Pacient 497

Cada dimecres al matí a les onze en punt, marxava de l’apartament al carrer Oest 55 i feia via cap a Columbus Circle, on agafava la línia B per recórrer quaranta-una illes de cases cap al nord i travessar després Central Park, caminant en direcció a l’hospital de Mount Sinai. Em prenia un cafè ràpid, pujava amb l’ascensor fins a la setena planta i em presentava a la Shaniqua Hoynes, la infermera hipermotivada i autoritària a càrrec del programa de voluntaris, la qual francament m’aterria. El primer dia que hi vaig anar, com que m’havia perdut el dinar a causa d’una sensació d’angoixa gairebé insuportable, em va atrapar robant-li una barreta de caramel de la seva taula, i em va clavar una esbroncada de primera abans de decidir, per a tota l’eternitat, que jo no era digne de confiança.

La Shaniqua, que formava part d’un equip que informava el Bastiaan, sempre començava fent-me la mateixa pregunta: «N’estàs segur que estàs a punt per a això, avui?», i quan jo li confirmava que sí, abastava una llista del capdamunt d’una pila d’informes que no minvava mai, i passava un dit pel full abans de pronunciar dues xifres: el número del pacient que veuria aquell dia i el número de l’habitació. Ocasionalment, em donava algun detall sobre si l’estat d’ell o d’ella era molt avançat, però normalment es limitava a girar-se d’esquena i aviar-me fora del seu despatx. Com de costum, molts pacients de la setena planta no rebien mai visites (en aquells temps, fins i tot a alguns treballadors de l’hospital els horroritzava acostar-s’hi, i els sindicats ja començaven a fer preguntes sobre si s’havia de posar en perill el personal sanitari o no), però en moments de depressió o d’aïllament extrem, posaven els seus noms a la llista amb l’esperança que un voluntari els fes una hora de companyia. De totes maneres, no sabies mai què en podia sorgir; a vegades eren agraïts, amb ganes d’explicar-te la història de la seva vida, i ocasionalment, a falta de parents, només buscaven algú a qui poguessin estomacar.

El Pacient 497/Habitació 706 era un dels més ancians que havia visitat fins aleshores, un home d’una seixantena d’anys amb els llavis polposos, exagerats. Em va llambregar amb cautela quan entrava a l’habitació, i va amollar un esbufec exhaust abans de girar-se a mirar fixament per la finestra en direcció a North Meadow. Tenia vora el llit dos pals d’infiltració intravenosa, amb les bosses plenes d’un fluid que s’escolava àvidament cap als tubs i fins a dins de les venes, mentre un monitor cardíac, els cables del qual desapareixien com paparres assedegades sota la bata del malalt, feia bip-bip suaument de fons. Se’l veia pàl·lid però no tenia taques a la pell, fins on jo podia veure.

—Em dic Cyril Avery —el vaig saludar, i em vaig quedar dret uns instants vora la finestra abans d’abastar una cadira de la paret i asseure-m’hi. Vaig allargar una mà per donar-li un copet a la seva, en un intent patètic d’establir un contacte físic, però la va apartar. Tot i que el Bastiaan m’havia instruït a bastament sobre les diverses maneres en què es podia contagiar el virus, quan entrava en una habitació com aquesta encara em posava nerviós, i potser se’m notava, a pesar dels meus esforços per fer-me el valent—. Soc voluntari aquí a Mount Sinai.

—I has vingut a veure’m a mi?

—Exactament.

—Ets molt amable. Ets anglès? —em va demanar mirant-me de dalt a baix, jutjant aparentment la meva indumentària francament indescriptible.

—No, irlandès.

—Encara pitjor —va dir, esbandint el comentari amb una mà—. La meva tieta es va casar amb un irlandès. Un fill de puta de cap a peus i una caricatura amb cames. Sempre borratxo i sempre picant-la. La pobra dona va tenir nou fills seus en vuit anys. Té alguna cosa animalística, un comportament així, no et sembla?

—En fi, no tots som iguals —vaig replicar.

—No m’han agradat mai els irlandesos —va reiterar, sacsejant el cap, i jo vaig apartar la mirada en veure el rastre de bava que li regalimava per la barbeta—. Una raça de degenerats. No parlen mai de sexe tot i que no pensen en res més. No hi ha cap nació al planeta més obsessionada pel sexe, en la meva opinió. —El seu accent era pur de Nova York (Brooklyn), i em vaig dir que tant de bo hagués mencionat els seus prejudicis racials a la Shaniqua quan havia formalitzat la petició de visita. Ens podia haver estalviat una mala estona a tots dos.

—Hi has estat mai? —li vaig preguntar.

—Bah, per l’amor de Déu, jo he estat a tot arreu —va contestar-me—. He anant per tot el món. Conec els carrerons i els bars amagats de ciutats de les quals ni tan sols no has sentit a parlar. I ara soc aquí.

—Com et trobes? Et puc portar alguna cosa?

—Com et sembla que em trobo? Com si ja fos mort però el meu cor encara bombegés sang cap al cos pel gust de turmentar-me. Dona’m una mica d’aigua, vols?

Vaig buscar-la amb la mirada i vaig abastar l’ampolla de sobre la tauleta de nit («Allà! Allà sobre!», em va lladrar), per acostar-l’hi a la boca i que pogués xuclar-la amb la canyeta. En aquells llavis enormes s’hi veien tot de taques blanques, i vaig remarcar fins a quin punt tenia les dents grogues enfonsades dins la boca. Mentre xarrupava aigua a través del tubet de plàstic, acte que requeria un gran esforç per part seva, em va mirar fixament amb els ulls a vessar d’odi en estat pur.

—Tremoles —em va dir, en apartar l’ampolla amb una mà.

—Que no.

—I tant que sí. Em tens por. I fas bé de tenir-me por —va riure un instant però el to era apagat—. Ets un marica, tu? —em va preguntar al final.

—No —vaig contestar—. Però soc gai, si és això el que em demanes.

—Ho sabia. Hi ha alguna cosa en la manera com em mires. Com si tinguessis por que jo fos una visió del teu futur. Com has dit que et deies, Cecil, potser?

—Cyril.

—Això és un nom de marica, si mai n’he sentit cap. Sembla el d’un personatge d’una novel·la del Christopher Isherwood que vaig llegir.

—Però jo no soc marica —vaig repetir—. Ja t’he dit que soc gai.

—Hi ha cap diferència?

—Sí, n’hi ha.

—Doncs deixa’m dir-te una cosa, Cyril —va reprendre, mentre intentava asseure’s al llit però fracassava—. Jo no he tingut mai cap problema amb els mariques. Al capdavall, treballava en el teatre. Tothom creia que em passava alguna cosa estranya perquè m’agradaven els conillets. Però ara tothom es pensa que soc un maricó per culpa d’aquesta malaltia. S’imaginen que ho he amagat tots aquests anys, però jo no he amagat mai res. No sé què m’atabala més, que es creguin que soc un marica o que s’imaginin que no tenia pebrots per ser sincer de bon principi. Creu-me: si hagués estat un marica, els ho hauria dit, i hauria estat el millor marica del món. No hauria enganyat mai a ningú.

—Quina importància té el que pensi la gent? —li vaig preguntar, cansat d’aquesta agressió però decidit a no permetre que em fes marxar. Això era el que volia, en el fons: que me n’anés per poder-se sentir abandonat altre cop.

—En té quan estàs ajagut en un llit d’hospital i notes que la vida se t’esmuny —va apuntar—. I l’única gent que passa la porta són metges, infermeres i persones de bona voluntat que no havies vist mai abans.

—I la teva família? —li vaig demanar—. No tens…?

—Au, calla, cony.

—D’acord —vaig murmurar.

—Tinc una esposa —va aclarir, al cap d’un moment—. Fa dos anys que no la veig. I quatre nois. I cada un és una mica més imbècil i egoista que l’anterior. Tot i que suposo que la culpa que hagin sortit així és meva. No vaig ser un pare gaire bo. Però digue’m un home d’èxit que hagi donat a la família tot el que li demanava que pugui dir el contrari.

—I no venen a veure’t?

Va negar amb el cap.

—Ja soc mort per a ells —va dir—. Quan es va saber el diagnòstic, es va acabar tot. Van explicar als amics que havia patit un atac de cor, mentre feia un creuer pel Mediterrani, i que m’havien enterrat al mar. La seva creativitat és admirable —va sacsejar el cap i va somriure—. Però tant se val —va afegir en veu baixa—. Tenen motius per avergonyir-se de mi.

—No, no ho crec —vaig replicar.

—Saps el més divertit? Al llarg dels darrers quaranta anys, em dec haver follat prop d’un miler de dones —va afirmar—. I ni una sola vegada no vaig enganxar cap malaltia de cap mena. Res. Ni tan sols quan era a l’armada, on la majoria de tios tenien un cinquanta per cent de penicil·lina al cos, quan es llicenciaven. Així que suposo que era inevitable que, quan al final vaig enxampar una porqueria, fos de les grosses. Heu de donar comptes de moltes coses, vosaltres.

Em vaig mossegar el llavi. Això era un altre tòpic habitual: un pacient heterosexual que envestia contra els homosexuals, perquè considerava que el contagi, tant del virus com de la malaltia que se’n derivava, era responsabilitat seva, i sabia per experiència que no servia de res discutir-s’hi. No veien res més enllà del seu sofriment. I per què ho havien de fer, em deia jo?

—Què feies al teatre? —li vaig demanar, frisant per canviar de conversa.

—Era coreògraf —va respondre arronsant el coll—. Ja ho sé, ja ho sé. L’únic coreògraf de Nova York que no perdia oli, d’acord? Però és la veritat. Vaig treballar amb tots els grans. Richard Rodgers, Stephen Sondheim, Bob Fosse. El Bob em va venir a veure fa unes quantes setmanes, ara que hi penso; és l’únic que ha vingut. Va ser un detall per part seva. I totes aquelles ballarines joves tan guapes. Feien el que fos per cantar amb el cor i jo les satisfeia ben feliç. I no és pas que recorregués al fàstic de fer els càstings al sofà. No em feia falta. No ho diria ningú en veure’m ara, però en els meus temps era un paio força atractiu. Les noies venien corrent. Podia escollir. Però, on són ara? Tenen por d’acostar-se. Potser també es pensen que ja soc mort. Els meus fills m’han matat de manera més eficaç que la sida, fins ara. Almenys ells ho van enllestir de pressa.

—No vaig gaire al teatre, jo —vaig reconèixer.

—Doncs ets un filisteu. Em jugo alguna cosa que vas al cine, en tot cas, m’equivoco?

—És veritat —vaig admetre—. Tot sovint.

—Tens un company?

Vaig assentir. No li vaig comentar que el meu company era el cap de Malalties Contagioses de l’hospital, i que probablement l’havia vist dotzenes de vegades, i que era l’encarregat del seu tractament. El Bastiaan m’havia deixat clar d’entrada que no havia de revelar res de res als pacients sobre la nostra relació personal.

—Li poses banyes? —em va demanar.

—No —vaig contestar—. Mai.

—Segur que sí.

—La veritat és que no.

—Quina mena de maricó no va pel món cardant tant com pot? Som a la dècada dels anys vuitanta, per l’amor de Déu.

—Ja t’ho he dit —vaig reiterar—. Jo no soc un maricó.

—Això ho dius tu —va replicar, menyspreant el matís amb un gest—. Si no vas follant amb tothom qui pots, el meu consell és que segueixis així amb l’esperança que ell tampoc no ho faci. Aleshores probablement no correríeu cap risc. Però si tu li ets fidel, ell segurament no ho és. No és possible que els dos únics mariques monògams de Nova York s’hagin anat a trobar.

—Ell no és així —vaig insistir.

—Tothom és així. Hi ha qui sap amagar-ho més que els altres.

Va començar a estossegar i instintivament em vaig fer enrere sobre la cadira, agafant la mascareta que duia penjada al voltant del coll i posant-me-la a la cara.

—Tros de merdeta —em va dir quan va recobrar l’alè, mirant-me amb menyspreu.

—Ho sento —em vaig disculpar, notant que em ruboritzava una mica mentre em treia la mascareta.

—És broma. Jo faria el mateix al teu lloc. En realitat, jo al teu lloc ni tan sols no seria aquí. Per què has vingut, en primer lloc? Per què ho fas, això? No em coneixes de res; per què vols venir a aquesta habitació?

—Vull fer alguna cosa per ajudar —vaig respondre.

—Potser el que vols és veure una persona que es mor. Et posa calent, és això?

—No —vaig dir—. No és pas això.

—Has vist mai morir algú?

M’ho vaig rumiar. Havia vist morir unes quantes persones, és clar: el capellà que havia caigut del confessionari a Pearse Street; la meva primera promesa, la Mary-Margaret Muffet, i el pare de l’Ignac, és clar, aquella terrible nit a Amsterdam, abans que decidíssim marxar d’Holanda per sempre. Però no havia vist mai ningú morint de sida. No encara almenys.

—No —vaig respondre.

—Doncs queda’t a veure l’espectacle, col·lega, perquè ja no em queda gaire temps. A cap de nosaltres. Tal com jo ho veig, això és el principi de la fi del món. I és a la gent com tu a qui ho ha d’agrair la gent com jo.

Tres tipus de mentides

El restaurant estava situat al carrer 23, a prop del Flatiron Building, i des d’on érem, bo i asseguts, podíem veure les parelles passejant pel parc de Madison Square, on, poques setmanes abans, una dona anciana m’havia escopit a la cara, quan el Bastiaan en un moment d’espontaneïtat em va posar un braç a les espatlles i em va fer un petó a la galta.

—Que us donin pel cul —va exclamar la dona, prou gran per recordar la Gran Depressió, i el to de veu estava tan ple de menyspreu que l’altra gent que passejava pel voltant es va girar per mirar-nos fixament—. Maleïts portadors de la sida.

Jo de bona gana hauria evitat la zona durant una temporada, però havia fet la reserva l’Alex, l’amic del Bastiaan, un metge que treballava a les seves ordres a Mount Sinai, i ell no en sabia res, d’això que havia passat al parc.

Vaig intentar treure’m el record del cap, mentre la dona de l’Alex, la Courteney, que era periodista, ofegava les penes perquè aquell mateix dia li havien birlat un ascens. El sopar havia de ser una celebració (tant ella com l’Alex estaven segurs que li donarien el càrrec), però s’havia convertit en un acte més semblant a una vetlla.

—Em sembla que hauria de dimitir —va declarar ella, amb aire vençut mentre remenava el menjar a l’atzar amb la forquilla, fent només un mos de tant en tant—. Fer alguna cosa útil a la vida. Convertir-me en neurocirurgiana o escombriaire. Tota la meva carrera s’ha orientat per arribar a ser la corresponsal principal de la Casa Blanca, i per què? He esmerçat tant temps per arribar a conèixer tota la gent d’allà. I el fill de puta va i dona la feina a un tio que encara no fa un any que treballa al diari, i que probablement no sap el nom del secretari d’Agricultura sense consultar-ho. És una gran putada, això és el que és.

—Jo tampoc no sé el nom del secretari d’Agricultura —va apuntar l’Alex.

—Sí, però tu no tens per què saber-lo —va replicar ella—. No ets pas un periodista polític, tu. I es diu Richard Lyng —va afegir entre dents, com ja sabia que faria.

—Ho has comentat amb ell? —li vaig demanar.

—És clar que sí. Bé, més que una conversa ha estat una discussió. Veus que criden, insults recíprocs, tota la pesca. I potser li he tirat alguna cosa.

—Què?

—Una planta. Contra la paret. Reacció que precisament li ha servit de munició per afirmar que no creia que jo tingués el temperament adequat per a un càrrec de tanta responsabilitat.

—I d’on pot haver tret aquesta idea? —li va preguntar el Bastiaan, arriscant la vida amb un sarcasme.

—No té res de divertit —va protestar la Courteney, mirant-lo enfadada—. No m’ha pogut mencionar ni una raó convincent per no donar-me la feina. Bé, sí que hauria pogut, però ha preferit no fer-ho. La veritat, de totes maneres, és que sé perfectament què ha passat. La Casa Blanca l’ha pressionat perquè no em nomenés a mi. No em tenen gaire simpatia, allà. La gent del Reagan considera que soc problemàtica. Però no m’acabo de creure que hagi cedit, ves. Què se n’ha fet de la integritat periodística?

—A vegades, quan no et pots creure alguna cosa —va remarcar l’Alex—, és perquè no és veritat.

—I tant que sí —va insistir la Courteney—. Em consta que és veritat. El mateix li he dit a ell i no ho ha negat pas. Ni tan sols no s’atrevia a mirar-me als ulls, aquell tros de malparit. Ha murmurat alguna cosa sobre que el diari ha de mantenir bones relacions amb les persones poderoses, però quan l’he desafiat sobre aquest extrem s’ha tancat en banda.

—Com és el president, de totes maneres? —li va demanar el Bastiaan, molt més interessat que jo en aquests assumptes. El Bastiaan fins i tot llegia el diari cada dia, cosa que jo no feia gairebé mai—. És tan estúpid com diu la gent?

—No en té res, d’estúpid —va negar la Courteney, brandant el cap—. Ningú arriba a la presidència dels Estats Units si és un estúpid. Pot ser una mica menys intel·ligent que tots els presidents anteriors però, estúpid? No. En realitat, em sembla que en algun sentit és força espavilat. Sap perfectament què es fa. Utilitza l’encant personal per sortir de les situacions complicades. I la gent l’adora per això. Li perdonaran qualsevol cosa.

—Ni tan sols no em sé imaginar què ha de ser tenir una topada amb el Reagan —vaig especular—. El que més s’hi aproxima va ser quan un cap de premsa del parlament irlandès em va clavar un cop de puny a la cara. L’encarregada del saló de te me’l va haver de treure de sobre.

—I què li vas fer al Reagan tan negatiu? —li va preguntar el Bastiaan, que ja havia sentit explicar aquella anècdota.

—Potser ara no és el moment d’entrar en tot allò —va opinar ella, abaixant la veu—. Tu i l’Alex no voleu pas parlar de feina aquest vespre. Només m’estic descarregant.

—Feina? —va dir ell—. Per què, què té a veure amb la nostra feina?

—La Courteney va desafiar el president parlant-li de la seva reacció davant de la crisi de la sida durant una conferència de premsa —va aclarir l’Alex—. I els periodistes tenen instruccions estrictes de no mencionar aquesta paraula davant del president.

—I què va contestar ell?

