Hi ha mares que en tenen

El Julian va arribar al meu pis poc abans de les vuit amb una camisa destenyida mig oberta sobre el pit, uns texans ajustats als malucs i una jaqueta Nehru lila. Tot i que duia els cabells curts, semblants al de l’Steve McQueen a Papillon, havia renunciat a les patilles, que només servirien per cridar l’atenció cap a l’orella dreta perduda. Al voltant del coll, duia un collaret de petxines i boletes, el qual, segons em va dir, havia comprat a un quiosquer centenari de Rishikesh quan ell i una exnòvia havien anat a conèixer el iogui Maharishi Mahesh. Els colors van atrapar el fulgor d’un anell psicodèlic de la mà dreta que quinze dies abans havia robat al Brian Jones, quan baixaven d’una pujada d’àcid, al club nocturn Arthur del carrer Est 54.

—A part d’això, han estat uns mesos força tranquils —va dir, mirant-me de dalt a baix i arrufant les celles—. Com és que encara no t’has vestit? Arribarem tard.

—Ja estic vestit —vaig protestar—. Mira’m bé.

—Bé, veig que portes roba —va acceptar—. Però no pas de la classe que un home de vint-i-vuit anys amb una gota d’estil es posaria per sortir de nit, especialment si va a un comiat de solter. D’on l’has tret, aquesta roba, parlant de tot? Del teu pare?

—No l’he conegut mai, el meu pare —vaig remarcar.

—Doncs del teu pare adoptiu —va insistir ell esbufegant—. Sincerament, Cyril, has de dir el mateix cada vegada que…

—El Charles i jo no compartim roba —vaig declarar, interrompent-lo—. En primer lloc, gastem talles completament diferents.

—En fi, no sortiràs pas disfressat així. O més aviat, jo no penso sortir amb tu, amb aquesta fatxa. Vinga, has de tenir alguna cosa per aquí que no et faci semblar el germà jove i menys elegant de Richard Nixon.

Va desfilar pel meu costat i, quan va obrir la porta de la meva habitació, em va tenallar el pànic, com el que pots sentir quan fiques una clavilla espatllada dins un endoll malmès. Em debatia mentalment per intentar recordar si, allà dins, no havia deixat res incriminador a la vista. Pregava perquè l’exemplar de tardor del 1972 de Modern Male, que a la coberta mostrava un boxejador de pell fosca sense més complements que uns guants d’un vermell brillant, estigués tancat i fora de perill al segon calaix de la tauleta de nit, juntament amb un número d’Hombre que havia demanat d’un anunci, amb les paraules molt ben triades, a la pàgina posterior del Sunday World just després de Nadal. Em vaig passar dues setmanes presa del pànic quan esperava que m’arribés, temorós que algun zelota religiós amb raigs X als ulls de la duana de l’aeroport de Dublín s’apoderés del paquet, estripés l’embolcall d’aquella publicació degenerada i fes una trucada indignat per enviar-me els Gardaí a la porta. I a més també hi havia un número de Vim que havia robat d’una botiga d’adults disfressada com a punt de trobada d’unionistes durant una excursió d’un dia a Belfast sis mesos enrere. Tornant cap a casa, aturats en un control de frontera, me’l vaig entaforar al darrere dels pantalons i, afortunadament per a mi, els inspectors van semblar acontentar-se confiscant dues grosses capses de condons d’una àvia anciana, que dissimulava les seves males intencions amb un uniforme de la Legió de Maria.

Tenia pensat ficar totes aquestes revistes dins una bossa de paper l’endemà al matí, i deixar-la dins una paperera a uns quants carrers del meu pis, com un comiat definitiu a un estil de vida que ja deixava enrere. Però llavors, dret al mig de l’habitació i espantat mentre el meu amic regirava les coses, em deia a mi mateix que el Julian no tenia cap motiu per obrir el calaix, de manera que probablement no corria perill. Ell buscava camises i texans, fet i fet, i no pas els trastos i la quincalleria que normalment es guarda en aquesta mena de llocs. Però a pesar de tot, alguna cosa m’alertava des del fons del pensament, una inquietud lleugera per no haver estat tan cautelós com fora d’esperar, i se’m va ocórrer en el mateix moment en què ell apareixia davant meu a l’entrada, amb una revista als dits que agafava amb una repugnància extrema, com si fos un mocador brut o un profilàctic usat.

—Què collons és això, Cyril? —em va preguntar, mirant-me fixament molt esverat.

—Què és què? —vaig replicar, esforçant-me al màxim per semblar innocent de tot pecat.

—L’home de demà —va dir ell, llegint les paraules impreses damunt la coberta—. La revista internacional dels culturistes. No em diràs que t’has afeccionat a això, espero? Tothom sap que només és per als mariques, això.

Vaig fer un estirament enorme, simulant fatiga, amb l’esperança que això justifiqués el rubor que em bategava a les galtes.

—Darrerament he guanyat una mica de pes —vaig argumentar—. Em vaig dir que potser m’ajudaria a perdre’l.

—On? A les celles? No tens ni un gram de greix, Cyril. En tot cas, més aviat semblés desnodrit.

—Sí, ho sento, això és el que volia dir —li vaig explicar—. Vull guanyar pes, precisament. Una mica de musculatura. Molta musculatura. Molta, el que se’n diu molta musculatura.

—Acabes de dir que volies perdre pes.

—M’he confós —vaig insistir, sacsejant el cap—. Avui no tinc el cap gens clar.

—En fi, suposo que és comprensible, tenint en compte què ha de passar demà. Jesús, mira aquest individu —va afegir, assenyalant el noi carregat de musculatura que adornava la coberta de la revista, vestit només amb un tanga, amb les mans darrere el cap, bo i flectint els músculs i mirant fixament en la distància, aparentment perdut en reflexions—. Hi ha mares que en tenen, m’equivoco?

Vaig assentir, confiant que deixaria la maleïda revista de banda i retornaria a la qüestió de què em posaria jo, però, en canvi, va passar unes quantes pàgines mentre sacsejava el cap i esclafia a riure davant dels espècimens de masculinitat que, si havia de ser sincer, no eren ben bé del meu gust, però m’agradaven per la seva desimboltura a l’hora de despullar-se davant d’una càmera.

—Te’n recordes, del Jasper Timson? —em va demanar.

—De l’internat? —li vaig preguntar, rememorant un noi empipador del nostre curs que tocava l’acordió i tota l’estona intentava prendre’m el Julian, pensant en el qual, a pesar de tot, m’havia masturbat alguna vegada.

—Sí. Doncs és un d’ells.

—Un què? —vaig preguntar innocent—. Un nedador?

—No, un marieta.

—Ves-te’n de la ciutat —vaig dir, utilitzant una frase que havia sentit feia poc a French Connection.

—És veritat —va insistir—. Fins i tot té un nòvio. Viuen junts al Canadà.

—Déu meu —vaig exclamar, brandant el cap amb aire incrèdul. O sigui que «tenia un nòvio» i «vivien junts»? De debò podia ser tan senzill?

—La veritat és que jo sempre ho he sabut, que era un d’ells, però no ho vaig comentar mai a ningú —va aclarir el Julian.

—I com ho sabies? T’ho va dir ell?

—No pas amb tantes paraules. Però un dia em va tirar els trastos.

Vaig esbatanar els ulls a causa de la incredulitat.

—Ves-te’n. De. La. Ciutat —vaig repetir, fent pauses entre cada paraula per guanyar efecte—. Quan? Com? Per què?

—Va ser quan érem al tercer o quart any, no me’n recordo bé. Algú havia esmunyit una ampolla de vodka dins el col·legi i uns quants alumnes ens la vam polir després d’un examen de mates. No te’n recordes?

—No —vaig contestar arrufant el nas—. No crec pas que hi fos, jo.

—Potser no et van convidar.

—I què va passar, doncs? —vaig preguntar-li, esforçant-me per tal que aquell mig insult no em ferís gaire profundament.

—En fi, el cas és que ell i jo sèiem al meu llit —va reprendre—. D’esquena a la paret. Estàvem francament borratxos i dèiem ximpleries sense parar i, abans d’adonar-me’n, ell es va inclinar i em va ficar la llengua fins a la campaneta.

—M’estàs prenent el pèl, collons —vaig exclamar, aclaparat i excitat al mateix temps, mentre la sala giravoltava lleugerament i jo m’esforçava per pair aquella informació—. I què vas fer? El vas picar?

—És clar que no el vaig picar —va contestar ell, arrufant l’entrecella—. Per què ho havia de fer? Soc un paio pacífic, Cyril. Ja ho saps.

—Sí, però…

—Li vaig tornar el petó, això vaig fer. Em va semblar el més educat, en aquell moment.

—Que vas fer què? —vaig insistir, preguntant-me si el meu cap no començaria a girar tres-cents seixanta graus mentre els ulls em saltaven del cap, com la noia de L’exorcista.

—Li vaig tornar el petó —va repetir el Julian, arronsant les espatlles—. No havia fet mai una cosa així. Amb un noi, vull dir. Així que em vaig dir, què cony. A veure què se sent. Ho vull provar tot una vegada. Quan vaig anar a l’Àfrica, em vaig menjar un bistec de cocodril.

El vaig mirar fixament, esbalaït i destrossat al mateix temps. El Julian Woodbead, el noi del qual havia estat enamorat tota la vida i que mai no havia mostrat ni una engruna d’interès romàntic per mi, havia encastat els llavis sobre els llavis del Jasper Timson, un marrec la màxima passió del qual era tocar l’acordió! De fet, recordava haver entrat una vegada a l’habitació i haver-los trobat rient per sota el nas. Devia haver passat pocs minuts abans. Em vaig asseure, anguniós per ocultar l’erecció descomunal que em creixia a l’entrecuix dels pantalons.

—No m’ho crec —vaig replicar.

—Ei, no t’esparveris —em va dir el Julian despreocupadament—. Som al 1973, per la creu de Crist. Posa’t al dia. En fi, no va durar pas gaire i no em va servir de res, així que es va acabar allà mateix. Ni risc ni profit. El Jasper en volia més, és clar, però li vaig dir que no. Li vaig remarcar que jo no era un marieta fastigós i ell em va contestar que tant li feia si ho era com si no, perquè em volia xuclar la cigala igualment.

—Jesús crucificat! —vaig exclamar, asseient-me, gairebé tremolant, en una mescla de ràbia i desig—. No l’hi vas permetre, espero?

—És clar que no, Cyril. Si que em tens poca confiança. En fi, ell no semblava gens molest, perquè no ho va tornar a provar. Tot i així, en va sortir una cosa bona: em va dir que, si volia anar pel món fent petons a la gent, primer m’hauria de rentar les dents perquè l’alè em feia olor de patates fregides. Va ser un consell entenimentat. L’he seguit al llarg dels anys i m’ha dut molt lluny.

—Però vas mantenir l’amistat amb el Jasper fins que vam acabar els estudis —vaig apuntar, recordant que, quan els veia junts, sempre experimentava una punxada de gelosia.

—És clar que sí —va admetre el Julian, mirant-me com si fos boig—. Per què no? Era un fart de riure, el Jasper. El vaig buscar quan vaig ser a Toronto l’any passat, però ell i el seu company havien marxat a passar un cap de setmana marrà no sé on. Sigui com sigui, això li encantaria —va afegir, tirant la revista de L’home de demà sobre una butaca i tornant a l’habitació, on va obrir el meu armari per examinar-ne el contingut amb posat crític—. Però te l’hauries de treure de sobre, Cyril. La gent podria fer-se una idea equivocada. I ara, fem una ullada a veure què tens aquí. Això, potser?

Va agafar una camisa lila de coll ample que havia comprat al Dandelion Market uns quants mesos abans i encara no havia trobat el moment de posar-me.

—Vols dir? —li vaig preguntar.

—Doncs és preferible a la roba d’avi que dus ara. Afanya’t, posa-te-la i anem de festa. Les cerveses no es buidaran pas soles.

Em sentia una mica avergonyit mentre em treia la camisa, i que ell em continués mirant mentre em vestia m’omplia d’angoixa.

—Què tal em queda? —li vaig demanar.

—Bé, és una millora. Si tingués un parell d’hores lliures, et podria portar al centre i comprar-te alguna cosa adequada. No té importància —em va rodejar amb un braç i vaig inhalar cautelosament la fragància de la seva colònia, amb els llavis insuportablement a prop de la seva mandíbula—. Com estàs, parlant de tot? A punt per a un dia memorable?

—Suposo que sí —vaig contestar, amb poca confiança, quan ja sortíem del pis i fèiem camí cap a Baggot Street.

Ja feia uns quants anys que vivia sol a Waterloo Road, treballant com a investigador a la radiotelevisió d’Irlanda (RTÉ), on la meva feina es dividia a parts iguals entre programes religiosos i reportatges rurals. No sabia pràcticament res sobre cap de les dues coses, però de seguida vaig descobrir que només havia d’aguantar un micròfon davant la cara d’algú i que engegaria a parlar fins que em sortís barba.

Havíem quedat a Doheny & Nesbitt’s, on uns quants col·legues meus s’havien reunit per celebrar el comiat de solter, i estava una mica nerviós davant la perspectiva de presentar-los el Julian. Els havia parlat d’ell tot sovint, descrivint-los les múltiples aventures de la nostra amistat, però seria la primera vegada que aquests dos factors tan importants de la meva vida establirien contacte directament. Al llarg dels anys, havia creat dos retrats fonamentalment falsos de mi mateix, un per al meu amic més antic i un altre per als més recents, i només tenien en comú unes quantes pinzellades. Segons quines revelacions sorgissin d’un costat o de l’altre, podien ensorrar-me tot l’artifici, juntament amb els plans que havia fet de cara al futur.

—Em va saber molt greu allò de tu i la Rebecca —vaig apuntar mentre creuàvem el Grand Canal, esforçant-me molt a amagar la joia que em provocava que el Julian hagués trencat amb la seva última amigueta—. Hauria dit que us aveníeu força.

—Ui, això és aigua passada —va replicar ell, amb un gest vague de la mà—. Després d’ella, hi ha hagut una Emily, una Jessica i ara surto amb una altra Rebecca. Rebecca número dos. Té les tetes més petites però, collons, al llit és una fera. No durarà pas gaire, és clar. Un parell de setmanes més potser, com a màxim.

—Com és que t’avorreixes de la gent tan de pressa? —li vaig demanar, ja que era un concepte que no era capaç de capir. Si jo hagués tingut la sort de trobar una persona amb la qual volgués mantenir relacions sexuals regularment, i a més poder passejar amb ell pels carrers de Dublín agafats de la mà sense acabar arrestats, no l’hauria deixat escapar mai més.

—No és ben bé avorriment —va objectar, brandant el cap—. Però al món hi ha una infinitat de dones i no m’interessa quedar-me encallat amb la mateixa per la resta de la vida. N’hi ha hagut unes quantes amb les quals no m’hauria fet res allargar una temporada més, és clar, però insistien en la monogàmia i jo no estic fet per a això. Pot ser que et sorprengui, Cyril, però no he enganyat mai ni una nòvia.

—No, simplement les deixes.

—Exacte. ¿No és una manera molt més honesta de comportar-se? Però aquest és el quid de la qüestió: em sembla que en secret tothom pensa així, si gosa admetre-ho. El món seria un lloc molt més saludable, si ens permetéssim els uns als altres fer el que volguéssim, quan volguéssim i amb qui volguéssim, en comptes d’establir regles puritanes sobre com ens hem de comportar sexualment. Podríem viure amb la persona que estiméssim més, per la camaraderia i l’afecte, i mantenir relacions amb altres persones interessades, i potser fins i tot parlar-ne quan arribéssim a casa.

—Seguint aquesta lògica —vaig intervenir—, tu i jo ens podríem casar i viure junts per sempre més.

—Doncs, sí —va replicar, rient—. Suposo que sí.

—Imagina-t’ho!

—Sí.

—En fi, aquestes coses són fàcils de dir —vaig reprendre, procurant no aprofundir gaire en la idea—. Però no t’agradaria gens que la teva companya dormís amb algú altre.

—Si creus això, és que no em coneixes en absolut —va protestar—. No m’importaria gens, t’ho dic de cor. La gelosia és una emoció completament inútil.

Vam passar per davant de Toners, a mà esquerra, i ell va travessar la carretera, mentre el trànsit s’aturava per deixar-lo passar; quan jo el vaig seguir al cap d’un moment, tots els cotxes em van esbroncar amb la botzina. En obrir la porta del pub, vaig sentir la bonior de la gentada de dins i vaig mirar a l’entorn buscant els meus col·legues. N’hi esperava tres: el Martin Horan i l’Stephen Kilduff, dos companys investigadors que compartien despatx amb mi, i el Jimmy Byrnes, un periodista que sortia en antena i es considerava una de les celebritats més importants d’Irlanda perquè havia sortit en uns quants episodis de 7 Dies. Però quan els vaig localitzar, asseguts a la taula d’un racó, i vaig aixecar una mà per saludar-los, se’m va fondre el somriure en adonar-me que els acompanyava una altra persona, el Nick Carlton, un càmera que treballava a Wanderly Wagon, i que jo havia intentat per tots els mitjans que no s’assabentés d’aquesta celebració.

—Cyril! —van cridar ells, i em vaig preguntar quina impressió els faria si girava cua en sec cap a la porta i m’escapava corrent per Baggot Street. Absurd, vaig suposar, així que vaig presentar el Julian a tots els presents i ell va agafar la comanda per anar a buscar una ronda per a tothom, acostant-se a la barra a camallades mentre la gentada, per deixar-li pas franc, s’apartava com les aigües del mar Roig davant de Moisès.

—Nick —vaig dir, ullant-lo mentre m’asseia—. No esperava veure’t aquí aquest vespre.

—Bé, habitualment no és la mena de local que m’agrada, t’ho garanteixo —va exclamar, encenent un cigarret extrallarg, que sostenia amb la mà esquerra col·locada en angle recte respecte al braç, reposant el colze a la taula davant seu—. Però m’he dit que vindria a veure com viu l’altra meitat de la gent.

La veritat era que envejava el Nick Carlton. Era l’únic homosexual que coneixia que no sols no se n’avergonyia, sinó que ho proclamava orgullosament des dels terrats. Però el seu bon humor i la falta decidida de vergonya resultaven tan impressionants que aparentment ningú en feia cabal. Els altres nois feien broma sobre ell a la seva esquena, per descomptat, perquè així emfasitzaven la seva rígida heterosexualitat, però normalment el convidaven quan sortien i s’hauria dit que l’havien adoptat com una mena de mascota.

—Ara estic molt content d’haver vingut —va prosseguir, mirant el Julian, que tornava amb una safata de cerveses—. Ningú m’ha dit que portaries el Ryan O’Neal.

—El Ryan O’Neal sortia a The Late Late Show fa unes quantes setmanes —va apuntar el Jimmy—. Em sorprèn que no anessis a espiar el seu camerino, Nick.

—Tenia instruccions estrictes dels poders fàctics de deixar-lo en pau —va replicar el Nick—. Esgarriacries. En fi, aquella nit era l’aniversari de la senyora O’Mahoney i no m’hauria perdonat mai, si no hi hagués anat.

Els nois van esclafir a riallades i jo em vaig concentrar en la meva Guinness, engolint-ne prop d’un terç d’un sol glop.

—No t’he vist a 7 Dies? —va preguntar el Julian al Jimmy, el qual somreia d’orella a orella, extasiat que l’hagués reconegut—. Allà tot va de la indústria de l’espectacle, suposo, no? Deus poder veure totes les estrelles a la RTÉ.

—Vaig conèixer la princesa Grace de Mònaco —va apuntar l’Stephen.

—Jo, el Tommy Docherty —va apuntar el Martin.

—Jo a vegades escric el guió del senyor Crow —va apuntar el Nick.

