La indefensió apresa. Aprendre a fer anar la palanca
F.: Una de les teves preocupacions, Jaume, és la introducció d’un llenguatge que ens fa presoners d’una mena de realitat impostada (i imposada), que ens fa responsables d’allò que queda lluny de la nostra voluntat o del nostre esforç, com si haguéssim intervingut en el guió del drama que vivim quan, en realitat, no en som sinó espectadors. O més, és clar: protagonistes sense haver-ho demanat.
J.B.: Se’ns ha ocupat el llenguatge. D’una manera claríssima. I això no es nou. Els poders, els poderosos sempre intenten ocupar el llenguatge. L’estratègia dels gabinets de comunicació dels partits polítics és justament aquesta, com la d’organismes internacionals; empreses i corporacions que volen transmetre un determinat missatge i tenen el poder per fer-ho.
L’establishment bé que procura que es doni aquesta invasió, aquesta perversió de les paraules i del que volen dir, dels conceptes.
Se’ns diu, per exemple, i en primera persona del plural, que «hem» estirat més el braç que la màniga. Com es pot admetre una falsedat així? I, en canvi, la gent s’ho ha cregut, se’ns ha culpabilitzat i ens hem culpabilitzat, i es pretén que acceptem amb resignació el càstig, l’aspror de l’austeritat. I els botxins encara riuen.
Sovint faig conferències, davant de gent que ve a escoltar, a compartir. Els demano que em diguin si ells tenen consciència d’haver estirat més el braç que la màniga. I em diuen: «Nosaltres, no». Si hi ha un irresponsable que s’ha comprat tres pisos sense saber res del mercat perquè un company li ha dit que triplicaria el patrimoni al cap de dos mesos, i després, aquest es queda amb les hipoteques i sense fer el seu «negoci», doncs sí, parlem d’un irresponsable, d’un personatge que no és que hagi estirat més el braç que la màniga, és que ja no té ni cos ni cap i, a més, és ruc. I, si a més se n’ha anat a les Seychelles, acostuma a menjar tapes a 100 euros la delicatessen, es compra complements de Louis Vuitton, menja ous ferrats amb caviar i llagostes de la badia de Fornells o del Cap de Creus, i paga tot això amb una targeta de crèdit amb pagaments mensuals fraccionats també a crèdit, i després entra al casino on es troba com en el menjador de casa seva, doncs mira, ho sento.
Jo no parlo d’aquests individus. Parlo de la gent humil i responsable i treballadora, que és la que forma la majoria de la població. I la majoria no ha estirat més el braç que la màniga. Els que s’encarreguen de transmetre aquesta acusació tòxica han arribat a pensar mai com es pot sentir una família que, ni en les millors èpoques de la tonteria, no arribava a final de mes? Saben el mal que fan? Són «ells», és la banca, amb connivència política, l’elit financera internacional la que ha estirat més…
Són els polítics que embogien i construïen aeroports, trens d’alta velocitat, museus buits, pavellons esportius i d’altres subtileses per l’estil.
Alguns cínics diuen que la gent ha de llegir abans el que firma, que no es pot demanar una hipoteca que no es pot pagar. És cert, la gent hem de llegir abans el que signem. Però els que ara diuen això, com a argument culpabilitzador de les víctimes i alliberador dels veritables culpables, saben perfectament que la cultura financera de la majoria de persones és zero. I saben també que la gent posa la confiança en el o la jove tan simpàtica de la caixa, on fa trenta anys que té compte obert, i per això li van col·locar preferents com si fossin xurros de xocolata. I els mateixos cínics et diran després que ja els està bé el que ha passat a tots els de les preferents, perquè oi que cobraven molts interessos?
Doncs mira, que els contesti Pío Baroja: «Los que viven gracias a que los demás no saben». És això el que defensen?
Vull dir amb això que penso que els responsables de les entitats financeres col·locadores de preferents van actuar amb traïdoria i nocturnitat? No. Els responsables de bancs i caixes no contemplaven ni en els pitjors dels seus somnis que pogués passar el que ha passat, que hi pogués haver un cigne negre. Però oi que ha passat el que ha passat? Doncs que paguin. Per cert, jo no tinc preferents. Ho dic per als malpensats.
