La independència d’un país

Considero que la nostra independència es el millor que podem fer a favor d’Espanya.

F.: Al llarg de les converses que he tingut amb Jaume Barberà, disteses, amb cafès pel mig, amb la dèria de voler que els conceptes quedin clars i siguin entenedors, emergeix de manera continuada una preocupació constant pel moment que viu el país. Quan parlem, el núvol de paraules és ple de sobirania, secessió, independència. D’emancipació. De fet, en el seu discurs, la crisi, la situació a Catalunya, l’oportunitat històrica de fer un pas endavant, el periodisme compromès, tots aquests conceptes, tenen un aire de cosa comuna.

J.B.: Els catalans crec que podríem encaixar perfectament amb aquell concepte que hem parlat abans de Seligman, el de la indefensió apresa. Som el gos «B», no trobes? De fet, se’ns poden aplicar els mateixos mecanismes que poden acabar provocant una situació de pessimisme crònic en els individus.

Aquest pessimisme et porta a la depressió. Els psicòlegs consideren que el «gos» depressiu entén que el que li passa és responsabilitat seva i que sempre es quedarà igual. Es una fatalitat. La intenció, el desig, la simple perspectiva d’un canvi, en aquest individu estan bloquejats. Se l’ha fet submís. Una persona indefensa, que sempre acceptarà tot el que li vingui. Adeptes el «con la que esta cayendo».

Podem d’alguna manera establir algun paral·lelisme amb Catalunya? I tant. A nosaltres, el 1714 se’ns va annexionar. Ho vam perdre tot. I des d’aleshores, els nostres intents d’emancipació han fracassat. Però hem arribat a un punt, en aquests moments, on sembla que hem pogut sortir d’aquesta indefensió i que hem vist la possibilitat de trobar una palanca. Aquesta palanca, per dir-ho així, seria l’instrument que ens aturaria la descàrrega elèctrica. I té un nom: independència. Crec que la independència ens permet deixar de ser indefensos. Ens permet deixar de pensar que no hi podem fer res. Ens torna a convertir en subjectes de la història.

L’altre gos, recordes l’experiment?, és el que no accepta la fatalitat, el destí ineluctable, el que lluita, el que davant d’una situació de crisi busca sortir-ne més fort. El gos passiu és el que accepta la culpa, el que té por, el gos indefens. No es qüestiona res i ho accepta, no s’hi oposa. Es la nul·litat.

De quina manera podem relacionar això amb el comportament que hem tingut els catalans al llarg dels segles? És veritat que ens han fet moltes descàrregues elèctriques, algunes d’elles molt contundents, no ho sé, com la Guerra Civil, però si nosaltres som capaços de pensar sobre això, si som capaços d’accionar una palanca, aturarem aquesta descàrrega i aleshores podrem decidir com volem ser, com volem viure.

F.: I quan creus que l’accionarem, aquesta palanca diguem-ne alliberadora? I per què?

J.B.: En Tomàs Alcoberro diu que quan una situació l’atribuïm a problemes interns, globals i estables, aleshores la podem equiparar amb una condemna eterna. M’agrada aquest terme. Els catalans hem arribat a creure que estem condemnats eternament. Que nosaltres hem nascut en pecat, que som minoria i, com a minoria, sempre haurem d’acceptar que els altres decideixin quin és el nostre futur. Ara, una gran part dels catalans hem convingut, hem coincidit en el temps i l’espai, a dir que això no pot continuar així i que, nosaltres, el que volem és ser subjectes.

Mira, en les meves xerrades, a vegades practico una mena d’experiment, una prova que l’he copiada d’un vídeo d’Internet. Em sembla sensacional per fer entendre a l’auditori, d’una manera planera, efectiva, tot allò que vull dir. Entre d’altres coses, perquè són ells mateixos, la gent que escolta, qui viu en pròpia pell, durant uns minuts, aquesta mena d’indefensió, de plegament de veles. I no m’agrada utilitzar aquesta metàfora marinera, perquè el president de Catalunya me les ha fet avorrir. Però bé, deixem-ho així.

Divideixo el públic en dues columnes. S’han de fer anagrames. Un full amb tres paraules a cada columna. Només hi ha una paraula coincident entre els de la columna de l’esquerra i els de la dreta: l’última.

Les dues primeres paraules dels de la dreta no poden resoldre’s, no hi ha combinació possible.

Totes les paraules dels de l’esquerra són molt fàcils, del tipus «amor-roma».

Ningú no coneix la diferència. Tots es pensen, els de la dreta i els de l’esquerra, que estan a punt de participar en el mateix joc i amb les mateixes paraules. Repeteixo: només la tercera paraula és la mateixa per als de l’esquerra que per als de la dreta.

La primera vegada, els de la meva esquerra responen de seguida, tots aixequen el braç. Els de la dreta, ni un. La segona vegada passa el mateix. Els de l’esquerra, veloçment. Aleshores, en la tercera i última oportunitat, tots tenen la mateixa paraula, tots estan en igualtat de condicions. Els de l’esquerra troben la solució, mentre que els de la dreta, la gran majoria, es queden estàtics, sense capacitat de reaccionar. Han arribat a pensar, després de dos intents fallits, que no sabien fer anagrames, que eren uns inútils, que els altres sí que eren bons. Han desistit. Un cas similar al de la indefensió apresa. Han arribat al convenciment que no hi poden fer res. Han perdut tota confiança en ells mateixos i també autoestima.

F.: I ara hem pres consciència d’aquest estat de coses i sabem que hi ha sortides? O que hi ha «la sortida», vaja.

J.B.: Diuen que el pitjor consell que pots donar és aquell que no se’t demana.

Una cosa semblant pot haver passat des de la mort de Franco, per no anar més enllà.

A Catalunya, el catalanisme polític sempre ha ofert una Espanya alternativa. Una Espanya on cabéssim tots sense renunciar a les nostres singularitats. Això ha fracassat. I porta fracassant des de fa molt temps.

I, si vols que ho digui de forma barroera: la política del peix al cove ha fracassat. Entre altres raons, perquè ja no hi ha peix ni cove.

Sempre hi ha hagut en el nostre imaginari, per part de centenars de milers de ciutadans, la possibilitat de tenir una relació diferent amb Espanya. El que passa és que les formacions polítiques que optaven directament per la independència eren minoritàries. Però ara això ja no és així, o ho sembla.

