El periodisme i la intencionalitat
Josep Maria Fonalleras: Jaume, parlem de periodisme. Com contemples el panorama actual d’una feina amb una responsabilitat intensa en aquest moment?
Jaume Barberà: No parlaré de periodisme; més aviat opinaré sobre periodisme: un ofici extraordinàriament enriquidor i esgotador. Amb el ben entès que no pretenc donar lliçons a ningú, ni molt menys als meus companys de professió, entre els quals n’hi ha de qui aprenc cada dia, ja sigui a la televisió, a la ràdio o a la premsa escrita.
Si vius el periodisme i tens la sort i el privilegi de dirigir un programa, com és el meu cas, el teu torn són vint-i-quatre hores, set dies a la setmana. No hi ha res que no miris i llegeixis sense pensar què podries fer. Res. I ara, en els moments que vivim, d’emergència, encara menys.
No hi ha monotonia en aquest ofici. Cada programa és un full en blanc. I l’has d’omplir amb tot allò que has treballat, que has llegit, que has estudiat, que has buscat, que has relacionat, que has contrastat. Si fas la feina ben feta, es veurà en pantalla. No ho dubtis: hauràs fet un bon servei als que et miren i a tu mateix.
A vegades, com en qualsevol ofici, pateixes disgustos, contrarietats, desil·lusions: aquell convidat que ja gairebé havies convençut i, finalment, et diu que no. Aquell tema que havies estat treballant durant setmanes i al final t’adones que no era el que et pensaves. La porta que no se t’obre, el telèfon que no respon. Els mitjans que necessites i que no et donen. Les paraules que busques i que no trobes. La pregunta equivocada i la que no t’atreveixes a fer i la que no et surt. El dubte. La por a equivocar-te. La inseguretat. El convidat que no fa el que ha convingut amb tu que faria…
Amb tot, sí, paga la pena «lluitar per una professió com aquesta», la de periodista, com va dir Albert Camus. Una professió que et permet «viure la història al mateix temps que es fa».
Així és que, com diem a Singulars, feta la presentació, comencem.
Parlaves de responsabilitat intensa, oi? Intensa o no intensa: no es pot fer periodisme sense responsabilitat. Mai.
Un dels meus llibres de capçalera és Los cínicos no sirven para este oficio: sobre el buen periodismo, de Ryszard Kapuściński, un referent, per a mi. Es d’aquells llibres que has subratllat vint vegades i que ja quasi et saps de memòria, però que sempre t’aporten alguna cosa nova. Una mena de far que saps que sempre és allà.
Quina diferència hi ha entre bon i mal periodisme?, es pregunta Kapuściński. És ben fàcil d’expressar-ho.
Com diu ell, el mal periodisme només descriu; el bon periodisme també ho fa, però no deixa de respondre, de formular, una pregunta imprescindible: «Per què?».
El bon periodisme és intencional. El mal periodisme és pura i simplement taquigrafia: un mal servei a tu mateix i a la societat. Es posar una gravadora. El bon periodisme és el que pregunta i es pregunta. Per posar una gravadora no cal ser periodista. I si ets un cínic, tampoc.
En els moments que vivim, o sempre, si vols, quin periodisme hem de fer? Hem de fer taquigrafia, hem de descriure sense preguntar-nos res? O, mira, per no quedar-nos en línies generals, en teories, un cas concret: ens preguntem què hi ha al darrere dels percentatges que has de pagar dels medicaments que cobreix la Seguretat Social?
El barem imposat pel govern espanyol estableix que fins a 18.000 euros d’ingressos anuals, pagaràs el 40% del medicament. De 18.000 euros a 100.000 euros, el 50%; i de 100.000 en endavant, el 60%. Si us plau, observa amb molta atenció aquest barem dels percentatges en funció de la teva renda, mira’l bé: és ideologia pura i dura. És el que busquen els que consideren que la desigualtat és un valor positiu.
I aquí és on ha d’entrar el bon periodisme, el periodisme intencional (Kapuściński). Has de fer veure, has d’explicar, has d’argumentar i raonar amb rigorositat que no hi ha cap relació entre una persona amb ingressos inferiors a 18.000 euros, i a qui cobren el 40% del cost del medicament, amb una altra que en rebi 100.000 i a qui cobren el 50%. I has de preguntar-te per què passa això. Si quan escrius sobre aquest tema no tens intenció de descobrir res, doncs millor que demanis feina al govern que ho decreta, perquè el periodisme és una altra cosa. D’entrada, fer i fer-te preguntes.
Mira, una altra dada: saps quin era el salari mínim per dotze pagues a Espanya el 2012? 748,30 euros.
El relacionem amb el salari mínim d’altres països de la Unió Europea? Vinga, fem-ho:
Luxemburg, 1.801,49 euros, Bèlgica, 1.472,42 euros, Irlanda, 1.461,85 euros, Holanda, 1.456,20 euros, França, 1.425,67 euros, Gran Bretanya, 1.244,42 euros, Grècia, 683,76 euros i, Portugal, 565,83 euros. Alemanya no té el salari mínim regulat.
Saps quin és el salari mínim a Espanya aquest any 2013: 752,85 per dotze pagues, és a dir, l’han augmentat després de mantenir-lo congelat el 2012, 4,55 euros, el 6%. Ens fixem ara en l’augment de l’IVA, de l’IRPF, de l’aigua, del gas, de la llum, de la gasolina, dels transports públics… o no cal?
Deixem-nos de romanços: a Espanya sempre hi ha hagut més desigualtat i menys benestar que en altres països europeus. Segons Intermón Oxfam, a Espanya hi haurà divuit milions de pobres, el 40% de la població, el 2022. El 20% de les persones més riques podrien arribar a ingressar de mitjana quinze vegades més que el 20% de les més pobres.
Podríem ara mirar els beneficis de les empreses que subministren alguns dels serveis essencials que he esmentat abans, no?