El polític, el mandatari, el govern que no regula la banca és, d’altra banda, corresponsable del que ha passat, perquè la banca ha d’estar sempre per sota del bé comú i ha de complir les lleis, que es fan al Parlament. Si no s’ha legislat o s’ha legislat justament en sentit contrari, perquè la banca tingui el poder que té, hem de concloure que els mandataris hi han tingut a veure. De manera decisiva, o no?
Són ells els que fan els diners. No pas nosaltres. Fixa’t tu la confiança que hem dipositat en els bancs. Ni més ni menys que deixar-los «fer» diners. Sabem, ens diuen que el banc central és qui fa anar la maquineta i crea diner. Només crea diner el Banc Central, de Moscou, de Washington, de Londres, de Brussel·les, de veritat? Qui més en crea, qui més fa diner? Els bancs. Els bancs fan diner cada vegada que et donen un crèdit. T’imagines la responsabilitat social que això comporta? Els deixem fer diners!! Per cert, no existeixen físicament. No t’ho creus? Mira, i ho trec d’Economipedia:
Tens 1.000 euros i els portes al Banc X.
El Banc X té l’obligació per llei de retenir un percentatge (coeficient de caixa) en les seves reserves. Posem que sigui de l’1 %.
Per tant, el Banc X, una vegada descomptat l’1% de 1.000 euros, pot prestar-ne 990 euros, cosa que fa.
Rep el préstec una persona que compra una taula i sis cadires per 900 euros a la botiga C. I els 90 restants se’ls guarda a casa.
La botiga ingressa els 900 euros en el Banc X.
El Banc X reté l’1% (coeficient de caixa) als 900. I en queden 891 per tornar-los a deixar.
Bé, fem comptes: els 1.000 euros inicials s’han convertit en 2.891 (1.000+900+90+891), és a dir, n’han creat 1.881.
I així podríem continuar en una sèrie infinita decreixent. I saps què passaria al final? Doncs que aquells 1.000 euros inicials s’haurien convertit en 90.981.
Això sempre funciona així fins que n’hi ha que no paguen el préstec.
No havíem quedat que només era Déu el que podia multiplicar els pans i els peixos? Doncs no. Els bancs també els multipliquen, multipliquen el diner.
Hi ha una cita d’Henry Ford que m’agrada molt. Es aquesta: «Si la gent sabés el que fan els bancs amb el seus diners, hi hauria una revolució l’endemà». I com ens ho han pagat? Nosaltres hem estirat més el braç que la màniga?
Quan una parella demanava una hipoteca amb un sou d’uns 3.000 euros al mes, amb treballs a precari, i sense més avals, i el banc els feia una hipoteca per la qual havien de pagar 2.000 euros mensuals, per què ho feien? Per què?
Mira, jo, quan em vaig comprar el meu primer Sis-cents de tercera mà em va costar 12.000 pessetes, uns 70 euros, i vaig necessitar tres, tres!, avaladors. Què ha passat? Aquestes entitats no tenien un departament de Control i Gestió de Riscos que els avisés que estaven assumint un risc desproporcionat, és a dir, que molts dels que rebien crèdit no poguessin pagar i així s’aturava la cadena que s’ha explicat en l’exemple? O és que ja els anava bé continuar en aquesta onada sense sentit? És que fins i tot han pervertit les seves pròpies normes: no concedir crèdit si el que has de pagar mensualment és superior al 30% dels teus ingressos!!!
I els reguladors, on eren? A veure si ens entenem: són tots del mateix club.
I els economistes que feien els informes de la viabilitat dels bancs? On són? N’hi ha que encara es passegen pels platós i ningú no els retreu els informes que ells mateixos van signar afirmant que no passava res. N’hi ha que van dir, el 2008 i el 2009, imagina’t!, que ja havíem tocat fons. Obre qualsevol diari dels anys que t’he dit i els veuràs.
Uns quants sabíem o intuíem que el que deien era mentida. Hi podia haver alguna intencionalitat en el seu comportament?
Aniria bé que s’expliqués com es fa un balanç bancari. Aquests balanços són el que podríem dir-ne «legalment» falsos. Però aquí, com Juan Palomo.
Per això és necessari que a la premsa no publiquem només els excel·lents beneficis trimestrals del banc X i del banc Y, sinó que també s’expliqui d’on surten els números i com es cuinen.
