Vuit nines

La Nella i la Cornelia han passat tota aquella tarda fins al vespre anant amunt i avall del canal buscant l’ocell, però ha estat en va. Ara, a dins, a les bigues no hi ha res, no se sent cap batec d’ales. Desorientat i mort de fred, és impossible que el Peebo duri gaire. D’un dia per l’altre la temperatura ha baixat i el gel comença a formar una capa prima per sobre del Herengracht, i l’últim fil que l’unia a la vida d’abans s’ha desfet cel enllà.

—Em sap greu —xiuxiueja la Nella—. Em sap molt de greu.

L’endemà al matí, cansada pel neguit i per no haver dormit pensant en la desaparició del Peebo, la Nella troba un ramet de flors d’un vermell i d’un blau molt vius juntament amb una nota davant la porta. De sobte, té l’esperança que l’hi hagi fet arribar la miniaturista, però amb gran sorpresa veu que la inicial del seu nom amb una majúscula molt grossa enceta la missiva, escrita en una lletra que es precipita cap endavant, que s’inclina profundament cap al punt i a part.

La Nella olora les flors a la penombra de l’habitació, i la suau fragància pugna amb el seu dolor i amb el sentiment d’humiliació que torna a fer-se viu.

Com serà la resta de la seva vida, casada amb aquest home complicat i amant dels plaers, però sense un llit nupcial? En Johannes la farà participar en les seves reunions socials, les seves festes i àpats gremials, fins i tot vol ser el seu amic, però vindran nits inacabables de soledat, dies plens de desig, mentre l’amor és segellat per sempre. Espera que la miniaturista li enviï alguna cosa aviat. I la por de no saber què serà l’ajuda a distreure’s.

La Nella es posa dues vinques blaves darrere l’orella. Mai no hauria imaginat que passaria tota la vida intacta, però, així i tot, una veueta interior li puja a l’orella. «T’has tret un pes de sobre ara que saps que no et tocarà». Recorda l’espant que va tenir de veure en Johannes nu. Des que va arribar a la casa, una gran part d’ella l’ha empès —fins i tot ho ha intentat— a transformar-se en el que creu des de fa temps que és una dona casada, una dona de debò. Fa tant de temps que anhela aquesta transformació, reafirmant-la mentalment sense reflexionar en la seva ambigüitat, que ja ha perdut el significat. Ara el seu desig ferm es comença a fragmentar un altre cop, i li enterboleix el cap. Què vol dir, doncs, ser una dona casada de veritat?

Un truc a la porta la fa sortir d’aquelles cabòries.

—Ho he preguntat a l’Otto —diu la Cornelia traient el cap per la porta. Quan veu els ulls inflats de la Nella, titubeja—. No va deixar la finestra oberta, i jo tampoc…

—No en culpo pas ningú, Cornelia.

—Potser tornarà, senyora.

—No, no ho farà. Vaig ser una ximpleta.

—Teniu —diu la Cornelia, abaixant la veu i donant-li un paquet amb un sol dibuixat en tinta—. L’han deixat a fora per a vós.

La Nella se sent circular la sang dins del cap. Sembla com si aquella dona em sentís, fins i tot quan no dic res. Què em vol dir?

—Ho ha portat… en Jack, això? —pregunta, amb els dits una mica tremolosos sobre el paquet, morint-se de ganes d’obrir-lo.

La Cornelia fa una ganyota quan sent el nom, i no treu els ulls de les mans tremoloses de la mestressa.

—Ja hi era quan he sortit a netejar el marxapeu —respon—. Jo diria que l’anglès guarda les distàncies, senyora… Què hi ha en aquests paquets?

La Nella sap que encara no està preparada per parlar-li de la dona de Kalverstraat. Havia dit a en Johannes que l’última cosa que volia era intimitat, però ara en té molta necessitat, té moltes ganes d’estar sola amb el que li ha portat la miniaturista.