És cert que tenim tendència a considerar una crisi com a negativa i és evident que, en molts aspectes, ho és, però a vegades costa de veure que també pot tenir aspectes, diguem-ne, positius, perquè, etimològicament, «crisi» es refereix a cruïlla, a moment de tria, de decisió. En una crisi emergeix tot. Tot.

No cal ser massa llest per adornar-nos que l’autonomisme i la Constitució del 1978, i la interpretació que se n’ha fet i se’n fa, ens ha portat a l’asfíxia, en tots els sentits. I si tu veus conscientment que generes una quantitat de recursos que, en el cas que els poguessis gestionar sobiranament, ajudarien a pal·liar els efectes de la crisi; i si veus també que per molt que t’esforcis a col·laborar en l’estabilitat política i econòmica d’Espanya, no se t’escolta, doncs ja som a cap de carrer.

Es la consciència de l’empobriment, però també la interiorització que el tarannà hostil i excloent del Madrid entès com a centre de poder amplifica aquesta situació. I després tens humiliacions, que també hi són. Romanen quietes en el teu inconscient, com l’Estatut del 2006, la vexació de la sentència del Tribunal Constitucional, que et diu no, que condemna la teva voluntat de ser i et converteix, per sempre més, pels segles dels segles, en una minoria castigada a no poder guanyar mai cap votació, a no poder decidir el teu futur. Seguint els passos legals, de la seva legalitat, haguts i per haver se’t condemna. I parlem d’un Estatut, el «cepillado» que es va fer amb el màxim consens, que va ser referendat pel poble, que ja va passar pel sedàs del Congrés dels diputats, i, tot i això, un tribunal absolutament polititzat tomba la voluntat majoritària d’un poble. Aleshores, no et deixen cap més alternativa que marxar.

F.: La sentència s’ha demostrat que ha tingut més efectes, molts més, dels que potser podíem sospitar. Pel que significava, com dius tu, de menyspreu al més elemental. I tant per la reacció dels ciutadans com per l’acceleració del procés, tant l’involucionista i centralitzador com el que tendeix a la secessió.

J.B.: La sentència va ser com si anéssim al notari i donés fe d’una obvietat cruel: mai no podràs aconseguir el que demanes i, a més, se’t fa presoner d’una Constitució que l’únic que fa és garantir l’estatus quo. Cal dir-ho ben clar i ben fort: Catalunya no neix en la Constitució del 1978.

El 1978, molts dels que ens havíem oposat a la dictadura vam optar per oblidar, vam apostar pel consens, perquè enteníem o pensàvem o volíem pensar que a través de l’oblit s’aconseguiria una societat més justa, una societat que es basés en el respecte de les diferències. I de sobte —bé, de manera paulatina, però la sentència és com un cop de roc, un despertar violent— de sobte, dic, et trobes que tu ho has intentat tot, que has intentat fer-los veure que hi pot haver una altra Espanya possible, plurinacional i plurilingüística, que faci de la diferència riquesa, i resulta que no ho accepten de cap de les maneres. Aquesta ha estat l’enèsima vegada que els catalans hem fracassat en relació a l’Estat oligàrquic espanyol. Atenció: no pas amb els ciutadans espanyols, perquè ells també són víctimes d’aquesta mateixa casta, una casta que ha falsejat la història com aquella bestiesa de dir que Espanya existeix des de fa tres mil anys. Mare meva!

Una nació és sentiment. Un estat és poder. Aleshores, com és possible que es digui que l’any 1492 ja existia la nació espanyola? Com es pot justificar això? Després et diuen que la unió de la Corona Catalano-aragonesa amb Castella és el naixement de la nació espanyola i no tenen en consideració que es conserven les mateixes estructures anteriors, perquè en la nostra confederació perviuen unes institucions pròpies que funcionen diferent de les de Castella. Espanya és, en definitiva, el resultat d’una assimilació. Castella assimila. Per tant, necessiten construir l’imaginari de la nació espanyola eterna.

Per a Espanya, Catalunya és un fracàs, perquè no han pogut anul·lar-nos, amb tot el poder que han tingut durant els segles. No han pogut eliminar el català, no han pogut eliminar el sentiment de pertànyer a una nació que és Catalunya. Fixem-nos que a la Constitució no es diu nació sinó nacionalitat, aquell concepte tan estrany i difús. I no oblidem que la Constitució, tan reverenciada, entesa corn un tòtem, no va poder ni tan sols entrar a P3.

F.: Què vols dir, que no va fer ni el parvulari?

J.B.: No va durar ni tres anys. El 23 de febrer del 1981 hi va haver un intent de cop d’estat que va fer que després s’aprovés la LOAPA, la llei que havia d’harmonitzar, és a dir, rebaixar expectatives. No va anar ni al parvulari, la van modificar, la van limitar, limitada com era ja des dels seus inicis.

La Constitució del 1978 és la prova del nou de la seva victòria, perquè la mateixa classe dirigent ara ampliada que va dominar durant el franquisme és la que després continua dominant i imposant-se en la democràcia, amb un agreujant, que és el de la seva la legitimació: el sistema de partits que emergeix en aquell moment, els legitima.

F.: La necessitat d’un consens passava per evitar assumptes realment conflictius, com si els amaguéssim sota l’estora. De tal manera, però, que aquella circumstancia històrica —aquell deseiximent ideològic— no es modifica sinó que, a la fi, amplia els horitzons del centralisme.

J.B.: Per què, avui, els que defensen més aferrissadament la Constitució són tant el PSOE com el PP? Què volen conservar?

I nosaltres, com a catalans, què hem de fer: ser o no ser? El problema de fons, ontològic, és que en democràcia no es pot acceptar que mai, mai, una voluntat teva no sigui presa en consideració, és a dir, que se’t negui el «ser». I quan dic en consideració, vull dir que no es podrà guanyar mai una votació amb aquesta Constitució. Mai. Vols fer d’Ibarretxe?