Quin és el preu del totxo que els bancs tenen en els seus balanços, per exemple? Com és possible que hagués de ser un economista de la City de Londres el que digués el 2009 que s’havia d’haver fumat crac per creure’s que els bancs espanyols eren els més forts d’Europa, que Espanya era la mare de totes les bombolles immobiliàries i que l’atur superaria el 25%? Sí, no t’equivoques: Jonathan Tepper.
I ara resulta que ens en volen fer corresponsables. Fantàstic. I nosaltres, víctimes de la «indefensió apresa», el learned helplessness que comenta el psicòleg nord-americà Martin Seligman.
Seligman es va plantejar trobar les respostes al fet que hi ha individus que cauen en la depressió i no són capaços de sortir-ne mentre n’hi ha d’altres que sí, en les mateixes condicions. Va fer un experiment.
Va construir una gàbia amb dos compartiments separats per una barrera que no es podia saltar. La va connectar al corrent elèctric. En un compartiment, hi va posar una palanca que feia d’interruptor. En l’altre, no. Va col·locar un gos en cada un dels compartiments, de manera que els gossos rebien, al mateix temps, la mateixa descàrrega, amb la mateixa intensitat.
La primera vegada que va activar l’electricitat, els dos gossos van saltar com bojos, mirant de sortir-ne. Fins que, en un moment determinat, després d’uns quants intents, el gos que podem anomenar «A» va accionar la palanca que hi havia en el seu compartiment. Recorda que el gos que en diríem «B» no en tenia, de palanca. En aquell instant, es va aturar l’electricitat en tota la gàbia, fins i tot en el compartiment que ocupava el gos «B».
Va repetir l’experiència diverses vegades. El gos «A» de seguida anava a la palanca, l’accionava i s’aturava l’electricitat. Mentrestant, el gos «B», ja ni es movia. I és que, fes el que fes, contemplava com l’electricitat anava i tornava, com si fos una cosa divina, independentment que es mogués o no. Aquest gos «B» adoptava una actitud absolutament pessimista i resignada, passiva. En canvi, el gos «A» era un gos actiu. Quan notava l’electricitat, de dret a la palanca.
F.: Sabia que era ell qui podia dominar aquella força ignota. Mentre que el gos B ho entenia com un assumpte que s’escapava de la seva voluntat. No?
J.B.: Això mateix. Un gos fatalista. Després, Seligman va canviar l’estructura de la gàbia. La va construir d’una altra manera. Aquella paret infranquejable es va reduir a la mínima expressió. Era una gàbia amb dos compartiments i els gossos podien saltar d’un lloc a l’altre. Hi continuava havent electricitat, controlada pels psicòlegs, però ara sense palanques. I resulta que l’electricitat només es podia percebre en un dels compartiments, de tal manera que, per evitar-la, només calia saltar la tanca i anar a l’altre costat. I ja està. L’experiment servia per mesurar la reacció davant d’un atac exterior, per avaluar la capacitat de lluita a través del moviment.
Doncs bé, Seligman posa primer el gos «A» en la gàbia, el gos que ja havia experimentat què passava quan es movia i trobava la palanca. Ara, en aquesta gàbia no n’hi havia, de palanca, recordem-ho. Només s’havia de saltar a l’altra banda. Bé, gos «A» a la gàbia. S’activa l’electricitat i li falta temps per saltar a l’altre costat. Salta i ja està. Només salta, un petit moviment de no res. Repeteix l’experiència amb el gos «B». En la mateixa gàbia, amb les mateixes condicions. I què fa el gos «B»? Doncs, no es mou. Té al davant la sortida, un petit saltet, i no es mou!
Aquesta és la indefensió apresa. Seligman, l’any 1975, estudiava la depressió i es feia preguntes. Per què hi ha persones que hi cauen i no tenen manera de sortir-ne i n’hi ha que sí? Què hi deu haver? I va posar en pràctica aquest experiment que t’he explicat. I va concloure que n’hi ha que interioritzen el fet que no hi poden fer res. Que tot està dat i beneït, que no hi ha possibilitats de defensar-se. Això és terrible. T’anul·la com a individu actiu. Caus en el fatalisme: no hi puc fer res, sóc un desgraciat! Per què he de lluitar o qüestionar res? Té una retirada amb allò que comentava Noam Chomsky, les estratègies de manipulació que fan creure a l’individu que només ell és el culpable de la seva pròpia desgràcia, més enllà dels esforços que pugui esmerçar per vèncer el destí.