—Res. Va fingir que no m’havia sentit.

—Potser era veritat —vaig suggerir—. Ja m’entens, és un home molt vell. Crec que ronda els vuitanta anys.

—Em va sentir perfectament.

—Portava l’audiòfon posat?

—Em va sentir perfectament!

—Hi tenia piles?

—Cyril!

—De manera que et va ignorar i punt? —va intervenir el Bastiaan.

—Em va mirar fixament i em va dedicar aquell somriure esquifit que gasta quan se li’n va el pensament a una altra banda, i t’adones que preferiria ser dalt d’un cavall galopant per les praderes de Wyoming que dret davant d’una colla de periodistes, i llavors simplement va assenyalar algú del The Washington Post que li va fer una pregunta avorrida sobre l’afer Iran-Contra. No, el que li preguntava jo era molt més polèmic. Un tema sobre el qual encara no s’ha escrit suficientment.

—Mira, el Reagan no farà mai res per ajudar-nos, en aquesta lluita —va sentenciar l’Alex—. D’aquí a divuit mesos hi haurà unes altres eleccions, i Dukakis, Jesse Jackson o bé Gary Hart, un d’aquests paios, ocuparà la Casa Blanca, això segur. Aleshores tindrem moltes més probabilitats que ens escoltin. El Reagan no suporta els gais; això ho sap tothom. Ni tan sols no li agrada reconèixer que existeixen.

—«La societat no pot aprovar aquest estil de vida i jo tampoc» —vaig dir, citant el president en una imitació que jo considerava francament bona, i per primera vegada em vaig adonar que, a la taula contigua, hi havia quatre persones que ens miraven de reüll amb una expressió de desdeny absolut.

—A prendre pel sac, la societat —va exhalar la Courteney—. Què ha fet la societat per nosaltres darrerament?

—La Margaret Thatcher assegura que la societat no existeix —vaig apuntar—. Que només hi ha individus, homes i dones, i també famílies.

—A prendre pel sac, també —va exclamar la Courteney.

—El més estrany és que el Reagan va treballar al cine i a la televisió durant anys abans de ficar-se en política —va comentar el Bastiaan—. Devia estar envoltat d’homosexuals.

—Sí, però probablement no es va adonar mai que fossin gais —va aclarir l’Alex—. ¿No heu sentit mai l’anècdota que el Charlton Heston no sabia que el Gore Vidal escrivia una història d’amor entre Ben Hur i Messala? Es pensava que només eren antics amics de l’escola bressol de Jerusalem. No és pas el mateix que si un dia algú li hagués fet proposicions, eh que no?

Per desgràcia, quan ell va fer aquest comentari, jo engolia un xarrup de vi, i va venir ben just de no escopir-lo sobre la taula. Un cop més, vaig remarcar que una dona de la taula contigua brandava el cap amb menyspreu.

—Un americà grandiós de debò —vaig sentir que declarava el seu marit, en veu forta i agressiva.

—En fi, i què tal el Rock Hudson? —va insistir el Bastiaan, que no s’havia fixat en els veïns—. Eren amics, no?

—Quan el Rock Hudson es va morir, el Reagan no va dir absolutament res, tot i que feia dècades que eren amics —va aportar l’Alex—. Mireu, en opinió del president, es tracta d’una malaltia de gais que extermina gais, i això, per la seva mateixa naturalesa, no és pas el pitjor que es pot imaginar. Ja fa sis anys que es va identificar el primer cas als Estats Units i, en tot aquest temps, l’home no n’ha dit absolutament res. Ni tan sols no ha pronunciat mai en públic les paraules VIH o sida.

—En fi, després vaig anar a veure el cap de gabinet —va prosseguir la Courteney—, i em va deixar ben clar que l’assumpte ni tan sols no figurava a l’agenda del president. Em va dir off the record que el govern no faria cap aportació substancial per a la investigació d’una malaltia que, en opinió de la majoria de la població, sobretot mata homosexuals. «A la gent normal no li agraden els mariques», em va dir somrient, com si no fos capaç d’entendre per què m’hi enfadava tant. «I això què significa?», li vaig preguntar. «S’haurien de morir tots perquè no cauen simpàtics a la gent? La majoria dels membres de la Casa de Representants tampoc no cauen simpàtics a ningú, però ningú ha suggerit que caldria liquidar-los».

—I què et va contestar aleshores?

—Bàsicament va arronsar les espatlles com si no li importés. Però aquell mateix dia al cap d’una estona, quan sortia de la sala de premsa per anar a l’Ala Oest a comprovar una informació sobre un tema completament diferent, es va escaure que el Reagan va passar pel meu costat al corredor, i el vaig abordar al vol. Suposo que ja havia oblidat l’incident d’abans, perquè vaig aconseguir que es parés un moment a còpia de fer-li preguntes toves per captar la seva atenció, i quan va haver mossegat l’ham li vaig preguntar si era conscient que, des que ell havia arribat al govern, s’havien declarat aproximadament vint-i-vuit mil casos de sida als Estats Units, i que d’aquestes vint-i-vuit mil persones se n’havien mort gairebé vint-i-cinc mil. Més del vuitanta-nou per cent. «No sé pas si aquesta dada és del tot acurada», va replicar ell (va explicar-nos la Courteney fent-ne una imitació encara més bona que la meva), «i ja saps què diuen sobre les estadístiques, eh que sí?».

—Què diuen sobre les estadístiques? —vaig preguntar jo.

—El vaig interrompre, cosa que en teoria no s’ha de fer mai amb un president, i li vaig demanar si no creia que el govern havia de respondre d’una manera molt més seriosa contra una pandèmia de proporcions tan enormes, que a més no mostrava cap signe de remetre aviat.

—Hi ha tres tipus de mentides —va aclarir l’Alex, mirant-me—. Mentides, mentides podrides i estadístiques.

—I et va donar una resposta? —va preguntar el Bastiaan a la Courteney.

—És clar que no —va replicar ella—. Va grunyir i va somriure i va inclinar una mica el cap i llavors em va dir: «Vaja, vosaltres, les noies de la sala de premsa, sabeu totes les xafarderies, eh?». I després em va preguntar si ja havia vist Dies de ràdio i què opinava del Woody Allen. «És un creador d’opinió?», em va demanar, rascant-se la barbeta. «Als meus temps, hauria treballat a la sala de correspondència». En el fons, es va limitar a ignorar la meva pregunta, i abans que jo l’hi pogués tornar a plantejar, el secretari de Premsa va venir corrent pel corredor i va avisar el president que el necessitaven al Despatx Oval. Quan el Reagan va haver marxat, em va fotre l’esbroncada mare i em va amenaçar de retirar-me el passi de premsa.

—I creus que va parlar amb el teu editor sobre l’ascens? —li va preguntar el Bastiaan—. Creus que et volia castigar per aquest incident?

—Ell o algú altre de l’equip de govern. El cas és que no volen que ningú faci preguntes sobre aquesta qüestió. I encara menys algú que hi té una connexió tan estreta, algú que casualment està casada amb un doctor especialista en sida i que té una perspectiva interna respecte al que passa de debò sobre el terreny.

—Si us plau, no em diguis això —es va queixar l’Alex, esgarrifant-se—. Odio aquesta frase. És tan reduccionista…

—Vaja, doncs és el que ets, no? En essència? És el que sou tots dos. No té cap sentit ensucrar-ho.

—El cas és que, fins que la comunitat heterosexual no accepti que també l’afecta, no millorarà mai res —va sentenciar el Bastiaan, deixant el ganivet i la forquilla al plat—. Actualment hi ha un pacient a Mount Sinai, el Pacient 741. Tu el coneixes, no, Alex? —L’Alex va assentir—. No hi has anat mai de voluntari, tu? —em va demanar, girant-se per mirar-me.

—No —vaig contestar, ja que tenia molt bona memòria per als números dels pacients, s’hauria dit que em quedaven tatuats al cervell, i encara no havia visitat mai ningú del set-cents.

—Me’l va enviar l’any passat una metgessa de la clínica Whitman-Walker de Washington. Ja feia unes quantes setmanes que el pacient patia uns mals de cap terribles, i llavors li va venir una tos que no li marxava. Havia provat els antibiòtics però no li havien anat bé. El metge de la seva ciutat li havia fet unes proves i la doctora tenia sospites sobre què podia ser, així que me’l va enviar a la consulta. Només de veure’l vaig comprendre que tenia raó, en vaig tenir prou de mirar-lo, però no vaig voler alarmar el pobre home dient-li res fins a saber-ho del cert, de manera que vaig fer les proves habituals, per descomptat.

—Quants anys té? —li va preguntar la Courteney.

—Com nosaltres, si fa no fa. No té dona, no té canalla, però no és gai. Mostrava aquella impressió de prepotència i arrogància que acompanya els tios guapos heterosexuals. Em va explicar que s’havia passat bona part de la vida voltant pel món, i que l’amoïnava que pogués haver enxampat alguna cuca mentrestant, la malària o qualsevol cosa, i li vaig preguntar si era sexualment actiu. «És clar que sí», va exclamar, rient com si fos una pregunta ridícula. «He sigut sexualment actiu des que era un adolescent». Li vaig preguntar si havia tingut moltes parelles i va arronsar les espatlles dient que n’havia perdut el compte. «Dues-centes pel cap baix», em va dir. Cap home?, li vaig demanar jo, i va negar amb el cap mirant-me com si fos boig. «Faig cara d’enrotllar-me amb homes, jo?», em va etzibar, i no em vaig molestar a donar-li una resposta. Quan al cap d’una setmana va tornar a buscar els resultats, el vaig fer seure i li vaig explicar que em sabia molt greu però li havia identificat el virus del VIH al reg sanguini i que, malgrat que encara no havia desenvolupat la sida plenament i potser podríem mantenir-lo a ratlla una temporada, hi havia una probabilitat fefaent que el virus mutés en la malaltia completament desenvolupada en el transcurs d’uns mesos i que, com probablement ja sabia, de moment no hi havia cura, és clar.

—Sabeu amb quantes persones he mantingut aquesta mateixa conversa només aquest any? —ens va preguntar l’Alex—. Disset. I només som a l’abril.

Em va sobrevenir un flashback sobtat d’una escena que no recordava des de feia anys. Jo seia en un cafè a Ranelagh el matí del meu casament, i per coses que passen, em vaig trobar vigilant un nen de nou anys, el fill de la dona encarregada del saló de te del Dáil Éireann, mentre ella intentava telefonar a Air Lingus per reservar un vol a Amsterdam. «Ets una cuca una mica rara, Jonathan», vaig remugar. «No t’ho ha dit mai ningú, això?» / «Dinou persones només aquest any», va precisar. «I només som al maig».

—Així, doncs, com s’ho va agafar el Pacient 741? —va preguntar la Courteney—. Saps que, referint-m’hi amb un número, tinc la sensació de ser dins una pel·li de ciència-ficció? No ens pots dir el nom, almenys?

—No, per descomptat que no —va replicar el Bastiaan—. I no s’ho va prendre bé. Em va mirar com si li fes una broma macabra, i després va començar a tremolar, a tremolar visiblement, i em va demanar una mica d’aigua. Vaig sortir del despatx a buscar-ne un got i, quan vaig tornar-hi, ja havia agafat el seu informe de la taula i se’l llegia com un boig. No es pot pas dir que n’hagués d’entendre ni una paraula, naturalment, no era pas metge, però semblava que em volgués demostrar que m’havia equivocat. Vaig recuperar l’informe i li vaig donar l’aigua, però li tremolaven tan fort les mans que, quan va provar de beure, se la va tirar tota a sobre. Quan per fi es va calmar, em va dir que era impossible que el meu diagnòstic fos correcte i que volia una segona opinió. «La pot demanar, per descomptat», li vaig dir, «però això no canviarà res. Tenim a l’abast comprovacions molt específiques actualment per identificar el virus, i no hi cap ni l’ombra d’un dubte. Ho sento molt».

Vaig sacsejar el cap compassivament i, mentre donava un cop d’ull al voltant, vaig remarcar que la gent de la taula contigua ens mirava fixament amb expressió de fàstic. Vaig coincidir amb la mirada d’un dels homes (cinquanta anys repicats, calb i obès, amb un bistec sagnant enorme al plat que tenia al davant), i el seu esguard era d’odi absolut, fins que es va girar novament de cara als seus amics.

—A pesar de tot això —va continuar el Bastiaan—, el Pacient 741 encara no volia acceptar la veritat. Volia saber qui era el millor especialista en aquest camp, on era el millor hospital; insistia que hi havia d’haver algú capaç d’ajudar-lo. Que algú em demostraria que m’equivocava. «Però, doctor», em va dir inclinant-se endavant i agafant-me per les espatlles com si em volgués fer entrar en raó. «No pot ser que jo tingui aquesta malaltia. Faig pinta de maricó, jo? Jo soc normal, per l’amor de Déu!».

—Ho veieu? —va intervenir la Courteney, tirant-se enrere i aixecant les mans enlaire—. Ni gota d’educació. Ni gota de comprensió.

—I amb el temps ho va acceptar? —vaig preguntar-li.

—Doncs no va tenir més remei —va contestar el Bastiaan, posant una mà sobre la meva per estrènyer-la un moment. Tot i que érem molt amics de l’Alex i la Courteney, encara es va produir un moment en què vaig reparar que els ulls se’ls n’havien anat cap a les nostres mans, i semblaven una mica engavanyats davant la nostra atracció física—. No va tenir més remei. Quan li vaig explicar que s’havia de posar en contacte amb totes les dones amb qui havia tingut relacions íntimes i dir-los que s’havien de fer la prova, em va contestar que ni tan sols no sabia la meitat dels noms de les dones amb les quals s’havia enrotllat aquest últim any, per no dir res dels números de telèfon. Llavors em va dir que volia una transfusió. «Treu-me tota la sang i canvia-la per sang bona», em va dir, però li vaig aclarir que això era ridícul, que la cosa no anava pas així. «Però jo no soc un marica malparit!», no parava de repetir.

—I on és ara? —vaig preguntar jo.

—A Mount Sinai —va contestar el Bastiaan—. Ja no li queda gaire. Va ingressar fa unes quantes setmanes i ara només és qüestió de temps. Al final, vaig haver de trucar a seguretat. Va començar a perdre el seny. Va venir cap al meu costat de la taula i em va encastar a la paret…

—Que va fer què? —vaig saltar jo.

—Em va encastar a la paret. Va dir que li constava que jo també era un marica fastigós, i que no m’haurien de permetre ni acostar-me als pacients, perquè probablement els infectava un rere l’altre.

—Ai, per l’amor de Déu —va exclamar la Courteney.

—Et va fer mal? —vaig insistir.

—No. Mira, d’això ja fa un any, de totes maneres. I jo era més corpulent que ell. I més fort. El podia haver tombat si m’hagués calgut, però vaig poder controlar la situació, tranquil·litzar-lo, i fer-li entendre que aquella ràbia no l’ajudaria pas. Finalment, es va apartar i llavors va ser quan es va ensorrar i va començar a plorar. «Ai, Déu meu», va exclamar. «Què diran a casa? Què en pensaran de mi?».

—On era casa seva? —va demanar la Courteney.

El Bastiaan va vacil·lar un moment i es va girar de cara a mi.

—Doncs aquesta és la qüestió —va remugar—. Era irlandès.

—Em prens el pèl —vaig replicar—. Ni tan sols no estic al dia de què passa allà. També hi ha sida a Irlanda?

—Pertot hi ha gent que en té, Cyril —em va recordar l’Alex—. La proporció pot ser molt inferior, però segur que se’n donen uns quants casos.

—I per què no se’n va anar a morir a casa seva? —vaig preguntar—. Per què es va quedar aquí?

—Va dir que no volia que la seva família se n’assabentés. Que preferia morir sol que explicar-los la veritat.

—Ho veieu? —vaig exclamar—. Aquell cony de país no canviarà mai. Prefereixen tapar-ho tot que enfrontar-se a la realitat de la vida.

Vaig alçar els ulls quan va venir el cambrer i es va quedar davant nostre, somrient amb posat nerviós. Duia els cabells molt esponjats i una armilla de cuir sense camisa a sota, de manera que ensenyava un pit pelut, i feia pinta de músic dels Bon Jovi.

—Què tal el sopar? —ens va preguntar, i abans que poguéssim respondre l’angoixa de la seva expressió va augmentar considerablement—. Us deixaré això aquí per quan ho vulgueu —va dir, posant una petita safata de plata a la taula i girant-se per marxar.

—A què ve això? —va preguntar l’Alex, fent-lo tornar—. Ningú ha demanat la nota.

—Em temo que necessitem aquesta taula —va respondre el cambrer, ullant els nostres veïns un instant—. No ens esperàvem que es quedessin tanta estona.

—No fa ni una hora que som aquí —vaig objectar.

—I encara no hem pres postres ni cafè —va intervenir la Courteney.

—Els puc donar cafè per emportar, si volen…

—No volem cafè per emportar! —va cridar ella—. Per l’amor de Déu!

—Torna’t a endur la nota i demanarem el que sigui quan ens vingui de gust —va dir-li el Bastiaan.

—No ho puc fer, senyor —va gemegar el cambrer, mirant al voltant com si demanés reforços, i vaig remarcar que un parell de companys seus es quedaven a prop de la barra, vigilant què passava—. Aquesta taula està reservada per a una altra colla.

—Vaja, i on és? —li vaig demanar, mirant el local a tot volt.

—Encara no han arribat. Però ja venen.

—Puc comptar quatre taules buides com a mínim —va reprendre la Courteney—. Poseu-los allà.

—Van demanar aquesta taula en concret —va insistir el cambrer.

—Doncs mala sort —va argumentar l’Alex—. Nosaltres hi hem arribat primer.

—Si us plau —va persistir el cambrer, llambregant altre cop els veïns, que observaven l’escena amb un somriure pintat a la cara—. No facin una escena. Hem de pensar en els altres comensals.

—Què està passant aquí exactament? —va intervenir el Bastiaan, tirant el tovalló sobre la taula força enfadat—. Ens vols fotre fora? És aquest el problema? Per què? Què hem fet?

—Hem tingut queixes, senyor —va aclarir el cambrer.

—Sobre què? —vaig preguntar-li jo, absolutament esbalaït.