I què és la Generalitat? Cada vegada més una gestoria intervinguda. I què gestiona? Les polítiques que et fan els altres, polítiques alienes, a diferència dels bascos en molts sentits. Algú pensa que la Generalitat té la capacitat de fer política econòmica pròpia? El govern espanyol pot fer el que vulgui en el marc que permet la Unió Europea, i Catalunya? Què pot fer més enllà de gestionar el que et diuen els altres? I després, per acabar de completar la funció, fins i tot patim els intents constants d’incidir en allò que se’t deia que podies gestionar, allò que era de la teva competència. Això és el que volíem? Jo, no.

Nosaltres som minoria. Qui ens defensarà la llengua? L’establishment? La casta, el que hem anomenat l’elit extractiva? Fixa’t que no parlo dels ciutadans espanyols.

M’irriten molt els tòpics que els fan ser mandrosos en comparació a la gran productivitat dels catalans. No, ells també són víctimes d’aquesta classe dirigent. I, a més, gràcies a centenars de milers de ciutadans d’altres territoris de l’Estat que van venir a Catalunya a treballar i a viure, aquest país ha continuat sent el que és.

F.: El que passa és que es produeix un efecte intoxicador en el qual no es parla d’estructures o de castes, sinó que es posa l’èmfasi en les persones, en el col·lectiu. I a partir d’aquí es genera una mena d’aversió francament perillosa.

J.B.: Quin missatge reben els espanyols? Viu a Madrid, a Salamanca, a Sevilla i el sabràs: tendenciós, totalment esbiaixat, per ser educats. Constantment.

Tinc amics que m’expliquen que quan van de visita als seus pobles d’origen només que perceben incomprensió i, en alguns casos, animadversió. I que per molt que s’esforcin a explicar-los una realitat diferent de la que reben des del mitjans de comunicació i des de faristols polítics, no aconsegueixen convèncer-los.

Per no anar massa enrere, deixa’m tornar-te a parlar de l’Estatut del 2006. L’1 de gener d’aquell any, el Partit Popular va començar una campanya execrable i ignominiosa de recollida de firmes en contra de l’Estatut del 2006. Rajoy, evidentment, va ser un dels firmants i, a més, van promoure una proposició no de llei per sol·licitar al govern espanyol la convocatòria d’un referèndum a tot Espanya amb aquesta pregunta: «Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos y obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?».

El 31 de juliol del 2006, Federico Trillo y Soraya Sáez de Santamaría van presentar el recurs d’inconstitucionalitat, avalat per mes d’un centenar de parlamentaris del Partit Popular, contra cent catorze articles, nou disposicions addicionals i dos finals. També ho va fer el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, i els governs de cinc comunitats autònomes: Aragó (PSOE), Balears (PP), València (PP), Múrica (PP) i La Rioja (PP).

El 26 de novembre del 2009 es va publicar un editorial comú de la premsa catalana amb aquest títol: «La dignitat de Catalunya». I el 28 de juny del 2010 vam tenir la sentència: anul·lació de catorze articles, reinterpretació de vint-i-set i treu eficàcia jurídica interpretativa a les referències del Preàmbul a Catalunya com a nació i a la realitat nacional de Catalunya.

Aquell mateix 28 de juny, l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va qualificar així el tribunal que havia dictat la sentència: «Un tribunal que està lamentablement desacreditat i moralment deslegitimat. (…) No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments i la nostra voluntat: som una nació».

El 10 de juliol hi va haver una manifestació multitudinària a Barcelona i, dos anys després, la de l’11 de Setembre, la de l’Estat propi.

Creus que els ciutadans espanyols, en general, van tenir cap opció de poder saber exactament què passava a Catalunya, què volia Catalunya?

Creus que van poder saber que la sentència d’aquell tribunal i l’agitprop constant i permanent del Partit Popular havien enterrat definitivament l’esperit de la Constitució del 1978?

Quants segles portem així?

F.: Vols dir que a Espanya, a molts sectors d’aquesta Espanya que no podem reduir al Madrid oficial, li aniria bé una Catalunya independent? Vols dir?

J.B.: No en tinguis cap dubte. Els intents de trobar encaixos, sobretot a partir del segle XIX, sempre han fracassat. Hem pensat que teníem una alternativa a l’Espanya que coneixem i això s’ha demostrat, històricament, com una empresa fallida. Les classes dirigents espanyoles no es caracteritzen per la negociació sinó per la imposició. A Espanya, al segle XVI i XVII, es va fer la Contrareforma sense passar per la Reforma. Després, es van saltar la Il·lustració. No hi és. Es vista com un invent forani, invasor. I més endavant hom va fer el possible per endarrerir la revolució industrial. No ho sé, per exemple, el tren. Els feia por, perquè era una finestra perquè entressin aires nous, tot un perill per a l’ordre de coses que ja estava establert.

I davant d’aquest panorama, podem dir que els ciutadans espanyols en són responsables? No. De cap manera. En són víctimes, com nosaltres.

Com és possible que després de tots aquests anys de democràcia i de milions d’euros en ajuts —es considera que són superiors a tres Plans Marshall— hi hagi, per exemple, un 39% d’atur a Jaén?

Espanya ha modificat estructures econòmiques però no pas les relacions de poder, que són les que permeten i promouen les injustícies, l’empobriment. No, Espanya no s’ha modernitzat de veritat, per molts AVE i aeroports sense avions que hi hagi.

Com pot un país que es creu modern abaixar el preu dels bitllets de l’AVE, mentre manté els trens de rodalies en format colonial?

Com pot un país que es diu modern tenir una administració de justícia africana?

Com pot un país modern no pagar els proveïdors de la seva administració?

Com pot un país modern no perseguir immediatament els que et donen un xec sense fons?

Com pot un país modern ser el segon en fracàs escolar de la Unió Europea?

Com pot un país modern no tenir els estudis de formació professional directament lligats amb les necessitats del seu teixit industrial i econòmic?

Com pot un país que es pensa modern tenir sempre un atur estructural superior a dos dígits?

I paro ja.

T’has d’adonar de la toxicitat d’aquesta casta. Hi va haver un moment en què la coral socialista de Zapatero ens va començar a dir allò de «canviar de model productiu». Genial. I com es pot fer això? De la nit al dia? Oi que no?

