buides, només s’hi veu una o dues persones que potser no tenen enlloc més on anar. Normalment se celebra el culte de forma comunitària, gent que vol que tothom la vegi resar, com si això hagués de fer que la pregària fos més pura. L’Otto s’asseu i, sense que la vegi, la Nella se’n va a l’altre costat i l’espia des de darrere un pilar.

Els llavis del criat es mouen sense parar. No és una pregària serena: és fervent, gairebé embogida. És desconcertant que sigui aquí, tot sol —què l’ha empès a tenir la necessitat de ser vist a la casa del Senyor, tenint en compte qui és i què pot passar? La Nella veu que es cargola les mans, amb pànic al cos. Alguna cosa l’atura d’acostar-s’hi. No seria correcte interrompre algú en aquest estat.

La Nella tremola mentre passeja la mirada per les cadires, per les parets blanques, pel sostre cobert d’antigues pintures catòliques. Quines ganes té que la miniaturista es doni a conèixer! Potser ara mateix s’amaga allà dins i els observa a tots dos!

Darrere seu, l’orgue comença a sonar, deixant anar un so vibrant i fondo que la sacseja fins al moll de l’os. No li agrada el retruny dels orgues, s’estima més el so lleuger de les cordes d’un llaüt, l’airositat d’una flauta dolça. Un gat, que ha entrat per arrecerar-se del fred, travessa sense fer soroll les tombes amb els pèls ben eriçats. Els seus moviments fan aixecar el cap a l’Otto, i la Nella s’arrauleix darrere el pilar. Es tapa les orelles per no sentir el retruny de l’orgue i tanca els ulls, mentre una sensació de mareig s’empara d’ella.

Una mà li toca la màniga. La Nella estreny els ulls encara més fort, no gosa mirar. Ha arribat el moment; és la dona, ha vingut.

—Senyora Brandt —diu una veu.

La Nella obre els ulls. Davant seu hi ha l’Agnes Meermans, que li sembla més prima que l’última vegada que la va veure; la cara, poc atractiva, és més estreta i d’una blancor brillant, envoltada d’un tou de pells de conill i de guineu. L’Agnes no li deixa anar la màniga.

—Senyora Brandt? —repeteix—. Us trobeu bé? No porteu ni abric. Durant uns instants he pensat que l’Esperit Sant havia davallat damunt vostre!

—Senyora Meermans… He vingut a resar.

L’Agnes l’agafa de bracet, estirant-se un dels mocadors.

—O bé a vigilar el vostre salvatge? —xiuxiueja, assenyalant a l’altre costat del pilar, cap on seu l’Otto—. Molt assenyat. Mai no s’és prou previngut, Nella. Què li passa, que es veu tan capficat? —L’Agnes deixa anar una rialla seca de les seves—. Apa! —diu, posant-li a sobre una de les pells de guineu i estrenyent-la-hi massa fort. La Nella torna a sentir l’olor afruitada de la crema. La pell és freda i humida.

—Fa dies que no veiem la Marin a l’església —comenta l’Agnes, aplanant-li la pell al voltant del coll. Sembla que no pot tenir els dits quiets, i la Nella s’adona que són molt pàl·lids i que no duu anyells. Això la fa semblar mig despullada. De cop i volta l’orgue calla, i l’Agnes sembla neguitosa, com si alguna cosa s’esquerdés per sota de la seva aparença tan polida—. Tampoc no hi hem vist en Brandt —afegeix—. Ni a vós.

—El meu marit està de viatge.

L’Agnes fa un gest d’enuig amb el nas.

—De viatge? En Frans no m’ho ha dit.

—Potser no ho sabia. Em sembla que treballa per vós, senyora. Ha anat a Venècia. —La Nella intenta desfer-se d’ella—. He de tornar a casa, senyora Meermans. La Marin no es troba bé.

Tot i les ganes que té d’anar-se’n, la Nella de seguida es penedeix de l’excusa. L’Agnes fa uns ulls com unes taronges.

—Caram! —diu—. Què li passa?

—Una malaltia d’hivern.

—Però la Marin mai no està malalta —diu l’Agnes—. Podria enviar-li el meu metge, encara que la Marin no hi confia gens, en els metges.

L’orgue torna a sonar i les notes cauen l’una damunt l’altra, emetent un so antiharmònic i estrident.

—Es posarà bé, senyora. És temps de refredats.

L’Agnès li torna a posar una mà sobre la màniga.

—Digueu a la Marin que tota la meva herència encara és al seu magatzem de les Illes Orientals —diu baixet i parlant entre dents—. Aquells camps de canya són imprevisibles, senyora. Qui sap quan hi tornarà a haver una bona collita! I el vostre marit no ha venut ni un con del sucre que hem aconseguit refinar. I ara, segons que sembla, se n’ha anat a Venècia amb les mans buides? Ens fan falta els diners.

—El vendrà, n’estic segura. En tinc prou amb la seva paraula.

—En Frans va anar al magatzem i ho va veure amb els seus propis ulls. No m’ho podia creure quan m’ho va dir. Munts de sucre que arribaven fins al sostre! «No trigarà a cristal·litzar-se, Agnes», em va dir; els diners se’ns podreixen abans de guanyar-los.

Les notes de l’orgue vibren dins del pit de la Nella, mentre va percebent l’agitació cada vegada més gran de l’Agnes. Treu el cap per darrere el pilar per veure l’Otto, però ja no hi és.

—Estigueu tranquil·la, senyora.

—Al meu marit no li agrada que el prenguin per un ximplet —replica l’Agnes—. Ell dubtava que en Johannes Brandt fos l’home més adequat per fer aquesta feina, però jo hi vaig insistir. Els Brandt es pensen que ho poden tenir tot, però no és així. No us rigueu d’ell, senyora. Ni de mi. —L’Agnes la deixa anar amb la mateixa força amb què l’havia agafada i la Nella l’observa mentre s’allunya ben de pressa per l’església, encorbada, amb més poca gràcia que mai. L’Agnes obre una porta lateral i desapareix.

La Nella decideix que val més anar a casa i explicar a la Marin la conversa inquietant que han tingut. Però encara no ha visitat la miniaturista. Diré a la Cornelia que li faci arribar la meva carta, pensa, alhora que no es pot treure del cap la fúria de l’Agnes. Surt de l’església i torna cap al Herengracht.

Quan s’acosta a casa, tota esverada per parlar amb la Marin, s’adona que passa alguna cosa. La porta del carrer és oberta de bat a bat, una boca badada que deixa veure el vestíbul fosc. Sent els lladrucs de les gosses, però cap veu. S’atura, després, sense fer soroll, puja els graons de l’entrada i es queda vora la porta.

La primera cosa que veu són les botes d’ell. De la pell de vedell més fina, però una mica pelades. Aquella imatge li encongeix l’estómac. Esfereïda, veu que en Jack Philips, amb una mirada febril i una expressió de maldat a la cara, travessa fent grans camades les rajoles del vestíbul.