Parlant de beneficis, la pressió fiscal que ha de suportar una persona soltera i sense fills amb uns ingressos mitjans de 41.310 euros se situa per sobre del 27,9%. Cap empresa paga més del 25,2% en impost de societats i, si mirem què fan les de l’ÍBEX ens enfadarem encara més. L’any 2010, segons l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa, el ciutadans espanyols van entregar a Hisenda l’11,5% dels seus ingressos, mentre que les empreses de l’ÍBEX35 van aportar el 9,9% dels seus beneficis.
Podríem també mirar els IRPF dels països de la Unió Europea i relacionar-los amb el d’Espanya, oi?
L’IRPF d’Espanya és dels més alts d’Europa, només equiparable amb el dels països nòrdics. Rebem els mateixos serveis públics? Una autèntica vergonya!
Ara que estan de moda les pel·lícules de vampirs, doncs això: s’està vampiritzant la classe mitjana.
No t’ho creus? Guaita: la mitjana de l’IRPF a Europa és del 34,93%, i a Espanya, del 52%. Segons La Vanguàrdia, en quatre anys, el tipus marginal màxim a Espanya ha augmentat 9 punts, mentre que a Europa, ho ha fet en 0,17 punts.
I el de Catalunya? Això ja no és només una vergonya: és un escarni. Aquí els vampirs es reuneixen en aquelarre: Catalunya és el tercer país del món amb el tipus marginal més alt, el 56%. Només ens supera Suècia, amb el 56,6%, i l’illa caribenya d’Aruba, amb el 58,95%.
Si les coses continuen així, ens porten cap a una societat on només hi haurà rics, pobres i indigents. Sí, sí… ja sé que és possible que algú pugui pensar ara mateix que això és massa contundent i simplista. Doncs bé, manllevant La cultura de la satisfacció de John Kenneth Galbraith, la classe mitjana veu avui que ja no hi ha fronteres entre la seva zona de confort i la pobresa i l’exclusió.
Deixem-ho aquí. No, no, espera. Més dades: segons el sindicat de Tècnics del ministeri d’Hisenda, se sospita que l’economia submergida equival al 21,5% del PIB espanyol. Entre 50.000 i 56.000 milions d’euros serien frau fiscal. El 71% de l’evasió fiscal correspondria a grans fortunes i a grans empreses, el 17% a les PIMES i el 10% als autònoms.
Recordes quina justificació per augmentar l’IVA va donar Cristóbal Montoro? Oblidem-nos ara que el PP va dir que no apujaria impostos. Bé, Montoro, sense caure fulminat per la seva incompetència, va dir: «Si el IVA lo pagaran más los que lo tienen que pagar, no lo tendríamos que subir tanto». La lògica de Montoro és sagnant: com que hi ha lladres, tots a la presó. Això és el que tenim.
El periodisme és car i, a més, pot resultar molt molest.
Quants equips de periodisme d’investigació hi ha en actiu avui a Catalunya, a Espanya? Per què passa això? No es fa només perquè és car, oi que no? Compte, el periodisme d’investigació no és publicar l’informe que et dóna un policia, un confident i/o un càrrec destacat d’un partit, per exemple, ni seqüenciar la informació amb objectius polítics o partidistes. Periodisme d’investigació no és periodisme de dossier.
Penso que si el periodisme perd la intenció, perd la seva capacitat fiscalitzadora i, a vegades, transformadora, en el sentit de possibilitar consensos, i sempre amb dades contrastades. Sempre.
Si només és una agregació més o menys ordenada de titulars asèptics, doncs ha perdut la seva raó de ser, ha perdut la seva funció, ha perdut la seva legitimitat social. Ja no serà una activitat de transcendència social reconeguda i respectada, sinó que passarà a ser una eina més al servei de la desinformació, de l’ocultació de la realitat. I ja no podrà oferir al ciutadà elements raonats i argumentats que li facin conèixer el seu entorn, que el facin més lliure. Ja no serà necessari.
Crec que el periodisme ha de ser referencial, i no reverencial. El periodisme no ha d’amagar, sinó que ha de destapar, analitzar i relacionar, afecti a qui afecti.
No sé on ho vaig llegir o sentir, però hi havia un ministre d’Exteriors d’un país asiàtic que exigia que li portessin cada dia al matí The New York Times com a prova irrefutable de l’existència de la Terra. Home, no crec que això hagi de ser ben bé així, però bé, deixem-ho com a anècdota.
Mira, sobre les definicions de què és notícia, podríem llegir llibres sencers. I, com moltes vegades passa, tu t’has de posicionar. I jo ho faig: per a mi, notícia és conflicte. Així de clar. És a dir, és, si vols i per dir-ho de forma més dolça, el que no s’espera. Que els ciutadans vagin a un servei d’urgències i se’ls atengui bé, és notícia? No. Que no se’ls atengui bé, ho és? Sí.
Quan sento o llegeixo opinions a favor de la imparcialitat, la independència, la neutralitat i l’objectivitat del periodisme o del periodista, ja em començo a preocupar. Un dels arguments que més utilitzen els que no volen ni accepten que una de les funcions del periodisme sigui la de fiscalitzar els poders, en plural, és aquest: «Limiteu-vos a dir fets, dades estrictes. No opineu. Perquè els fets, les dades no menteixen». Vaja, home, i què significa un fet o una dada sense context?
Un fet: el govern espanyol va tornar a pujar el rebut de la llum al voltant del 3% el mes de gener.
En vols un altre, de fet, de dada? Espanya és el país on hi ha la tarifa de la llum més alta de la Unió Europea.
Què fem, relacionem les dues dades i ens preguntem per què o ho deixem així?
I si ho relacionem més i diem que el 2002 Espanya era un dels països de la Unió Europea on les tarifes de la llum eren de les més baixes?
I si intentem saber quin percentatge total s’ha apujat la llum en deu anys?
I si ho relacionem amb els beneficis que han obtingut les elèctriques en el mateix període?