—Per què no feu el que us diu aquest xicot i foteu el camp d’una vegada? —ens va etzibar una veu des de la taula contigua, i tots nosaltres vam mirar cap a l’home del bistec, que ens observava amb repugnància—. Nosaltres pretenem gaudir d’un sopar agradable i només us sentim a parlar contínuament d’aquella malaltia dels mariques. Si algú de vosaltres la té, no hauríeu ni de ser en un restaurant, a més a més.

—Ningú de nosaltres la té, imbècil —va replicar la Courteney, enfrontant-s’hi—. Ells dos són doctors. Tracten víctimes de la sida.

—Em sembla que vosaltres malinterpreteu el significat de la paraula víctima —va apuntar una de les dones—. Ningú pot ser una víctima si s’ho busca d’entrada.

—Què collons? —vaig exclamar, mirant a l’entorn, mig divertit i mig xocat pel que sentia.

—Cambrer, haurà de llençar tots els plats i els coberts d’aquesta gent —va reprendre l’home—. No hi hauria de menjar ningú més després d’ells. I posi’s uns guants, faci’m cas.

El Bastiaan només va trigar un moment a aixecar-se i anar a la seva taula. El cambrer es va enretirar espantat i l’Alex es va alçar d’un salt, igual com jo, dubtant què calia fer en una situació així.

—Val més que marxem —va dir la Courteney, agafant el Bastiaan per la màniga quan passava pel costat—. Però no us penseu que us pagarem la nota —va afegir, dirigint-se al cambrer—. Te la pots ficar allà on tu saps.

—Què et passa a tu? —va preguntar el Bastiaan a l’home gras, empenyent-lo amb totes dues mans sobre el pit, que també s’havia aixecat, i l’accent holandès se li notava més a mesura que s’empipava. Això succeïa només quan s’enrabiava de debò; jo en deia «el to» i m’espantava quan, excepcionalment, apareixia—. Et penses que tens idea de què parles? No entens absolutament res del que dius. A veure si aprens una mica d’humanitat, no et sembla?

—Cardeu el camp d’aquí abans que truqui a la policia —ens va amenaçar aquell home, gens intimidat a pesar del fet que el Bastiaan era més jove, més corpulent i més alt—. Per què no us n’aneu al West Village, tu i els teus amics? Allà estaran ben contents de servir-vos el que vulgueu a uns pervertits com vosaltres.

Vaig reparar que el Bastiaan tremolava per controlar-se i no agafar aquell home i llançar-lo per la finestra, però finalment, contenint el geni, es va girar en rodó i va marxar. Nosaltres també vam anar cap a les portes i vam marxar, amb els ulls de tots els presents al restaurant damunt nostre, mentre retornàvem cap al carrer 23, on els llums del xamfrà de les oficines del Flatiron ens van il·luminar.

—Fills de puta —va remugar el Bastiaan, precedint-nos carrer avall en direcció a un bar, on teníem decidit emborratxar-nos escandalosament—. Colla de malparits fills de puta. Demostrarien una mica més de decència si un d’ells es contagiés. Com m’agradaria. M’agradaria que es contagiessin tots.

—Això no ho penses —vaig objectar, abraçant-lo i estrenyent-lo contra mi.

—No —va xiuxiuejar sospirant mentre reposava el cap sobre la meva espatlla—. No, suposo que no.

Pacient 563

Les cortines de l’habitació 711 estaven corregudes i, amb una veu forta que sonava com si portés un temps fora d’ús, aquell xicot em va demanar que no les obrís. La llum que es filtrava, de totes maneres, era suficient per permetre’m distingir la figura del llit. Rondava els vint anys però no devia pesar més de cinquanta quilos. Els braços, reposant sobre els llençols, eren prims com un bastó; els dits, llargs i esquelètics, i les juntures dels colzes, botides sota la bata de l’hospital. El rostre era esprimatxat, la pell tibada sobre la calavera, formant una recreació anatòmica deforme que m’evocava imatges del monstre de la Mary Shelley. Les lesions del coll i damunt de l’ull dret (cardenals negrosos que es fonien amb la pell) semblava que bategaven com si tinguessin vida pròpia.

La Shaniqua m’havia indicat que si mai em sentia incòmode valia més que marxés, que no era just que un pacient hagués de presenciar el meu malestar, però encara no ho havia fet mai. Aquell dia havia insistit que em posés una bata i una mascareta i jo havia seguit les instruccions, malgrat que el llit del noi estava cobert amb una lona de plàstic blanc que em va recordar aquella escena d’E.T. L’extraterrestre en què el govern posa en quarantena la casa de l’Elliot, i l’alien ja es veu a punt de morir. Li vaig dir el meu nom i li vaig explicar per quin motiu era allà, i ell va assentir, obrint els ulls una mica més, com si s’esforcés per insuflar físicament una mica més de vida al cos, i quan va intentar tornar a parlar, les paraules van sorgir com una seqüela d’un accés de tos prolongat.

—M’alegra que hagis vingut —em va saludar—. No tinc gaires visites. No n’he tingut cap des de fa setmanes, exceptuant el capellà. Ell ve cada dia. Ja li he dit que no soc religiós, però ve igualment.

—I vols que ho deixi? —li vaig demanar—. Perquè si vols que ho deixi…

—No —va replicar ràpidament—. No, no vull que deixi de venir.

—Entesos, doncs —vaig mormolar—. Com et trobes avui?

—Com si el final fos a tocar —va respondre, amb una rialleta que es va convertir en un altre seguit d’estossecs que van allargar-se més d’un minut, i em van provocar una suor freda. «Relaxa’t, no et pots contagiar», em vaig dir. «No et pots contagiar pel simple fet de ser aquí».

—Em vols dir com et dius? —li vaig preguntar—. No tens per què fer-ho, si no vols. Davant meu, t’han identificat com el Pacient 563.

—Em dic Philip —va contestar—. Philip Danley.

—Encanta’t de coneixe’t, Philip —vaig dir-li—. T’ajuden a no patir, almenys? Em sap molt greu això que t’ha passat.

Va tancar els ulls i, per un moment, em va semblar que s’adormia, però llavors va tornar a obrir els ulls i es va girar de cara a mi, respirant tan fondo que podia veure com se li elevava i abaixava el pit sota la manta. Em vaig imaginar que la caixa toràcica se li devia veure molt sobresortida, sota la pell.

—Ets de Nova York? —li vaig demanar.

—De Baltimore. Hi has estat mai?

—No he estat enlloc dels Estats Units a excepció de Manhattan —vaig aclarir.

—Jo solia creure que no tenia sentit anar a cap altre lloc. Només volia venir aquí. Des que era un nen.

—I quan vas venir per primera vegada?

—Fa dos anys. Vaig venir a estudiar literatura al City College de Nova York.

—Ah —vaig exclamar, sorprès—. Jo conec algú que estudia literatura allà.

—Qui? —em va demanar.

—Es diu Ignac Križ. Probablement és un parell d’anys més gran que tu, de totes maneres, així que potser no…

—El conec, l’Ignac —va aclarir, somrient—. És txec, eh que sí?

—Eslovè.

—Ah, sí. Com és que el coneixes?

—Soc un dels seus tutors —vaig contestar—. No en el sentit legal estricte, però és així com han funcionat les coses els darrers set anys. No és pas que actualment en necessiti cap, de tutor, per descomptat. Ja té vint-i-dos anys. En fi, el cas és que viu amb el meu company i amb mi.

—Em sembla que un dia serà un escriptor famós —va afirmar.

—Potser sí —vaig admetre—. Però no sé pas si és la fama el que ell busca.

—No, no volia dir això. Sinó que em sembla que tindrà èxit. És un noi encantador. He llegit unes quantes narracions seves. Tothom opina que té molt talent.

—T’agradava estudiar allà? —li vaig preguntar, mossegant-me els llavis quan em vaig adonar que ho havia dit en passat, com si aquesta part de la seva vida ja s’hagués esvaït definitivament. Com era el cas, naturalment.

—M’encantava —va reconèixer—. Va ser la primera vegada que sortia de Maryland. Encara hi estic inscrit, suposo. O potser ja m’han esborrat dels registres, no ho sé. Suposo que ja no té importància. Els pares no volien que vingués a Nova York de cap manera. Deien que m’atracarien el primer cop que sortís a la ciutat.

—I tenien raó?

—Figuradament parlant. Què fas tu, canviant de tema? —em va preguntar—. Treballes a l’hospital?

—No —vaig contestar-li—. Només soc un voluntari.

—I què fas quan no fas de voluntari?

—No gaire res. Em sembla que m’estic convertint en una mestressa de casa dels anys cinquanta. No tinc visat de treball, de manera que legalment no puc fer res, tot i que treballo unes quantes nits a la setmana en un bar a prop d’on vivim. El meu company guanya prou diners per a tots dos, així que em sembla que me n’aprofito. En fi, per això soc voluntari. Volia fer alguna cosa positiva amb el temps lliure.

—Ets gai, doncs? —em va demanar.

—Sí. I tu?

—Sí —va dir—. Com et penses que m’he ficat en aquest forat?

—Bé, no pas pel fet de ser gai —vaig precisar—. No pot ser que creguis que el motiu va ser aquest.

—Però el motiu és precisament aquest —va insistir.

—No, no ho és. Hi ha molts pacients heterosexuals en aquesta planta.

—Aquest és el motiu —va reiterar.

Llavors m’hi vaig acostar i em vaig asseure en una cadira. Malgrat les lesions que la malaltia li havia provocat a la cara i al cos, vaig adonar-me que, quan tenia salut, devia ser un noi atractiu. Els cabells foscos, tallats arran de crani en l’actualitat, eren un bon complement dels ulls, d’un blau viu, que no apagaven ni els pitjors batzacs de la malaltia.

—¿Te’n recordes, quan érem nens —va dir al final, girant-se de cara novament—, aquella vegada que vam pujar amb el trineu fins a Ratchet Hill el matí del dia de Nadal? Vas dir que, si ens agafàvem als laterals tan fort com poguéssim, no ens passaria res… Però tu vas caure i et vas fer un esquinç al turmell i la mare me’n va culpar a mi i em van castigar una setmana…

—No crec que fos jo —vaig objectar suaument—. ¿Era el teu germà, Philip? Estàs pensant en el teu germà?

Va tombar el cap, em va mirar fixament un instant i va arrufar el front.

—Ah, sí —va mormolar, girant-se altre cop—. Em pensava que eres el James. Tu no ets el James, veritat?

—No, soc el Cyril —vaig aclarir.

—Encara et fa mal el turmell quan fa fred?

—No —vaig contestar—. No, se’m va curar. Ara ja el tinc bé.

—Esplèndid.

Va entrar una infermera que ens va ignorar a tots dos, mentre llegia un monitor i després li canviava la bossa del fluid intravenós abans de marxar. Mentre ho feia, vaig llambregar cap a la tauleta de nit, on hi havia dos llibres, El soroll i la fúria i Catch 22, apilats l’un sobre l’altre.

—T’agrada llegir —vaig apuntar.

—És clar —va replicar—. Ja t’ho he dit, estudio literatura.

—Volies escriure? Com l’Ignac?

—No, volia ensenyar. Encara ho vull.

—L’Anne Tyler és de Baltimore, eh que sí? —li vaig demanar, i ell va assentir—. He llegit uns quants llibres seus. Em van agradar molt.

—La vaig conèixer un dia —va rememorar—. Quan anava a l’institut, treballava mitja jornada en una llibreria. Ella va entrar a comprar regals de Nadal i jo em vaig posar ben vermell, pel respecte que m’inspirava.

Vaig somriure i aleshores, horroritzat, vaig veure que les llàgrimes li començaven a rajar galtes avall.

—Ho sento —va mormolar—. Te n’hauries d’anar. No vols pas veure com faig el ridícul.

—No passa res —li vaig assegurar—. I no estàs fent el ridícul. No puc ni imaginar-me el que deus estar suportant. Podries… —vaig dubtar, perquè no estava segur ni de si ho havia de preguntar—. Em vols explicar què et va fer venir aquí?

—És irònic, en realitat —va remarcar—. Diuen que, si ets promiscu, el risc de contagiar-te de la sida és més alt. Endevina amb quantes persones he tingut relacions, jo.

—No en tinc ni idea —vaig remugar.

—Una.

—Déu meu —vaig exclamar.

—Una, i només una vegada a més. He tingut sexe una sola vegada en tota la vida, i és això el que m’ha dut aquí.

No vaig dir res. Què podia dir?

—Quan vaig venir a Nova York encara era verge —va continuar—. Era un marrec molt tímid. A l’institut em queia la bava per gairebé tots els nois que coneixia, però no vaig reaccionar mai, i no vaig explicar mai a ningú que era gai. M’haurien estomacat, si ho haguessin sabut. M’haurien matat. Per això volia venir a estudiar aquí. Em pensava que potser podria trobar-hi una vida nova. Però no va ser fàcil. Els primers sis mesos, em quedava a l’habitació de la residència a masturbar-me, per por d’anar a un club o a un bar. I llavors un vespre ho vaig decidir. Em vaig dir: «A la merda». I quan vaig ser a dins, em vaig sentir de conya. Vaig tenir la impressió de pertànyer a un lloc per primera vegada a la vida. No oblidaré mai aquella sensació. Tan difícil que em va resultar traspassar la porta, i quan vaig ser a dins m’hi sentia molt còmode. Com si per fi fos al lloc on havia de ser. I llavors un paio se’m va endur a casa, el primer que em va dirigir la paraula. Ni tan sols no estava bo. Déu meu, era vell. Prou vell per ser el meu pare. Ni tan sols no m’atreia. Però tenia tantes ganes de follar, per perdre-la d’una vegada, m’entens? I m’atemoria quedar-me en un club, on ni tan sols no entenia les regles. Així que me’n vaig anar a casa seva amb ell i vam tenir sexe. Va durar uns vint minuts. I llavors em vaig vestir apressadament i vaig tornar a la residència corrent. No sabia ni com es deia. I ja està. Va ser així com em vaig contagiar —va inspirar profundament i va sacsejar el cap—. No és la història més patètica que has sentit mai?

—Em sap greu —vaig mormolar, estirant un braç per passar la mà a sota la lona i agafar-li la seva. Tenia la pell com paper de fumar i em feia por que, si l’estrenyia massa fort, sentiria com se li trencaven els dits sota la pressió—. L’univers és un lloc esgarrifós.

—Li diràs a la mare que ho sento, quan la vegis? —em va demanar—. Digue-li que, si pogués tirar enrere, no ho tornaria a fer mai més.

—No soc el James, jo —vaig objectar suaument, estrenyent-li la mà—. Soc el Cyril.

—Em promets que l’hi diràs?

—T’ho prometo.

—Esplèndid.

Vaig retirar la mà i ell es va moure una mica dins el llit.

—Estàs cansat? —li vaig preguntar.

—Sí —va admetre—. Em sembla que dormiré una mica. Vindràs a veure’m un altre dia?

—Vindré —vaig assegurar-li—. Demà mateix, si vols.

—Al matí, tinc classe —va apuntar, mentre ja començava a tancar els ulls—. Quedem dissabte.

—Tornaré demà —vaig decidir, aixecant-me, tot i que em vaig quedar un minut a observar-lo, mentre ell agafava el son.

Emily

Els sorolls que sortien de l’habitació de l’Ignac em van revelar que ell i l’Emily eren a casa, i el cor se’m va enfonsar més avall que el Titanic al fons de l’oceà Atlàntic. Em vaig assegurar de tancar la porta amb tanta força com vaig poder, i vaig estossegar unes quantes vegades per fer-los saber que ja havia tornat, i la meva recompensa, mentre feia via cap a la cuina, van ser un reguitzell de rialletes seguides d’un silenci de murmuris.

Cinc minuts més tard, assegut a taula amb una tassa de cafè i fullejant un exemplar de Rolling Stone que hi havia deixat el Bastiaan, vaig alçar els ulls un moment quan va entrar l’Emily, descalça i amb una camisa de l’Ignac descordada fins a la meitat, mostrant els pits una mica més del que jo volia. Duia els pantalons texans curts tallats al capdamunt de la cuixa, i el botó descordat de manera notòria, mentre que els cabells, que normalment portava subjectes com un niu d’ocells desendreçat, li queien solts sobre les espatlles.

—Hola, senyor Avery —va cantussejar ella, badant davant de la nevera oberta.

—Digue’m Cyril, si us plau —li vaig contestar.

—No sé pronunciar aquest nom —va replicar, amb un gest vague de la mà i fent una ganyota, com si li hagués fet una petició pervertida—. És un nom estrambòtic. Sempre que el sento, penso en l’esquirol Cyril.

Em vaig regirar com si m’hagués enrampat, recordant que la Bridget Simpson s’havia entossudit a dir-me aquest mateix nom vint-i-vuit anys abans, al Palace Bar de Westmoreland Street. La Bridget, la Mary-Margaret i el Behan ja eren tots tres morts ara, és clar, i el Julian? Doncs no tenia ni idea d’on era el Julian.

—Què? —em va etzibar, girant-se—. Sembla que hagis vist un fantasma. No deus pas patir cap mena d’atac, oi? No és pas tan rar, en homes de la teva edat.

—No siguis ridícula —vaig replicar—. Però deixa de dir-me senyor Avery, entesos? Em fa sentir com si fos el teu pare. Cosa que seria molt estranya, tenint en compte que només soc deu anys més gran que tu.

—Bé, és una diferència força grossa, saps? —va remarcar—. I no voldria mostrar-me poc respectuosa amb un excés de familiaritat.

—És exactament la mateixa diferència que hi ha entre tu i l’Ignac —vaig puntualitzar—. I ell no et diu pas senyoreta Mitchell, eh que no?

Va agafar un pot de iogurt de la nevera, va treure la tapa i em va mirar, sense gairebé dissimular com es divertia, mentre passava la llengua per l’interior, de manera que li van quedar engrunes de maduixa enganxades als llavis.

—Ho fa quan jo l’hi dic —va precisar—. I de totes maneres, no soc deu anys més gran que l’Ignac, senyor Avery, només nou. I quina edat tenia ell quan el vau acollir?

Abans que jo pogués dir una altra paraula, va aparèixer l’Ignac, i no vaig tenir més remei que deixar-ho córrer. Ell sabia què sentia jo per l’Emily, i jo sabia que a ell no li agradava que ens piquéssim. La noia havia sincronitzat el comentari a la perfecció.

—Hola, Cyril —va dir l’Ignac, engegant la tetera—. No t’he sentit entrar.

—Sí que m’has sentit —vaig murmurar.

—Altra feina tenies, reiet —va apuntar l’Emily sense alçar els ulls.

