Els homes han d’amansir les feres

La sala judicial de l’Stadhuis és una habitació quadrada amb finestres altes i una tribuna per al públic que s’estén per tota la part superior; és un entremig entre una capella i una cel·la subterrània. No hi ha or ni vellut ni cap sensació d’indulgència, només quatre parets d’una blancor brillant, el mobiliari fosc i senzill. La resta de l’Stadhuis és monumental, impressionant: arcs que s’enlairen fins a cornises daurades, i mapes gravats en marbre que brillen a la llum. Però en aquesta habitació on s’administra justícia, l’ambient és sobri. La Nella i la Cornelia s’asseuen a la tribuna i miren cap a la sala de sota.

El Schout, un home que es diu Pieter Slabbaert i sis homes més comencen a entrar i a ocupar els seus llocs per a la vista d’en Johannes.

—Deuen ser els membres del schepenbank —xiuxiueja la Nella a la Cornelia, que assenteix amb el cap, incapaç gairebé de parar de tremolar.

Els sis homes són de diferents edats, s’adona la Nella, alguns es veuen més adinerats que d’altres, però no n’hi ha cap que porti la capa i la banda del Schout, que presidirà el judici. La individualitat és un punt negatiu en aquesta ciutat, i la Nella té por que davant de l’acusació d’en Johannes, aquells homes es convertiran en una massa farisaica unificada per l’odi.

A la Nella li costa de mirar el Schout Slabbaert. L’home sembla ben bé un gripau: cara boteruda, boca ampla, ulls vidriosos. Al voltant seu, la tribuna es va omplint de ciutadans, entre els quals hi ha unes quantes dones i fins i tot unes quantes criatures. Li sembla reconèixer-hi el petit espieta d’en Christoffel que va portar la notícia de la detenció d’en Johannes.

—No haurien de portar-hi marrecs, aquí —murmura la Cornelia. La presència de tots aquells infants la posa nerviosa, com si fossin peixets desitjosos de veure embarrancar una balena.

Al costat esquerre de la tribuna, des d’on seuen ella i la Cornelia, la Nella veu la Hanna i l’Arnoud Maakvreke. Així, doncs, sí que ho saben, pensa, saludant-los amb un moviment de cap, apesarada. L’Arnoud es toca el nas, i ella mira de trobar consol en aquell gest de complicitat. Ho ha sabut des del començament? La possibilitat que l’Arnoud sigui més amsterdamès que no pas àngel la reconforta; fins que es pregunta si, segons el resultat d’aquesta vista, no tornarà a buscar la resta del sucre per un preu encara més reduït.

A la fila del davant de l’altre costat de la tribuna, hi ha l’Agnes Meermans embolicada amb les seves pells.

—Què li passa a la cara? —xiuxiueja la Cornelia.

Efectivament, els trets de l’Agnes es veuen més pronunciats que la vegada que la Nella la va veure a l’Església Vella, al desembre. Sembla malalta, els pòmuls, les conques dels ulls massa prominents, mentre mira cap a la sala de sota, toquejant alguna cosa que té a la falda. De sobte s’agafa a la barana de fusta que té al davant, i la Nella veu que té les ungles dels dits ben rosegades. La diadema, abans sempre impecable, ara se li veu torta, i les perletes del volt, apagades, i fa l’efecte que s’ha vestit de qualsevol manera. Sembla un animal atrapat, movent els ulls d’un costat a l’altre de la tribuna, com si hi busqués alguna cosa.

—Us diré què passa, senyora —fa la Cornelia—. Remordiments de consciència, això li passa.

Però la Nella no n’està tan segura. Què és això amb què l’Agnes s’entreté com si fos una nena petita… què és això tan petit que amaga dins del puny?

En Frans Meermans seu darrere la seva dona, amb el barret d’ala ampla posat. A la Nella l’estranya que no seguin junts. La cara gran i bella d’en Frans es veu molla de la pluja del matí, i s’ajusta la jaqueta, estirant-se-la com si tingués massa calor. La Nella es palpa la butxaca; encara hi té els florins de l’Arnoud. Ha de convèncer en Meermans que faran diners, i molts. «Oblidem aquest embolic, senyor —admetem que ens vam equivocar—, ja us deveu adonar que l’Agnes no està en condicions per fer de testimoni». Mentre repassa mentalment aquests arguments, intenta cridar-li l’atenció, però en Meermans no mira en la seva direcció, sinó que mira per sobre del cap de la seva dona cap a l’escenari de sota.

