Una nena amb un abric rosa pàl·lid

Vaig conèixer el Julian Woodbead quan el seu pare va venir al domicili de Dartmouth Square a discutir estratègies per mantenir fora de la presó el seu client més valuós. El Max Woodbead era advocat, un de molt bo en totes les accepcions, amb un desig insaciable de mesclar-se amb els escalafons més elevats de la societat de Dublín, i una oficina a Ormond Quay, a prop de Four Courts. Des de la seva finestra, gaudia d’una panoràmica sobre el riu Liffey en direcció a la catedral de l’Església de Jesucrist, i li agradava declarar, de manera més aviat poc convincent, que sempre que sentia repicar les campanes es deixava caure de genolls i deia una oració al difunt papa Benet XV el qual havia ascendit al setial de Sant Pere el mateix dia de setembre de 1914 en què ell havia nascut. El meu pare adoptiu l’havia llogat després d’un enfilall de desgràcies referides (però no pas limitades) a apostes, dones, frau, evasió fiscal i una agressió a un periodista del Dublin Evening Mail. El Banc d’Irlanda, on el meu pare gaudia d’un càrrec prominent en tant que director d’Inversions i de la Cartera de Clients, no tenia cap norma concreta respecte del comportament dels seus empleats quan no eren a l’oficina, però miraven molt prim amb la mala publicitat que ell els procurava. Els darrers mesos, se l’havia vist jugant-se milers de lliures a les curses de Leopardstown; l’havien fotografiat sortint del Shelbourne Hotel amb una prostituta a les quatre de la matinada; l’havien multat per orinar des d’un costat del pont Ha’penny en estat d’embriaguesa, i havia concedit una entrevista a Radio Éireann en la qual havia manifestat que les finances del país es trobarien en una situació més bona si els anglosaxons haguessin afusellat el ministre de Finances, Seán MacEntee, després de l’Alçament de Pasqua, tal com tenien previst inicialment. També l’havien reprovat per intentar raptar un nen de set anys a Grafton Street, una acusació inventada atès que l’home només havia agafat el nen de la mà i se l’havia endut fins al Trinity College sota la impressió que aquell nen espantat, que compartia amb mi una mateixa alçada i el color dels cabells però per desgràcia era mut, era jo. L’Irish Press va suggerir una aventura amb una actriu d’un cert renom, i va expressar clarament la seva desaprovació amonestant-lo per «shenanigans extramaritals amb una senyoreta del món de la faràndula, a pesar que la seva esposa (que gaudeix d’una certa popularitat, com sens dubte ja saben els nostres lectors més llegits) s’està recuperant d’una afecció cancerosa greu al canal auditiu». El resultat va ser que el Departament de Renda va emprendre una investigació formal dels comptes del meu pare i, sense que fos cap sorpresa per a ningú, va descobrir que havia fet trampes amb el retorn dels impostos durant anys, per un valor superior a les trenta mil lliures. Subsegüentment, es va produir la suspensió per part del banc, i l’Home de la Renda va anunciar que tenia intenció d’utilitzar tot el poder del sistema judicial per convertir el cas en exemplar, moment en què, inevitablement, van cridar el Max Woodbead.

És clar que, quan dic «el meu pare», no em refereixo a l’home que set anys abans havia donat dos bitllets d’una lliura a la meva mare a l’exterior de l’església de la Nostra Senyora Estrella del Mar, a Goleen, per enganyar la seva pròpia consciència. No, em refereixo a Charles Avery, el qual, juntament amb la seva esposa Maude, em va obrir la seva llar després de signar un xec considerable per al convent redemptorista per tota l’ajuda en la qüestió de trobar una criatura adequada. De bon principi, mai no van pretendre ser res més que els meus pares adoptius i, de fet, em van revelar aquest detall en el mateix moment en què vaig ser capaç de comprendre el significat de les paraules. La Maude declarava que ho havien fet així perquè no volia que la veritat sorgís més endavant i jo l’acusés d’engany, mentre que el Charles insistia que era perquè volia deixar ben clar que, tot i que consentia feliçment a l’adopció per la seva esposa, jo no era un Avery autèntic i, quan fos adult, no rebria la mateixa protecció financera que hauria merescut un Avery de sang.

—Això més aviat és una tinença, Cyril —em va explicar (em van posar Cyril en memòria d’un spaniel que havien tingut i estimat temps enrere)—. Una tinença de divuit anys. Però durant aquest lapse de temps no hi ha cap motiu per no avenir-nos, oi que no? Tot i que, si hagués tingut un fill propi, m’agradaria creure que hauria estat més alt que tu. I que hauria demostrat una mica d’habilitat al camp de rugbi. Però suposo que no ets pas el pitjor. Només Déu sap qui ens podia haver tocat. ¿Saps que en un moment determinat fins i tot va sorgir el suggeriment d’adoptar una criatura africana?

La relació entre el Charles i la Maude era cordial i professional. La majoria dels dies gairebé no tenien relació i només intercanviaven unes quantes frases, necessàries per al funcionament eficient de la casa. El Charles marxava cada matí a les vuit i rara vegada tornava abans de mitjanit, per passar-se, invariablement, un parell de minuts al porxo, esforçant-se per ficar la clau dins el pany, sense preocupar-se de si feia pudor de licor o de perfum barat. No dormien a la mateixa habitació, ni tan sols a la mateixa planta, ni ho van fer mai després de la meva arribada. No els vaig veure mai agafant-se de les mans, ni fent-se un petó, ni dient-se que s’estimaven. Però, d’altra banda, no es barallaven mai. La Maude tractava el Charles com si fos un reposapeus, que no tenen cap utilitat per a ningú però val la pena de tenir a prop, mentre que el Charles mostrava un interès escàs per la seva senyora, però la seva presència li resultava alhora tranquil·litzadora i inquietant, de manera francament semblant al que devia sentir el senyor Rochester en referència a la Bertha Mason quan ella es movia per l’àtic de Thornfield Hall: una relíquia del passat que es mantenia inexorablement com una part del seu dia a dia.

No tenien fills propis, per descomptat. Un dels meus records més antics i vívids és de la Maude confessant-me que en altre temps hi havia hagut una nena petita, un any després de casar-se, però que havia tingut un part especialment complicat i no sols s’havia mort la criatura, Lucy, sinó que l’operació subsegüent l’havia deixat estèril.

—Un beneït alleujament en molts sentits, Cyril —va remarcar, encenent un cigarret i fixant la mirada en el parc amb tanques del centre de Dartmouth Square per vigilar que no s’hi fiquessin intrusos (detestava que persones no residents entressin als jardins, malgrat el fet que estrictament parlant fossin de propietat pública, i se sabia que sovint picava als vidres i els aviava com si fossin gossos)—. El cas és que no hi ha res tan desagradable com el cos nu d’un home. Tot aquell pèl i aquelles pudors tan horribles, perquè els homes no saben rentar-se adequadament, si no han servit a l’exèrcit. I les secrecions que traspuen dels seus apèndixs quan trempen resulten repel·lents. Tens sort, tu, perquè no hauràs de suportar mai la indignitat de mantenir relacions amb un mascle. La vagina és un instrument molt més pur. Sento una admiració per la vagina que no he sentit mai pel penis, la veritat.

Si no em falla la memòria, jo tenia cinc anys quan em va subministrar aquest pouet de saviesa. Potser va ser precisament perquè tant el Charles com la Maude parlaven amb mi com si fos adult, oblidant en aparença (o deixant de remarcar) que només era un marrec, que vaig desenvolupar el meu vocabulari més de pressa que cap altre nen de la meva edat.

La Maude també tenia carrera, atès que havia escrit diverses novel·les literàries, publicades per una editorial petita de Dalkey. Cada quatre o cinc anys n’apareixia una de nova, amb bones crítiques però vendes minúscules, cosa que la complaïa molt, perquè considerava que la popularitat de les llibreries era vulgar. En relació amb aquest esforç, el Charles sempre es mostrava positiu i s’agradava de presentar-la com «la meva esposa, la novel·lista Maude Avery. No he llegit mai ni una paraula del que escriu però, que Déu la beneeixi, ella no para de fabricar-ne». La Maude escrivia tot el dia, cada dia, fins i tot el de Nadal, i rara vegada sortia del seu estudi si no era per rondar per casa enmig d’una boirina de fum de cigarret, buscant una capsa de mistos.

Per què havia volgut adoptar un nen era un misteri impenetrable per a mi, ja que no mostrava cap interès en absolut en el meu benestar, tot i que no es va comportar mai de manera poc amable ni cruel. Malgrat tot, jo no podia evitar sentir-me faltat d’afecte i un dia, quan vaig arribar a casa com un mar de llàgrimes per explicar-li que a un dels meus companys d’escola, el noi que seia al meu costat a classe de llatí i amb el qual dinava tot sovint, l’havia atropellat un autobús a Parnell Square, la Maude es va limitar a comentar que seria horrorós que em passés res semblant a mi, en primer lloc perquè s’havien pres moltes molèsties per trobar-me.

—No vas pas ser el primer, saps? —va afegir, encenent un altre cigarret i fent una pipada fonda mentre amb la mà esquerra comptava els nadons—. A una noia de Wicklow, li vam abonar una quantitat de diners considerable, però quan va néixer la criatura va resultar que tenia el cap amb una forma peculiar i que jo simplement no em sentia amb forces. I després en vam agafar una del barri de Rathmines i la vam tenir a prova uns quants dies, però aquella criatura plorava contínuament i jo no ho suportava, de manera que la vam tornar. I aleshores el Charles va determinar que no acceptaria cap més noia, només nens, i així va ser com vaig veure’m obligada a escollir-te a tu, reiet.

Aquesta mena de comentaris, malgrat tot, no m’ofenien mai en absolut, perquè ella no ho deia amb malícia; només era la seva manera de parlar i, com que jo no havia conegut mai res diferent, acceptava sense complicacions que era una criatura vivent que compartia una casa amb dos adults que rara vegada parlaven entre ells. M’alimentaven, em vestien i m’instruïen, i queixar-se hauria estat demostrar tanta ingratitud que probablement els hauria desconcertat a tots dos.

No va ser fins que vaig tenir edat suficient per comprendre completament el concepte dels pares naturals i els adoptius que vaig trencar una de les normes daurades de la casa, entrant a l’estudi de la Maude sense invitació per preguntar-li la identitat autèntica de la meva mare i el meu pare. Quan la vaig localitzar enmig de la miasma i vaig aconseguir aclarir-me prou la veu per parlar, ella es va limitar a sacsejar el cap esverada, com si li hagués demanat que m’informés de la distància exacta entre la mesquita Jamia de Nairobi i les gorgoles del Todgha del Marroc.

—Pel cel i els sants, Cyril —va exclamar ella—, ja fa set anys d’això. Com carai vols que me’n recordi? La teva mare era una noia, això sí que ho sé.

—I què li va passar? —vaig insistir—. És viva encara?

—Com vols que ho sàpiga, jo?

—No recordes ni el seu nom?

—Probablement es deia Mary. No es diuen Mary la majoria de les noies de comarques d’Irlanda?

—O sigui que no era de Dublín? —vaig preguntar, aferrant aquesta engruna d’informació com si fos una palleta d’or descoberta al cor d’un dipòsit al·luvial.

—No t’ho sabria dir, la veritat. No vaig arribar a conèixer-la, ni em vaig comunicar mai amb ella, ni en vaig saber mai res a part que havia consentit a mantenir relacions carnals amb un home, el resultat de les quals va ser una criatura. O sigui tu. Ara bé, Cyril, no veus que estic escrivint? Ja saps que no tens permís per entrar aquí quan estic treballant. Perdo el tren del pensament, si m’interrompen.

Sempre els anomenava Charles i Maude, però mai «pare» ni «mare». Això a causa de la insistència del Charles sobre el fet que jo no era un Avery autèntic. A mi, no m’amoïnava especialment, però ara sé que incomodava altres persones, i un dia, a l’escola, quan em vaig referir a ells dos d’aquesta manera, un capellà em va clavar un cop de puny vora les orelles, i em va renyar per ser tan modern.

Em vaig enfrontar a dos problemes de ben jove, un dels quals podia haver estat el resultat natural de l’altre. Patia la maledicció d’un quequeig que semblava pensar pel seu compte (sorgia uns dies i desapareixia d’altres), i era capaç de desconcentrar tant la mare com el pare adoptius. Em va afectar fins a l’edat de set anys quan, el mateix dia de conèixer el Julian Woodbead, es va fondre per sempre. Quina connexió tenen els dos esdeveniments, per a mi encara és un misteri, però el mal a la meva confiança ja era un fet, i vaig descobrir que jo era dolorosament tímid, nerviós davant de la majoria dels meus companys de classe, exceptuant només aquell marrec que havia acabat esclafat sota les rodes de l’autobús número 16; horroritzat per la perspectiva de parlar en públic i simplement incapaç de conversar amb ningú, no fos cas que la meva afecció tornés a alçar el cap i em convertís en la riota de la gent. Em preocupava molt, atès que no era de natural solitari i em delia per un amic, algú amb qui jugar al que fos i compartir secrets. Ocasionalment, el Charles i la Maude celebraven un sopar al qual acudien com a marit i muller, i en aquestes ocasions, em feien baixar i m’anaven passant d’una parella a una altra com un ou de Fabergé que haguessin comprat a un descendent del darrer tsar rus.

—La seva mare era una dona descarrilada —li agradava comentar al Charles—. I nosaltres, en un acte de caritat cristiana, el vam acollir i li vam atorgar un sostre. Ens el va portar una monja redemptorista xica i geperuda. Si mai voleu una criatura, heu d’acudir a les monges, això dic jo. En tenen per donar i per vendre. No sé pas on les guarden ni com les aconsegueixen en primer lloc, però no en van mai escasses. Presenta’t als nostres convidats, Cyril.

I tot seguit jo donava una ullada al voltant de la sala, a sis o set parelles vestides de la manera més extraordinària, engalanades amb joies, i tots els presents m’observaven com si hagués de posar-me a cantar una cançó, o a ballar, o a treure’m un conill de l’orella. «Diverteix-nos», deia la seva expressió. «Si no saps divertir-nos, quina utilitat tens exactament?». Però jo, a causa de la meva ànsia, era incapaç de pronunciar ni una sola paraula i em limitava a acotar el cap mirant a terra i potser posar-me a plorar, i aleshores el Charles em feia fora amb un gest i recordava als presents que en realitat no era el seu fill autèntic, no pas de debò.

Quan va esclatar l’escàndol, jo tenia set anys i me’n vaig adonar gràcies als comentaris dels companys de classe, perquè la majoria tenien pares que treballaven en entorns similars al del Charles, i es delectaven dient-me que li cauria el pèl i que l’empresonarien segur abans de cap d’any.

—No és pas el meu pare —remarcava jo, incapaç de mirar els companys directament als ulls, mentre estrenyia i afluixava els punys furiosament—. Només és el meu pare adoptiu.

M’havien entrenat molt bé.

Intrigat per les coses que deien d’ell, de totes maneres, vaig començar a repassar els diaris buscant informació i, tot i que eren cautelosos per no publicar cap libel, era evident que el Charles, com l’arquebisbe de Dublín, era un home que inspirava molta por, molta admiració i molt odi. I els rumors no anaven pas escassos, naturalment. Se’l podia veure regularment tant en companyia de l’aristocràcia angloirlandesa com amb els inútils de la ciutat. Se’l podia enxampar cada nit llançant bitllets de deu lliures a les taules de les sales de joc il·legal. Havia assassinat la seva primera esposa, l’Emily («Ja s’havia casat una vegada?», vaig preguntar un dia a la Maude. «Ah, sí, ara que ho dius, em sembla que sí», va respondre ella). Havia guanyat i perdut una fortuna tres vegades com a mínim. Era alcohòlic i li enviaven els cigars en un vaixell de mercaderies des de Cuba, qui si no Fidel Castro en persona. Tenia sis dits al peu esquerre. En altre temps, havia mantingut una aventura amb la princesa Margarida. La provisió d’històries referents al Charles era infinita i algunes potser eren veritat i tot.