—Com ha anat avui l’escola? —li vaig preguntar, girant-me mentre em delia perquè l’Emily se n’anés a l’habitació i es vestís, o perquè toqués el dos. O potser perquè tornés a anar a la nevera, s’entrebanqués amb un retall desenganxat del linòleum i caigués per la finestra al mig del carrer 55.

—Molt bé. M’han posat un excel·lent al treball sobre Lewis Carroll. I un altre per l’assaig sobre Yeats.

—Et felicito!

M’agradava que l’Ignac s’interessés per la literatura irlandesa, molt més del que s’havia interessat mai per l’holandesa o l’eslovena. Estava treballant la majoria de les grans novel·les irlandeses, tot i que per algun motiu havia decidit evitar l’obra de la Maude de moment. Se m’havia ocorregut comprar-n’hi uns quants llibres a Strand Bookstore (en tenien unes quantes primeres edicions a un preu força raonable), però no volia que se sentís obligat a llegir-la, i no sabia com em sentiria jo si s’esqueia que no li agradessin.

—Et felicito —vaig repetir—. M’agradaria molt donar una ullada al treball sobre Yeats.

—És molt analític —va observar l’Emily, com si jo fos un analfabet total—. No apte per als llecs, precisament.

—M’espavilo molt bé amb les paraules llargues —vaig replicar—. I si m’encallo, sempre les puc buscar al diccionari.

—No és pas això el que significa analític, en realitat —va insistir ella—. Però, vaja, et pots estavellar tot sol.

—Torna’m a dir què ensenyes, tu —la vaig increpar—. Recorda-m’ho. Estudis sobre la Dona, eh que sí?

—No, Història de Rússia. Tot i que hi ha un mòdul sobre les dones russes, si és això el que penses.

—Un lloc molt interessant, Rússia —vaig declarar—. Els tsars, els bolxevics, el Palau d’Hivern i tota la pesca. Suposo que hi has anat un pilot de vegades…

—No —va admetre, brandant el cap—. No, no hi he estat mai. Almenys no encara.

—Em prens el pèl.

—Per què t’hauria d’enganyar?

—No, no: és que m’ha sorprès. Hauria dit que, si t’interessa tant un país i el seu passat, tindries moltes ganes d’anar-hi i viure’n l’experiència personalment. Això em sembla francament estrany.

—Bé, què vols que et digui? Jo soc un enigma.

—Però saps parlar l’idioma, és clar.

—No. Tu sí, potser?

—No, i tant que no. Però jo no ensenyo rus en una universitat.

—Jo tampoc. Jo ensenyo Història de Rússia.

—Amb tot, em sembla molt curiós.

—No és pas tan poc comú, si t’ho rumies una mica. L’Ignac s’interessa per la literatura irlandesa —va remarcar—. I no ha estat mai a Irlanda. Ni parla irlandès.

—Bé, és clar, la major part de la literatura irlandesa s’ha escrit en anglès —vaig argumentar.

—El teu país reprimeix els autors en la llengua nativa?

—No —li vaig contestar.

—O sigui, que ningú escriu en l’idioma irlandès?

—Bé, segur que sí —vaig contestar, posant-me nerviós al final—. Però aquests llibres no són gaire coneguts.

—Vols dir que no es venen gaire bé —va contraatacar—. No m’havia fixat que fossis tan populista. Ara que hi caic, l’any passat vaig llegir un llibre de la teva mare. Es venen molt bé, els seus, eh que sí?

—La meva mare adoptiva —la vaig corregir.

—És el mateix.

—No, en el fons no. Sobretot perquè no era una presència maternal, precisament.

—Has llegit Alegria per l’alosa?

—Evidentment.

—És força bona, eh?

—A mi em sembla que és una mica més bona que «força».

—El nen del llibre, amb tot, és un monstre. Un dels mentiders i delators més grans de la literatura. No és d’estranyar que la mare el vulgui matar. No tenia res d’autobiogràfic?

—Saps que hi ha un pòster de la Maude al departament de literatura del College? —em va preguntar l’Ignac, interrompent-nos, i em vaig girar de cara a ell tot sorprès.

—De debò? —vaig inquirir.

—Sí, és un dels quatre pòsters que hi ha penjats davant del despatx d’administració. Virgina Woolf, Henry James, F. Scott Fitzgerald i Maude Avery. No n’hi ha cap que miri la càmera a part de la teva mare…

—Adoptiva.

—Que mira directament a l’objectiu. Sembla terriblement enrabiada.

—Fa per a ella —vaig admetre.

—Seu al costat d’un escriptori davant d’una finestra amb reixeta amb un cigarret als dits. A la taula del darrere, s’hi veu un cendrer a vessar de burilles.

—Era el seu estudi —vaig puntualitzar—. A Dartmouth Square. Una estança plena de fum en el millor dels casos. No li agradava obrir les finestres. Aquesta és la casa on jo vaig créixer, naturalment. L’horroritzaria saber que hi ha un retrat seu a la vostra universitat, de totes maneres, ni que sigui al costat d’escriptors amb tanta reputació. Sabeu que en vida no li van publicar mai ni un llibre als Estats Units?

—Hi ha artistes que no assoleixen l’èxit fins que s’han mort —va comentar l’Emily—. I la seva existència a la terra és un fracàs total. Vas a fer de bàrman aquesta nit, senyor Avery?

—No —vaig remugar, posant els ulls en blanc—. Fins al cap de setmana, no.

—Només ho preguntava perquè l’Ignac i jo pensàvem quedar-nos a casa.

—Vaja, suposo que sempre podeu anar al cine. L’Ignac ja pot veure la programació per a majors de divuit anys, així que tindràs companyia. Podríeu anar a veure Atracció fatal.

—Au, va, Cyril —va rondinar l’Ignac en veu baixa.

—És una broma —vaig aclarir, decebut que defensés tan de pressa l’honor de l’Emily per davant del meu.

—Hi hauríem d’anar, un dia —va afirmar ell al cap d’un moment.

—On? A veure Atracció fatal?

—No, a Dublín. M’agradaria veure el lloc on vas créixer. I potser podríem anar a aquella mateixa casa i et podria fer una foto al mateix estudi.

—La casa ja no pertany a la família —vaig aclarir, desviant la mirada.

—Què va passar?

—El meu pare adoptiu la va vendre. La va vendre per força perquè el van ficar a la presó per evasió fiscal. El seu advocat l’hi va comprar al cap d’un temps. A preu de saldo.

—Això és irònic —va intervenir l’Emily.

—No és irònic en absolut, en realitat —vaig negar—. No és pas això el que significa irònic.

—Quina llàstima —va reprendre l’Ignac—. Però potser el qui ara hi viu t’hi deixaria entrar per veure-ho. Seria molt guapo visitar la casa de la teva infantesa, no et sembla? Hi deus tenir tants records…

—Ho seria si n’hi hagués cap de bo —vaig objectar—. Però molt pocs ho són. De totes maneres, no crec que em rebessin gaire bé ara a Dartmouth Square.

Més enllà dels fets bàsics referits al meu breu matrimoni, no havia arribat a explicar mai a l’Ignac totes les vivències entre el Julian, l’Alice i jo. De tot el que s’havia esdevingut entre nosaltres, feia tants anys ja que, fet i fet, semblaven francament irrellevants en la meva vida actual. Amb tot i amb això, per primera vegada en molts anys, em vaig preguntar què devia haver succeït amb la casa, i si l’Alice, potser, encara hi vivia amb qui fos que s’hagués casat després de mi. Confiava que tingués un grapat de criatures poblant les habitacions i un marit que encara la desitgés de debò. O potser se l’havia quedat el Julian. Sempre hi havia la possibilitat, ni que fos improbable, que el Julian hagués posat seny i hagués fundat una família pel seu compte.

—Quants anys fa de quan vivies a Dublín, senyor Avery? —em va demanar l’Emily.

—Catorze, senyoreta Mitchell. I no tinc cap intenció de tornar-hi.

—Per què no? No ho trobes a faltar?

—No en parla mai —va intervenir l’Ignac—. Em sembla que li agrada guardar-ho en secret. Li ve tot dels seus nòvios d’abans, em sembla. No vol que el vinguin a buscar. Probablement va deixar un rastre de cors trencats quan es va traslladar a Amsterdam.

—Entre Dublín i Amsterdam, vaig anar a molts altres llocs —vaig puntualitzar—. I d’altra banda no tinc nòvios antics, a Irlanda. El Bastiaan és l’únic nòvio que he tingut mai. Ja ho saps.

—Sí, això dius. Però no m’ho crec.

—Creu-te el que vulguis —vaig replicar.

—Vaja, potser quan hi anem nosaltres podrem donar un cop d’ull a la casa en qüestió —va insistir l’Emily, girant-se de cara a l’Ignac i agafant-li la mà per jugar amb els seus dits com si fos un nen—. I sempre podràs enviar una foto al senyor Avery com a record.

Vaig trigar uns moments a pair les seves paraules.

—Quan qui vagi on? —vaig inquirir.

Llavors la noia es va aixecar i es va acostar als fogons per agafar una poma d’un bol, i després va recolzar un peu a la paret de darrere mentre la mastegava.

—Quan l’Ignac i jo anem a Dublín —va remarcar ella arronsant les espatlles.

—I què hi hauríeu de fer, tu i l’Ignac, a Dublín? —li vaig preguntar.

—Emily —va mormolar l’Ignac, i quan em vaig girar a mirar-lo, per l’expressió vaig captar que deia a l’Emily que aquest no era el moment de parlar del tema.

—Ignac? —vaig insistir—. Què passa?

Ell va esbufegar i es va ruboritzar poc o molt quan em va tornar la mirada.

—Ui, ho sento —va dir la noia, deixant la poma a mig menjar damunt la taula i asseient-se un cop més—. ¿Se suposava que no n’havia de dir res?

—No té importància —va assegurar l’Ignac—. Potser no hi anirem mai, per començar.

—Què no té importància?

—Al Trinity College imparteixen un màster —va apuntar, acotant els ulls i rascant un senyal de la taula—. De literatura irlandesa. M’estic rumiant de presentar-hi una sol·licitud l’any que ve. Encara no m’he decidit del tot. D’entrada, necessito una beca. Només és una idea que em balla pel cap, res més.

—D’acord —vaig dir en veu baixa, esforçant-me a digerir aquell retall d’informació—. En fi, suposo que seria una experiència interessant. Però tu no deus pas plantejar-te acompanyar-l’hi, eh, Emily? Quina relació té la història de Rússia amb Irlanda?

—També hi ha un departament d’Història —va replicar sospirant, com si intentés explicar la teoria de la relativitat a un imbècil—. Podria demanar-hi una plaça.

—Em sembla que, allà a Irlanda, mirarien molt més prim una professora que sortís amb un estudiant —vaig remarcar—. T’acomiadarien per aprofitar-te del càrrec. O t’arrestarien sota la sospita de tenir un interès mòrbid per la canalla.

—Tot això no em preocupa gens. Sé cuidar-me soleta. El cas és que, a Dublín, seria més a prop de Rússia, i potser finalment hi podria anar. Al capdavall, com tu mateix has recalcat, hi hauria de fer cap com sigui.

No vaig dir res. No tenia cap desig especial que l’Emily anés enlloc amb l’Ignac, però de moment em preocupava més la idea que ell marxés de Nova York. Per un costat, semblava una idea sorgida del no-res, però per l’altre era lògic, en un sentit. Teníem una relació pròxima, nosaltres dos. Nosaltres tres, de fet, ja que havia estat el Bastiaan qui al principi havia engegat el motor i havia impulsat aquesta nostra família tan poc habitual, set anys abans a Amsterdam, però des d’aleshores l’Ignac havia demostrat molt més interès per la meva herència cultural que per la del Bastiaan o per la seva. Sumant això a la seva passió per escriure, semblava congruent que la literatura irlandesa fos una especialitat que l’atragués.

—N’has parlat amb el Bastiaan, de tot això? —vaig preguntar a l’Ignac, i ell va assentir.

—Una mica —va respondre—. No gaire. Encara falta un any, de totes maneres.

Vaig arrufar el nas, dolgut que ningú hagués pensat a dir-me’n res abans, i especialment irritat perquè l’Emily ho hagués sabut primer. Era evident que s’alegrava d’apuntar-se un punt en contra meu.

—Bé, ja en tornarem a parlar —vaig dir—. Un altre vespre, quan el Bastiaan sigui a casa.

—Nosaltres n’estem bastant segurs —va reprendre l’Emily—. No heu de patir per res. He investigat una mica la universitat i…

—Doncs jo crec que és un tema que hem de discutir el Bastiaan, l’Ignac i jo —li vaig etzibar, girant-me i mirant-la de través—. Com a família.

—Com a família? —va inquirir ella, aixecant una cella.

—Sí, com una família. Que és el que som.

—És clar —va rondinar ella amb un mig somriure—. Ep, som al 1987, no? Res de judicis —es va aixecar i va sortir de la cuina, dirigint-se novament al dormitori però assegurant-se d’esbullar els cabells a l’Ignac tot passant. També s’hi podia haver pixat, per marcar el territori.

—Déu meu —vaig deixar anar entre dents quan va haver marxat.

—Què? —va preguntar l’Ignac.

—«Res de judicis» —vaig repetir—. Què et sembla que volia dir amb això?

—No volia dir res, Cyril —va replicar.

—I tant que sí —vaig insistir—. Però tu no ho vols veure.

—Per què no t’agrada? —em va preguntar, amb els ulls a vessar d’infelicitat, ja que no suportava la confrontació ni la negativitat. Era una persona inexorablement amable.

—Perquè és prou gran per ser la teva mare, ara ves.

—No és prou gran per ser la meva mare ni de bon tros.

—Doncs una germana molt més gran. O una tieta jove. Per no comentar que és la teva professora.

—No és la meva professora! Treballa en un departament completament diferent!

—M’és igual. No és gens professional.

—Em fa feliç.

—Et fa de mare.

—Tu també.

—Però jo hi tinc dret —vaig recalcar—. Em trobo en loco parentis.

Va somriure i va gronxar el cap.

—Hi ha una part d’ella que no vols veure.

—La que no va pel món seduint estudiants?

—Ja t’ho he dit: no soc alumne seu —va protestar ell—. Quantes vegades?

Vaig descartar el comentari amb un gest de la mà. Tot això era retòrica, en opinió meva. Sabia què volia dir-li però no estava segur de si ho sabria expressar correctament. No volia que l’Ignac s’enfadés amb mi.

—No t’has fixat en la manera com ens mira a mi i al Bastiaan? —vaig insistir—. La manera com ens parla?

—No especialment —va replicar—. Per què, què ha dit?

—No és res concret —vaig fer.

—Així que no t’ha dit res? Comences a imaginar coses?

—No respecta el que nosaltres tenim a casa —vaig remarcar—. El que nosaltres tres som.

—És clar que sí —va protestar l’Ignac—. Sap tot el que heu fet per mi. I ho respecta.

—Es pensa que hi ha alguna cosa impròpia en la manera com et vam acollir.

—No és veritat.

—Gairebé m’ho ha dit així mateix! Què en sap ella, exactament? —li vaig preguntar—. Del teu passat, vull dir.

Va arronsar les espatlles.

—Ho sap tot —va xiuxiuejar.

—Tot no, espero —vaig exclamar, acostant-me a ell i notant que el cor se’m parava un moment.

—No, és clar que no —va rondinar ell, sacsejant el cap—. Allò… no.

Dels esdeveniments ocorreguts abans de la fi de la nostra estada a Amsterdam, no en parlàvem mai entre nosaltres tres. Formaven part del passat comú, un assumpte sobre el qual potser reflexionàvem en privat de tant en tant, però que no comentàvem mai en veu alta.

—Però, de mi, sí que sap coses —va remarcar—. Què era jo. Què vaig fer. No m’avergonyeixo de res.

—I no tens per què. Però hauries de vigilar a qui li parles d’aquella època. Quan la gent sap gaires coses de la teva vida, ho poden utilitzar en contra teu.

—No m’agrada guardar secrets —va puntualitzar.

—No es tracta de guardar secrets —vaig insistir—. Sinó de mantenir una certa reserva. Es tracta de privacitat.

—Però, per quin motiu? Si tinc una certa intimitat amb algú, Cyril, em pot preguntar el que vulgui sobre la meva vida, i aquells temps formen part de la meva vida. Si allò molesta, pot seguir el seu camí, no m’importa. Però no diré mai ni una mentida sobre qui soc i què vaig fer.

No pretenia ser cruel, això em constava. Sabia ben poca cosa sobre el meu passat i totes les mentides que havia dit durant els anys de joventut, per no dir res dels perjudicis que havia causat a tanta gent. I jo volia que això continués així.

—Si de veritat vols anar a Dublín —vaig dir—. Si vols veure el Trinity College i esbrinar si seria un lloc adequat, potser jo t’hi podria acompanyar —la idea m’aterria lleugerament, però l’hi vaig proposar a pesar de tot—. Hi podríem anar tots tres.

—Tu, jo i l’Emily?

—No: tu, jo i el Bastiaan.

—Bé, potser sí —va remugar, desviant la mirada—. No ho sé. De moment, només és una idea i res més. Potser no en sortirà res. Potser al capdavall em quedaré als Estats Units. Encara falta una temporada fins que hagi de prendre la decisió.

—D’acord —vaig acceptar, sense ganes de pressionar-lo—. Però pren la decisió tu sol, d’acord? Sense que ningú et pressioni.

—I mentrestant intentaràs avenir-te una mica més amb l’Emily? —em va demanar.

—Ho puc provar —vaig concedir-li ple de dubtes—. Però ha de deixar de dir-me senyor Avery. Em farà parar boig, collons.

Pacient 630

La pacient a qui m’agradava més fer companyia era una senyora d’uns vuitanta anys anomenada Eleanor DeWitt, que s’havia passat la major part de la vida anant i venint de l’illa de Manhattan als salons de debat polític de Washington DC, i estiuejant a Monte Carlo o la costa d’Amalfi. Hemofílica de naixement, va descobrir que estava infectada de la sida després d’una transfusió equivocada en què li van posar sang contagiada. A pesar de tot, s’havia agafat la desgràcia amb serenitat, no es queixava mai i declarava que, si no hagués estat la sida el que se l’enduria, hauria estat el càncer o un atac de cor o un tumor cerebral, afirmació que podia ser certa, naturalment, però no sé pas si trobaríem gaire gent que compartís el seu estoïcisme. Quan era una nena, el seu pare s’havia presentat sense èxit per a governador de Nova York (dues vegades), i entre una campanya i l’altra havia guanyat una fortuna en la construcció. Havia debutat com a actriu a la dècada del 1920 i, segons em va explicar, s’havia relacionat amb una multitud de gent enginyosa i divertida: escriptors, artistes, ballarines, pintors i actors.