Una de les maneres de fer-ho, si no l’única, és apostar decididament per l’educació, la ciència, l’eficiència i la productivitat. Ho han fet? No. Optar pel que t’he dit és lent, però segur. El que passa és que s’han de guanyar eleccions. I així anem. Partit i no país, aquest és el problema. Però és que no poden fer país, perquè deixarien de fer partit.

F.: Com t’ho faràs per convèncer-los que és millor per a ells una Catalunya independent? Com t’ho faràs per convèncer un Estat que mai no s’ha deixat convèncer de res?

J.B.: No crec que el sobiranisme hagi de començar un road tour per terres d’Espanya per explicar el que s’ha dit. I no ho crec perquè, entre d’altres raons, un dels problemes que tenim, i no només els que vivim a Catalunya, els catalans, te’n sentis o no te’n sentis, és que és molt reduïda la intel·lectualitat espanyola que vulgui articular i defensar un discurs profundament renovador de l’Estat. N’hi ha casos, és cert, però els podem comptar amb els dits de la mà; si més no, em refereixo als que irrompen en els grans mitjans de comunicació.

La sacsejada que necessita Espanya, perquè s’entengui què passa i per què, és tan colossal, que només es podria fer des d’un gran consens. I, per aconseguir-lo, són imprescindibles el PP i el PSOE. Els hi veus?

Des que CiU, coalició hegemònica a Catalunya, ha abraçat el sobiranisme i ha deixat de fer «la puta i la Ramoneta» —expressió de Jordi Pujol—, són moltíssimes més les veus que s’han alçat en contra del que han considerat una «deriva o quimera» del seny que no pas els que ho han aplaudit, defensat o entès.

Amb tot, hi ha excepcions com, per exemple, l’influent economista en cercles de la dreta madrilenya i professor de la London School of Economies, Luis Garicano.

Garicano, juntament amb Jesús Fernández-Villaverde, un altre economista de la Universitat de Pennsylvania, van publicar un article en El País, el mes d’octubre passat, titulat «Un pacto frente a lo desconocido».

Els dos autors aposten per aprofitar el nou escenari creat per Mas i Rajoy per: «(…) sugerimos que España debe buscar un pacto frente a lo desconocido, usando la demanda del pueblo catalán como una oportunidad para hacer por fín la inevitable reestructuración del Estado autonómico y del sistema político entero que exige, de acuerdo con todas las encuestas, la gran mayoría de los ciudadanos. (…)España aparece agotada, sin ideas ni rumbo, sin plan de futuro mas allá de años de ajustes inacabables. Los gobiernos de Madrid, obsesionados con la política del corto plazo, no ofrecen un proyecto común estimulante. (…) Numerosos catalanes se sienten alineados con un sistema político en el que no participan lo suficiente: España no ha tenido un presidente del Gobierno catalán desde Pi i Margall en 1873. Resulta difícil justificar unas importantes transferencias territoriales cuando los que las pagan tienen un peso menor en el diseño de este sistema. (…) Nuestra propuesta es conjuntar la voluntad de las clases medias de Cataluña y del resto de España de evitar el caos con el indudable deseo de cambio de la gran mayoría de los ciudadanos en una nueva organización territorial del Estado. Por un lado sería clave establecer un marco federal que elimine anomalías como el concierto vasco y navarro pero que a la vez incremente a niveles similares al mismo la autonomia de ingresos y de gastos de varios territorios».

I aquí en tens un altre cas, aquesta vegada es tracta d’un jurista molt destacat i respectat, ex-vicepresident del Tribunal Constitucional i expresident del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que en un article publicat també en El País, el mes d’octubre, i titulat «Un referéndum para Cataluña», deia: «Si una minoria territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos)».

En el cas de Garicano-Villaverde, es proposa aprofitar la crisi, la topada entre Catalunya i Espanya, per construir, a través d’un pacte, un altre marc per continuar avançant. Convé no passar per alt que el que defensen aquests dos economistes de forma implícita, entre moltes altres coses, és la reducció del dèficit fiscal, cosa que, evidentment, posaria en perill el clientelisme polític que hi ha en les comunitats altament subsidiades i els negocis de la casta.

Parlant de clientelisme polític, així ho veu el sociòleg Enrique Gil Calvo: «Así es como la ciudadanía de las democracias recientes como la española se mantine adiestrada en la pràctica del cinismo político, lo que le permite beneficiarse de la protección pública sin comprometerse a participar, tolerando los abusos de poder y delegando su propia responsabilidad personal».

En el cas de Rubio Llorente, se’t reconeix a poder exercir legalment el dret a decidir, que no és insignificant, venint de qui ve.

No cal insistir-hi més, si el Madrid-Centre de Poder fos Garicano o Rubio Llorente, avui no seríem aquí. Per fer-ho breu, la vexació de l’Estatut del 2006 no hagués passat, ni haguessin tingut lloc les manifestacions del juliol del 2010, ni la de l’11 de setembre de l’any passat. Ni tampoc no s’haurien convocat les eleccions del 25-N.

Però el Madrid de la fatxenderia està molt lluny de l’entesa, de la reflexió, del pensament, de l’amor que diuen tenir per Espanya. I això és el que hi ha.

Amb tot, no crec que fos desencertada la idea d’anar fent trobades entre intel·lectuals de pes catalans i espanyols, sobretot ara.

F.: I la hipotètica independència de Catalunya els aniria a favor. Vull dir a favor d’aquests espanyols que són víctimes del sistema, segons tu?

J.B.: No en dubtis. La reforma en profunditat de l’Estat i/o la independència de Catalunya és un acte revolucionari a favor d’Espanya. I, per favor, que ja som grandets: que ningú associï canvi revolucionari amb l’incendi de res.

Dit això, em centraré en la independència, ja que, com he exposat anteriorment, és on ens han abocat els que s’han apropiat de l’estat espanyol.

Per què seria un acte revolucionari, doncs? Perquè d’alguna manera, no voler un canvi a Catalunya és ser còmplice d’una situació que ja no és sostenible.

Resulta que Catalunya genera pràcticament el 25% dels impostos que es recapten a Espanya. I aporta gairebé el 19% del PIB espanyol amb el 16,5% de la població. I pateix un dèficit fiscal superior al 8%.

Bé, imaginem-nos que Espanya es queda sense aquest 25% d’impostos i sense el 19% de PIB.