—No res. Peces que he encarregat per a la casa de nines —diu.

—Peces?

—Ja te’n pots anar.

Un cop la Cornelia ja és fora, mira enrere una última vegada i buida el paquet sobre el llit. El que veu l’agafa totalment de sorpresa.

Damunt d’una tira de vellut blava hi ha vuit nines. Són tan naturals, tan delicades, unes peces d’una perfecció tan inabastable que la Nella se sent com si fos un gegant quan n’agafa una, com si s’hagués de trencar. Al palmell de la mà hi té en Johannes, amb una capa de color anyil fosc sobre les espatlles amples i una mà tancada en un puny. L’altra mà la té oberta, acollidora. Els cabells són més llargs del que els hi ha vist mai, li arriben just a sota de les espatlles. D’ulls foscos, les ombres de la cara el fan semblar més dèbil del que és en realitat. A la cintura hi porta una feixuga bossa de monedes, gairebé tan llarga com la cama, i és més prim; la bossa li carrega les articulacions dels malucs i el fa decantar cap a un costat.

A la nina que és una rèplica seva se li escapen uns quants cabells de sota la còfia, com sol passar-li a la vida real. Amb un vestit gris i polit, la miniatura mira directament cap amunt, amb una feble expressió de sorpresa a la cara. Amb una de les manetes diminutes aguanta una gàbia buida; la porta és oberta de bat a bat. La Nella té una estranya sensació al cos, com si unes agulles la punxessin per sota la pell.

A l’altra mà la nina hi té una nota minúscula escrita en lletres majúscules ben polides.

LES COSES PODEN CANVIAR

Incapaç de continuar mirant la seva miniatura, agafa la de la Cornelia i no pot evitar d’admirar els ulls blaus de la criada, que la miren amb una espurna d’alegria. La Cornelia s’acosta la mà a la cara, i, de més a prop, es veu que es toca els llavis amb un dit.

La següent és l’Otto, amb cabells fets de llana de xai tenyits. Es veu més àgil que en Johannes, i també és més prim que a la vida real. La Nella li toca els braços, i la roba senzilla del criat amaga els músculs esculpits de sota. De seguida n’enretira els dits.

—Otto? —diu en veu alta, i se sent molt ximpleta quan la nina no respon.

Després ve la Marin, que té els ulls grisos clavats en algun horitzó invisible. És ben bé ella: la cara prima, la boca en un rictus seriós contenint un pensament que està a punt d’esclatar. La roba és fidelment llòbrega: vellut negre, un coll de puntes senzill i folgat. Hipnotitzada, la Nella passa els dits pels canells prims de la nina i els va pujant pels braços esvelts, el front ample i el coll rígid. Recordant el que la Cornelia li ha explicat del folre més suau i secret dels vestits de la Marin, palpa per sota del cosset i amb els dits toca una delicada pell de mart.

Déu meu!, pensa. Què passa aquí? Perquè aquesta vegada la miniaturista ha anat més lluny que mai. Una claueta d’or, un bressol, dues gosses… es podria dir que totes aquestes peces són aspectes agradables de la vida a la casa d’un comerciant. Però això… aquestes nines són una altra cosa. Com sap la miniaturista què porta la Marin per sota, o que el Peebo s’ha escapat? Et pensaves que eres una capsa tancada dins d’una altra capsa tancada, es diu a si mateixa. Però la miniaturista et veu. Ens veu a tots. La Nella passa un dit tremolós per sobre les faldilles de la Marin (sembla de la millor llana negra del mercat) i amaga la seva cunyada en un racó del fons del saló en miniatura, darrere una cadira on ningú no la pugui veure.

