La bona gent de Goleen

Molts anys abans que descobríssim que havia engendrat dues criatures amb dues dones diferents, una a Drimoleague i l’altra a Clonakilty, el reverend James Monroe es va plantar dalt l’altar de l’església de Nostra Senyora Estrella del Mar, a la parròquia de Goleen, West Cork, i va denunciar la meva mare per puta.

Tota la família seia junta al segon banc. L’avi, al costat del passadís, fent servir el mocador per polir la placa de bronze gravada a la memòria dels seus pares, clavada darrere el seient de fusta que tenia al davant. Duia el trajo dels diumenges, que l’àvia li havia planxat ahir nit; ella retorçava els dits torts al voltant de les boletes de jaspi del seu rosari i movia els llavis en silenci, fins que l’avi li va posar una mà sobre les seves i li va ordenar que guardés silenci. Els meus sis tiets, amb els cabells foscos lluents de brillantina amb perfum de roses, seien a continuació de l’àvia, en ordre ascendent d’edat i estupidesa. Cada un era dos o tres centímetres més baix que el següent i, des del darrere, es notava la disparitat. Els nois feien tots els possibles per mantenir-se desperts, aquell matí; la nit de la vigília hi havia hagut un ball a Skull, havien tornat a casa força beguts, i només havien dormit unes quantes hores abans que els cridessin per anar a missa.

Al capdavall de la fila, sota una talla de fusta de la desena estació del viacrucis, hi seia la mare, i l’estómac se li regirava de terror davant del que l’esperava. Gairebé no gosava mirar enlaire.

La missa va començar com sempre, segons em va dir ella, amb la presentació desganada dels ritus introductoris per part del capellà, i el càntic desafinat del kyrie per part de la congregació. El William Finney, un veí de la mare de Ballydevlin, va anar cap al púlpit amb tota la pompa per encarregar-se de les dues primeres lectures litúrgiques, escurant-se la gola a tocar del micròfon, i pronunciant després cada paraula amb tanta intensitat dramàtica que semblava un actor a l’escenari de l’Abbey Theatre. El reverend Monroe, suant notòriament sota el pes dels hàbits i la passió de l’enrabiada, va prosseguir amb l’Aclamació i l’Evangeli, i va convidar tothom a seure, i tres escolanets amb les galtes vermelles es van esmunyir cap al seu banc lateral, intercanviant mirades excitades. Potser havien llegit prèviament les notes del capellà a la sagristia, o l’havien sentit assajant el sermó mentre es posava la casulla. Potser simplement sabien de la crueltat de què era capaç aquell home, i s’alegraven que en aquella ocasió no la dirigís contra ells.

—Tota la meva família és de Goleen fins on arriben els registres —va començar, alçant la mirada cap a cent cinquanta caps drets i un, tot sol, d’acotat—. Una vegada vaig sentir el rumor terrible que el meu besavi havia tingut família a Bantry, però no he trobat mai cap prova que ho justifiqués —una rialla apreciativa de la congregació; una mica de sarcasme de província no feia mai mal a ningú—. La meva mare —va continuar—, una bona dona, se l’estimava molt, aquesta parròquia. Se’n va anar a la tomba sense haver-se allunyat mai més d’uns quants quilòmetres a la rodona de West Cork, i no se’n va penedir ni un moment. «Aquí hi viu bona gent», em solia dir. «Gent bona, honesta i catòlica». I, voleu que us digui una cosa? No he tingut mai motius per dubtar-ne. Fins avui.

Un murmuri va resseguir l’església.

—Fins avui —va repetir el reverend Monroe lentament, sacsejant el cap amb commiseració—. La Catherine Goggin ha vingut al servei aquest matí? —va mirar al voltant com si no tingués idea d’on podia ser, malgrat que feia setze anys que s’asseia al mateix banc.

En un instant, tots els homes, dones i criatures presents es van girar cap on era ella. Tothom, per ser precisos, a excepció de l’avi i els meus sis tiets, que miraven endavant molt decidits, i l’àvia, que va abaixar el cap en el precís moment en què l’aixecava la meva mare, com un balancí de vergonya.

—Ah, ets aquí, Catherine Goggin —va dir el capellà, mirant-la amb un somriure mentre li indicava que s’hi acostés—. Vine cap aquí ara com una bona noia.

La mare es va aixecar a poc a poc i va fer via cap a l’altar, lloc on només havia pujat una vegada en fer la primera comunió. Anys més tard em va explicar que no tenia la cara vermella, sinó pàl·lida. A l’església feia calor aquell dia, la xafogor pròpia de l’estiu i de l’alè excitat dels parroquians, i ella no se sentia segura sobre els peus, preocupada per si es desmaiava i la deixaven sobre el terra de marbre a florir-se i podrir-se, per donar exemple a altres noies de la seva edat. Va mirar el reverend Monroe nerviosa, coincidint un sol instant amb els seus ulls rancorosos, abans de girar el cap.

—Com si la mantega no es fongués —va apuntar el pare Monroe, observant el seu ramat amb mig somriure—. Quants anys tens, Catherine? —li va preguntar.

—Setze, pare.

—Digue-ho més fort. De manera que la bona gent que seu al fons de l’església et pugui sentir.

—Setze, pare.

—Setze. Ara aixeca el cap i mira els teus veïns. Mira la teva mare i el teu pare, que han viscut de manera cristiana i decent, i s’han mostrat dignes dels pares que els van precedir. Mira els teus germans, que com tots sabem són joves dignes i treballadors que no han descarrilat mai cap noia. Els veus, Catherine Goggin?

—Sí, pare.

—Si t’he de tornar a dir que parlis en veu alta, et clavaré una plantofada des d’aquest altar, i no m’ho retraurà ningú.

—Sí, pare.

—«Sí, pare». Aquesta serà l’única vegada que hauràs de pronunciar un «sí» dins una església, te n’adones, noieta? No gaudiràs mai del dia del casament, tu. Veig que se te’n van les mans cap a la panxa, prou grossa ja. Ocultes un secret, Catherine?

Dels bancs, es va alçar una exhalació aleshores. Això era precisament el que sospitava la congregació, és clar (què més podia ser?), però n’havien esperat la confirmació. Les mirades anaven i venien entre amics i enemics per igual, mentre mentalment ja preparaven les converses. «Els Goggin», dirien. «Ja era d’esperar, d’aquesta família. Ell gairebé és incapaç d’escriure el seu nom en un tros de paper i ella és una bona peça».

—No ho sé, pare —va respondre la meva mare.

—No ho saps. És clar que no ho saps. Vols dir que no ets una puteta amb el seny d’una conilla dins el seu cau? I amb una moral similar, podria afegir. Totes les jovenetes presents —va afegir-hi el capellà, elevant el to de veu mentre fitava els ciutadans de Goleen, que seien tots als bancs ben quiets mentre ell els assenyalava—, us heu de fixar atentament en la Catherine Goggin aquí present, per aprendre què els passa a les noies que es juguen la virtut com si res i la perden. I després es troben amb una criatura a la panxa i sense marit que se n’encarregui.

Un fragor va recórrer l’església. Una noia havia quedat prenyada l’any passat a Sherkin Island. Havia estat un escàndol deliciós. El mateix havia succeït a Skibbereen el Nadal passat no l’altre. Es guanyaria Goleen la mateixa màcula de vergonya? Si fos així, la notícia s’escamparia per tota la regió de West Cork abans de l’hora del te.

—I ara, Catherine —va prosseguir el pare Monroe, posant una mà sobre l’espatlla de la noia i estrenyent-li l’os amb força entre els dits—. Davant de Déu i de la teva família, i davant de totes les bones persones d’aquesta parròquia, has de revelar el nom del marrec amb qui vas jaure. Has de revelar el seu nom per tal que se’l pugui impulsar a la confessió i a ésser perdonat als ulls del Senyor. I després hauràs de marxar d’aquest temple i d’aquesta parròquia per no macular mai més el nom de Goleen, m’has sentit?

La noia es va girar de cara al meu avi, la cara del qual semblava de granit bo i mirant l’estàtua de Jesús crucificat que penjava rere l’altar.

—El teu pobre pare no et pot ajudar ara —va remarcar el capellà, seguint-li la direcció de la mirada—. Segur que no en vol saber res més, de tu. Així m’ho va dir ell mateix anit, quan va venir al presbiteri a informar-me d’aquesta notícia vergonyosa. I que ningú d’entre els presents gosi culpar el Bosco Goggin de res de tot això, perquè aquest home ha criat els seus fills com cal, seguint els valors del catolicisme i, com se li podria demanar comptes per una sola poma podrida en un cabàs on totes les altres són sanes? Digue’m el nom del sagal ara mateix, Catherine Goggin, digue’m el seu nom per tal que et puguem desterrar i no haguem de contemplar més la teva cara embrutida. O potser no el saps, el nom? És això el que et passa? Han estat tants que no ho pots saber del cert?

Entre els bancs, es va oir un lleu murmuri de malestar. Fins i tot enmig d’aquell safareig de xafarderies, la congregació tenia la impressió que la cosa potser anava una mica massa enllà, ja que implicava tots els fills del veïnat en aquella indecència. El reverend Monroe, que havia pronunciat centenars de sermons en aquella església durant vint anys, i sabia llegir l’atmosfera d’una concurrència a la perfecció, va retrocedir lleugerament.

—No —va resoldre—. Estic convençut que encara et queda una veta de decència i que va ser un noi i prou. Però si no em dius el seu nom ara i aquí, Catherine Goggin, ja entendré per què.

—No el diré —va replicar la mare, negant amb el cap.

—Què has dit?

—No el diré —va repetir ella.

—Que no el diràs? L’hora de la timidesa t’ha passat fa temps; no te n’adones, tu, d’això, oi que no? El nom, noieta, o et juro davant la creu que et foragitaré a fuetades de la casa de Déu coberta de vergonya.

Ella en aquell moment va alçar la mirada i va escrutar l’església. Va ser com una pel·lícula, segons la mare em va explicar després: tothom contenia l’alè preguntant-se a qui podria assenyalar amb el dit de la culpa, i totes les mares resaven perquè no fos cap fill seu. O encara pitjor, el seu marit.

La noia va obrir els llavis, fent la impressió de trobar-se al caire d’oferir una resposta, però va canviar d’idea i va negar amb el cap.

—No ho diré —va repetir en veu baixa.

—Doncs que sigui com tu vols —va replicar el pare Monroe posant-se darrere d’ella per clavar-li una poderosa guitza amb la bota que la va enviar trontollant avall per les escales de l’altar, amb les mans estirades endavant per protegir-me, ja que fins i tot en aquell estadi tan prematur del meu desenvolupament ja estava disposada a protegir-me al preu que fos—. Ves-te’n d’aquí, bagassa, ves-te’n de Goleen i emporta’t la teva infàmia a un altre lloc. Hi ha cases a Londres per a aquelles que són com tu, i llits en els quals et podràs tombar d’esquena i obrir-te de cames per a tots i satisfer els teus desitjos lascius.

La congregació va boquejar horroritzada de delit davant d’aquells mots i, als nois adolescents, aquelles idees els van excitar, i mentre ella s’aixecava de terra, el capellà va avançar altra volta i la va arrossegar per un braç a través de la nau de l’església, amb la bava caient-li pel llavi i la barbeta, la cara roja d’indignació, i mostrant l’excitació més i tot potser a aquells que sabien on buscar-la. La meva àvia va mirar al voltant, però l’avi la va pessigar al braç i ella es va tornar a girar endavant. El tiet Eddie, el més jove dels sis i el més pròxim en edat a la meva mare, es va aixecar i va cridar:

—Au, va, home, ja n’hi ha prou.

En oir aquelles paraules, el meu avi també es va aixecar i, amb un sol cop de puny a la mandíbula, el va deixar inconscient. La mare ja no en va veure res més, perquè el pare Monroe l’havia arrossegat fins al cementiri que hi havia al darrere i li havia ordenat que marxés abans d’una hora, i que a partir d’aquell dia el nom de Catherine Goggin ja no se sentiria ni pronunciaria mai més a la parròquia de Goleen.

Es va quedar uns minuts estirada a terra, conscient que la missa encara s’allargaria mitja hora ben bona, abans d’aixecar-se a poc a poc i agafar el camí de casa, on ella creia que es trobaria una bossa amb l’equipatge esperant-la a la porta del davant.

—Kitty.

Una veu la va fer girar i es va sorprendre en veure el meu pare, que s’hi acostava amb pas nerviós. L’havia clissat al banc del darrere, per descomptat, mentre el capellà l’arrossegava cap a la portalada, i se li havia de reconèixer que feia cara d’avergonyit.

—Encara no has fet prou mal? —li va demanar ella, posant-se una mà a la boca i apartant-la tot seguit per examinar la sang que se li havia ficat sota les ungles sense manicura.

—Jo no volia això de cap manera —li va confessar—. Lamento la teva desgràcia, de cor t’ho dic.

—La meva desgràcia? —li va demanar ella—. En un món diferent, això seria la nostra desgràcia.