Potser era la roba que duia, o la manera de parlar, o l’aparença que tenia. Potser era l’aura de sexe que sempre emanava, com si acabés d’aixecar-se del llit d’una model i hagués marxat de la casa sense ni dutxar-se. Fos el que fos, tots, homes i dones, normals o homosexuals, volien caure bé al Julian.

—El senyor Crow —va mormolar el Julian, reflexionant un moment—. És el paio que surt de dins el rellotge a Wanderly Wagon, eh que sí?

—Sí —va corroborar el Nick, ruboritzant-se una mica en la glòria.

—Ves-te’n de la ciutat!

—Aquesta és la meva frase —el vaig increpar en to irritat, sense que em servís de res.

—Per què, que la mires? —li va preguntar el Nick, ignorant-me per complet.

—L’he vist.

—És un programa infantil —vaig remarcar.

—Sí, però és demencial. Aneu tots col·locats quan el feu, o què?

—Jo no podria pas parlar-ne —va respondre el Nick, fent-li l’ullet—. Diguem només que, abans d’entrar a un camerino, és assenyat trucar a la porta.

—I tu què fas, Julian? —li va preguntar l’Stephen, oferint-li un cigarret que el Julian va refusar. El Julian no fumava. Tenia fòbia a l’hàbit i sempre avisava les seves amigues que, si volien mantenir una relació amb ell, ho haurien de deixar.

—No faig gaire res, sincerament —va admetre—. El meu vell és fastigosament ric i em passa una manutenció mensual, de manera que jo em dedico a viatjar una mica. De tant en tant escric un article per a les revistes Viatges i Oci o Vacances. L’any passat vaig visitar l’illa Maurici amb la princesa Margaret i el Noël Coward i vaig escriure un assaig sobre la vida salvatge del lloc.

—Te la vas picar? —va preguntar-li el Nick en to informal.

—Sí, la veritat —va respondre el Julian, com si no tingués cap importància—. Només una vegada però, creieu-me, una vegada em va bastar. No m’agrada que em donin ordres contínuament.

—I a ell, te’l vas tirar també?

—No, però va ser prou amable per demanar-m’ho. Ella, en canvi, semblava inferir que jo era allà per això només.

—Déu meu! —va exclamar el Jimmy, absolutament extasiat.

—Per això deus tenir tan bon color —va observar el Nick—, si passes tant temps en illes privades poblades per putes de l’Antiga Riquesa i nouveau riche afectats. No hi ha cap possibilitat que m’hi portis, la propera vegada?

El Julian va esclafir a riure i va arronsar les espatlles.

—Per què no? —va dir—. A la maleta, sempre hi tinc lloc per a un de petit.

—I qui ho diu que soc petit? —va replicar el Nick, fingint-se ofès.

—Emborratxa’m prou i potser ho comprovaré —va contestar el Julian, i tota la taula, llevat de jo, va explotar a riallades.

—No vull remarcar l’evidència —va observar el Nick quan el xivarri va remetre—. Però ja ho saps que et falta una orella?

—Ho sé —va admetre el Julian—. I mira —va aixecar la mà dreta per mostrar els quatre dits restants—. També tinc un polze de menys. I el dit xic del peu esquerre.

—Me’n recordo, de quan et van segrestar —va intervenir el Martin, ja que els havia explicat a tots l’incident més cèlebre de la vida del Julian (i de la meva) fins al present—. A classe, fèiem apostes sobre quina part del teu cos arribaria en el proper correu.

—Deixa-m’ho endevinar —va grunyir el Julian—. Tots esperàveu que fos el semaler.

—Sí —va admetre el Martin, arronsant les espatlles—. Ho sento.

—No passa res. Tothom esperava el mateix. Afortunadament, encara és on ha de ser.

—Demostra-ho —va exclamar el Nick, provocant que l’Stephen escopís un glop de Guinness damunt la taula, que no em va tocar per poc.

—Perdó —es va disculpar, agafant un tovalló de paper per eixugar-ho.

—En realitat, em van dir que a continuació em traurien un ull —va remarcar el Julian—. Però em van trobar abans. L’any passat vaig preguntar al Damien si creia que ho haurien fet de debò i em va contestar que sí.

—Qui és el Damien? —vaig preguntar jo, perquè no havia sentit el meu amic mencionar mai aquest nom.

—Un dels segrestadors —va aclarir—. Recordes el tio que em va tirar dins el portaequipatge? Doncs aquell.

Ens vam quedar tots en silenci uns moments mentre jo el mirava fixament molt alarmat.

—Espera un segon —el vaig increpar al final—. Em vols dir que t’has posat en contacte amb un d’aquells individus de l’IRA?

—Sí —va contestar amb un arronsament d’espatlles—. No ho sabies? Som companys de ploma des de fa temps. De tant en tant, fins i tot el vaig a veure a la presó.

—Però, per què? —vaig insistir, alçant la veu—. Per què havies de fer una cosa així?

—Doncs va ser una experiència molt forta —va respondre sense donar-hi importància—. Em vaig passar una setmana convivint amb aquells tios en unes circumstàncies molt estressants. I has de recordar que no eren gaire més grans que nosaltres aleshores. Gairebé estaven tan espantats com jo. Els seus caps suprems, o com sigui que els anomeneu, els havien ordenat segrestar-me i volien fer-ho bé. Per ascendir en l’escalafó, per dir-ho així. En realitat, ens aveníem força, la major part del temps.

—Fins i tot quan t’escapçaven parts del cos? —vaig recalcar.

—No, no. Llavors no. D’altra banda, el Damien no ho va fer mai, això. De fet, quan em van tallar l’orella, va vomitar. Ara s’escau que ens avenim molt. L’han d’alliberar d’aquí a uns deu anys. Em sembla que el convidaria a una pinta. Perdona i oblida, aquest és el meu eslògan.

—Vaja, et felicito —va remugar el Nick—. No té sentit mantenir rancúnies, eh que no?

Em sentia absolutament incòmode assegut al seu costat, perquè, tot i que no ens coneixíem gaire bé, havia clissat un aspecte de la meva personalitat que els altres ignoraven. Poc després de començar a treballar a la RTÉ, van organitzar una festa per un motiu tan espuri com que la Dana havia guanyat el concurs d’Eurovisió, i una bona colla de col·legues vam acabar en un pub del centre a altes hores de la matinada. Ja en portava dues de massa quan em vaig trobar a fora en un carreró de darrere fent un riu, i al cap d’un moment el Nick va aparèixer del no-res. No havia ni fantasiejat mai amb aquell paio però, deprimit i calent, em vaig arriscar i em vaig abalançar damunt d’ell, abans i tot que pogués començar a fer el que havia sortit a fer. El vaig encastar contra la paret i vaig començar a petonejar-lo, mentre li agafava la mà i l’hi empenyia avall cap al meu penis. Em va seguir el joc cosa de mig minut abans de negar amb el cap i apartar-me d’una empenta.

—Ho sento, Cyril —va dir, mirant-me amb una expressió que s’aproximava a la pietat—. Sembles un tio maco però no ets el meu tipus.

Se’m va espassar la borratxera de cop. Mai, mai no m’havia rebutjat ningú, i que algú em refusés una proposició em va deixar atordit. En aquella època, els homosexuals es conformaven amb el que trobaven, on ho trobaven, i a més a més ben contents. L’atracció es considerava un extra però mai un requisit. Quan l’endemà a la tarda em vaig despertar, i vaig recobrar lentament la memòria com un malson espantós que no em podia treure del cap, vaig quedar horroritzat pel que havia fet. Em vaig plantejar dimitir immediatament de la RTÉ, però m’havia costat massa trobar una feina prou ben pagada per viure sol, i la idea de tornar a compartir pis amb algú altre em resultava insuportable. Així que vaig fingir que allò no havia succeït mai, i en els tres anys que havien transcorregut des d’aleshores havia fet tots els possibles per evitar-lo. Però no hi havia manera d’esborrar la idea que, sempre que em mirava, em comprenia més bé que cap altre ésser viu.

—A veure si entenc una cosa correctament —va intervenir el Martin, mirant-me primer a mi i després al Julian—. Vosaltres us coneixeu des que anàveu a l’escola, m’equivoco?

—Vam compartir habitació sis anys —va respondre el Julian.

—Estic segur que al Cyril li encantava —va intercalar el Nick, provocant que jo li disparés una mirada assassina.

—Tot i que, en realitat, la primera vegada que vam coincidir teníem set anys —vaig remarcar, amb ganes d’emfasitzar que feia molts anys que formàvem part l’un de la vida de l’altre—. El seu pare va venir a casa a veure el meu pare adoptiu, i jo vaig trobar-me el Julian xafardejant al vestíbul.

—El Cyril sempre m’explica això —va corroborar el Julian—. Jo no me’n recordo.

—Doncs jo sí —vaig reblar suaument.

—Recordo que, a aquella edat, un sagal em va demanar si ens podíem ensenyar la tita mútuament, però el Cyril declara que no va ser ell.

Tots tres nois van esbufegar sobre la seva cervesa i el Nick es va posar una mà a la cara. Vaig veure que les espatlles li trontollaven de tant riure. No em vaig molestar a negar-ho un cop més encara.

—I tu ets el padrí? —li va preguntar l’Stephen, quan es van esmorteir les burles.

—Ho soc —va replicar el Julian.

—I com progressa el discurs?

—Ja gairebé el tinc. Espero que ningú sigui massa sensible. Hi ha fragments una mica verds.

—Ai, Julian —vaig mormolar, fent una ganyota—. Et vaig demanar que fessis una cosa decent.

—No pateixis, és prou tou —em va assegurar, somrient-me—. L’Alice em mataria si digués res fora de lloc. Així que aquest brindis és per al Cyril, en tot cas —va afegir aixecant la pinta, gest que els altres li van imitar—. Un amic de tota la vida i, d’aquí a vint-i-quatre hores, el meu cunyat. La meva germana és una dona molt afortunada.

—Devia fer alguna cosa meravellosa en una vida anterior —va reblar el Nick, mentre feia dringar el seu got amb el meu.

Alice

Tot i que el camí de l’Alice i el meu s’havien creuat ocasionalment al llarg dels anys, la nostra relació afectuosa no havia començat fins divuit mesos abans, en una festa per celebrar la partida del Julian cap a l’Amèrica del Sud per fer una excursió a peu de sis mesos pels Andes. Aquella probablement va ser la seva escapada més infame, ja que implicava viatjar amb les seves nòvies del moment, dues bessones fineses, l’Emmi i la Peppi, les quals havien nascut siameses, i havien estat separades per un cirurgià americà quan tenien quatre anys. Era veritat que sempre que les mirava tenia la impressió que s’inclinaven l’una cap a l’altra i viceversa en un angle lleugerament no natural.

L’Alice, que només era dos anys més jove que jo, havia madurat després d’una adolescència maldestra i s’havia convertit en una noia increïblement guapa, una versió femenina del Julian, i amb ell compartia uns pòmuls delicats i uns ulls blau intens (que en primer lloc havien atret el meu pare adoptiu, el Charles, cap a la seva mare, l’Elizabeth), en comptes del nas bulbós i els ulls d’amfibi que podien haver heretat del Max. Ella, en tot cas, no compartia el caràcter promiscu del seu germà, i havia sortit durant set anys amb un estudiant de medicina anomenat Fergus, relació que havia arribat al punt final el mateix matí del seu casament, perquè, justament quan ella i el Max marxaven de Dartmouth Square cap a l’església, el noi li havia telefonat per dir-li que no ho podia tirar endavant. La pèrdua de confiança va ser la seva explicació previsible i avorrida, i al cap d’uns quants dies ja havia desaparegut en direcció a Madagascar, on, segons es comentava, continuava treballant com a metge en pràctiques en una clínica per a llebrosos. Recordo que pocs dies després vaig coincidir amb el Julian per casualitat a Grafton Street, i encara veig l’expressió de desolació que mostrava mentre m’explicava què havia succeït. S’estimava molt la seva germana i la idea que algú li fes mal li resultava insuportable.

—No et sentis obligat a seure al meu costat, Cyril —em va dir l’Alice, ullant la cantonada del bar on el Julian seia com la carn d’un sandvitx finès, mentre una colla d’amics seus devoraven les dues noies amb la mirada, delint-se de fer-hi una queixalada—. Si prefereixes anar allà amb els nois, jo estic prou contenta amb el meu llibre.

—No en conec cap —vaig contestar—. On els ha trobat, parlant de tot? Semblen tots trets del repartiment de Hair.

—Crec que són el que normalment se’n diu la flor i nata de la societat —va apuntar, amb la veu regalimant desdeny—. La definició lingüística seria una colla d’individus egoistes, narcisistes, físicament atractius però intel·lectualment buits, amb uns pares que tenen tants diners que ells no han ni de fer ombra, pel seu compte. Per això van d’una festa a la següent, desesperats per deixar-se veure, mentre es van podrint progressivament de dins enfora, com una bateria esgotada, a causa de la falta d’ambició, de perspicàcia o de voluntat.

—No n’ets una fan, tu, aleshores? —li vaig demanar, i ella només va arronsar les espatlles—. Amb tot, sona més divertit que aixecar-se a les set, un matí rere l’altre, i trescar a través de la ciutat per asseure’s vuit hores darrere una taula. Què llegeixes, dit sigui de passada? —li vaig preguntar, remarcant la cantonada d’un llibre que li sobresortia de la bossa, i quan es va ajupir per agafar un exemplar de La fosca de John McGahern vaig afegir—: No està prohibit?

—Em sembla que sí, la veritat —va admetre ella—. Per què ho dius?

—Per res, en el fons. De què va?

—D’un noi i el seu pare maltractador. L’hauria de donar al Julian perquè se’l llegís.

No vaig dir res. Si hi havia cap tensió seriosa entre el seu germà i el seu pare, jo no n’havia sentit dir mai res.

—Així, doncs, explica’t, Cyril —va reprendre ella—. Encara treballes de funcionari?

—Ui, no —vaig respondre—. Ho vaig deixar fa molt temps. No era per a mi. Ara treballo a la RTÉ.

—Deu ser emocionant.

—Té els seus moments —vaig mentir—. I tu, què tal? Treballes, tu?

—Jo crec que sí, però suposo que el Max diria que no —mentre esperava que prosseguís, em va sorprendre reparar en el fet que ella, com jo, anomenava el seu pare pel nom de pila—. Els últims anys, m’he dedicat a la recerca i he escrit una tesi sobre Literatura Anglesa a la UCD. Volia anar a Trinity però l’arquebisbe no em va acceptar.

—L’hi vas demanar?

—Efectivament —va recalcar—. Vaig recórrer tot el camí fins al palau de Drumcondra i vaig trucar a la porta principal, sòlida com el metall. El majordom em volia llençar a la claveguera d’una coça al cul, és clar, perquè duia un vestit que ensenyava les espatlles, però l’arquebisbe em va convidar a entrar i li vaig formalitzar la petició en persona. Semblava opinar d’entrada que jo era una mica rara, si volia estudiar una carrera. Em va dir que, si m’esforcés a l’hora de trobar un marit com ho feia en els estudis, ja tindria una casa, una família i tres criatures, a hores d’ara.

—Encantador —vaig remugar, esclafint a riure a contracor—. I tu què li vas contestar?

—Li vaig dir que quan el teu promès t’abandona el matí del casament, mentre dos-cents amics i parents teus t’esperen a l’església a menys d’un quilòmetre de distància, el que passa és que el matrimoni no és necessàriament la teva prioritat.

—Ah —vaig exhalar, mirant-me les sabates engavanyat—. Suposo que no.

—Amb tot, va remarcar que era una noia preciosa —va afegir ella amb un somriure—, així que almenys tinc això al meu favor. En fi, tal com han anat les coses, resulta que estic contenta d’haver acabat a la UCD. Hi he fet unes quantes bones amistats. Acabaré la llicenciatura en cosa d’un any i el departament ja m’ha ofert un càrrec docent per al proper semestre. D’aquí a cinc anys si fa no fa, podria ser professora, si continuo clavant els colzes i no em desvio de l’objectiu.

—I és això el que vols? —li vaig preguntar—. ¿Passar-te la vida en centres acadèmics?

—Sí, això mateix —va replicar, mirant al voltant i estremint-se a causa del xivarri escandalós que ens arribava dels amics del Julian—. A vegades tinc la impressió que jo no hauria de viure entre la gent. Com si hagués de ser més feliç en una illa petita perduda en qualsevol lloc, sola amb els meus llibres i una mica de material per escriure que em fes companyia. Em podria cultivar el menjar jo mateixa i no hauria de parlar mai ni amb una ànima. A vegades el miro —va afegir, assenyalant el seu germà amb la barbeta— i és com si haguéssim nascut amb dues forces vitals entre tots dos, però ell s’hagués quedat tota la seva i també la meitat de la meva.

No ho va dir amb gens de ressentiment ni d’autocompassió (per la seva expressió, era evident que ella l’adorava tant com jo), i de seguida vaig notar una afinitat amb l’Alice. La seva idea d’un refugi segur a mi també m’atreia. Un lloc on poder anar, simplement per quedar-m’hi sol.

—Creus que és pel que… En fi, pel que et va passar? —li vaig preguntar—. El teu desig d’apartar-te del món, vull dir.

—Pel que em va fer el Fergus?

—Sí.

Va negar amb el cap.

—No, no ho crec —va mormolar—. Jo era una nena francament solitària i no vaig canviar gaire en créixer. Tot i que l’afer del Fergus no em va pas ajudar, és clar. Aquesta mena d’humiliació gairebé no l’ha de suportar mai ningú. ¿Sabies que el Max després va insistir que el banquet se celebrés igualment?

—Com? —vaig exclamar, insegur de si feia broma o no.

—És veritat —va continuar—. Va declarar que el casament ja li havia costat una fortuna, i que no permetria que tots aquells diners es desaprofitessin. Així que em va arrossegar fins a l’hotel amb el Daimler que havia reservat per a mi i per al Fergus, i quan vam baixar-ne, tot el personal s’havia arrenglerat al llarg de la catifa vermella. Vaig adonar-me que uns quants es preguntaven per què aquella noia s’havia casat amb un home prou gran per ser el seu pare, mentre els altres es deien que aquest era el motiu pel qual jo feia aquella cara de pena. Havien previst una recepció amb xampany, on jo vaig haver d’anar de persona en persona donant les gràcies per l’assistència i demanant disculpes per part del Fergus, i després em van fer seure a la taula presidencial, mentre els convidats menjaven i bevien fins que el cor els va dir prou. El Max fins i tot va pronunciar un discurs, per increïble que sembli. El va llegir d’un retall de paper i no en va canviar ni una paraula, perquè aparentment s’havia passat dies preparant-lo. «Aquest és el dia més feliç de la meva vida», va dir. «L’Alice s’ho mereix. No havia vist mai una núvia tan feliç». I així va seguir i seguir. Gairebé resultava còmic.

—Però per què dimonis vas aguantar aquesta farsa? —li vaig preguntar—. Per què no te’n vas anar a casa i punt? O bé, ja m’entens, per què no et vas enfilar a un avió amb destí a Mart o a qualsevol altre lloc?

—Bé, suposo que em trobava en estat de xoc, com després d’un bombardeig. Jo l’estimava, el Fergus, saps? I és clar, era la primera vegada que em deixaven plantada el dia del meu casament —va afegir, somrient una mica—, i per tant no sabia del cert quin protocol era l’adequat en aquella situació. Així que vaig fer el que em deien.

—Cony de Max —vaig exclamar, sorprenent-nos tots dos amb la utilització d’una paraula que rara vegada emprava.

—Cony de Fergus —va replicar l’Alice.

—Que els donin pel sac a tots dos. Què et sembla, ¿no ens hauríem d’empassar un parell d’aquestes begudes dels collons?

—Sí, collons —va contestar-me, i jo vaig somriure bo i aixecant-me per anar al bar.

—El trobaràs a faltar, suposo? —va apuntar l’Alice quan vaig tornar amb dos gots llargs amb vi—. Sis mesos és molt temps.