Què haurien de fer els que s’han apropiat de l’Estat i l’han convertit en oligàrquic?

Podrien continuar mantenint els seus privilegis en detriment de la majoria de ciutadans espanyols?

Podrien continuar subvencionant i impedint que s’alliberessin les forces creatives i productives que, sense cap mena de dubte, hi ha a Espanya?

Podrien continuar menyspreant la inversió en ciència i en educació a l’espera d’una altra bombolla immobiliària?

Però tu creus que els que manen s’incomoden quan veuen, trenta-cinc anys després del 1978, que un munt d’autonomies no són sostenibles econòmicament per si mateixes? Però què ha canviat aquí?

El ciutadà espanyol és idèntic al català. Tant els uns com els altres som víctimes de la mateixa casta.

Els ciutadans espanyols no estan condemnats a ser víctimes de la fatxenderia, només cal que trobin la palanca, com nosaltres.

Per cert, no m’he oposat mai a traspassar fons d’unes comunitats a unes altres en concepte de solidaritat, sempre que això no et col·loqui a tu per sota de les comunitats que reben l’ajuda, i sempre que aquesta solidaritat es dediqui a revertir situacions d’endarreriment econòmic i no a engreixar el clientelisme polític o els privilegis de la casta.

Hi ha dos autors nord-americans que analitzen per què les nacions fracassen, i arriben a la conclusió que és per culpa de les seves elits. Són Daron Acemoglu (del MIT) i Jame A. Robinson (de Harvard) i han escrit un llibre molt interessant titulat: Why nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty.

F.: Què hi diuen? Això de les elits?

J.B.: Es pregunten per què alguns països són pròspers gràcies a tenir institucions democràtiques que vetllen pel bé comú mentre que uns altres països (més endarrerits) són sotmesos per «elits polítiques» que només pretenen la satisfacció dels seus interessos. De forma breu, vénen a dir que la prosperitat de les nacions no depèn de les seves riqueses naturals, sinó de la qualitat de les seves institucions, unes institucions que permeten i impulsen que la majoria de ciutadans puguin beneficiar-se de les oportunitats econòmiques.

A Espanya, es pot veure molt bé el que intenten demostrar Acemoglu i Robinson. L’elit política i econòmica s’ha transformat en això que dèiem, l’«elit extractiva», com diu César Molinas, una elit que ha segrestat la Constitució, l’Estat i les seves institucions únicament i exclusivament per satisfer els interessos de casta, de grup. L’actuació d’aquesta elit plutocràtica i les seves franquícies autonòmiques ha deixat Espanya sense model productiu i endeutada per sempre més (només aquest any, el 2013, Espanya haurà de demanar 567 milions d’euros cada dia a l’exterior per sobreviure).

En canvi, cap dels seus membres no ha pagat ni es preveu que pagui res per tot el que s’ha fet.

L’oligarquia, els poderosos, els financers, els alts funcionaris, els cacics, els terratinents, els grans empresaris, el poder mediàtic, i el servilisme necessari, sobretot dels dos grans partits espanyols, són els responsables d’haver condemnat Espanya a la seva inviabilitat política i econòmica en detriment de la majoria de ciutadans espanyols.

És aquesta mateixa elit extractiva la que s’oposa a qualsevol reforma de la Constitució amb el seu exèrcit d’alts funcionaris de l’Estat, avui molt ben representats en el govern espanyol: en l’executiu espanyol hi ha catorze membres. Onze són funcionaris, nou dels quals són alts funcionaris. Em pots explicar, justificar, aquesta perversió?

És aquesta mateixa elit extractiva la que no actua sota cap criteri de productivitat, ni competitivitat, ni sostenibilitat a l’hora de fer una política d’infraestructures ideològica i antieconòmica.

És aquesta elit extractiva nacionalista espanyola la que ha potenciat l’humiliant «que inventen ellos», que va dir Unamuno. Una gent que no destaca per impulsar l’educació, la ciència ni la cultura.

Aquesta Espanya té avui la legitimitat que li atorga una Constitució i la democràcia. Una Constitució redactada sota la vigilància amenaçadora, en aquell moment, de l’exèrcit franquista, que s’atorga el dret de defensar, no la justícia i la cohesió social en la societat espanyola, sinó la «indisoluble unidad de la Nación española». I és que l’oligarquia mai no ha volgut, ni ha entès, ni acceptarà que Espanya només és i serà en funció d’acceptar i respectar els pobles que la integren.

Aquesta elit extractiva, «los que acampan en España», com en l’època de les colònies, no vol perdre els seus dominis.

F.: Planteges, doncs, Espanya com un fracàs.

J.B.: Ho és. Espanya és un fracàs o, si vols, per dir-ho com ho fa Luis Garicano, «España aparece agotada». Però no ho és per culpa dels espanyols, sinó com a conseqüència de la manera de ser i d’actuar de la seva classe dirigent. Aquesta és la meva opinió, evidentment. No té res a veure amb Garicano.

És curiós, el 2008, jo també era dels que deia que calia regenerar Espanya políticament i econòmicament. Era un error. Els que manen no volen sentir a parlar d’una altra idea d’Espanya perquè només els importa mantenir el seu estatus, el seu poder. I m’agradaria equivocar-me, t’ho dic de veritat.

F.: La Constitució, doncs, arriba a la seva fi. Té data de caducitat?

J.B.: Jo no vull una Constitució que no em deixa guanyar mai una votació i que vesteix de legalitat les agressions constants a la meva identitat.

La Constitució és el bitllet d’un viatge. S’acaba el viatge i ara has de comprar un altre bitllet. T’imagines que les constitucions no es poguessin modificar? La història, en ella mateixa, és un trajecte. I resulta que hem de recórrer aquest trajecte sempre amb el mateix tren i el mateix bitllet? I, en el fons, per què són reticents —per no dir directament contraris— a modificar la Constitució? Perquè significaria regenerar l’Estat, replantejar-se’l, repensar-lo. Una Catalunya independent els força a fer-ho, com Trichet va empènyer Zapatero y Rajoy a modificar-la en vint-i-quatre hores.

F.: Més enllà d’aquesta mena d’obligació moral que planteges en relació a Espanya, que em sembla una lectura molt interessant del problema, la independència, per als catalans, també la contemples com un imperatiu ètic?