—Au, va, Kitty —va mormolar ell, utilitzant el diminutiu amb què s’hi dirigia des que era una nena—. No siguis així. Aquí tens un parell de lliures —va afegir, donant-li dues lliures verdes irlandeses—. Això hauria d’ajudar-te a tornar a començar en un altre lloc.

La noia es va mirar els bitllets un moment, abans d’aixecar-los enlaire i estripar-los lentament pel mig.

—Bah, Kitty, no cal que…

—Digui el que digui l’home d’aquí dins, jo no soc cap puta —va remarcar ella, mentre emmatxucava els trossos en una bola i l’hi tirava—. Queda’t els teus diners. Amb una punta de cinta adhesiva els pots enganxar i, quan sigui el seu aniversari, gastar-te’ls comprant un vestit ben maco per a la tieta Jean.

—Jesús, Kitty, vols fer el favor de parlar baix, per l’amor de Déu?

—No ho sentiràs pas mai més —li va assegurar ella, girant-se d’esquena i encaminant-se cap a casa, i tot seguit cap a l’autobús que, a última hora de la tarda, anava a Dublín—. Que tinguis bona sort.

I d’aquesta manera va marxar definitivament de Goleen, el lloc on havia nascut, al qual no tornaria fins després de més de seixanta anys, quan, juntament amb mi, aniríem a aquell cementiri a buscar entre les làpides les restes de la família que l’havia desterrat d’aquella manera.

Un tiquet només d’anada

Comptava amb els seus estalvis, per descomptat: unes quantes lliures que havia resguardat dins un mitjó a la seva calaixera al llarg dels darrers anys. Una tieta anciana, que s’havia mort tres anys abans de la desgràcia de la mare, li donava uns penics de tant en tant, quan li encomanava algun encàrrec, i els penics amb el temps s’havien acumulat. I encara li quedava alguna cosa dels diners de la comunió i una mica més de la confirmació. No havia estat mai persona de gastar gaire. No necessitava gran cosa, i les coses que potser li haurien agradat, d’entrada ni tan sols sabia que existien.

Com era previsible, quan va arribar a casa l’esperava la bossa amb l’equipatge, molt ben empaquetada i recolzada al costat de la porta del carrer, amb l’abric i el barret tirats al damunt. Els va rebutjar, deixant-los sobre el braç del sofà, perquè eren herències de família i perquè va suposar que la roba de diumenge que tenia a l’esquena li resultaria més útil a Dublín. Llavors va obrir el calaix i va comprovar que el mitjó moneder era allà, guardant el secret amb el mateix zel que ella havia guardat l’altre, fins que ahir al vespre la seva mare havia entrat a l’habitació sense trucar, i l’havia atrapat dreta davant del mirall amb la brusa descordada, acariciant-se amb una mà la panxa convexa amb una mescla de por i fascinació.

El gos, ja vell, va alçar la mirada des del seu racó, davant de la llar, i li va oferir un badall perllongat, però no s’hi va acostar guimbant i bellugant la cua com solia fer, buscant una carícia o un compliment.

La mare se’n va anar al dormitori i va donar una última mirada al voltant, per si es volia endur alguna altra cosa. Hi havia uns quants llibres, és clar, però ja els havia llegit tots, i al destí final del seu viatge també en trobaria, de llibres. A la tauleta de nit, hi havia una figureta de porcellana de santa Bernadette i sense cap motiu assenyat que li vingués al cap, més enllà d’irritar els seus pares, la va girar de cara a la paret. També hi havia una capsa de música, originalment de la seva mare, on guardava les seves cosetes de valor i els seus tresors, i va començar a triar-ho mentre la ballarina girava i el mecanisme reproduïa una melodia de La Esmeralda de Pugni, abans de decidir que aquells objectes pertanyien a una vida distinta i tancar decididament la capsa, dins la qual la ballarina va fer una reverència, inclinant-se des de la cintura, abans de desaparèixer completament.

Doncs fantàstic, va pensar la Catherine mentre sortia de casa per última vegada i emprenia el camí per la carretera cap a l’oficina de correus, on es va asseure sobre l’herba seca fins que va arribar un autobús; va ocupar un seient del darrere, vora una finestra oberta, i es va esforçar a respirar amb regularitat per evitar marejar-se durant el trajecte a través del terreny pedregós fins a Ballydehob i el passeig Marítim de Leap, i seguidament cap a Bandon i Innishannon, abans de desviar-se en direcció nord cap a la ciutat de Cork pròpiament dita, un lloc que ella no havia visitat mai però que, segons li havia explicat el seu pare, era ple de jugadors, protestants i borratxos.

Per dos penics, es va beure un bol de sopa de tomàquet i una tassa de te en un cafè de Lavitt’s Quay, i després va caminar al llarg de la riba del riu Lee fins a Parnell Place, on va comprar un tiquet fins a Dublín.

—El vol d’anada i tornada? —li va preguntar el conductor, mentre remenava la cartera lligada a la cintura buscant canvi—. Estalviarà diners, si igualment ha de tornar.

—No tornaré pas —va replicar, agafant el tiquet dels dits del conductor i guardant-lo curosament dins el moneder, ja que tenia el pressentiment que podia ser un objecte que valdria la pena guardar, un recordatori de paper amb la data en què havia començat la seva nova vida segellada amb traces gruixudes de tinta negra.

A prop de Ballincollig

Una persona amb menys fortalesa de caràcter potser s’hauria sentit atemorida o irritada quan l’autobús s’allunyava de les andanes i emprenia el trajecte en direcció nord, però no la mare, fermament convençuda que els setze anys que havia passat a Goleen (en què l’havien maltractat de paraula, l’havien ignorat o tractat com si fos menys important que cap dels seus sis germans) l’havien empès cap a aquest moment d’independència. Jove com era, i per difícil que li resultés, ja havia fet les paus amb el seu estat, el qual, segons em va explicar més endavant, havia descobert tot d’una a la botiga de queviures de Davy Talbot al carrer Major, dreta al costat d’una pila de deu caixes de taronges, en sentir que un dels meus peus sense forma li clavava una coça diminuta a la bufeta; ben just un espasme incòmode que es podia deure a moltes causes, però que ella ja sabia que amb el temps seria jo. No es va ni plantejar cap solució d’estranquis, malgrat que entre les noies del poble corria la xafarderia que a Tralee hi havia una viuda que feia coses terribles amb sals Epsom, unes bosses de goma al buit i uns fòrceps. Deien que, per sis xílings, podies entrar i sortir de casa seva en un parell d’hores un quilo i mig o dos més lleugera. No, ella sabia amb tota precisió què faria quan nasqués jo. Només s’havia de limitar a esperar que arribés per posar el seu Gran Pla en marxa.

L’autobús de Dublín anava força ple. A la primera parada, hi va pujar un xicot que carretejava una maleta vella marronosa i va ullar els pocs seients lliures que quedaven. Mentre s’aturava un moment al costat de la mare, ella podia percebre la mirada tòrrida del noi, però no va gosar girar-se, no fos cas que fos algú que conegués la seva família i ja hagués sentit explicar la notícia de la seva vergonya, perquè li bastaria veure-la de cara per etzibar-li un comentari mordaç. Ningú va dir res, malgrat tot, i després d’un moment, el noi va continuar endavant. No va ser fins que l’autobús havia recorregut set o vuit quilòmetres més que el noi va tornar cap on ella seia i va assenyalar el seient buit del costat.

—Et fa res? —li va demanar.

—No tens cap seient allà al darrere? —va replicar ella, ullant en la direcció esmentada.

—El paio del costat menja sandvitxos d’ou i l’olor em mareja de mala manera.

La Catherine va arronsar les espatlles i va apartar l’abric perquès es pogués asseure, fixant-s’hi amb una llambregada mentre ho feia. Duia un trajo de tweed amb la corbata afluixada al voltant del coll, i una gorra que el xicot es va treure i va guardar a les mans. Un parell d’anys més gran que ella, divuit o dinou potser, i malgrat que la mare era el que en aquella època en deien una «preciositat», l’efecte combinat de l’embaràs i els esdeveniments dramàtics d’aquell matí li havien fet passar les ganes de flirtejar. Alguns nois del poble havien intentat iniciar relacions romàntiques amb ella, és clar, però la Catherine no hi havia tingut mai cap interès, i així s’havia guanyat una reputació de virtuosa que ara s’havia esmicolat. Hi havia unes quantes noies de les quals es comentava que, per mica que les encoratgessin, estaven disposades a fer alguna cosa o ensenyar alguna cosa o besar alguna cosa, però la Catherine Hoggins no. Quedarien ben parats aquells nois en assabentar-se de la seva desgràcia, i alguns fins i tot es penedirien de no haver intentat mai seduir-la amb una mica més d’insistència. I ara aprofitarien la seva absència per dir que sempre havia estat una puteta, cosa que amoïnava la mare de mala manera, perquè ella i la persona que ells s’empescarien en les seves imaginacions sòrdides no tindrien gaire res més en comú que el nom.

—Fa un bon dia, en tot cas —va dir el noi al seu costat.

—Què has dit? —li va preguntar ella, girant-se per mirar-lo.

—He dit que fa bon dia —va repetir—. No està pas malament, per a aquesta època de l’any.

—Suposo que no.

—Ahir plovia i aquest matí el cel amenaçava xàfecs. Però, fixa’t, no ha plogut gens. Fa un temps magnífic.

—T’interessa el temps, eh? —li va demanar, adonant-se que el to era sarcàstic però sense donar-hi importància.

—Vaig créixer en una masia —va aclarir ell—. Em surt de manera natural.

—Jo també vaig créixer en una masia —va replicar la Catherine—. El pare s’ha passat mitja vida observant el cel o ensumant l’aire del capvespre per endevinar quin temps faria l’endemà. Diuen que a Dublín sempre plou. Tu t’ho creus?

—Aviat ho descobrirem, em sembla. Vas fins al final, tu, eh?

—Perdona’m?

Ell es va posar vermell des de l’arrel del coll fins a la punta de les orelles, i la velocitat de la transformació va fascinar la noia.

—Fins a Dublín —va precisar ell ràpidament—. Vas fins a l’última parada, a Dublín, o baixaràs en una parada anterior?

—Vols el seient vora la finestra? —li va preguntar ella—. És això el que vols? Perquè te’l puc cedir, eh? No m’interessa especialment.

—No, no, de cap manera —va respondre ell—. Ja estic bé on soc. A menys que tu també et posis a menjar sandvitxos de formatge, vaja.

—No tinc pas res per menjar —va admetre ella—. Ja m’agradaria.

—Jo porto mig pernil cuit a la maleta —va apuntar el noi—. Te’n puc tallar una llesca, si t’ha d’ajudar.

—No podria pas menjar viatjant en autobús. Em marejaria.

—Et puc demanar com et dius? —va reprendre el noi, i la meva mare va vacil·lar.

—Ho vols saber per algun motiu en particular?

—Per dirigir-me a tu pel nom —va aclarir ell.

La Catherine es va fixar en la cara del xicot i es va adonar que era molt guapo. Tenia cara de noia, em va dir a mi anys més tard. Una pell suau que no havia tastat mai l’estrebada d’una navalla. Pestanyes llargues. Uns cabells rossos que li queien sobre el front i els ulls, per més que s’esforcés a dominar-los. No havia copsat res en la manera com el noi es comportava que li fes pensar que podia representar una amenaça per a ella, així que es va estovar i finalment va abaixar la guàrdia.

—Em dic Catherine —va contestar—. Catherine Goggin.

—Encanta’t de coneixe’t —va replicar ell—. Jo, Seán MacIntyre.

—Ets de ciutat, Seán?

—No, soc de prop de Ballincollig. Ho coneixes?

—N’he sentit a parlar però no hi he estat mai. La veritat és que no he estat mai enlloc.

—Bé, ara sí que vas a algun lloc —va dir ell—. A la gran fumarada.

—Ah, sí —va admetre la Catherine, girant-se a mirar per la finestra cap als camps que s’esmunyien enrere, i els nens que treballaven als pallers, els quals saltaven esverats i els saludaven amb les mans, en veure l’autobús venint per la carretera.

—Vas amunt i avall molt sovint? —va preguntar-li el Seán al cap d’un moment.

—Que si faig què? —va replicar ella, arrufant les celles.

—A Dublín —va precisar, posant-se una mà a la cara i preguntant-se potser per què tot el que deia semblava agafar un sentit equivocat—. Que si vas i vens amunt i avall gaire sovint? Potser tens família aquí dalt?

—No conec ni una ànima a fora de West Cork —va replicar ella—. Dublín serà un misteri per a mi. I tu?

—No hi he estat mai, però un amic hi va anar fa un mes i va trobar feina ben de pressa a la fàbrica de cervesa Guinness, i m’ha dit que, si en vull una, també n’hi ha per a mi.

—No es passen tot el dia bevent-se els beneficis, els que hi treballen? —va preguntar-li la Catherine.

—Ui, no, segur que hi ha normes sobre la qüestió. Capatassos i etcètera, etcètera. Individus que van fent la ronda i s’asseguren que ningú xarrupi cervesa negra. El meu amic, de totes maneres, m’ha dit que l’olor de la fàbrica et pot tornar mig boig. El llúpol, l’ordi i el llevat i no sé pas què més. Diu que se sent la bravada a tots els carrers del voltant, i que la gent que viu a prop fa cara d’idiota tot el dia.