—I tant —vaig dir—. És el meu millor amic.

—També el meu —va acordar ella—. En què ens converteix, això?

—Rivals? —vaig suggerir, i ella va esclafir a riure.

Aquella noia m’atreia, això era indubtable. Físicament no, però emocionalment sí. Temperamentalment. Per primera vegada a la vida, m’alegrava de seure en companyia d’una noia mentre el Julian era en una altra banda de l’estança. No em sentia els ulls captivats contínuament en la direcció del meu amic, ni tampoc experimentava gelosia perquè altres persones acaparessin el seu temps. Per a mi, era una sensació completament nova, francament agradable, a més.

—No has vist ningú famós a la RTÉ? —em va preguntar després d’un breu silenci, durant el qual jo m’havia escorcollat el cervell buscant un comentari enginyós sense trobar-lo.

—Un dia va venir el Paul McCartney —vaig apuntar.

—Ah, m’encanta el Paul McCartney! Vaig veure els Beatles quan van tocar a l’Adelphi el 1963. Fins i tot vaig acudir al Gresham Hotel després, fent-me passar per una estadant, per poder-los veure.

—Va funcionar?

—No. La decepció més gran de la meva vida —va dubtar i després em va somriure—. Bé, ja m’entens, fins a la del casament, per descomptat. Et puc explicar una cosa, Cyril?

—És clar —vaig respondre.

—És sobre la meva tesi —va concretar—. El cas és que estic escrivint sobre l’obra de la teva mare.

—De veritat? —vaig fer, aixecant una cella.

—Sí. Et fa sentir incòmode?

—No —li vaig assegurar—. Però potser hauries de saber que la Maude era la meva mare adoptiva i no la carnal.

—Sí, això ja ho sé —va dir ella—. D’on et van treure, parlant de tot? Et van trobar al graó de l’entrada un bon dia? O vas arribar amb la marea al moll de Dún Laoghaire?

—La llegenda de la família deia que una monja redemptorista xica i geperuda em va portar a casa seva —li vaig explicar—. Volien una criatura, o almenys això deien, i em va tocar a mi.

—I els teus pares carnals? No els has buscat mai?

—No ho he ni provat. No hi tinc cap interès especial, si t’he de dir la veritat.

—Per què no? —em va demanar—. Estàs enfadat amb ells?

—No, no, en absolut —li vaig assegurar—. Vaig tenir una infantesa raonablement feliç, cosa força estranya vista en retrospectiva, ja que ni el Charles ni la Maude no mostraven cap interès particular per mi. Però no em picaven ni em mataven de gana ni res semblant. No vaig ser un orfe estil Dickens, si m’entens què vull dir. I pel que fa a la mare natural, gosaria dir que va fer el que havia de fer. Suposo que no devia estar casada, normalment és d’aquesta situació d’on provenen els fills adoptats, no? No, no sento gens de ressentiment. De què em serviria?

—M’agrada sentir-t’ho dir. No hi ha res més tediós que un home dret i fet culpant els pares, el naixement o el que sigui de tot el que li ha anat malament a la vida.

—Estàs assumint que hi ha coses que m’han anat malament.

—Alguna cosa de la teva expressió em diu que no ets feliç. Ui, perdona, això és una observació molt personal. No t’ho hauria d’haver dit.

—No, no et preocupis —vaig replicar, tot i que em sentia una mica abatut, veient que em llegia tan bé.

—En fi, el Fergus era així, en el fons. Sempre culpava els altres dels assumptes que havia de resoldre ell. Era una de les poques coses que no m’agradaven d’ell, si he de ser sincera.

—Així que encara estàs enfadada amb ell? —li vaig preguntar, conscient que aquesta també era una qüestió profundament personal, però equilibrava la que m’havia fet ella.

—Ah, el detesto —va admetre. Vaig remarcar que li havia pujat un flux de rubor a les galtes, i que es clavava els dits de la mà esquerra al palmell, com si pretengués que alguna altra cosa l’alliberés del dolor—. El detesto amb cor i ànima. Després d’aquell dia, vaig passar un parell de setmanes gairebé insensible. Suposo que em trobava en estat de xoc. Però llavors se’m va alçar la fúria i encara no ha minvat. A vegades em resulta difícil controlar-la. Em sembla que va ser quan tothom va deixar de preguntar-me si estava bé, quan cadascú va recuperar la seva vida particular. Si el Fergus s’hagués quedat a Dublín, potser hauria anat a casa seva, li hauria trencat la porta i l’hauria apunyalat mentre dormia. Sort va tenir d’anar-se’n a Madagascar amb els seus llebrosos.

Se’m va escapar un rajolí de vi pel nas, així que vaig haver d’agafar el mocador de la butxaca per eixugar-me la cara.

—Ho sento —vaig deixar anar, incapaç de parar de riure—. És la manera com ho has explicat. No me’n ric pas de tu.

—No et preocupis —va replicar, rient ella també, i vaig adonar-me que li anava bé agafar-s’ho amb humor—. La veritat és que resulta força còmic, si t’ho penses bé. Vull dir que si m’hagués abandonat per la Jane Fonda es podria entendre. Però per una colla de llebrosos? Ni tan sols sabia que encara en quedessin. Només sabia què són perquè la pel·lícula preferida del Max és Ben Hur i m’he vist obligada a veure-la amb ell un pilot de vegades.

—En fi: ell s’ho va perdre —vaig concloure.

—Va, no em compadeixis —em va etzibar, posant-se seriosa altre cop—. La gent sempre diu això, saps, però s’equivoquen. No s’ho va perdre ell, sinó jo. Jo l’estimava —va dubtar un moment i llavors va repetir la frase, carregant d’èmfasi la paraula crucial—. I encara l’enyoro, a pesar de tot. Només voldria que m’hagués dit la veritat, ves. Si uns quants dies abans m’hagués confessat que no m’estimava prou per casar-se amb mi, si ens haguéssim pogut asseure i parlar-ne, llavors, si encara ho hagués volgut deixar, m’hauria costat igualment però almenys hauria pogut formar part de la decisió. No hauria hagut de suportar una humiliació tan profunda. Però la manera com em va deixar? ¿Trucant-me quan ja estava vestida de núvia per dir-me que «li faltava confiança»? Quina mena d’home ho pot fer, això? I quina mena de dona dec ser jo, tenint en compte que, si ara es presentés aquí tot d’una, probablement em llançaria als seus braços?

—Em sap greu que et passés allò, Alice —vaig insistir—. Ningú hauria de suportar una crueltat així.

—Encara sort que la teva mare em consolava —va comentar, acotant els ulls i eixugant-se’ls, perquè les llàgrimes amenaçaven sobrepassar les ribes de les pestanyes—. A la teva mare adoptiva, em refereixo. Em vaig capbussar en el treball i punt. En el seu treball. He viscut i respirat Maude Avery des d’aleshores, i els seus llibres m’han procurat un gran consol. Era una escriptora meravellosa.

—Ho era —vaig corroborar. Jo llavors ja havia llegit la majoria de les seves novel·les.

—És com si comprengués de cap a cap la condició de la solitud i com ens mina a tots, obligant-nos a prendre decisions que sabem que ens perjudiquen. Amb cada nova novel·la, explora el tema amb més profunditat encara. És extraordinària. Has llegit la biografia de Malleson sobre ella?

—L’he fullejat —vaig replicar—. No l’he llegit de dalt a baix. La dona que ell presenta em va semblar molt diferent de la dona que jo coneixia. Com si fos un personatge de ficció i no una persona real. Una de les dues havia de ser. La Maude que vaig conèixer jo o la Maude que es desprèn de les pàgines dels seus llibres. O potser totes dues, qui sap.

—Tu també hi surts, ja ho saps?

—Sí, ho sé.

Ens vam quedar en silenci un moment fins que ella va tornar a parlar.

—Encara em sembla increïble que ara visqui a la casa que abans era seva —va remarcar—. I teva, suposo. Va ser una decisió del Max molt lletja, comprar-la d’amagat de la Maude quan el teu pare va entrar a la presó. I a un preu tan rebaixat.

—Bé, el Charles s’ho havia buscat —vaig contestar amb un arronsament d’espatlles—. Si no hagués seduït la teva mare, el Max no se n’hauria volgut venjar.

—A la mare li agrada fer-se la víctima innocent, en aquella història —em va dir—. Però era tan culpable com el Max. Cap dona no es deixa seduir mai del tot. És una decisió mútua per part del seductor i de la persona seduïda. Resulta irònic pensar que l’única persona que va patir de debò fos la que no havia fet res mal fet.

—La Maude.

—Exactament. La Maude. Va perdre la casa. L’habitació on escrivia. El seu santuari. Tenir un lloc on et sents a resguard, on pots treballar, és més important del que ningú es pensa fins que el perd. Especialment per a una dona. I, és clar, poc després es va morir.

—Sí, però per culpa dels cigarrets —vaig objectar, ja que el tomb de la conversa em començava a fer sentir incòmode. La pena i l’aflicció que l’Alice experimentava per la meva mare adoptiva, jo no l’havia igualat mai en els vint anys que havien transcorregut des de la seva mort, i això em va avergonyir—. No és pas com si s’hagués mort de pena ni res semblant.

—Però segur que no hi va ajudar gens. No creus que les dues coses estaven connectades? ¿No la va acabar d’atacar el càncer per tot el que havia perdut?

—No, em sembla que es va morir perquè s’havia passat tota la vida adulta pipant cigarrets sense parar, des que es llevava al matí i fins que se n’anava a dormir.

—Bé, potser tens raó —va admetre l’Alice en to conciliador—. És clar que tu la vas conèixer i jo no. Potser tens raó —va repetir.

Va seguir un altre silenci perllongat i vaig pensar que ja havíem acabat de parlar de la Maude, però, no, ella encara em volia comentar una altra cosa.

—Un dia ens vam conèixer, ho sabies? —em va preguntar—. Quan era una nena. Jo devia tenir cinc o sis anys, i el Max ens va dur a mi i al Julian a la casa de Dartmouth Square, on tenia una cita amb el teu pare. Crec que va ser pels volts del cas als tribunals. En fi, em convenia anar al bany i vaig pujar cap a dalt buscant-ne un, però, és clar, la casa és tan gran i hi ha tantes plantes que em vaig perdre i vaig anar a parar al que suposo que era el seu despatx. A primer cop d’ull, em vaig pensar que la casa s’havia incendiat, perquè l’habitació estava absolutament plena de fum.

—Sí, era el seu despatx —vaig remugar.

—Gairebé no podia veure l’altre costat, a través del fum. Però els ulls se m’hi van acostumar gradualment i vaig veure una dona asseguda amb un vestit groc, que em mirava de fit a fit i tremolava lleugerament. No es va moure, només va aixecar una mà com el Fantasma del Futur del Conte de Nadal de Dickens, assenyalant en la meva direcció, i llavors va pronunciar una sola paraula, una pregunta: «Lucy?», i jo em vaig quedar paralitzada, aterrida i sense saber què fer. Es va aixecar i es va acostar a poc a poc, i per més que estava pàl·lida com un fantasma, era ella la que em mirava a mi com si el fantasma fos jo, i quan va allargar la mà per tocar-me, em vaig espantar tant que vaig sortir corrent de l’habitació, vaig baixar les escales corrent, i em vaig abalançar cap a fora per la porta principal. I no vaig parar de córrer fins que vaig arribar a l’altra banda de la plaça, on em vaig amagar darrere un arbre a esperar que el meu pare i el meu germà tornessin. Estic segura que vaig mullar les calcetes a causa del pànic.

La vaig mirar fixament, perplex i extasiat per aquella història. Sempre havia recordat aquella nena tan estranya amb un abric rosa pàl·lid, que travessava la casa corrent com si la perseguís el gos dels Baskerville, però no havia descobert mai què l’havia horroritzat d’aquella manera. Ara, per fi, ho sabia. Resultava reconfortant, poder deixar descansar aquella història.

—La Lucy era la seva filla —vaig aclarir—. Es devia pensar que eres ella.

—La seva filla? No se’n menciona cap enlloc, a la biografia del Malleson.

—Va néixer morta —li vaig explicar—. La Maude va patir un embaràs terrible, em sembla. Per això després no podia tenir fills.

—Entesos —va reprendre l’Alice, i vaig comprendre que aquesta informació podia ser útil per a la seva tesi—. En fi, va ser l’única vegada que me la vaig trobar —va prosseguir—. Fins que dues dècades més tard vaig decidir fer un estudi de la seva obra.

—Si ho sabés, se sentiria fatal —vaig remarcar—. Detestava tota mena de publicitat.

—Vaja, si no ho fes jo, ho faria algú altre —va replicar arronsant les espatlles—. I n’hi haurà d’altres. És massa important perquè ningú escrigui sobre ella, no et sembla? Com era, parlant de tot? Perdó, no vull pescar dades per a la tesi. M’interessa sincerament.

—Fa de mal dir —vaig contestar, delint-me per canviar de tema—. Vaig compartir la casa amb ella els vuit primers anys de la meva vida, però la nostra relació no va ser mai el que en diríem estreta. Ella volia una criatura, i per això el Charles i ella em van adoptar, però em sembla que la volia com podia voler una catifa persa o un llum del Palau de Versalles. Només per tenir-ho, m’entens? No era pas una mala dona, en absolut, però tampoc no dic que arribés a conèixer-la. Quan el Charles va entrar a la presó, ens vam quedar ella i jo sols uns quants mesos, però de fet llavors ja s’estava morint, així que no vam tenir mai l’oportunitat de parlar com ho haurien de fer els pares i els fills.

—La trobes a faltar? —em va preguntar l’Alice.

—A vegades —vaig admetre—. Gairebé no hi penso mai, sincerament. Llevat de quan algú menciona els seus llibres. Han assolit tanta reputació que a vegades rebo cartes d’estudiants que em demanen que els ajudi en les seves tesis.

—I t’hi prestes?

—No. Tot és dins els llibres. Poca cosa hi podria afegir jo que servís de res a ningú.

—Tens raó —va acceptar ella—. Per això no entenc els que necessiten parlar del seu treball en públic o concedeixen entrevistes. Si no has dit el que volies en el text dels llibres, definitivament hi hauries d’haver fet una altra revisió.

Vaig somriure. La veritat era que jo no era pas un gran lector, i sabia ben poca cosa sobre literatura contemporània, però m’agradava que l’Alice ho conegués. Com la Maude però sense aquella fredor.

—Tu també escrius? —li vaig demanar, i ella va negar amb el cap.

—No, no en sabria pas —va confessar—. No tinc imaginació. Soc una lectora, pura i simple. Em pregunto quanta estona m’he de quedar aquí, trencant raons. Res no em complauria tant com anar-me’n a casa i enroscar-me amb el John McGahern. Metafòricament parlant, per descomptat —es va enrojolar gairebé immediatament i va allargar una mà per tocar-me el braç—. Em sap molt greu, Cyril —es va disculpar—. Això ha estat molt groller per part meva. No volia pas dir que la teva companyia no m’agradi… M’agrada.

—No passa res —vaig replicar, rient—. Ja sé què vols dir.

—Tu ets molt diferent dels altres amics del Julian —va remarcar—. Tots són avorrits i vulgars, i quan soc a prop sempre diuen ximpleries per impressionar-me. Es pensen que, com que m’agraden els llibres i soc tímida, em posaré a xisclar per les seves vulgaritats, i s’equivoquen. La veritat és que costa força impressionar-me.

—M’alegro de sentir-ho —vaig apuntar.

—Has parlat amb les bessones fineses?

—No —vaig contestar—. Per què? La propera vegada que vegi el Julian, ja hauran desaparegut.

—És veritat. La vida és massa curta per fer l’esforç. I tu què, Cyril? També tens un parell de bessones fineses amagades en algun lloc, tu? Sueques? Noruegues? O bé una noia sola, si vols ser tradicional?

—No —vaig respondre, una mica incòmode perquè la conversa es desviava cap a la meva vida sentimental, o a la seva absència—. No, em temo que no he tingut mai gaire sort en aquest aspecte.

—No m’ho crec ni un instant. Ets atractiu i tens una bona feina. Probablement podries aconseguir qualsevol noia que volguessis.

Vaig donar una ullada a l’entorn. La música era tan forta que ningú ens podia sentir de cap manera. I de cop i volta alguna cosa dins meu es va cansar de subterfugis.

—Et puc explicar una cosa? —vaig mormolar.

—És escandalosa? —em va preguntar, somrient-me.

—Suposo que sí —vaig admetre—. És una cosa que no he explicat mai al Julian. Però el cas és que… No sé per què, tinc la impressió que puc confiar en tu.

L’expressió li va canviar una mica, de divertida a intrigada.

—D’acord —va mormolar—. Què és?

—Em promets que no ho explicaràs al teu germà?

—Que si et promet que no li explicarà què, al seu germà? —em va preguntar el Julian, apareixent per darrere nostre sobtadament, i em vaig sobresaltar mentre ell s’inclinava entre nosaltres dos per fer un petonet a la galta a la seva germana i fer-me’n un altre a mi.

—Res —vaig contestar, extraviat el moment, apartant-me d’ell i notant que el batec del cor se m’havia accelerat greument dins el pit.

—No, vinga, digue-m’ho!

—Doncs que et trobaré a faltar mentre siguis fora, ves.

—Vaja, això espero! Els amics de tota la vida no es troben cada dia, al capdavall. Bé: qui vol una altra copa?

L’Alice va aixecar el got buit i ell es va tornar a escapar cap a la barra, mentre jo abaixava la mirada cap a les meves sabates.

—I doncs? —em va urgir l’Alice—. Què era?

—Què era què?

—Això que estaves a punt d’explicar-me.

Vaig negar amb el cap. Potser un altre dia.

—Justament el que he dit —vaig mentir—. Que el trobaré a faltar i prou.

—Ah, i què en té, això, d’escandalós? M’esperava alguna confessió més sucosa.

—Ho sento —vaig murmurar, arronsant les espatlles—. Suposo que no és el que els homes diuen normalment respecte dels seus amics, eh que no? Se suposa que hem de ser estoics i guardar-nos els sentiments a dins.

—Qui ho diu?

—Tothom —vaig remarcar.

Pocs dies més tard, després que el Julian hagués marxat cap a l’Amèrica del Sud, un vespre que era a casa va sonar el telèfon.

—Cyril Avery —vaig saludar, en aixecar l’auricular.

—Ah, bé —va exclamar una veu. Una veu femenina—. Em feia por no tenir el número correcte.

Vaig arrufar el nas.

—Qui és? —vaig preguntar.

—La veu de la teva consciència. Tu i jo hem de tenir una xerradeta. Has estat un noi molt dolent, eh que sí?

No vaig dir res, però em vaig apartar l’auricular de l’orella un moment per mirar-lo fixament tot esverat, abans de tornar-me-l’hi a posar.

—Qui parla? —vaig insistir.

—Soc jo, tonto. L’Alice. L’Alice Woodbead.

Vaig dubtar un instant, preguntant-me per què carai em telefonava.

—Què passa? —li vaig demanar, amb una insinuació de pànic—. No és pel Julian, eh? Està bé, no?

—Sí, el Julian està bé. Per què no n’hauria d’estar?

—Per res. El cas és que la teva trucada m’ha sorprès.

—Vols dir que no eres vora el telèfon esperant que et truqués?

—No. Per què hi havia de ser?

—Tu sí que en saps, de fer compliments a una noia, eh?

Vaig obrir i tancar la boca unes quantes vegades.

—Ho sento —em vaig disculpar—. M’ha sortit de tort.

—Em començo a sentir una mica ximple, ara.

—No, no —vaig replicar ràpidament, adonant-me que el meu comportament era força groller—. Ho sento. M’has agafat per sorpresa.

—Per què, què feies?

«No gaire res, assegut aquí fullejant una revista pornogràfica mentre em preguntava si tenia temps per fer-me una palleta ràpida abans de sopar», hauria estat la resposta veraç.