Així que potser era inevitable que un dia hagués de requerir els serveis del Max Woodbead. Per arribar a aquest punt, la situació havia de ser pèssima, i fins i tot la Maude havia començat a sortir ocasionalment de l’estudi, per rondar per la casa murmurant aparts ombrívols sobre l’Home de la Renda, com si pogués estar amagat sota les escales o li hagués robat el subministrament de cigarrets d’emergència del calaix del pa de la cuina. El dia que el Max va aparèixer, jo no havia parlat amb ningú feia vuit dies. En guardava registre en un diari. No havia aixecat la mà a classe; no havia dit ni una sola paraula a ningú de l’escola; m’havia menjat el que em pertocava a cada àpat en un silenci absolut, que de totes maneres era com ho preferia la Maude; i en general m’amagava a la meva habitació i em preguntava quin era el meu problema, ja que fins i tot a aquella edat tan tendra sabia que en la meva persona hi havia alguna cosa diferent que no podria redreçar mai convenientment.

Aquell dia, m’hauria quedat a la meva habitació sense sortir (estava llegint Segrestat de Robert Louis Stevenson) si no hagués estat pel xiscle. Provenia de la segona planta, on hi havia l’estudi de la Maude, i va reverberar per tota la casa de tal manera que vaig suposar que s’havia mort algú. Vaig sortir corrent al passadís, vaig llambregar per sobre la barana i vaig veure una nena d’uns cinc anys amb un abric rosa pàl·lid, dreta al pis inferior al que era jo: tenia les manes encastades a les galtes i la seva boca proferia un so rotundament terrorífic. No l’havia vist mai abans i, al cap d’uns segons, es va girar sobre els talons i es va posar a córrer com una atleta olímpica escales avall cap al primer pis, i més avall fins a la planta baixa, i al llarg del corredor i fins a fora al carrer, on va provocar un estrèpit, estrebant violentament la pesada porta de fusta fins al punt que el picaporta va rebotar contra la placa diverses vegades. Me’n vaig tornar al dormitori a mirar per la finestra i la vaig veure allà, dirigint-se a la càrrega cap al cor de Dartmouth Square, moment en què la vaig perdre de vista. El cor em bategava follament dins el pit i vaig tornar al corredor, esperant una explicació, però no hi havia ningú enlloc i el silenci va retornar a l’edifici.

Perduda la concentració en la lectura, em vaig adonar que tenia set i, per anar a buscar alguna cosa per beure, vaig fer via cap a baix, on m’esperava una altra sorpresa: hi vaig trobar un altre noi (un marrec de la meva edat), assegut en una cadira al passadís (una cadira que hi era per motius ornamentals però no pas per usar-la), que passava les pàgines d’un còmic.

—Hola —li vaig dir, i ell em va donar una ullada alçant el cap i va somriure.

Tenia els cabells rossos i uns ulls blaus penetrants que em van captivar immediatament. Potser perquè feia una setmana que no deia ni piu, les paraules em van sortir de dins com l’aigua que vessa d’una banyera massa plena.

—Em dic Cyril Avery i tinc set anys. Els meus pares són el Charles i la Maude, tot i que no són els meus pares de veritat, són els meus pares adoptius, i no sé qui són els meus pares de debò, però sempre he viscut aquí i tinc una habitació a la planta superior. No hi puja mai ningú, a excepció de la criada quan la neteja, i per això puc tenir les coses com jo vull. Com et dius, tu, parlant de tot?

—Julian Woodbead —va respondre el Julian.

I al cap d’un moment, em vaig adonar que no m’havia sentit tímid en absolut amb ell. I que ja no quequejava.

Julian

No es pot negar que la manera com ens van criar, tant a mi com al Julian, va ser un privilegi. Les nostres famílies tenien diners i estatus social. Es relacionaven en els cercles elegants, amb amics que gaudien de càrrecs importants al govern o en l’àmbit de les arts. Tots vivíem en cases grans on de les tasques domèstiques se n’encarregaven senyores de mitjana edat que arribaven amb l’autobús a primera hora del matí, i s’anaven traslladant d’una estança a una altra sota el pes d’espolsadors, baietes i escombres, amb instruccions de no parlar amb nosaltres.

La nostra majordoma es deia Brenda, i la Maude insistia que a casa es posés espardenyes, perquè el repic de les sabates sobre els terres de fusta la destorbava quan escrivia. El seu estudi era l’única sala de la casa que la majordoma no tenia permís per netejar, i això explicava que sempre hi hagués àcars de la pols flotant juntament amb el fum dels cigarrets, i creant una atmosfera feixuga que assolia la màxima potència al capdavall de la tarda, quan el sol s’abocava a dins per la finestra en el seu camí cap a ponent. Mentre la Brenda va esdevenir una constant de la meva infantesa, la família del Julian llogava contínuament un reguitzell de criades, cap de les quals no allargava més d’un any, i mai no vaig descobrir si plegaven per la dificultat de la feina o per la poca amabilitat dels Woodbead. Però a pesar de tot el que teníem, de tots els luxes als quals ens havíem acostumat, a tots dos se’ns negava l’amor, i aquesta deficiència se’ns gravaria a foc en la vida futura com un tatuatge mal vist gravat a les natges després d’una nit de borratxera, que ens empenyia a tots dos cap a l’aïllament i el desastre.

Anàvem a escoles diferents. Jo baixava cada matí caminant fins a Ranelagh, on comptava amb una plaça a l’escola preparatòria de primària, mentre que el Julian anava a un centre similar uns quants quilòmetres en direcció nord, en un carrer tranquil a prop de Saint Stephen’s Green. Cap dels dos sabíem on aniríem després de sisè, però, tenint en compte que tant el Charles com el Max havien estat alumnes del Belvedere College en l’adolescència (i en realitat havia estat allà on s’havien conegut, i on s’havien fet amics com a animadors de l’equip de rugbi que va perdre contra Castleknock College la final de 1931 de la Leinster Schools Cup), vam assumir que hi havia força probabilitats que nosaltres també acabéssim anant a aquell centre. El Julian no se sentia tan desgraciat com jo en relació amb el sistema educatiu, però és clar que ell era molt més extravertit per naturalesa i li resultava més fàcil encaixar amb altres persones.

La tarda que ens vam conèixer només vam intercanviar unes quantes frases de cortesia allà al passadís abans que jo el convidés a pujar a dalt, com sol fer la canalla, a veure la meva habitació, i ell em va seguir alegrement i sense fer preguntes fins al capdamunt de la casa. Mentre ell, dret al costat del llit desfet, inspeccionava els llibres de les lleixes i les joguines escampades per terra, se’m va ocórrer que, a part de mi mateix, era el primer nen que havia entrat mai dins aquell dormitori.

—Quina sort tenir tant espai —va dir ell, gronxant-se sobre les puntes dels peus, bo i mirant per la finestra cap a la plaça de sota—. És tot per a tu?

—Sí —vaig contestar, ja que els meus dominis consistien en tres sales: un dormitori, un bany petit i una saleta d’estar, de manera que en realitat venien a ser una mena d’apartament independent, un luxe del qual la majoria de nens de set anys no gaudia—. El Charles té el primer pis, la Maude, el segon, i la planta baixa la compartim tots plegats.

—Vols dir que els teus pares no dormen junts? —em va preguntar el Julian.

—Ui, no —vaig exclamar—. Per què? Els teus sí?

—És clar que sí.

—Però, per què? Que no teniu prou dormitoris?

—En tenim quatre —va precisar—. El meu és al costat del de la meva germana —va afegir, fent una ganyota.

—Que és aquella nena petita que ha marxat d’aquí xisclant fa una estona? —li vaig demanar.

—Sí.

—Per què cridava? Què l’ha esverat?

—No en tinc ni la més remota idea —va replicar el Julian arronsant les espatlles—. Sempre es posa histèrica per una cosa o una altra. Les noies són unes criatures estranyes, no et sembla?

—No en conec cap —vaig admetre.

—Doncs jo, moltes. M’encanten les noies, tot i que segons el pare estan sonades i mentalment desequilibrades. Has vist mai un parell de pits, tu?

El vaig mirar fixament esbalaït per la sorpresa. Jo només tenia set anys i aquesta mena d’idees encara no se m’havien ocorregut mai, però la sexualitat precoç del Julian ja es fixava en les dones.

—No —vaig contestar.

—Jo sí —em va dir amb orgull—. En una platja de l’Algarve l’estiu passat. Totes les noies anaven sense sostenidors. Em vaig passar tanta estona a fora al sol que em vaig cremar. Cremades de segon grau! Em moro de ganes de mantenir relacions sexuals amb una noia, tu no?

Vaig arronsar les celles. Aquella paraula era nova per a mi.

—Què vol dir «sexuals»? —li vaig preguntar.

—De veritat que no ho saps? —va replicar ell.

—No —vaig confessar, i el Julian es va delectar explicant-me detalladament tot d’actes que, a mi, no sols em semblaven desagradables i insalubres, sinó probablement criminals.

—Ah, això —vaig remugar quan va acabar, fingint que ja ho sabia, perquè no volia que em menystingués ni em considerés massa innocent per ser amic meu—. Em pensava que parlaves d’alguna altra cosa. Tot això ja m’ho sé.

—No tens cap revista marrana? —em va preguntar aleshores.

—No —vaig contestar, sacsejant el cap a banda i banda.

—Jo sí. En vaig trobar una a l’estudi del pare. Era plena de noies despullades. Era una revista dels Estats Units, per descomptat, ja que les noies despullades encara són il·legals a Irlanda.

—De debò? —vaig insistir, preguntant-me com ho devien fer per banyar-se.

—Sí, l’Església no permet que les noies es despullin fins que s’han casat. Però als Estats Units sí, i es treuen la roba contínuament i permeten que publiquin fotos seves a les revistes, perquè els homes vagin a comprar-les a les botigues juntament amb números de La història avui o Revista mensual de segells, per no semblar una colla de pervertits.

—Què és un pervertit? —li vaig preguntar.

—Un maníac del sexe —em va explicar.

—Ah.

—Quan sigui gran, jo seré un pervertit —va afegir.

—Jo també —m’hi vaig apuntar, amb ganes de complaure’l—. Potser ho podríem ser tots dos junts.

Mentre pronunciava aquestes paraules, ja em vaig adonar que eren un error, en un sentit o un altre, i l’expressió del Julian, entre el desdeny i la desconfiança, em va avergonyir.

—No ho crec —va replicar ràpidament—. Això no funciona pas així. Els nois només poden ser pervertits amb les noies.

—Ah —vaig exhalar, decebut.

—Tens la cosa grossa? —em va preguntar al cap d’un moment, després d’agafar totes les relíquies de sobre el meu escriptori, i tornar-les a deixar en llocs equivocats després d’examinar-les.

—Que si tinc què? —li vaig demanar.

—La cosa grossa —va repetir—. Necessites una cosa ben grossa, per ser un pervertit. Vols que comprovem qui la té més gran? Em jugo el que vulguis que et guanyo.

Em vaig quedar bocabadat a causa de la sorpresa experimentant un pessigolleig estrany a la boca de l’estómac, una sensació completament nova que no era capaç de comprendre però que en canvi encoratjava ben content.

—D’acord —vaig dir.

—Tu primer —va dir ell.

—Per què, jo primer?

—Perquè ho he dit jo, per això.

Vaig dubtar però, com que no volia que canviés d’idea i passés a un altre joc, em vaig descordar la sivella del cinturó i em vaig tibar els pantalons i els calçotets fins als genolls, perquè ell s’inclinés endavant amb la mirada atenta i una expressió d’interès al rostre.

—Em sembla que això és el que en diuen normal —va apuntar al cap d’un moment—. I això i tot pot ser simple generositat per part meva.

—Només tinc set anys —vaig objectar, indignat, mentre em tornava a apujar la roba.

—Jo també en tinc set, però la tinc més grossa —va afirmar, abaixant-se ara ell els pantalons per ensenyar-me-la, i aquesta vegada, mentre hi fixava la mirada, vaig notar que l’habitació girava lleugerament. Sabia que allò implicava un risc, que si ens enxampaven probablement sorgirien problemes i desgràcies, però era el primer penis que veia a part del meu i, com que ell estava circumcidat i jo no, em va intrigar.

—On tens la resta? —li vaig preguntar.

—Què vols dir? —va replicar, mentre s’apujava els pantalons i es tornava a cordar el cinturó sense ni una engruna de vergonya.

—La resta de la teva coseta —vaig insistir.

—M’ho van tallar —va replicar—. Quan era un nadó.

Vaig percebre una bursada de dolor que em resseguia.

—I per què et van fer una cosa així? —li vaig demanar.

—No ho sé del cert —va respondre—. Els passa a molts nens quan són petits. És un rotllo dels jueus.

—Ets jueu, tu?

—No, per què? I tu?

—No.

—Molt bé, doncs.

—A mi, no em passarà pas —vaig declarar, horroritzat davant la perspectiva d’algú que s’aproximés a les meves regions inferiors amb un ganivet.

—Qui sap. En fi, has estat mai a França, tu?

—A França? —li vaig preguntar, sense entendre per què m’ho demanava—. No. Per què?

—Ah, doncs perquè nosaltres hi anirem de vacances aquest estiu.

—Ah —vaig esbufegar, decebut que haguéssim deixat de parlar de sexe, pervertits i cosetes, ja que m’hauria agradat continuar la conversa una estoneta més, però ell aparentment ja se n’havia cansat. Em vaig preguntar si, retornant al tema de les noies, no em donaria una mica més de marge.

—Només tens una germana? —li vaig preguntar.

—Sí —va contestar ell—. L’Alice. Té cinc anys.

—I germans?

El Julian va negar amb el cap.

—Cap. I tu?

—Soc fill únic.

A aquella edat, lògicament, no se m’havia ni ocorregut que la meva mare natural podia haver tingut altres fills. Ni que el meu pare natural probablement n’hauria engendrat tota una prole abans o durant la meva concepció.

—Per què els anomenes Charles i Maude, als teus pares? —em va preguntar.

—Ho prefereixen així —vaig explicar-li—. Soc adoptat, saps, i ho fem així per demostrar que no soc un Avery autèntic.

Ell va esclafir a riure sacsejant el cap i va dir una paraula que em va fer riure també a mi:

—Estrafolari.

Un truc a la porta ens va molestar i jo em vaig tombar cautelosament, com un personatge en una pel·li de por que es pensa que a fora l’espera un assassí. Ningú venia mai de visita a la planta superior llevat de la Brenda, i fins i tot ella només s’atrevia a entrar quan jo era a escola.

—Quin problema hi ha? —em va demanar el Julian.

—Cap.

—Sembles nerviós.

—No estic nerviós.

—He dit que «ho sembles».

—Només perquè aquí dalt no ve mai ningú —vaig aclarir.

Jo contemplava la maneta de la porta girant lentament i vaig fer un pas enrere, i el Julian, contagiant-se de la meva angoixa, es va bellugar cap a la finestra. Un moment després, un núvol de fum va entrar a l’habitació seguit, inevitablement, de la Maude. Feia dies que no la veia i em va sorprendre comprovar que els seus cabells no eren tan rossos com de costum i que se la veia espantosament prima. Recentment havia passat una malaltia que l’havia deixat amb poca gana i ja gairebé no menjava res.

—No puc aguantar res a la panxa —m’havia explicat l’última vegada que havíem parlat—. Res que no sigui nicotina, vull dir.

—Maude —vaig mormolar, sorprès de veure-la allà.

—Cyril —va dir ella, donant una ullada al voltant, sorpresa que al meu dormitori hi hagués un altre nen—. Eres aquí. I aquest qui és?

—Julian Woodbead —va replicar ell amb confiança—. El meu pare és el Max Woodbead, el cèlebre advocat.

El nen va allargar la mà i ella hi va fixar la mirada, com si la seva aparició la desconcertés.