—Probablement van tots borratxos —va apuntar la mare—. I sense gastar-se ni un penic.

—El meu amic diu que tots els treballadors nous triguen uns quants dies a acostumar-se a l’olor de la fàbrica, i que fins llavors el més normal és que vagin ben marejats.

—Al meu pare li agrada la Guinness —va reconèixer la mare, recordant el regust amarg de les ampolles amb etiqueta groga que el meu avi portava a casa de tant en tant, i que ella havia tastat una vegada quan l’home es girava d’esquena—. Baixa al pub els dimecres i els divendres, puntual com un rellotge. Els dimecres es posa un límit de tres pintes, igual com els seus companys, i arriba a casa a una hora respectable, però els divendres a la nit es torra. Sovint torna a casa a les dues de la matinada i fa llevar la mare del llit perquè li prepari un plat de salsitxes i un tall de bull negre, i si ella li diu que no, li aixeca la mà.

—Doncs amb el meu pare totes les nits de la setmana eren com la del divendres per al teu —es va lamentar el Seán.

—És per això que vols marxar, tu?

El noi va arronsar el coll.

—En part —va respondre després d’una pausa allargassada—. A casa hi havia una mica de mala maror, si he de dir la veritat. Valia més que me n’anés.

—Per què hi havia mala maror, a casa teva? —li va preguntar ella intrigada.

—Saps què penso? Més em val deixar-ho tot enrere, si a tu no et fa res.

—És clar —va acceptar ella—. No n’he de fer res, en qualsevol cas.

—No volia pas dir això.

—Ja ho sé. No t’hi amoïnis.

Va obrir els llavis per dir alguna cosa més, però els va distreure un nen que corria amunt i avall pel passadís de l’autobús. Duia el plomall d’un pellroja i feia els sorolls corresponents, uns udols esgarrifosos que haurien provocat mal de cap a un sord i tot. El conductor va proferir un rugit poderós i va dir que si algú no controlava aquella criatura giraria cua i portaria tothom de tornada a la ciutat de Cork, i que ningú recuperaria el preu del bitllet.

—I tu què, Catherine? —li va demanar el Seán quan es va restablir la pau—. Què et porta a la capital?

—Si t’ho dic —va respondre la mare, que d’alguna manera ja tenia la sensació que podia confiar en aquell desconegut—, m’has de prometre que no em faràs cap observació cruel. He aguantat moltes paraules desagradables avui i, a dir veritat, no tinc forces per resistir-ne cap més.

—Jo procuro no dir mai coses desagradables —va replicar el Seán.

—Espero una criatura —va confessar la mare, mirant-lo de fit a fit i sense ombra de vergonya—. Espero una criatura i no tinc cap marit per ajudar-me a criar-la. I això ha desencadenat una guerra, no cal ni dir-ho. La mama i el papa m’han fumut fora de casa, i el capellà ha dit que havia de marxar de Goleen i no tornar mai més a embrutar el poble.

El Seán va assentir, però aquest cop, malgrat la indecència del tema, no es va posar vermell.

—Aquestes coses passen sovint, suposo —va apuntar—. Ningú és perfecte.

—El meu fill sí —va protestar la mare, assenyalant-se la panxa—. De moment, almenys.

El Seán va somriure i va mirar endavant, i llavors es van passar una bona estona sense dir res, i potser tots dos es van endormiscar o bé un dels dos va tancar els ulls per fer-ho veure, de manera que cadascun pogués pensar pel seu compte en silenci. Fos com fos, va transcórrer més d’una hora abans que, desperta altra volta, la mare es girés cap a aquell company de viatge i li toqués lleument l’avantbraç.

—En saps res, de Dublín, tu? —li va preguntar.

Potser finalment se li havia acudit que no tenia ni idea de què faria ni d’on aniria quan arribessin.

—Sé que hi ha la seu del parlament, el Dáil Éireann, i que el riu Liffey travessa la ciutat pel centre, i que els grans magatzems Clerys són en un carrer ample i llarg batejat en honor a Daniel O’Connell.

—Segur que n’hi ha un a tots els comtats irlandesos.

—Ben cert. Igual com hi ha el carrer de les botigues. I també un carrer Major.

—I un carrer del Pont.

—I un altre de l’Església.

—Déu ens protegeixi dels carrers de l’Església —va exclamar la mare amb una rialla que també va fer riure el Seán: un parell de jovencells burlant-se per sota el nas de la seva pròpia irreverència—. Aniré a l’infern pel que acabo de dir —va afegir la mare quan van cessar les rialles.

—Segur que hi anirem tots, a l’infern —va corroborar el Seán—. I jo més que ningú.

—Per què?

—Perquè soc un calavera —va replicar ell fent-li l’ullet.

I ella va tornar a riure, va pensar que necessitava anar al lavabo i es va preguntar quant trigarien a aturar-se a un lloc o altre. Més endavant, la mare em va explicar que aquell va ser l’únic moment en què va sentir res que s’acostés a l’atracció pel Seán. Va gaudir en privat i breument de la fantasia que abandonarien l’autobús com a enamorats, es casarien abans d’un mes i em criarien com si jo fos fill de tots dos. Un somni bonic, suposo, però no s’havia de realitzar pas mai.

—No em fas la impressió de ser un calavera —va remarcar ella.

—Ah, m’hauries de veure quan m’embalo.

—Ho tindré en compte. Parla’m d’aquest amic teu. Quant temps has dit que fa que viu a Dublín?

—Cosa d’un mes, ara —va respondre el Seán.

—I el coneixes bé?

—I tant. Ens vam conèixer ja fa un parell d’anys, quan el seu pare va comprar la masia contigua a la nostra, i des de llavors hem estat amics de l’ànima.

—Ho deveu ser, si t’ha buscat una feina. La majoria de gent se l’ha de buscar pel seu compte.

Ell va assentir mirant a terra, i després es va mirar les ungles, i encara després per la finestra.

—Portaloise —va comentar, fixant-se en un cartell tot passant—. Sigui com sigui, ens hi estem acostant.

—No tens germans ni germanes que et trobin a faltar? —li va demanar ella.

—No —va respondre el Seán—. Soc fill únic. Després que nasqués, la mare no podia tenir-ne més i el pare no l’hi va perdonar mai. Té embolics amb altres dones, saps? Té unes quantes amiguetes i ningú l’hi critica mai, perquè el capellà afirma que tots els homes confien a tenir la casa plena de canalla de la seva esposa, i que un camp estèril no necessita llavor.

—Són entendridors, oi que sí? —li va preguntar la mare, i llavors el Seán va arrufar les celles; malgrat les seves entremaliadures, no estava acostumat a mofar-se dels clergues—. Jo tinc sis germans —li va confessar ella al cap d’un moment—. Cinc tenen serradures al cap en comptes de cervell. L’únic en qui penso és el petit, l’Eddie, que es vol fer capellà, també.

—Quants anys té?

—Un més que jo. Disset. Al setembre ingressarà al seminari. No crec pas que hi trobi la felicitat perquè sé del cert que va boig per les noies. Però és el més xic, saps, i la masia ja està parcel·lada per als dos més grans, mentre que els altres dos han d’arribar a ser mestres, i el cinquè no serà capaç de treballar mai enlloc perquè no està bé del cap. Així que només queda l’Eddie i ha de ser capellà. Tots hi estan entusiasmats, és clar. Suposo que ara m’ho perdré tot plegat —va afegir amb un sospir—. Les visites i els hàbits i l’ordenació a càrrec del bisbe. Tu creus que permeten que una dona extraviada escrigui cartes al seminari per a un germà seu?

—No en sé pas re, d’aquesta mena de vida —va contestar el Seán, sacsejant el cap—. Et puc fer una pregunta, Catherine? I em pots dir que me’n vagi a escampar la boira, si no me la vols contestar.

—Endavant, doncs.

—Potser el pare no vol assumir la responsabilitat de…, ja m’entens…, de la criatura?

—I un rave, la responsabilitat —va contestar la mare—. Segur que està més content que unes pasqües que hagi marxat del poble. Hi hauria un assassinat si algú descobrís qui és.

—I no estàs gens preocupada?

—Per què?

—Per com t’espavilaràs.

Ella va somriure. Era un xicot innocent, amable i una mica ingenu, potser, i la mare fins i tot es preguntava si una gran ciutat com Dublín era el lloc adequat per a un noi com ell.

—És clar que sí —va respondre—. Tan amoïnada que la camisa no em toca la pell. Però també emocionada. Detestava viure a Goleen. Em ve molt de gust escapar-me’n.

—Ja conec aquesta sensació. West Cork provoca reaccions estranyes en les persones que s’hi queden massa temps.

—Com es diu el teu amic, parlant de tot? El que treballa a la Guinness.

—Jack Smoot.

—Smoot?

—Sí.

—És un cognom estrany amb ganes.

—A la seva família hi ha una branca holandesa, em sembla. Tirant un bon tros enrere, s’entén.

—Tu creus que a mi també em podria trobar una feina? Potser podria treballar a l’oficina.

El Seán va mirar per sobre de l’espatlla de la noia, mossegant-se un llavi.

—No ho sé —va replicar lentament—. Seré sincer amb tu i et diré que no m’agradaria demanar-l’hi, perquè ja s’ha molestat a trobar-me un lloc a mi tot i que només fa una setmana que hi penca.

—Ho entenc —va mormolar la mare—. No t’ho havia d’haver demanat. Puc acostar-m’hi un dia passejant, si no em surt res més. Em fabricaré un cartell i me’l penjaré al coll. «Noia honesta busca feina. Necessitarà uns dies de vacances d’aquí a uns quatre mesos aproximadament». No hi hauria de fer broma, eh que no?

—Suposo que no hi pots perdre res.

—Tu diries que és fàcil trobar feina a Dublín?

—Jo diria que no hauràs pas de buscar gaire, en tot cas. Ets una…, ja m’entens…, ets una…

—Que soc què?

—Una noia molt maca —va concretar el Seán arronsant les espatlles—. I als que lloguen personal, això els agrada, no és així? Sempre podries fer de dependenta.

—Dependenta —va repetir la meva mare, assentint lentament mentre s’ho rumiava.

—Sí, dependenta.

—Suposo que podria fer-ho, sí.

Tres aneguets

Segons l’opinió de la mare, el Jack Smoot i el Seán MacIntyre eren tan diferents com un ou i una castanya, i per això la va sorprendre que fossin tan bons amics. El Seán era extravertit i afable fins al punt de la innocència, mentre que l’Smoot era un personatge més ombrívol i reservat, propens, com descobriria la mare més endavant, a períodes prolongats de melancolia i introspecció, que de tant en tant derivaven en desesperació.

—El món —li va comentar un dia, quan ja feia unes quantes setmanes que es coneixien— és un lloc terrible, i la nostra desgràcia va ser haver-hi nascut.

—Amb tot, avui fa sol —va objectar ella, somrient de cara al noi—. Així que almenys ens queda això.

Quan l’autobús arribava a Dublín, el Seán es va animar una mica al seient del costat de la mare, bo i mirant per la finestra amb els ulls ben oberts, mentre examinava carrers i edificis desconeguts que indicaven la seva aproximació al destí, uns i altres considerablement més atapeïts que els de Ballincollig. Quan el conductor va aparcar a Aston Quay, el Seán va ser el primer a recollir la maleta del prestatge de dalt, i se’l veia tot esverat per haver-se d’esperar mentre els passatgers del davant recollien les seves pertinences. Quan finalment van baixar, va mirar a tot volt amb ànsia fins que, llambregant cap a l’altra banda de l’andana, va veure un home que s’hi acostava venint de la petita sala d’espera contigua als grans magatzems McBirney’s, moment en què va trencar l’expressió amb un somriure d’alleujament.

—Jack! —va tronar, amb la veu gairebé quallada de felicitat, mentre s’acostava l’altre home, un parell d’anys més gran que ell.

Es van quedar palplantats un moment, somrient, abans d’encaixar amb força, i que l’Smoot, en un moment lúdic poc habitual, li prengués la gorra del cap i la llancés enlaire molt content.

—Te n’has sortit, doncs.

—Dubtaves de mi?

—No les tenia totes. Pensava que potser em quedaria aquí esperant-te fins que em sortís barba.

La mare es va acostar als nois, molt satisfeta de tornar a ser a l’aire lliure. Ignorant, per descomptat, que s’havia forjat un pla en algun lloc entre Newbridge i Rathcoole, l’Smoot no va prestar gens d’atenció a la mare i es va centrar exclusivament en el seu amic.

—I el teu pare, què? —li va demanar—. Vas…

—Jack, et presento la Catherine Goggin —el va interrompre el Seán quan la mare es va parar al seu costat, esforçant-se tant com podia per aparentar discreció. L’Smoot la va mirar fixament, sense comprendre el motiu de la presentació.

—Hola —va dir, després d’una pausa breu.

—Ens hem conegut a l’autobús —li va aclarir el Seán—. Sèiem de costat.

—Ah, sí? —va preguntar l’Smoot—. Has vingut a visitar uns parents?

—No ben bé —va respondre la mare.