—Estava llegint Crim i càstig —vaig dir-li.

—No l’he llegit mai. Tot i que sempre penso que ho faré. És bona?

—Està bé. No hi ha gaires crims però sí molt càstig.

—La història de la meva vida. Escolta’m, Cyril, digue’m que no, si vols…

—No —vaig replicar.

—Com?

—M’has dit que digues no, si volia.

—Sí, però deixa’m fer la pregunta primer. Bon Déu, no l’hi poses gens fàcil a una noia, eh?

—Ho sento. Què em volies preguntar?

—Pensava que… —va perdre el fil i va estossegar un moment, i per primera vegada va sonar menys confiada—. Doncs em preguntava si t’agradaria quedar amb mi per sopar un vespre d’aquests.

—Sopar? —vaig inquirir.

—Sí. Sopar. Tu menges, no?

—Ho faig —vaig respondre—. Ho he de fer. Si no, em ve gana.

Va fer una pausa.

—Em prens el pèl?

—No —vaig afirmar—. El que passa és que no hi estic acostumat, a tot això. Així que potser dic estupideses.

—No m’importa. Jo dic estupideses contínuament. O sigui que ja hem establert que menges per estalviar-te les punxades de gana. Et faria res menjar amb mi? Aquest cap de setmana, potser?

—Només nosaltres dos?

—I la resta de comensals del restaurant. No cuinaré per a tu; no estic pas tan domada. Però no haurem de parlar amb els altres comensals, a menys que ens quedem sense temes de conversa.

Hi vaig reflexionar.

—Suposo que ho podríem fer —vaig acceptar.

—Em sembla que m’he d’asseure —va replicar—. El teu entusiasme m’aclapara.

—Ho sento —vaig repetir un cop més, ara rient—. Sí. Sopar. Tu i jo. I un restaurant. Aquest cap de setmana. Em sona perfecte.

—Excel·lent. Faré veure que no ha estat com arrencar un queixal a algú, i frisaré fins que arribi l’hora. T’enviaré una nota abans de dissabte per dir-te l’hora i el lloc, d’acord?

—D’acord.

—Adeu, Cyril.

—Adeu, Alice.

Vaig penjar i vaig mirar al voltant, ignorant com se suposava que m’havia de sentir. Era una cita, això? ¿M’estava demanant que sortíssim junts? ¿Les dones podien demanar una cita a un home, en primer lloc? Vaig brandar el cap i me’n vaig tornar a l’habitació. Ja no tenia ganes de masturbar-me. Ni de sopar tampoc.

Pocs dies més tard, en tot cas, em vaig trobar assegut davant per davant de la germana del Julian en un restaurant, parlant de temes trivials, i ella va estirar el braç, em va posar una mà damunt la meva i em va mirar directament als ulls.

—Puc deixar una cosa clara, Cyril? —em va preguntar, amb la fragància del seu perfum de lavanda com un deix agradable en l’aire.

—És clar —vaig contestar, nerviós pel que em pogués arribar a dir.

—El cas és que, a la festa de comiat del Julian, vaig percebre una connexió intensa amb tu, i tenia esperances que potser em trucaries. La veritat és que sempre m’has agradat, quan ens hem trobat en el passat, però, és clar, jo aleshores anava amb el Fergus. Però tu no vas trucar, naturalment, així que et vaig trucar jo pel meu compte. No tinc vergonya, ja ho sé. En fi, no sé si tens relació amb algú altre o no, suposo que no ja que potser no hauries volgut venir a sopar amb mi aquest vespre, però si surts amb algú, o no estàs gens interessat per mi, m’ho podries fer saber, perquè no vull que entre nosaltres hi hagi malentesos. No pas després de tot el que he suportat. M’agrades força, saps?

Vaig acalar la mirada cap al plat que tenia al davant, inspirant i expirant profundament. Vaig comprendre immediatament que aquell seria un dels moments definitoris de la meva vida. Li podia dir la veritat, com pretenia fer la setmana anterior, confiar-li el meu secret i demanar-li amistat. Si ho feia així, hi havia moltes probabilitats que fos més bona amiga meva del que mai ho havia estat el seu germà. Però en aquell moment, com que per ser sincer em faltava el coratge, no em sentia a punt i llestos. Unes quantes cites no farien cap mal a ningú. La seva companyia m’agradava. No era pas com si ens anéssim a casar ni res semblant.

—No, no surto amb ningú —li vaig confirmar, alçant la mirada i somrient, a pesar de mi mateix—. I és clar que m’interesses. A quin home normal no?

Vuit paraules

Suposo que al voltant de la taula tothom suposava que jo era verge, tot i que en realitat probablement havia mantingut més relacions sexuals que cap dels presents, inclòs el Julian, ni que fos en situacions molt menys romàntiques. Però ells havien experimentat coses que jo desconeixia, plaers que jo considerava indubtablement superiors a l’exaltació d’un clímax oblidat al cap de res.

No sabia res, per exemple, del joc previ ni de la seducció, ni de com et deus sentir si coneixes una desconeguda en un bar i encetes una conversa, conscient de la possibilitat que desemboqui en alguna cosa més interessant. La veritat era que si al cap de deu minuts de conèixer un home no estàvem follant, probablement ja no ho faríem mai. La meva resposta pavloviana a un orgasme era tibar els pantalons amunt i fugir corrent. No havia tingut mai sexe durant les hores de llum; al contrari: era una activitat vergonyant que s’havia de concretar de pressa, amagats i en l’obscuritat. Jo associava la copulació amb l’aire nocturn, l’aire lliure, amb la camisa posada i els pantalons als turmells. Coneixia la sensació de l’escorça dels arbres encastant-se’m als palmells de les mans mentre em follava algú en un parc, i l’olor de la saba a la cara quan un desconegut m’empenyia des del darrere. El sexe no es mesurava en sospirs de plaer, sinó en la urgència escorredissa dels rosegadors al sotabosc, i la remor dels cotxes circulant en la distància, per no mencionar el temor associat que, per aquella mateixa carretera, pogués venir el xiscle inoblidable de les sirenes de la Garda, contestant a la telefonada indignada d’algú que passejava el gos i havia quedat traumatitzat. No tenia ni idea de què sentiria rodejant una amant amb els braços sota els llençols mentre ens adormíem, ni xiuxiuejant-li dolces paraules d’afecte que derivaven despreocupades cap a la tendresa de l’ensonyament. No m’havia despertat mai amb una altra persona, ni havia pogut satisfer el meu pertinaç desig de primera hora amb una parella sense remordiments. Podia comptar més companys sexuals que ningú que conegués, però la diferència entre l’amor i el sexe, per a mi, es podia resumir en vuit paraules:

Jo estimava el Julian; mantenia relacions amb desconeguts.

Així que no sé pas què els hauria sorprès més: saber tot allò o descobrir que jo, de fet, havia tingut sexe amb una dona. Només una vegada, ben cert, però aquell moment extraordinari s’havia esdevingut tres setmanes abans, quan, sorprenent-me de mala manera, l’Alice havia insistit que ens n’anéssim junts al llit i jo, de manera encara més sorprenent, havia acceptat.

La intimitat era una de les coses que havia aconseguit evitar al llarg dels divuit mesos del nostre festeig, i per una vegada em vaig sentir agraït de viure a Irlanda, un país en el qual un homosexual, com un seminarista, podia ocultar fàcilment les seves preferències disfressant-se sota les robes tenebroses d’un catòlic convençut. Naturalment, com que tot just corria l’any 1973 i érem criatures del nostre temps, tant l’Alice com jo ens avergonyíem de parlar-ne en veu alta, i per això vam fer servir la persona que teníem en comú, el Julian, com a via cap al tema.

—Ell té relacions sexuals amb diferents persones contínuament —vaig gemegar unes quantes setmanes abans del casament, asseguts a Doyle’s, a College Green, tots dos una mica excitats després de contemplar el Robert Redford i el Paul Newman alternant samarretes de màniga curta amb fracs i cabells amb brillantina pentinats enrere, durant dues hores a la projecció d’El cop. Jo em sentia en un d’aquells estats d’humor en què el ressentiment, enfront de l’habilitat sexual i l’heterosexualitat inflexible del seu germà, em feia venir ganes de menystenir-lo—. Bàsicament, s’enrotlla amb tothom qui vol, cosa que resulta francament fastigosa quan hi penses. Però és feliç, en realitat?

—Em prens el pèl, Cyril? —va replicar l’Alice, divertida per l’absurditat de la meva pregunta—. Diria que viu en l’èxtasi. Tu no hi estaries al seu lloc?

Sabia que ella es reia de mi, però jo no ho vaig fer. El sexe sobrevolava els marges de les nostres vides com un convidat ansiós en una festa. Era evident que, tard o d’hora, un dels dos hauria d’agafar el toro per les banyes i arriscar-se a dir hola. Però no tenia cap desig especial de ser jo.

—¿Ja t’he comentat que el Max i la Samantha van a Londres el cap de setmana vinent? —em va preguntar, sense mirar-me de dret als ulls.

—No —vaig respondre.

La Samantha era la segona esposa del Max. De manera francament semblant al meu pare adoptiu, que aquell mateix any s’havia embolicat amb la dona que es convertiria en la quarta senyora Avery ni que fos per poc temps, el pare de l’Alice havia aconseguit el divorci de l’Elizabeth al Regne Unit al·legant comportament forassenyat. Per ser justos amb ell, havia esmentat el seu propi comportament forassenyat davant del tribunal i no el d’ella, donat que la cosa més esbojarrada que havia fet l’Elizabeth, a part de la breu aventura amb el Charles, havia estat continuar vivint amb aquell fill de puta. Poc després que li arribés el divorci, el Max s’havia casat amb una presumpta actriu que s’assemblava d’una manera estranya i profundament inquietant a la mateixa Alice. Aquest tema quedava absolutament descartat, tot i que sovint em sentia temptat de preguntar al Julian si ell també s’havia adonat de la semblança i, en cas afirmatiu, què en pensava.

—Hauríem d’anar a Londres un dia —va continuar.

—Suposo que tindrem moltes vacances per davant quan estiguem casats —vaig apuntar—. Podríem anar a Espanya, un dia. Hi va molta gent. O a Portugal.

—A Portugal? —va repetir, aixecant una cella per fingir entusiasme—. Ho dius de debò? No m’havia imaginat mai que, quan em fes gran, seria la mena de noia que decideix anar a Portugal.

—Molt bé, doncs, a Amèrica —vaig rectificar, rient—. O bé a Austràlia. Tot és possible. Hauríem d’estalviar durant anys, si volguéssim anar tan lluny, però…

—Costa de creure que tingui vint-i-sis anys i no hagi posat mai els peus fora d’Irlanda.

—Bé, jo en tinc vint-i-vuit i tampoc no he sortit mai —vaig remarcar—. Què van a fer-hi, a Londres, de totes maneres?

—Ah, la Samantha té una entrevista amb el Ken Russell.

—Qui és el Ken Russell?

—Un director de cine. No has vist Els diables? Dones enamorades? L’Oliver Reed i l’Alan Bates barallant-se amb les tites penjant a la vista.

—Ah, sí —vaig dir—. Tot plegat és porno suau, m’equivoco?

—Doncs suposo que depèn dels anys que tinguis —va sospesar—. Per a la generació dels nostres pares, sí, probablement ho és. Per a nosaltres, són films d’art i assaig.

—Em pregunto com en diran els nostres fills —vaig comentar—. Pintorescos però absolutament demodés, suposo.

—Fills? —va exclamar ella, mirant-me de cua d’ull amb esperances—. És curiós que no n’haguem parlat mai, no et sembla? Tenint en compte que ens casarem d’aquí a poques setmanes.

—Sí, suposo que sí —vaig acceptar, i per primera vegada a la vida se’m va ocórrer que mai no m’havia ni passat pel cap la possibilitat de ser pare. Vaig fer una pausa per rumiar-m’ho i vaig descobrir que la idea m’atreia força. Potser no m’havia permès pensar-hi mai perquè sabia fins a quin punt era impossible.

—T’agradaria tenir una família, Cyril? —em va demanar l’Alice.

—Doncs sí —vaig respondre—. Sí, em sembla que sí. M’agradaria força tenir una filla. O moltes.

—Com un cavaller d’una novel·la de Jane Austen. Els podries llegar mil lliures i cent acres a Hertfordshire, a cadascuna, després de morir.

—I si es barallessin, el càstig seria passar una tarda en companyia de la senyoreta Bates del poble.

—Em sembla que jo m’estimaria més un nen —va replicar ella, apartant la mirada.

Em vaig adonar que l’havia desviat cap a un xicot jove increïblement atractiu que acabava d’entrar al pub. Ella va reposar els ulls sobre el seu cos igual com ell es recolzava a la barra, ullant els sortidors de cervesa mentre escollia la seva. Va empassar-se la saliva tot d’una i, per primera vegada, li vaig copsar als ulls l’autèntica lascívia. No l’en culpava (jo m’hauria enfilat sobre els cadàvers dels meus millors amics per atrapar aquell xicot), però, quan em va tornar a mirar, el somriure que mostrava era de resignació, com si volgués «allò» però s’hagués de conformar amb «això», i a sobre «això» no fos pas gaire bo de moment per a ella, en l’aspecte rellevant de debò. Vaig notar una punxada de culpa i em vaig trobar bloquejat enmig d’un silenci dolorós. De cop i volta, els acudits sobre Austen semblaven absurds i vergonyants.

—De què parlàvem? —em va preguntar al final, perquè el seu carril mental no sols havia descarrilat sinó que s’havia saltat les vies completament, abans de caure per un espadat, esclafar-se daltabaix d’un barranc de cinquanta metres i matar tots els viatgers.

—Criatures —vaig respondre—. A tu t’agradaria un nen. A mi una nena.

Jo potser no sabia gaire res sobre embarassos, però sí que ningú pot tenir un fill ni una filla sense fabricar-los primer. A l’escola, els capellans un dia havien murmurat alguna cosa en referència que, quan una mama i un papa s’estimaven molt, s’ajeien junts i a prop, i l’Esperit Sant davallava damunt seu per crear el miracle d’una vida nova (el Charles, en l’únic intent de mantenir una conversa d’home a home amb mi, m’ho havia explicat molt diferent. «Deixa-la en pilotes», m’havia dit. «Juga una estona amb les seves tetes; això a les noies els encanta. Llavors fiques la cigala dins el seu conyet i manxes endins i enfora una mica. No t’hi quedis gaire estona, no és pas una estació de tren. Enllesteix la feina i torna a la normalitat del dia». No és d’estranyar que hagi aconseguit afermar tantes dones, el vell romàntic).

Vaig intentar imaginar-me com seria despullar l’Alice, i que ella em despullés a mi, i jaure junts al llit, nus. I que ella abaixés la mirada cap al meu penis i me l’acariciés o me’l xuclés, i després l’acompanyés cap a dins seu.

—Què tens? —em va demanar l’Alice.

—Res, per què?

—T’has posat d’un color estrany. Sembles a punt de marejar-te.

—De debò?

—Seriosament, Cyril. Gairebé se’t veu verd.

—Em sento una mica dèbil, ara que ho dius —li vaig concedir, agafant la cervesa.

—Doncs probablement no t’hauries de beure això. Vols una mica d’aigua?

—Sí, vaig a buscar-ne.

—No —va protestar, pràcticament amb un crit, aixecant-se i fent-me asseure altre cop d’una empenta—. Ja hi vaig jo.

Va fer camí fins a la barra i vaig seguir-la amb els ulls, mentre em preguntava per què es mostrava tan amable, i llavors vaig veure que aquell xicot encara hi era i que ella es posava al costat i començava a mirar-lo de reüll. El bàrman estava enfeinat i tots dos es van esperar amb paciència uns instants, l’un a tocar de l’altra, fins que el noi es va inclinar i va dir alguna cosa a l’Alice i ella va respondre ràpidament. Fos el que fos el que havia dit ella, el noi va esclafir a riure sorollosament, i vaig comprendre que no ho feia només per flirtejar. L’Alice tenia un enginy ràpid; era una de les coses d’ella que m’agradaven més.

I, sí, me l’estimava de debò. A la meva manera. A la meva manera egoista i covarda.

Els vaig observar mentre parlaven, i llavors el bàrman s’hi va acostar i els va preguntar què volien, i ells es van posar a parlar d’alguna altra cosa. Ell li devia haver preguntat si estava sola, perquè ella va negar amb el cap i va assenyalar-me amb la barbeta, i quan ell em va veure assegut allà, esperant que l’Alice tornés, va semblar decebut. Quan es va tornar a tombar de cara a l’Alice, vaig poder enfocar-li bé la cara, perquè es miraven amb tanta intensitat que m’havien oblidat completament. Aquell xicot no sols era guapíssim sinó que a més tenia una expressió càlida. Jo no el coneixia de res, però hauria dit que, si estimava una dona, la tractaria amb delicadesa i afecte. Al cap d’un moment, l’Alice va tornar amb un got d’aigua i es va asseure, i jo vaig fer veure que no m’havia fixat en la seva conversa amb el desconegut.

—Et volia parlar d’una cosa —va remarcar ella tot d’una, amb una aparença una mica il·luminada i un flux de color a les galtes—. I m’ho trauré de dins d’un cop, atès que no sembla que tu hagis d’agafar la iniciativa per més que m’insinuï. El motiu pel qual t’he comentat que el Max i la Samantha se’n van a Londres el cap de setmana vinent és que la casa quedarà buida. Em sembla que hauries de venir, Cyril. Vine a sopar, ens beurem un parell d’ampolles del millor vi del Max i, ja m’entens, ens ficarem al llit.

No vaig dir res, però em sentia com si m’emboliqués tot el cos amb un pes enorme, igual com els bons burgesos d’Amsterdam tenien per costum al segle XVII, quan lligaven pedres de molí al coll dels homosexuals confessos abans de llançar-los als canals perquè s’hi ofeguessin.

—Vaja —vaig apuntar—. Ja t’entenc. Una idea interessant.

—Mira, ja sé que ets molt religiós —va reprendre—. Però aviat estarem casats, fet i fet.

Jo, de religiós, no en tenia res, per descomptat. No m’interessava en absolut, la religió, i a part de dir-me de tant en tant que, «amb cabells llargs i barba», Jesús resultava molt atractiu, no pensava mai en l’altra vida ni en la qüestió de la creació de la humanitat. Només era un engany (encara un altre) que havia bastit des que havia començat a sortir amb l’Alice, i des de la primera cita l’havia utilitzat com a excusa per no haver d’anar al llit amb ella. La part negativa d’aquest muntatge era que, per tal d’aparentar coherència, havia d’anar a missa tots els diumenges al matí. Temorós que no fes com la Mary-Margaret i em seguís d’amagat (improbable, tenint en compte que eren molt diferents de caràcter, però possible a pesar de tot), assistia regularment a la missa de dos quarts de dotze a Westland Row, la mateixa església on catorze anys abans havia matat un capellà confessant-li les meves perversions. No m’asseia mai en aquell costat del temple, per descomptat. Ho havia fet una sola vegada, havia vist la rajola que no havien arreglat des que el capellà l’havia trencat, i encara sentia l’esgarrifança. M’asseia a prop del fons i, generalment, feia una dormideta fins que alguna velleta em pessigava el braç per despertar-me, mirant-me com si jo tot sol fos el culpable de l’ensorrament de la civilització occidental.

—No ho sé —vaig remugar després d’una pausa allargassada—. Sí que vull, i tant que sí. Però ja saps que el papa diu que…

—Tant m’és, el que diu el papa —em va etzibar l’Alice—. No tinc cap interès a follar-me el papa dels collons.

—Jesús, Alice! —vaig exclamar, rient per sota el nas a causa de les paraules que havia triat. Jo potser no era religiós, però allò em sonava groller fins i tot a mi.

—No, Jesús tampoc. Mira, Cyril, diguem les coses pel seu nom. Aviat ens casarem. I si tot va bé, gaudirem d’un matrimoni molt feliç i reeixit durant els propers cinquanta anys o més. Això és el que jo vull, almenys, tu no?