Tothom respira fondo i alhora quan fan entrar en Johannes a la sala. La Nella es tapa la boca amb la mà, però la Cornelia no pot evitar de fer un crit.

—Senyor —diu—. El meu senyor!

En Johannes es desempallega del suport dels guàrdies, però amb prou feines pot caminar. Els membres del schepenbank l’observen amb la cara tensa. És evident que l’han sotmès a la tortura del poltre i li han fet molt de mal, però no prou per posar-li la vida en perill. Va encorbat cap a un costat, amb prou feines té força als turmells per moure’s i arrossega un peu com si fos un drap. En Johannes havia dit que podia veure horitzons a l’altra banda de les parets de totxos, però com havia canviat en només sis dies! Els seus ulls són com pedres desllustrades. Duu la capa esfilagarsada, i tanmateix, quan s’asseu, se l’enretira com si fos feta d’or.

Però, d’alguna manera, la brutalitat dels perns i de les corretges no ha fet efecte. És evident que el presoner desmanyotat ha sabut guardar bé els seus secrets; si no ho hagués fet, cap d’ells no seria en aquesta sala judicial. No els ha dit res?, es pregunta la Nella. L’objectiu de la vista és obtenir algun resultat, però per mitjà de la humiliació verbal, i aquesta vegada davant dels ciutadans: un altre tipus de brutalitat. Què va dir en Johannes a la cel·la? Com més persones participen en el ritual, més justificat sembla.

El recorda al banquet dels argenters, l’encant que tenia, l’experiència i l’enginy, la manera com atreia la gent. On és ara aquesta gent…? Per què només han vingut escrivents i criatures a veure’l lluitar?

—Hauria de fer servir un bastó per caminar —li xiuxiueja la Cornelia.

—No, Cornelia. Vol que ens fem càrrec de la seva brutalitat.

—I també vol posar a prova la nostra compassió. —La Hanna Maakvrede ha vingut a seure amb elles i agafa la mà de la Nella. Mentre totes tres formen una cadena, la Nella té la sensació que el cor se li esberlarà. Tot aquell temps havia pensat que en Johannes havia negat a la Marin la vida que ella volia, quan en realitat havia intentat alliberar-la. El cor d’en Johannes és magnànim, però, què n’ha tret?

Si tan sols ara la Marin pogués tornar-li el favor, ara que més ho necessita. Potser és massa tard per convèncer en Jack que canviï la seva versió, o per apagar la ira d’en Frans; i ara que l’Estat hi està implicat, què es pot fer davant de la maquinària ultratjada que ha detectat un possible sodomita en el seu si? «La meva riquesa no és palpable», va dir una vegada en Johannes. «És a l’aire». Però una criatura és feta de carn i ossos. Deixa’ns aquesta criatura que ha de néixer, Marin, pensa la Nella, deixa’ns almenys la farsa d’un matrimoni normal.

Veient mentalment el bressol en miniatura, el diminut ventre inflat de la Marin, el con de sucre a la mà de l’Agnes i la nina sense cap tara d’en Jack, la Nella maleeix en silenci la miniaturista perquè no l’ha avisada prou de pressa del que calia fer, del que s’hauria pogut evitar. De què serveix una profetessa que no mostra clarament l’inevitable? Però, es pregunta, què hauria pogut fer, jo? Què hauria pogut evitar?

La Hanna s’inclina cap a ella.

—Ja tenim emparaulats la meitat dels cons que ens hem emportat aquest matí, senyora. L’Arnoud en vol enviar uns quants a la Haia; hi té família. Estic segura que no trigarem gaire a venir-ne a buscar més: tingueu-ho present quan vegeu aquelles altres persones interessades. —La mira amb cautela.

La Nella procura dissimular la vergonya que sent. No li fa res de faronejar davant de l’Arnoud —fins i tot sembla que ell ho demani—, però davant de la Hanna li sembla deshonrós.

—Els clients de l’Arnoud saben de qui és el sucre? —pregunta.

Ara és la Hanna que es torna vermella.

—L’Arnoud no diu d’on prové —explica—. Però és un sucre excel·lent, senyora. Em sembla que encara que provingués del mateix Llucifer, el meu marit el vendria.

Les paraules de la Hanna li donen esperances, però aquí, a la sala judicial, la difícil situació d’en Johannes ha agafat un impuls que ella no pot controlar. Ara plou més fort, un bramul somort sobre la teulada.

—Bons ciutadans d’Amsterdam, som afortunats —comença a dir el Schout Slabbaert.