—La Catherine s’ha trobat amb un problema —es va explicar el Seán—. Els seus papes l’han fet fora de casa i no volen que hi torni, i per això ha vingut a Dublín a provar sort.

L’Smoot va assentir, botint la galta amb la llengua mentre hi reflexionava. Era un xicot de cabells foscos, tan foscos com rossos eren els del Seán, i tenia les galtes marcades amb petites cicatrius de la verola. Tenia unes espatlles amples i la mare de seguida se’l va imaginar carretejant barrils de Guinness pel pati de la fàbrica, trontollant enmig de l’aire contaminat de ferum de llúpol i ordi.

—Hi ha molta gent que ho prova —va declarar al final—. Hi ha oportunitats, és clar. Hi ha gent que no se’n surt i agafa un vaixell per travessar el bassal.

—Des que era una nena tinc el somni recurrent que, si mai poso els peus a bord d’un vaixell, s’enfonsarà i m’ofegaré —va apuntar la mare, inventant-se aquesta rondalla absurda sobre la marxa, ja que no havia somiat mai res semblant, i només ho va dir per tal que el pla que ella i el Seán s’havien empescat a l’autobús arribés a bon port. Fins aleshores no havia tingut por, segons em va explicar, però després d’arribar a la ciutat la idea de quedar-se sola l’espantava.

L’Smoot no tenia cap resposta per a aquesta rèplica, i es va limitar a mirar-la amb menyspreu abans de tornar a girar-se de cara al seu amic.

—Segur que ens avindrem, doncs, oi que sí? —li va preguntar, ficant-se les mans a les butxaques de l’abric i assentint en direcció a la mare per acomiadar-se’n—. Anirem al lloc on viurem i després a fer un mossec. No he menjat res més que un sandvitx en tot el dia i podria devorar un protestant petit, si algú li posés una mica de salsa damunt del cap.

—Una idea estupenda —va dir el Seán, i quan l’Smoot es va girar per precedir-lo, el Seán el va seguir dues passes més enrere amb la maleta a una mà, mentre que la Catherine anava a la cua, un parell de metres més enrere.

L’Smoot, llambregant enrere, va arrufar l’entrecella i els altres dos es van aturar i van deixar l’equipatge a terra. L’Smoot els va contemplar fixament com si fossin bojos abans de prosseguir el camí, i ells el van tornar a seguir. Finalment, s’hi va girar de cara, tot esverat, amb les mans als malucs.

—Passa alguna cosa entre vosaltres que no acabo d’entendre? —els va preguntar.

—Escolta’m, Jack —va aclarir el Seán—. La pobra Catherine es troba sola al món. No té feina ni gaires diners per trobar-ne. Li he dit que potser es podria quedar uns quants dies amb nosaltres, fins que s’espavili. No et fa res, oi que no?

L’Smoot no va respondre durant uns instants, però la mare li va reconèixer en l’expressió una mescla de desaprovació i ressentiment. La mare es preguntava si no hauria de dir simplement que no hi havia cap problema, que no volia representar cap molèstia per a cap dels dos, i que els deixaria en pau, però d’altra banda el Seán havia estat tan amable amb ella a l’autobús… si ara no l’acompanyava, on aniria tota sola?

—Us coneixeu d’allà al poble, m’equivoco? —va preguntar l’Smoot—. És una mena de joc en què em voleu embolicar?

—No, Jack, ens acabem de conèixer, t’ho prometo.

—A veure, un moment —va reprendre l’Smoot, enxiquint els ulls mentre es fixava en l’estómac de la mare, el qual, al cinquè mes de la meva gestació, començava a arrodonir-se—. Estàs…? És això…?

La mare va posar els ulls en blanc.

—Tenint en compte l’interès desmesurat que avui desvetlla la meva panxa —va apuntar—, hauria de publicar un anunci al diari.

—Ah, ja hi som —va exclamar l’Smoot, amb una expressió més ombrívola que mai—. Seán, tu hi tens res a veure en això? Pretens portar aquest problema a casa meva?

—És clar que no, Smoot —va negar el Seán—. Ja t’he dit que ens acabem de conèixer. Ens hem assegut de costat a l’autobús per casualitat; res més.

—I pots estar segur que jo llavors ja estava de cinc mesos —va afegir la meva mare.

—En aquest cas, per què s’ha de convertir en la nostra responsabilitat, aquesta noia? Veig que no dus l’anell al dit —va remarcar, assenyalant la mà esquerra de la mare amb el mentó.

—No —va admetre ella—. I tinc poques probabilitats d’aconseguir-ne cap.

—Vols atrapar el Seán, si no m’equivoco.

La mare va quedar bocabadada, en una barreja d’hilaritat i indignació.

—De cap manera —va afirmar—. No sé pas quantes vegades t’haurem de dir que ens acabem de conèixer. Difícilment em proposaria pescar algú després d’un simple viatge en autobús.

—Ja. Però no et molesta gens demanar-li favors.

—Jack, si us plau, està sola —va insistir el Seán suaument—. Tots dos sabem què significa això, eh que sí? M’ha semblat que una mica de caritat cristiana no ens faria pas cap mal.

—Tu i el teu Déu dels collons —li va etzibar l’Smoot, sacsejant el cap, i la mare, forta com era, va empal·lidir en oir aquell renec, perquè a Goleen la gent, com a norma general, no gastava aquella mena de llenguatge.

—Només seran uns quants dies —va repetir el Seán—. Fins que trobi la manera d’instal·lar-se.

—Però és que disposem de poc espai —va replicar l’altre en to de derrota—. Havia de ser per a nosaltres dos i prou. —Es va produir un silenci allargassat i finalment va arronsar les espatlles i va cedir—. Vine, vine, doncs —va decidir—. Pel que sembla, no tinc pas res a dir sobre la qüestió, jo, així que m’ho agafaré tan bé com pugui. Un parell de dies, has dit?

—Un parell de dies —va convenir la mare.

—Només fins que t’espavilis.

—Això mateix.

—Hmm —va remugar, reprenent el camí a gambades i deixant que el Seán i la mare el seguissin.

El pis al carrer Chatham

Mentre s’encaminaven al pont, la mare va mirar a l’altra banda de la barana en direcció al riu Liffey, un impuls brut entre el marró i el verd que s’apressava cap al mar d’Irlanda, com si volgués allunyar-se de la ciutat com més aviat millor per deixar enrere els capellans, els pubs i els polítics. Inspirant, va fer una ganyota i va declarar que no era ni de bon tros tan neta com l’aigua de West Cork.

—Et podies rentar el cap, a les rieres d’allà —va assegurar—. I molta gent ho fa, és clar. Els meus germans els dissabtes van a rentar-se a un rierol petit darrere el mas amb una sola pastilla de sabó Lifebuoy per a tots, i tornen resplendents com el sol en un dia d’estiu. Una vegada van atrapar la Maisie Hartwell mentre els espiava, i el seu pare, aquell mala peça, la va picar amb el cinturó. Els volia veure els ouets.

—Els autobusos van en totes dues direccions —va remarcar l’Smoot, girant-se i traient-se la burilla d’un cigarret de la boca abans d’esclafar-la sota la bota.

—Au, va, Jack —va exclamar el Seán, i la decepció que se li traslluïa a la veu era tan commovedora que la mare va comprendre immediatament que no voldria per res ser la receptora d’aquella observació.

—Això ha estat el que en diem una broma —va afegir l’Smoot, davant d’aquell retret silenciós.

—Ha, ha —va estrafer la mare.

L’Smoot va sacsejar el cap i va seguir endavant, i ella va poder observar lliurement la ciutat, un lloc que pel que havia sentit explicar era ple de putes i ateus, però que s’assemblava molt a casa, només que amb més cotxes, edificis més grans i roba més bona. A Goleen, només hi havia els homes que treballaven, les seves esposes i la seva canalla. Ningú era ric, ningú era pobre, i el món mantenia l’estabilitat permetent que uns centenars de lliures que sempre eren les mateixes anessin i tornessin regularment d’un negoci a l’altre, d’una masia a una botiga de queviures i del sobre d’un salari al bar de torn. Aquí, en canvi, podia veure ricatxos en trajos foscos de ratlles, lluint bigotis curosament elaborats; senyores engalanades; estibadors i mariners; dependentes i treballadors del ferrocarril. Va passar un advocat camí de les Quatre Corts amb tota la parafernàlia, el popelín negre inflant-se-li amb l’aire darrere seu com una capa, i la perruca blanca curta que amenaçava d’envolar-se amb la brisa. En sentit contrari, un parell de joves seminaristes feien ziga-zagues per la vorera força beguts, als quals seguia de prop un noiet amb la cara bruta de carbó i un home vestit com una dona, espècimen que la Catherine no havia vist mai anteriorment. «Què no donaria per una càmera!», es va dir la mare. «Això els deixaria sense alè, a aquells de West Cork!». Quan s’acostaven a la cruïlla, la mare es va girar per mirar avall tota la longitud d’O’Connell Street i, si fa no fa a la meitat, va veure la columna dòrica, alta, que hi havia plantada, juntament amb l’estàtua erigida orgullosament sobre el plint, el nas elevat enlaire perquè no hagués de respirar la pudor de la gent damunt la qual senyorejava.

—És la Columna de Nelson, allò? —va preguntar, assenyalant-la, i tant l’Smoot com el Seán es van girar.

—L’és —va respondre el primer—. Com ho sabies?

—No vaig pas anar a una escola de pebrassos, jo —va replicar ella—. També sé lletrejar el meu nom, saps? I comptar fins a deu. Però, sigui com sigui, és un monument molt ferm, oi que sí?

—Una carretada de pedres estibades per celebrar una altra batalla victoriosa dels anglosaxons —va exclamar l’Smoot, ignorant el to sarcàstic d’ella—. Si vols la meva opinió, haurien d’enviar aquell fill de puta de tornada cap al lloc d’on va venir. Fa més de vint anys que vam obtenir la independència i encara tenim un mort de Norfolk que ens vigila, i observa tot el que fem.

—Doncs a mi em sembla que afegeix una certa esplendor al lloc —va dir, per burxar-lo més que res.

—De debò?

—Sí, sí.

—Doncs bon profit et faci.

En aquella ocasió no es va acostar més a Horatio, de totes passades, ja que anaven en direcció contrària, fent via al llarg de Westmoreland Street i més enllà de la portalada principal del Trinity College, on la mare va mirar atentament aquells joves guapos vestits amb roba elegant reunits sota l’arc, i va experimentar una punxada d’enveja a la boca de l’estómac. Quin dret tenien a gaudir d’aquell lloc, es va preguntar, que sempre se li negaria a ella?

—Diria que són una colla de prepotents de primera, aquella trepa —va apuntar el Seán, seguint-li la mirada—. Tots protestants, és clar. Jack, en coneixes cap, d’aquells estudiants?

—Ui, a tots, els conec —va respondre l’Smoot—. ¿No sopem junts cada nit, brindant pel rei, mentre comentem quin gran home és el tal Churchill?

La mare va percebre una flamarada d’indignació dins seu. No havia pas estat idea seva compartir l’allotjament unes quantes nits amb aquests dos nois, havia estat idea del Seán, i un acte de caritat cristiana per part seva, però un cop establert el pla no entenia per què l’Smoot s’havia de mostrar tan desagradable. Fos com fos, van seguir per Grafton Street fins que van trencar a mà dreta cap a Chatham Street i, finalment, cap a una porteta vermella contigua a un pub, davant de la qual l’Smoot va treure una clau de llautó de la butxaca i es va girar a mirar-los.

—No hi ha amo ni mestressa, gràcies a Déu —va remarcar—. El senyor Hogan ve el dissabte al matí a cobrar el lloguer i ens trobem a fora, i l’únic de què em parla sempre és de la maleïda guerra. És partidari dels alemanys. Vol que guanyin per pallissa. Aquell imbècil malparit creu que seria un acte de justícia que els britànics acabessin amb l’espinada trencada, però què passaria a continuació?, li dic jo: «Quin seria el següent país? Nosaltres». Per Nadal ja saludaríem tots el tal Hitler i desfilaríem com ànecs per Henry Street amb el braç aixecat endavant. Per més que no arribarà pas tan lluny, la cosa, segur que tot el merder està a punt d’acabar-se. En fi, jo aquí pago un lloguer de tres xílings a la setmana —va afegir, ullant la Catherine, i ella ho va captar sense dir res per evidenciar-ho. Set dies a la setmana representaven cinc penics per dia. Dos o tres dies: quinze penics. Això era just i prou, va resoldre la mare.

—Fotos per un penic! —va cridar un noi que baixava pel carrer amb una càmera penjada del coll—. Fotos per un penic!

—Seán! —va exclamar la mare, tibant-lo del braç—. Mira això. Un amic del pare d’allà a Goleen tenia una càmera. No t’han fet mai una fotografia?

—No, mai —va replicar ell.

—Fem-nos-en una —va proposar-li ella entusiasta—. Per assenyalar el nostre primer dia a Dublín.

—Un penic gavanyat —va opinar l’Smoot.

—Suposo que seria un record bonic —va admetre el Seán, cridant el noi amb un gest i donant-li la moneda—. Vine, Jack. Tu també hi has de sortir.