—Sí, és clar que sí —vaig reposar.

—Perquè si tens cap dubte —va afegir, abaixant la veu una mica—, cap dubte en absolut, encara ets a temps de dir-m’ho.

—No en tinc cap, Alice —li vaig assegurar.

—El que menys em convé és una altra trucada quan ja m’hagi vestit de núvia. Això ho entens, no, Cyril? No sé com vaig sobreviure al que em va fer el Fergus. Ara mateix et dic que no ho suportaria per segona vegada. Seria la meva fi.

La vaig mirar de fit a fit, dubtant d’on havia sorgit tot allò. Ja feia temps que hi cavil·lava, ella? Sospitava alguna cosa, potser? Vora la barra, vaig veure el xicot atractiu acabant-se la pinta i recollint la jaqueta.

«Aquesta és la teva oportunitat», em vaig dir. «Explica-li la veritat. Confia que ho entengui, que et perdoni l’engany, que sigui la teva amiga, que t’ajudi i encara t’estimi. I llavors li dius que ho podeu discutir en qualsevol altre moment, però que ara el que ha de fer és acostar-se a la barra i donar el número de telèfon a aquest paio abans que sigui massa tard».

—Cyril? —va mormolar l’Alice, sobtadament amoïnada a jutjar pel to—. Què tens?

—Res —vaig respondre—. Per què?

—Estàs plorant.

—No estic plorant —vaig objectar, però quan em vaig tocar la galta amb una mà vaig quedar perplex en comprovar que em queien llàgrimes dels ulls. No me n’havia ni adonat. Me les vaig eixugar amb el mocador i vaig mirar de recuperar l’aplom.

—Alice —vaig dir, mirant-la amb més intensitat de la que he mirat mai a ningú, i allargant una mà per agafar la seva.

—Per què ploraves?

—No ho feia pas.

—I tant que sí!

—No ho sé. Dec estar refredat. Alice…

—Què? —em va preguntar nerviosa—. Explica-m’ho, Cyril. Sigui el que sigui, explica-m’ho. Et prometo que ho entendré.

—N’estàs segura? —vaig exclamar, mirant-la al fons dels ulls.

—Ara m’espantes.

—Ho sento, Alice. Tot això és culpa meva.

—Què és culpa teva, Cyril? Què has fet?

—És el que no he fet. El que no t’he dit.

—Com? Què és el que no m’has dit? Cyril, em pots dir el que sigui, t’ho prometo. Se’t veu tan infeliç en aquest moment. Què pot ser tan dolent?

Vaig abaixar els ulls cap a la taula i ella va guardar silenci, esperant que parlés.

—Si t’ho dic em detestaràs —vaig apuntar al final—. I jo no vull que em detestis.

—Jo no et podria odiar mai! T’estimo!

—He comès un error terrible —vaig declarar.

Ella va redreçar l’esquena mentre se li enfosquia l’expressió.

—Hi ha algú altre? —em va preguntar—. ¿Has estat veient algú altre?

—No —vaig contestar, tot i haver-ho fet. Però no en públic—. No és pas això.

—Doncs què? Per Jesús, Cyril, digue-m’ho d’una vegada.

—D’acord —vaig acceptar—. El cas és que, des que era un noi…

—Sí?

—Des que era un noi, he sabut que…

—Disculpeu-me.

Tots dos vam mirar enlaire i, dret al costat, hi havia el xicot atractiu de la barra. Em pensava que havia marxat, però no, era allà dret amb un somriure generós als llavis i una expressió una mica engavanyada.

—Em sap greu interrompre-us —va dir.

—Què? —el va increpar l’Alice, mirant-lo irritada—. Què vols?

—Només passa que… Mireu, jo normalment no faria una cosa així —va prologar—. Només és que abans m’ha semblat que hi havia una certa connexió entre nosaltres. Em preguntava si em donaries el número de telèfon, res més. Si no et molesta. Potser podríem quedar per sortir junts un vespre…

Ella el mirava fixament sense acabar-s’ho de creure.

—Et rius de mi? —li va demanar.

—No —va replicar ell, arrufant el front—. Ho sento, si ho he captat malament. M’ha semblat que…

—Soc aquí amb el meu promès —li va aclarir l’Alice, girant-se per assenyalar-me—. No ho veus, això? ¿Tens per costum demanar a les noies per sortir quan són amb el seu promès? Tan segur de tu mateix et sents?

—Ah —va deixar anar el noi en estat de xoc, girant-se per mirar-me—. Ho sento molt. No em pensava… La veritat, m’he imaginat que éreu germans.

—I per què carai t’ho has imaginat, això? —li va etzibar l’Alice.

—No ho sé —va mormolar, completament desconcertat—. Per alguna cosa en la manera com seieu tots dos. Per la manera com us miràveu. No m’ha semblat que estiguéssiu junts de debò.

—Doncs sí. I això que has dit és d’una educació pèssima.

—Sí —va acceptar ell—. Ho sento. Us demano disculpes a tots dos.

I després de dir això, es va girar en rodó i va sortir del bar seguit de la mirada de l’Alice, que brandava el cap. «Atrapa’l», li hauria d’haver dit. «Atrapa’l abans que desaparegui per sempre!».

—T’ho pots creure? —em va demanar ella, girant-se de cara altra volta.

—Ha estat una equivocació —vaig constatar—. No tenia mala intenció.

—Em sorprèn que no li hagis clavat un cop de puny.

La vaig mirar fixament.

—Això és el que volies que fes? No soc dels que van repartint cops de puny, jo.

—No, és clar que no. Però… Ai, no sé pas què em dic. Aquest vespre tot va de tort. Oblidem aquest incident i digue’m el que em volies dir.

—Ara no me’n recordo —vaig mentir, amb ganes de tocar el dos com si res.

—És clar que sí. Has dit que des que eres un noi…

—Des que era un noi, dubtava que un dia fos capaç de fer feliç algú —vaig replicar ràpidament, descartant el tema per complet—. Ja està. Sembla una estupidesa, oi? ¿Podem deixar-ho així?

—Però si em fas feliç sempre —va protestar ella.

—De debò?

—Si no fos així, no em casaria amb tu.

—És clar —vaig mormolar.

—Escolta’m, ara que som sincers l’un amb l’altra, jo també et vull explicar una cosa. M’ho trauré de dins, d’acord?

—D’acord —vaig acceptar, sentint-me terriblement desgraciat.

—Volia dir que em sembla que hauríem de tenir relacions sexuals. Junts, eh? Abans de casar-nos. Per estar-ne segurs.

—De què?

—Et puc fer una pregunta? —va reprendre ella.

—La que tu vulguis.

—I em diràs la veritat?

Em vaig preguntar si havia clissat la meva vacil·lació.

—Naturalment —vaig dir.

—Has estat mai amb una dona, Cyril?

Sabia que, almenys sobre això, li podia dir tota la veritat.

—No —vaig murmurar, abaixant la mirada cap a la taula i passant el dit per sobre d’un senyal invisible gravat a la fusta—. No he estat mai amb cap.

—Ja m’ho pensava —va admetre ella, i el to s’acostava a l’alleujament—. Estava segura que eres verge. És el catolicisme, saps. Us confon a tots, els nois. El Julian no, és clar. El Julian és diferent. Tot i que suposo que també té els seus problemes, amb aquesta necessitat constant d’afirmació personal. Us van fer creure que el sexe és brut i no ho és pas. És perfectament natural. Forma part de la vida. És la manera com tots venim al món, en primer lloc. I pot ser meravellós, si es fa correctament. Fins i tot quan no es fa bé, és preferible a clavar-se un clau rovellat a l’ull. Ah, no vull pas suggerir que tothom hagi d’anar i enrotllar-se amb tothom com fa el Julian, però si t’agrada algú de veritat…

—Suposo que em vols dir que tu sí que has tingut relacions —vaig intervenir.

—N’he tingut, sí —va respondre—. I no em fa vergonya reconèixer-ho. Però això no serà un problema, espero. No començaràs a jutjar-me ara, eh que no?

—No, és clar que no —vaig contestar—. No em preocupa si hi ha gent disposada a llançar-se com si res als focs de l’infern per tota l’eternitat.

—Què?!

—És broma.

—Més et val.

—Però, has estat amb molts? —li vaig demanar, intrigat.

—Té cap importància?

—Suposo que no. Però m’agradaria saber-ho, de totes maneres.

—Bé, doncs, diguem que més que la reina i menys que l’Elizabeth Taylor —va dir ella.

—Quants? —vaig insistir.

—Ho vols saber de debò o només et fas el pervertit?

—Una mica de tot —vaig replicar.

—Tres, si tant ho vols saber —va precisar—. El primer va ser un amic del Julian quan jo tenia divuit anys. El segon…

—Un amic del Julian? —vaig exclamar, interrompent-la—. Qui?

—Doncs potser no t’ho hauria de dir. Suposo que també pot ser amic teu.

—Qui? —vaig repetir.

—El cert és que ara mateix no recordo el cognom —va apuntar—. El vaig conèixer per casualitat, una nit que vam sortir amb el Julian just després que jo aprovés l’examen final de secundària. Érem en una festa a casa d’algú. Es deia Jasper, de nom. Tocava l’acordió. És clar que ningú hauria de tocar l’acordió en públic, només ho haurien de fer en una illa deserta perduda, però va resultar que tocava francament bé. Recordo haver pensat que tenia uns dits molt sexis.

—El Jasper Timson, no!! —vaig exclamar, tirant-me endavant xocat.

—Ell mateix —va remugar l’Alice, fent petar els dits alegrement—. Ben vist per part teva! Ah, suposo que això significa que sí que el coneixes.

—És clar que el conec —vaig replicar—. Anàvem a escola junts. Em vols dir que vas perdre la virginitat amb el Jasper Timson?

—Doncs sí —va reiterar, arronsant el coll—. L’has de perdre amb algú, no? I ell era molt dolç. I guapo. I a més era allà, cosa que per a mi d’alguna manera ja era suficient, en aquell moment. Mira, Cyril, has dit que no t’importava.

—No m’importa. Ja saps quina vida du ara a Toronto, amb el seu… —vaig fer una pausa per marcar unes cometes a l’aire amb les mans— nòvio.

—Sí, el Julian m’ho va comentar —va admetre l’Alice, mentre es tirava enrere rient per sota el nas.

—També va intentar fer-li un petó a ell una vegada, ja ho sabies?

No se’m va ocórrer res més per no esclatar a riure.

—De debò? No em sorprèn. El que m’hauria sorprès seria que no ho hagués intentat. En fi, jo llavors ja sabia que era homosexual. Em va secretejar que es pensava que ho era, però no n’estava completament segur. Fos com fos, tots dos érem joves i ens sentíem atrets mútuament. I jo volia perdre la virginitat abans que passés un dia més, així que li vaig suggerir provar-ho.

—I què et va contestar? —vaig preguntar, esbalaït per tota aquella història.

—Ah, s’hi va agafar a la primera. Així que ens vam ficar al llit. I va anar prou bé. Tots dos en vam obtenir el que volíem. A mi em van desflorar la cirereta i ell va comprendre que, definitivament, no li interessava repetir-ho mai més. No pas amb una noia, almenys. Després ens vam donar la mà i cadascú va seguir el seu camí. Bé, és una metàfora. No ens vam donar la mà literalment. Vull dir que suposo que ho podíem haver fet, però no m’ho sé imaginar. Probablement ens vam fer un petó a la galta. Em sembla que ell ho hauria preferit al lloc on me’ls havia fet una estona abans. En fi… —va prosseguir, com si volgués enllestir aquella conversa d’una vegada—. Després del Jasper, vaig sortir uns quants mesos amb un aspirant a actor que no tenia absolutament res d’homosexual segur, llevat que es torturés intentant enrotllar-se amb totes les noies de Dublín. I més endavant, finalment, el Fergus, és clar.

—És clar —vaig reposar—. El teu bon amic Fergus.

—Si hem encetat el tema —va recapitular ella—, només ha estat perquè t’he dit que m’agradaria dormir amb tu quan el Max i la Samantha vagin a Londres.

—Per Déu, t’hi has obsessionat, eh? —vaig exclamar.

—Calla, Cyril —em va renyar, donant-me un copet a la mà—. Només fas veure que estàs molest. Així, què me’n dius?

—A quina habitació dorms?

—Com?

—A Dartmouth Square. No oblidis que jo vaig créixer allà.

—Ah, sí, és clar. Doncs la meva habitació és a la segona planta.

—El Julian em va dir que dormies a la meva habitació. A dalt les golfes.

—Vaig baixar un pis. Massa escales!

—Doncs allà no penso fer-ho —vaig intercalar ràpidament—. Era el dormitori de la Maude. Allà… no podria. De veritat que no podria.

—Molt bé. Podem anar a les golfes, si t’ho estimes més. A la teva antiga habitació. Què et sembla això?

M’ho vaig rumiar i vaig assentir a contracor.

—D’acord —vaig mormolar—. Sí, bé, suposo que sí. Si per a tu és tan important.

—Ho hauria de ser per a tots dos.

—Ho és —vaig aclarir, asseient-me amb l’esquena recta mentre em deia: «Collons. Si ho va poder fer el Jasper Timson (que encara era més gai que jo, tenint en compte que llavors vivia amb el seu nòvio), jo també n’hauria de ser capaç»—. Doncs fet. Vull dir que ho faré. No, això és una equivocació, no volia pas dir que…

—Relaxa’t, Cyril. Va bé. Quedem dissabte? Cap a les set.

—Dissabte —vaig acceptar—. Cap a les set.

—I banya’t abans de venir.

—És clar que em banyaré —li vaig etzibar—. Per qui m’has pres?

—Els nois a vegades no ho fan.

—Tu t’has de banyar —li vaig recalcar—. Recorda que sé on has estat.

Va somriure.

—Ja sabia que t’hi avindries quan veiessis que per a mi és tan important. És una de les coses que m’enamoren de tu, Cyril. No ets com els altres nois. Et mostres sensible respecte als meus sentiments.

—Sí, bé… —vaig barbotejar, conscient que els propers dies se’m farien llargs.

No em vaig tocar en tota la resta de la setmana, ni em vaig acostar als carrerons ni als parcs on solia sortir a caçar de nit, perquè volia trobar-me excitat al màxim per al gran moment. Vaig intentar treure’m del cap que, passés el que passés aleshores, ni que tot anés bé, encara m’hauria de preocupar pels cinquanta anys que l’Alice havia mencionat que teníem per davant. Estúpid com jo sol, vaig decidir que ja creuaria aquell pont quan hi arribés.

Tal com van anar les coses, la nit del dissabte tot va sortir més bé del que em podia imaginar. Vaig experimentar una calidesa genuïna per ella, això segur, un afecte molt proper al pròpiament sentimental, si no clarament sexual, i moltes vegades havia disfrutat de les llargues sessions de petons que compartíem. Vaig insistir a deixar els llums apagats, és clar, perquè primer volia conèixer el seu cos pel tacte abans de confrontar-me amb la realitat, i malgrat que no era el que jo volia (era tan bla al tacte, sense musculatura ni cap mena de duresa, com a mi m’agradava), d’alguna manera em vaig trobar extraviat en aquella novetat, i em vaig comportar d’una manera que em sembla que com millor es pot descriure és com «perfectament adequada».

—Bé, és un començament, si més no —va apuntar l’Alice després de l’acte.

Ella no havia arribat a cap mena de clímax, naturalment, tot i que jo sí. Cosa que em semblava francament irònica, tenint en compte la situació.

Un senyal

Quan em vaig despertar, el sol era una tortura horrorosa: entrava a raig per la finestra i em rostia les parpelles. No m’havia ni molestat a córrer les cortines, quan unes hores enrere havia tornat i m’havia deixat caure de cara i completament vestit sobre el sofà, on la combinació d’una ressaca amb la consciència del meu problema em feien sentir com si m’hagués arribat l’hora de la mort. Vaig tancar els ulls, desesperat per tornar-me a adormir, però de seguida vaig arrossegar la meva carcassa fins al bany, dubtant si tenia ganes de pixar o de vomitar. Al final vaig fer totes dues coses al mateix temps, abans de plantar-me davant del mirall francament nerviós. Dràcula hauria tingut menys por davant del seu reflex.

Em sentia fatal, naturalment, com la víctima d’un acte fortuït de violència nocturna, agredit i deixat per mort abans que, inexplicablement, em ressuscités un metge malvat.

Confiava que una dutxa llarga ben calenta m’ajudés a recuperar-me, però era més probable que s’acabés la gana al món de manera immediata i permanent. Ja eren tres quarts d’onze i havia de ser a l’església a les dotze. Em vaig imaginar l’Alice a Dartmouth Square posant-se el vestit, envoltada de dames de companyia que s’esforçaven per no fer comentaris inapropiats sobre què havia succeït l’última vegada que s’havien reunit per a un esdeveniment semblant.

Tot d’una, em va il·luminar una idea sobre com resoldre tots els meus problemes. Implicaria perdre tots els meus amics, inclòs el Julian (sobretot el Julian), però a la llarga s’adonarien que ho havia fet a fi de bé i segurament em perdonarien. Vaig agafar unes quantes monedes de la tauleta de nit, em vaig posar la bata i em vaig arrossegar fins al telèfon del corredor, on vaig marcar el número abans de canviar d’idea. Quan el Max va contestar, vaig pitjar el botó A, vaig sentir les monedes caient a la caixa i vaig empassar-me la saliva, esprement-me el cervell per trobar les paraules precises.

—Hola? —va exclamar, com si ja s’hagués begut un parell de copes, tot i que encara era d’hora—. Max Woodbead…? —de fons, sentia rialles, remor de veus de noies i gots que dringaven—. Hola? —va repetir ell—. Qui parla? Parla d’un cop, per l’amor de Déu, no tinc pas tot el dia.

Però no li vaig dir res, vaig penjar i me’n vaig tornar a l’habitació, conscient que no era bona idea.

Vint minuts més tard, em dirigia a l’església de Ranelagh, grunyint a qualsevol persona que casualment em mirés somrient, i als paios que des dels cotxes em deien cridant que avui començava una cadena perpètua. Com que em tornava a trobar malament, em vaig aturar i, adonant-me que encara em sobrava mitja hora ben bona, em vaig desviar fins a un saló de te a la cantonada de Charlemont. Hi havia força gent, però vaig trobar una taula buida al racó, vora la finestra, m’hi vaig asseure i vaig demanar una tassa plena de cafè fort i dos gots d’aigua, plens de gel, i vaig començar a relaxar-me una mica mentre en feia un glopet, observant els estudiants que arribaven a la ciutat, els executius dirigint-se al seu despatx, les mestresses de casa arrossegant carrets de compra en direcció a Quinnsworth, i em vaig preguntar si, en un moment determinat de la vida, podia haver escollit un altre camí. ¿Com s’ho havia fet el Jasper Timson, un collons d’acordionista per l’amor de Déu, per acabar vivint amb el seu company a Toronto, mentre jo em preparava per casar-me amb una dona per la qual no tenia cap interès sexual? Quin havia estat el moment precís en què podia haver trobat el coratge suficient i, per una vegada a la vida, actuar correctament?

«Ara mateix», em vaig dir. «És aquest! Aquest és el moment! Encara hi soc a temps!».

—Dona’m un senyal —vaig murmurar a l’univers—. Alguna coseta que em proporcioni la valentia d’aixecar-me i marxar.

Vaig fer un bot quan una mà em va tocar l’espatlla i, en tombar-me, vaig veure una dona i un nen petit drets al costat, amb la mirada centrada en els seients buits de la meva taula.

—No li fa res, veritat? —em va preguntar ella—. No hi ha cap més lloc.

—Si us plau —vaig replicar, tot i que hauria preferit que em deixessin sol.