I si ho comparem amb l’augment que hi ha hagut en el salari mínim?
I si, a més, diem quins ministres van ocupar el ministeri d’Indústria durant els augments salvatges de la llum?
I si intentem esbrinar si hi ha hagut un ministre que tingués algun familiar en alguna de les empreses que més s’han beneficiat dels augments del rebut de la llum?
I si intentem saber quants ex-mandataris són membres o han estat membres dels consells d’administració de les elèctriques?
I si expliquem el dèficit tarifari?
I si…?
I això que t’acabo de dir ho podem aplicar a tot. Has de triar: taquigrafia o periodisme.
No recordo qui m’ho va dir o on ho vaig llegir, però m’agrada, m’hi trobo: «Informo per inconformar».
Per cert, per inconformar no necessites opinar. Només has de treballar bé la notícia. Es a dir, no has de voler ser una gravadora i, sobretot, has de voler «mirar».
F.: Mirar, preguntar-se, observar amb ulls que són crítics i que volen argumentar per poder endinsar-se en l’essència, en un procés que no ha de «reflectir» sinó d’«intervenir». Es això?
J.B.: Exacte. Fixa’t en allò que diuen els «físics quàntics», Juan Ignacio Cirac, per exemple, i de forma barroera i interessada de la meva part: quan observem, definim, influïm en allò observat, intervenim.
Què és això de la neutralitat? Pots ser neutral, com deia l’historiador social i activista nord-americà Howard Zinn, «viatjant en un tren en marxa que es dirigeix cap a un precipici», que és el que passa ara i aquí?
Ens porten cap a l’escorxador i tu demanes com un aristòcrata als que ho expliquen: «distància, distància!». Es això?
Què és ser neutral aquí?
Ser neutral aquí vol dir no investigar, no preguntar i no intervenir en el missatge que et diuen que transmetis?
Ser neutral vol dir no relacionar el 21% del PIB d’Espanya que s’ha entregat en ajudes als bancs amb la no-revalorització de les pensions o amb el 21,1% de la població espanyola (una de cada cinc persones) que viu per sota del llindar de la pobresa, segons l’INE? O no relacionar-ho amb l’augment del 45% de la pobresa infantil que hi ha hagut entre el 2007 i el 2009, segons l’Observatori Social d’Espanya i la Universitat Pompeu Fabra?
Ser neutral vol dir no relacionar-ho amb els 2.226.000 (26,2%) nens que viuen a Espanya per sota del llindar de la pobresa o amb els 325.000 (23,8%) a Catalunya?
Ser neutral voldrà dir oblidar que cada nadó que neix a Espanya arriba amb un paperet que diu: deus 15.570 euros? (UNICEF). Cada matí, quan et llevis, després de mirar el rellotge, vés a aquest enllaç; començaràs bé el dia: www.diegovarela.com/reloj_deuda
Cal que quedi molt clar: la pràctica periodística no es pot fer de manera asèptica, ni sense els condicionaments del mitjà en què es produeix. El missatge resultant, pel que fa a mi, conté el que t’acabo de dir, sempre des de la rigorositat i de la veracitat i no pas des de l’estirabot, dels prejudicis o del partidisme.
Sí, el periodisme és compromís. Fixa’t, ara que apel·len reiteradament a la Constitució els que no la volen millorar, doncs, mira, compromís amb un punt del seu preàmbul que diu: «Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per assegurar a tothom una digna qualitat de vida».
Compromís, no et diré amb la veritat sense més, perquè ja sortirien els puristes preguntant-nos què és la veritat. Amb tot, hi ha un consens que s’hi aproxima, que s’apropa a la realitat, i que no pot ser negat racionalment. Dit d’una altra manera: «aproximacions precises a la realitat per a certeses aproximades sobre el món».
Tornem a Kapuściński: «El veritable periodisme és intencional, a saber: aquell que es fixa un objectiu i que intenta provocar algun tipus de canvi. No hi ha un altre periodisme possible. Parlo, òbviament, del bon periodisme. Si llegiu els escrits dels millors periodistes —les obres de Mark Twain, d’Ernest Hemingway, de Gabriel García Márquez—, comprovareu que es tracta sempre de periodisme intencional».
Repeteixo, periodisme és compromís. Compromís amb la justícia social, amb la dignitat de les persones, amb la defensa de la llibertat, compromís amb la teva independència, compromís amb la pròpia consciència, compromís amb la veracitat i el rigor. El compromís que comporta exercir aquesta professió amb honestedat. I, sempre, sempre, treballant les notícies, preguntant a tots els agents importants que hi intervenen, sense enganyar, sense prejudicis, amb honestedat, sense distorsions, calúmnies, acusacions infundades…, és a dir, seguint el nostre codi deontològic. I, també, sempre, recordant que ser periodista implica tenir responsabilitat social.
Treballar la informació amb l’objectiu de saber, decidir i actuar. Per favor, no oblidem que la informació és un dret, com també ho és la llibertat d’expressió.
Periodisme no és mentir. El periodista és gent que, segons les dades que ha recollit, analitzat, comprovat, contrastat i relacionat, li diu a la gent el que li passa a la gent. I sempre, sempre, des de l’honestedat.
Tenim bons periodistes a Catalunya que ho podrien explicar molt més ben argumentat que jo, això.
F.: Jaume Barberà recalca amb contundència la seva exclamació. De tant en tant ho fa. Quan després d’haver exposat un fragment del seu discurs, s’adona que convé accentuar, que cal un corol·lari que es converteixi en una sentència, una clarificació.
J.B.: Se’m fa difícil entrar en una disciplina de grup. Potser perquè la meva formació és majoritàriament autodidacta. No ho dic amb orgull o sense orgull això. Senzillament, dic el que és.
Sempre que he pogut formar equip, ho he fet basant-me no en l’amistat o en l’empatia amb els que volia treballar, compartir un projecte, sinó en la seva eficiència i competència. Dit d’una altra manera: no treballo per fer amics. Si vénen i acaben venint, benvinguts siguin, però no és el meu objectiu, sobretot si el meu sou me’l paguen els ciutadans.