J.B.: La independència és un acte de supervivència. Se’ns diu no a la nostra diferència, se’ns diu que no som nació, no se’ns accepta, i reaccionem. Sempre he entès que la convivència passa per l’acceptació de l’altre. Perquè tu ets l’altre. Sempre ho he entès així. Els catalans no som superiors; no ho hem estat mai i no ho serem mai. El que volem, els que pensem així, és que se’ns accepti com som i que s’entengui que això és una riquesa que ha de ser conreada. No pas com a ressort de confrontació sinó com a sumatori. I quan volen dividir Catalunya en dues comunitats, un perill latent i a vegades ben nítid, sobretot pel que fa a la llengua, què pretenen?

Una vegada, un professor de la Universitat Pompeu Fabra em va dir que per què em preocupava tant pel tema del català. Me’n feia creus, jo, que aleshores era un professor associat. «Has d’acceptar —em deia— que en les llengües també hi ha determinisme, que cada dia en moren de minoritàries i que el català també morirà algun dia. Per tant, no t’hi resisteixis, Jaume». Era un exemple de tot això que estem dient, l’espanyolisme excloent, la voluntat d’uniformització. Tu creus que han optat mai per fer una pedagogia de la diferència? Han fet veure a les escoles la riquesa d’un país pel fet que és plurilingüe? No.

Escolta, jo he fet de mestre de català de nens des de sis a catorze anys, i de mestres, quan es feien els cursos de capacitació de català per a docents. No crec que trobis cap dels que van ser alumnes meus que et puguin dir que jo els volgués «catalanitzar». En canvi, a mi sí que em van voler «espanyolitzar», cosa que encara pretenen des del govern espanyol.

Que no, que no podran construir Espanya des de la uniformitat.

Entenc que els catalans som uns privilegiats perquè som bilingües. Els nens que creixen en comunitats bilingües estan més disposats a l’aprenentatge, i voler o imposar el monolingüisme és un endarreriment. M’hi oposo de totes, totes.

F.: Aquí em temo que discrepem, Jaume. No es tracta d’imposar el monolingüisme, perquè seria un despropòsit, però sí d’entendre que, en una societat bilingüe, la llengua minoritària té un risc altíssim de desaparèixer.

J.B.: El català tindrà problemes en una situació com la que vivim avui, en una Catalunya que no té Estat. No pas pel dinamisme de la llengua sinó pels atacs constants que rep. Quan disposem d’aquests mecanismes, aleshores, l’Estat, el nostre Estat pot establir lleis que valorin el fet de les dues llengües oficials i que procurin per la pervivència de la més feble. Dependrà de nosaltres. El que no pots fer, de cap de les maneres, és decidir que el 50% de la població de Catalunya, la no-catalanoparlant, no pots dir-los que a partir d’un dia determinat la seva llengua deixarà de ser oficial. Això no pot ser. És en la diversitat que hi ha la riquesa.

Però és que et diré més, jo no vull deixar de parlar en castellà, perquè ho considero una riquesa.

F.: En això estic d’acord. El fet que hi hagi un estat que empari la llengua ha d’ajudar el català. Per mil raons: la seva presència en organismes internacionals, la consideració de llengua, tot i que minoritària, amb un estatus de primer rang.

J.B.: La llengua ha sobreviscut al llarg dels segles en condicions moltes vegades precàries. Si aconseguim la independència, entenc que aquesta pervivència està més que garantida. D’acord que en els mitjans de comunicació de masses, la presència del castellà és dominant, però tal i com estem tampoc no hi podem fer res. En canvi, una Catalunya independent pot generar, per ella mateixa, més estructures d’aquestes, no? No ho sé, pot fer polítiques de comunicació pròpies, de cinema, de suport a la cultura. O això que dius, els organismes internacionals. En el plenari de les Nacions Unides o en les cimeres de la Unió Europea. És que s’ha perdut el suec, el danès…

Hem d’entendre, tanmateix, que Catalunya és diversa. I ho hem d’assumir com un fet positiu, perquè ho és. Una persona pot sentir-se espanyola i votar sí a la independència de Catalunya. Com una altra sentir-se fermament catalana i votar no. Els sentiments no te’ls poden prendre. Ens ho poden prendre tot, menys pensar i sentir.

F.: Entens, doncs, la independència com un instrument, no pas com una finalitat en ella mateixa.

J.B.: Segur. És un instrument, una eina. Tornem-hi: l’Espanya del 1978 en què molts hi vam posar il·lusió acaba en fracàs. Un fracàs del qual tots en som víctimes. I aquest fracàs, avui, està promogut per les classes dirigents legitimades per la democràcia. Han fagocitat els partits polítics. I deixa que torni a posar èmfasi en el paper ben galdós de l’esquerra en aquest escenari. Sí, digues-me incaut, però crec fermament que l’esquerra hauria de reflexionar profundament sobre la legitimació del sistema que ha dut a terme.

Si dèiem que la Generalitat era una gestoria, podem afirmar el mateix de l’esquerra majoritària espanyola. És una gestora dels interessos dels que manen, entre altres raons, perquè ells també en formen part.

Em podries dir que això que afirmo és injust, perquè és ben cert i comprovable que, amb la democràcia, fins ara, les condicions de vida han anat millorant. Però la pregunta és: ha canviat alguna cosa profunda, de debò? Qui està pagant la crisi? Fixa’t amb les dades de l’atur, superiors en més d’un 30% a Andalusia. Com és possible que parlem, més de trenta anys després de l’arribada de la democràcia, d’un atur estructural superior a dos dígits? Alguna cosa grinyola, no?

Votar sí a la independència de Catalunya, doncs, no és un acte en contra d’Espanya.

Dit això, la independència no és, no ha de ser, l’objectiu. Per a mi, la independència és la palanca, l’instrument. L’objectiu és construir una societat millor. Una societat que tingui com a principi la cohesió social, on no es permeti que ningú es quedi a la cuneta, on no es permetin desnonaments, on els catalans puguem decidir revocar els mandataris corruptes, farsants i prevaricadors, una societat on se’ns consulti quan calgui, a través de referèndums, qüestions bàsiques i importants. Podem fer-ho. Tenim els recursos per fer-ho i la gent necessària.