El nen (un marrec de vuit o nou anys) es va asseure davant meu, i el vaig mirar seriosament mentre ell es fixava en el meu trajo nupcial, que aparentment li resultava divertit. Anava net i polit, amb una camisa blanca i a sota una samarreta sense mànigues blava, i duia els cabells molt ben pentinats amb una ratlla immaculada. Amb aquella pinta, podia haver estat el germà del jove nazi que cantava El demà em pertany a Cabaret, l’última pel·lícula que l’Alice i jo havíem anat a veure junts. El noi portava quatre llibres a les mans i els va escampar sobre la taula, rumiant-se aparentment quin li cridava més l’atenció.

—Li puc demanar un favor? —em va demanar la dona—. Em pot vigilar el Jonathan un minut, si us plau? He d’anar al servei, he de fer una trucada i després demanaré un te. Es casa avui, vostè? Va vestit per a l’ocasió.

—D’aquí a una hora —vaig admetre, segur que la reconeixia d’algun lloc però incapaç de situar-la en aquell moment—. Qui és el Jonathan?

—Jo, naturalment —va contestar el marrec, oferint-me la mà—. Jonathan Edward Goggin. I tu com et dius?

—Cyril Avery —vaig respondre, mirant fixament la maneta que m’oferia, amb una lleu fragància de sabó, abans d’encaixar i estrènyer-l’hi—. No passa res —vaig dir a la seva mare—. No permetré que el segresti ningú. Conec els senyals.

Era evident que ella no entenia què havia volgut dir amb allò, però es va girar a pesar de tot i es va dirigir cap a les portes de l’altre racó de la sala, mentre jo tornava a mirar el nen i ell es concentrava en els llibres.

—Què llegeixes? —li vaig preguntar al final.

—Bé —va declarar ell amb un sospir grandiós, com si arrossegués el pes del món sobre les espatlles i malgrat tot s’esforcés per mantenir l’estoïcisme—. Encara no ho he acabat de decidir. Aquest matí he anat a la biblioteca, saps? És el dia habitual, i la senyoreta Shipley, la bibliotecària, m’ha recomanat aquests tres d’aquí, i normalment és una jutgessa excel·lent pel que fa a la narrativa, així que li he fet cas. Aquest em sembla que és sobre un conill que agafa un cadell de guineu per company, però no veig pas com es poden avenir perquè, per més amable que sigui el conill amb la guineu, al final creixerà i se’l menjarà. Aquest va sobre una colla de nens, parents de lluny segons sospito perquè ho acostumen a ser, que resolen crims durant les vacances d’estiu, però l’he fullejat tot venint cap aquí i hi he trobat la paraula negrot, i a la meva classe ve un noi negre que diu que aquesta paraula és molt lletja, i és molt amic meu, probablement el meu millor amic, així que potser me l’estalviaré, per si de cas. I aquest és una rucada sobre l’Alçament del 1916, i el cas és que, a mi, la política no m’interessa. No m’ha interessat mai. De manera que potser començaré per aquest, que és el que he escollit jo d’entrada.

Va aixecar el llibre i vaig ullar la coberta, una imatge d’un noi dret, amb les cames separades, un pollastre sota un braç i una capsa misteriosa sota l’altre, mentre uns personatges que semblaven refugiats caminaven al fons. A la cantonada dreta de la coberta, hi havia impreses les paraules L’espasa de plata.

—De què va? —li vaig preguntar.

—Doncs la veritat és que encara no ho sé del cert —va replicar—. Encara no l’he començat. Però la coberta diu que és sobre la guerra i nens que fugen dels nazis. ¿Tu saps qui eren els nazis? Jo ho sé tot sobre ells. Eren els pitjors entre els més dolents. Gent terrible, absolutament terrible, sense ni un esquinçall d’humanitat. Però el cas, senyor Avery…

—Digue’m Ciryl —vaig oferir-li.

—No, no podria pas fer-ho. Vostè és molt vell i jo només soc un nen.

—Tinc vint-i-vuit anys! —vaig protestar, esbalaït i ofès.

—Uau —va remugar, rient—. Això és ancestral. Vostè és un dinosaure. En fi, el cas és que, com li deia abans que m’interrompés amb tan mala educació, prefereixo les narracions sobre coses que van succeir de veritat. I la guerra va ser ben real, oi que sí, de manera que vull estudiar-la. ¿Vostè va lluitar a la guerra, senyor Avery?

—No —vaig admetre—. Tenint en compte que vaig néixer uns quants mesos després que s’acabés.

—Això em costa molt de creure —va objectar el Jonathan, sacsejant el cap—. Se’l veu tan vell que, si m’hagués dit que havia lluitat a la Primera Guerra Mundial, no hauria pas caigut de cul per la sorpresa!

I tot seguit va esclatar a riure i va continuar rient tanta estona i tan fort que no vaig tenir més remei que afegir-m’hi.

—Calla, pixa xica —li vaig dir al final, per més que encara reia, i ell ho va canviar per unes rialletes esmorteïdes—. Tinc ressaca, res més.

—Ha dit una paraula lletja —em va comunicar.

—És veritat —vaig reconèixer—. La vaig aprendre a les trinxeres de Verdun.

—La batalla de Verdun es va esdevenir durant la Primera Guerra Mundial —va proclamar—. Va durar onze mesos i el comandant era el general Von Hinderburg, que després va arribar a president d’Alemanya. Ja sabia que vostè era un vell. Però, què és una ressaca?

—És quan t’endinyes tanta beguda coll avall que l’endemà et despertes i et sents com el naufragi de l’Hesperus.

Vaig llambregar al voltant buscant la seva mare però no se’n veia cap rastre enlloc.

—De manera que frisa per casar-se? —em va preguntar el Jonathan—. ¿No ho acostuma a fer quan és molt més jove, la gent? No ha trobat ningú amb qui casar-se fins ara?

—Soc dels que maduren tard —vaig afirmar.

—Què vol dir això?

—Espera uns quants anys. Alguna cosa em diu que d’aquí a un temps m’entendràs.

—I es casarà amb una dona?

—No, em casaré amb un tren. El de les onze i quatre de Castlebar.

Va arrufar el front.

—Com es pot casar ningú amb un tren? —em va preguntar.

—A la constitució no hi ha res que m’ho prohibeixi.

—Suposo que no. I si vostè estima el tren i el tren l’estima a vostè, suposo que està bé que s’hi casi.

—No em casaré amb un tren, Jonathan —vaig rectificar, esbufegant, abans de fer un glop llarg d’aigua glaçada—. Em casaré amb una dona.

—Ja ho sabia. Vostè és un ximple.

—Soc un ximple —vaig admetre—. Soc el ximple més tonto que has conegut mai. Un idiota dels collons, soc, en realitat.

—Ha tornat a dir una paraula lletja. Em jugo alguna cosa que aquesta nit farà l’amor amb la seva esposa, m’equivoco?

—Què en saps tu, del sexe? —el vaig increpar—. No deus tenir més de sis anys.

—En tinc vuit. I en faré nou d’aquí a tres setmanes. I sobre el sexe ho sé tot, de fet —va afegir, sense ni una engruna de vergonya aparent—. La meva mare m’ho ha explicat tot.

—Deixa-m’ho endevinar —vaig intercalar—. Quan una mama i un papa s’estimen molt, el que se’n diu molt, es fiquen junts al llit i l’Esperit Sant davalla damunt seu per crear el miracle d’una vida nova.

—No sigui ridícul —em va etzibar el Jonathan—. La cosa no va així ni de broma.

Moment en què va procedir a oferir-me una descripció molt franca de com un home i una dona anaven per feina a l’hora de fornicar, explicant-me fins i tot un parell de coses que jo encara no sabia.

—Com carai ho saps tot això, tu? —li vaig preguntar, quan va acabar la conferència, tan gràfica que em regirava l’estómac.

—La meva mare diu que un dels problemes d’aquest país és que ningú vol parlar de sexe per culpa de la influència de l’Església catòlica, i ella diu que vol que jo creixi comprenent que el cos d’una dona és una cosa que cal apreciar, en comptes de tenir-li por.

—Tant de bo hagués estat la meva mare —vaig murmurar.

—Quan sigui gran, tinc intenció de ser un amant molt considerat —va afirmar el Jonathan, assentint apassionadament.

—Et felicito. I el teu pare què en diu, de tot això?

—Ah, no en tinc, de pare —va aclarir.

—És clar que tens pare. No saps res sobre el sexe si no comprens que tothom té una mare i un pare.

—Volia dir que no el conec, el meu pare —va concretar el Jonathan—. Soc il·legítim.

—Detesto aquesta paraula.

—Jo també. Però la porto com una insígnia d’honor. Tinc la impressió que si jo la dic a la gent, la gent no la diu a la meva esquena. No pot fer safareig a les cantonades, dient: «Ja saps que el Jonathan Edward Goggin és il·legítim?», perquè jo els ho he explicat abans. Un a zero a favor meu. De fet, sempre que conec algú nou, m’asseguro d’explicar-l’hi aviat.

—I a la teva mare no li sap greu?

—S’estimaria més que no ho fes. Però diu que he d’actuar com cregui correcte, i que ella no prendrà pas cap decisió per mi. Diu que és la meva mare i no el meu avi.

—I què coi significa això?

—No en tinc ni la més remota idea —va confessar el nen—. Però diu que un dia m’ho explicarà.

—Ets una cuca una mica rara, Jonathan —vaig apuntar—. No t’ho ha dit mai ningú, això?

—Dinou persones només aquest any —va precisar—. I només som al maig.

Vaig esclafir una rialla i vaig mirar el meu rellotge. Me n’hauria d’anar al cap de cinc minuts.

—Com es diu la noia amb qui es casarà? —em va preguntar el Jonathan.

—Alice —vaig contestar.

—A la meva classe hi ha una noia que es diu Alice —va replicar, obrint els ulls com taronges, aparentment emocionat per aquesta coincidència—. És molt, molt, molt guapa. Té els cabells rossos i llargs i els ulls del color dels òpals.

—És la teva nòvia? —li vaig preguntar.

—No! —va cridar, cosa que va provocar que l’altra gent del cafè es girés i ens mirés fixament. Llavors es va posar d’un vermell brillant—. No, no és la meva nòvia de cap manera!

—Ho sento —vaig apuntar, rient—. He oblidat que només tens vuit anys.

—La meva nòvia és una nena que es diu Melanie —va afirmar.

—Ah, d’acord. Això està bé.

—I un dia m’hi casaré.

—De debò? Et felicito.

—Gràcies. ¿No és curiós que vostè es casi aquest matí i jo li estigui parlant de la noia amb qui em casaré quan sigui gran?

—És còmic —vaig declarar—. Tot el que et cal és amor; és l’únic que necessitem tots plegats.

—Dels Beatles —va intervenir el Jonathan ràpidament—. All You Need Is Love, una composició Lennon-McCartney, tot i que en realitat la va escriure el John Lennon. Magical Mystery Tour, 1965 Cara B, cançó 5.

—Així que ets un fan dels Beatles? —li vaig preguntar.

—És clar. Vostè no?

—És clar.

—Qui és el seu Beatle preferit?

—El George —vaig precisar.

—Interessant.

—I el teu?

—El Pete Best.

—Interessant.

—Sempre vaig amb el més dèbil —va aclarir el Jonathan.

Ens vam quedar asseguts mirant-nos atentament l’un a l’altre i, tot comptat i debatut, quan va tornar la seva mare em vaig sentir una mica decebut.

—Ho sento molt —em va saludar ella, una mica atabalada—. La telefonada ha durat més del que m’esperava. Vull trobar un vol a Amsterdam i Aer Lingus no m’ho posa gens fàcil. Demà hauré d’anar a les seves oficines i perdré mig dia.

—No passa res —vaig dir, aixecant-me—. Però més val que me’n vagi, ara.

—Va a casar-se amb una noia que es diu Alice —va declarar el Jonathan.

—De debò? —va inquirir la dona—. Afortunada, l’Alice —va fer una pausa i em va mirar amb atenció—. Nosaltres dos ens coneixem, oi que sí? —em va demanar—. La teva cara em resulta molt familiar.

—Em sembla que sí —vaig dir—. No treballava al saló de te del Dáil Éireann, vostè?

—Sí, encara ho faig, de fet.

—Jo abans era funcionari. Els nostres camins es van creuar allà per casualitat. Un dia el cap de premsa del Taoiseach em va clavar un cop de puny a la cara, i vostè després em va curar.

S’ho va rumiar però va negar amb el cap.

—En tinc un record molt vague —va dir—. Però, d’altra banda, de cops de puny n’hi ha tot sovint. ¿Està segur que era jo?

—Definitivament —vaig persistir, però complagut que ella no ho recordés, perquè aquell dia li havia confiat la veritat sobre la meva sexualitat—. Va ser molt amable amb mi.

—D’acord. És que em recorda algú que vaig conèixer. Ja fa molt temps.

Vaig arronsar les espatlles i em vaig girar de cara al Jonathan, dedicant-li mitja reverència mentre em preparava per marxar.

—Ha estat un plaer, homenet —li vaig dir.

—Bona sort amb el casament amb la seva promesa Alice —va replicar.

—És un noi molt interessant —vaig comentar a la seva mare, mentre passava pel costat—. Li donarà molta feina.

—Ja ho sé —va replicar ella, somrient—. Però és el meu amor. I aquest no el deixaré escapar. Ah!

—Què té? —li vaig demanar, perquè tot d’una s’havia estremit—. Es troba bé?

—Sí —va murmurar—. Només he tingut una d’aquelles sensacions tan estranyes, com si veiés un fantasma.

Vaig somriure, els vaig dir adeu i em vaig encaminar cap a la porta. «Que et donin pel sac», vaig dir a l’univers. «T’he demanat un senyal, alguna cosa que em donés coratge per fotre el camp, i no has pogut fer ni això». No tenia elecció.

Era hora de casar-se.

Estimar algú altre

Vaig entrar a la sagristia per la porta lateral i em vaig trobar el Julian assegut davant d’una taula, revisant l’ordre de servei de la cerimònia. Tenint en compte que devia haver dormit tan poques hores com jo, se’l veia notablement fresc de cara, després d’haver-se tret uns quants dies de pèl, que darrerament es deixava, i haver-se tallat els cabells. Em va sorprendre veure que portava les ulleres de llegir (gairebé no se les posava mai en públic), però se les va treure així que em va veure i les va desar a la butxaca del pit. Probablement no cal ni dir que el trajo nou que lluïa li quedava tan ben ajustat com una segona pell.

—Per fi arribes —em va saludar, somrient—. L’home condemnat. Com tens el cap?

—Terrible —vaig confessar—. I tu?

—No tan malament, tenint en compte les circumstàncies. He dormit un parell d’hores, després he anat a nedar a la piscina de la comtessa Markievicz i he fet una visita al barber. M’ha posat tovalloles calentes a la cara i cantussejava cançons de Simon & Garfunkel mentre m’afaitava, i tot plegat ha resultat molt relaxant.

—Tot això has fet les últimes nou hores? —li vaig preguntar esbalaït.

—Sí, per què no?

Vaig brandar el cap. ¿Com podia algú beure tant i sortir fins tard com ell, i després llevar-se, fer tot allò i mantenir-se tan atractiu com sempre? ¿Potser era que algunes persones ho tenien tot des del naixement?

—Em sembla que estic a punt de vomitar —vaig apuntar—. Potser valdria més que me’n tornés al llit.

Se li va fondre el somriure i em va disparar una mirada angoixada fins que vaig esclafir a riure.

—Jesús —va deixar anar—. No m’ho facis, això, Cyril. Per un moment, m’he pensat que ho deies de debò.

—I què et fa pensar que no? —vaig murmurar—. En fi, soc aquí, no?

—Ja t’adones que no tindria més remei que matar-te si deixessis tirada la meva germana, oi? De totes maneres, ahir a la nit estaves en forma, eh? Suposo que t’afectaven els nervis. El teu amic Nick estava francament disgustat per la manera com li vas parlar.

—No és amic meu —vaig protestar—. I com ho saps, tu, què sent el Nick?

—Ah, me l’he trobat abans. Per casualitat, a Grafton Street. Hem anat a prendre un cafè ràpid.

Em vaig asseure i vaig tancar els ulls. I tant que sí. És clar que hi havien anat. Ho podia haver predit.

—Què et passa? —em va increpar, venint i asseient-se al meu costat—. Necessites una aspirina?

—Ja me n’he pres quatre.

—I una mica d’aigua?

—Sí, si us plau —es va acostar a la pica i, com que no trobava cap got, va agafar un calze daurat gran amb una incrustació de plata a la vora, el va omplir fins dalt i el va tapar amb una patena de bronze abans de donar-me’l.

—Beneït siguis, fill meu —em va dir.

—Gràcies, Julian —vaig respondre.

—N’estàs segur que et trobaràs bé?

—Sí, home, sí —li vaig contestar, procurant mostrar-me alegre—. És el dia més feliç de la meva vida.

—Costa de creure que d’aquí a una hora si fa no fa serem cunyats, no creus? Després de tants anys d’amistat, vull dir. No sé si t’ho he dit, Cyril, però em vas fer molt content quan em vas demanar que et fes de padrí. I quan li vas proposar matrimoni a l’Alice.

—A qui més ho podia demanar? —vaig replicar.

—Vaja, al món hi ha moltes noies.

—No, volia dir que a qui més ho podia demanar a part de tu —vaig precisar—. Fet i fet, ets el meu millor amic.

—I tu el meu. Se la veia tan feliç aquest matí quan he marxat de casa.

—A qui?

—L’Alice, és clar!

—Ah, sí. És clar. Ja ha arribat, parlant de tot?

—No, el capellà ha dit que ens avisaria quan arribin ella i el Max. He vist el teu pare allà fora, en canvi. I la nova senyora Avery. És una preciositat, eh?

—El meu pare adoptiu —el vaig corregir—. I, sí, s’escau que és model, ella.

—Ves-te’n de la ciutat!

Vaig posar els ulls en blanc.

—Per què? —li vaig preguntar—. ¿Penses tirar-li els trastos després?

—M’ha passat pel cap, però no. Les models són molt difícils i estan totes boges. Una vegada ho vaig intentar amb la Twiggy i no en va voler saber res.

—Suposo que això significa que està sonada —vaig concloure.

—No volia pas dir això, jo. Però em va mirar com si fos una cosa que ella havia trepitjat. Ni la princesa Margaret no era tan mal educada. Però jugaré net amb el Charles. Encara aconsegueix atreure-les, eh? Espero ser igual d’afortunat que ell a la seva edat.

Vaig notar que l’aigua se’m posava malament a l’estómac i que el front se m’omplia de gotes de suor. Què feia jo allà, en primer lloc? Tants anys de penediment i vergonya van començar a aclaparar-me. Tota una vida de mentides, de sentir que em veia obligat a mentir, m’havia portat a un moment en què no sols em preparava per destruir la meva existència, sinó també la d’una noia que no havia fet res de res per mereixe-ho.

El Julian devia percebre el meu desassossec i es va acostar per posar-me un braç a les espatlles, i vaig permetre’m reposar el cap sobre el seu muscle amb un gest del tot natural. No volia res més que tancar els ulls i adormir-me mentre ell m’aguantava. L’olor de la seva colònia era subtil i, per sota, hi podia captar l’aroma duradora de la crema que el barber li devia haver aplicat abans.

—Què et passa, Cyril? —em va preguntar fluixet—. No sembles tu mateix. És natural estar nerviós el dia del casament, però ja saps que l’Alice t’estima molt, no?

—Ho sé —vaig acceptar.

—I tu també te l’estimes, oi? —va endurir una mica el to en veure que no contestava immediatament—. Estimes la meva germana, oi que sí, Cyril?

Vaig inclinar el cap lleugerament per aparentar una resposta afirmativa.

—És que m’agradaria que la meva mare hagués vingut, ves —vaig aclarir, sorprès per aquell sentiment, ja que no m’havia adonat pas que desitgés res semblant.