—És clar que la majoria eren fades com tu, rei —em va dir un dia mentre li peixia grans de raïm, com si ella fos l’Elizabeth Taylor a Cleòpatra i jo el seu Richard Burton. Estava estirada al llit de l’hospital, amb una pell prima més enllà del que és natural, gairebé transparent, i la sang contaminada se li veia resseguint el curs de les venes. Duia una perruca rossa enorme per amagar les crostes i ferides de sota, moltes de les quals també tenien rèplica al cos—. Si ho sabré jo —va afegir—. Em vaig casar amb tres.

Em vaig posar a riure, per més que jo també m’hi hagués trobat. Era una d’aquelles velles doyennes que ningú s’esperava trobar sinó a les pel·lícules, i la idea de veure-la passejant pel passadís d’una església vestida de núvia mentre l’esperava un marit homosexual aterrit (tres vegades) no tenia preu.

—La primera vegada —em va explicar, tirant el cap enrere sobre el coixí— només era una noia, vaja. Disset anys. Però quina noia més guapa, Cyril! Si veiessis fotos meves d’aquella època, et prometo que et desmaiaries. La gent deia que era la noia més guapa de Nova York. El pare, que treballava en el formigó, volia una aliança amb la família O’Malley (els O’Malley de l’acer per ser precisos, no pas els del tèxtil), de manera que bàsicament em va vendre com un bé moble a un seu amic que tenia un fill idiota que no volia ningú més. Es deia Lance O’Malley III. Disset anys, igual com jo. Sang irlandesa, igual com tu. El pobre noi gairebé no sabia llegir i, en comptes de cervell, tenia el cap ple de plomes. Però era una preciositat, això l’hi concedeixo. Totes les noies anaven boges per ell, sempre que no obrís la boca. La majoria de les seves converses giraven entorn de si hi havia àliens vivint a l’espai exterior. No tenen pas per què viure allà, li vaig dir. Ja n’hi ha prou a la terra, però ell era massa espès per captar què volia dir. La nit de noces, després del banquet, me’l vaig endur al llit i no em fa res admetre que em delia per experimentar el que havia de succeir a continuació, però, quan em vaig treure les calces, el pobre noi es va posar a plorar. Jo no sabia què havia fet malament, així que també em vaig posar a plorar. Per tant, tots dos ens vam passar la nit plorant sobre el coixí. L’endemà al matí, vaig esperar que dormís com un soc i li vaig treure els pantalons delicadament i em vaig enfilar damunt seu, però es va despertar i es va espantar tant que em va etzibar un cop de puny a la cara i vaig caure del llit. El Lance se sentia fatal, per descomptat, ja que no tenia ni una engruna de violència dins seu, i quan vam baixar a esmorzar totes dues famílies van fingir ignorar que jo tenia un ull de vellut. Es devien pensar que ens havíem divertit amb jocs salvatges tota la nit! No vam pas tenir tanta sort. En fi, el Lance i jo vam aguantar casats un any i no em va tocar ni una vegada en tot aquest temps, i aleshores un dia vaig confessar al pare que el matrimoni no s’havia consumat mai perquè, la veritat sigui dita, estava a punt de suïcidar-me per culpa de l’angoixa, i allò va ser el final. Tot plegat es va anul·lar i no vaig tornar a veure el Lance O’Malley III mai més. L’últim que en vaig sentir explicar va ser que s’havia enrolat en un mercant. Però això pot ser veritat o no, de totes maneres, així que no ho escampis.

—Però això no et va fer desdir del matrimoni?

—És clar que no! Aleshores la gent ho feia així. Si un marit no funcionava, en buscaves un altre. Tant era qui fos. Continuaves buscant fins que trobaves una parella. Estic segura que hi ha un joc de cartes que funciona igual, si pogués recordar com se’n diu, però aquest coi de malaltia avança ràpidament i estic perdent la memòria. Ara bé, el meu segon matrimoni va ser el més feliç de bon tros. Al Henry li agradaven els nois igual que les noies, i m’ho va explicar tot plegat abans de recórrer el passadís de l’església, de manera que vam acordar que podria divertir-se una mica d’amagat si jo també ho podia fer. Fins i tot compartíem un xicot, de tant en tant. Va, no posis aquesta cara d’estupefacció, Cyril. Era la dècada del 1930, quan la gent era molt més evolucionada que ara. El Henry i jo podíem haver continuat junts francament bé per sempre, però el problema va ser que estava boig i es va tirar de l’edifici Chrysler el dia que feia trenta anys, perquè creia que la seva època més bona ja l’havia viscut. Els cabells se li havien començat a aprimar, pobre noi, i no suportava la idea de les altres indignitats a què l’abocaria l’edat adulta. Quina tragèdia! Me l’hauria pogut estalviar, la veritat. Tot i que ara, quan em miro al mirall, em pregunto si no tenia raó.

—I la tercera vegada? —vaig preguntar-li.

Ella va tombar el cap lentament per mirar per la finestra i el cos, de sobte, li va començar a tremolar en un espasme de dolor. Quan em va tornar a mirar, li havia canviat l’expressió i vaig comprendre que no estava segura de qui era jo.

—Eleanor —vaig murmurar—. Et trobes bé?

—Qui ets, tu? —em va preguntar.

—El Cyril —vaig dir.

—No et conec —va replicar, aviant-me amb un gest—. On és el George?

—Aquí no n’hi ha cap, de George —vaig replicar.

—Ves a buscar el George! —va xisclar, i a continuació va muntar un sidral tan gran que va haver d’entrar una infermera per tranquil·litzar-la.

Finalment, la senyora es va calmar, mentre jo em preguntava si no hauria de marxar i esperar un altre dia, però llavors es va girar de cara amb un somriure afectuós com si no hagués passat res.

—La tercera vegada tampoc no va anar bé —va prosseguir—. Només va durar uns quants mesos. Em vaig casar en secret, en una platja de Mustique, amb un actor de Hollywood famós. Jo estava boja per ell, sincerament, però em sembla que era perquè estava massa acostumada a veure’l allà dalt, a la pantalla de plata. Era força bo al llit, però al cap d’uns quants dies es va avorrir de mi i va tornar amb els seus nois. L’estudi em volia continuar pagant un sou, però la meva autoestima no m’ho va permetre i també ho vam acabar en divorci. No es va ni arribar a saber mai, que ens havíem casat.

—Qui era? —vaig preguntar—. Un actor famós?

—Un actor molt famós —va corroborar ella, indicant-me que m’hi acostés—. Vine i et xiuxiuejaré el nom a cau d’orella.

Em vaig inclinar, però potser em movia massa a poc a poc, ja que em va empènyer enrere de seguida.

—Ah, ets igual que tots els altres, eh que sí? —em va etzibar—. Dius que vens a ajudar-me però et faig tanta por com a tothom. Quina llàstima! Ai, m’has decebut d’una manera esgarrifosa!

—Ho sento —vaig barbotegar—. No volia…

Em vaig tornar a inclinar, però la senyora va aixecar les seves mans plenes de nafres i me les va plantar davant de la cara.

—Ves-te’n —em va manar—. Ves-te’n. Ves-te’n. Deixa’m patir tota sola.

Em vaig aixecar per marxar, convençut que quan hi tornés al cap d’uns dies hauria oblidat l’incident completament, i em vaig dirigir a recepció, on la Shaniqua em va ullar amb aire de sospita, va ficar el seu moneder al calaix de dalt i el va tancar amb tota cura. Vaig telefonar al despatx del Bastiaan per saber si ho tenia bé per marxar abans aquell dia, i em va contestar que encara trigaria una hora, però em va preguntar si el podia esperar.

—És clar —vaig dir—. Ens veurem a la recepció.

Vaig penjar i vaig fer tots els possibles per encetar una conversa trivial amb la Shaniqua, que no en volia saber res.

—No tens res útil per fer? —em va preguntar—. A part de seure aquí i enredar-me.

—Estic esperant el doctor Van den Bergh —vaig contestar—. Em sobra temps. Parla’m de tu, Shaniqua. D’on ets?

—Què coi t’importa, a tu, d’on soc?

—Només vull conversar una mica, res més. Per què sempre vas de groc?

—T’ofèn en algun sentit?

—No, en absolut. En realitat, s’escau que avui porto uns calçotets grocs, jo.

—A mi, m’és ben igual.

—Shaniqua —vaig insistir, assaborint cada síl·laba amb la llengua—. És un nom poc comú.

—I això ho dius tu, el Cyril.

—Touché. No hi ha res per menjar aquí?

Es va girar sobre la cadira i em va clavar la seva mirada assassina.

—No t’han expulsat mai d’un hospital els agents de seguretat? —em va demanar.

—No.

—I vols que continuï sent així?

—Sí.

—Doncs torna amb la Pacient 630. Estic segura que disfrutarà una estona més de la teva companyia. Jo mateixa la trobo terriblement estimulant.

Vaig negar amb el cap.

—Està una mica nerviosa avui —vaig remarcar—. Em sembla que val més que no m’hi acosti. Potser aniré a veure el Philip Danley. És un xicot molt simpàtic.

—Nosaltres aquí no utilitzem mai els noms —em va amonestar—. Ja ho hauries de saber a hores d’ara.

—Però me’l va dir ell —vaig argumentar—. Ell em va donar permís per dir-li així.

—M’és igual. Podria passar algú per casualitat. Els periodistes sempre estan buscant famílies a les quals avergonyir amb…

—D’acord —vaig interrompre-la, aixecant-me—. Aniré a veure el Pacient 563.

—No, no t’ho creguis —va replicar ella—. Es va morir dimarts.

Em vaig tornar a asseure, esbalaït per la manera com m’havia escopit la notícia. Ja havia perdut pacients anteriorment, per descomptat, però el Philip l’havia anat a veure moltes vegades i em queia bé. Ja entenia que la Shaniqua en aquella feina havia de guardar una distància amb les emocions o no podria sobreviure, però també hi havia una cosa anomenada compassió.

—Hi havia algú amb ell? —vaig preguntar, esforçant-me per no revelar l’enrabiada en el to—. Quan va traspassar, vull dir.

—Jo hi era.

—I de la seva família?

Va respondre que no movent el cap a banda i banda.

—No. I tampoc no volien fer-se càrrec del cos. Va anar a parar al crematori de la ciutat. Bé, al departament de sida. ¿Saps que no volen ni que els cadàvers de les víctimes de sida es barregin amb els altres?

—Quins collons —vaig exclamar—. Això és ridícul. Què coi volen que els facin, als morts? ¿I els seus parents, com és que no van venir a visitar-lo, justament llavors que els necessitava més que mai?

—Et penses que és la primera vegada que passa això?

—No, suposo que no, però és despietat, collons.

Vam guardar silenci durant uns minuts i després ella va agafar un informe de la taula i el va fullejar.

—Vols anar a veure algú més o no?

—I tant —vaig dir—. És el millor que puc fer.

—Pacient 741 —em va indicar—. Habitació 703.

Dins el cap, em va sonar una campaneta. Pacient 741. El pacient del qual ens havia parlat el Bastiaan al restaurant del carrer 23. Heterosexual, enrabiat i irlandès. No era la combinació amb la qual em venia més de gust intervenir, en aquell precís moment.

—No podria visitar algú altre? —li vaig demanar—. He sentit dir que és força agressiu.

—No —va contestar—. No pots remenar i triar. Pacient 741, habitació 703. Agafa-ho o deixa-ho. Què carai et passa, Cyril? Aquell home s’està morint. Demostra una mica de compassió.

Vaig posar els ulls en blanc i em vaig rendir; vaig sortir del despatx i vaig enfilar el corredor a poc a poc. Per un moment, em vaig plantejar estalviar-me la visita i anar-me’n tranquil·lament a la cafeteria a esperar el Bastiaan, però la Shaniqua sabia tot el que passava a la setena planta i, si l’enganyava, era probable que no em tornés a deixar entrar mai més.

Em vaig aturar un moment davant de l’habitació 703, inspirant profundament com feia sempre quan anava a veure un pacient nou per primera vegada. No sabia mai fins a quin punt els havia afectat la malaltia; podien tenir una aparença fràgil però sense marques, o simplement devastada. I no volia que la meva reacció se’m revelés a l’expressió de manera ofensiva en cap cas. Vaig obrir la porta lentament i vaig espiar a dins. Les cortines estaven tancades i, com que el capvespre ja queia, a l’habitació la fosca era considerable, però encara vaig poder distingir l’embalum de l’home, estirat sobre el llit, i sentir la seva respiració feixuga i treballosa.

—Hola? —vaig murmurar—. Estàs despert?

—Sí —va xiuxiuejar després d’una pausa—. Entra.

Vaig passar i vaig tancar la porta darrere meu.

—No et volia molestar —vaig començar—. Soc un voluntari de l’hospital. Tinc entès que no tens gaires visites i m’he preguntat si t’agradaria una estona de companyia.

No va dir res durant un moment, i llavors, en to angoixat, va dir:

—Ets irlandès?

—Ho era, molt temps enrere —vaig contestar—. Però no hi he tornat des de fa molts anys. ¿M’han dit que tu també ho ets?

—La teva veu… —va mormolar intentant aixecar el cap del llit, però l’esforç es va demostrar excessiu per a ell i es va tornar a ensorrar amb un gemec.

—No et turmentis —li vaig aconsellar—. ¿Puc obrir les cortines, però, perquè entri una mica de llum? Et molesta?

—La teva veu —va repetir, i em vaig preguntar si la malaltia li havia devorat tant el cervell que no em diria res coherent. Amb tot, havia decidit asseure’m a parlar amb ell i em disposava a fer-ho. Ni em va donar permís ni me’l va negar, pel que fa a les cortines, així que em vaig acostar a la finestra i les vaig descórrer, llambregant els carrers de Nova York allà baix. Els taxis grocs circulaven amunt i avall fent sonar el clàxon i la vista entre els gratacels em va embadocar un minut. No m’havia enamorat mai d’aquesta ciutat (fins i tot al cap de set anys, encara tenia el cap a Amsterdam i el cor a Dublín), però en alguns moments, com aquell, comprenia que altres persones ho fessin.

Em vaig girar d’esquena, mirant el pacient, i els nostres ulls van coincidir durant un instant de reconeixement que em va provocar una esgarrifança tan intensa per tot el cos que em vaig veure obligat a posar una mà a l’ampit de la finestra per recobrar l’equilibri. No era més gran que jo, però era completament calb, a part d’uns quants flocs de cabells patèticament enganxats a la clepsa. Tenia les galtes enfonsades, igual que els ulls, i uns ovals foscos d’un color lila vermellós formant una nafra repugnant que li resseguia la barbeta i cap a sota el coll. Se’m va ocórrer una frase, una cosa que la Hannah Arendt havia dit una vegada sobre el poeta Auden: que la vida havia revelat en el seu rostre les fúries invisibles del cor.

Semblava que tingués cent anys.

Semblava un home que s’hagués mort ja feia uns quants mesos.

Semblava una ànima patint un turment pur.

Però a pesar de tot el vaig reconèixer. Tantes alteracions que la malaltia li havia provocat al cos i a la cara, en altra hora preciosa, i a pesar de tot l’hauria reconegut a qualsevol lloc.

—Julian —vaig dir.

Qui és el Liam?

Vaig deixar un missatge a la Shaniqua, demanant-li que comuniqués al Bastiaan que ja el veuria a casa més tard, i em vaig escapar ràpidament de l’hospital sense ni aturar-me a recollir l’abric, corrent en direcció oest en estat de xoc, per acabar, encara no sé com, assegut en un banc a prop del llac de Central Park. Feia fred i m’adonava que la gent em mirava de reüll, dient-se que devia ser boig per anar amb roba d’estiu en un dia tan fred, però encara no podia tornar. Només havíem tingut temps perquè jo pronunciés el seu nom esbalaït, i perquè ell xiuxiuegés el meu en resposta, i abans d’adonar-me’n ja sortia corrent de l’habitació i recorria veloçment el passadís, convençut que si no arribava aviat al carrer per respirar aire fresc em desmaiaria. Havien transcorregut catorze anys des que ell s’havia assabentat que la nostra amistat s’havia fonamentat en un simple engany per part meva, i aquelles havien de ser les circumstàncies cruels de la nostra retrobada. A la ciutat de Nova York. En una habitació d’hospital. On el meu amic més antic es moria de sida.

Vaig recordar que, des de bon principi, no s’havia preocupat mai per la salut sexual. Era cert que la situació al llarg dels anys seixanta i setanta era diferent de la del 1987, però jo tenia la sensació que el Julian s’havia comportat de manera especialment cavalleresca durant la joventut, com si es considerés invencible. Com s’ho havia fet per no deixar prenyada mai cap noia, per a mi era un misteri, però aleshores se’m va ocórrer que potser ho havia fet i jo simplement no ho havia descobert. Podia tenir tota una banda de criatures, pel que jo sabia. Malgrat tot, no m’havia imaginat mai que un dia pogués contagiar-se d’una malaltia que no sols li posaria la vida en perill, sinó que el portaria a un final prematur. No el podia pas jutjar sense enfrontar-me amb la meva hipocresia, naturalment. Al capdavall, jo havia estat tan promiscu quan era un jovencell que havia tingut molta sort de no agafar cap porqueria. Si hagués estat vint anys més jove i la meva eclosió sexual s’hagués produït quan començava la crisi de la sida, tenia pocs dubtes que m’hauria abocat al risc en totes les situacions atzaroses en què havia tingut relacions amb desconeguts. Com havíem arribat a això, em vaig preguntar? Tots dos érem de mitjana edat, però en altre temps havíem estat adolescents alegres que havien gavanyat bona part de la vida. Jo havia malbaratat la dècada dels vint anys en un intent covard d’oferir una façana enganyosa al món, i ara el Julian havia desaprofitat per la seva falta de condícia un tram de vida que podria haver arribat als quaranta anys.

Mirant altre cop l’aigua, vaig notar que se m’engreixaven les llàgrimes darrere els ulls, i vaig recordar que el Bastiaan, durant aquell sopar, ens havia comentat que el Pacient 741 no volia que la seva família sabés què li passava, a causa de l’estigma particular amb què la infecció es rebria a Irlanda. De manera que l’Alice, que adorava el seu germà gran, no en sabia res, d’aquella malaltia.