F.: Una ocupació del llenguatge. La pretensió de fer creure el que no és per tal que la percepció de la realitat sigui imposada per un altre.
J.B.: Ens han ocupat el llenguatge, sí. Diuen, per exemple, que «un país és com una família». Mentida. No és ni pot ser una família. Això forma part d’aquesta irrupció en el llenguatge a partir de fer-nos empassar llocs comuns que, a mesura que es repeteixen, acaben tenint un pes específic, com de dogma inalterable. En un país, per exemple, com dèiem ara, sempre hi haurà dèficit, perquè resulta que no tots som iguals, perquè no tothom té les mateixes necessitats, perquè viure en societat és compartir, ajudar, ser solidari. I els governs han de procurar pal·liar les diferències encara que aquestes accions siguin deficitàries. La realitat és la que és.
Hi ha coses que s’han de contemplar des d’altres punts de vista que no són l’estrictament econòmic. I paguem impostos per no permetre la condemna de la desigualtat immutable, per dotar-nos de serveis essencials, per…
Sí, una comunitat o un país sempre tindrà dèficit, la qüestió és saber quin dèficit es pot tenir o s’està disposat a tenir en relació als teus recursos, perquè el dèficit es cobreix amb crèdit, que es transformarà en deute. I si tens massa deute, els teus pressupostos hauran de retreure el pagament d’interessos a altres partides.
S’ha de ser responsable aquí, molt responsable. Nosaltres podem decidir viure com maharajàs, però els nostres fills ho hauran de pagar. Volem això?
F.: M’interessa, aquesta reflexió sobre el llenguatge, perquè és cert que la conjunció general afavoreix el desgavell, el desori, la dissolució dels conceptes. No ho sé, el de dreta i esquerra, per exemple.
J.B.: Mira, et poso uns quants exemples.
«Hem estirat més el braç que la màniga». Mentida. No hem estat nosaltres, han estat ells.
«Un país és com una família». Mentida. En una família no hi ha tants espavilats.
«No es pot gastar més del que es té». Mentida. El capitalisme financer es basa en el crèdit, per tant, es basa en gastar el que no es té.
«No es pot gastar el que no es té». Mentida. Què és el crèdit?
«Con la que esta cayendo». Mentida. No és així. En realitat és «Con lo que nos estan haciendo».
«La sanitat gratuïta no és sostenible». Mentida. La sanitat pública no és gratuïta, sinó que es paga a través dels impostos. El que no és sostenible és el casino financer.
«Donar confiança als mercats». El que es vol dir és «retallarem».
«Procés de regularització dels actius ocults». Significa amnistia fiscal.
«S’ha d’augmentar la productivitat». Significa treballar més per menys.
F.: I més que podríem anar analitzant, tu diràs.
J.B.: L’ocupació del llenguatge també pretén estigmatitzar col·lectius determinats: funcionaris, metges, mestres, estudiants, treballadors fixos. Se’ls va veure com a beneficiaris de privilegis i, per tant, corresponsables de la crisi.
Com diu Víctor Klemperer en el seu imprescindible La lengua del Tercer Reich: «El nazismo se introducía más bien en la sangre y en la carne de las masas a través de palabras aisladas, de expresiones de formas sintácticas que imponía repitiéndolas millones de veces y que eran adoptadas de forma mecánica e inconsciente. (…) Las palabras pueden actuar como dosis ínfimas de arsénico: uno las traga sin darse cuenta, parecen no surtir efecto alguno, y al cabo de un tiempo se produce el efecto tóxico».
«La Lengua del Tercer Reich (…) reinaba incluso entre las víctimas mas perseguidas y, por tanto, necesariamente, incluso entre los judíos, en sus cartas y conversaciones y hasta en sus libros, mientras aún pudieron publicarlos».
Amb l’ocupació del llenguatge es pretén evitar que es pensi. I el que es busca és que les víctimes lliurin de qualsevol culpa els seus botxins: «Quien piensa, no quiere ser persuadido sino convencido; y quien piensa sistemáticamente, es doblemente difícil de convencer».
És obvi que el periodisme té moltes coses a dir davant aquesta ocupació del llenguatge que han fet els poderosos. No cal esforçar-s’hi gaire, només cal mirar, entendre i explicar i, aleshores, no repetiríem les consignes dels responsables de la crisi.