—Què vols? —li va preguntar la Maude—. Diners?

—No —va contestar el nen, posant-se a riure—. El pare diu que és de bona educació encaixar les mans quan fas una coneixença nova.

—Ah, ja ho entenc —va mormolar ella, inclinant-se endavant per examinar els dits del marrec—. La portes neta? Has anat al lavabo no fa gaire? T’has rentat les mans després?

—La meva mà està completament neta, senyora Avery —li va assegurar el Julian.

La Maude va sospirar, va estirar la mà com el nen i li va donar la mà durant la desena part d’un segon aproximadament.

—Tens la pell molt suau —va remarcar la dona, parrupejant lleugerament—. En els nens petits és normal, és clar. No estan acostumats a les feines dures. Quants anys tens, si no et sap greu que t’ho pregunti?

—Set —va respondre el Julian.

—No, el Cyril en té set —va objectar ella, negant amb el cap—. Et preguntava quants en tens tu.

—Bé, jo també en tinc set —va reiterar el nen—. Tots dos tenim set anys.

—Tots dos —va repetir ella, gairebé xiuxiuejant—. No és una casualitat ben curiosa, això?

—Em sembla que no, la veritat —va observar ell, rumiants’ho—. A la meva classe tothom té set anys. I a la del Cyril també, suposo. A Dublín, probablement hi ha tantes persones de set anys com de qualsevol altra edat.

—Potser sí —va replicar la Maude, escèptica—. Et puc demanar què fas al dormitori del Cyril? Ja ho sabia, ell, que venies? No deus pas ser mal educat amb ell, oi? Pel que sembla, atreu els abusananos.

—El Julian estava assegut al passadís —li vaig explicar—. A la cadira ornamental que en teoria no s’ha de fer servir.

—Oh, no —va exclamar la Maude, consternada—. Era de la meva mare.

—No l’he danyat en absolut —va protestar el Julian.

—La meva mare era l’Eveline Hartford —va aclarir la Maude, com si això representés una explicació per a un dels dos com a mínim—. I heu de saber que la mare adorava les cadires.

—Són terriblement útils —va sentenciar el Julian, establint contacte visual amb mi i picant-me l’ullet—. Quan algú vol seure, vull dir.

—Bé, sí —va acceptar la Maude en to distant—. Em refereixo que per això són, no?

—Però la cadira ornamental no —vaig precisar jo—. Em vas dir que no m’hi assegués mai, en aquella.

—Perquè tens l’hàbit d’acumular pols —va aclarir ella—. Al Julian, en canvi, se’l veu molt polit. T’has banyat aquest matí?

—Ho he fet, efectivament —va replicar el nen—. Però la veritat és que em banyo la majoria de matins.

—És digne d’elogi. A mi, em resulta gairebé impossible persuadir el Cyril perquè es renti.

—Això no és veritat —vaig protestar, ofès, en part perquè era meticulós respecte a la meva higiene personal, però també perquè ja a aquella edat detestava que la gent m’atribuís característiques que no tenien cap base verídica.

—A pesar de tot, et vull demanar que no t’hi tornis a asseure, si t’és igual —va prosseguir la Maude, ignorant la meva interrupció.

—Té la meva paraula, senyora Avery —va contestar el Julian, fent una reverència lleu a partir de la cintura que va causar un somriure en la Maude, gest gairebé tan inusual com un eclipsi solar—. Vostè escriu novel·les, oi que sí? —li va preguntar el nen.

—Sí, senyor —va contestar ella—. Com ho sabies, tu?

—M’ho va dir el pare. Em va dir que ell no n’havia llegit cap personalment perquè vostè sobretot escriu sobre dones.

—És veritat —va admetre la Maude.

—Li puc demanar per què?

—Perquè els escriptors masculins no ho fan mai. No tenen prou talent, saps? O prou saviesa.

—El pare del Julian ha vingut a veure el Charles —vaig intervenir jo, delint-me per canviar de tema i no parlar més de cadires ni de llibres—. Quan me l’he trobat a la planta baixa, he pensat que potser li agradaria pujar a veure la meva habitació.

—I t’ha agradat? —li va demanar la Maude, com si la idea mateix l’hagués deixat atònita—. Volies veure l’habitació del Cyril?

—Sí, i tant. Té molt espai, ell, aquí dalt, oi que sí? Això l’hi envejo. I aquesta claraboia és preciosa. Ja m’imagino poder-me estirar al llit de nit i mirar les estrelles!

—Una vegada aquí dalt va morir una persona, saps? —va remugar la Maude, ensumant l’aire, que ja era ple de carcinògens dels cigarrets, com si cregués que podia captar els últims vestigis olfactius de la mort.

—Què? —vaig interrogar-la, estupefacte—. Qui?

Era la primera vegada que en sentia parlar.

—Ah, ja no me’n recordo. Un… home, em sembla. O potser una dona. Diguem que va ser una persona. Va passar fa molt temps, tot plegat.

—Va ser per causes naturals, senyora Avery? —li va demanar el Julian.

—No, em sembla que no. Si no em falla la memòria, ell, ella o el que fos, va morir assassinat. No sé si van arribar a atrapar l’assassí. Va sortir tot publicat als diaris d’aquella època —va fer un gest amb la mà i em va caure una punta de cendra al cap—. No recordo els detalls gaire bé —va afegir—. No sé si hi havia un ganivet relacionat amb els fets. Pel motiu que sigui, la paraula ganivet em ronda pel cap.

—Un apunyalament! —va exclamar el Julian, fregant-se les mans extasiat.

—Et sap greu si m’assec, Cyril? —em va demanar la Maude, assenyalant el llit.

—Si no hi ha més remei…

La Maude es va asseure i es va allisar la faldilla, abans d’agafar un altre cigarret de la capsa de plata. Tenia els dits llargs i ossuts, i la pell gairebé translúcida. Només els hi hauria d’haver mirat una mica més de prop per distingir les juntures entre les falanges.

—Tens foc? —em va preguntar la Maude, assenyalant-me amb un cigarret apagat.

—No, és clar que no —vaig contestar.

—Em jugaria alguna cosa que tu sí —va objectar ella, girant-se de cara al Julian mentre es llepava lentament el llavi superior.

Si hagués sigut una mica més gran, m’hauria adonat que estava flirtejant amb ell i que ell li corresponia sense manies. Cosa que resulta una mica inquietant, és clar, tenint en compte que el Julian només era un marrec i la Maude aleshores tenia trenta-quatre anys.

—Potser tinc mistos —va contestar el nen, abocant el contingut de les seves butxaques sobre la vànova del meu llit: un tros de cordill, un io-io, un florí, l’as de piques i, efectivament, un misto—. Ho sabia —va mormolar, somrient a la Maude.

—Ets una coseta ben útil, tu, eh? —va contestar ella—. T’hauria de tancar i no deixar-te marxar mai més.

El Julian va rascar el misto a la sola de la seva sabata i, com que el va encendre al primer intent, em va costar molt dissimular la meva admiració. Va acostar la flama a la Maude, que es va inclinar endavant, sense apartar els ulls del Julian mentre el cigarret començava a expulsar espurnes, i després es va tornar a tirar enrere, reposant la mà esquerra sobre el matalàs que tenia al darrere. Va continuar mirant fixament l’altre nen fins que va girar la cara cap al sostre i va expulsar un gran núvol de fum blanc enlaire, com si es preparés per anunciar l’elecció d’un nou papa.

—Estava escrivint, saps? —va declarar al cap d’un moment, sense cap motiu en concret—. Estava escrivint la meva última novel·la i he sentit veus aquí dalt. Em desconcentrava massa, la veritat. El meu tren de pensament ha descarrilat. I per això he decidit pujar a veure a què venia aquell xivarri.

Vaig aixecar una cella amb posat escèptic. Em semblava improbable que la Maude ens hagués sentit parlant des del pis de sota, sobretot perquè gairebé no fèiem soroll, però potser tenia una oïda més fina del que jo em pensava, malgrat el càncer al canal auditiu ja resolt.

—Li agrada ser escriptora, senyora Avery? —li va demanar el Julian.

—No, és clar que no —va respondre ella—. És una professió odiosa. Ocupada per una colla de narcisistes que es pensen que les seves petites i patètiques imaginacions tindran interès per a persones que no han conegut mai.

—Però té èxit, vostè?

—Depèn de com defineixis la paraula èxit.

—Bé, té molts lectors?

—Ui, no. El cel no ho permeti. Hi ha alguna cosa terriblement vasta en un llibre popular, no et sembla?

—No ho sé —va respondre el Julian—. Em temo que jo no llegeixo gaire.

—Jo tampoc —va acceptar la Maude—. No puc recordar l’última vegada que vaig llegir una novel·la. Són tan avorrides i els escriptors les fan tan llargues. La clau és la brevetat, si vols la meva opinió. Quin és l’últim llibre que has llegit, tu?

—Els cinc s’ho passen estupendament.

—Qui l’ha escrit?

—L’Enid Blyton.

La Maude va brandar el cap com si el nom no li digués res.

—Per què no vols que la gent llegeixi els teus llibres, Maude? —li vaig preguntar jo, que no li havia plantejat mai aquesta qüestió.

—Pel mateix motiu que no entro a la casa dels desconeguts a explicar-los de quants moviments intestinals he gaudit des de l’esmorzar —va replicar—. No n’ha de fer res ningú.

—I aleshores per què els publiques?

—Alguna cosa se n’ha de fer, no, dels llibres, Cyril? —va afirmar arronsant les espatlles—. Si no, quin seria l’objectiu d’escriure’ls, en primer lloc?

Vaig arrufar les celles. Per a mi allò no tenia sentit, però no volia insistir en el tema. Volia que se’n tornés a baix i ens deixés a nosaltres dos amb la nostra amistat incipient. Potser ell em demanaria veure la meva coseta un altre cop i es trauria la seva perquè hi donés una segona ullada.

—El teu pare ha vingut a salvar el vaixell, eh que sí? —va inquirir la Maude, girant-se altra vegada cap al Julian mentre donava uns copets sobre el llit, al seu costat.

—No ho sé del cert —va respondre el Julian, captant la insinuació i asseient-se. Em va sorprendre i molestar comprovar que li mirava les cames descaradament. «Tothom en té, de cames», em vaig dir. Per què eren tan especials les de la Maude?—. S’ha de salvar el vaixell?

—L’Home de la Renda ens assetja —va remarcar ella, en un to que suggeria que estava confiant en un dels seus amics més íntims—. El meu marit, el pare adoptiu del Cyril, no sempre ha estat tan diligent amb les finances com era d’esperar, i sembla que les seves malifetes finalment l’han atrapat. Jo tinc un comptable independent, per descomptat, que s’encarrega de les meves obligacions fiscals respecte dels llibres. Afortunadament, en venc tan pocs que no he de pagar res. És una benedicció, segons com t’ho miris. Tal com va la cosa, pago més diners al comptable que a l’Home de la Renda. A casa vostra no hi ha vingut mai?

—Qui? —li va demanar el Julian.

—L’Home de la Renda. Quin aspecte diries que té?

El nen va arrufar el front, sense acabar de comprendre a què es referia. Jo també hi vaig reflexionar i, a pesar de la meva joventut, vaig arribar a la conclusió que el Departament de Finances havia de tenir llogats molts homes, i potser fins i tot alguna dona.

—No n’hi deu haver tota una colla? —vaig plantejar—. I cadascun deu mirar casos diferents, no?

—Ah, no —va assegurar la Maude, negant també amb el cap—. No, pel que sé només n’hi ha un. Un paio molt enfeinat, suposo. En fi, el cas és que el teu pare ha vingut a casa per evitar que el meu marit entri a presó, eh que sí? No diré pas que una temporadeta entre reixes no li fos clarament beneficiosa, al Charles, però em veuria obligada a visitar-lo, per guardar les formes si més no, i no crec que en fos capaç. M’imagino que la presó ha de ser un lloc especialment desagradable. I que no et deixen fumar, a més.

—Em sembla que sí —vaig objectar—. No fan servir els cigarrets com a moneda, els presoners?

—I per defensar-se d’atacs potencials per part dels homosexuals —va afegir el Julian.

—Vaja, doncs potser sí —va corroborar la Maude, que no semblava gens sorpresa per l’elecció de mots del Julian—. Però no crec que el Charles s’hagi de preocupar gaire per això, eh? Ja li ha passat l’època més bona.

—A la presó, els homosexuals no són gens llepafils, senyora Avery —va remarcar el Julian—. Aprofiten el que poden.

—Potser sí, però tampoc no són cecs.

—Què és un homosexual? —vaig preguntar jo.

—Un home que té por de les dones —va respondre la Maude.

—Tots els homes tenen por de les dones, pel que veig —va apuntar el Julian, demostrant una comprensió de l’univers molt per sobre de la seva edat.

—Això és veritat —va corroborar ella—. Però només perquè la majoria d’homes no són tan intel·ligents com les dones, i en canvi continuen ostentant tot el poder. Tenen por d’un canvi en l’ordre mundial.

—El Charles anirà a la presó? —vaig intervenir jo, perquè, tot i que no sentia un afecte especial per aquell home, la idea m’incomodava.

—Això depèn del pare del Julian —va contestar la Maude—. De la seva capacitat professional.

—No en sé gaire res, dels assumptes del meu pare i el seu marit —va afirmar el Julian—. Només m’ha fet venir amb ell perquè la setmana passada vaig calar foc a una cortina, i ara no tinc permès quedar-me a casa sol.

—Per què ho vas fer?

—Va ser un accident.

—Ah —la Maude va semblar satisfeta davant d’aquesta resposta i es va aixecar, esclafant el cigarret sobre la meva tauleta de nit i deixant una marca socarrimada a la fusta que ja no desapareixeria mai més. Va ullar al voltant de l’habitació com si la seva mera existència la deixés atònita, i em vaig preguntar on s’imaginava que havia dormit jo els darrers set anys—. De manera que és aquí on t’amagues, eh, Cyril? —em va preguntar amb aire somiador—. M’ho he plantejat sovint —es va girar i va assenyalar el llit—. I suposo que deus dormir aquí.

—Exacte —vaig admetre.

—A menys que no sigui un llit ornamental —va remarcar el Julian—. Com la cadira de la seva mare.

La Maude ens va dedicar un somriure a tots dos i va fer via cap a la porta.

—Mireu de no fer soroll, nois, si ho podeu evitar. Tinc intenció de posar-me a escriure una altra vegada, ara. Em sembla que el tren es torna a acostar a l’estació. Si tinc sort, potser atraparé uns quants centenars de paraules.

I dit això, amb gran alleujament per part meva, ens va deixar sols.

—Quina senyora més peculiar —va opinar el Julian, traient-se llavors les sabates i els mitjons i posant-se a saltar sobre el meu llit sense cap motiu entenedor. Li vaig mirar els peus i vaig remarcar que duia les ungles molt ben cuidades—. La meva mare no s’assembla gens a la teva.

—És la meva mare adoptiva —vaig remarcar.

—Ah, sí. No l’has conegut mai, la teva mare de veritat?

—No.

—Tu penses que la teva mare adoptiva en secret també és la teva mare de veritat?

—No —vaig contestar—. Quin sentit tindria, això?

—I què tal el teu pare adoptiu, aleshores?

—No —vaig repetir—. De cap manera.

Va estirar un braç i va recollir el cigarret esclafat de la Maude de sobre la tauleta per xuclar sorollosament el filtre i fer una ganyota, i després el va acostar perillosament a la cortina. Ara que sabia que tenia aptituds a l’hora d’encendre cortines, el vaig observar amb preocupació.

—Creus que el teu pare anirà a la presó? —em va preguntar.

—El meu pare adoptiu —vaig insistir—. No ho sé. Suposo que potser sí. No sé gaire res sobre què passa a excepció que es troba en un mal pas. Ell ho diu així, en tot cas.