Va venir una dona a preguntar-me si em trobava bé, un fet insòlit a Nova York, on als desconeguts ploramiques normalment se’ls ignorava perquè s’espavilessin sols, però jo no estava en condicions de conversar, i em vaig limitar a aixecar-me i marxar. No sabia ben bé on anava, però els peus, qui sap com, em van portar de tornada al carrer 96, a l’hospital Mount Sinai, i quan vaig sortir de l’ascensor a la setena planta vaig agrair que no fos encara pitjor, ja que la Shaniqua no era a la seva taula, i això em permetia tornar lliurement a l’habitació 703 sense haver de contestar cap pregunta.

Aquesta vegada, no vaig dubtar ni trucar sinó que vaig entrar de dret, tancant la porta darrere meu. Les cortines encara estaven descorregudes, tal com les havia deixat jo, i el Julian tenia el cap girat d’esquena a mi per veure el que pogués bo i estirat allà. Es va moure lleument sobre el llit per clissar qui havia entrat a l’habitació i, quan em va veure, a la cara se li va manifestar un moment una mescla d’angoixa, vergonya i alleujament. Vaig agafar una cadira i em vaig asseure al seu costat, d’esquena a la finestra, sense dir res i amb els ulls fixos a terra, esperant que ell parlés primer.

—Em preguntava si tornaries —va xiuxiuejar al final, amb la veu rogallosa per falta d’ús—. He suposat que sí. Abans, no podies estar mai gaire temps lluny de mi.

—D’allò ja fa molt —vaig remarcar.

—Espero no haver perdut ni un gram del meu atractiu —va declarar, i aquell mig somriure seu em va arrancar una rialleta.

—Em sap greu haver marxat d’aquella manera —em vaig disculpar—. Ha estat un xoc, és clar. Tornar-te a veure després de tants anys. I aquí, precisament. M’hauria d’haver quedat.

—En fi, en tens tot un registre, de desaparicions sense dir ni piu, no?

Vaig assentir. Era evident que aquell tema havia de sorgir un dia o altre, però jo no em sentia a punt, no pas encara.

—Necessitava prendre l’aire —em vaig justificar—. He anat a passejar.

—Al carrer 96? —em va qüestionar—. Cap on?

—He anat fins a Central Park. Et molesta que hagi tornat?

—Per què m’hauria de molestar? —em va demanar, arronsant les espatlles fins on li era possible, i quan va separar els llavis vaig poder copsar que les dents, que en altre temps tenia d’un blanc espectacular, se li havien tornat grogues i irregulars. A la filera inferior, com a mínim li’n faltava una, i les genives mostraven un to rosa blanquinós—. La veritat és que jo m’he quedat tan xocat en veure’t a tu com tu en veure’m a mi. M’he alegrat de tenir una estona per processar-ho. El que passa és que no puc marxar cap al carrer tan fàcilment com tu.

—Ah, Julian —vaig exclamar, cedint a l’imperi de les emocions mentre enterrava la cara entre les mans perquè no em veiés la pena a la cara—. Què et va passar? Com és que has acabat aquí?

—Què et podria dir? —va mormolar calmosament—. Sempre vas saber com era jo. Follava pertot. En vaig fer una carrera. Suposo que la vaig ficar en un forat de massa, i que el meu comportament degenerat al final em va passar factura.

—Em pensava que el degenerat era jo.

—Sí, com vulguis.

Hi havia pensat moltíssimes vegades, en ell, al llarg dels darrers catorze anys, a vegades amb amor i a vegades amb ràbia, però la veritat era que, després de conèixer el Bastiaan, el seu record s’havia començat a esvair, cosa que abans no hauria imaginat mai que pogués succeir. Ara era adult i m’havia adonat que, per més que en altre temps l’estimés (i l’havia estimat molt), no es podia ni comparar amb l’amor que havia experimentat amb el Bastiaan. Havia permès que un enamorament es convertís en una obsessió. M’havia envanit amb la idea de la seva amistat, amb la consciència del seu atractiu, i amb la seva habilitat única per embruixar tothom qui s’hi acostava. Però el Julian no havia correspost mai als meus sentiments. Potser li agradava, potser es preocupava per mi com un germà, però mai no m’havia estimat sentimentalment.

—Així que vius a Nova York? —em va preguntar al final, trencant el silenci.

—Sí —vaig respondre—. Ja fa set anys aproximadament.

—No m’hauria imaginat mai que et trobaria aquí. No sé per què, però sempre havia cregut que vivies en un poblet anglès ensopit. Fent de mestre d’escola o alguna cosa per l’estil.

—De manera que pensaves en mi? Durant tants anys?

—És clar que sí. Difícilment et podia oblidar. Ets metge, és aquesta la qüestió? Això és un canvi seriós en la vida d’algú.

—No, res d’això —vaig remugar, negant també amb el cap—. Només soc un voluntari. El meu company sí que és metge. Treballa aquí a Mount Sinai. Quan el vaig conèixer, la seva especialitat eren les malalties de transmissió sexual, i suposo que devia ser l’home indicat en el moment i en el lloc adequat, perquè quan va esclatar aquest problema tothom requeria els seus serveis. De tota manera, coneixem molta gent gai aquí a Nova York, naturalment, i quan van començar a morir amics nostres em va començar a afectar també a mi. Em vaig interessar per com anaven les coses, i què podia fer per ajudar. I vaig descobrir que moltes víctimes es veien abandonades per la família, per la vergonya horrible del que els havia passat. Per això ara soc aquí.

—T’has convertit en una bona persona —va rondinar—. Estrany, tenint en compte que abans eres tan egoista.

—No té cap relació amb allò —vaig contraatacar apassionadament—. No se sent a parlar mai que un malalt de càncer s’hagi vist abandonat per la família, però amb les víctimes de la sida passa contínuament. I per això vinc aquí un parell de cops per setmana a visitar pacients i parlar amb ells una estona, i a vegades vaig a la biblioteca i els porto un llibre, si els ve de gust. Em fa l’efecte de tenir un objectiu.

—I el teu company —va dir, tot i que la paraula se li va enganxar una mica a la gola en pronunciar-la, i jo estava segur que, si hagués tingut més energia hauria aixecat les mans i hauria dibuixat unes cometes a l’aire amb els dits—. ¿Així que al final vas trobar un company?

—Naturalment que sí. Resulta que jo també em mereixia una mica d’amor, fet i fet.

—Ningú va dir mai el contrari. Si ho recordo correctament, hi havia persones que t’estimaven molt quan vas abandonar Dublín. Molta gent, fins i tot jo mateix.

—Sí —vaig rondinar—. Jo d’això no n’estic tan segur.

—Jo sí. Però, digue’m, quant fa que esteu junts? Tu i el teu company.

—Dotze anys —vaig concretar.

—Impressionant. No crec haver estat amb una mateixa noia ni tan sols dotze setmanes. Com ho pots suportar?

—No és gens difícil perquè l’estimo —vaig afirmar—. I ell a mi també.

—Però no te’n canses?

—No. Tan estranya et resulta aquesta idea?

—Doncs, sí, sincerament —em va mirar de fit a fit un instant, com si intentés comprendre què es devia sentir en la meva situació, i al final només va sospirar, com si es rendís—. Com es diu, parlant de tot? —em va demanar.

—Bastiaan —vaig contestar—. És holandès. Vaig viure a Amsterdam una temporada i ens vam conèixer allà.

—I sou feliços?

—Sí —vaig corroborar—. Molt feliços.

—Vaja, et felicito —va recalcar amargament, i vaig remarcar que se li havia enfosquit l’expressió mentre pronunciava les paraules. Va llambregar cap al capdamunt de l’armariet, on hi havia una ampolla d’aigua amb un tap travessat per una canyeta—. Tinc set —va dir—. Dona-me-la, vols?

Vaig agafar l’ampolla i l’hi vaig sostenir arran dels llavis, i ell va necessitar tota la seva força per xuclar l’aigua per la canyeta fins a la boca. Veure que li costava tant em va entristir. Després de dos o tres glops, es va tornar a ensorrar sobre el coixí exhaust, respirant amb dificultat.

—Julian —li vaig dir, deixant l’ampolla on era per agafar-li la mà, però la va apartar ràpidament.

—No soc gai, saps —va declarar abans que jo pogués dir res—. No m’ho va pas contagiar un tio, això.

—Ja ho sé —vaig assegurar-li, perplex que fins i tot en un moment així fos tan important per a ell asseverar la seva heterosexualitat—. Probablement ho sé més bé que ningú. Però quina importància té, ara ja?

—T’ho dic de debò —va insistir—. Si això s’arriba a saber, no vull que ningú vagi pel món pensant que follava amb homes d’amagat. Ja és prou dolent haver enxampat la vostra malaltia…

—La meva malaltia?

—Ja saps què vull dir.

—La veritat és que no.

—Si la gent d’allà a casa sabés què he agafat, la seva opinió de mi no seria mai més la mateixa.

—Què se te’n dona del que la gent pensi de tu? Abans t’era igual.

—Això és diferent —va persistir—. Abans no m’havia importat mai què feia la gent. Podien anar i follar-se un senglar, per a mi. Perquè no m’afectava. Fins ara.

—Escolta’m, es tracta d’una epidèmia —vaig aclarir—. Afectarà persones de tot el món. Si no troben una cura aviat, no sé pas què passarà.

—En fi, jo no hi seré pas per veure-ho —va rondinar.

—No diguis això.

—Fixa’t en mi, per l’amor de Déu, Cyril. No em queda gaire temps. Noto com la vida se m’esmuny del cos d’hora en hora. Els metges m’han dit el mateix, d’altra banda. Em queda una setmana com a màxim. Probablement menys.

Em vaig adonar que em posava a plorar, però vaig fer unes quantes inspiracions profundes. No volia mostrar-me patètic davant d’ell, i a més tenia la impressió que s’enrabiaria amb mi, si revelava un excés d’emoció.

—Els metges no ho saben pas tot —vaig observar—. A vegades hi ha persones que allarguen molt més…

—Suposo que n’has conegut unes quantes, aleshores —va apuntar.

—Unes quantes, què?

—Persones amb aquesta…, cosa.

—Unes quantes, sí —vaig admetre—. Tota aquesta planta de l’hospital està reservada als pacients de sida.

Es va esgarrifar lleument quan vaig pronunciar la paraula.

—Em sorprèn que no tingueu els Village People sonant als altaveus tot el dia. Tothom se sentiria com a casa.

—Ves a la merda, Julian —vaig exclamar, sorprès per una riallada que em va sortir de cop, i ell em va mirar angoixat, com si l’amoïnés que pogués tornar a marxar, però no va dir res—. Ho sento —vaig remugar finalment—. Però la veritat és que no pots parlar així. No pas aquí.

—Jo puc parlar com em ve de gust —va protestar—. Soc dins un hospital ple de marietes que es moren d’una infecció de marietes, i algú es va descuidar d’explicar a Déu que jo soc normal.

—No recordo pas que tinguessis gaire temps per a Déu quan érem més joves. I deixa de dir-ne marietes. Em consta que en el fons no ho penses.

—Aquest és el problema de tenir un amic íntim que em coneix tan bé. No puc ni fer-me l’amargat sense que m’ho retreguis. Amb tot i amb això, Nova York no és el pitjor lloc per bufar l’espelma. Molt millor aquí que a Dublín.

—Jo enyoro Dublín —vaig reconèixer, traient-me les paraules de la boca abans de tenir ocasió de reflexionar si eren veritat o no.

—I doncs què hi fas, aquí? Què et va dur als Estats Units, parlant de tot?

—La feina del Bastiaan —vaig precisar.

—M’hauria imaginat que preferiries Miami. O San Francisco. És allà on van a viure tots els mariques, eh que sí? Això he sentit dir.

—Pots continuar insultant-me si creus que et farà sentir millor —vaig replicar suaument—. Però no crec que et faci gaire bé a la llarga.

—Que et donin pel sac —va exclamar, sense gaire passió en la inflexió—. I deixa de perdonar-me la vida, tros de merdós.

—No ho faig pas.

—Mira, de totes maneres no pots pas fer res per ajudar-me. Què has fet pels altres pacients que visites? ¿Els has ajudat a trobar la pau interior abans d’anar a trobar el creador? ¿Els has posat un braç a l’espatlla i els has cantat una cançoneta de bressol, mentre s’extraviaven en la inconsciència? Bé, agafa’m la mà, doncs, si vols. Ajuda’m a sentir-me més bé. Què t’ho impedeix?

Vaig abaixar els ulls cap a la seva mà esquerra, que descansava sobre el llit al meu costat. Una via intravenosa s’infiltrava per la vena central, tapada amb una tireta blanca grossa. La pell del voltant de la bena era grisa i, al tou del palmell, entre el polze i l’índex, cridava l’atenció una nafra d’un vermell brillant, com si s’hagués escaldat. Tenia les ungles mossegades fins a la carn viva, i el poc que en quedava es veia ennegrit. Vaig allargar la mà de totes maneres, però en el mateix moment en què la meva pell va tocar la seva, va apartar la mà.

—No —va dir—. No ho desitjaria ni als meus pitjors enemics. Tu inclòs.

—Per l’amor de Déu, Julian, no em puc pas contagiar per agafar-te la mà.

—No em toquis i punt.

—I ara som enemics de debò? —li vaig demanar.

—No som amics, això segur.

—Doncs ho havíem estat.

Em va mirar i va enxiquir els ulls, i vaig reparar que cada vegada li resultava més difícil parlar. La mala lluna l’estava deixant exhaust.

—Però en realitat no ho érem, eh que no? —va grunyir—. No pas de veritat. Tota la nostra amistat era una mentida.

—No, això no —vaig protestar.

—Que sí. Eres el meu millor amic, Cyril. Em pensava que ho seríem tota la vida. T’admirava molt.

—Això no és cert —vaig negar, sorprès per les seves paraules—. Era jo qui t’admirava. Tu eres tot el que jo volia ser.

—I tu també —va insistir ell—. Eres amable i considerat i decent. Eres el meu amic. Almenys això em pensava. No vaig mantenir el contacte amb tu durant catorze anys perquè volgués algú que em seguís com un cadell. Era perquè m’agradava estar amb tu.

—La meva amistat era genuïna —vaig afirmar—. No podia evitar sentir el que sentia. Si t’ho hagués explicat…

—Aquell dia a l’església, quan vas intentar saltar damunt meu…

—No vaig intentar saltar damunt teu —vaig objectar.

—I tant que sí. I vas dir que havies estat enamorat de mi des que érem nens.

—No sabia què em deia —vaig replicar—. Escolta’m, era molt jove. I inexpert. I tenia por del món on m’estava ficant.

—O sigui que ara em dius que t’ho vas inventar tot? —em va qüestionar—. Que no senties allò per mi en absolut?

—No, és clar que no. Sentia tot allò per tu. Encara ho sento. Però no era pas per això que era el teu amic. Era el teu amic perquè al teu costat era feliç.

—I perquè volies follar-me. En fi, em jugaria alguna cosa que ara ja no voldries follar-me, eh que no?

Em va esgarrifar l’amargor amb què ho va dir, i encara més perquè era veritat, naturalment.

Quantes vegades, a l’adolescència i més endavant, havia tingut fantasies amb ell, imaginant-me com seria si poguéssim estar junts, si el pogués atreure fins al meu pis, emborratxar-lo i confiar que, en un moment de debilitat en què no hi havia cap noia per satisfer-lo, m’abracés a mi. Centenars, probablement. Milers. Difícilment podia negar que una proporció considerable de la nostra amistat estava, almenys per part meva, basada en una mentida.

—No podia evitar sentir el que sentia —vaig repetir.

—M’ho podies haver explicat —va insistir ell també—. Molt abans. Ho hauria entès.

—De cap manera —vaig protestar—. Em consta que no. Ningú ho entenia aleshores. No pas a Irlanda. Ser gai a Irlanda encara avui en dia és il·legal, per l’amor de Déu, n’ets conscient, d’això? I som al 1987, no pas al 1940. No ho hauries entès. Ara dius això però perquè ara és ara. Aleshores, no ho hauries entès —vaig reiterar.

—Vaig anar a un grup dels vostres —va apuntar, aixecant una mà per fer-me callar—. Quan em van diagnosticar el VIH. Vaig acudir a un grup a Brooklyn dirigit per un capellà, i dins la sala hi havia vuit o nou individus, tots en diferents estadis de la malaltia, i si un semblava a prop de la mort, el del seu costat encara més, i s’agafaven de les mans i compartien històries sobre quan follaven amb desconeguts en banys públics i saunes, i quan sortien a buscar rotllo i tota aquella merda, i vaig mirar al voltant i, vols que et digui una cosa, em sentia completament marejat només de veure que havia arribat a anar a un lloc així, pensant que pogués tenir res en comú amb cap d’aquells degenerats.

—I per quin motiu ets tan diferent, tu? —el vaig increpar—. Tu et follaves qualsevol noia que es posés per davant.

—És absolutament diferent.

—Com? Explica-m’ho.

—Perquè això és… normal.

—Quins collons, normal —vaig exclamar—. Em pensava que eres una mica més original que tot això. ¿No se suposava que eres el rebel de la colla?

—No ho vaig declarar mai, jo, això —va argumentar, mirant d’incorporar-se—. M’agradaven les noies i punt. Tu no ho entendries.

—Tu et vas tirar un pilot de noies. Jo, un pilot de nois. I què?

—És diferent —va insistir, gairebé escopint els mots.

—Calma’t —li vaig aconsellar, llambregant un dels monitors connectats al seu cos—. T’està pujant massa la pressió sanguínia.

—A la merda la meva pressió sanguínia —va esclatar—. Potser em podrà matar abans que la malaltia. El cas és que, assegut allà a Brooklyn mentre el capellà ens abocava els seus tòpics i ens deia que havíem de fer les paus amb el món i amb Déu mentre encara érem vius, vaig mirar els altres membres del grup al voltant i, vols saber una cosa, semblava com si els fes feliços, el fet de morir-se. Allà els tenies, compartint somriures i mostrant-se les nafres i les cicatrius i la decoloració de la pell, mentre parlaven dels nois que s’havien follat al lavabo d’un club de marietes, i jo em moria de ganes d’estampar-los contra la paret, un rere l’altre, i esclafar-los la cara. Alliberar-los de la seva desgràcia per sempre. No hi vaig tornar mai més. Tenia ganes de posar una puta bomba en aquell lloc. T’adones de la ironia d’aquesta situació, no? —va apuntar al final després d’una pausa prolongada, durant la qual em va semblar que es debatia per aconseguir un cert control de les emocions.