Si jo no cregués que el futur estat català ha de ser un estat modern, progressista, eficient i competitiu, amb una alta qualitat democràtica, no hi estaria d’acord. Serà un paradís? No. Depèn de com s’aconsegueixi la independència. Si s’aconsegueix a través del diàleg, jo crec que serà positiu per a Espanya i per a nosaltres. Si s’aconsegueix amb Espanya sempre a la contra, hi haurà més dificultats.

A nosaltres se’ns obre un procés que és el de la il·lusió per poder decidir. No t’il·lusiona poder construir?

F.: El procés implica il·lusió. Això és indiscutible. Però, al mateix temps, entestats a construir un estat que quasi en podríem dir ideal, no ens aboquem a la decepció? Vols dir que no seria millor, posats a construir, que simplement fos un estat, amb totes les virtuts i els defectes de tots els estats?

J.B.: És molt interessant el que dius. Ja t’he dit abans que jo era partidari de la ruptura, però que tots plegats vam haver d’acceptar la reforma. I resulta que continuo volent el que en podríem dir ruptura.

A mi m’agradaria que la futura Constitució de Catalunya fos elaborada amb molta participació popular, que s’apropés a com s’ha fet a Islàndia.

De tot plegat se n’haurà de fer una gran campanya abans del referèndum. Una campanya que ja estaria gairebé feta si la Generalitat d’avui, l’autogovern, fos un exemple d’eficiència per a tota Espanya, cosa que, com sabem, no ho és, i no es poden carregar sempre les culpes a Madrid, perquè, entre d’altres coses, no és cert i, a més, és injust. Per tant, s’haurà d’explicar molt bé la independència i, concretament, la independència per a fer què.

I una altra cosa: voler ser els campions de les retallades no ens ajuda. A la independència hi hem d’arribar nets i endreçats. Els ciutadans han de veure que aquí es poden fer les coses millor. Els diferents sistemes de finançament no ens els ha imposat Madrid: s’han acceptat. I hi ha hagut moments en què les coses es podrien haver fet d’una altra manera. O no?

Escolta, ens hem de tornar a implicar. Diga’m utòpic, potser sí, però és que, si no, no val la pena. El moment actual és un fracàs, i a nivell de ciutadania, el fracàs d’haver-nos «desimplicat». Es fàcil criticar la classe política, tot i que s’ha de fer, per descomptat. No hi ha democràcia sense política, però els ciutadans no hem de pensar que n’hi ha prou a votar cada quatre anys. S’han d’habilitar els mecanismes que calgui perquè els ciutadans puguem expressar la nostra opinió de manera continuada, perquè puguem revocar els mandataris corruptes, perquè entenguem com a pròpia la «res publica», els assumptes que, en definitiva, ens afecten a tots.

La independència no ens ha de fer por. Tenim la tecnologia necessària per aconseguir una alta qualitat democràtica.

Els polítics presenten un programa que la majoria de vegades incompleixen, prenen decisions transcendents sense consultar-ho a la ciutadania. Per què no hi pot haver la possibilitat de deixar que els ciutadans ens impliquem en la gestió del bé comú, perquè això és la política, o no?

A vegades se’ns recorda aquella frase històrica de John Fitzerald Kennedy en el seu discurs inaugural de 1961: «No et preguntis què pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país». Doncs mira, jo ho tinc molt clar: votar cada vegada que feu el que heu dit que no faríeu en el vostre programa electoral.

Penso en aquesta Catalunya futura, doncs. Serà possible? No ho sé. Si tenim l’oportunitat de fer el nostre procés constituent, m’agradaria que el que en sortís inclogués tot això que dic. I, és més, vull ja d’una vegada per totes que l’administració estigui al servei del ciutadà i no a l’inrevés.

F.: Hem de saber, però, que en aquest escenari es viuran moments de patiment, d’angoixa. I no solament econòmics, sinó socials. Com a col·lectivitat.

J.B.: És per això, precisament, que ens haurem d’ajudar tots. Ajudar vol dir avançar-te, dir «mira, aquí ho tens». El que cal és fer un procés escrupolosament democràtic i transparent. Sense por, amb decisió. La independència també es guanya, no te la donen. El que ens hauria de produir més angoixa és saber que en l’Espanya actual només hi podem perdre, que és el que passarà si no en sortim o si no hi ha abans una gran reforma de l’Estat.

F.: I sense oblidar la política de la por, la presumpció d’un futur ennegrit, com si fóssim uns apestats de la comunitat internacional.

J.B.: L’amenaça de perdre la ciutadania europea, per exemple. És la por, sí. La casta i el seus poder mediàtics només ens amenacen. Ens fan tenir por. Però els ciutadans hem de poder diferenciar entre dues classes de por: la por que et fa sobreviure, que també és sentit comú, l’instint d’evitar el perill (Espanya), i la por tòxica, la que pateix el gos «B», el gos que queda paralitzat. La por tòxica t’impossibilita, et fa viure d’una manera precària. I el discurs que pretén que en un futur sobirà ho perdrem tot i que serem pràcticament apàtrides no fa sinó generar —és el seu intent—, una indefensió, un encartonament. Es una por que es vol que t’immobilitzi.

El discurs dels que manen a Espanya i el de les seves franquícies és immobilitzar-te. Els que pensem que no tenim una altra alternativa, quan tot se’ns ha negat, és el de practicar, això sí, la por del sentit comú: la de la supervivència. No vol dir anar enrere sinó protegir-se, perquè és evident que hem de prevenir un futur incert, un temps amb dificultats.

F.: La independència, doncs, no pas com un somni o una dèria, sinó plantejada com una necessitat.

J.B.: La independència avui és una necessitat. Sí, senyor. Així de clar. No podem continuar com estem. Acceptar això seria quasi com acceptar desaparèixer. Les perspectives econòmiques que hi ha a Espanya són depriments. Molt. I, a més, no accepten alternatives. Només t’ofereixen: sotmetiment o asfíxia.