A continuació agafa una figureta masculina una mica més baixa que la d’en Johannes que porta un barret d’ala ampla i una espasa i va vestit amb la lliurea de la milícia de Sant Jordi. Té la cara grossa, i malgrat la reduïda mobilitat de les articulacions del cos rodó com una bóta, es veu ben clar que és en Frans Meermans. Després ve l’Agnes, amb la cintura de vespa i amb anells als dits fets de bocins diminuts de vidres de colors. La cara és més estreta de com la recorda, però, en canvi, les perletes són exactes, reproduïdes amb uns puntets blancs en una diadema negra. Al voltant del coll porta un crucifix gros, i amb una mà aguanta un con de sucre que no és pas més llarg que una formiga.

La vuitena i última nina cau del vellut i ella fa un crit.

Quan la recull de terra, veu ben clar que és en Jack Philips, amb la jaqueta de cuir i la camisa blanca amb els punys oberts, les cames dins d’unes botes de cuir. Té els cabells esvalotats, la boca, d’un vermell cirera. Per què em vol fer pensar en aquest noi tan horrorós, la miniaturista?, es pregunta. Per què l’he de tenir a casa meva?

No li arriba cap resposta de les nines, que la miren fixament. Quanta força tenen, aquestes formes reduïdes! La Nella fa tot el que pot per mirar amb serenor aquelles figures sobre el vellut, fetes amb cura i observació. Les posa d’una en una en amagatalls dins de la casa de nines.

De ben segur que aquestes nines no tenen malícia, oi? Fa un esforç per convèncer-se’n, però hi ha alguna cosa que va més enllà del que és normal; en tot això hi ha alguna explicació que és incapaç de discernir. No es tracta només d’una imitació.

Encara queda un paquetet embolicat amb roba negra, més petit que els altres. La Nella gairebé no gosa obrir-lo però l’impuls és massa fort. Quan desembolica la roba, té una sensació de mareig. Davant seu hi ha un ocell verd en miniatura, que la mira amb uns ulls negres i brillants. Les plomes semblen de debò, pispades d’un altre ocell menys afortunat. Les urpes diminutes són fetes de filferro i cobertes de cera, i es poden bellugar perquè l’ocell es pugui aguantar dret en qualsevol lloc.

El meu món s’encongeix, pensa, i, així i tot, li sembla menys incontrolable que mai.

Llavors es gira en rodó —és aquí dins, en aquesta habitació, amagada sota el llit, la miniaturista? S’ajup per mirar i aparta les cortines de la paret amb un moviment ràpid, com si la volgués enxampar desprevinguda; fins i tot mira darrere les cortines de la casa de nines. Només troba espais buits que es burlen del seu desig de creure. Ja hi tornes, es diu a si mateixa, tu i les teves fantasies i imaginacions. Aquestes coses s’haurien d’haver acabat quan te’n vas anar d’Assendelft.

A l’altre costat de la finestra, els vianants passen per la vorera. Hi ha moviment al Herengracht avui, perquè a causa del gel no s’hi navega bé, al canal. Per escalfar-se, la venedora d’arengs pica de peus a terra al seu racó, les dames i els senyors passegen amb els criats, tots ben abrigats per protegir-se del fred glacial. Uns quants aixequen el cap i miren la Nella en passar, cares com flocs de neu dirigides cap al cel.

Ella desvia la mirada cap al pont. Un llambreig de cabells clars, n’està segura. La pell li torna a fer pessigolles i sent que se li remou la panxa. És ella? Hi ha bastanta gent en aquell extrem del Herengracht, travessant el pont. La Nella s’aboca més a la finestra. És ella —aquell cap de cabells lluents que es confon entre la munió de figures més fosques que caminen de pressa pel fred.

—Espereu-vos! —crida la Nella des de la finestra—. Per què m’ho feu, això?

Hi ha algú a la vorera que deixa anar unes rialletes dissimulades.

—Que és boja? —pregunta una dona. La Nella sent la cremor d’aquella observació injusta i esfereïdora.

Però els cabells clars han desaparegut, i les dues preguntes han quedat a l’aire sense resposta.