—Què? —li vaig preguntar—. Quina és la ironia?

—Doncs que per lògica hauria de ser a l’inrevés, no? —em va demanar—. Tu hauries d’estar ajagut en aquest llit podrint-te per dins, i jo hauria de seure al teu costat, mirant-te amb ulls de cadell trist i preguntant-me on aniré a sopar quan finalment pugui fotre el camp d’aquesta puta habitació.

—No és pas això el que jo penso —vaig replicar.

—És clar que sí.

—No, et dic que no —vaig insistir.

—En què penses, doncs? Perquè em consta que és justament el que pensaria jo, si fos al teu lloc.

—Penso que tant de bo poguéssim retrocedir en el temps, tots dos, i fer les coses més bé o almenys diferent. A tots dos ens ha destrossat la nostra pròpia manera de ser, no te n’adones? De debò, Julian, a vegades voldria haver nascut eunuc, collons. Hauria tingut una vida molt més fàcil. I si no vols que jo em quedi aquí, què et semblaria que vingués algú que t’estimis? On és la teva família? Per què no els expliques què passa?

—Perquè no vull que ho sàpiguen. De totes maneres, ja gairebé no queda ningú viu. La mare es va morir ja fa molt temps. El Max fa uns quants anys.

—No! Com?

—Atac de cor. I a part d’ells només quedaven l’Alice i el Liam, i no vull que la meva germana en sàpiga res, de tot això.

—Em preguntava quan sorgiria el seu nom —vaig apuntar tímidament—. En podem parlar, d’ella?

Em va oferir un somriure amarg.

—Podem —va afirmar—. Però vigila què dius. Puc trobar-me ajagut en un llit d’aquest hospital, però tot i així no hi ha ningú en tot el món a qui m’estimi més que a ella.

—El que li vaig fer tant anys enrere —vaig exhalar—, va ser terrible. No cal que m’ho diguis. És una cosa amb què hauré de viure sempre més. Em detesto, per aquell acte.

—No, ni de bon tros. Això només és el que diu la gent.

—Et dic que sí.

—En fi, almenys tu t’has disculpat —va reconèixer—. Vull dir quan després li vas escriure i et vas sotmetre a la seva clemència i li vas demanar perdó per haver-la humiliat davant de tres-centes persones, incloent-hi el president d’Irlanda, per no dir res d’haver-li arruïnat la vida per complet. El segon individu que li havia fet allò en un parell d’anys. Ah, no, espera, m’estic equivocant, oi? Perquè tu no li vas escriure mai. Només la vas abandonar allà. No vas ser prou home ni per demanar-li que et perdonés. Tot i que sabies què havia suportat abans, quan aquell cabró del Fergus la va deixar plantada davant de l’altar. Ho sabies tot. L’única diferència és que la segona vegada va arribar a l’altar però no va poder acabar el banquet. Per l’amor de Déu, Cyril, com vas poder? No tens gens de decència?

—Tu m’hi vas obligar —li vaig etzibar.

—De cap manera! De què em parles?

—Aquell dia. A la sagristia quan…, quan et vaig explicar els meus sentiments. Em vas forçar a continuar endavant. Ho podia haver aturar llavors mateix… Tots dos podíem fer-ho… però m’hi vas obligar.

—O sigui que m’estàs dient que va ser culpa meva? M’estàs prenent el pèl, mecàgum la puta?

—No, la culpa és meva. Això ja ho sé. En primer lloc, no hauria d’haver permès mai que les coses arribessin tan lluny. No hauria d’haver començat cap mena de relació amb l’Alice. Però ho vaig fer i no ho puc canviar —vaig inspirar profundament, recordant la persona que jo era aleshores—. Vaig pensar que li escriuria —vaig afirmar, posant-me a tremolar en reviure-ho—. De debò que sí. Però em trobava en una situació terrible. A prop del suïcidi, Julian. Ho has de comprendre, necessitava escapar-me, deixar-ho tot i tothom darrere meu. Començar de nou. La simple idea de posar-me en contacte amb l’Alice… No n’hauria estat capaç.

—Perquè ets un cony de covard, Cyril —va exclamar—. I un mentider. Sempre ho havies estat i em jugo el que sigui que encara ho ets.

—No —vaig insistir—. Ja no ho soc. Ara no en tinc cap necessitat. Perquè ja no visc a Irlanda. Puc ser ni més ni menys que la persona que vull ser, ara que ja no formo part d’aquell país.

—Fot el camp —va exclamar, girant-se d’esquena tot d’una—. No pots deixar-me morir en pau? Has guanyat tu, entesos? Tu continues vivint i jo em moro.

—Jo no he guanyat res.

—Has guanyat tu —va repetir suaument—. Així que no t’hi rabegis més.

—Com està ella? —li vaig demanar, negant-me a marxar—. L’Alice, vull dir. Se’n va sortir bé, després? És feliç ara?

—A tu què et sembla? —va remugar—. No va tornar mai més a ser la mateixa. T’estimava, Cyril; ¿ho entens de veritat, això? Tu que aparentment dones tanta importància a la qüestió. I es pensava que tu també l’estimaves. Vull dir que, quan t’hi vas casar, li vas fer aquesta impressió.

—Fa tant temps de tot allò —vaig barbotegar, sacsejant el cap—. Ja ni tan sols no hi penso mai, en aquella època. I ella probablement m’ha oblidat del tot, així que, quin sentit té obrir aquelles velles ferides?

El Julian em va clavar els ulls amb una expressió que suggeria que es moria de ganes d’aixecar-se del llit i matar-me a cops.

—Com et podria haver oblidat? —em va preguntar—. Ja t’ho he dit: li vas arruïnar completament la vida.

Vaig fer una ganyota; sí, devia haver passat molta vergonya i una temporada difícil, l’Alice. Això jo ja ho acceptava, és clar. Però feia molts anys. Jo no era pas una presa tan bona; segur que a hores d’ara ja ho havia superat. I si fos que no, doncs ho hauria d’haver fet. Era una dona adulta, al capdavall. Jo assumia la culpa d’haver-la ferit, però no d’haver-li arruïnat la vida de cap a cap.

—No es va tornar a casar? —li vaig preguntar—. Vaig suposar que ho faria. Era jove i guapa i…

—Com es podia tornar a casar? —em va demanar—. Estava casada amb tu, no te’n recordes? No la vas deixar davant de l’altar, Cyril, la vas deixar durant el maleït banquet al mig del Shelbourne Hotel! Ja havíeu pronunciat la promesa.

—Sí, però segur que el va fer anul·lar —vaig dir notant una sensació d’angoixa creixent dins meu—. Quan va resultar evident que jo no tornaria, segur que va fer anul·lar el matrimoni, no?

—No, no el va fer anul·lar —va replicar ell suaument.

—Però…, per què no? —vaig exclamar—. Escolta’m, volia jugar a ser Miss Havisham la resta de la vida, va ser això? Mira, Julian, aixeco la mà i admeto la meva part de responsabilitat en tot això. Li vaig fer una cosa terrible, a l’Alice, i definitivament no s’ho mereixia. Jo era la part culpable. Un covard. Una merda de cap a peus. Però, com tu has dit, vaig marxar durant el banquet; no havíem arribat ni a la cambra nupcial. Podia haver anul·lat el matrimoni fàcilment, si hagués volgut. Si no ho va fer, jo no en puc pas ser responsable. Va ser la seva decisió.

Em va mirar com si jo fos boig i va obrir la boca per dir alguna cosa, però llavors va tornar a tancar-la.

—Què? —vaig exclamar.

—Res —va respondre.

—Què? —vaig persistir, mirant-lo fixament, segur que m’ocultava alguna cosa.

—Mira, Cyril —va remugar—. Deixa’t de collonades, d’acord? Potser no vas arribar a la suite nupcial, però vas trobar un lloc per enrotllar-te amb ella abans del casament, eh que sí?

M’ho vaig rumiar, confós pel que m’acabava de dir. I llavors vaig recordar aquella nit, un parell de setmanes abans de la boda. «Em sembla que hauries de venir, Cyril. Vine a sopar, ens beurem un parell d’ampolles del millor vi del Max i, ja m’entens, ens ficarem al llit». Una nit en la qual no havia pensat des que s’havia esdevingut. Em vaig haver d’esforçar i tot per recordar-la.

Em va colpir una idea i vaig percebre una esgarrifança que em travessava el cos.

—Qui és el Liam?

—Què? —va exclamar el Julian, que s’havia girat d’esquena i, per la finestra, mirava un cel que s’omplia de núvols a mesura que avançava el vespre.

—Has dit que ja no et quedaven gaires parents —li vaig recordar—. Que el teu pare s’havia mort i que només et quedaven l’Alice i el Liam. Qui és el Liam?

—El Liam —va grunyir el Julian en veu baixa— és la raó per la qual l’Alice no podia fer anul·lar el matrimoni. La raó per la qual havia de continuar casada amb tu i no podia conèixer ningú més. La raó per la qual no va poder trobar la felicitat amb un marit que fos un home de debò. I suposo que ara em diràs que ni tan sols et va passar pel cap que fos possible.

Em vaig aixecar a poc a poc, notant la debilitat de les cames sota el cos. Volia etzibar-li que era un mentider, dir-li que no me’n creia ni una paraula, però a què trauria cap, tenint en compte que m’ho creia mot per mot, ja que, per quin motiu m’hauria d’enganyar, ara? Havia deixat l’Alice prenyada. Al banquet, estava desesperada per parlar amb mi, va insistir repetidament que havia de parlar amb mi en privat, però no li vaig fer cas. Aleshores ja ho devia saber, o almenys intuir, i m’ho volia explicar. Però llavors jo vaig desaparèixer rumb a Europa i no em vaig tornar a posar en contacte mai més amb ningú d’aquella època. De manera que ella havia hagut de suportar aquella vergonya a la Irlanda del 1973, quan una noia no casada i prenyada mereixia una mica més de consideració que una puta, i tothom la tractava en conseqüència. Sempre havia assumit que la meva mare, la mare carnal, no estava casada i m’havia donat en adopció per les dificultats de criar una criatura tota sola als anys quaranta. Però les coses no havien canviat gaire des d’aleshores. ¿Li havia fet jo a l’Alice el mateix que el meu pare a la meva mare?

Però l’Alice a sobre estava casada, i això potser encara era pitjor, perquè sense un anell al dit podria haver trobat un altre home, algú a qui no li importés i eduqués el nen com si fos seu. Però amb l’anell no tenia cap possibilitat. No pas aleshores. No pas en aquella època. No pas a Irlanda.

—No en tenia ni idea —li vaig assegurar—. T’ho juro, ni tan sols se m’havia ocorregut mai.

—Bé, doncs ara ja ho saps —va reblar, temperant el cop de geni—. Probablement no te n’havia d’haver dit res. No tinc cap per a res, aquest és el problema. Deixa-ho córrer, Cyril, vols? Estan bé sense tu. S’han espavilat perfectament sense tu durant tots aquests anys. Ara no et necessiten. Ja és massa tard per implicar-te en les seves vides.

El vaig mirar de fit a fit, sense saber què dir-li. Tenia un fill. De catorze anys. Em vaig aixecar lentament i em vaig dirigir cap a la porta, però abans de traspassar-la vaig tornar a sentir la veu del meu vell amic, més reposada, més espantada, presa del pànic pel final que se li aproximava.

—Cyril —va mormolar—. Si us plau, no…

—Si ella m’ho hagués volgut dir —vaig exclamar, interrompent-lo i reflexionant-hi amb tota cura—, segur que hauria trobat com. Podia haver trobat la manera de localitzar-me.

—O sigui que és culpa seva, és això el que em dius?

—No, em referia a…

—Saps què? Carda el camp d’aquí, vols? —em va etzibar, amb un canvi d’humor melodramàtic instantani—. La vas tractar com una merda i et vas passar la vida dient-me mentides. Encara no entenc per què et concedeixo el meu temps, tenint en compte que me’n queda tan poc. Ves-te’n.

—Julian…

—T’he dit que toquis el dos! —va cridar—. Carda el camp d’una vegada!

L’última nit

La nit de l’11 de maig de 1987, va esclatar una tempesta i la pluja retrunyia contra la finestra, mentre jo, assegut a la meva butaca preferida de l’apartament, llegia un article al The New York Times sobre Klaus Barbie, el Carnisser de Lió, el judici contra el qual acabava de començar a Europa. Davant meu, al sofà, l’Emily s’esforçava tant com podia per incomodar-me, fent un massatge als peus de l’Ignac, i inclinant-se ocasionalment per xuclar l’orella del pobre noi, mentre ell rellegia «Araby», la narració que li agradava més de Dublinesos. Com podia suportar que ella el magregés d’aquella manera, no ho sé pas; semblava un ratolí famolenc obrint-se pas a través d’un patac de formatge.

—No entenc per què la gent s’interessa per aquesta història encara —va remugar, després que jo fes un comentari sobre l’advocat que havien llogat per defensar aquell antic capità de la Gestapo—. Ha plogut tant, ja…

—No, no fa pas tants anys —vaig objectar—. I se suposa que tu ets historiadora, te’n recordes? Com pot ser que no ho consideris interessant?

—Potser si hagués nascut abans de la guerra com tu, m’interessaria més. Però no és el cas. Així que no.

—Jo no vaig néixer abans de la guerra —vaig corregir-la, posant els ulls en blanc—. Com saps perfectament, no vaig néixer fins a l’agost de 1945.

—Força a prop, doncs. Què va fer aquest tio, de totes maneres? Ara és un vell, no?

—Sí, però no per això se l’ha d’eximir de la responsabilitat del que va fer en el passat. I de veritat em vols dir que no ho saps, què va fer?

—Vull dir que… Em sembla que el nom em sona…

—Es va emportar quaranta-quatre nens jueus d’un orfenat a Izieu, per començar —va remarcar l’Ignac, sense alçar els ulls del llibre—. ¿I els va deportar a Auschwitz. On van morir, saps? La gent intel·ligent de veritat ja ho hauria de saber, això.

—D’acord —va acceptar l’Emily, que no volia discutir amb ell com hauria fet amb mi. Em va alegrar captar una nota de disgust en el to de veu de l’Ignac—. Deixa’m mirar aquest diari.

—No —vaig contestar-li—. Encara l’estic llegint.

L’Emily va amollar un esbufec profund, com si jo hagués vingut a aquest món amb l’únic objectiu de turmentar-la.

—En fi, senyor Avery —va remugar després d’un moment—. Encara no t’ha comunicat les novetats, l’Ignac?

—Quines novetats? —vaig inquirir, abaixant el diari i mirant l’Ignac de dret.

—Una altra estona —va replicar l’Ignac de seguida, mirant l’Emily emfàticament—. Quan el Bastiaan també sigui a casa.

—Quines novetats? —vaig repetir, resant perquè no volguessin casar-se o tenir una criatura o fer res que connectés l’Ignac a aquella dona horrible per la resta de la vida.

—Han acceptat l’Ignac —va dir ella.

—On?

—Té una plaça al Trinity College. A la tardor, ens n’anem a Dublín.

—Ah —vaig exclamar, experimentant un accés inesperat d’excitació i angoixa al mateix temps, en sentir el nom de la meva ciutat natal. Em va sorprendre molt comprovar que la meva primera idea fos: «¿Això significa que jo també puc tornar a casa finalment?»—. No sabia que ja haguessis decidit presentar la sol·licitud.

—Bé, no n’estava segur —va rondinar—. Però els vaig escriure una carta i em van contestar, i ens hem trucat unes quantes vegades i diuen que, si la vull, a l’octubre tindran una plaça per a mi. No m’ho havia acabat de rumiar encara. En volia parlar amb tu i el Bastiaan, abans. En privat.

—Però si ja ho hem decidit —va insistir l’Emily, donant-li un copet al genoll—. És el que volem tots dos, te’n recordes?

—No vull apressar-me a fer res del que em pugui penedir.

—Ja has parlat amb ells de les beques? —li vaig preguntar.

—Ah, no hi pateixis —em va increpar l’Emily, que potser intuïa el mateix disgust en el seu nòvio i ho pagava amb mi—. Ningú t’ha demanat diners.

—No em referia pas a això —vaig aclarir.

—És clar que no —va corroborar l’Ignac—. I sí, n’hem parlat. Pel que sembla, hi ha diverses subvencions a les quals puc recórrer.

—Vaja, això són bones notícies —vaig exclamar—. Si estàs segur que és el que vols.

—És el que volem tots dos —va repetir l’Emily—. I, d’altra banda, l’Ignac ja no és un nen. Li aniria bé viure amb gent de la seva edat.

—Però aleshores no viuria amb tu —vaig recalcar.

—Amb algú més pròxim a la seva edat —va rectificar, amb un mig somriure.

—M’hauria estimat més explicar-ho al Cyril i al Bastiaan junts —va aclarir l’Ignac en to suau—. I sols. Com una família.

—Bé, un dia o altre ho havien de descobrir —va apuntar l’Emily—. I el doctor Van den Bergh gairebé no és mai a casa, eh que no? Sempre és a l’hospital.

—No sempre és a l’hospital —vaig protestar—. Ve a casa cada nit. Encara aquest matí l’has vist.

—No, jo no.

—Emily, hem esmorzat junts.

—Ui, als matins no serveixo per a res. Gairebé no em fixo en cap dels dos a aquella hora del dia.

—Aleshores has de dormir més —li vaig aconsellar—. Això és el que passa quan et fas gran.

Va sonar el telèfon i l’Ignac gairebé va saltar del sofà, feliç d’allunyar-se del nostre combat. Gairebé no s’hi ficava mai, quan l’Emily i jo ens barallàvem, i a mi m’agradava imaginar que era perquè no li donava del tot la raó a ella. Al cap d’un moment, va tornar i va ensenyar el cap per la porta entreoberta.

—És el Bastiaan —em va dir—. Vol parlar amb tu.

Em vaig aixecar i vaig anar cap al rebedor, on vaig agafar l’auricular de la tauleta.

—M’alegra que hagis trucat —el vaig saludar—. No et creuràs el que m’acaben d’explicar.

—Cyril —em va tallar el Bastiaan, amb un to tan seriós que em va disparar una onada de pànic de cap a peus.