La mare era al costat del Seán, però quan s’hi va acostar l’Smoot, la va apartar del mig amb el colze i el disparador va fer el clic en el precís moment en què ella se li girava de cara enfadada.

—La tindran d’aquí a tres dies —els va informar el noi—. A quina adreça?

—Aquí mateix —va respondre l’Smoot—. La pots tirar a la bústia.

—Només ens en donaràs una? —va preguntar la mare al fotògraf.

—Cada una val un penic —va remarcar el noi—. Si en voleu una altra, us sortirà més car.

—Una ja és una meravella —va decidir la mare, girant-se d’esquena al noi mentre l’Smoot obria la porta per deixar-los entrar.

L’escala era estreta, de manera que havien de pujar en fila índia, i el paper esgrogueït de les parets es pelava a totes dues bandes. No hi havia barana i, quan la mare aixecava l’equipatge, el Seán el va agafar i li va cedir el pas darrere l’Smoot.

—Ves entre nosaltres dos —li va dir—. No ens podem arriscar que caiguis i perjudiquis la criatura.

Ella li va oferir un somriure agraït i, quan va arribar al capdamunt, va entrar a una sala petita amb una banyera de llautó en un racó, una pica i, ocupant la paret del fons, el sofà més enorme que havia vist la mare en tota la vida. Com carai havien pogut pujar-lo per les escales, per a ella era un misteri. Es veia tan flonjo i confortable que no va poder evitar esfondrar-se en la seva abraçada i fingir que totes les seves aventures de les últimes vint-i-quatre hores no s’havien esdevingut mai.

—Doncs no hi ha pas res més —va aclarir l’Smoot, mirant al seu voltant amb una barreja d’orgull i engavanyament—. La pica funciona quan li ve de gust, però l’aigua és freda, i haver d’omplir la galleda i arrossegar-la fins a la banyera cada cop que t’has de rentar, una veritable putada. Si us convé anar al lavabo, podeu fer servir els dels pubs veïns. Però feu veure que espereu algú o us fotran al carrer.

—Haurem de sentir collons, malparits i fills de puta tota l’estona, senyor Smoot? —li va preguntar la mare, somrient—. En realitat no m’importa, ja m’entens, però m’agradaria saber a què m’he d’atenir.

L’Smoot la va mirar de fit a fit.

—No t’agrada el meu llenguatge, Kitty? —va preguntar-li ell, provocant que el somriure de la Catherine es fongués ràpidament.

—No em diguis així —li va reclamar—. Em dic Catherine, si no et fa res.

—Vaja, doncs, procuraré ser més cavallerós per tu, si tant t’ofèn, Kitty. Vigilaré les meves putes maneres ara que tenim una… —es va aturar i va fer un gest deliberat amb la barbeta en direcció a la panxa de la mare—. Una senyoreta a casa.

Ella va empassar-se la saliva, a punt de saltar, però què podia dir, tenint en compte que aquell xicot li procurava un sostre?

—És un piset esplèndid —va intervenir el Seán al final, per trencar la tensió—. Molt acollidor.

—Sí que ho és —va corroborar l’Smoot, somrient de cara al seu amic, cosa que va portar la mare a preguntar-se si podia fer alguna cosa per guanyar-se la seva amistat tal com ho havia fet el Seán, però no se li va pas ocórrer res.

—Potser —va apuntar al capdavall, ullant la porta mig oberta del racó, per la qual podia copsar un llit individual a l’habitació contigua—, potser ha estat un error, això. No hi ha lloc per a tots tres aquí, eh que no? El senyor Smoot té el seu dormitori, i el sofà, Seán, suposo que havia de ser per a tu. No estaria gens bé que te’l prengués.

El Seán va fixar els ulls a terra sense dir res.

—Tu i jo podem dormir capicuats —va proposar l’Smoot mirant el Seán, que s’havia posat vermell de vergonya—. La Kitty es pot instal·lar al sofà.

L’atmosfera de la sala va esdevenir tan incòmoda i tensa que la mare no sabia què pensar-ne. Segons em va explicar, tots tres es van passar uns quants minuts drets al mig de la saleta sense dir ni una paraula.

—Bé, doncs —va remugar ella al final, alleujada pel fet d’haver trobat una frase a punt al fons del pensament—. Ningú té gens de gana? Em sembla que disposo del preu de tres sopars per donar les gràcies.

Periodista, potser

Dues setmanes més tard, el dia que a Dublín es va conèixer la notícia que Adolf Hitler s’havia disparat una bala al cap, la mare va entrar dins una joieria barata de Coppinger Row i es va firar amb un anell matrimonial, un anell daurat, xic, amb una pedra diminuta per adorn. Encara no havia marxat de Chatham Street, però havia arribat a una entesa discreta amb el Jack Smoot, que havia fet les paus amb la seva presència pel procediment d’ignorar-la gairebé sempre. Per resultar útil, s’encarregava de netejar el pis i es gastava els pocs diners que tenia per assegurar-se que, quan els nois tornaven de la feina, trobessin un plat a taula, ja que al final el Seán havia aconseguit una plaça a Guinness, tot i que no li agradava especialment.

—Carretejo cistells de llúpol amunt i avall la meitat de la jornada —li va explicar un vespre estirat dins la banyera per relaxar els músculs, mentre ella seia al llit de l’habitació contigua, d’esquena a ell però amb la porta mig oberta per poder parlar.

Era un dormitori peculiar, pensava la mare. No hi havia res a les parets a excepció d’una creu de Santa Brígida i una fotografia del papa Pius XII. Al costat, hi havia el retrat que els havien fet el dia que havien arribat a Dublín. El noi n’havia tret una mediocritat, perquè, tot i que el Seán somreia i que l’Smoot semblava semihumà, el cos d’ella havia quedat tallat a la meitat pel marc, amb el cap girat a la dreta i una expressió de disgust per la manera com l’havia empès l’Smoot. Hi havia un únic armari arrambat a una paret, i a dins la roba dels dos xicots es barrejava com si fos igual què era de qui. I el llit ben just si podia encabir una persona, per no dir res de dormir-hi tots dos capicuats. No era sorprenent, es deia la mare, que de nit n’emergissin les remors més estranyes. Els pobres nois devien veure-se-les de tots colors, per mirar de dormir.

—Tinc les espatlles adolorides —va continuar el Seán—, l’esquena també, i pateixo uns mals de cap terribles per culpa de la pudor de la cerveseria. Em sembla que aviat buscaré una altra feina, perquè no sé pas si ho resistiré gaire.

—El Jack en canvi sembla que s’hi troba prou bé —va remarcar la mare.

—És d’una pasta més forta que la meva.

—Quina altra feina podries fer?

El Seán va trigar molta estona a contestar, i ella parava l’orella mentre el noi xipollejava dins la banyera. Em pregunto si una part d’ella mateixa no volia girar-se en aquell moment i reposar la mirada sobre el cos del xicot dins la banyera, i si mai no es va plantejar la possibilitat d’acostar-s’hi sense ni mica de vergonya i proposar-li compartir-la. L’havia tractat amb molta amabilitat i era un dimoni francament atractiu, o això em va explicar la mare. Li havia de resultar difícil no desenvolupar alguna cosa semblant a un vincle personal.

—No ho sé pas —va contestar el Seán finalment.

—Alguna cosa en el to de veu em diu que sí que ho saps.

—Em balla una idea pel cap —va admetre ell, amb aire engavanyat—. Però no sé si en seria capaç.

—Explica-m’ho.

—No te’n riuràs?

—Potser sí —va confessar la noia—. No m’aniria gens malament un bon tip de riure, tal com van les coses.

—Doncs el cas és que hi ha els diaris —va reprendre després d’una pausa breu—. L’Irish Times, per descomptat, i l’Irish Press. Se m’ha ocorregut que hi podria escriure.

—Quina mena de coses?

—Notícies curtes, ja m’entens. Allà a Ballincollig, escrivia una mica, jo. Contes i tota la pesca. Uns quants poemes. No gaire bons, la majoria, però, a pesar de tot… Em sembla que podria aprendre’n i fer-ho més bé, si em donessin l’oportunitat.

—Vols dir per fer de periodista? —va insistir ella.

—Sí, suposo que sí. Soc un talòs?

—Què en té, de talòs? Segur que ho ha de fer algú, no?

—El Jack no creu que sigui una bona idea.

—I això què importa? No és pas la teva dona, eh que no? Pots prendre les decisions solet.

—Ni tan sols no sé si m’acceptarien. Però el Jack tampoc no es vol quedar a la cerveseria per sempre. Té una idea per obrir un pub propi.

—Això és justament el que Dublín necessita. Un altre pub.

—No, aquí no. A Amsterdam.

—Com? —va exclamar la mare, alçant la veu sorpresa—. I per què hauria de voler anar a Amsterdam?

—M’imagino que deu ser la seva branca holandesa —va puntualitzar el Seán—. No hi ha estat mai, però n’ha sentit explicar meravelles.

—De quina mena?

—Doncs que és molt diferent d’Irlanda.

—Bé, això difícilment es pot considerar una gran revelació. Hi ha canals i tota la pesca, allà, oi que sí?

—Diferent en altres sentits, també.

El noi no hi va afegir res més, i la mare va començar a preocupar-se per si s’havia adormit i s’havia esmunyit sota l’aigua.

—Jo també tinc un trosset de notícia —va apuntar, confiant que respongués de pressa, abans que ella no tingués altre remei que girar-se.

—Doncs endavant.

—Demà al matí tinc una entrevista de feina.

—No m’ho crec!

—Que sí —va repetir mentre ell tornava a xipollejar, usant l’engruna de sabó que ella havia agafat d’una parada del mercat uns quants dies abans per regalar-la a l’Smoot, en part com a obsequi per haver-li concedit allotjament i en part per encoratjar-lo a rentar-se.

—Tu també ets una bona noia —va afirmar el Seán—. On serà, de totes maneres?

—Al Dáil.

—On?

—Al Dáil. A Kildare Street. Ja saps: l’edifici del parlament.

—Ja sé què és el Dáil —va declarar el Seán, rient—. És que m’ha sorprès, res més. De quina mena de feina es tracta? Seràs membre del parlament? No em diguis que per fi tindrem una dona taoiseach?

—Atendré al saló de te. M’he de reunir amb la senyora Hennessy a les onze en punt i ella m’ha de donar el vistiplau.

—Vaja, doncs això és una bona notícia esplèndida. Diries que…

Una clau al pany, s’hi va quedar quieta un moment, l’en van treure i l’hi van tornar a ficar, i quan va sentir l’Smoot caminant a l’altra sala la mare es va apartar una mica sobre el llit, per tal que no la veiés asseguda allà, amb els ulls fixos en una esquerda de la paret que semblava la traça del riu Shannon travessant les Midlands.

—Ah, ets aquí —va dir el noi, en un to de veu més tendre del que mai li havia sentit la Catherine—. Ara tinc més ganes d’arribar a casa.

—Jack —el va advertir el Seán immediatament, amb un to diferent igualment, com si el volgués fer callar—. La Catherine és a l’habitació.

La mare es va girar en rodó sobre el llit i va llambregar en direcció a l’altra sala en el mateix moment que l’Smoot mirava cap a ella, i els ulls d’ella, segons em va explicar anys més tard, es van esqueixar entre el pit nu suau del Seán, musculós i sense pèl, estirat encara dins l’aigua bruta, i la cara de l’Smoot, que s’empipava per moments. Confosa, sense saber del cert quina equivocació havia comès exactament, es va tornar a girar d’esquena, contenta d’ocultar el rubor del rostre.

—Hola, Jack —va cridar alegrement.

—Kitty.

—Vens de pencar?

Ell no va dir res, a la sala d’estar el silenci es va allargar, i la mare es delia per girar-se i veure què passava. Els dos xicots no deien res en veu alta, però fins i tot a través del silenci la Catherine endevinava que mantenien una conversa d’alguna mena, ni que només fos mitjançant les mirades. Al final, el Seán va parlar.

—La Catherine m’acaba d’explicar que té una entrevista de feina demà al matí. Per treballar al saló de te del Dáil, per increïble que sembli.

—Jo em creuria qualsevol cosa que ella em digui —va replicar l’Smoot—. És veritat, això, Kitty? T’afegiràs a les files de les dones treballadores finalment? Per Crist ressuscitat, la propera notícia serà la reunificació d’Irlanda.

—Si em sé comportar com cal —va concretar la Catherine, passant per alt el sarcasme—. Si aconsegueixo impressionar l’encarregada, aleshores, amb una mica de sort, la feina serà meva.

—Catherine —va exclamar el Seán, en veu forta—. Ara surto, o sigui que no et giris.

—Tancaré la porta perquè et puguis eixugar tranquil. Necessites roba neta?

—Ja l’agafo jo —va intervenir l’Smoot, entrant al dormitori per emportar-se els pantalons del Seán del respatller d’una cadira i una camisa neta, a més d’una muda de roba interior i uns mitjons. I després es va quedar amb tot això als dits durant mig minut mirant fixament la Catherine, desafiant-la a alçar la mirada cap a ell, cosa que al final la noia va fer.