La seva veu és fonda i fluïda i s’enlaira cap a la gent senzilla asseguda als durs bancs de fusta. És un home a la flor de la vida, al punt culminant del seu poder legislatiu, que té la vida dels ciutadans a les seves mans. Menja bé, suposa la Nella, dorm bé. Els horrors de les cambres de tortura que hi ha sota els seus peus li són tan llunyans com les illes Moluques.

—Hem fet prosperar la nostra ciutat —continua l’Slabbaert. Una onada de reconeixement orgullós recorre la tribuna, i el schepenbank assenteix amb el cap—. Hem dominat les nostres terres i els nostres mars i gaudim de la seva generositat. Tots vosaltres sou persones honrades. No us heu perdut abusant de la vostra bona sort.

»Però… —l’Slabbaert fa una pausa, aixecant el dit enlaire abans d’apuntar-lo cap a en Johannes—. Heus aquí un home que es va tornar superb. Un home que es va pensar que estava per damunt de la seva família, per damunt de la ciutat, de l’Església, de l’Estat. Per damunt de Déu. —L’Slabbaert fa una altra pausa, deixant que el silenci s’empassi la seva retòrica amb més força, encara—. En Johannes Brandt es pensa que ho pot comprar tot. Per a ell tot té un preu. Fins i tot la consciència d’un jove que va prendre per al plaer del seu cos i de qui va intentar comprar el silenci.

Una onada d’excitació recorre la sala. Superb, plaer, cos, aquests mots prohibits fan estremir el públic. Però la Nella només sent créixer la por dins seu, com una d’aquelles plantes verinoses de la Marin.

—No podeu fer una acusació així. —La veu d’en Johannes és rogallosa i esquerdada—. El schepenbank encara no ha pres cap decisió i vós no podeu fer-ho per ells. Confieu en ells, senyor. Són homes assenyats.

Un parell de membres del schepenbank resplendeixen plens d’orgull. Els altres miren en Johannes amb una barreja d’estupefacció i fàstic.

—Són bons advocats —diu l’Slabbaert—, però sóc jo qui té l’última paraula. Negueu l’acusació d’atac sodomític?

Heus aquí les paraules que la tribuna volia sentir. És com si s’escampessin entre els espectadors, i els desafiessin a absorbir-les, a degustar-ne el to rar i transgressor.

—Sí —diu en Johannes, estirant les cames destrossades—, malgrat els vostres esforços.

—Doneu respostes senzilles, si us plau —diu l’Slabbaert, remenant els seus papers—. El diumenge, vint-i-nou de desembre de l’any passat, als magatzems de les Illes Orientals, Jack Philips, de Bermondsey, Londres, diu que vós el vau atacar i sodomitzar. En el dia del Senyor, va ser apallissat i masegat fins que amb prou feines podia caminar.

La tribuna esclata.

—Silenci —crida l’Slabbaert—. Silenci, aquí dalt!

—No vaig ser jo —diu en Johannes més fort que el clamor.

—Hi ha testimonis que juraran sobre la Sagrada Bíblia que us van veure.

—I fins a quin punt em coneixen per identificar-me?

—Sou una cara coneguda, senyor Brandt. Ara no és l’hora de fingir humilitat. Vós sou poderós, ric i un exemple. Sovint sou al port, als magatzems, als molls. L’acte que vau cometre…

—Que suposadament vaig cometre…

—Va contra tot el que és bo, contra tot el que és correcte. La vostra conducta vers la vostra família, la vostra ciutat, el vostre país, és pròpia del diable.

En Johannes aixeca la vista i mira el quadrat de cel blanc que es veu per la finestra alta. Els membres del schepenbank es remouen a les cadires petites on seuen.

—Tinc la consciència tranquil·la —diu en veu baixa—. Tot això de què m’acuseu és tan fals com les vostres dents.

En sentir això, la canalla de la tribuna riu dissimuladament.

—Desacatament al tribunal, a més de sodomia…

—Potser sí que també mostro desacatament al tribunal, senyor Slabbaert. Què fareu? Ofegar-me dues vegades per haver posat en evidència la vostra vanitat?

Els ulls de gripau del jutge sobresurten encara més; les galtes, ben nodrides, se li enfonsen de la ràbia que amb prou feines pot contenir. Vés amb compte, Johannes, pensa la Nella.

—Quan us faig una pregunta —diu l’Slabbaert—, responeu-me amb el respecte que tot ciutadà ha de mostrar vers l’imperi de la llei.

—Doncs així, feu-me preguntes que mereixin aquest respecte.

Sembla que els membres del schepenbank s’ho passen bé amb aquest diàleg, i mouen el cap per mirar ara l’un ara l’altre.