La meva forma de ser, i ho dic amb una expressió que m’agrada, és que no tinc la paraula llogada. És a dir, dic el que penso i, a vegades, això no m’afavoreix. Aquesta seria una de les raons per les quals no he ocupat ni he volgut ocupar mai un càrrec de confiança. I amb això no vull dir que els que n’ocupen no siguin persones honestes. En conec uns quants i són bons professionals.
Es evident que sempre es cometen errors. Quan començava en vaig cometre un: vaig entrevistar una menor que havia patit abusos sexuals. El gran i malaurat Josep Pernau va criticar-me durament en un article. Tenia raó. Li vaig telefonar per expressar-li el meu agraïment. Gràcies a Pernau, mai més he tornat a cometre un error semblant. El mateix he fet amb un altre company desaparegut, Josep Maria Beget Herms, i amb el crac Ferran Monegal.
Mai no he actuat incorrectament tenint-ne consciència, a sabiendas, com diríem en castellà.
Quan interpreto que en la crítica hi ha bona intenció, que és constructiva, telefono a l’autor de la crítica i li ho agraeixo. En les crítiques, com en les sàtires i/o en les imitacions, sempre hi ha un punt de realitat, t’agradin o no t’agradin.
La gent que et mira, que t’escolta, que et llegeix, et fa confiança. I tu has de saber molt bé què dius i com ho dius. I has de ser responsable, molt responsable.
F.: I això implica una certa pressió, no?
J.B.: La gent confia en tu. A vegades, no t’enganyo, pot arribar a ser una càrrega feixuga.
Si algun dia t’equivoques, has de dir que t’has equivocat… I demanar perdó, si cal. No pots trair la gent que et fa confiança.
Em puc equivocar. Tots ens equivoquem, però el que no puc és enganyar. Si actues amb honestedat, els ciutadans ho veuran. No ho dubtis. A tu, t’han fet ells. És a dir, arriba un moment en què ens podem sentir identificats.
F.: Una simbiosi.
J.B.: Viure és trobar-se. No hi ha discussió. És comunicar-se. L’11 de setembre de 2012, la gent que hi vam anar, ens vam trobar, ens vam comunicar… Vam compartir una espècie de comunió, perquè comunió significa participar d’allò que és comú. I mira que he anat a manifestacions, en la meva vida, però no en recordo cap altra com aquella, i el que hi vaig sentir. Una cosa inaudita. No m’ho creia.
F.: Ja hi arribarem, Jaume, al que va significar l’11 de Setembre, i a tot el procés que vivim d’aleshores ençà, a aquesta efervescència de la sobirania. Però m’agradaria que anessis una mica més enllà en aquesta teva concepció del periodisme.
J.B.: D’acord. Mira, arribo a TV3 des d’una escola, com a mestre de català i d’anglès. Surt l’oportunitat i m’hi presento. Són els començaments de la casa i a poc a poc vaig vivint diverses etapes. No en farem ara un repàs metòdic, però el cert és que hi ha de tot. Condueixo un magazín matinal, faig informatius, programes de debat i reflexió, com el Paral·lel; passo una temporada a Madrid, i després torno i aprofito un any sabàtic per viatjar, per formar-me de manera especial en temes de caire econòmic.
També ho faig per posar-me al dia en la renovació tecnològica. Estic un temps sense fer pantalla i hi torno amb Singulars, que és quan «surto de l’armari», si em permets que ho digui així.
F.: Sortir de l’armari? En quin sentit ho dius? Amb consciència d’haver de fer un periodisme diferent?
J.B.: És una llicència, però és, en definitiva, allò que dèiem de Kapuściński: «Veure, entendre i explicar», sense més, sense tenir en compte res més. Tan senzill i tan complicat. M’explico.
Tinc coneguts que feien política en la clandestinitat i que, en el moment en què hi va haver la possibilitat de fer política en democràcia, van accedir a ajuntaments, al Parlament, al Congrés, a càrrecs diversos. Jo em vaig dedicar a l’ensenyament i, després, al periodisme. Es evident que, quan comença la democràcia, tot i que molts de nosaltres volíem la ruptura, s’imposa la reforma. I toca treballar per consolidar la democràcia. Aleshores, s’exigeix, implícitament a tots els sectors implicats, a tots els que havíem fet el camí junts, complicitat. Una complicitat que fa que, algunes vegades, no es miri on s’ha de mirar, i tot això per enfortir la democràcia, l’estabilitat política. Una complicitat que, amb el temps i desgraciadament, l’acaba pervertint.
Recordes la Catalunya dels anys setanta? L’esquerra era hegemònica: pensament, teatre, cultura, periodisme, associacions de veïns, sindicats, PSUC… Fins i tot, els que érem d’aquella esquerra escoltàvem la mateixa música, vèiem les mateixes pel·lícules d’art i assaig insofribles, llegíem els mateixos llibres, fumàvem la mateixa marca de tabac, anàvem de vacances a les mateixes illes i vestíem la mateixa roba. Se’ns veia d’una hora lluny, vaja.
El periodisme, al llarg de la Transició, pateix, sí, pateix: és víctima de la complicitat que t’he explicat. I no només el periodisme; pateix tot, sobretot el que conté pensament i reflexió: la paraula.
I compte amb la Transició, amb la durada de la transició, perquè n’hi ha que diuen que es va acabar el 1978, amb l’entrada en vigor de la Constitució. D’altres, el 1982, quan el PSOE va arribar al poder. N’hi ha també que diuen que va ser el 1985, quan Espanya va entrar a la Comunitat Europea, o el 1986, amb el referèndum de l’OTAN. I els que mantenen que va ser el 1996, quan la dreta va tornar al poder, si és que mai l’havia deixat del tot. I, finalment, els que opten per considerar que és la desaparició de la pesseta, el 2002, el fet que posa el punt final a la Transició. Però si encara van marejant la perdiu: som a la setena reforma del sistema educatiu! Per favor, segons en fracàs escolar a Europa. 52% d’atur juvenil (16-25 anys). Una autèntica vergonya!