—Què passa? —vaig exclamar—. Què ha passat?

—Em sembla que hauries de venir.

—Es tracta del Julian?

—Ha fet un tomb a pitjor. No li queda gaire temps. Si el vols veure, hauries de venir ara mateix.

Em vaig asseure a la cadira vora la tauleta del telèfon abans que les cames se m’esfondressin i acabés caient. No cal dir que havia explicat al Bastiaan la meva relació amb el Pacient 741, i ell recordava que li havia parlat del Julian més d’una dècada abans, quan ens havíem conegut. Però des d’aleshores no m’hi havia referit més, i per això no va lligar caps quan va començar a tractar-lo.

—Ja vinc —vaig contestar—. Queda’t amb ell, vols? Fins que jo arribi.

Vaig penjar el telèfon i vaig engrapar la jaqueta, mentre l’Ignac apareixia vora el marc de la porta.

—Què passa? —em va demanar—. És el teu amic?

Vaig assentir.

—El Bastiaan diu que és a prop del final. L’he de veure abans que es mori.

—Vols que t’acompanyi?

Vaig rumiar-m’ho un moment i vaig apreciar el gest, però vaig negar amb un cop de cap.

—No té sentit —vaig dir—. T’hauries de quedar a fora esperant i no podries fer-hi res. D’altra banda, el Bastiaan em farà costat. Queda’t amb l’Emily. O, saps què?, digue-li que se’n vagi a casa seva i queda’t tot sol.

Vaig fer via cap a la porta i em va seguir ràpidament.

—Encara no he decidit res, eh? —va remarcar—. Sobre Dublín, vull dir. L’oferiment hi és, però res més. L’Emily vol anar-hi, però encara no ho tinc clar.

—Ja en parlarem després —vaig replicar—. Me n’he d’anar.

Va assentir i em vaig posar a córrer escales avall, vaig aturar un taxi al carrer i, al cap d’un quart, ja baixava de l’ascensor a la setena planta, on vaig trobar el Bastiaan esperant-me.

—Hola —li vaig dir, quan ell alçava els ulls—. Com es troba?

Va assenyalar els seients de la sala d’espera amb el mentó i ens hi vam asseure.

—S’està morint —va declarar, allargant una mà per agafar-me la meva—. Té els CD4 més avall del que mai havia vist. Té pneumònia i li fallen els òrgans interns. L’hem sedat perquè no pateixi, però la veritat és que ara ja no podem fer res més per ell. Només és qüestió de temps. No sabia del cert ni si aguantaria fins que arribessis.

Vaig notar un esclat enorme de pena que em creixia a dins, i vaig maldar per controlar les emocions. Ja feia uns quants dies que sabia que això s’esdevindria, és clar, però havia tingut poc temps per preparar-me.

—Puc trucar a l’Alice? —li vaig demanar—. ¿O portar-li el telèfon a ell?

—No —em va contestar el Bastiaan—. L’hi he demanat i no ho vol.

—Però potser si sentís la seva veu…

—Cyril, no. És la seva vida. És la seva mort. És la seva elecció.

—D’acord —vaig acceptar—. Hi ha algú amb ell ara?

—La Shaniqua —va respondre—. Ha dit que s’hi quedaria fins que arribessis.

Me’n vaig anar cap a l’habitació 703 i vaig trucar a la porta suaument però veloç abans d’obrir-la. El Julian jeia sobre el llit d’esquena, respirant feixugament, i la Shaniqua es va aixecar així que em va veure.

—Va i ve —em va dir en veu baixa—. Vols que em quedi aquí fins al final?

—No —li vaig contestar—. M’estimo més que ens deixis sols. Però gràcies.

Va assentir i se’n va anar, tancant la porta silenciosament darrere seu, i jo em vaig asseure a la cadira al costat del llit, observant el Julian, que inspirava en breus espasmes. Estava tan prim que gairebé feia por mirar-lo, però en algun lloc sota aquella cara demacrada hi havia el noi que jo havia conegut en altre temps, el noi que havia estimat, aquell noi assegut a la cadira ornamental de Dartmouth Square, el noi a qui havia traït com a amic. Vaig allargar una mà per agafar la seva, i la sensació de la seva pell com paper de fumar, enganxosa i tendra sobre el meu palmell, em va desconcertar. El Julian va murmurar alguna cosa i, després d’un instant, va obrir els ulls i va somriure.

—Cyril —em va dir—. T’has descuidat d’alguna cosa?

—Què vols dir?

—Eres aquí. Acabes de marxar.

Vaig fer que no amb el cap.

—D’això ja fa uns quants dies, Julian. He tornat per veure’t.

—Ah. Em pensava que només feia una estona. ¿Has vist el Behan?

—Qui?

—El Brendan Behan. És allà a la barra. L’hauríem de convidar a una pinta.

Vaig apartar la mirada un moment i vaig esperar a tenir les emocions completament sota control.

—Ja no som al Palace Bar —li vaig recordar en veu baixa—. No som a Dublín. Som a Nova York. Ets a l’hospital.

—És veritat —va admetre, com si només fes broma.

—Puc fer alguna cosa per tu, Julian? Puc fer res per ajudar-te?

Va parpellejar unes quantes vegades i em va tornar a mirar amb una mica de cautela als ulls.

—Què t’acabo de dir? —em va preguntar—. ¿He dit alguna ximpleria?

—Estàs confós, no pateixis.

—Sembla que tingui moments de lucidesa i moments en què no sé què passa. Resulta estrafolari ser conscient de viure l’última hora de la teva vida.

—No diguis això…

—Doncs és veritat. Ho puc notar. I el doctor Van den Bergh m’ho ha dit així mateix fa una estona. És ell, eh? ¿El teu company?

Vaig assentir, content que aquesta vegada el to no impliqués posar unes cometes aèries a la paraula.

—Ell mateix —vaig reconèixer—. El Bastiaan. És a fora, si el necessites.

—No, no el necessito —va respondre—. Ja ha fet tot el que ha pogut. Sembla un bon home.

—Ho és.

—Massa bo per a tu.

—Probablement.

Va intentar somriure però l’esforç li va provocar un dolor molt intens, i li vaig copsar una expressió de patiment terrible a la cara.

—Tranquil·litza’t —li vaig aconsellar—. Relaxa’t.

—Fa setmanes que jec en aquest llit —va replicar—. Vols dir que em puc relaxar gaire més?

—Potser no hauries de parlar.

—No em queda res més. Si no puc parlar, ja em puc rendir. Estic content que hagis vingut, de veritat que sí. ¿Et vaig insultar l’últim cop que vas venir?

—M’ho mereixia —vaig admetre.

—Probablement. Però m’agrada que hagis tornat. Sí que pots fer una cosa per mi. Quan me n’hagi anat, vull dir.

—És clar —vaig mormolar—. El que vulguis.

—Ho has d’explicar a l’Alice.

Vaig tancar els ulls mentre el cor se m’enfonsava dins el pit. Aquesta era l’única cosa que no volia fer de cap manera.

—Encara hi ha temps —vaig argumentar—. Prou temps perquè parlis tu mateix amb ella.

—Això no és el que vull. Vull que l’hi expliquis tu. Quan jo ja no hi sigui.

—Segur que soc la persona adequada? —li vaig preguntar—. Han passat catorze anys, fet i fet. No crec que la primera vegada que parli amb ella des del dia del nostre casament hagi de ser precisament per comunicar-li que… Per comunicar-li que…

—Algú ho ha de fer —va insistir ell—. És la teva penitència. Explica-li que no volia que em veiés així, però que em vas fer companyia fins al final i que jo pensava en ella. Hi ha un diari al calaix de l’armariet que tens al costat. Hi trobaràs el seu telèfon.

—No sé pas si podré —vaig confessar, notant que les llàgrimes em començaven a rodolar per les galtes.

—Si no ho fas tu, ho haurà de fer un Garda anònim que trucarà a la seva porta —va insistir ell—. I no és pas això el que vull. Ni el que vols tu tampoc. Ell no li podrà dir com vaig acabar, com l’estimava, però tu sí. Li has de dir que és la persona amb més bon cor que he conegut mai. I digues al Liam que la meva vida hauria estat molt més buida sense la seva presència. Que els estimo molt a tots dos i que tot això em sap molt greu. Faràs això per mi, Cyril? Si us plau, no t’he demanat mai res, però ara et demano això. I no pots negar a un home moribund la seva última voluntat.

—D’acord —vaig cedir—, si és el que vols.

—Ho és.

—Doncs et prometo que ho faré.

Ens vam quedar asseguts una estona llarga, puntejada exclusivament per una expressió de dolor ocasional del Julian, quan es retorçava incòmode al llit.

—No me’n parlaràs, d’ell? —li vaig preguntar al final.

—De qui?

—Del Liam. Del meu fill.

—No és fill teu —va negar, negant-ho també amb el cap—. Biològicament, sí. Però només en aquest sentit.

—Com és?

—Com la seva mare. Tot i que tothom diu que s’assembla a mi. Però de caràcter és molt diferent. És tímid. Silenciós. S’assembla més a tu, en aquest aspecte.

—Teníeu una relació estreta?

—És el que més s’acosta a un fill, per a mi —va admetre, posant-se a plorar—. Una ironia, en realitat.

—És feliç? —li vaig demanar—. ¿Viu aventures com fèiem nosaltres?

—En vam viure unes quantes, eh? —va apuntar, somrient.

—I tant —vaig contestar.

—Recordes quan et va segrestar l’IRA? —em va dir—. Quina tarda aquella.

Vaig dir que no amb el cap.

—No, Julian —vaig objectar—. A mi no, et van raptar a tu.

—A mi?

—Sí.

—Em van segrestar?

—Sí.

—Per què? Què els havia fet, jo?

—Res —vaig respondre—. Odiaven el teu pare. Volien que pagués un rescat.

—I el va pagar?

—No.

—Típic del Max. Em van tallar una orella —va afegir, aixecant una mà cap a la cara, però l’esforç era excessiu i la va tornar a deixar sobre el llençol.

—És ben veritat —vaig corroborar—. Animals malparits.

—Ara me’n recordo —va reprendre—. Em tractaven amb molta amabilitat la majoria del temps. Llevat de quan em tallaven trossets del cos. Els vaig explicar que m’agradaven les barretes de xocolata Mars, i un d’ells va sortir i me’n va portar una capsa plena. Les va ficar a la nevera per mantenir-les fredes. Ens vam fer força amics, em sembla. No recordo com es deia.

—El vas anar a visitar a la presó —vaig apuntar—. Jo pensava que eres boig.

—¿No t’he explicat mai que van estar a punt de tallar-me la pixa?

—No —vaig replicar, dubtant si era una experiència real o un record fals propi del deliri.

—És veritat —va insistir—. La nit abans que em trobessin els Gardaí. Em van dir que podia escollir. O em buidaven un ull o em tallaven la polla. Em van dir que podia triar.

—Jesús —vaig murmurar.

—T’ho comento perquè jo hauria triat l’ull, és clar. Probablement a l’altra banda de l’orella amputada, per equilibrar les coses. Però, ¿i si m’haguessin tallat la pixa, t’ho pots imaginar? Ara no seria estirat aquí, eh que no? Tot això no hauria succeït mai.

—És una manera de mirar-s’ho —vaig apuntar.

—M’haurien salvat la vida.

—Potser sí.

—No, tens raó. Segur que ja seria mort, si m’haguessin tallat la cigala, perquè probablement m’hauria suïcidat. No hauria pogut continuar amb la meva vida sense la polla. Resulta increïble, no et sembla, que una part relativament petita del nostre cos pugui controlar per complet la nostra anatomia.

—Petita? —vaig exclamar, aixecant una cella—. Parla per tu.

Va esclafir a riure i va assentir.

—El dia que ens vam conèixer —va rememorar—, tu em vas portar a dalt, al teu dormitori, i em vas demanar veure la meva coseta. No te’n recordes? Llavors me n’havia d’haver adonat. Llavors mateix havia d’haver endevinat el teu petit secret fastigós.

—Jo no vaig fer això —vaig insistir—. Fa molts anys que ho dius, però no va anar així. Vas ser tu qui va voler veure la meva.

—No —va reiterar—. No m’ho puc ni imaginar. A mi, no m’hauria interessat en absolut.

—Tu estaves obsessionat amb el sexe des de bon principi.

—Bé, això sí que és veritat. Solia tenir fantasies amb la teva mare, saps?

—No l’has conegut mai, la meva mare. Ni jo tampoc.

—És clar que la coneixia. La Maude.

—Era la meva mare adoptiva.

—Ah, sí, és cert —va admetre, esbandint la diferència amb un gest de la mà—. No paraves de repetir-ho.

—Eren ells que no paraven de repetir-ho. Des del mateix dia que em van dur a casa seva. I no crec que t’excités de debò, eh? Era prou gran per ser la teva mare adoptiva també.

—M’agradava. Les dones grans no han estat mai el meu fort, però la Maude era especial. I a ella li agradava jo, també. Un dia em va dir que era el noi més guapo que havia vist en tota la vida.

—No ho crec. Ni tan sols no sona propi d’ella.

—Creu-te el que vulguis.

—Quant tenies…, set anys.

—Això és el que em va dir.

—Jesús —vaig exclamar, brandant el cap—. A vegades penso que la meva vida sexual hauria estat molt millor si no hagués experimentat mai cap desig sexual.

—No pots viure com un eunuc. Ningú no pot. Si l’IRA m’hagués tallat el xiulet, m’hauria disparat una bala al cap. Tu creus que això és un càstig per totes les coses que he fet?

—Ni per un moment —vaig negar.

—Ho vaig veure a les notícies —va apuntar—. Hi havia persones, congressistes, que deien que la gent que desenvolupa la sida era…

—Ni te’ls escoltis, aquella colla de fills de puta —li vaig aconsellar—. No saben res. Són uns éssers humans menyspreables. Vas tenir mala sort, ves. Tothom que passa per aquesta planta és per mala sort. No és res més que això.

—Suposo que no —va admetre ell sospirant, abans d’amollar un xiscle de dolor.

—Julian! —vaig exclamar, aixecant-me d’un salt.

—Estic bé —va dir.

Però llavors, abans que pogués tornar a relaxar-se, va proferir un altre crit i jo vaig fer un bot cap a la porta per anar a buscar el Bastiaan.

—No —em va demanar—. No em deixis, Cyril, si us plau.

—Però si aviso un metge…

—No em deixis. No hi poden pas fer res.

Vaig assentir i vaig tornar cap a la cadira, on em vaig asseure i li vaig agafar la mà altre cop.

—Ho sento —vaig confessar—. Tot el que us vaig fer a tu i a l’Alice, que tu vas considerar un engany. De debò que em sap molt greu. Si pogués tirar enrere, si pogués ser l’home que ara soc però jove de nou…

—Allò ja és passat —va intervenir ell, mentre se li començaven a tancar els ulls—. I de què li hauria servit, a l’Alice, passar-se la vida casada amb tu? Almenys així ha pogut fotre un clau de tant en tant al llarg dels anys.

Vaig somriure.

—Me’n vaig —va murmurar al cap d’un moment—. Me’n vaig, Cyril. Puc notar com me’n vaig.

Tenia a la punta de la llengua les paraules per dir-li «No marxis», per dir-li «Lluita», per dir-li «Queda’t», però no vaig dir res. La malaltia finalment s’imposava.

—T’he estimat molt —li vaig confessar, inclinant-me cap a ell—. Eres el meu millor amic.

—Jo també t’estimava —va xiuxiuejar ell, i després, amb una expressió esverada, va afegir—: No et veig.

—Soc aquí.

—No et puc veure. Només foscor.

—Soc aquí, Julian. Soc aquí. Em pots sentir?

—Et sento. Però no et veig. Em pots agafar?

Ja li tenia una mà agafada i l’hi vaig estrènyer una mica per assegurar que notés la meva presència.

—No —va insistir—. Abraça’m. Vull sentir una abraçada, Per última vegada.

Vaig dubtar, perquè no sabia del cert què volia dir, i llavors vaig deixar la seva mà i vaig donar la volta cap a l’altra banda del llit, i em vaig estirar al seu costat i vaig rodejar-li amb els braços aquell cos prim i tremolós. Quantes vegades havia somiat durant els anys de la meva joventut en un moment com aquest, i ara l’únic que podia fer era enterrar la cara sobre la seva esquena i plorar.

—Cyril… va murmurar.

—Deixa’t anar —vaig contestar jo, murmurant igualment.

—Alice… —va xiuxiuejar mentre el cos es relaxava en la meva abraçada, i el vaig sostenir d’aquella manera una estona que em va semblar molt llarga, tot i que probablement només van ser un parell de minuts, mentre la respiració se li començava a alentir i finalment s’esvaïa.

Em vaig quedar abraçant-lo fins que va entrar el Bastiaan, va comprovar el monitor i em va dir que s’havia acabat, que el Julian se n’havia anat, i vaig continuar agafant-lo uns instants més, fins que va arribar el moment d’aixecar-me per permetre que les infermeres fessin la seva feina. I llavors vam baixar amb l’ascensor fins a la planta baixa, vam sortir de l’hospital i el Bastiaan va aixecar una mà per cridar un taxi, i aleshores vaig cometre l’error més gran de la meva vida.

—No —vaig dir—. La pluja ha parat. Caminem. Necessito que em toqui l’aire.

I ens en vam anar a casa caminant.

Central Park

Vam travessar les avingudes en silenci i vam entrar a Central Park.

—M’he descuidat la seva agenda —vaig comentar, aturant-me al mig d’un camí arbrat—. L’he deixat al calaix de l’armariet.

—La necessites? —em va preguntar el Bastiaan.

—Li he promès que trucaria a l’Alice. La seva germana. L’hi he d’explicar.

—La pots recollir demà, l’agenda. Guardaran totes les seves pertinences personals.

—No —vaig insistir, brandant el cap—. No, l’hi he de dir aquesta nit. Hem de tornar a l’hospital.

—És tard —va objectar el Bastiaan—. I estàs destrossat. Espera a demà.

Vaig començar a tremolar a causa del fred i, abans d’adonar-me’n i tot, em queien unes llàgrimes descontrolades.

—Ei —va mormolar el Bastiaan, tibant-me cap a ell i abraçant-me—. No ploris. Soc aquí amb tu. Sempre seré aquí per a tu. T’estimo.

I llavors una veu va cridar:

—Ei, maricones!

Em vaig tombar i vaig veure tres homes corrent cap a nosaltres.

Però no recordo res més, després d’això.