—Jo hi vaig anar una vegada, a la presó —va afirmar el Julian com qui no vol la cosa, deixant-se caure ara sobre el llit i estirant-s’hi com si fos l’amo del lloc.

La camisa li havia sortit dels pantalons, mostrant el melic i l’estómac, i em vaig quedar mirant-los-hi fixament, francament fascinat per la seva pell pàl·lida.

—No m’ho crec —vaig dir.

—I tant que sí —va insistir—. T’ho juro.

—Quan? Què havies fet?

—No pas com a presoner, home.

—Ah —vaig exhalar, rient—. Em pensava que volies dir això precisament.

—No, això seria ridícul. Hi vaig anar amb el pare. Ell representava un home que havia assassinat la seva dona i se’m va endur a Joy.

Els ulls se’m van obrir com taronges a causa de la fascinació. Jo en aquella edat patia una peculiar obsessió per les històries d’assassinat i una visita a «Joy», el terme col·loquial de Mountjoy Prison, era una amenaça comuna amb què ens advertien els mestres. Totes les nostres faltes, des d’oblidar els deures de casa fins a badallar a classe, desembocaven en la promesa que probablement acabaríem els nostres dies al capdavall d’una corda amb llaç corredís, malgrat que la pena capital ja no era legal a Irlanda.

—I com era? —li vaig preguntar.

—Feia pudor de lavabos —va precisar, somrient, i jo vaig esclafir a riure entre dents, apreciant el comentari—. I em vaig haver d’asseure en un racó de la cel·la quan van portar l’home en qüestió i el meu pare va començar a fer-li preguntes i a prendre notes, afirmant que havia d’aclarir unes quantes coses per poder-les explicar a l’advocat, i l’home li va demanar si tenia cap importància que la seva dona fos una puta marrana que s’enrotllava amb tots els Toms, Dicks i Harrys de Ballyfermot, i el pare li va assegurar que farien tots els possibles per impugnar el caràcter de la víctima, ja que era perfectament possible que un jurat perdonés un assassinat a un home si la víctima era una puta.

Vaig boquejar. No havia sentit mai ningú dir aquestes paraules en veu alta, i em van omplir d’horror i excitació. Em podia haver quedat tota la tarda allà, escoltant el Julian, de tan forta com era la impressió que em provocava, i li hauria formulat moltes més preguntes sobre la seva experiència a la presó, si en aquell moment no s’hagués tornat a obrir la porta i un home alt amb unes celles peludes fins al ridícul no hagués tret el cap per l’obertura.

—Marxem —va dir l’home, i el Julian es va aixecar d’un salt immediatament—. Per què vas sense mitjons ni sabates?

—Saltava sobre el llit del Cyril com si fos un d’elàstic.

—Qui és el Cyril?

—Jo —vaig respondre, i l’home em va mirar de dalt a baix com si fos un moble que es plantejava comprar.

—Ah, tu ets el cas de la caritat —va remugar, amb aparent interès.

No vaig saber què contestar-li i, quan se’m va ocórrer alguna cosa intel·ligent per dir, ja havien sortit tots dos de l’habitació i baixaven per les escales.

Una gran aventura amorosa

La qüestió de com s’havien conegut, enamorat i casat el Charles i la Maude em va fascinar al llarg de tota la infantesa. Dues persones que no es podien pas avenir menys, d’una manera o altra havien aconseguit trobar-se i mantenir alguna cosa que s’assemblava a una relació, tot i que mentrestant aparentment no sentien cap interès ni afecte l’un per l’altre. Jo em preguntava si sempre havia estat així. Potser en altre temps experimentaven desig, respecte o amor, quan es miraven recíprocament? Va arribar un moment en què van comprendre que aquella era la persona amb la qual volien viure, més que amb qualsevol altra? I, en cas negatiu, per què carai s’havien compromès a compartir l’existència? Jo els havia plantejat aquesta pregunta a tots dos en diferents moments durant la nostra relació, i les respostes que havia rebut no podien haver estat més dispars:

Charles:

«Jo tenia vint-i-sis anys quan vaig conèixer la Maude i no buscava nòvia ni esposa en cap sentit. Ja havia recorregut aquella carretera abans, i tot plegat s’havia demostrat insuportable. Tu probablement no ho saps, Cyril, però jo als vint-i-dos ja m’havia casat i un parell d’anys més tard ja era vidu. Ah, ja ho sabies? En fi, corren tota mena de rumors sobre com va morir l’Emily, però et vull deixar una cosa ben clara: jo no la vaig matar. I no es van presentar mai càrrecs contra meu suggerint el contrari, malgrat tots els esforços d’un tal sergent Henry O’Flynn de la comissaria de la Garda a Pearse Street. No va aparèixer mai cap prova suggerint que hagués passat res impropi, però els motors que impulsen Dublín venen lubricats precisament per aquesta mena de xafarderies, capaces de destruir la reputació d’un home en el transcurs d’una nit, si no està disposat a lluitar per defensar-se. La veritat és que l’Emily era una noia encantadora, molt afable si t’agraden aquesta mena de coses, però també va ser la meva primera companya sentimental, la noia amb qui vaig perdre la virginitat, i cap home amb una mica de seny no s’hauria de casar amb la dona amb la qual perd la virginitat. És com aprendre a conduir amb un trasto abonyegat i atrotinat i llavors quedar-te’l per tota la vida, malgrat tenir habilitat suficient per portar un BMW en hora punta al mig d’una autopista molt transitada. Pocs mesos després del casament, em vaig adonar que no em sentiria mai satisfet amb una sola dona per la resta de la vida, i vaig començar a tirar la canya una mica més lluny. Mira’m bé, Cyril: soc un home terriblement atractiu encara ara, o sigui que només t’has d’imaginar l’aspecte que tenia als vint anys. Les dones queien de cul a terra per enxampar-me. I jo era prou generós per permetre que se m’acostessin. Però l’Emily va sentir rumors sobre els meus shenanigans extramaritals i va reaccionar de manera absolutament exagerada, amenaçant-me de cridar el capellà de la parròquia, com si allò m’hagués d’afectar, i li vaig dir: “Amor meu, busca’t un amant si vols, que a mi m’és ben igual. Si necessites una pixa, allà fora n’hi tantes com vulguis. N’hi ha de grans, de petites, algunes molt ben formades i d’altres més aviat deformes. N’hi ha de tortes, de corbades i de rectes. Els homes joves bàsicament són ereccions amb cames, i tots es posarien ben contents de poder-la ficar dins d’una dona tan atractiva com tu. Prova-ho amb un adolescent, si et fa gràcia. Ells n’estaran encantats, i ja saps que ho poden fer cinc o sis vegades en una nit sense ni parar per recuperar l’alè”. Jo l’hi vaig dir com un compliment, però, pel motiu que fos, ella no s’ho va pas agafar així, i es va enfonsar en una espiral de retrets i depressió. Potser havia patit alguna mena d’aflicció psicològica des de sempre, com tantes dones, però al cap d’uns quants mesos ja es medicava per no perdre la xaveta per complet. I llavors un dia es va empassar un pilot de pastilles just abans de banyar-se, i es va submergir sota l’aigua, bombolletes, bombolletes, bona nit i bona sort per a tots. I, sí, és veritat que vaig heretar molts diners d’ella, i per això van començar totes aquestes xafarderies de bon principi, però t’asseguro que jo no vaig tenir res de res a veure amb el que va passar aquell dia, i que la seva mort em va fer posar molt trist. Em vaig passar gairebé dues setmanes sense mantenir relacions sexuals després del traspàs, en senyal de respecte a la seva memòria. Aquesta és la qüestió, Cyril, i si hagués tingut un fill meu de debò m’hauria assegurat que entengués una cosa: la monogàmia no és la condició natural per a un home, i quan dic home vull dir també una dona. No té sentit emmanillar-te sexualment a la mateixa persona al llarg de cinquanta o seixanta anys, quan la teva relació amb ella pot ser molt més feliç si us concediu l’un a l’altra llibertat per seduir i deixar-vos seduir per persones del sexe oposat que considereu atractives. Un matrimoni s’hauria de basar en l’amistat i la camaraderia, i no en el sexe. Vull dir que quin home amb dos dits de front voldria mantenir relacions amb la seva dona? A pesar de tot, de totes maneres, quan vaig posar els ulls sobre la teva mare adoptiva per primera vegada vaig comprendre immediatament que volia que fos la segona senyora Avery. Quan la vaig veure, era a la secció de llenceria dels magatzems Switzer, acariciant amb una mà un penjador de sostenidors i mitges, amb un cigarret als llavis perillosament suspès a tocar de la seda; m’hi vaig acostar i li vaig preguntar si necessitava que l’ajudés a escollir les peces adequades. Déu meu, aquella dona tenia unes tetes perfectes! Encara les té. No t’has fixat mai amb atenció en les tetes de la teva mare adoptiva, Cyril? No? No posis aquesta cara d’engavanyat; és la cosa més natural del món. Les xuclem quan som nadons i ens delim per xuclar-les també d’adults. Em va clavar una bufetada quan li vaig dir això, però aquella bufetada encara és un dels moments més eròtics de la meva vida. Li vaig agafar la mà i li vaig fer un petó a la part inferior del canell. Feia olor de Chanel Nº5 i salsa Marie-Rose. Suposo que venia de dinar, i ja saps que sempre li ha agradat molt el còctel de gambes. Li vaig dir que si no venia a l’Hotel Gresham amb mi aquella tarda a prendre’s una copa de xampany, em tiraria al Liffey, i em va contestar: “Ofega’t; per mi no quedis!”, i que no tenia cap intenció de passar-se la tarda d’un dimecres emborratxant-se al bar d’un hotel amb un desconegut. Amb tot i amb això, vaig aconseguir convèncer-la no sé com, i al final vam agafar un taxi fins a O’Connell Street, on ens vam beure no pas una sinó sis ampolles de xampany en el transcurs no pas d’una sinó de sis hores. T’ho pots creure? Estàvem pràcticament paralítics quan vam acabar. Però no tant per no poder agafar una habitació al mateix hotel i fer l’amor durant quaranta-vuit hores gairebé sense descans. Déu meu, aquella dona em va fer coses que no m’havia fet cap altra ni abans ni després. Fins que la teva mare adoptiva no t’hagi fet una fel·lació, Cyril, no sabràs què és una mamada de qualitat. Ens vam casar al cap de pocs mesos. Però el temps, un cop més, es va cobrar el peatge. La Maude es va obsessionar més i més amb la seva escriptura i jo amb la meva carrera. Vaig acabar avorrint el seu cos i m’atreviria a dir que ella també va avorrir el meu. Però si bé jo vaig buscar consol en altres llocs, ella aparentment no tenia cap interès a trobar un amant, i per això ara fa anys que guarda el celibat, fet que probablement explica els seus canvis d’humor. És veritat, no érem la parella ideal, però aquella època jo vaig estimar-la i ella em va estimar a mi, i en algun racó de l’interior tots dos conservem l’ombra de dos éssers sexuals de vint-i-tants anys, bevent Veuve Clicquot a l’hotel Gresham i partint-nos el cul de riure, mentre ens preguntàvem si podíem demanar a la recepcionista la clau d’una habitació, o si vindria la policia o l’arquebisbe de Dublín en cas que ho féssim».

Maude:

«No me’n recordo pas, la veritat. Podia ser un dimecres, si això t’ha de servir de res. O potser dijous».

Quan els enemics em persegueixen

En la relació entre els meus pares adoptius, simplement no hi havia compromís suficient per generar la mena de passió que requereix una discussió, i això significa que Dartmouth Square la major part del temps era un lloc on es vivia harmoniosament. De fet, l’única baralla entre ells que vaig arribar a testimoniar es va esdevenir la nit en què van venir a sopar els membres del jurat, un pla tan equivocat des de l’origen que encara avui en dia m’omple de perplexitat.

Va ser una d’aquelles vetllades inusuals en què el Charles tornava a casa d’hora de la feina. Jo acabava de sortir de la cuina amb un got de llet a la mà i em vaig quedar atònit en veure’l passar la porta, sense portar la corbata fluixa al voltant del coll, ni els cabells despentinats, ni caminar amb pas insegur; un seguit de negatives que suggerien que havia ocorregut alguna cosa terrible.

—Charles —vaig mormolar—. Et trobes bé?

—Sí, estic bé —va respondre—. Per què no n’hauria d’estar?

Vaig ullar el rellotge de l’avi penjat al racó del rebedor i, com si s’hagués confabulat amb mi, va tocar les sis amb mitja dotzena de repics llargs i amb eco. Mentre esperàvem que acabés, el Charles i jo ens vam quedar exactament on érem, sense dir ni un mot, tot i que ens somrèiem engavanyats i remarcàvem la presència de l’altre amb un cop de cap ocasional. Finalment, el dring del rellotge es va aturar.

—Només ho he dit perquè no vens mai a aquesta hora —vaig remarcar, enllaçant la frase on l’havia deixat—. Ja ets conscient que encara hi ha llum de dia i que els pubs encara són oberts?

—No siguis descarat —em va renyar.

—No soc descarat —vaig insistir—. Només estic preocupat.

—Ah. En aquest cas, moltes gràcies. Prenc nota de la teva preocupació. Saps què? Resulta molt més fàcil obrir el pany de la porta quan a fora hi ha llum de dia —va afegir—. Normalment, em passo uns quants minuts al porxo abans de poder entrar. Sempre havia pensat que fallava la clau, però potser era cosa meva i prou.

—Charles —vaig reprendre, deixant el got sobre una taula a l’atzar i acostant-me a ell—. Estàs completament sobri, eh que sí?

—Sí, Cyril —va respondre—. No m’he pres ni una copa en tot el dia.

—Però, per què? Et trobes malament?

—No és pas la primera vegada que em passo tot un dia sense lubricar-me per dins. No soc un alcohòlic total.

—Total potser no —vaig admetre—. Però te’n surts francament bé.

Va somriure i, per un moment, em vaig pensar que, als ulls, li clissava alguna cosa pròxima a la tendresa.

—Ets molt amable de preocupar-te’n —va dir—. Però estic perfectament.

Jo no n’estava tan segur. Les últimes setmanes, la seva exuberància habitual havia disminuït considerablement, i jo sovint passava pel seu estudi i me’l trobava assegut darrere l’escriptori amb una expressió remota, com si no fos capaç de comprendre per què les coses havien arribat tan lluny. Havia comprat un exemplar d’Un dia d’Ivan Deníssovitx a Hodges Figgis i se’l podia veure submergit dins la lectura en qualsevol moment lliure, mostrant més interès per la novel·la de Soljenitsin del que mai havia mostrat per les de la Maude, incloent-hi Alegria per l’alosa, de la qual ella pràcticament havia renegat quan les xifres de vendes es van elevar fins als tres dígits. Que comparés les seves penúries amb les d’un presoner en un camp de treball soviètic ens diu alguna cosa sobre el seu particular sentit de la injustícia. És clar que mai no s’havia imaginat que el seu cas faria tot el recorregut fins a arribar a judici, assumint que un home de la seva posició i amb una xarxa d’influències com la seva seria capaç d’evitar que es produís una injustícia així. I fins i tot quan va resultar evident que no podria fer res per aturar l’obertura del judici, estava convençut que el considerarien innocent de tota malvestat, per més que la seva culpa era evident. Anar a la presó, en el seu parer, era una cosa que passa a altres persones.

El Max Woodbead era un visitant regular de Dartmouth Square al llarg d’aquelles setmanes, i el Charles i ell passaven dels udols de dos borratxos a cantar les antigues cançons del Belvedere College (Només en Déu trobo refugi quan els enemics em persegueixen / Només en Déu trobo la glòria quan em sento mans i humil), i a discutir entre ells rugint en accessos de ràbia furiosos, tempestes que reverberaven per tota la casa i provocaven que fins i tot la Maude obrís la porta del seu estudi i mirés enfora esverada, mentre s’escapava de la penombra empestada de la sala d’escriptura.