Avui, no cal llegir gaire ni ser massa llest per adonar-te que a Espanya continua manant la mateixa casta, aquest Madrid-Centre de Poder, aquesta oligarquia, «familias acampadas en el país», que deia Azaña, y que em va recordar un dia López Burniol.
Deixa’m definir «casta» ara, segons l’Enciclopèdia Catalana: «Classe o ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, de professió, etc. tenen un esperit d’exclusió respecte a les altres classes de la societat».
Els que manen formen un sindicat d’interessos. S’han apropiat de l’Estat, porten segles fent-ho. Però fixa’t, ara estan legitimats per una Constitució que volen ahistòrica i els partits que no qüestionen les relacions de poder i que formen la partitocràcia.
Definició ara de «partitocràcia»:
- «Influència excessiva dels partits polítics en la vida política d’un estat». (Enciclopèdia Catalana).
- «Es un terme que s’utilitza per designar el sistema de govern en el qual, encara que teòricament es visqui en una democràcia, els actors principals en el mapa polític són els grans partits polítics i no els ciutadans». (Viquipèdia). «Estos, a base de un sistema democrático de turnismo, se van pasando el gobierno de forma consecutiva, coartando las posibilidades de que los ciudadanos expresen su voluntad real mas allá de los partidos políticos». (Wikipedia).
F.: Una complicitat que és obligada, que forma part de les regles de joc. Que explica bona part del que podem anomenar el triomf de la Transició.
J.B.: Escolta, a veure si ens entenem. A Espanya hi havia legalitat democràtica. Un cop d’estat i una guerra civil la van canviar. Els guanyadors van ser els colpistes, els feixistes. La Transició és el resultat d’una capitulació amb honor, la nostra, evidentment. No és una victòria, un triomf. Senzillament, és.
L’1 d’abril del 1939 els colpistes van dir: «En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado». No hi va haver cap negociació, cap: només repressió, tortura, penes de mort, sang, autarquia i misèria.
El 1969, quan Franco va anomenar el rei el seu successor, el dictador va dir: «… pero cuando por ley natural mi capitania llegue a faltaros, lo que inexorablemente tiene que llegar algún dia, es aconsejable la decisión que hoy vamos a tomar, que contrubuirá, en gran manera, a que todo quede atado y bien atado para el futuro».
T’has entretingut a saber qui hi ha exactament a la llotja del Bernabéu?
T’has entretingut a saber qui formen les famílies més poderoses d’Espanya i d’on vénen?
Has pogut parlar amb personatges de la dreta més rància espanyola?
Has intentat saber qui hi ha al darrera de les principals empreses de l’ÍBEX i en els seus consells d’administració?
T’has capbussat en els oligopolis espanyols per saber qui els formen?
Has volgut saber quines són les famílies catalanes o casta, si vols, que també formen part dels que manen o, si més no, hi conviuen amb beneficis excel·lents?
Has escoltat l’expresident Aznar i tots els seus palmeros?
Has investigat qui són alguns dels alts funcionaris de l’Estat, quines són les seves famílies i d’on vénen?
Per què creus que vaig parlar de la fatxenderia espanyola en un dels Singulars de l’any passat?
Entenc que alguns mirin la Transició com un triomf; d’altres, com alguns historiadors, la interpreten com a una transacció per evitar «desatar lo atado».
Sigui com sigui, Franco va morir al llit, i el règim tampoc no hagués pogut durar massa més temps fora del món. Per tant, ells mateixos també volien ser lampedussians. Els pares de la Constitució, em refereixo als demòcrates, vull creure que van fer el que van poder. Però aquell procés va legitimar i legitima el bàndol guanyador de la Guerra Civil i els seus privilegis. Fixa’t com s’aferren a la Constitució del 1978 redactada amb l’alè militar al clatell, un alè que no la va deixar ni complir tres anys sense condicionar-la: el 23-F.
Les amenaces constants a la democràcia per part dels franquistes i involucionistes de tota mena va accentuar encara més la complicitat de tots els que havíem militat en l’antifranquisme, i cadascú ho va fer des del seu lloc i a la seva manera.
I se’ns va aparèixer un déu laic: Felipe González, aquell jove advocat andalús amb americana de vellut. L’esquerra, el bàndol perdedor de la Guerra Civil, arribava al poder. «D’entrada, no».
Marx té una sentència extraordinària i que s’escau com l’anell al dit en el que dic: «Els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de diferents maneres; del que es tracta és de transformar-lo».
Avui, trenta-cinc anys després, a la província de Jaén encara hi ha un 39% d’atur. A Andalusia, un 35%. Continuo? Què ha passat aquí?
Sovint em faig aquesta pregunta: que hi hagi tanta corrupció a Espanya, a Catalunya, hi té alguna cosa a veure la premsa? Aquella complicitat de què t’he parlat abans, en pot ser una de les causes?
Per què ha passat i passa això?
Per què hem anat votant partits polítics que mai no complien ni compleixen els seus programes electorals?
Recordes allò que deia Max Weber sobre legitimitat d’origen i legitimat d’exercici?
Quina legitimitat d’exercici pot tenir un mandatari quan fa el contrari del que li ha permès tenir legitimitat d’origen?
Per què hem callat quan hem vist que el nombre de polítics i assimilats creixia exponencialment?
Per què s’han votat i es voten corruptes? Per què?
Per què, com a ciutadans, ens hem anat «desimplicant» dels afers col·lectius?
Aquesta és la democràcia que volíem?
Aquesta és la democràcia que volem?
Quina democràcia és aquesta?
El 15-M dóna un fort cop de puny sobre la taula. És a dir, t’adones que ja res pot tornar a ser igual.