—Sou casat? —pregunta l’Slabbaert.

—Sí.

La Nella s’encongeix al seient. L’Agnes mira cap a on és ella amb un somriure forçat i inescrutable als llavis.

—I quina mena de marit sou?

—Em veieu sencer, oi?

Alguns homes de la tribuna riuen i en Johannes mira amunt. Reconeix la cara de la Cornelia, que s’aboca per sobre la barana i li fa un somriure tímid.

—Això no respon la meva pregunta —diu l’Slabbaert, apujant una mica la veu—. Sou un bon marit o un mal marit?

En Johannes arronsa les espatlles.

—Crec que sóc un bon marit. La meva esposa està contenta. Viu còmodament i amb seguretat.

—Això és la resposta d’un comerciant. Viure còmodament no vol dir estar content.

—Ah, i tant! No em recordava dels vostres dubtes espirituals quan es tracta dels diners, Slabbaert. Digueu-ho a un bon treballador, això, a un home que sosté aquesta república i que amb prou feines pot pagar el lloguer. Digueu-li que tenir seguretat no equival a ser feliç.

Se senten uns quants grunys d’assentiment a la tribuna i un membre del schepenbank apunta alguna cosa.

—Teniu fills? —pregunta l’Slabbaert.

—Encara no.

—Per què no?

—Només fa quatre mesos que som casats. —La Cornelia estreny la mà de la Nella. Sense saber-ho, en Johannes acaba d’eliminar la possibilitat que el fill de la Marin li salvi la vida.

—Amb quina freqüència jaieu amb ella?

En Johannes fa una pausa. Si pretén que tothom s’adoni de la impertinència d’una pregunta com aquesta, de la invasió barroera de la seva intimitat, no ho aconsegueix. Els membres del schepenbank estiren el coll cap endavant, i en Frans Meermans també. L’Agnes s’agafa fort a la barana, esperant com una cornella negra.

—Tan sovint com puc —diu en Johannes—. He de viatjar molt.

—Us heu casat tard, senyor.

En Johannes alça la vista cap a la tribuna.

—La meva dona es mereixia l’espera.

La tendresa d’aquelles paraules ressona a la sala, i la Nella sent dins seu una onada de malenconia. Darrere seu, dues dones sospiren amb admiració.

—En el decurs dels anys, heu donat feina a molts aprenents de diversos gremis —comenta l’Slabbaert.

—És el meu deure com a ciutadà d’Amsterdam i membre antic de la VOC. Ho faig amb molt de gust.

—Alguns dirien que amb massa gust. Al llarg dels anys, hi ha hagut un predomini d’homes joves…

—Amb tot el respecte, que potser els aprenents no són homes joves?

—… el nombre dels quals és molt més gran que els que ha contractat cap altre membre antic d’un gremi o representant de la VOC. Aquí tinc les xifres.

En Johannes arronsa les espatlles, i aquell gest fa que se li vegin més tortes, encara.

—Tinc més diners que la majoria d’ells —diu—. La gent vol que l’ensenyi. Fins i tot es podria dir que és per això que sóc aquí.

—Què voleu dir?

—Els més mal caçadors sempre volen el cérvol més gros. M’agradaria saber, Schout Slabbaert, qui es quedarà el meu negoci si m’ofegueu. Sereu vós que el repartireu i el guardareu en els vostres cofres tancats amb clau a l’Stadhuis?

—Vós insulteu la ciutat d’Amsterdam! —crida l’Slabbaert—. Ens feu fàstic amb les vostres insinuacions. —El Schout mira tots els membres del schepenbank—. Tracteu aquesta ciutat com si fos una joguina, soscaveu tot allò pel qual treballem.

—Això no és una exposició dels fets. Això és la vostra opinió.

—També heu contractat un negre, no és veritat?

—És de Porto-Novo, Dahomey.

—L’heu tingut a la vora, li heu ensenyat els nostres costums. Heu domesticat un salvatge.

—Per què no parleu clar, Slabbaert? On voleu anar a parar?

—Només vull remarcar que us agrada el que és poc habitual, senyor Brandt. Molts dels vostres col·legues ho confirmaran. Feu passar el demandant —crida l’Slabbaert, i en sentir això, en Johannes queda astorat.

—El demandant? —La Nella es gira cap a la Cornelia—. Em pensava que avui només llegirien els càrrecs!

Però no, ja senten les seves passes, i les dues noies, esgarrifades, miren cap avall quan els guàrdies fan entrar l’acusador d’en Johannes per la porta de la sala.