—Ets tu, Brenda? —em va preguntar en una d’aquestes ocasions en què, pel motiu que fos, em va arreplegar vagarejant per la segona planta.

—No, soc el Cyril —vaig replicar.

—Ah, el Cyril, sí —va dir ella—. És clar, el nen. Què carai passa al pis de baix? Han assaltat la casa?

—Hi ha el senyor Woodbead —vaig apuntar—. Ha vingut per discutir el cas amb el Charles. Em sembla que saquejaran l’armari dels licors.

—Mala cosa, és clar. Anirà a la presó, el Charles. Ho sap tothom. Ni tot el whisky del món no ho canviarà, això.

—I què se’n farà, de nosaltres? —vaig preguntar angoixat.

Només tenia set anys; no em sentia preparat per viure al carrer.

—Tot anirà bé —em va tranquil·litzar—. Tinc uns quants diners pel meu compte.

—I jo què? —vaig insistir.

—Per què han de cridar tant? —em va demanar, ignorant la meva pregunta—. És excessiu, la veritat. Com se suposa que s’ha de treballar ni poc ni gens així? Ara que hi penso, aprofitant que ets aquí, no se t’acut cap sinònim de fluorescent? —em va demanar.

—Resplendent? —li vaig suggerir—. Lluminós? Incandescent?

—Incandescent, aquesta és la bona —va acceptar—. Ets molt espavilat, per un nen d’onze anys, eh que sí?

—En tinc set —la vaig corregir, colpit una vegada més per la qüestió de si els meus pares adoptius s’adonaven que només era un nen, i no una mena d’adult petit que els havien imposat per força.

—Vaja, doncs. Encara més impressionant —va recapitular ella, tancant la porta després d’entrar i tornant a la seva cova plena de fum.

El cas eren dues paraules que van ressonar per tot casa durant bona part del 1952. No s’allunyaven mai gaire del nostre pensament i el Charles les tenia sempre a la punta de la llengua. Semblava genuïnament indignat per haver de sofrir aquella ofensa pública, i detestava veure el seu nom als diaris per cap motiu que no fos encomiàstic. Efectivament: quan l’Evening Press va publicar un article constatant que la seva opulència s’havia exagerat de mala manera al llarg dels anys, i que hauria de perdre i enfrontar-se no sols a un període d’empresonament, sinó també a un càstig dinerari quantiós, i que probablement acabaria a la bancarrota i es veuria obligat a vendre’s la casa de Dartmouth Square, el Charles es va precipitar per un huracà de ràbia tempestuós, com el rei Lear a les terres ermes, escridassant els vents i les pluges torrencials i els trons que tot ho sacsegen, perquè submergissin els campanars, ofeguessin els penells i socarrimessin el seu cap elegant de cabells foscos fins que la rotunditat espessa del món quedés fulminada i plana. El Max, que va rebre instruccions d’emprendre accions legals contra el diari, va ignorar sàviament aquesta directriu.

El sopar estava preparat per al dijous al vespre, quatre nits abans d’un judici que en principi havia de durar dues setmanes. El Max havia escollit un membre del jurat solter que considerava particularment influenciable. Se’l va trobar accidentalment amb tota premeditació una nit que passejava per Aston Quay, i el va convidar a beure en un pub. Allà, el Max va informar aquell home, un tal Denis Wilbert de Dorset Street, que impartia classes de matemàtiques, llatí i geografia en una escola pròxima a Clanbrassil Street, que l’estreta relació que havia mantingut amb un noi de dotze anys anomenat Conor Llewellyn, el seu alumne estrella, que obtenia excel·lents en tots els exàmens per més que el seu cap fos atractiu però buit, aquella relació (li va dir) la podien mal interpretar tant els diaris com els Gardaí, i que si no volia que aquesta informació arribés al domini públic potser voldria reflexionar seriosament sobre el seu veredicte en el cas del Departament de Finances contra Avery.

—I no cal dir que qualsevol cosa que vostè pugui fer per persuadir els altres membres del jurat també serà molt benvinguda —va afegir-hi el Max.

Com que ja en tenia un a la butxaca, l’advocat va llogar el seu Garda caigut en desgràcia preferit perquè escampés porqueria sobre la resta dels escollits. El va decebre que el superintendent Lavery, ja retirat, hagués trobat tan poca cosa. Tres tenien secrets, segons li va comunicar: un home havia estat acusat d’exhibicionisme davant d’una noia a Milltown Road, però els càrrecs s’havien abandonat perquè la noia era protestant; un altre tenia una subscripció amb una agència de París que li enviava una selecció de postals cada mes on apareixien dones despullades amb pantalons de muntar i res més; i la tercera (una de les dues úniques dones del jurat) havia infantat una criatura fora del matrimoni i s’havia descuidat d’informar-ne l’empresa on treballava, la qual sens dubte l’hauria acomiadat, ja que es tractava dels presumptes guardians de la moral pública: el parlament d’Irlanda, Dáil Éireann.

En comptes de perseguir-los un per un i formular amenaces velades sobre la possibilitat d’exposar els seus secrets públicament, el Max va optar per un acte molt més cavallerós: els va convidar a sopar. Va utilitzar el senyor Wilbert, el mestre pedòfil, com a intermediari, i els va deixar clar que, si refusaven la invitació, la informació que havia recollit sobre ells es filtraria a la premsa. El que no va comentar, evidentment, va ser que ell no seria ni l’amfitrió ni un convidat més de la taula; aquell honor, en comptes d’ell, recauria en l’home a qui jutjaven, el meu pare adoptiu, Charles Avery.

Aquell vespre, el Charles ens va convidar a mi i a la Maude al seu estudi, poc abans que arribessin els invitats, i ens vam aposentar a les butaques amb ales que hi havia davant per davant de l’escriptori, mentre ens exposava els plans de la nit.

—El més important és que formem un front unit —ens va advertir—. Hem de fer la impressió que som una família feliç i afectuosa.

—Ho som —va replicar la Maude, en to ofès pel simple fet d’haver insinuat el contrari.

—Aquest és l’esperit que ens cal —va confirmar el Charles—. Si bé és cert que no tenen cap interès a aportar un veredicte de culpabilitat, els hem d’apaivagar la consciència fent-los creure que separar-nos a nosaltres tres seria un acte tan reprovable com ara introduir el divorci al país d’Irlanda.

—Qui són, en tot cas? —va preguntar la Maude, encenent un cigarret ja que el que s’estava fumant s’acostava perillosament al final—. Són gent de la nostra mena?

—Em temo que no —va respondre el Charles—. Un mestre, un estibador, un conductor d’autobús i una dona que treballa al saló de te del Dáil Éireann.

—Senyor Déu meu —va exclamar ella—. Hi posen a qualsevol avui en dia en un jurat, no?

—Em sembla que sempre ha estat així, amor meu.

—Però era del tot necessari convidar-los a casa nostra? —va insistir la Maude—. No els podíem haver portat a sopar a la ciutat? Hi ha una gran quantitat de restaurants que la gent d’aquesta classe no tindrà mai l’oportunitat de gaudir.

—Estimada —va replicar el Charles, somrient—. Oh dolça esposa meva de bon cor, recorda que aquest sopar ha de ser secret. Si es descobrís, ens portaria molts problemes, naturalment. No ho ha de saber ningú.

—És clar, però em temo que són molt vulgars —va insistir la Maude, fregant-se el braç com si acabés d’entrar un cop de vent fred dins la sala—. Es deuen rentar com cal?

—Al tribunal semblen prou nets —va asseverar el Charles—. En realitat, s’hi esforcen de debò. La roba més bona i tot plegat. Com si anessin a missa.

La Maude va obrir la boca horroritzada.

—Són papistes? —va preguntar-li.

—No en tinc ni idea —va replicar el Charles exasperat—. Quina importància té, això?

—Mentre no els agafi per resar abans de menjar —va murmurar ella, mirant al voltant de l’estudi, una estança de la casa on no entrava gairebé mai—. Ah, mira —va exclamar, assenyalant un exemplar de les Meditacions de Marc Aureli que hi havia damunt d’una tauleta de centre—. Jo a dalt tinc la mateixa edició. Que curiós.

—Molt bé, Cyril —va dir el meu pare adoptiu, girant-se de cara a mi—. Les normes de la casa són d’estricta observació aquesta nit, m’has entès? Parla només quan et dirigeixin la paraula. No facis bromes. No et tiris pets. Mira’m amb tota l’adoració de què siguis capaç. T’he deixat sobre el llit una llista de les coses que fem junts com a pare i fill. L’has memoritzat?

—Sí, sí —vaig contestar.

—Repeteix-me-la.

—Anem a pescar junts als grans llacs de Connemara. Assistim als partits de l’Associació Atlètica Gaèlica a Croke Park. Tenim en curs una partida d’escacs en la qual només fem una jugada cada dia. Ens raspallem els cabells mútuament.

—T’he dit que res de brometes.

—Ho sento.

—I no ens diguis Charles i Maude, entesos? Aquest vespre ens has de dir pare i mare. Als nostres convidats, els sonaria estranya qualsevol altra cosa.

Vaig arrufar les celles. No sabia pas si seria capaç de dir aquelles paraules amb més naturalitat que un nen que hagués d’anomenar els seus pares pel nom de pila.

—M’hi esforçaré al màxim… pare —vaig apuntar.

—No cal que comencis ara —va remarcar ell—. Espera que arribin els convidats.

—Sí, Charles —vaig rectificar.

—Fet i fet, no ets pas un Avery autèntic.

—Quin és l’objectiu de tot plegat, al capdavall? —li va preguntar la Maude—. Per què ens hem de rebaixar per aquesta gent?

—Perquè jo no hagi d’entrar a presó, dolça senyora —va replicar el Charles alegrement—. Els hem d’ensabonar i engalipar, i si tota la resta falla, els faré venir un per un en plena nit i els endossaré un xec a tots. Sigui com sigui, tinc intenció d’acabar la vetllada havent-me assegurat un veredicte de «no culpable».

—El senyor Woodbead també vindrà a sopar? —li vaig demanar, i el Charles va fer que no amb el cap.

—No —va dir—. Si al final acabem amb el cul a l’aire, no es pot permetre haver tingut res a veure amb aquesta història.

—Charles, vigila el llenguatge, si us plau —el va renyar la Maude sospirant.

—De manera que el Julian tampoc no vindrà —vaig persistir.

—Qui és el Julian? —em va preguntar el Charles.

—El fill del senyor Woodbead.

—I per què carai hauria de venir?

Vaig fixar la mirada sobre la catifa mentre notava que el cor se m’enfonsava. Només havia vist el Julian en una ocasió des de la primera visita, gairebé feia un mes, i ens havíem avingut fins i tot més bé que abans, tot i que, amb gran decepció per part meva, no havia sorgit l’oportunitat d’abaixar-nos els pantalons i ensenyar-nos les parts mútuament. M’embriagava la idea de travar amistat amb ell i sobretot el fet que, aparentment, també gaudís de la meva companyia era un concepte tan corprenedor que havia començat a dominar-me el pensament. Però, és clar, no anàvem a la mateixa escola, i per tant no era probable que ens tornéssim a trobar, si el Max no el feia venir a Dartmouth Square. Això era una font de profunda frustració, per a mi.

—Doncs jo creia que potser sí —vaig murmurar.

—Em sap greu decebre’t —va reprendre el Charles—. Se’m va ocórrer convidar a sopar una trepa de nens de set anys, però llavors vaig recordar que aquesta nit és especialment important, i que la nostra felicitat futura pot dependre de com vagi tot plegat.

—O sigui que ell no vindrà —vaig repetir, per deixar-ho clar.

—No —va repetir el Charles—. No vindrà.

—I per tant l’Elizabeth tampoc? —va inferir la Maude.

—L’Elizabeth? —va exclamar el Charles, redreçant-se sobtadament com si s’hagués sobresaltat i envermellint lleugerament.

—La dona del Max.

—No sabia pas que la coneguessis, l’Elizabeth.

—No la conec pas. No gaire almenys. Però hem coincidit en un parell d’actes de beneficència. És francament adorable en un sentit més aviat aparent.

—No, l’Elizabeth tampoc no vindrà —va reiterar el Charles, abaixant la mirada altra volta cap a la taula i repicant amb els dits sobre el paper assecant.

—Només gent de la classe treballadora —va remugar la Maude.

—Sí, només ells.

—Que divertit.

—Només seran unes quantes hores, estimada. Estic segur que ho podràs resistir.

—Ja entendran quins ganivets i forquilles han de fer servir? —li va preguntar ella.

—Va, per compassió —va exclamar el Charles, sacsejant el cap—. No són pas animals. Què et penses que faran? Punxar la vedella amb un escuradents, sostenir-la enlaire i començar a xuclar-la pels voltants?

—Hi haurà vedella? —va preguntar la Maude—. Em venia força de gust peix, aquest vespre.

—Hi ha peix de primer —va apuntar ell.

—Petxines —vaig precisar—. Les he vist a la cuina.

—No em faig l’esnob —va insistir la Maude—. Només ho pregunto per si aquesta gent no està acostumada als sopars elegants i se senten intimidats per la perspectiva. Si els enfrontem a diversos jocs de coberts, potser s’imaginaran que ens en burlem i reaccionaran menyspreant-te encara més a causa de la humiliació. T’oblides que jo soc novel·lista, Charles. Tinc una comprensió molt afinada de la naturalesa humana.

El meu pare adoptiu va empènyer la galta enfora amb la llengua mentre reflexionava sobre aquest extrem. La Maude tenia part de raó.

—Vaja, i què suggereixes tu? —li va preguntar al capdavall—. Serà un àpat de cinc plats. Cada comensal comptarà amb una dotzena de coberts diferents. No puc pas posar-hi etiquetes que diguin: «Aquest ganivet és per al peix», «Aquest ganivet és per al pa», «Aquesta forquilla és per a les postres», oi que no?

—No —va admetre la Maude—. I de totes maneres seria impossible trobar etiquetes tan petites. Sobretot amb tan poc marge de temps. Els haurem de posar per ordre.

El Charles la va mirar fixament i semblava a punt d’esclafir a riure, cosa que sens dubte ens hauria xocat a tots dos, ja que era un so que no ens resultava gens familiar.

—Ens has d’explicar alguna altra cosa? —li va demanar la Maude, ullant el seu rellotge—. O ja podem marxar?

—Que us estic retenint? —va inquirir el Charles—. Heu d’anar a algun lloc? Potser l’estanquera local té els cigarrets en oferta a aquesta hora?

—Ja saps que els acudits no m’agraden —va protestar ella, aixecant-se i allisant-se la faldilla. Vaig ullar el Charles i em va sorprendre que la mirés d’aquella manera, de dalt a baix i revelant desig sense embuts, ja que encara era una dona molt atractiva. A més, sabia vestir-se—. A quina hora arribaran, parlant de tot? Encara no m’he posat la màscara.

—Encara falta mitja hora —va respondre el Charles, i llavors la Maude va assentir i va sortir de l’estança silenciosament.

—No hi posaria pegues, el jutge, si ho sabés? —vaig preguntar al cap d’un moment al Charles, que ja s’havia capficat altre cop en els seus papers i feia la impressió d’haver oblidat que jo encara era allà. De fet, va fer un bot lleu sobre el seient en sentir-me.

—Si posaria pegues a què? —va replicar ell.

—Al fet que convidis a sopar quatre membres del jurat. No creuria que hi ha alguna cosa més aviat deshonesta?

El Charles va somriure i em va mirar amb una expressió als ulls que s’aproximava a la tendresa.

—Ah, fill meu estimat —va exclamar—. Definitivament, tu no ets un Avery, eh? Va ser idea seva.

La família perfecta

—La veritat, senyor Avery…

—Deixem-nos de cerimònies, si us plau. Digue’m Charles.

—La veritat, Charles, és que fa molt temps que tinc interès en la llei —va dir el Denis Wilbert, el mestre pedòfil de Dorset Street, que m’havia agafat una mà en arribar i se l’havia quedat com un sandvitx entre les seves dues peülles suades molt més del necessari, forçant-me a córrer cap al bany a rentar-me-la immediatament.