—Vols dir que no tindran un problema? —li va preguntar ell—. Els paios del Dáil?

—Amb què? —va preguntar ella, remarcant l’aire protector amb què sostenia la roba del Seán, amb els calçotets al davant, com si pretengués intimidar-la.

—Amb això —va respondre, assenyalant la panxa de la mare.

—M’he comprat un anell —va replicar ella, aixecant la mà esquerra per ensenyarl’hi.

—Tot va bé per als que tenen diners. I quan hagi nascut el nen, què?

—Tinc un Gran Pla per a això —va assegurar la Catherine.

—Això vas dient. Ens explicaràs quin és, al final, o ho haurem d’endevinar?

La mare no va contestar i l’Smoot se’n va anar.

—Espero que te la donin —va mormolar ell en passar pel costat, prou fluix perquè només ho sentissin ells dos—. Espero que et donin la feina i que llavors puguis fotre el camp d’una puta vegada i deixar-nos sols i en pau.

Una entrevista al Dáil Éireann

Quan la mare va arribar al Dáil l’endemà al matí, duia l’anell matrimonial ben visible al quart dit de la mà esquerra. Va dir el nom al Garda de servei de la porta principal, un individu d’aspecte robust amb una expressió que suggeria que hi havia cent llocs on preferiria ser en comptes d’aquell, i ell va consultar una planxeta amb la llista de visitants del dia, abans de moure el cap negativament i declarar que ella no hi era.

—Hi soc —va insistir la mare, inclinant-se endavant i indicant-li un nom al costat de «11.00: senyora Hennessy».

—Aquí diu Gogan —va protestar el guàrdia—. Catherine Gogan.

—Només és una equivocació —li va explicar la mare—. Em dic Goggin i no Gogan.

—Si no té una entrevista concertada, no la puc deixar entrar.

—Garda —va dir-li la mare, somrient amb dolcesa—. Li asseguro que jo soc la Catherine Gogan a qui espera la senyora Hennessy. El que passa és que algú ha escrit el meu nom erròniament.

—I com se suposa que ho he de saber, jo, això?

—Vaja. Què li sembla si m’espero aquí i, si no apareix cap Catherine Gogan, em deixa passar al seu lloc? Ella haurà perdut l’oportunitat i jo potser tindré sort amb la feina.

—Ah, ja està bé —va exclamar el guàrdia—. Ja en tinc prou a casa, d’aquest coll.

—Quin coll?

—Vinc a la feina per fugir d’aquesta mena de coses —va dir.

—De quina mena de coses?

—Passa cap dins i no m’empipis més —va resoldre el guàrdia al final, gairebé empentant-la per la porta—. La sala d’espera és a mà esquerra. Que ni se t’acudeixi anar enlloc més o et perseguiré més de pressa que els llebrers a la guineu.

—Encantador —va replicar la mare, esmunyint-se pel costat del guàrdia i dirigint-se cap a la sala que li havia indicat.

Va entrar i es va asseure, i tot seguit va reparar en la grandiositat del lloc, i va descobrir que el cor li bategava amb força dins del pit.

Pocs minuts més tard, la porta es va obrir i va entrar una dona d’uns cinquanta anys, esvelta com un salze, amb els cabells negres tallats ben curts.

—Senyoreta Goggin? —va inquirir, avançant—. Jo soc la Charlotte Hennessy.

—En realitat soc la senyora Goggin —va corregir-la la mare ràpidament mentre s’aixecava, i en un instant l’expressió de l’altra dona es va transformar d’amistosa a desconcertada.

—Ah —va exhalar, reparant en la panxa de la mare—. Ai, senyor.

—Encantada de conèixer-la —va dir la mare—. Gràcies per concedir-me el seu temps. Confio que el lloc encara continuï vacant.

La senyora Hennessy va obrir i tancar la boca diverses vegades, com un peix recargolant-se sobre la coberta d’una embarcació fins que la vida se li esmuny de dins.

—Senyora Goggin —va rectificar, amb un somriure que buscava confiança, mentre amb un gest indicava que més valdria que s’asseguessin totes dues—. El lloc encara és vacant, sí, però em temo que s’ha produït un malentès.

—Ah, sí? —va demanar la mare.

—Jo buscava una noia per servir al saló de te, m’entén? No pas una dona casada que espera una criatura. No podem llogar dones casades aquí al Dáil Éireann. Les dones casades s’han de quedar a casa amb el marit. No treballa, el seu marit?

—Treballava —va puntualitzar la mare, mirant-la de dret a la cara, i aplicant un lleu tremolor al llavi inferior, fingiment que havia practicat tot el matí al bany davant del mirall.

—I s’ha quedat sense feina? Em sap greu, però tot i així no puc fer res per vostè. Les nostres noies són sempre solteres. Noies joves com vostè, naturalment, però solteres. Els senyors parlamentaris ho prefereixen així.

—El meu marit no va perdre la feina, senyora Hennessy —va dir la mare, traient el mocador de la butxaca per fregar-se les comissures dels ulls—. Va perdre la vida.

—Ai, senyor, ho sento molt —va exclamar la senyora Hennessy, posant-se una mà al coll en estat de xoc—. Pobre home. Què li va passar, si no li fa res que l’hi pregunti?

—La guerra, li va passar, senyora Hennessy.

—La guerra?

—La guerra. Va anar a lluitar, com havia lluitat el seu pare abans que ell i el seu avi encara abans. Els alemanys el van matar. Ara fa menys d’un mes. Una granada el va esqueixar a trossos. L’únic que em queda d’ell són el rellotge i les dents de la pròtesi. Les de baix.

Aquesta era la història que s’havia empescat i ja era conscient que era arriscada, perquè hi havia gent, i molts dels que treballaven a la mateixa House, que no tenien cap bona opinió dels que anaven a lluitar amb els britànics. Però el relat tenia una pàtina heroica i, pel motiu que fos, la Catherine havia decidit provar-ho així.

—Pobra criatura malaurada —va exclamar la senyora Hennessy, i quan va allargar la mà per estrènyer la de la mare, la mare va comprendre que ja tenia mitja partida guanyada—. I tu en estat de bona esperança. Quina tragèdia.

—Si tingués temps per pensar en tragèdies sí que ho seria —va reprendre la mare—. Però no m’ho puc pas permetre, si he de dir-li la veritat. He de pensar en el que tinc en camí —va afegir, posant-se una mà protectora sobre la panxa.

—No s’ho creurà —va comentar la senyora Hennessy—: a la meva tieta Jocelyn li va passar exactament el mateix durant la primera guerra. Només feia un any que s’havia casat amb el tiet Albert quan ell va i s’allista amb els britànics i es fa matar a Passendale… El mateix dia que es va assabentar de la notícia, la tieta va descobrir que estava embarassada.

—Li sap greu si li pregunto, senyora Hennessy —li va demanar la mare, inclinant-se endavant—, com se’n va sortir la seva tieta Jocelyn? Es va poder espavilar al capdavall?

—Ah, no calia patir per ella —va declarar la senyora Hennessy—. No he conegut mai una dona tan positiva. Va tirar endavant a pesar de tot, per descomptat. D’altra banda, això és el que la gent feia en aquells temps. Unes dones impressionants, de la primera a l’última.

—Unes dones magnífiques, senyora Hennessy. Jo probablement en podria aprendre un parell de lliçons, de la tieta Jocelyn.

L’encarregada de l’entrevista va somriure complaguda, però tot seguit el somriure se li va tornar a fondre una mica.

—Però amb tot i amb això —va mormolar—, no sé pas si aniria bé. Li fa res que li pregunti quan li falta?

—Tres mesos —va respondre la mare.

—Tres mesos. La feina és a jornada completa. M’imagino que, després que naixi el nen, hauria de deixar-la.

La mare va assentir. És clar que comptava amb el seu Gran Pla, i per tant ja sabia que no es donaria el cas, però aquell era el seu moment i estava decidida a aferrar-s’hi.

—Senyora Hennessy —va dir—, vostè sembla una dona amable. Em recorda la meva difunta mare, que em va cuidar tots els dies de la vida fins que l’any passat va morir de càncer…

—Ai, senyor, les proves que ha hagut de suportar!

—Vostè mostra l’amabilitat a la cara, senyora Hennessy. Permeti’m, ara, que em despulli de tota dignitat i, confiant la meva sort a la seva compassió, li faci un suggeriment. Necessito un lloc de treball, senyora Hennessy, el necessito com cap cosa en el món per poder estalviar diners per a la criatura quan arribi, perquè ara en tinc molt pocs. Si el cor li aconsellés llogar-me aquests propers tres mesos, jo treballaria per a vostè com una mula i no li donaria mai cap motiu per lamentar la seva decisió, i quan arribés el moment potser vostè podria tornar a anunciar la vacant i trobar una noia joveneta que necessités una oportunitat com la necessito jo actualment.

La senyora Hennessy es va tirar enrere, mentre les llàgrimes se li engreixaven a les comissures dels ulls. Quan ara ho recordo, em pregunto per què la mare es molestava a demanar una feina al Dáil, quan hauria d’haver estat a l’altra banda del Liffey fent una prova per al director de teatre Ernest Blythe.

—I la salut? —li va preguntar la senyora Hennessy finalment—. Li sap greu si li pregunto per la seva salut en general?

—De primera —va respondre la mare—. No he estat malalta ni un sol dia en tota la vida. Ni tan sols aquests darrers sis mesos.

La senyora Hennessy va sospirar i va mirar les parets del voltant, com si tots aquells homes que s’hi veien representats en marcs daurats li poguessin oferir guiatge. Sobre la seva espatlla hi havia un retrat de W. T. Cosgrave que semblava mirar severament la mare, com si volgués manifestar que s’ensumava totes les seves mentides, i si pogués arrencar-se d’aquella tela la foragitaria de l’edifici perseguint-la amb un bastó.

—La guerra, a més, ja gairebé s’ha acabat —va reprendre la mare al cap d’uns instants, trencant poc o molt de raons tenint en compte la conversa que sostenien—. Ja ha sentit dir que Hitler s’ha suïcidat? El futur sembla brillant per a tots nosaltres.

La senyora Hennessy va assentir.

—M’ho han comentat, sí —va contestar arronsant les espatlles—. I bon viatge tingui, si Déu em perdona l’expressió. Confio que a tots ens esperin temps més bons, a partir d’ara.

Una estada més llarga

—De manera que depèn de vosaltres —va dir la mare al Seán i a l’Smoot aquell vespre, asseguts tots tres al Brazen Head, on compartien un bon guisat d’una mateixa sopera de ceràmica—. Puc anar-me’n la setmana que ve quan cobri la primera setmanada, o em puc quedar al pis de Chatham fins que neixi la criatura i mentrestant donar-vos un terç del que cobri per pagar la meva part del lloguer. A mi, m’agradaria quedar-me, perquè el lloc és confortable i vosaltres dos sou les dues úniques persones que conec a Dublín, però us heu portat molt bé amb mi des que vaig arribar i no voldria deixar-vos fora de la meva bona fortuna.

—A mi no em fa res —va respondre el Seán, somrient—. Ja em va bé tal com estem, a mi. Però en realitat és el pis del Jack, és clar, de manera que depèn d’ell.

L’Smoot va agafar un tros de pa d’un plat al centre de la taula i va fregar-hi la vora del seu, per no gavanyar ni una engruna de guisat. Es va ficar el pa a la boca, el va mastegar curosament abans d’empassar-se’l i va agafar la seva pinta de cervesa per fer-lo baixar.

—Si t’hem suportat tot aquest temps, Kitty —va dir—, suposo que ja no vindrà d’uns quants mesos més.

El saló de te

La feina al saló de te del Dáil era molt més difícil del que la mare s’havia imaginat i, potser per tenir en compte merescudament el lloc en qüestió, totes les noies havien d’aprendre a ser diplomàtiques en el tracte amb els membres electes. Els parlamentaris anaven i venien tot el dia enmig d’una bravada d’olor corporal i fum de cigarrets, demanant pastís de nata o bé un éclair per acompanyar el cafè, i rara vegada mostraven cap familiaritat amb les bones maneres. Alguns flirtejaven amb les noies, sense que les seves bromes tinguessin intenció d’arribar enlloc; altres confiaven que sí i podien mostrar-se agressius davant d’un refús. S’explicaven històries de noies a les quals primer havien seduït, i després, quan l’home en qüestió se n’havia atipat, havien acomiadat, i d’altres en què una noia havia rebutjat una proposició indecent i havia acabat acomiadada igualment. Si un parlamentari es fixava en una cambrera de la casa, aparentment només podia encaminar-la en una direcció: cap a la cua de l’atur. Al Dáil aleshores només hi havia quatre dones electes i la mare s’hi referia com les PotSer: Mary Reynolds de Sligo-Leitrim i Mary Ryan de Tipperary, Bridget Redmond de Waterford i Bridget Rice de Monaghan, i eren pitjor que ningú, segons deia ella, perquè no volien que ningú les veiés parlant amb noies de classe treballadora, no fos cas que s’hi acostés un home i els demanés que li escalfessin la tetera, o que l’ajudessin a cosir-se un botó a la màniga de la camisa.