Recordes aquests eslògans: «No ens representen», «No tenim por», «En diuen democràcia i no ho és»?
F.: I ho emmarques en el fenomen que significa el moviment del 15 de Maig en tota la geografia espanyola.
J.B.: Sí, és clar. Per a mi, el 15-M és una ajuda. Torna la utopia, com l’explica Eduardo Galeano: caminar cap a l’horitzó que sempre s’allunya amb tu.
Et dóna, fixa, una data, la data del funeral de la Transició en clau política i social. Un any abans vam tenir el funeral de la Transició en clau nacional, de Catalunya, vull dir. Però les dates en si són anecdòtiques: una excusa, si vols. El que compta és el malestar conscient o inconscient que has anat acumulant durant força anys en tot el procés que t’he descrit i que, finalment, et porta a plantejar-te nous interrogants, els necessaris, els imprescindibles. Et porta només a voler «veure, entendre i explicar».
Singulars és clau, en aquest sentit.
I deixa’m acabar fent una pregunta que no vol ser en absolut retòrica ni acusatòria, només pretén ser reflexiva: en la deficient qualitat democràtica que hi ha a Espanya hi pot haver tingut algun paper la premsa, la complicitat de què et parlava?
F.: I ara, sense el pes d’aquesta complicitat implícita que entenc que alguns voldrien eterna, no et mossegues la llengua.
J.B.: La complicitat eterna els poderosos l’han volguda sempre. Recordes allò que va dir el gran George Orwell? «Periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis; la resta són relacions públiques». Això és el que alguns voldrien sempre: relacions públiques. Els molesten els «buscadors de contextos». Els molesten les seves mirades. I la crisi ara els va molt bé: com menys periodistes i més mal pagats, millor.
Des de gairebé les primeres entregues de Singulars, que va començar el març del 2009, qualsevol observador pot adonar-se que alguna cosa està passant. El mes de juny d’aquell any milers de persones descobreixen Teresa Forçades. El mes d’octubre, Edward Hugh i Marc Vidal. El mes de gener del 2010, Ricard Vergés. El mes de febrer, Jonathan Tepper. El mes d’abril, José Luis Sampedro i Santiago Niño-Becerra…
No, no ens mosseguem la llengua, i això no vol dir que sempre l’encerti. De fet, és quan pots cometre més errors. I, creu-me, això exigeix moltes més hores d’estudi i de documentació, entre d’altres coses, perquè es fa des d’una televisió pública.
Així és que diem clarament, a qui toqui, i després de moltes hores, a vegades mesos de documentació i d’informació, que, per exemple, menteix. I ho intentem demostrar a través dels nostres convidats, que són els que ho han de fer.
F.: I com et posiciones davant de la política, Jaume?
J.B.: Sempre he pensat que la política, sobretot si és d’esquerres, s’ha de basar en la voluntat d’intervenir per transformar i no de gestionar les polítiques d’uns altres.
Si un partit de dretes no s’immuta davant de la retallada brutal de drets socials, no em sorprèn. El que em sorprèn i em desconcerta és que tampoc no ho faci l’esquerra majoritària més enllà dels rituals parlamentaris formals. I potser estem parlant d’una impotència, de la impotència d’aquesta esquerra i de la societat davant del que anomenem eufemísticament «els mercats».
Parlem del mercat que diuen lliure? Doncs, no existeix. Ho preguntem a les petroleres o a les elèctriques o als bancs centrals? Els bancs centrals, els reguladors, l’última finestreta. Saps què fan els presidents o governadors dels bancs centrals més poderosos del món cada dos mesos a Basilea? Doncs s’hi reuneixen en secret. No fan actes de les seves reunions. No hi ha cap mena de transparència. Segons The Wall Street Journal les reunions es fan en diumenge. Hi discuteixen les seves teories, i els conillets d’índies som nosaltres.
Parlàvem de mercat lliure?
Ja ho deia Goebbels: «Si una mentida es repeteix suficientment, es converteix en veritat».
Ho recordes? Des que Francis Fukuyama va tenir l’ocurrència de fer el llibre La fi de la història i l’últim home el 1992, semblava com si ja tot fos un aiguabarreig: una vegada havia caigut el Mur de Berlín, s’havia acabat amb la dicotomia clàssica, ja no hi havia esquerres ni dretes. Només quedava l’economia, deien. El somni dels mercats: només l’economia. Déu nostre senyor, com si els seus apòstols no tinguessin ideologia. Per favor!
Amb el permís de Bill Clinton, li canvio la frase: «És la ideologia, estúpid». Ni dreta ni esquerra: només economia!
Doncs sí, que hi ha dretes i esquerres. I les trobes si t’atures a analitzar, citant Norberto Bobbio, com s’afronten les necessitats de la societat, com et posiciones davant «l’ideal de la igualtat». El problema sorgeix, sense abandonar Bobbio, quan l’acció política de l’esquerra renuncia a allò que hem dit abans: renuncia a transformar, és a dir, fa el mateix que la dreta.
Si em permets dir-ho així, l’esquerra majoritària ha actuat com si fos Fukuyama i la seva la reinterpretació de la fi de la història hegeliana, la fi dels grans canvis. I, per tant, com que els grans canvis ja no serien possibles, atès que el capitalisme havia aconseguit a través de l’hiperconsum i el crèdit crear seguretat i satisfacció, és a dir, societats estables, doncs què s’havia de transformar aquí? La vida assegurada, ara tu, ara jo: la partitocràcia. Però això s’ha acabat.
F.: Per tant, el paper del periodisme, en aquest estat de coses, és funcionar com un ressort que faci anar la màquina de fiscalitzar, que posi en dubte les suposades veritats absolutes, que desmunti esquemes.
J.B.: És així. Ens adonem que el discurs oficial sobre la crisi menteix. Tenim informació creïble que ens confirma el que intuïm. Què hem de fer com a periodistes? Portar economistes oficials, del sistema, perquè menteixin? O buscar altres economistes que ens diguin que se’ns menteix? Compte, quan dic mentir aquí, no és una figura retòrica. De cap de les maneres: és la realitat totalment verificable.