—La segueixo pels diaris, saps? La feina d’An Garda Síochána. Els diferents judicis, els advocats, els procuradors i tota la pesca. Les apel·lacions al Tribunal Suprem i els desafiaments constitucionals. De fet, vaig arribar a plantejar-me estudiar dret a la universitat, fins que vaig comprendre que la meva veritable vocació era la canalla. No soc mai del tot feliç si no estic en companyia d’un jovencell. De tots els que puc, en realitat! Però em fa vergonya confessar que hi ha hagut moments en què he cregut que, si un home acaba acusat al tribunal, probablement és culpable del crim…

—O la dona —el va interrompre el Jacob Turpin, l’estibador pervertit que s’agradava de passar els vespres sotjant pels voltants de Milltown Road, esperant que les nenes petites s’hi acostessin per poder-les obsequiar amb una llambregada fugaç de les seves mancances.

—Si us plau, senyor Turpin —va dir el Wilbert, que aparentment es considerava d’un estrat superior gràcies als seus estudis—. Si no li fa res, m’agradaria acabar el que comentava al Charles, i llavors, si vostè hi vol afegir alguna cosa pertinent, ja podrà…

—Només volia apuntar que als jurats també hi ha dones —va remarcar el Turpin, el qual tenia els cabells d’un roig lluent, d’un to gairebé lluminós, que resultava estranyament hipnòtic—. Hi va haver una mossa que treballava a les oficines del CIE i va muntar una estafa amb les factures i li van caure cinc anys. Segur que tu no estaries a la seva altura, eh? De les dones, vull dir.

—Com deia —va prosseguir el Wilbert, alçant la veu perquè no el tornessin a interrompre—. Jo pensava que si un home acabava acusat davant del tribunal, no sols hi havia moltes probabilitats que fos culpable sinó que també podia ser de mala reputació de mena, el tipus de personatge que la societat hauria de desterrar a la jungla, com si fos llebrós o bé australià. Però aquest vespre, assegut en aquesta casa esplèndida, enmig d’aquest sopar elegant amb aquesta família tan respectable, deslegitima aquesta meva idea i em porta a renegar-ne obertament. En renego de tot cor i sense prejudicis! I si et sembla correcte, m’agradaria brindar per tu, Charles, i desitjar-te molta sort en els dies que vindran, mentre suportes aquesta prova difícil i injusta.

—Jo també brindaré per això —s’hi va sumar el Joe Masterson, el conductor d’autobusos de Templeogue amb un interès lasciu per la pornografia relacionada amb la indumentària de muntar a cavall, el qual pràcticament no havia parat de beure des que havia arribat a Dartmouth Square. Va buidar el got de vi i va mirar amb delit l’ampolla, al centre de la taula; com que ningú es va oferir a tornar-l’hi omplir, se’l va omplir ell mateix, cosa que fins i tot jo sabia que contravenia les bones maneres d’un sopar d’etiqueta.

—Ets molt amable —va replicar el Charles, somrient benvolent als convidats—. Tots vosaltres, ho sou. De totes maneres, espero que no cregueu ni per un moment que la meva invitació per venir a sopar amb mi i la Maude aquest vespre es deu a res que no sigui el desig de conèixe-us més bé.

—Però, és clar, en realitat la invitació no ha pas provingut de tu en absolut, oi que no? —va preguntar la Charlotte Hennessy, la quarta membre del jurat i única dona present—. Sinó del senyor Woodbead. I cap de nosaltres no sabia que vindríem a casa teva. Teníem la impressió que aniríem a la seva.

—Com ja he explicat abans, estimada senyora —va reposar el Charles—. El Max ha hagut de marxar per un assumpte urgent i, com que no tenia manera de posar-se en contacte amb vosaltres, m’ha demanat que assumís el paper d’amfitrió.

—Vostè és un cavaller i un savi —va dir el Masterson.

—Però, fet i fet, per què ens ha convidat aquí? —va insistir la senyora Hennessy.

—Està fent reformes a casa seva —va aclarir el Charles—. Per això s’ha quedat una temporada a casa nostra. És clar que jo no tenia intenció de quedar-me a casa, aquest vespre. És la nit que generalment assisteixo a la parròquia de Saint Vincent de Paul. I, per ser sincer, creia que la meva presència podia resultar mal interpretada i perjudicial. Però no podia pas permetre que vinguéssiu i haguéssiu de marxar sense sopar. No és pas així com fem les coses a Dartmouth Square.

—Tantes circumstàncies inusuals —va replicar la senyora Hennessy—. I tantes coincidències. Gairebé és increïble.

—La veritat a vegades ho és —va replicar el Charles suaument—. Però m’alegra que les coses hagin anat així. Assegut al tribunal cada dia, ullant les vostres cares honestes, m’ha colpit un cop i un altre la idea que em complauria molt conèixe-us a tots en la vida privada, lluny de l’atmosfera rància del jutjat.

—Sempre he dit que l’home que té més classe és aquell que no reconeix el sistema de classes —va anunciar el Turpin, abaixant una mà per rascar-se prolongadament i de gust—. Molts homes en la seva posició no voldrien gent com nosaltres a casa seva.

—Amb tots els respectes, senyor Turpin —va intervenir el Wilbert, traient-se les ulleres, gest que feia cada vegada que volia aparentar seriositat, segons vaig remarcar—. Jo soc professor d’un internat prestigiós. Tinc una llicenciatura en matemàtiques. El meu pare era farmacèutic, i la mare una vegada va fer una entrevista a Radio Éireann sobre quin tipus de farina és més adequada per fer el tradicional barmbrack irlandès. Em considero igual que qualsevol altre home.

—Ah, ben dit —va exclamar el Turpin, vexat—. On vius, doncs, Denis? Tens una casa gran com aquesta?

—S’escau que visc amb la mare —va contestar el Wilbert, assegut amb l’esquena recta, preparat per repel·lir tots els atacs contra el seu caràcter—. Ja és gran i l’he de cuidar. És clar que tinc la meva pròpia habitació —va afegir, mirant-me fixament de manera rotundament deliberada—, i que moltes nits, quan ella és al bingo, puc fer el que vull i punt.

—No està casat, senyor Wilbert —li va preguntar la Maude des de l’altre extrem de la taula, en un to de veu tan viu que em va sobresaltar—. No hi ha una senyora Wilbert sotjant en algun lloc enmig del sotabosc?

—No, per desgràcia —va respondre ell, envermellint lleugerament—. La sort no m’ha beneït, en aquest aspecte.

—El dia més feliç de la meva vida —va remarcar el Charles, deixant els coberts sobre el plat, i juro que vaig veure com se li formaven llàgrimes als ulls mentre parlava—, va ser el dia que la Maude va accedir a casar-se amb mi. No creia que tingués ni una possibilitat. Però també em constava que, amb ella al costat, ho podria aconseguir tot, i que el nostre amor d’alguna manera ens sostindria en els dies bons i en els dolents.

Ens vam girar cap a la Maude com una sola persona, per avançar-nos a la seva reacció; si aleshores hagués sabut qui era la Joan Crawford, hauria dit que ens estava oferint la seva millor interpretació a l’estil Joan Crawford, una expressió que mesclava desdeny i vulnerabilitat, mentre feia una pipada fonda al cigarret i expulsava el fum pels llavis amb tanta suavitat que va crear una boirina darrere de la qual poder ocultar els seus sentiments veritables.

—Jo ja m’he casat dues vegades —va comentar el Masterson—. La primera dona va morir quan un cavall la va tirar a terra. Treballava en un espectacle, sabeu? Cavalls de concurs de quatre anys. Encara guardo les seves coses a l’armari de l’habitació lliure, i de tant en tant m’agrada anar-hi i passar la mà per sobre el vellut, o ensumar-les per recordar-la. Vaig demanar a la meva dona actual que me les arreglés per a mi, però és terriblement peculiar respecte d’aquesta mena de coses. Per ser sincer, i només ho comento perquè tinc la impressió de ser entre amics, lamento haver-me tornat a casar. La meva primera dona era una noia encantadora. La d’ara… Bé, té una bona boca, i no en diré res més.

—Una boca? —va intervenir la senyora Hennessy—. Que no és del tot normal, això? Com podria respirar, la pobra dona, sense boca?

—Ah, vaja, ja sé què vols dir —va remarcar el Masterson, rient i llambregant al voltant cap als altres homes, mentre alçava un polze en direcció a ella, com si digués: «I aquí en tenim una altra, és clar!»—. Em contesta de manera impertinent contínuament. Ja li he dit que un dia d’aquests faré venir el capellà perquè parli amb ella, si s’entesta en les seves idees.

—Quina dona més afortunada —va remarcar la senyora Hennessy, girant-se d’esquena a ell—. He llegit en algun lloc que vostè va estar casat abans, senyor Avery? —va preguntar, mirant el Charles de dret.

—No ho sé —va respondre ell—. De veritat que ho ha llegit?

—Parla’ns de tu, Cyril —va intervenir el Wilbert, fent-me l’ullet amb tanta lascívia a l’expressió que em vaig regirar sobre el seient—. T’agrada l’escola? T’apliques en els estudis?

—Està bé —vaig fer jo.

—Quina és l’assignatura que t’agrada més?

M’ho vaig rumiar.

—Probablement la història —vaig respondre.

—I les matemàtiques no?

—No, no vaig gaire bé en matemàtiques.

—Ja he comentat que jo soc llicenciat en matemàtiques? —va insistir l’home.

—Sí —vam dir el Charles, la Maude, el Turpin, el Masterson i jo, tots a l’uníson.

—Potser un dia et podria ajudar —va suggerir—. Una classe particular pot anar molt enllà. Podries venir a casa un vespre que la mare sigui al bingo i…

—No, gràcies —vaig refusar, atansant-me un mos de bistec a la boca amb l’esperança que aquell home s’interessés per alguna altra cosa.

—I vostè té un saló de te, senyora Hennessy? —va rugir la Maude inesperadament, i el Masterson es va posar una mà sobre el pit, espantat, com si estigués a punt de patir un atac de cor—. Ho dic bé, oi?

—No gaire —va replicar ella—. Soc l’encarregada del saló de te del Dáil Éireann.

—Que interessant. Fa molts anys que hi és?

—Des del 1922, quan els oireachtas van celebrar la primera reunió a Leinster House.

—Fascinant —va apuntar el Charles i, per ser justos, s’hauria dit que el tema li interessava de debò—. De manera que vostè va ser present a la fundació de l’Estat?

—Hi vaig ser, sí.

—Devia ser un dia molt important.

—I tant —va corroborar la senyora Hennessy, suavitzant una mica el to de veu aleshores—. Va ser molt emocionant. No oblidaré mai la felicitat que ens omplia el cor a tots. I el senyor Cosgrave, per descomptat, es va guanyar els aplaudiments de tots els partits de la cambra, quan es va aixecar per pronunciar el primer discurs com a president del Consell Executiu.

—Per Jesucrist en vida, d’això ja fa trenta anys —va exclamar el Turpin, sacsejant el cap—. Quants anys té, vostè? Ja en deu començar a sumar uns quants, eh?

—En tinc seixanta-quatre, senyor Turpin —va contestar ella dolçament—. Gràcies per l’interès.

—Ja m’hauria imaginat una cosa així —va reblar ell, assentint—. Vostè té aquella mirada que mostren moltes dones de la seva edat. Flàccides pertot, sap què vull dir? Amb bosses fosques sota els ulls. I pel que fa a les varius de les cames, les deu tenir de passar-se tot el dia dreta al saló de te. Sense ànim d’ofendre, evidentment.

—Com em podria ofendre un discurs tan galant? —li va preguntar ella somrient.

—Un lloc fascinant on treballar, de totes maneres, oi que sí? —va intervenir el Charles—. Tots aquells homes importants anant i venint cada dia. Deu sentir molts secrets, allà, si no m’equivoco…

—Si fos així, senyor Avery, li sembla que els meus llavis en deixarien escapar mai cap? No he conservat el càrrec allà durant tres dècades a còpia d’indiscrecions.

—Però aviat es retirarà, o això m’han dit —va prosseguir ell—. I, si us plau, res d’Avery. Em dic Charles, ja ho he dit.

—Tinc intenció de retirar-me a finals d’any, efectivament —va admetre la dona, enxiquint els ulls—. Li sap greu si li pregunto com se n’ha assabentat?

—Bé, vaja, jo tampoc no vaig construir aquesta casa a còpia d’indiscrecions —va replicar, fent-li l’ullet—. Deixem-ho en què m’ho ha dit un ocellet. Però, com té el fons de pensions, parlant de tot? Espero que hagi estat previsora. Encara pot tenir molts anys per davant i segur que voldrà que la cuidin bé.

—Diria que he estat prudent —va contestar ella amb fredor.

—M’alegra saber-ho. Els diners són importants, quan et fas gran. No se sap mai quan pots caure malalt. Se senten dir coses terribles sobre el que passa als hospitals. Si mai necessita un consell, no dubti a demanar-me’l.

—Em sembla que primer haurem d’esperar la resolució del judici, no creu? —va apuntar ella—. Abans de plantejar-me venir a demanar-li cap consell sobre finances.

—Tu també vols ser banquer, Cyril? —va inquirir el Masterson—. Com el teu pare?

Vaig mirar el Charles, esperant que aclarís que jo no era pas un autèntic Avery, només un fill adoptat, però no va dir res, es va limitar a punxar un mos de menjar i dedicar-me una mirada que deia: «Pots contestar».

—Em sembla que no —vaig reconèixer, fixant els ulls en el plat, mentre apartava el peu cada cop que notava la sabata del Wilbert tocant la meva per sota la taula—. La veritat és que no hi he reflexionat gaire. Només tinc set anys.

—Una edat meravellosa —va sentenciar el Wilbert—. La meva edat preferida és entre sis i deu.

—De totes maneres, se’l veu un xicot molt ferm —va dir el Turpin, girant-se de cara a la Maude—. La viva imatge de vostè.

—No s’assembla a mi en absolut —va protestar ella, cosa prou raonable.

—Ah, ara sí —va insistir el Turpin—. Es veu al voltant dels ulls. I al nas. És el fillet de la mama.

—Vostè és molt perceptiu, senyor Turpin —va replicar la Maude abans d’encendre un altre cigarret, tot i que el cendrer que tenia al costat començava a vessar sobre les tovalles—. No hi ha dubte que el sistema judicial es beneficiarà molt del fet que sigui al jurat.

—No sé si vostès ho saben —va intervenir el Charles—, però la meva estimada esposa aquí present és una de les novel·listes més prominents d’Irlanda.

—Ai, Charles, no, si us plau —va exclamar ella, amb un gest vague en l’aire per fer-lo callar que només va aconseguir enviar més fum cap a sobre la taula, i que la senyora Hennessy es girés d’esquena per escurar-se la gola.

—Ho sento, estimada, però ho he d’explicar als nostres convidats. N’estic tan orgullós, de la Maude… Quantes novel·les has escrit ja, amor meu?

Una pausa prolongada. Vaig posar-me a comptar els segons mentalment i vaig arribar a vint-i-dos abans que la Maude va tornar a parlar.

—Sis —va respondre finalment—, i ara treballo en la setena.

—Això en tot cas és fabulós, no? —va exclamar el Turpin—. Tenir una afició és una meravella. La meva dona fa mitja.

—La meva toca l’acordió —va intervenir el Masterson—. Un coi de xivarri dels pebrots. La meva primera dona, en canvi, podia muntar un cavall com l’Elizabeth Taylor a El foc de la joventut. I s’hi assemblava com una gota d’aigua, a més a més; tothom ho deia.

—Un dia d’aquests apareixerà als draps de cuina de les celebritats.

—Els draps de cuina de les celebritats? —va repetir la Maude, arrufant l’entrecella.

—Sí, home, els draps que compren tots els turistes —va aclarir—. Amb la imatge dels escriptors irlandesos.