El senyor De Valera no hi anava gaire sovint, segons em va explicar la mare, perquè generalment li portava el te al despatx la senyora Hennessy en persona, però de tant en tant treia el cap a la porta com si busqués algú, i s’asseia amb els ocupants dels últims bancs, per avaluar l’estat d’ànim del partit. Alt i esprimatxat, amb un aspecte una mica estúpid, segons la mare sempre era estrictament educat, i un dia fins i tot havia renyat un dels seus ministres més joves per cridar-la fent esclafir els dits, acte que li va merèixer una gratitud eterna per part d’ella.

Les noies amb les quals treballava es preocupaven molt per la situació de la mare. Aleshores tenia disset anys, un marit difunt fictici en una guerra que per fi s’havia acabat, i una criatura massa real i tot a punt d’obrir-se camí i arribar al món, de manera que elles la contemplaven amb una mescla de fascinació i compassió.

—I la teva pobra mare també es va morir, segons m’han dit? —li va preguntar una noia més gran, la Lizzie, una tarda mentre rentaven plats a la pica.

—Sí —va respondre la mare—. Un accident terrible.

—Em pensava que s’havia mort de càncer.

—Ah, sí —va rectificar—. Volia dir una desgràcia terrible. Que li sobrevingués el càncer, en primer lloc.

—Diuen que pervé de la branca familiar —va apuntar la Lizzie, que devia ser l’ànima de totes les festes—. No et preocupa que un dia tu també en tinguis?

—Vaja, no se m’havia ocorregut mai —va contestar la mare, deixant la feina un moment per reflexionar-hi—. Però ara que ho has comentat no podré pensar en res més.

Per un moment, segons em va dir, es va preguntar si efectivament podia desenvolupar aquella malaltia espantosa, fins que va recordar que la seva mare, la meva àvia, gaudia de bona salut i vivia amb el seu marit i sis fills amb el cap ple de serradures a Goleen, West Cork, a tres-cents setanta quilòmetres de distància. Tot seguit, es va tornar a relaxar.

El Gran Pla

A mig agost, la senyora Hennessy va cridar la mare al seu despatx i li va dir que creia que havia arribat el moment que deixés la feina.

—Ho diu perquè aquest matí he arribat tard? —li va preguntar la mare—. És la primera vegada que em passa una cosa així. I és que, quan marxava de casa, m’he trobat un home davant la porta del carrer i tenia una expressió que semblava que em volgués assassinar. No m’he atrevit a sortir sola, mentre ell fos allà. He tornat cap dalt i l’he espiat per la finestra, i han passat vint minuts fins que s’ha girat en rodó i ha desaparegut baixant pel carrer Grafton.

—No és pas perquè avui ha arribat tard —va replicar la senyora Hennessy, fent que no amb el cap—. Vostè, a l’inrevés d’altres, sempre arriba puntual, Catherine. El que passa és que em sembla que ha arribat el moment, res més.

—Però encara necessito els diners —va protestar la mare—. He de pagar el lloguer del pis i el nen…

—Ja ho sé, i em sap greu per vostè, però si es mira al mirall un moment veurà que està més grossa que un barril. No pot ser que li falti més d’un parell de dies. No es belluga res aquí dins encara?

—No —va contestar la Catherine—. No encara.

—El cas és que… —va engegar la senyora Hennessy—. He rebut… Vol fer el favor d’asseure’s i descansar el pes, per l’amor de Déu? En el seu estat no s’hauria de quedar dreta. El cas és que he rebut queixes per part d’alguns parlamentaris.

—Queixes… sobre mi?

—Sí, sobre vostè.

—Però si sempre m’he mostrat absolutament educada. A excepció d’aquell macarró de Donegal que se m’encasta cada vegada que passa pel costat i diu que soc el seu coixí.

—Ui, tot això m’ho sé perfectament —va replicar la senyora Hennessy—. No l’he vigilat personalment els tres últims mesos? Vostè comptaria amb una feina aquí per a tota la vida si no fos perquè aviat tindrà altres responsabilitats. Vostè és tot el que jo busco en una noia per al saló de te. Va néixer per a aquesta feina.

La mare va somriure, resolent agafar-s’ho com un compliment tot i no estar segura que ho fos de veritat.

—No, ningú s’ha queixat del seu comportament. Sinó del seu estat. Diuen que veure una dona amb un embaràs tan avançat els fa perdre la gana.

—M’ho he de creure?

—Això és el que m’han indicat.

La mare va esclafir a riure i va moure el cap a banda i banda.

—Qui ha dit aquesta mena de coses? —va preguntar—. Em dirà els noms, senyora Hennessy?

—No, de cap manera.

—Ha estat una de les PotSer?

—No l’hi diré pas, Catherine.

—La filiació del partit, almenys?

—Una mica de tots dos. Uns quants més del Fianna Fáil, de totes maneres, si he de ser sincera. Però ja sap com són aquells. Els CamisesBlaves no semblen tan preocupats.

—No deu haver estat aquell ratolinet que es declara ministre de…?

—Catherine, no entraré en detalls específics amb vostè —li va reiterar la senyora Hennessy, alçant una mà per reclamar silenci—. El cas és que només li queden uns quants dies, una setmana com a màxim, i més li val no estar dreta, pel seu propi bé. Per què no em fa el favor de donar aquesta etapa per acabada sense més complicacions? S’ha comportat de manera excel·lent, l’hi asseguro, i…

—Naturalment —va interrompre-la la mare, comprenent que seria preferible no implorar més—. Vostè ha estat molt amable amb mi, senyora Hennessy. Em va donar una feina quan la necessitava, i em consta que no era pas la decisió més fàcil. Acabaré la jornada d’avui i me n’aniré, però sempre li guardaré un raconet del meu cor.

La senyora Hennessy va amollar un esbufec d’alleujament i es va tirar enrere sobre la cadira.

—Gràcies —va dir—. Ets una bona noia, Catherine. Seràs una mare magnífica, saps? I si mai necessites alguna cosa…

—Bé, la veritat és que sí que hi ha una cosa —va apuntar ella de seguida—. Després del naixement de la criatura, li sembla que podria tornar?

—Tornar on? Aquí al Dáil? Ui, no, això no serà possible. Qui es cuidaria del nen, en primer lloc?

La mare va ullar per la finestra i va inspirar profundament. Aquesta seria la primera vegada que parlaria del Gran Pla.

—La seva mare el cuidarà —va dir—. O la cuidarà, segons què sigui.

—La seva mare? —li va preguntar la senyora Hennessy, desconcertada—. Però…

—No me la quedaré pas, jo, la criatura, senyora Hennessy —va aclarir la mare—. Ho tinc tot previst. Després d’infantar, vindrà una monja redemptorista xica i geperuda a l’hospital per emportar-se-la. L’adoptarà una parella de Dartmouth Square.

—Cel beneït! —va exclamar la senyora Hennessy—. I quan ho va decidir, això, si no li sap greu que l’hi pregunti?

—Vaig decidir-ho el mateix dia que vaig descobrir que estava embarassada. Soc massa jove, no tinc diners ni cap possibilitat de cuidar-me del nen com cal. No és pas que no tingui cor, l’hi prometo, però la criatura estarà molt més bé si la dono a una família que li pugui oferir una llar de debò.

—Vaja —va replicar la senyora Hennessy, reflexionant sobre la qüestió—. Suposo que aquestes coses passen. ¿Però estàs convençuda que no et penediràs d’aquesta decisió més endavant?

—No, però em sembla que és a fi de bé, de totes passades. La criatura tindrà més oportunitats a la vida amb ells que amb mi. El matrimoni que l’adoptarà té diners, senyora Hennessy. I jo no tinc ni un tros de pa.

—I el seu marit? És això el que hauria volgut ell?

La mare ja no es veia amb cor de continuar mentint a aquella bona dona, i potser la vergonya se li va revelar a l’expressió.

—Que l’encertaria si m’imaginés que no hi ha hagut mai cap senyor Goggin? —li va preguntar la senyora Hennessy al final.

—Sí, senyoreta: l’encertaria —va contestar la mare en veu baixa.

—I l’anell de casament?

—Me’l vaig comprar jo mateixa. En una botiga de Coppinger Row.

—Ja m’ho pensava. Cap home hauria tingut el bon gust d’escollir res tan elegant.

La mare va alçar la mirada i va somriure lleument, sorpresa de veure que la senyora Hennessy llagrimejava, i es va ficar una mà a la butxaca per treure’n un mocador i donar-l’hi.

—Es troba bé? —li va preguntar, desconcertada davant d’aquell efluvi d’emoció.

—Estic bé —va assegurar la senyora Hennessy—. A mi rai, no em passa res.

—Però està plorant.

—Només una mica.

—Per alguna cosa que he dit?

La senyora Hennessy va mirar enlaire i es va empassar la saliva amb dificultat.

—Podem imaginar que aquest despatx és semblant a un confessionari? —va preguntar-li—. I que allò que ens diguem l’una a l’altra no sortirà d’aquí?

—Per descomptat —va respondre la mare—. Vostè ha estat molt amable amb mi. Espero que sigui conscient que la tinc en gran estima i que la respecto profundament.

—És molt dolç per part seva, aquest comentari. Però sempre he intuït que la història que vostè em va oferir no era ben bé la veritat, i volia mostrar-li la compassió que ningú em va mostrar mai a mi quan em vaig trobar en la mateixa situació. Potser la sorprendrà saber que el senyor Hennessy tampoc no ha existit mai —va estirar la mà esquerra endavant i es van quedar totes dues mirant el seu anell de casament—. El vaig comprar per quatre xílings en una botiga de Henry Street el 1913 —va apuntar—. Des de llavors no me l’he tret del dit.

—Vostè també va tenir un fill? —li va demanar la mare—. I el va haver de criar tota sola?

—No ben bé —va respondre la senyora Hennessy vacil·lant—. Jo soc de Westmeath, ho sabia, això, Catherine?

—Sí que ho sabia. Vostè m’ho va dir un dia.

—No hi he posat els peus des que me’n vaig anar. Però no vaig pas venir a Dublín per tenir la criatura. La vaig tenir a casa. A l’habitació on havia dormit totes les nits de la meva vida fins aleshores, la mateixa on havia concebut aquella pobra criatura.

—I què li va passar al nen? —va inquirir la mare—. Va ser un nen?

—No, va ser una nena. Una nena petita i preciosa. No va durar gaire. La mare em va tallar el cordó umbilical quan el nadó va ser fora, i el pare se la va endur a la part del darrere, on l’esperava una galleda plena d’aigua… Li va sostenir el cap a dins un minut o dos, prou temps per ofegar-la. Llavors la va tirar dins una tomba que havia cavat uns quants dies abans i la va enterrar, i així es va acabar aquella història. Ningú en va saber mai res. Ni els veïns, ni el capellà, ni els Gardaí.

—Jesús, Maria i Josep —va exclamar la mare, recolzant l’esquena al respatller amb posat d’horror.

—No vaig tenir mai ni una sola possibilitat de quedar-me-la —va assegurar la senyora Hennessy—. La mare em va rentar i aquell mateix dia em van deixar a la carretera. Em van indicar que no tornés mai més.

—A mi, em van denunciar des del púlpit —va remarcar la mare—. El capellà de la parròquia va dir que era una puta.

—Aquests individus tenen el mateix seny que un tap de suro —va afirmar la senyora Hennessy—. No he conegut una crueltat comparable a la dels capellans. Aquest país…

La dona va tancar els ulls i va sacsejar el cap a banda i banda, i la mare va dir que semblava que volgués posar-se a cridar.

—És una història terrible —va reconèixer la mare al final—. Suposo que el pare de la criatura no li va proposar mai el matrimoni.

La senyora Hennessy va esclafir una rialla a vessar d’amargor.

—No hauria pogut ni que hagués volgut —va replicar—. Ja era casat.

—I la seva esposa ho va descobrir tot plegat?

La senyora Hennessy la va mirar de fit a fit i, quan va parlar, ho va fer en un to baix on es mesclaven la vergonya i l’odi.

—Ho sabia de sobres —va aclarir—. No li acabo d’explicar que va ser ella qui va tallar el cordó?

La mare va guardar silenci uns moments i, quan per fi va comprendre què havia volgut dir la senyora Hennessy, es va tapar la boca amb una mà, com si estigués a punt de vomitar.

—Com ja li he dit, aquesta mena de coses passen —va reiterar la senyora Hennessy—. La seva decisió ja és un fet, Catherine? Està resolta a lliurar la criatura en adopció?

La mare no va trobar ni un fil de veu però va assentir.

—Doncs aleshores descansi un parell de setmanes després del part per recuperar-se i torni a venir a veure’m. Direm a tothom que la pobra criatura es va morir i al cap de res tothom se n’haurà oblidat.

—Donarà resultat, això? —li va preguntar la mare.

—Per a ells sí —va respondre la senyora Hennessy, allargant una mà per agafar la de la meva mare—. Però, ho lamento, Catherine, a vostè no li donarà resultat mai.