Abans he preguntat, m’he preguntat, si amb el munt de casos de corrupció que hi ha a Catalunya, a Espanya, hi podia tenir alguna cosa a veure una mala praxis periodística, com també ho he fet en relació a la qualitat de la democràcia espanyola, i ara em pregunto si ho hem fet bé, en general, en aquesta crisi.
Mira, per no allargar-nos i per exemple, fa uns anys, i encara avui, parles de Pedro Solbes, tècnic comercial de l’Estat, ex-comissari d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la Unió Europea, ex-ministre i ex-vicepresident del govern espanyol, i la gent el té en molt bona consideració. I és possible que sigui una bona persona i un bon professional. De fet, són molts els que veien en Solbes una garantia de seriositat i de rigor quan era ministre d’Economia amb Felipe González (1993-1996), i el vicepresident i el titular d’Economia i Hisenda (2004-2009) dels governs de Zapatero, tant era així que amb ell es practicava el periodisme reverencial, sobretot, des dels mitjans no controlats pel PP.
Però resulta que Solbes no va aturar, no va fer res per aturar, que jo sàpiga, la bombolla immobiliària gegantina que s’estava formant, iniciada per Aznar, i va mentir en un debat electoral (21 de febrer del 2008) amb Manuel Pizarro, quan va dir que només «hay una cierta desaceleración (…). España está preparada para cualquier reto y eso que tenemos excesos de demagogia y catastrofismo (…). Tengo la sensación de que están convocando la crisis (…). Ellos [PP] hablan de crisis y de recesión, algo que resulta molesto y está lejos de la realidad».
Set mesos després del debat feia fallida Lehman Brothers, i el 7 d’abril del 2009, Solbes va ser substituït per Elena Salgado. Entre el 9 i 10 de maig del 2010, Rodríguez Zapatero va haver de parlar per telèfon amb mandataris internacionals com Barak Obama, unes converses que l’obligarien a executar les retallades més grans que s’havien conegut en democràcia. Després, l’agost del 2011, vindria la reforma exprés de la Constitució per garantir l’estabilitat pressupostària, ordenada per Brussel·les.
La qüestió és la següent: podia una persona, amb tants coneixements com Pedro Solbes, dir el que va dir en aquell debat?
Va fer Solbes el que s’havia de fer per evitar, disminuir, si més no, el que avui patim, tenint en compte que Zapatero només necessitava dues tardes per aprendre economia, com li va dir l’ex-ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla?
Per què no va atendre Solbes el 2006 els avisos que li arribaven dels inspectors del Banc d’Espanya en què se li comunicava el «passotisme» del seu governador pel que fa als riscos que estava assumint el sistema financer espanyol amb la bombolla immobiliària?
Segons Mario Guindal, en la gran orgia «ladrillera», set de cada deu rics espanyols havien invertit en la construcció: Amancio Ortega, Rafael del Pino, José Manuel Entrecanales, Florentino Pérez, les germanes Koplowitz, Manuel Jove, Luis del Rivero…
El primer de maig del 2011, Solbes va ser elegit membre del consell d’administració del grup energètic italià ENEL, respectant escrupolosament la llei d’incompatibilitats. Curiós, no la llei, sinó el nomenament. Va ser precisament Solbes qui va gestionar, per part de l’executiu espanyol, l’autorització de la venda d’ENDESA a ENEL. Per cert, José Maria Aznar també va ser contractat el mateix any per ENDESA com a assessor extern. Sou anual? Entre 200.000 i 400.000 euros, segons les fonts.
Qui presidia ENDESA fins a finals del 2007? Manuel Pizarro, nét d’un general de la Guàrdia Civil i governador civil de Terol, on es va encarregar de la repressió dels maquis. Fill d’un procurador en Corts. Número dos a les llistes del Partit Popular de Madrid en les eleccions generals del 2008. El mateix Manuel Pizarro del debat amb Pedro Solbes, i el mateix Manuel Pizarro que tant es va oposar a l’OPA de Gas Natural a ENDESA.
Elena Salgado, la substituta de Solbes, també va ser fitxada per ENDESA l’any passat, concretament per la seva filial xilena, Chilectra, feina que compagina com a membre del consell assessor del grup Abertis.
Jordi Sevilla va publicar l’any passat aquest llibre: Economia en dos tardes.
En vols més?
Recordes Àngel Acebes, ex-ministre d’Interior, de Justícia i d’Administracions Públiques en els governs d’Aznar, ex-secretari general del PP, ex-alcalde d’Àvila i imputat en el cas Bankia? Avui és membre del consell d’administració d’Iberdrola. Sou? No ho he pogut contrastar, però podrien ser més de 200.000 euros anuals.
I què podem dir del marit de Maria Dolores de Cospedal, advocada de l’Estat, presidenta de la Junta de Comunitats de Castilla-La Mancha i secretària general del PP? Doncs que l’ha fitxat Iberdrola.
I de Rodrigo Rato, ex-vicepresident segon i ministre d’Economia del govern espanyol (1996-2004), ex-director gerent del Fons Monetari Internacional (2004-2007), ex-director sènior del Banc Lazard, ex-conseller assessor internacional del Banc Santander, ex-conseller extern de Criteria (hòlding d’empreses participades per La Caixa), expresident de Caja Madrid, expresident del grup financer Bankia, imputat per la gestió d’aquest grup i nomenat el cinquè pitjor president executiu d’empresa del món (2012) per la revista Bloomberg Business Week?
Doncs que la Comissió de Nomenaments, Retribucions i Bon Govern de Telefònica (Alierta, Zaplana, Urdangarín…) l’ha fitxat, aquest mes de gener, com a membre del Consell d’assessors de Telefònica Latam i Telefònica Europa. Per cert, en el comunicat del nomenament que va fer públic Telefònica, es van ometre en la biografia de Rato dues cosetes insignificants: que estava imputat pel pitjor desastre financer de la història de la democràcia espanyola, el de Bankia, i que Telefònica va ser ja totalment privatitzada quan ell era el responsable econòmic del govern de José Maria Aznar.