Els periodistes acostumem sovint a utilitzar les mateixes frases culpabilitzadores que s’han encarregat d’escampar els altaveus de l’elit extractiva i tota classe de «palmeros».
Quan a la ràdio o a la televisió es fa aquesta pregunta a l’audiència: «Està d’acord a pagar més per als serveis públics?», s’està implícitament acceptant el tòxic «Hem estirat més el braç que la màniga». I això legitima les retallades i la laminació de drets socials.
Per exemple i segons quiendebeaquien.org, jo proposo aquesta altra pregunta: sabia que a Espanya unes mil quatre-centes persones controlen uns recursos econòmics que equivalen al 80,5% de la producció espanyola?
Fa tres anys hi va haver una campanya amb aquest lema: «Esto solo lo arreglamos entre todos». Promoguda per Fundación Confianza i amb un pressupost de 4 milions d’euros. Demanaven un canvi d’actitud de la ciutadania davant la crisi. En cap cas la campanya pretenia fer pensar ni reflexionar. Si aquests 4 milions d’euros s’haguessin dedicat a analitzar les causes de la crisi i, si s’escau, a demanar-ne responsabilitats, possiblement haguessin estat els 4 milions més ben gastat en democràcia.
I tens una altra befa a la dignitat en l’anunci de Nadal 2012 de Campofrío. «No te olvides de los jóvenes que exportamos, la generación mas preparada de la historia». Es pot ser més cínic?
F.: A més, hi anem caient sense consciència, justament perquè les expressions que cites formen una mena d’humus social, imperceptible, de tan «normals» que semblen.
J.B.: També ho deia Emilio Lledó, fent una denúncia d’una d’aquestes que hem vist: «Con la que esta cayendo». Què vol dir que «esta cayendo?». Ho veus? Com que «cau» del cel: la fatalitat que vèiem en el gos «B»!
Bé, acceptem la idea d’alguns economistes que diuen que un deute excessiu en relació al PIB pot posar en perill el creixement del país que el té, aquest deute. I els mercats, quan veuen que arribes a nivell excessiu del deute, atempten contra el teu deute i, per tant, fan augmentar la prima de risc en relació als bons alemanys, cosa que es tradueix en el fet que hauràs de pagar més interessos pel teu deute. I ara rescates els bancs, que faran augmentar el teu dèficit, que a la vegada augmentarà el teu deute, que a la vegada farà augmentar la prima de risc, que a la vegada farà augmentar els interessos que hauràs de pagar i que t’incidiran de ple en els pressupostos…
Si l’esquerra majoritària no fos un engranatge més del sistema, els bancs pagarien pel que han fet. Per exemple, perquè no se’ls imposa una taxa del 10% sobre els seus beneficis durant un segle en concepte de reparació moral pels danys causats a l’economia i a la societat?
I ara tornaran a sortir els que ens volen convertir en el gos «B», de forma conscient o inconscient, i diran: «sí, home, i els bancs ens ho carregaran a nosaltres». És a dir, ens diuen: «no s’hi pot fer res». Mentida.
F.: En això que dius de l’esquerra, recordo una escena d’Aprile, on Nani Moretti s’indigna amb Massimo d’Alema, el líder esquerrà italià de finals dels noranta, que manté un debat televisiu amb Berlusconi i no diu res, es deixa aixafar. I Moretti crida: «D’Alema, reacciona, digues alguna cosa d’esquerres, una sola cosa! Respon, digues almenys una cosa de civilitat, de sentit cívic! Parla!».
J.B.: És cert. Recordo l’escena que dius. I no m’estranya, de veritat, que es digui que l’esquerra s’ha quedat sense discurs, sense relat. El problema greu és que l’esquerra majoritària ha deixat de ser esquerra. Ha deixat de transformar, no ha volgut emprendre aquest camí, ha estat fagocitada per les classes dirigents, pel poder, per l’Estat oligàrquic del qual ara forma part. Tot el que fa, en un sentit genèric, és superficial; no va al fons de les relacions de poder i les estructures econòmiques, es queda amb una intervenció epidèrmica, encara que en algunes ocasions, siguem honestos, ha aconseguit avenços, sobretot en drets socials.
A Espanya hi ha una oligarquia que es renova poc al llarg dels segles. Els que manen tenen moltes franquícies i ja els va bé la partitocràcia: un sistema de partits que no qüestiona els privilegis de la classe dirigent. Parlo sobretot del PSOE.