—Això no s’esdevindrà mai —va sentenciar la Maude—. No hi posen mai dones, en aquesta mena d’articles. Només homes. Tot i que ens els deixen fer servir per eixugar els plats.

—Qui era aquella novel·lista que es feia passar per un home? —va preguntar el Turpin.

—George Eliot —va dir el Wilbert, traient-se les ulleres per netejar-les amb el mocador.

—No, George Eliot era un home de veritat —va objectar el Masterson—. Però n’hi havia un que en realitat era una dona però deia que era un home.

—Sí, George Eliot —va repetir l’altre.

—Qui ha sentit parlar mai d’una noia que es digués George?

—George Eliot era el pseudònim —va precisar el Wilbert pacientment, com si parlés amb un alumne ressaguer però atractiu de la seva classe.

—I aleshores, com es deia ella en realitat?

El Wilbert va separar els llavis però no en va sortir cap paraula.

—Mary Ann Evans —va puntualitzar la senyora Hennessy abans que la situació esdevingués massa incòmoda—. Ara que hi caic, sí que he llegit una novel·la seva, senyora Avery —va afegir—. Per mera casualitat. Res que tingui relació amb el judici del seu marit. Una de les noies que treballen al saló de te me la va regalar l’any passat per l’aniversari.

—Ai, ai, ai —va exhalar la Maude, amb cara de malalta—. Espero que no la llegís.

—És clar que sí. Què més en podia fer, utilitzar-la com a rodal? Em va semblar que estava escrita d’una manera exquisida.

—Quina era?

—La qualitat de la llum.

La Maude va fer una ganyota de fàstic i va sacsejar el cap amb aire de menyspreu.

—Havia d’haver cremat el manuscrit —va declarar—. No sé pas què tenia al cap quan la vaig escriure.

—Vaja, doncs a mi em va agradar —va objectar la senyora Hennessy—. Però l’autora és vostè i, si vostè diu que és horrible, suposo que hauré d’acceptar la seva paraula. La devia entendre malament.

—Hauria d’acomiadar la noia que l’hi va regalar —va remarcar la Maude—. És evident que té un gust pèssim.

—Ui, no, és la meva mà dreta —va protestar la senyora Hennessy—. Sense ella, estaria perduda, jo. Ja fa set anys que treballa amb mi. En realitat, quan jo em retiri a finals d’any, com ha observat tan encertadament el senyor Avery, passarà a ser l’encarregada del saló de te.

—Vaja, suposo que val més un saló de te que una biblioteca —va sospesar la Maude—. I ara, digueu-me una cosa, ens quedarem tota la nit aquí xerrant perquè sí o anirem de cara al gra?

Tots la vam mirar sorpresos i vaig clissar que el Charles obria els ulls angoixat, confiant que la Maude no li esguerrés els plans dient alguna cosa inadequada.

—I el gra en aquest cas què és exactament? —va inquirir el Wilbert.

La Maude va apagar el cigarret tot i que encara no en tenia cap més a punt per encendre’l, va fer un glop llarg de vi i va ullar els convidats al voltant de la taula abans de fixar una expressió de pena pura.

—Ja sé que no hauria de dir això —va començar, en un to que no li havia sentit mai—. Ja sé que no hauria de parlar d’aquest tema mentre ens trobem junts gaudint d’aquest banquet fabulós i d’aquesta conversa tan i tan animada, però ho he de dir. Ho he de dir! Per força els he de comunicar, senyores i senyors, que el meu marit, el Charles, és absolutament innocent de tot el que l’han acusat i…

—Maude, reina… —va començar el Charles, fins que ella va alçar una mà requerint silenci.

—No, Charles, diré el que penso. L’han acusat equivocadament, i em preocupa que el considerin culpable i el tanquin a la presó, perquè, què se’n farà, de nosaltres, llavors? Tots els meus dies, tots els instants de la meva vida, s’enriqueixen amb l’amor que el Charles i jo compartim, i pel que fa al nostre fill, pel que fa al nostre pobre Cyril…

Vaig mirar al sostre empassant-me la saliva, desitjant sobretot que no em fiqués al mig.

—El Cyril ha agafat el costum de venir al nostre llit cada nit, desolat, plorant inconsolablement, per por del destí que li pot tocar en sort al seu pare adorat. Ja ha mullat els llençols dues vegades, però no l’hi tenim en compte, tot i que ens costa una fortuna en factures de la bugaderia. A una mare li trenca el cor veure un sofriment tan intens en algú tan jove. Sobretot ara, que està tan malalt.

Aleshores tots els caps es van girar a mirar-me i jo vaig arquejar les celles. Estava malalt, jo? No me n’havia pas adonat. Era veritat que darrerament em rajava força el nas, però allò no em duria pas a la caixa.

—Ja sé que això no té cap importància —va prosseguir la Maude—, i que cadascú ha de pensar en la seva família, però em té esparverada el coratge que ha demostrat el Cyril, patint aquest seu càncer amb tanta valentia i sense queixar-se, mentre totes aquestes circumstàncies deplorables ens rodegen amenaçadores.

—Bon Déu —va exclamar la senyora Hennessy.

—Càncer, ha dit? —va preguntar-li el Turpin, girant-se per mirar-me entusiasmat.

—Ah —va exhalar el Wilbert, tirant-se enrere sobre la cadira com si el mal fos contagiós.

—Terminal, em temo —va insistir la Maude—. Ja tindrà molta sort si per Nadal encara és entre nosaltres. Si hem de ser realistes, em sembla més probable que traspassi abans de Tots Sants. I si el Cyril es morís sense el seu pare estimat al costat, i jo m’hagués de quedar tota sola en aquesta casa sense les dues persones que més estimo en tot el món… —va sacsejar el cap i les llàgrimes van començar a rajar-li per les galtes, dibuixant lleres enmig del maquillatge. Li tremolava la mà esquerra, però això podia ser perquè no solia quedar-se tanta estona sense un cigarret entre el dit índex i el mitjà—. En fi, ja sé què faria, jo, si arribéssim a aquest punt —va afegir suaument—. I malgrat tot, no diré els mots en veu alta ja que l’acte en si mateix és un pecat mortal, però crec que seria l’únic recurs que tindria a l’abast.

Un silenci absolut va ocupar el menjador. El Charles era un home de família adorable, la Maude feia plans per suïcidar-se i a mi només em quedaven uns quants mesos de vida. Tot això era nou per a mi. Per un moment, em vaig preguntar si no podia ser veritat de debò, però vaig recordar de seguida que feia mesos que no m’acostava a un metge, i no era probable que un diagnòstic tan horrorós s’hagués establert sense que ningú mirés si tenia febre o la pressió descompensada, com a mínim.

—Ningú s’hauria de quedar tan sol —va opinar en Turpin.

—Un home s’ha de mantenir al costat de la família en moments tan dolorosos —va sentenciar el Masterson.

—No necessites una abraçada, Cyril? —em va preguntar el Wilbert.

—Quin tipus de càncer pateixes? —em va demanar la senyora Hennessy, girant-se per mirar-me—. Perquè he de dir que se’t veu més saludable que un pa de ral.

Vaig obrir els llavis, mirant de conjuminar una resposta. No sabia res de res sobre el càncer, més enllà que es tractava d’una paraula espantosa que els adults utilitzaven per suggerir una mort imminent, o amics i enemics indistintament, i em vaig escodrinyar el cervell buscant la resposta més apropiada. Càncer d’ungles? Càncer de pestanyes? Càncer de peus? Existia, en primer lloc, el càncer de peus? O em podia apropiar de la recent afecció de la Maude i afirmar que tenia càncer al canal auditiu? Afortunadament, no vaig haver de dir res de res, perquè abans que escollís una part del cos afectada per un tumor, va sonar el timbre de la porta, vam sentir els passos de la Brenda travessant el rebedor per anar a obrir, seguidament els rugits de qui fos que hi havia a l’entrada, i la remor de la majordoma maldant per evitar que entrés a la sala d’estar; llavors la porta es va obrir bruscament i va aparèixer el Max Woodbead, amb els cabells esbullats, la cara lila de ràbia, mirant-nos a tots un rere l’altre fins que va reposar els ulls sobre el Charles. Li va clavar les ninetes, amb els ulls esbatanats per la ira, però va optar per no parlar i va creuar la sala en dos salts, va fer caure el Charles de la cadira i li va fúmer un cop de puny amb una força que hauria enorgullit qualsevol home la meitat de vell. I fins i tot en el caos subsegüent, no vaig poder evitar mirar cap al rebedor, amb l’esperança que el Julian l’hagués acompanyat, però no hi havia ningú llevat de la Brenda, que observava com es descabdellava la pallissa amb una expressió semblant al plaer.

L’illa de Lesbos

—D’entre totes les dones d’Irlanda, havies de follar-te la de l’únic home que s’esforça per evitar que entris a presó —va apuntar la Maude quan els convidats van haver marxat.

Bevia whisky amb el Charles a la sala del davant amb una fusió tòxica de ràbia, incredulitat i exasperació evidents, mentre jo els escoltava discretament des de l’escala del rebedor. Des del meu lloc privilegiat, podia veure el meu pare adoptiu pitjant-se amb la punta d’un dit el morat que li sortia a la galta, mentre de tant en tant treia la llengua com un llangardaix per explorar el llavi partit i la dent davantera trencada que li havien causat els rastres de sang de la barbeta. Tot de núvols de fum progressaven agressivament cap a ell i, quan va tombar el cap, em va clissar assegut allà i em va oferir un vague gest de disculpa, fent ballar en l’aire quatre dits sense esma, com un pianista empresonat obligat a tocar de memòria una de les sonates més depressives de Chopin. No semblava gaire pertorbat per la meva presència ni excessivament molest a causa del desenllaç absurd de la vetllada.

—El Max et podia haver salvat —va insistir la Maude, alçant la veu—. I més important encara, podia haver salvat aquesta casa. Què se’n farà, de nosaltres, ara?

—No hem de patir per res —va replicar el Charles—. El meu procurador s’encarregarà de tot. Si deixem de banda aquest impressionant espectacle entre el públic, tinc la impressió que la vetllada ha anat francament bé.

—Aleshores ets un imbècil.

—No ens rebaixem als insults.

—Si perdem Dartmouth Square…

—Això no passarà mai —va insistir el Charles—. Deixa-ho tot en mans del Godfrey, entesos? No l’has vist en acció. El jurat salta cada vegada que ell pronuncia una paraula.

—Potser et veurà amb uns altres ulls, quan sàpiga que has seduït l’Elizabeth Woodbead. ¿No són íntims amics ell i el Max, fet i fet?

—No siguis ridícula, Maude. ¿Qui ha sentit parlar mai d’un procurador i un advocat que sentissin cap emoció més enllà d’un odi recíproc? I l’Elizabeth no necessitava que la seduís ningú. Quan es va produir el nostre petit affaire de coeur, ella en tot cas va ser el predador. Em va perseguir com un lleó seguint el rastre d’un impala.

—Això em costa de creure —va objectar la Maude.

—Soc un home atractiu i poderós, amb una reputació d’amant formidable ben guanyada a tota la ciutat. A les dones els encanten aquesta mena de coses.

—El que tu saps sobre les dones —va replicar la Maude— es podria escriure amb cos de lletra gran al darrere d’un segell de correus, i encara sobraria espai per al Parenostre. Malgrat tots els teus grans flirts i seduccions, malgrat totes les teves meuques, putes, amiguetes i dones casades, la veritat és que al llarg dels anys no has après res sobre nosaltres, eh que no?

—I què s’ha d’aprendre? —va preguntar ell, probablement amb l’única intenció de fer-la enrabiar perquè ella es burlava de la seva masculinitat—. No parlem pas de criatures especialment complexes. A l’inrevés dels dofins, per exemple. O dels gossos Sant Bernat.

—Déu meu, ets insuportable.

—I a pesar de tot et vas casar amb mi i t’has mantingut com la meva companya ferma i lleial al llarg dels anys —va remarcar ell, amb un excepcional matís d’irritació en el to de veu. Normalment, menystenia amb una rialla tots els desaires que li poguessin arribar, de tan segur que estava del seu estatus superior, però aquell vespre no. Potser ell també es començava a posar nerviós pel que havia de venir—. Les qualitats que ara declares insofribles són exactament les mateixes que t’han mantingut al meu costat durant deu anys.

—El Max a hores d’ara ja deu ser a casa del Godfrey, explicant-li tota la història —va apuntar ella, optant per ignorar el seu comentari—. I si també té una esposa, segur que es posarà del costat del Max.

—El Godfrey no té dona —va afirmar el Charles, negant amb el cap—. No és dels que es casen, ell.

—Què vols dir?

—Doncs que és un d’ells, m’entens? —va aclarir—. Un marieta. Un papallona. Malgrat tot, és molt capaç, professionalment parlant. Hi ha gent que es pensa que aquesta mena de paios només poden fer de perruquers o floristes, però no he conegut mai cap lletrat més aplicat i dur que el Godfrey. Gairebé no perd mai, i per això el vaig llogar.

Es va produir un silenci perllongat fins que la Maude va tornar a parlar.

—Ho sap algú? —va preguntar la Maude.

—El què?

—Això del Godfrey. Que perd oli.

—És un secret públic a la biblioteca de dret. És clar que ell no hi pot fer res, pobre sagal. No deixa de ser un delicte, al capdavall.

—Fastigós —va remugar la Maude.

—Què és fastigós?

—La mateixa idea de l’acte.

El Charles va esclafir a riure.

—No siguis tan puritana —li va dir.

—No és puritanisme saber què és natural i què no ho és.

—Natural? —va inquirir el Charles—. ¿No em vas explicar que tu havies experimentat uns sentiments semblants per una noia que havies conegut en un dels teus cercles literaris?

—Ximpleries —va protestar la Maude—. Això són fantasies teves.

—No, em sembla que no. Ho recordo perfectament. Em vas dir que tenies un somni sobre ella en el qual anàveu de pícnic juntes vora un riu, i el sol brillava i ella proposava que us despulléssiu i us banyéssiu, i que després, mentre jèieu nues a la riba, tu et vas girar cap a ella i…

—Calla d’una vegada, Charles —li va etzibar ella.

—Amor sàfic —va insistir ell alegrement.

—Absolutament ridícul.

—Un viatge per aigua fins a l’illa de Lesbos.

—Tot això t’ho inventes —va exclamar la Maude, alçant la veu.

—De cap manera —va protestar ell—. I ho saps de sobres.

—Què signifiquen els somnis, de tota manera? Només són una ximpleria absurda.

—O l’acompliment d’un desig. La representació subconscient dels nostres veritables desitjos.

—Ets boig, si t’atreveixes a dir això.

—No ho he dit jo. Ho va dir Sigmund Freud.

—Sí, bé, també va dir que els irlandesos eren l’única raça del món per a la qual la psicoanàlisi no tenia cap utilitat. Així que no intentis descobrir els meus pensaments interiors. No en seràs capaç. No sé què pretens suggerir, de totes maneres.

—Res en absolut, amor meu. Només que, si he anat a buscar afecte físic a una altra banda, en el fons no m’ho pots pas retreure, eh que no? No és pas res per què tu hagis mostrat gaire interès des d’aquella tarda a l’hotel Gresham, ara fa tants anys.

—Si no l’he demostrat, potser ha estat perquè ja sé quina mena d’home ets. Sempre has sentit una certa afinitat amb els degenerats, eh que sí? I amb determinades pràctiques sexuals més aviat peculiars. Em refereixo al que volies fer aquell dia amb els pneumàtics i la mànega del jardí. Encara m’esgarrifo, quan hi penso.

—Potser hauries disfrutat, si ho haguessis provat. En fi, em sembla una mica hipòcrita per part del Max ofendre’s d’aquesta manera. No es pot pas dir que ell hagi estat fidel a l’Elizabeth. Encara és pitjor que jo, aquell. L’única diferència és que ell no pot evitar la gelosia, mentre que per a mi aquesta emoció no té cap interès. Ell la pot ficar on li vingui de gust, però Déu no permeti que l’Elizabeth busqui una mica de varietat.