Qui era ministre d’Economia quan César Alierta va arribar a la presidència de Telefònica? Qui devia ser el ministre d’Economia del govern espanyol l’any 2000?, difícil, oi?
Algun comentari?
Bé, m’he allargat massa i no ho volia. Però em sembla molt clar que aquestes connivències o coincidència d’interessos diversos entre poder polític i les business friendly per molt legals que siguin poden corrompre la democràcia a Espanya i, evidentment, també a Catalunya.
En el blog de FEDEA, que té com a patrons algunes de les empreses espanyoles més importants, Juan Santaló es fa aquesta pregunta en relació al dèficit de tarifa en el sector elèctric: «(…)uno se puede preguntar si la presencia de pesos pesados de la política en los consejos de administración de las eléctricas puede haber tenido alguna repercusión en el Ministerio de Industria para que se diseñe la reforma del sector eléctrico de manera que el coste repercuta principalmente en los consumidores».
I arriba, després de raonar-ho, a aquesta conclusió: «La conclusión que podemos llegar después de repasar los hallazgos de la literatura es que hay mucha evidencia que los consejeros políticos crean mucho valor para las empresas por el mal tipo de razones, es decir, proporcionando una vía de acceso privilegiada al regulador. No obstante, no se puede descartar que los consejeros políticos aporten valor por sí mismos mas allá de sus contactos bien sea por su conocimiento bien por sus habilidades».
Tornem-hi, l’únic periodisme possible és l’intencional, com aquesta frase de l’expresident de la Reserva Federal dels Estats Units, Paul Volcker: «M’agradaria que algú em donés un polsim d’evidència neutral que la innovació financera ha portat creixement econòmic». Defenso els petits i mitjans empresaris. L’autònom, el funcionari, el botiguer, el treballador… I accepto l’economia de mercat. Ara, el que no puc acceptar és que des del poder se’ns menteixi. No puc acceptar la situació actual, la desregularització del casino financer o el paper que en tot aquest procés que vivim ha jugat la banca i altres lobbies amb connivència política. I, per tant, en benefici de la pluralitat, aporto, a través dels convidats, un altre discurs, aquesta és la meva intenció. I que sigui el teleespectador el que decideixi. La nostra feina acaba aquí.
F.: Em sembla, Jaume, que entrem en un altre territori del qual segur que en tens una opinió formada i que mereix un tractament especial. Tot el que es desenvolupa, en el món i en aquest nostre país, al voltant de la crisi. No només per la crisi en si, sinó per tot el que emergeix a causa de la crisi. Però abans, m’agradaria que et plantegessis un apunt final sobre el periodisme. Si convenim que hi ha mancances de lideratge, que costa trobar en el món polític un cert far, una referència moral sòlida, no hi ha el perill, o diguem-ho diferent, la possibilitat que assumeixin aquest rol uns altres ciutadans? Els periodistes, per exemple?
J.B.: M’han temptat moltes vegades per entrar en política. No t’ho negaré. Però la meva feina és una altra. Sóc un periodista que pretén oferir una altra mirada de les coses, que no vol dir que sigui millor que la dels altres. No, senzillament, és la meva, amb aquella implicació que dèiem abans, gens amagada o dissimulada. Que vol informar per inconformar quan es pot i des del rigor.
I sí, resulta que hi ha un enorme allunyament, una gran distància, entre la ciutadania i la política. No hi ha líders i, si n’hi ha, molts de nosaltres busquem, hi tenim el dret, referents nous que fonamentin o que contradiguin allò que nosaltres pensem. I això ho pots trobar en un professor, en un escriptor, en un periodista, en un presentador…, en totes aquelles persones que tenen una certa projecció pública.
Fixa’t en aquestes declaracions que va fer Rajoy l’any passat: «Haré cualquier cosa que sea necesaria, aunque no me guste y aunque haya dicho que no la iba a hacer». Com vols que la gent no s’allunyi de la política? Quina legitimitat d’exercici és aquesta?
Segons els baròmetres del CIS, els ciutadans consideren que els tres problemes més greus que hi ha a Espanya són, per ordre: l’atur, l’economia, i els polítics en general, els partits polítics i la política. El quart és la sanitat. Què et sembla?
Si en un terreny pràcticament utòpic, la política fos el que hauria de ser, és a dir, l’exercici, l’esforç, el sacrifici, la dedicació honesta, honorable, per promoure l’interès general, col·lectiu, i aconseguir el bé comú, possiblement també aleshores buscaríem unes altres veus, però hi serien per complementar el que ja es fa bé. Però situem-nos en el món que tenim entre mans, en la realitat pura i dura: els polítics que tenim, en general, no ens satisfan. I busquem altres referents.
Dit això, no vull ser injust aquí, perquè en la classe política també paguen justos per pecadors. És a dir, que no tots el polítics són iguals. I no ho són, de veritat. Hi ha gent ben digna a la política i fent política. Ben digna.
No hi ha democràcia sense política. Per tant, no em trobaràs en una desqualificació global de la política ni dels polítics, ni tampoc de les institucions democràtiques. Fer o promoure el contrari és obrir la porta a salvadors de qualsevol color.
Ho he dit abans: no tinc la paraula llogada, és a dir, que dic el que penso. Em puc equivocar, però mai enganyar els seguidors del programa, de les tertúlies, que esperen un discurs diferent i versemblant, ben travat, argumentat i contrastat, i que també es dimensiona de manera exponencial quan entra a la xarxa.
I, al mateix temps, no has de fer o voler ser el que no et correspon. En el meu cas, sóc només un periodista que aporta coneixements, fa d’intermediari, més ben dit, perquè siguin compartits. I, en aquest sentit, la intenció és fonamental.