—La Maude?

—No, la mare de veritat. La dona que em va parir.

—Ah, entesos —va mormolar—. ¿T’has posat en contacte amb ella? No m’ho havies dit mai.

—No —vaig contestar—. Només m’agradaria que fos aquí, res més. Per ajudar-me. Per parlar amb mi. Quan va prendre la decisió d’abandonar-me, li devia resultar terriblement difícil. Em pregunto si això després la va afectar molt, fixa’t. M’agradaria preguntar-l’hi.

—Bé, jo soc aquí —va replicar el Julian—. Així que, si hi ha alguna cosa de la qual vulguis parlar, per a això són els padrins de noces. Per no parlar dels amics de l’ànima.

El vaig mirar i, inesperadament, em vaig posar a plorar.

—Per Jesucrist, Cyril —va exclamar el Julian, en to veritablement preocupat—. Ara ja em comences a espantar. Què tens, exactament? Vinga, m’ho pots explicar tot a mi, ja ho saps. És la ressaca només? Has de vomitar?

—No és la ressaca —li vaig assegurar, negant amb el cap—. Però no puc… No t’ho puc explicar.

—És clar que sí. Pensa en totes les coses que jo t’he explicat al llarg dels anys. Déu meu, si ho haguéssim de posar tot per escrit, no en sortiria pas fent olor de roses, jo, eh? No deus haver estat amb una altra noia, oi? D’amagat de l’Alice? No deu pas ser alguna cosa per l’estil, eh?

—No. No hi ha hagut cap altra noia —vaig asseverar.

—Perquè si fos això, vaja, suposo que ho podries anotar com una experiència més. L’Alice tampoc no és cap santa, saps? Un matrimoni no comença fins que es fa la promesa. Després sí que cal ser fidel, suposo, perquè si no, quin sentit té tot plegat? Però si abans has tingut un parell de relliscades…

—No és pas això —vaig insistir, alçant la veu.

—Què, doncs? Què és, Cyril? Digue-m’ho, per l’amor de Déu.

—No n’estic enamorat —vaig confessar, acotant els ulls cap a terra i remarcant que les sabates del Julian estaven una mica gastades als costats. S’havia descuidat d’enllustrar-les. Potser no era perfecte, fet i fet.

—Què acabes de dir? —em va preguntar.

—He dit que no n’estic enamorat —vaig repetir suaument—. M’agrada molt. És la noia més amable, considerada i sincera que he conegut mai. La veritat és que es mereix alguna cosa millor que jo.

—No començaràs a compadir-te davant meu, oi?

—Però no n’estic enamorat —vaig repetir.

—És clar que l’estimes, collons —va exclamar, traient el braç de les meves espatlles.

—No —vaig insistir, sentint una excitació intensa en pronunciar aquelles paraules—. Jo sé què és l’amor, perquè el sento per algú altre. Però per ella no.

Em sentia com si hagués abandonat el cos i flotés en una forma no corpòria uns quants pams per damunt nostre, mirant avall, observant atentament, intrigat pel desenllaç de l’escena. I delirant prou per preguntar-me si hi havia cap possibilitat d’anar-me’n a casa amb un Woodbead diferent del que s’havia de casar amb mi.

El Julian va trigar molta estona a tornar a parlar.

—Però m’acabes de dir —va comentar a poc a poc, pronunciant cada paraula acuradament— que no hi ha cap altra noia.

—La veritat és que estic enamorat fins on m’arriba la memòria —vaig remarcar, procurant mantenir el to ferm—. Des que era un nen, en realitat. Ja sé que sona estúpid creure en una cosa tan cursi com l’amor a primera vista, però és justament el que em va passar. Em vaig enamorar fa un pilot d’anys i no m’he pogut treure aquella persona del cap mai més.

—Però, qui? —va repetir ell, gairebé xiuxiuejant, quan jo girava el cap per mirar-lo—. Qui és? No ho entenc.

Vam enllaçar les mirades i llavors vaig comprendre que tota la meva vida m’havia portat fins a aquest instant, a aquesta sagristia, ara que tots dos sèiem de costat, i, sense haver-ho planificat, em vaig inclinar endavant per fer-li un petó. Durant uns segons, no més de tres o quatre, vam ajuntar els llavis fort, i vaig percebre aquella mescla curiosa de tendresa i masculinitat que el definia. Ell va separar els llavis un pensament, gairebé inconscientment, i jo vaig fer el mateix.

Vaig moure la llengua endavant.

I llavors es va acabar.

—Què collons fots? —va exclamar el Julian, posant-se dret d’un salt i tocant d’esquena contra la paret, de manera que de poc no s’entrebanca tot sol. Més que enrabiat, semblava absolutament esbalaït.

—No em puc casar amb ella, Julian —vaig afirmar, mirant-lo i sentint-me més valent que mai fins aleshores—. No estic enamorat d’ella.

—Què dius ara? És una broma?

—No estic enamorat d’ella —vaig insistir—. Estic enamorat de tu. N’he estat des que tinc ús de raó. Des d’aquell primer moment en què jo baixava les escales de la mansió de Dartmouth Square i et vaig veure assegut al vestíbul. I durant tots els anys a l’internat. I cada dia de la meva vida des d’aleshores.

Em va mirar fixament, mentre les peces s’anaven posant a lloc, i es va girar d’esquena, mirant els jardins per la finestra de la sagristia. Jo no deia res; el cor em bategava tan fort dins el pit que em pensava que tindria un atac de cor. I a pesar de tot no estava espantat. Tenia la sensació que, finalment, m’havia alliberat d’una càrrega enorme que m’esclafava les espatlles. Em sentia excitat. I lliure. Perquè ara de cap manera permetria que em casés amb la seva germana. No pas ara que sabia el que sabia. Passés el que passés a continuació, podia resultar dolorós però almenys no em condemnaria tot sol a viure per sempre més amb una dona que no m’inspirava cap desig.

—Ets un marica —va dir, girant-se d’esquena a mi, en un to extraviat entre una pregunta i una afirmació.

—Sí, suposo que sí —vaig reconèixer—. Si ho vols dir així.

—Des de quan?

—Des de sempre. No m’interessen gens les dones, aquesta és la veritat. No m’han interessat mai. Només ho he fet… Ja m’entens, només ho he fet amb homes. Bé, deixant de banda un dia fa unes quantes setmanes, amb l’Alice. Ella volia. Jo no. Però vaig pensar que valia la pena intentar-ho.

—Em vols dir que has tingut sexe amb homes? —em va preguntar, i em va sorprendre que el to fos d’absoluta incredulitat. Ell, precisament, que ben just si podia passar vint-i-quatre hores sense follar amb algú.

—És clar que sí —vaig replicar—. No soc pas un eunuc total, saps?

—Quants? Quatre? Cinc?

—Jesús, quina importància té? —li vaig etzibar, recordant una conversa semblant que havia tingut amb l’Alice, i que jo havia dubtat si volia saber amb quants homes havia estat ella per interès o per perversitat.

—Sí, té importància. Potser només és una fase i…

—Au, vinga, Julian —vaig protestar—. Tinc vint-i-vuit anys. Ja les he superat totes, les fases.

—Amb quants homes has estat, doncs?

—No ho sé. Dos-cents, potser? Probablement més.

—DOS-CENTS?!

—Que probablement són molts menys que les dones amb les quals tu has dormit.

—Per Jesús crucificat, collons! —va exclamar, presa del pànic, traçant cercles perfectes sobre la catifa mentre passejava—. No m’ho pots dir de debò, collons. M’has enganyat al llarg dels darrers vint anys.

—No t’he enganyat —vaig protestar, desesperat per fer-li entendre que tot estava bé, que tot aniria bé al capdavall. Que ell arreglaria la situació. Que l’Alice ho comprendria i la vida retornaria a la normalitat.

—Vaja, doncs, com en diries, tu?

—No sabia com explicar-t’ho.

—Així que et vas dir que esperaries fins avui? Fins avui, precisament? ¿Quan només falten deu minuts per casar-te amb la meva germana? Senyor! —va afegir, sacsejant el cap—. I jo creia que el Fergus era un malvat.

—Jo no m’assemblo gens al Fergus —vaig remarcar.

—No, ell és un cony de sant, comparat amb tu.

—Julian, no pots odiar-me per ser gai. No és just. Som al 1973, per l’amor de Déu.

—Et penses que t’odio perquè ets gai? —em va increpar, mirant-me com si no hagués sentit cap estupidesa tan gran en tota la vida—. Tant me carda si ets gai. No hi hauria donat mai cap importància. Ni un moment, si t’haguessis molestat a dir-m’ho. Si m’haguessis tractat com un amic de veritat en comptes d’algú que et posava calent i prou. Et detesto perquè m’has enganyat tots aquests anys, Cyril, i, encara pitjor, perquè has enganyat l’Alice. Això li trencarà el cor. ¿Saps que malament que ho va passar després del dallò del Fergus?

—Ho entendrà —vaig replicar, fluixet.

—Que ella què?

—Que ho entendrà —vaig repetir—. Té molta empatia.

El Julian va esclafir a riure, incapaç de creure-s’ho.

—Aixeca’t, Cyril —em va dir.

—Què?

—Aixeca’t.

—Per què?

—Perquè jo t’ho dic. I si m’estimes tant, has de voler fer-me feliç. I em faria molt feliç que ara t’aixequessis.

Vaig arrufar les celles, dubtant què passaria a continuació, però vaig fer el que em demanava i em vaig aixecar.

—Té —vaig dir—. Ja soc dret.

Però poca estona. Al cap d’un moment, era a terra, estenallat de panxa enlaire, una mica atordit a causa d’un dolor tan intens a la mandíbula que em preguntava si me l’havia trencat. Em vaig posar una mà a la cara i vaig notar el regust de la sang a l’interior de la galta.

—Julian —vaig mormolar, mirant-lo de dret i a punt de plorar—. Em sap greu.

—No m’importa una merda si et sap greu o no —em va etzibar—. Vols saber una cosa? En tota la vida no havia sentit tan menyspreu per ningú com el que sento ara. Juro per Déu que, si no fos perquè no tinc intenció de passar-me la resta de la vida a la presó, et trencaria el coll ara mateix, collons!

Vaig empassar-me la saliva, amb un sentiment de compassió a l’interior. Ho havia arruïnat tot. Quan ell es va retirar cap a una paret lateral, fregant-se la barbeta amb una mà mentre reflexionava sobre tot plegat, jo em vaig aixecar trontollant i em vaig tornar a asseure, fent-me massatges la mandíbula.

—Me n’hauria d’anar —vaig apuntar al final.

—Anar-te’n? —va exclamar, girant-se amb el front arrufat—. Anar-te’n on?

—A casa —vaig contestar, arronsant les espatlles—. No té cap sentit que em quedi aquí, eh que no? Ja he fet prou mal. Però l’hi hauràs d’explicar tu —vaig afegir—. Jo no podria. No podria mirar-la cara a cara.

—Explicar-l’hi? Explicar-ho a qui? A l’Alice?

—És clar —vaig dir.

—Et penses que jo l’hi explicaré?

—Ella t’estima —vaig argumentar—. Et voldrà a tu al seu costat, avui, i no a mi.

—Jo no li diré res de res —va asseverar el Julian, alçant el to de veu novament i avançant cap a mi amb una expressió tan furiosa que em vaig arraulir a la cadira—. Deixa’m que t’expliqui què passarà avui aquí, pixa estúpida dels collons, i què no passarà. Si creus que permetré que la meva germana torni a sofrir la mateixa humiliació per segona vegada davant de tots els seus parents i amics, estàs més boig que una cabra.

El vaig mirar fixament, preguntant-me on volia anar a parar.

—Així, doncs, què vols que faci? —li vaig demanar.

—El que vas prometre —va replicar—. Ara sortirem tots dos allà fora, tu i jo. Ens posarem de costat davant de l’altar mentre el Max acompanya la meva germana pel passadís. I ni que ara mengem merda, tots dos lluirem els somriures més grans que ha vist ningú en tota la vida, i quan el capellà t’indiqui que has de dir «Sí», tu diràs que sí com si t’hi anés la vida. I a continuació tu i l’Alice recorrereu el passadís cap a fora com a marit i muller, i tu, amic meu, seràs un marit bo i fidel per a la meva germana… I si mai, mai de mai, m’assabento que te’n vas amb algun marica d’amagat d’ella, et vindré a buscar personalment i et tallaré els ous amb el ganivet més rovellat que trobi. ¿M’he expressat prou clarament, Cyril?

El vaig mirar de fit a fit i vaig empassar-me la saliva amb dificultat. Em resultava impossible creure que ho digués de veritat, tot allò.

—No puc —vaig insistir, maldant per bloquejar les llàgrimes—. Estem parlant de la resta de la meva vida.

—I de la de l’Alice. T’hi casaràs per pebrots, Cyril, m’entens o no?

—Vols dir que pretens que em casi amb la teva germana? Tot i saber el que ara saps?

—És clar que no ho vull. I si ella entrés ara i digués que no es vol casar amb tu, l’aixecaria de terra i la portaria a collibè. Però ella ha vingut per casar-se i això és el que s’esdevindrà. Ella t’estima, Cyril, collons, per increïble que sigui que pugui estimar una persona sense cap moralitat com tu.

—I nosaltres dos què? —li vaig preguntar, mentre les seves paraules em ferien com fletxes.

—Nosaltres? Quin nosaltres? De què cony em parles?

—De tu i de mi. Continuarem sent amics?

Em va clavar els ulls al damunt i va esclafir a riure.

—Ets increïble —va exclamar—. Ets absolutament in-collons-creïble. No som amics, Cyril. No ho hem estat mai. Ni tan sols no t’he arribat a conèixer mai, aquesta és la veritat. La persona que jo em pensava que era el Cyril Avery no ha existit mai. Així que no, no tornarem a ser amics mai més. Quan coincidim a les reunions familiars, em mostraré educat perquè ningú no descobreixi la veritat. Però que ni se t’acudeixi pensar que sento per tu res més que un odi total i absolut. I si caiguessis mort durant la lluna de mel, jo per tu no vessaria ni una llàgrima.

—No diguis això, Julian —vaig pregar-li, començant a plorar altre cop—. Si us plau, no pot ser que ho pensis. Jo t’estimo.

Aleshores es va abalançar contra meu, em va aixecar de la cadira i em va estampar contra la paret, on m’aguantava amb una mà mentre tirava l’altra enrere tancada en un puny. Li tremolava de ràbia. Si en aquell moment m’hagués colpejat, estic segur que m’hauria matat.

—Si mai més em tornes a dir això —va xiular com una serp—. Si mai més em tornes a dir alguna cosa semblant, juro per Déu que seran les teves últimes paraules. M’has entès? —vaig afluixar el cos i vaig assentir mentre ell s’apartava—. Què us passa a vosaltres, collons de gent? —em va preguntar—. Per què heu de mentir sobre totes les coses? Amagar-ho tot? Per què no dieu simplement la veritat? Quin cony de problema hi ha amb ser sincer amb la gent des de bon principi?

Vaig esclafir a riure amargament i vaig desviar la mirada.

—No intentis anar per aquest camí, Julian —el vaig advertir, disposat a lluitar contra ell si no hi havia més remei—. No tens ni remota idea de què parles. Però la gent com tu no ho sap mai, de fet.

Es va sentir un truc lleu a la porta, i ens vam girar tots dos en el moment en què el capellà treia el cap amb un somriure alegre.

—La seva núvia l’espera, jovencell —em va dir, esvaint-se-li una mica el somriure en veure’m lleugerament desendreçat.

Vaig mirar el Julian, implorant-li que em deixés lliure, però ell va apartar la mirada i es va dirigir cap a la porta.

—Assegura’t de pentinar-te abans de sortir —em va indicar, i aquestes havien de ser les últimes paraules que em diria en molts anys—. Recorda on ets. I què has vingut a fer-hi.

Un home boig nu

Tres hores més tard, casat i respectable per fi, era al Horseshoe Bar del Shelbourne Hotel fent-la petar amb el president d’Irlanda, Éamon de Valera. La seva presència al banquet va ser un cop d’efecte increïble per al Max, amb una obsessió per escalar socialment que els darrers anys encara havia esdevingut més patològica, tot i que el gran home havia declinat assistir abans a la cerimònia, adduint una cita inexcusable amb el podòleg. L’anterior Taoiseach, Jack Lynch, també hi era, i guardava una distància prudencial respecte de Charles Haughey, que estava dret vora la barra, i feia la impressió, més aviat misteriosa, d’una d’aquelles inquietants figures dels parcs d’atraccions, tallades en porcellana, el cos de les quals es manté immòbil mentre els ulls es desplacen lentament per la sala. El món de l’esport, el representava el Jimmy Doyle de Tipperary, el qual els últims anys havia guanyat sis medalles de hurling al campionat de tot Irlanda per al seu comtat; el de la literatura, l’Ernest Gébler i el J. P. Donleavy, mentre que en una taula del racó la nova dona del meu pare adoptiu, la Rosalyn, s’esforçava per complaure la Maureen O’Hara, que somreia educadament però no parava de mirar el rellotge, preguntant-se sens dubte quan seria un bon moment per demanar al conserge que li busqués un taxi.

Em va resultar impossible concentrar-me en el que em deia el Dev, perquè tenia l’atenció centrada exclusivament en el Julian, que estava dret al costat de l’arquebisbe Ryan, aparentment anguniós, mentre una de les dames d’honor feia tots els possibles per travar-hi conversa. Normalment hauria estat flirtejant (el Julian, s’entén, no l’arquebisbe), preguntant-se si s’havia d’emportar la noia a l’habitació per fotre-n’hi un de ràpid abans de sopar o esperar després, que podria esmerçar una mica més de temps i esforç en la seducció, però per una vegada no hi semblava gens interessat. Cada vegada que establíem contacte visual, em dedicava un esguard que combinava la decepció i l’instint assassí, abans de girar-se d’esquena i demanar una altra copa. Una part de mi mateix el volia portar a un racó i explicar-li per què havia fet les coses que havia fet, o les que no havia fet, però em constava que no em serviria de res. No li podia dir res perquè em perdonés, ni res podia disculpar els meus actes de cap manera. La nostra amistat, tal com era fins aleshores, s’havia acabat per sempre.

Quan finalment vaig aconseguir escapolir-me del president, que continuava explicant-me en termes força gràfics l’estat dels seus ulls de poll, vaig buscar un racó tranquil on pogués trobar una forquilla de canapè per travessar-me el cor. Em girés cap on em girés, a pesar de tot, em veia assaltat per un altre convidat dels tres-cents que hi havia, la majoria completament desconeguts per a mi, ja que tots em volien donar la mà, però fer-me saber que m’havia condemnat a cinquanta anys d’intentar satisfer una doneta, sense èxit.

—Aquesta és la nit, eh, noi? —deien els homes ancians, la mirada concupiscent dels quals els hauria volgut esclafar d’un cop de puny sobre la seva cara arrugada—. Unes quantes pintes de cervesa et donaran aquella vella força de sempre, eh?

—Aviat fundaràs una família —deien les seves esposes, que gairebé lactaven pensant com jo impregnaria l’Alice en intervals regulars al llarg dels anys a venir—. N’heu de tenir tres en tres anys, el meu consell és aquest. Un nen, una nena i un del que vingui. La família d’un senyor. I després, que això sigui el final d’aquest assumpte tan fastigós.

Una fins i tot es va inclinar endavant i em va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Jo, per després, us suggereixo habitacions separades. Per mantenir el Diable a ratlla.

Em sentia rodejat de gent i soroll, aclaparat per la pudor de perfum i alcohol i sufocat per la boirina del fum dels cigarrets. Era com un nen atrapat en un carnaval, incapaç de trobar la manera de sortir-ne, i el cor em va començar a bategar cada cop més de pressa, a mesura que la multitud estrenyia el cercle al meu voltant. Finalment, batallant endavant en direcció al vestíbul, em vaig girar i vaig descobrir l’Alice al meu costat, amb la mateixa expressió esbalaïda i incòmoda. Va somriure però li vaig notar l’ombra d’una angoixa secreta a l’expressió.