EL PSOE és un partit que, en el seu manual, en la seva declaració d’intencions, hi fa constar la paraula «emancipació». Dels pobles i de les persones. Així doncs, per què és el PSOE el que instaura el PER (Programa de Foment del Treball Agrari) a Andalusia i a Extremadura? Per què? Ho fa com a mesura excepcional? Si és així, com és que encara vint-i-set anys després de la seva instauració encara existeix? El PSOE fa trenta-cinc anys que governa a Andalusia. No són prou anys per haver acabat amb les situacions excepcionals? Pot garantir el PER un vot captiu?
Ha canviat, l’esquerra, les relacions de poder a Espanya? Un exemple: què passa amb oligopolis espanyols? A quin acord van arribar Berlusconi i Zapatero perquè ENEL es quedés ENDESA, sí, aquella que els populars deien «antes alemana que catalana», Manuel Pizarro, recordes?
Per què a Espanya paguem el telèfon i l’electricitat més cara d’Europa? Qui se’n beneficia? Ho ha canviat, tot això, l’esquerra, o és que encara ho ha agreujat més? Podem dir que l’esquerra «ha molestat» els interessos dels que manen de veritat?
Aznar va crear la bombolla immobiliària. Aznar va començar la política d’infraestructures que no porten enlloc. I Zapatero, en lloc d’aturar aquesta bestiesa, encara la va potenciar. Per què?
En els últims seixanta-cinc anys, segons Niño-Becerra, cada vegada que a Espanya hi ha hagut un boom econòmic ha estat vinculat a la construcció. No ho sabia l’esquerra això?
Desenganyem-nos: l’esquerra majoritària s’ha oblidat de l’emancipació, de la transformació… i ens convé molt que no s’oblidi de la seva raó de ser. És la política la que ha de donar forma a l’economia i no a l’inrevés.
El pensament econòmic dominant, com ja he dit, ens ha ocupat el llenguatge i ens explica la crisi així; cito el sociòleg Gil Calvo, perquè em sembla brillant la ironia que hi posa: «… la crisis fue causada por la irrupción de una contingencia imprevista, emergida por generación espontánea de la mano invisible del mercado, que rompió el equilibrio general del sistema. Y desde entonces los mercados han quedado colapsados por un desequilibrio sistémico autosostenido, como si se hubieran “colgado” entrando en un bucle sin fin. De ahí la necesidad de “resetear” el sistema mediante un choque de ajustes estructurales de cualquier signo capaces de reequilibrarlo, ya sean estímulos expansivos a lo Bernanke-Obama o devaluaciones internas a lo Merkel-Schauble».
Té avui l’esquerra majoritària un altre relat que no sigui el dominant, o no el pot trobar perquè també ha estat còmplice del que ha passat?
Té avui l’esquerra majoritària un sistema econòmic alternatiu creïble al de les retallades, al de l’austeritat suïcida, al dels principis neoliberals? I quan dic alternatiu, dic alternatiu. Perquè d’això es tracta, o no?
Té l’esquerra majoritària alguna alternativa per aprofundir en la democràcia representativa que ha acabat en una partitocràcia asfixiant que deslegitima la política i a tots els que s’hi dediquen?
No vull perdre el temps amb el Partit Popular. Crec que no és una dreta homologable amb l’europea. Un fet que és una autèntica desgràcia per a la democràcia. I no només per a la democràcia, sinó per a l’Espanya que tant diuen defensar.
F.: Jaume, aquest teu discurs, que sé que fas explícit no solament a la televisió sinó en molts altres fòrums, penses que és entès per tothom ? O, per dir-ho d’una altra manera: és compartit, és assimilat?
J.B.: Em relaciono amb gent molt diversa. I hi trobo més coincidències que discrepàncies. Crec que el que dic i defenso conté una certa transversalitat. Creu-me, hi ha molt malestar. I n’hi ha tant que ja, fins i tot, molts ciutadans no volen ni saber. La gent està farta, molt farta. I és que ens costa acceptar, interioritzar, que allò que hem conegut ha mort. Tampoc no ens ajuda que corals mediàtiques, universitàries, empresarials i de l’establishment vagin mentint cada vegada que parlen.
«Fins on arribarem?», es pregunta la gent. M’ho pregunto jo.