Violència

Es feia fosc quan la mare aquell vespre se’n va anar cap a casa. Tombant el xamfrà a Chatham Street, la va inquietar adonar-se d’un individu que sortia trontollant del pub de Clarendon, el mateix home que, aturat davant de la porta de casa, l’havia fet arribat tard a la feina aquell matí. Era gras fins a l’exageració i mostrava un rostre arrugat que el beure li havia tornat vermell, a més de lluir dos o tres dies de barba que li donava l’aparença d’un pòtol.

—Aquí la tenim —va remugar ell, quan la noia s’acostava a la porta del pis; l’alè li pudia a whisky fins al punt que la Catherine es va veure forçada a apartar-se—. Grossa com la vida i dos cops més lletja.

Ella no va dir res, però va agafar la clau de la butxaca i, a causa de l’ansietat, va intentar inserir-la al pany correctament amb gest maldestre.

—A dalt hi ha els pisos, eh que sí? —li va preguntar l’homenot, llambregant cap a la finestra—. Un o més d’un?

—Un i prou —va replicar ella—. De manera que, si busca un lloc on allotjar-se, em temo que s’ha equivocat.

—Aquest accent que gastes. Diria que tu vas néixer a Cork. D’on ets? De Bantry? De Drimoleague? Una vegada vaig conèixer una mossa de Drimoleague. Una criatura indigna que se n’anava amb qualsevol home que l’hi demanés.

La mare va apartar la mirada i va tornar a provar de ficar la clau al pany, renegant entre dents quan va veure que li quedava encallada i l’obligava a torçar el metall violentament per recuperar-la.

—Si almenys es pogués apartar de la llum… —li va demanar ella, girant-se per mirar-lo de fit a fit.

—Un pis i prou, eh? —va mormolar ell, rascant-se la barbeta mentre s’ho rumiava—. De manera que vius amb ells, oi?

—Amb qui?

—Quin acord més estrambòtic.

—Amb qui? —va insistir la Catherine.

—Amb els dos papallones, evidentment. Però què en deuen voler, ells, de tu? Una dona no els serveix de res, ni a l’un ni a l’altre —va fixar els ulls en la panxa de la noia i va sacsejar el cap—. Vols dir que això t’ho ha fet un d’ells dos? No, no els sortiria de dins. Probablement ni tan sols no ho saps, qui és el responsable de la teva vergonya, eh que no, tros de puteta marrana?

La mare es va girar altre cop de cara a la porta i aquesta vegada la clau va lliscar sense dificultats i el pany es va obrir. Abans que pogués fer una passa, de totes maneres, l’home la va apartar empentant-la i va entrar al cancell, deixant-la al carrer, sense saber què fer. No va ser fins que ell va començar a pujar les escales que la noia va recobrar el control dels sentits i es va enrabiar davant d’aquella intrusió.

—Baixa aquí, tu —el va cridar—. Això és un domicili particular, em sents? Cridaré els Gardaí!

—Crida qui vulguis, collons! —va rugir ell a tall de resposta, i ella va mirar carrer amunt i avall, però no s’hi veia ni un pecador.

Aplegant tot el coratge, va seguir aquell homenot escales amunt, on ell forçava la maneta de la porta.

—Obre-la ara mateix —li va exigir, assenyalant la noia amb un dit gras, cosa que va fer que ella es fixés de grat per força en la brutícia que duia sota unes ungles massa llargues. Un pagès, va pensar la Catherine. I l’accent també era de Cork, però no de West Cork, perquè l’hauria identificat més de pressa—. Obre aquesta porta, noieta, si no vols que la travessi d’un cop de peu.

—Ni pensar-ho —va replicar ella—. I més li val sortir d’aquest edifici, si no vol…

L’home es va girar d’esquena, indicant-li que s’apartés amb un gest de la mà, i complint la paraula donada, va aixecar el peu dret, va clavar una coça fortíssima a la porta amb la bota, i la va obrir violentament, provocant de passada que repiqués contra la paret i tombés un gerro d’una lleixa, el qual va caure dins la banyera amb un estrèpit espantós. La sala d’estar era deserta, però ja mentre l’homenot hi entrava trontollant, amb la meva mare enganxada als talons, se sentia la remor de veus angoixades al dormitori contigu.

—Surt d’aquí dins, Seán MacIntyre! —va rugir l’intrús, fent tentines per culpa de la borratxera—. Surt d’aquí i t’ensenyaré una mica de decència a patacades. Ja us vaig avisar què faria si mai us tornava a enxampar junts.

Va aixecar el bastó (en el qual la mare no s’havia ni fixat fins aleshores) i va picar amb decisió contra la taula unes quantes vegades, prou fort per sobresaltar la Catherine amb el soroll. El seu pare també tenia un bastó igual i ella havia vist moltes vegades com l’emprenia contra els seus germans furiosament. Va intentar fer-lo servir contra ella la nit en què es va descobrir el seu secret, però, afortunadament, la meva àvia l’hi va impedir.

—S’ha equivocat de lloc —va cridar la mare a l’intrús—. Això és de bojos!

—Surt d’aquí! —va tornar a bramar l’homenot—. Surt ara mateix si no vols que entri jo a buscar-te. Vinga!

—Vagi-se’n —va insistir la mare, estirant-lo per la màniga, però l’home la va apartar d’una empenta violenta i la va fer caure contra una butaca, on va notar una esgarrifança esmunyedissa de dolor que li resseguia l’esquena de dalt a baix de l’espinada, com un ratolí buscant refugi. L’home es va encaminar cap a la porta del dormitori i la va obrir de bat a bat d’una estrebada, i a dins, amb una absoluta estupefacció de la mare, hi van veure el Seán i l’Smoot, nus com quan van venir al món, asseguts contra el capçal del llit i amb una expressió de terror absolut a la cara.

—Per Jesucrist —va exclamar l’intrús, girant-se d’esquena de fàstic—. Surt d’aquí ara mateix, fill de puta viciós.

—Papa —va mormolar el Seán, saltant del llit, i la mare no va poder evitar fixar la mirada en el seu cos nu mentre ell s’afanyava a tapar-se amb uns pantalons i una camisa—. Papa, anem a baix, si us plau, i…

Va entrar a la saleta, però abans que pogués dir ni una paraula més, l’homenot, el seu propi pare, el va aferrar pel clatell i li va estampar el cap violentament contra l’única lleixa que hi havia clavada a la paret, la qual només aguantava tres llibres: una bíblia, un exemplar d’Ulisses i una biografia de la reina Victòria. Es va oir un esclafit horrorós i el Seán va proferir un gemec que semblava sorgir de les profunditats més pregones del seu ésser, i quan es va girar, molt pàl·lid, se li veia un senyal negre al front, bategant un moment com si dubtés què se n’esperava, abans de tornar-se vermell en el mateix moment en què la sang començava a rajar. Les cames del Seán van cedir sota el seu cos, mentre s’esfondrava a terra, i l’home el va arreplegar i el va arrossegar amb una mà cap a l’entrada del pis, on l’intrús va començar a clavar-li puntades repetidament i a picar-lo amb el bastó, mentre tronava blasfèmies amb cada nova agressió.

—Deixi’l d’una vegada! —va xisclar la mare, llançant-se contra l’intrús al mateix temps que l’Smoot sortia de l’habitació amb un bastó de hurley (amb un adhesiu vermell i blanc on es veien dues torres i un vaixell que navegava pel mig) i envestia l’agressor. No s’havia posat ni un fil de roba i, fins i tot en ple melodrama, la mare va quedar impactada pel pèl que li cobria el tors, a diferència del pit del Seán, del meu pare o de tots els seus germans, i el membre viril llarg i encara lluent que se li gronxava entre cames quan avançava cap a ells.

L’home va rugir quan el bastó el va colpejar a l’esquena, però va ser un cop ineficaç i l’home va empentar l’Smoot amb tanta força que el xicot va caure d’esquena per damunt del sofà i cap a l’entrada del dormitori, dins el qual, com aleshores va comprendre la mare, els dos nois havien estat amants des del mateix dia d’arribar a Dublín procedents de Cork amb l’autobús. La Catherine n’havia sentit a parlar, de persones així. Els nois d’escola se’n burlaven contínuament. Tenia res d’estrany, es va dir la meva mare, que l’Smoot no l’hagués volgut mai al pis? Havia de ser el seu niu d’amor, era això. I ella era el puput que l’esguerrava.

—Jack! —va cridar la mare, mentre el Peadar MacIntyre (ja que aquest era el nom de l’home) tornava a agafar el seu fill pel cap, i li clavava coces al cos amb tanta fúria que ella va sentir els espetecs de les costelles en trencar-se—. Seán! —va tronar, però quan el cap retorçat del noi es va tombar de cara a ella va comprendre de seguida que ja havia marxat d’aquest món cap al següent.

Tot i amb això, no pensava permetre que continués agredint-lo i va tornar a travessar la saleta corrent, decidida a treure-li l’homenàs del damunt. Però, al primer intent, l’intrús la va aferrar per un braç i, amb un moviment veloç, li va etzibar una guitza poderosa que la va enviar a través de l’obertura de la porta, d’on va caure escales avall, i cada graó, segons em va explicar anys més tard, la feia sentir un dit més a prop de la mort.

Va impactar estrepitosament al terra de baix i es va quedar un moment estirada de panxa enlaire, mirant el sostre, boquejant per recobrar l’alè. Dins el seu úter, jo vaig protestar iradament davant d’aquell insult i vaig decidir que m’havia arribat l’hora, i la mare va amollar un alarit ferotge mentre jo m’alliberava de l’úter i emprenia el meu primer viatge.

La mare es va posar dreta i va mirar al voltant. Una altra dona potser hauria obert la porta del carrer i s’hauria llançat al bell mig de Chatham, demanant ajuda a brams. Però no pas la Catherine Goggin. El Seán era mort, d’això n’estava segura, però l’Smoot encara era allà dalt, i el sentia implorant per salvar la vida, seguit d’estrèpits de violència, xiscles de dolor i els renecs que espetegaven contra el cap del noi mentre el pare del Seán l’agredia igual que al seu fill.

Gemegant de dolor a cada gest, es va arrossegar amunt i va pujar el primer graó, i després un altre i un altre, fins que es va enfilar fins a mitja escala. La mare xisclava a mesura que jo li feia notar la meva presència, però alguna cosa li deia, segons em va explicar, que si m’havia esperat nou mesos també em podria esperar nou minuts més. Va prosseguir l’ascensió i va entrar al pis amb la cara xopa de suor, i les cames xopes d’aigua i de sang, espantada per la imatge d’una dona boja que la mirava des del mirall del davant amb els cabells esbullats, amb un llavi partit i el vestit estripat. Des de l’habitació, els crits de l’Smoot disminuïen en intensitat, tot i que les puntades i els cops de bastó continuaven quan ella va passar per damunt del cos del Seán, llambregant ràpidament els ulls esbatanats d’aquell rostre, atractiu quan era viu, i es va haver d’esforçar per no esclatar a plorar de pena.

«Ja vinc», vaig pensar jo, mentre ella avançava resoludament, mirant al voltant de la sala per trobar una arma, quan els ulls van anar a parar al hurley que l’Smoot havia deixat caure a terra. «Estàs a punt per rebre’m?».

Una patacada ràpida va bastar, Déu la beneeixi, i el Peadar MacIntyre va quedar fora de combat. No pas mort (en realitat, encara viuria vuit anys més, fins que es va ennuegar amb una espina de peix al pub del poble, després que el jurat el deixés en llibertat, considerant que havia comès aquest homicidi sota la provocació extrema de tenir un fill mentalment desequilibrat), sinó inconscient, i la mare i jo ens vam abocar damunt el cos del malaurat Smoot, que tenia la cara descomposta a causa de la pallissa i respirava amb treballs, a tocar de la mort igualment.

—Jack —va exclamar, bressolant-li el cap a la falda mentre amollava un alarit dels que et glacen la sang, just quan tot el seu ésser li deia que empenyés, que ara li tocava empènyer, i així va començar a aflorar el meu cap per entre les seves cames—. Jack, no em deixis. No et moris; m’has sentit, Jack? No et moris!

—Kitty —va murmurar l’Smoot amb la veu esmorteïda, ja que juntament amb la paraula va expulsar un parell de dents trencades.

—Que no em diguis Kitty, collons! —va rugir ella, xisclant altre cop a mesura que el meu cos s’escolava enfora, cap a la nit d’agost.

—Kitty —va xiuxiuejar el noi, començant a tancar els ulls, i ella el va sacsejar a pesar del dolor que li resseguia el cos.

—Has de viure, Jack —va cridar ella—. Has de viure!

I llavors la mare es devia desmaiar, perquè el silenci es va restablir a la saleta fins al cap d’un minut, quan jo vaig aprofitar la calma i la tranquil·litat del moment per empènyer enfora la resta del meu cos i esmunyir-me cap a la catifa bruta del pis de dalt del carrer Chatham, enmig d’un farcell de sang i placenta i viscositat. Vaig esperar uns instants per recopilar els meus pensaments abans d’obrir els pulmons per primera vegada i, amb un rugit estrepitós (tan fort que el devien sentir els homes del pub de sota, que van pujar corrents per les escales i van descobrir la causa d’aquell rebombori), vaig anunciar al món que ja havia arribat, que havia nascut, que per fi formava part de tot plegat.