—No hauríem d’haver convidat tanta gent, no et sembla? —li vaig dir, inclinant-me cap a ella i cridant per fer-me sentir—. La meitat, no sé ni qui són.

—Amics del Max —va dir, sacsejant el cap—. No feia tan mala pinta sobre el paper, però pràcticament no tinc temps per parlar amb les meves amigues. La mitjana d’edat és de més de seixanta. Hi ha un home allà que porta una sonda de colostomia de veritat per fora dels pantalons.

—Ja no. Un nen que corria hi ha topat i la bossa ha explotat.

—Ai, bon Déu. És un casament!

—Podem fer sonar l’alarma d’incendis —li vaig suggerir—. I escollir qui volem que es quedi després. Tots hauran de tenir cabells i dents pròpies, i una possibilitat raonable de quedar bé a les fotos que farem més tard.

Em va oferir mig somriure però no semblava complaguda.

—Ja sabia que no li podia donar carta blanca —va murmurar—. N’hauria d’haver après de… ui, Déu, ho sento, Cyril.

—El què? —vaig demanar-li.

—No té importància.

—No, digue-m’ho.

Va tenir el bon gust de semblar engavanyada.

—Anava a dir que n’hauria d’haver après de l’última vegada —va aclarir—. Fins que m’he adonat que era el més inapropiat que podia dir, precisament avui.

—Ai, em pots ben creure —li vaig confessar—. Això no és res en comparació amb algunes coses que jo he dit avui.

—I la gent, a més, no para de donar-me diners —va afegir ella—. En sobres. No sé pas què se suposa que n’he de fer. Així que els hi he donat tots a ell —va concloure, assenyalant cap a la barra amb la barbeta.

—Al Charlie Haughey? —vaig exclamar, alçant la veu, aclaparat—. Li has donat els nostres diners a ell?! No els veurem mai més! Els enviarà tots al nord, amb els Provos!

—Al Julian —em va corregir ella, negant amb el cap—. Els he donat al Julian.

—Ah. Molt bé. Això no és tan terrible, suposo.

—De fet, en tinc un altre aquí —va comentar, traient un sobre d’un de tots els misteriosos compartiments del vestit—. No l’hi portaries pas, si us plau?

—No —vaig contestar, més de pressa del que volia. No tenia intenció d’acostar-me al seu germà per cap motiu—. Justament ara volia sortir a prendre l’aire.

—Et trobes bé? Sembla que tinguis la cara una mica vermella.

—És que aquí hi ha massa gent, res més. Ara torno.

Vaig intentar marxar però ella va allargar una mà per aturar-me.

—Espera —em va dir—. He de parlar amb tu.

—Tornaré d’aquí a un minut. T’ho prometo.

—No, he de parlar amb tu, ara.

—Per què? —li vaig demanar, sorprès per la urgència del to—. Ha passat alguna cosa? Què t’ha dit?

—Què m’ha dit qui?

—Ningú.

—Què és el que no m’ha dit ningú? De què em parles, Cyril?

Vaig mirar el Julian a l’altra banda de la sala, i just llavors ens observava amb una expressió furiosa, i aquesta actitud em va començar a preocupar. «Si no volies que em casés amb ella», vaig pensar, «em podies haver aturat. Però ara que ja ho he fet, no em miris així, collons».

L’Alice va obrir els llavis per parlar però, abans que digués res, la seva mare, l’Elizabeth, va aparèixer amb un nòvio prou jove per ser el seu net, i vaig copsar l’oportunitat de fugir.

—No marxis —va parrupejar l’Elizabeth, agafant-me la mà i quedant-se-la entre les seves—. Encara no has conegut el Ryan.

—És veritat —li vaig concedir, allargant la mà i encaixant amb el noi. Era jove, definitivament, però si he de ser sincer no em va semblar que fos tan especial. S’assemblava una mica al Mickey Rooney de les pel·lícules d’Andy Hardy. Si bé no era tan alt. A mig camí de la sala, vaig veure el Charles observant la parella, recordant potser les seves cites infames amb l’Elizabeth el 1952, que tants conflictes havien provocat.

—El matrimoni és una institució obsoleta, no us sembla? —va apuntar el Ryan, mirant-nos a mi i a l’Alice com si acabessin d’enfrontar-lo a un parell de cagarros amb forma humana.

—És un comentari ben estrany —va remarcar l’Alice—. Per dir-l’hi a una núvia el dia del casament, almenys.

—El Ryan fa broma —va intervenir l’Elizabeth, esclatant a riure. Era evident que havia guanyat el premi al Primer Borratxo del Casament—. És de Vermont —va afegir, com si això ho aclarís tot.

—Jo hi vaig anar una vegada, a Vermont —va ficar-s’hi el Charles, esmunyint-se entre tots dos i separant-los amb els colzes—. Vaig passar unes quantes setmanes a Newport. Per negocis —va afegir, amb posat teatral.

—Newport és a Rhode Island —el va corregir el Ryan—. Un altre estat.

—Ja ho sé, ja —va replicar el Charles, humiliat—. He fet un non sequitur. Una vegada vaig anar a Vermont. I d’altra banda, vaig estar a Newport, a l’estat de Rhode Island. En una altra ocasió.

—Et presento el Charles Avery —va dir l’Elizabeth, emocionada a més no poder davant la possibilitat de poder fer ostentació del seu petit tresor—. Ell és el Ryan Wilson.

—Ei —va dir el Ryan.

—Bona tarda —va dir el Charles.

—El Charles és el pare del Cyril —va dir l’Elizabeth.

—Pare adoptiu —vam matisar el Charles i jo a l’uníson.

—No és un Avery autèntic —va afegir-hi el Charles després d’una pausa breu—. En fi, què t’ha portat fins aquí, xicot, formes part d’algun programa d’intercanvi d’estudiants?

—No, soc l’amant de l’Elizabeth —va contestar ell sense moure ni una pestanya, i se li ha de donar el mèrit pertinent, ja que fins i tot el Charles va quedar impressionat per aquella franquesa tan impròpia dels irlandesos.

—Perfecte —va comentar el Charles, que per una vegada semblava una mica desinflat.

Jo no acabava d’entendre per què es prenia la molèstia, la veritat. No era pas que tingués cap interès a reprendre la relació amb l’Elizabeth. Una vegada, fet i fet, m’havia dit que considerava una equivocació que un home es casés amb qualsevol dona prou gran per ser la seva esposa.

—Ara torno —vaig dir a l’Alice murmurant.

—Espera —em va interceptar, girant-se i agafant-me el braç—. He de parlar amb tu.

—Quan torni!

—És molt important. Només dona’m…

—Per l’amor de Déu, Alice —vaig exclamar molest, apartant-me i aixecant-li la veu per primera vegada.

—Guau, tio! —em va etzibar el Ryan, i jo li vaig disparar una mirada de menyspreu.

—Cinc minuts —vaig dir a l’Alice—. Necessitats fisiològiques.

Quan sortia de la sala, vaig adonar-me que havia tornat a girar el cap en direcció al Julian, com si funcionés independentment de la meva voluntat, però ara ell em donava l’esquena i s’havia recolzat a la barra amb el cap entre les mans. Alguna cosa en la manera com li tremolaven les espatlles em va dur a pensar que plorava, però ho vaig descartar per impossible. No l’havia vist plorar en tota la vida, al Julian, ni tan sols quan havia tornat a casa després de l’abraçada càlida dels segrestadors de l’IRA, amb un polze, un dit del peu i una orella de menys.

Quan vaig ser al vestíbul, em vaig sentir capaç de respirar novament, però llavors vaig veure la Dana venint cap a mi, amb els braços oberts per abraçar-me, i amb alguna mena de felicitació musical impronunciable sortint-li dels llavis color robí, així que em vaig girar sobre els talons, vaig afanyar-me cap a l’escala, i vaig pujar els graons de dos en dos i em vaig posar a córrer mentre m’enfilava fins als àtics de la cinquena planta, on la suite nupcial gaudia del millor lloc, al centre del corredor. Vaig butxaquejar buscant la clau, vaig tancar la porta ràpidament darrere meu mentre m’arrancava la corbata i feia camí cap al dormitori, on per la finestra oberta entrava una brisa fresca, i allà em vaig quedar inspirant i expirant profundament fins que vaig notar que el ritme cardíac recuperava la normalitat. Em vaig asseure a la cantonada del llit, però l’havien cobert amb una vànova tan delicada i amb tants pètals de rosa, que només em va servir per desesperar-me encara més, així que em vaig aixecar immediatament i me’n vaig anar al sofà.

Feia girar l’anell d’or, situat des de feia unes hores al quart dit de la mà esquerra. Em va sortir una mica massa fàcilment i el vaig sostenir al palmell de la mà, judicant-ne el pes, abans de deixar-lo sobre una taula, al costat d’una ampolla de vi negre per obrir. L’Alice i jo ens havíem passat tota la tarda del dissabte comprant els anells i havia estat molt divertit; ens hi havíem gastat més diners del que teníem previst, i al final del dia, quan sopàvem, vaig percebre un afecte tan fort per ella que vaig començar a preguntar-me si la nostra amistat al final no podria florir i convertir-se en amor. Però m’enganyava tot sol, naturalment, perquè l’amor és una cosa, però el desig n’és una altra de completament diferent.

Per un costat, em penedia d’haver-li explicat res al Julian; per l’altre, lamentava haver hagut de passar tants anys obligat a ocultar la meva autèntica identitat. A la sagristia m’havia dit que si l’hi hagués explicat de bon principi no hi hauria donat importància, però no me l’havia cregut ni per un moment. Ni un de sol. Si li hagués explicat què sentia per ell mentre compartíem habitació al Belvedere College, hauria demanat que el traslladessin a una altra. I suposant que hagués mostrat gens d’amabilitat i comprensió per mi en aquella època, segur que aviat s’hauria sabut la veritat i que els altres companys m’haurien fet la vida impossible. Els capellans m’haurien expulsat i jo no hauria tingut cap casa on anar. Si almenys el Charles i el Max no s’haguessin conegut mai, em vaig dir; si almenys les existències dels Avery i dels Woodbead no s’haguessin creuat de bon començament, la meva natura probablement no s’hauria desenvolupat diferent, però almenys no em trobaria en aquest embolic horrorós. O simplement hauria conegut un altre Julian; ¿hi havia algú altre com ell en algun lloc que hagués pogut embruixar-me igualment? Una altra Alice? Impossible saber-ho. Intentar comprendre-ho tot em feia venir mal de cap.

Vaig anar fins a uns finestrals que donaven al balcó, i vaig llambregar cap a fora cautelosament com un membre menor de la família reial quan la multitud ja ha marxat cap a casa. A través de les capçades dels arbres, es veia una panoràmica del parc de Saint Stephen’s Green de la qual no havia gaudit mai abans. Però això era Dublín, la capital de la nació. El lloc on jo havia nascut, una ciutat que m’estimava molt al cor d’un país que detestava. Una ciutat plena de persones innocents de cor noble, de fanàtics miserables, de marits adúlters, de prelats intrigants, de pobres sense ajudes de l’Estat, i de milionaris que li xuclaven la sang. Mirant avall, vaig observar els cotxes circulant al voltant del Green, les carretes plenes de turistes, i els taxis aparcats davant de l’hotel. Els arbres esclataven de fullatge i jo només hauria volgut obrir els braços en creu i posar-me a volar, flotant per sobre i mirant cap al llac, abans d’enlairar-me fins als núvols com Ícar, feliç de veure’m rostit pel sol i desintegrat en el no-res.

El sol lluïa, i em vaig treure la jaqueta i l’armilla i vaig tirar les dues coses a la sala d’estar, on van aterrar sobre una cadira. Les sabates m’estrenyien els peus i també me les vaig treure d’un cop de peu, i tot seguit els mitjons, i la sensació de la pedra del balcó sota els peus nus em resultava misteriosament vigoritzant. Vaig omplir-me de l’aire fresc de la tarda i em va començar a abassegar una sensació de calma.

Si el balcó s’hagués estès més enllà, cap al mig del carrer, hauria pogut anar-hi i girar-hi el cap a mà esquerra per veure la cantonada del Dáil Éireann, on el Julian i jo havíem gaudit d’una de les nostres primeres aventures junts. Més endavant, més endavant del que podia veure de cap manera, potser hauria clissat Dartmouth Square i la casa on havia crescut, la mateixa que la Maude i jo ens vam veure obligats a abandonar afligits després de l’empresonament del Charles, i el lloc on jo havia posat els ulls sobre el Julian per primera vegada, després d’observar estupefacte l’Alice xisclant mentre fugia corrent del despatx a la segona planta de la meva mare adoptiva. Allà on jo m’havia enamorat, abans i tot de conèixer el significat d’aquestes paraules.

Mentre revivia aquests records i notava que la brisa m’alçava l’esperit, em va semblar completament natural treure’m la camisa i permetre que el vent bufés contra el meu pit. De fet, resultava tan agradable, tan hipnòtic, que em vaig descordar el cinturó i em vaig treure els pantalons, sense experimentar gens de vergonya ni de por de fer el ridícul, fins que em vaig quedar a uns cent metres per sobre dels carrers de Dublín amb els calçotets i prou.

Vaig llambregar a mà dreta, però els edificis de la punta nord del Green m’impedien gaudir d’una bona vista del pis de Chatham Street, on en altre temps havia viscut amb l’Albert Thatcher, i on m’havia vist obligat a suportar l’estrèpit del capçal del seu llit picant contra la paret nit rere nit. Retrocedir set anys, em vaig dir, i fer les coses diferent.

Havia arribat fins aquí, vaig pensar. Què hi podia perdre? Vaig abaixar les mans i em vaig treure els calçotets, llançant-los a l’habitació d’un cop de peu, i vaig notar una mica de vertigen, dret al balcó, inclinant-me enfora, i mirant atentament l’estrat més alt de la ciutat, nu com el dia que havia vingut al món.

Si hagués estat capaç de veure-hi sense límits, podria haver contemplat l’altra banda de Dublín, a través de Kildare i Tipperary i més enllà, fins a la ciutat de Cork, i llavors fins al dit del peu del país, a Goleen mateix, on, tot i que jo aleshores no ho sabia, aquella tarda enterraven els meus avis de costat, després que un cotxe veloç els atropellés quan sortien de la missa pel funeral del pare James Monroe, l’home que havia desterrat la meva mare d’aquell mateix poble uns vint-i-vuit anys abans. Hauria pogut veure els meus sis tiets l’un vora l’altre davant de les tombes, en ordre ascendent d’edat i estupidesa com sempre, i el meu propi pare, l’home que havia plantat la meva llavor dins l’úter de la mare, mentre acceptava les condolences dels veïns i es preguntava si no hauria de convidar a unes rondes a tothom quan més tard se n’anessin al pub de Flanavan.

Ho hauria vist tot, si n’hagués estat capaç, però de tot això no en vaig clissar res, perquè m’havia passat tota la vida cec i sord i mut i ignorant, desproveït de sentits llevat del que em governava la compulsió sexual i m’havia portat a aquesta situació terrible, des de la qual, n’estava segur, el retorn resultava impossible.

Va ser fàcil aixecar el cos fins a la part superior de la barana i passar les cames a l’altre costat. Tan fàcil que em vaig preguntar per què no ho havia fet molts anys abans. Vaig mirar cap al carrer de sota, i la meva nuesa suspesa al damunt, sense que ni una ànima mirés enlaire i em clissés. Em vaig gronxar endavant i enrere suaument, permetent que el centre de gravetat i la brisa fessin la seva feina. Em vaig aferrar amb les mans al passamà de ferro i llavors, gradualment, vaig començar a afluixar-les.

«Deixa’t anar», em vaig dir.

«Deixa’t anar».

«Deixa’t caure…».

Vaig inspirar profundament i l’últim pensament que vaig permetre que em passés pel cap no va ser per a la meva mare, ni els meus pares adoptius, ni el Julian, ni cap dels desconeguts que m’havia vist obligat a follar-me en l’obscuritat al llarg dels anys. El meu últim pensament va ser per a l’Alice. Com a disculpa pel que li havia fet. I com només calia aquest gest per retornar-li la llibertat. I d’alguna manera em vaig sentir absolutament en pau, mentre apartava les mans i deixava que el meu cos s’inclinés endavant.

I llavors vaig sentir la veu d’un nen, cridant des del carrer de sota:

—Mira, mama, aquell home no porta roba!

Em vaig tirar enrere espantat. Vaig tornar a aferrar el passamà amb totes dues mans. Vaig sentir crits de gent a Saint Stephen’s Green, xiscles, esverament i deliris, hilaritat i horror. Vaig ullar cap a baix mentre la multitud s’aplegava i el vertigen que abans no m’havia afectat ara m’inundava, i gairebé em feia caure quan ja no volia, i vaig necessitar tota la meva força i concentració per gronxar-me en direcció oposada, ignorant els alarits i les rialles de sota mentre la gent de la ciutat em clissava. Vaig entrar trontollant a l’habitació novament i vaig acabar boquejant sobre la catifa, i em resultava impossible comprendre per què anava nu. Al cap d’un instant, va sonar el telèfon.

El vaig agafar, esperant-me la veu del director de l’hotel o de la Garda Síochána, que algú hauria avisat al carrer adjacent. Però no, només era l’Alice. Tranquil·la, completament ignorant del que jo acabava d’intentar, amb un to a vessar de compassió i d’amor.

—Ets aquí —va grunyir—. Què hi fas, aquí dalt? Em pensava que havies dit que tornaries al cap d’un minut.

—Ho sento —vaig mormolar—. M’havia descuidat la cartera aquí dalt, ves. Ara baixo.

—No —va objectar ella—. No baixis. Ja pujo jo. Et vull parlar d’una cosa. És important.

«Allò un altre cop», em vaig dir.

—Què t’ha dit el Julian? —li vaig preguntar.

Es va produir una pausa llarga.

—En parlarem a dalt —va dir—. Quan estiguem sols.

—Deixa’m baixar a veure’t.

—No, Cyril —va insistir—. Queda’t on ets, em sents? Ja pujo.

I dit això, va penjar. Vaig penjar l’auricular i vaig ullar el meu vestit de nuvi, escampat a terra. L’Alice només trigaria un parell de minuts a entrar per la porta. I altres persones segurament trigarien menys i tot, quan la gentada del carrer informés del que havia vist. Així que vaig fer l’única cosa que se’m va ocórrer. Vaig agafar la maleta, vaig treure’n una muda de roba i me la vaig posar. Després vaig obrir la bossa de mà que havia agafat per a la lluna de mel, i en vaig treure l’únic que necessitava: la cartera i el passaport. Em vaig posar un barret i me’l vaig abaixar sobre el front, mentre ullava on havia deixat l’anell de matrimoni, però decidia no emportar-me’l. En sortir de l’habitació, no vaig anar cap a les escales, sinó cap a l’altre extrem del corredor, a l’ascensor que utilitzava el personal del servei d’habitacions per pujar i baixar el menjar.

Mirant enrere cap al corredor quan les portes es tancaven darrere meu, hauria jurat haver clissat una taca blanca, un núvol bufat de vestit de núvia, en el precís moment en què l’Alice apareixia al capdamunt de l’escala. Però aleshores vaig quedar tancat dins el silenci i em vaig sentir transportat avall cap als intestins de l’edifici, on una entrada de servei em va permetre sortir a la cantonada de Kildare Street. S’hi havia aplegat una gernació. Tothom mirava cap a la teulada de l’edifici, esperant que l’home boig nu tornés a aparèixer, i la meitat dels presents desitjava que se salvés mentre que l’altra meitat desitjava que saltés.

Allà per a mi no hi quedava res, això ho sabia segur. De manera que, què més podia fer a part de seguir el meu propi consell i anar-me’n de la ciutat?