Sense creixement no es pot crear ocupació; sense ocupació no hi ha consum; sense consum no hi ha ingressos; sense ingressos hi ha més dèficit; amb més dèficit hi ha més deute; amb més deute has de pagar més interessos…

Com redueixes les xifres d’atur? Com ho fas? Si encara construeixen AVE que no es podran pagar mai! És una bogeria. Com es pot acceptar això? Algú s’ha begut l’enteniment. Per als membres del nucli de poder, la política d’infraestructures no respon a criteris de sostenibilitat o de rendibilitat econòmica, sinó d’ideologia. Les infraestructures espanyoles són ideològiques. Deien: «Vamos a coser España con hilos de acero». Vols viure en un país així?

Com és possible que hi hagi més aeroports que a Alemanya? Espanya és el segon país, després de Xina, amb més trens d’alta velocitat. Com pot ser? Com es pagaran les pensions, amb quins recursos? Pel que fa a les pensions, deixa’m dir-te una cosa que cap mandatari et dirà: o bé hi ha un creixement espectacular acompanyat d’un boom demogràfic que impliqui sí o sí una reducció dràstica de l’atur, o no es podran pagar. Més clar, l’aigua.

Sí, la situació és molt greu. I per això, entre altres coses, argumento que la independència és supervivència.

F.: Tot i que, aquí, bé, com dir-ho?, també s’han donat circumstancies que ens fan pensar que Catalunya no és el millor dels móns possibles… També hi ha retallades, també hi ha polítiques conservadores, paralitzants…

J.B.: Mira, Aznar diu el mateix. T’hi identifiques?

Hi ha sindicat d’interessos a Catalunya? Evidentment que sí. Però una cosa són els interessos i corrupcions, i l’altra, la via de l’autonomisme, del pacte, del peix al cove i de l’encaix que ha acabat en asfíxia. I, mentrestant, n’hi ha que s’han beneficiat molt del Pont Aeri, de la mateixa manera que a Catalunya també hi ha farsants, lladres i corruptes.

Em trobo sovint amb diferents interlocutors que, quan els parles d’independència et parlen de retallades i de corrupció. És a dir, et diuen no a la independència, que és el que realment et volen dir.

Podria ara fer-te un exercici de demagògia i dir-te que en la Catalunya independent no hi hauria retallades com tampoc no hi hauria corrupció. Però no ho faré, perquè, entre altres coses, mentiria.

I repeteixo una frase que he dit abans: a la independència hi hem d’arribar nets i endreçats, és a dir, com menys corrupció, millor.

A la Catalunya independent hi haurà el que vulguem que hi hagi. Repeteixo: o entenem que és necessari ser subjectes o ens quedem a casa. Aquest procés necessita implicació màxima.

El que no accepto és que perquè hi hagi avui retallades i corrupció a Catalunya això invalidi el procés cap a la independència o no se’n pugui parlar. Mira, a mi, com a català, la retallada més gran i greu que em fan és que cada segon 500 euros se’n van a Madrid i ja mai més tornaran. I dic això, perquè a causa de no voler canviar aquesta injustícia o d’anar-la apedaçant de forma lampedussiana, després la Generalitat fa les seves retallades, amb Mas, Montilla o l’abat de Montserrat. Per tant, la primera retallada que no vull és la que fa possible el manteniment dels que s’han apropiat de l’Estat. I, després, ja en parlarem, de les nostres. I molt, per cert.

Fixa’t, en contra del mantra de la por i del nazisme amb què ens bombardegen cada dia, et citaré el premi Nobel d’economia, Gary Becker. Aquest economista diu que el mercat globalitzat del segle XXI afavoreix la competitivitat del països petits, i que els països petits són més homogenis, cosa que dificulta que una casta pugui controlar-ho tot.

A Catalunya, el primer tripartit per a mi va ser una esperança, amb el president Maragall, que parlava de federalisme asimètric. I no era una estratègia sinó una renovada forma de diàleg, de construcció d’una Espanya alternativa. Maragall va ser singular, positiu, proactiu. Es va deixar endur per Zapatero que potser va dir sincerament allò de donar suport a l’Estatut del 2006, però després va passar el que va passar. Segurament som aquí avui a causa del no a aquell Estatut del 2006 per part del Madrid-Centre de Poder. Si puc, més endavant t’explicaré una anècdota que tinc amb Zapatero.

Del Tripartit II no en vull ni parlar.

Per què costa tant, bé, a alguns, entendre que Catalunya avui si no trenca o canvia radicalment els lligams amb Espanya és inviable? No es pot continuar així. De cap de les maneres.

Quantes coses més han de passar per veure-ho més clar?

El dèficit fiscal atempta directament contra la competitivitat del país i ja no diguem contra el benestar dels contribuents que viuen a Catalunya, se sentin catalans, espanyols o de Katmandú. Està bastant estudiat: si a un país li imputen cada any un 8%-9% del seu PIB, de la seva riquesa, acaba fent fallida, és a dir, acaba sent Catalunya.

Vols que parlem de les beques als estudiants catalans que les necessiten i que no les reben? Amb això vull tapar les vergonyes de no haver-se construït una administració pública catalana més eficient i competitiva. No. L’únic que dic és que ara només tenim una alternativa: fer foc nou.

I què podem dir de l’ofensiva en contra de tot allò que els nacionalistes espanyols consideren «elements» identitaris catalans?

No és prou obvi que el Partit Popular utilitza la crisi com un procés renacionalitzador d’Espanya i espanyolitzador de les comunitats amb identitat pròpia?

S’ha acabat.

F.: Ho sento, Jaume, però no et puc deixar continuar si no m’expliques la teva anècdota amb José Luis Rodríguez Zapatero.

J.B.: Devia ser a finals del 1999, quan era a TVE, que em van convidar a l’entrega de premis als millors parlamentaris d’aquell any al Congrés de diputats. I em van fer seure al costat de Zapatero, que el tenia a la meva esquerra. A la meva dreta, van col·locar un diputat valencià del Partit Popular. Ja se sabia, aleshores, que Zapatero optaria per la secretaria general del PSOE.

Tot sopant, el diputat del Partit Popular em va preguntar que, com que ja no treballava a TV3, si encara continuava considerant «educat» fer les preguntes en català als no-catalanoparlants, com feia en el programa Paral·lel.

Segur que Zapatero em va veure la cara, perquè no em va deixar respondre-li, i li va dir: «No digas sandeces. ¡Es increible lo que os pasa con el catalán!».

Una llàstima, Zapatero. Una autèntica llàstima.