—Aquesta no és la qüestió —va replicar la Maude—. L’Elizabeth és amiga meva.

—No siguis ridícula, reina. Tu no en tens, d’amigues.

—Doncs una coneixença.

—Et preocupes per res, t’ho prometo. El Max es despertarà demà i se sentirà com un ruc per haver-se comportat d’una manera tan bàrbara aquesta nit. El primer que farà al matí serà venir aquí a disculpar-se abans i tot que comenci la sessió al jutjat.

—Si t’ho creus de debò, encara ets més burro del que em pensava.

Ja estava tip d’aquella discussió i me’n vaig anar a la meva habitació, a les golfes de la casa, on vaig tancar la porta darrere meu, abans d’obrir la boca de bat a bat i mirar-me la gola davant del mirall amb una pila encesa enfocant-la, per comprovar que en realitat no tenia càncer. No hi vaig veure res diferent de l’habitual.

Resultava difícil saber com reaccionarien els quatre membres del jurat després de l’escena que havien presenciat. Un cop havia començat la batussa, el Masterson i el Turpin s’havien aixecat d’un bot per animar el Charles i el Max, com nens esverats per una baralla de pati, aconsellant a crits els lluitadors sobre com tombar l’adversari. El Wilbert s’havia tret les ulleres i havia intentat separar els dos homes sense gaire convicció, esforç que li havia valgut acabar sagnant pel nas i plorant, fet que el va dur a retirar-se a un racó de la sala, on es va asseure amb el cap entre les mans, mentre afirmava que la seva mare no estaria gens contenta quan ell tornés a casa. La senyora Hennessy s’havia alçat de taula i havia abandonat l’estança dignament i silenciosa. Jo l’havia perseguit corrent, preguntant-me si avisaria la policia, però ella s’havia limitat a recollir el barret i l’abric del penjador abans de girar-se i adonar-se de la meva presència.

—Tu no hauries d’haver vist una escena com aquesta, Cyril —em va dir, amb una expressió de profunda preocupació. De l’altra banda de la porta, m’arribava l’enrenou de cadires que es tombaven, i la Maude demanant a tothom que anessin amb compte amb un parament de cigarrets ornamental que havia vingut des d’un lloc tan remot com Sant Petersburg—. És una desgràcia que els homes adults es comportin d’aquesta manera davant teu.

—Anirà a la presó, el Charles? —li vaig preguntar, i ella va llambregar cap al menjador per assegurar-se que la baralla no acabaria desembocant al rebedor.

—Això encara no s’ha decidit —va contestar-me, agenollant-se davant meu per apartar-me els cabells del front, tal com els adults acostumen a fer amb la canalla—. Al jurat som dotze persones. Hem d’escoltar totes les proves abans d’arribar a un veredicte. No tinc ni idea de per què el senyor Woodbead ens va convidar a venir aquí a presenciar aquesta mascarada tan enrevessada. Ja em carrega prou haver d’escoltar aquests talossos a les Quatre Corts cada dia, per després haver de sopar amb ells, a més a més. La veritat és que només he vingut perquè ell va donar a entendre que… Bé, no té importància què va donar a entendre. Estic segura que no complirà la seva amenaça. M’hauria d’haver limitat a dir-li que ho tirés endavant i em fes tant mal com pogués. Ara ves-te’n al llit, tu ets un bon noi —va inclinar el cap lleugerament a un costat i va somriure, amb expressió reflexiva—. Quina cosa més estranya —va dir—. Em recordes algú però no sé pas qui —s’ho va rumiar un moment i al final va arronsar les espatlles—. No —va dir—. M’ha fugit. En fi, més val que vagi passant, jo. He de tornar a ser al tribunal a les nou del matí. Bona nit, Cyril.

I després em va donar la mà, em va posar una moneda de sis penics al palmell, i es va esmunyir cap a l’obscuritat de Dartmouth Square, on, per un cop de bona sort, just llavors passava un taxi. El cotxe es va aturar i ella va desaparèixer dins la nit mentre jo, palplantat a l’entrada, alçava la mirada cap a la ciutat i em preguntava si algú simplement se n’adonaria, si jo desaparegués.

L’Home de la Renda

Els dies següents van ser un remolí d’activitat, i potser hi havia alguna cosa d’inevitable en la conclusió del cas. El meu pare adoptiu, amb l’optimisme d’un autor treballant en el sisè volum d’un serial que aparentment no es llegeix ningú, creia que la seva amistat amb el Max Woodbead sobreviuria a aquell petit contratemps, però difícilment podia equivocar-se més, i quan el Max se’n va venjar uns quants mesos més endavant, ho va fer ràpidament i de dret contra l’objectiu. Mentrestant, de totes maneres, va continuar actuant com a advocat del Charles, després de deixar ben clar que es comportaria amb la professionalitat de rigor fins que s’acabés el judici, però que la seva relació no es reprendria mai més.

La Maude i jo vam acudir junts a les Quatre Corts l’últim dia a escoltar el veredicte i, com que a mi no m’havien permès assistir al judici mentre es desenvolupava, vaig quedar fascinat i una mica espantat per la majestuositat del Saló Rodó, on els parents de les víctimes i els criminals es barrejaven tots plegats en un poti-poti estrafolari de presos i malfactors, mentre els juristes anaven i venien amb bates negres i perruques blanques, carregats amb carpetes i perseguits per assistents joves d’expressió anguniosa. La meva mare adoptiva bullia de ràbia, perquè el cas havia rebut tanta publicitat durant les últimes setmanes que la seva última novel·la, Entre àngels, s’havia obert pas fins a la primera taula a la llibreria de Hodges Figgis a Dawson Street, un lloc privilegiat que cap de les seves obres anteriors no s’havia pres la molèstia d’assolir. Després que la nostra majordoma Brenda, que havia anat a comprar al centre la tarda de la vigília, l’alertés sobre aquest fet aquell matí mentre esmorzàvem, la Maude va ofegar el cigarret al centre del rovell d’un ou i es va posar a tremolar de ràbia, amb el rostre pàl·lid d’humiliació.

—Quina vulgaritat! —va exclamar—. Popularitat. Lectors. No ho suporto. Ja em feia por que el Charles al capdavall em destruiria la carrera.

El pitjor encara havia d’arribar, en tot cas, i, poc després d’asseure’ns, una senyora que era uns quants rengs més enrere es va acostar amb un exemplar del llibre en qüestió, i es va abalançar fins al nostre costat, somrient deliberadament mentre esperava una salutació.

—Que vol alguna cosa? —li va preguntar la Maude amb tota la calidesa de Lizzie Borden quan deia bona nit als seus pares.

—Vostè és la Maude Avery, eh que sí? —va preguntar la dona, que rondava la seixantena i duia un casc de cabells blau, d’un to que no existia en cap racó del món natural.

Si hagués estat una mica més gran, l’hauria reconegut com una d’aquelles persones que acuden regularment als jutjats perquè l’edifici està calentet i l’entreteniment és gratis, i saben el nom de tots els lletrats, jutges i conserges, i probablement tenen una comprensió de la llei superior a la majoria d’ells.

—Soc la Maude, sí.

—Confiava trobar-la aquí avui —va revelar la senyora amb un somriure generós i entusiasta—. Esperava veure-la durant el judici, però no ha vingut ni un dia. Confio que estigués escrivint. D’on treu les idees, ara que en parlo? Té una imaginació portentosa, vostè. Escriu a mà o amb una màquina d’escriure? Jo sé una història que vendria milions però no tinc el talent per escriure-la. L’hi hauria d’explicar, i llavors vostè la podria escriure per mi i ens podríem repartir els diners. Tracta dels vells temps, per descomptat. La gent adora les històries dels vells temps. I hi apareix un gos. I el pobre gos, no es mor de bon començament?

—Em podria deixar en pau, si us plau? —li va demanar la Maude, esforçant-se molt per reprimir el temperament.

—Ah —va exclamar la dona, mentre el somriure se li fonia una mica—. Està preocupada, ja ho veig. Està preocupada pel seu marit. Jo he vingut cada dia i li puc assegurar que té motius per estar preocupada. És un cas desesperat. I això que de totes passades és un home molt guapo, eh? Bé, si em pogués signar aquest llibre, la deixaria en pau. Aquí té una ploma. Vull que hi escrigui Per a la Mary-Ann, molta sort amb l’operació de varius. Amb tot l’amor, i després la seva firma i la data.

La Maude va fixar la mirada en el llibre com si no hagués vist mai un objecte tan repulsiu, i per un moment em va semblar que l’hi prendria i el llançaria a través de la sala, però abans que pogués fer-ho l’agutzil va obrir una porta lateral, el jurat i els agents judicials van entrar, i la Maude va foragitar aquella dona amb un gest, com una turista espantant coloms a Trafalgar Square.

Vaig observar el Charles mentre ocupava el banc dels acusats, i per primera vegada el vaig veure angoixat de debò. Em sembla que no s’havia imaginat mai que les coses poguessin arribar tan lluny, i, amb tot, allà el teníem, a punt perquè determinessin el seu futur dotze persones desconegudes, cap de les quals, al seu parer, no tenia cap motiu per jutjar-lo en absolut.

Vaig localitzar l’estibador Turpin a la segona fila, amb el mateix trajo que duia la nit que havia vingut a sopar a Dartmouth Square. Quan va veure que el mirava, es va ruboritzar una mica i va apartar els ulls, cosa que em va semblar un mal senyal. Al seu costat, seia el Masterson, que imitava amb els punys els moviments d’un boxejador. A la primera fila, amb aspecte francament indignat perquè no l’havien designat president del jurat, hi havia el Wilbert, i no m’hauria sorprès que hagués dut al jutjat el diploma de llicenciat en matemàtiques en un intent d’assegurar-se el càrrec. Fos com fos, no li havia funcionat, ja que el president no era pas un home sinó una dona, i quan l’agutzil li va demanar que s’aixequés, s’hauria dit que el Wilbert s’havia empassat una vespa.

Just abans que la senyora Hennessy obrís la boca per parlar, de totes maneres, em vaig adonar que, jo, no tenia ni idea de què volia que digués. Potser altres nois en aquelles circumstàncies haurien ofert una pregària per l’alliberament del seu pare, ja que la idea de l’empresonament i de la separació de la família, sobretot en els dies obscurs a principis de la dècada del 1950, representava una vergonya enorme. Què ens passaria a la Maude i a mi si ens quedàvem sols, em preguntava. Com podria suportar un sol dia a l’escola, amb un escàndol així suspès sobre el meu cap? I amb tot i amb això, em va sorprendre descobrir que la resolució de l’assumpte no em preocupava particularment. La Maude va rascar un misto sorollosament per encendre un cigarret, i aquella remor va sobresaltar la sala en silenci, mentre tothom, també el meu pare adoptiu, es girava per mirar-la reprovadorament. La Maude els va tornar la mirada sense gens d’incomoditat, posant-se el cigarret entre els llavis amb un gest provocatiu i inhalant amb força abans d’expel·lir un núvol de fum cap al centre de la sala, mentre tirava cendra a terra entre nosaltres dos amb un copet del dit índex. Vaig remarcar una insinuació de somriure al rostre del Charles, una demostració d’adoració i fascinació que potser podia haver explicat com aquelles dues persones mal aparellades havien resistit juntes tant temps, ¿i no li havia fet l’ullet la Maude al seu marit, just abans que la senyora Hennessy el declarés culpable de les acusacions? I tant que sí. Definitivament.

I el Max Woodbead? ¿Havia somrigut en el moment de la condemna? El veia d’esquena, de manera que no ho vaig poder veure, però em vaig fixar que s’inclinava sobre els seus documents i es tapava la boca amb una mà, així que si no dissimulava la seva alegria, potser se li movia una altra dent, a causa dels cops de puny d’unes quantes nits abans.

La tribuna de la premsa es va buidar ràpidament, perquè tots els ocupants van sortir ràpidament de la sala cap a la filera de cabines telefòniques que hi havia als vestíbuls per trucar als seus respectius editors. El jutge va comentar que l’acusat podia esperar-se una sentència de presó, i el meu pare adoptiu es va aixecar immediatament i, en to orgullós, va preguntar si li concedien un moment per dirigir-se a la cort.

—Si no hi ha més remei —va respondre el jutge sospirant.

—Seria possible —li va demanar el Charles— que comencés a pagar la sentència avui mateix? Tan bon punt com abandoni el banc dels acusats?

—Encara no he decidit la durada del càstig —va replicar el jutge—. Però pot demanar una suspensió amb fiança fins al dia de la sentència. Podria tornar a casa seva un parell de setmanes, senyor Avery, per posar en ordre els seus assumptes.

—Els meus assumptes són el que m’ha ficat en aquest embolic, senyoria. Més val que me n’allunyi com més aviat millor. No, si he de caure, ja puc començar ara —va insistir el Charles, pragmàtic fins al final—. Com més aviat hi entri, més aviat en sortiré, si no m’equivoco.

—Suposo que sí —va admetre el jutge.

—Doncs, esplèndid —va remarcar el Charles—. Si a vós us és igual, començaré avui.

El jutge va gargotejar alguna cosa en un paper legal que tenia al davant i va llambregar el Godfrey, el procurador del Charles, el qual va arronsar les espatlles, com si volgués dir que respectava els desitjos del seu client i no ho recorreria.

—Vol afegir alguna cosa, abans que se l’emportin cap a baix? —va preguntar el jutge al Charles.

—Només que accepto humilment la decisió del tribunal —va replicar ell—. I que pagaré el temps que em pertoqui sense queixar-me. Només m’alegra no tenir fills que hagin de testimoniar aquest moment de degradació. Això, almenys, és una gràcia.

L’asseveració va deixar quatre membres del jurat com a mínim amb una expressió d’absoluta perplexitat.

Quan marxàvem del jutjat, ens va assetjar una bandada famolenca de periodistes i fotògrafs, però la Maude va ignorar les preguntes i els flaixos, desfilant endavant decididament sense ni tan sols protegir-se rere l’armadura d’un cigarret, i jo vaig fer tots els possibles per mantenir el pas, conscient que si trontollava ni que fos una mica acabaria esclafat sota les botes de la premsa.

—Ell! —va cridar la Maude inesperadament, provocant un eco dins l’edifici de les Quatre Corts, i quan ella es va aturar amb aquell xiscle, la gent dels mitjans informatius va formar una melé al voltant. Igual com quan havia encès el misto dins de la sala, tots els caps es van girar en direcció a la Maude—. Quins nassos que té aquest home!

Vaig seguir la direcció de la mirada i vaig clissar un home de mitjana edat i aparença indistinta, amb un trajo fosc i un bigoti petit que, al meu entendre, s’assemblava una mica massa al de Hitler per comoditat, al centre d’un grup d’homes vestits de manera similar, acceptant les felicitacions.

—Qui és ell? —vaig preguntar—. El coneixes?

—És l’Home de la Renda —va declarar ella, acostant-s’hi a camallades mentre ficava una mà a la bossa.

El comptable es va girar i va observar la seva aproximació amb els ulls esporuguits, ullant la mà quan la treia. Potser en aquell moment, l’home va creure que la Maude trauria una pistola i li travessaria el cor amb una bala; potser es va plantejar per què havia dedicat la seva vida a investigar i portar a judici les transaccions financeres il·lícites en el sector bancari irlandès, tenint en compte que el seu primer amor sempre havia estat la performance artística. O potser no tenia ni idea de qui era ella. Fos com fos, l’home no va dir ni un mot i quan la Maude es va plantar davant seu, amb la cara vermella de ràbia, segur que estava esverat perquè la Maude brandava un exemplar d’Entre àngels davant de la seva cara, i tot seguit l’hi va estampar contra el cap.

—Ja està content, ara? —va xisclar la dona—. Se sent satisfet? Maleït sia, m’ha convertit en una autora popular!