Personatges singulars, personalitats úniques
F.: Parlo amb Jaume Barberà de persones que l’han influït. O, millor encara: de persones que han deixat una petja inesborrable. Que han significat un abans i un després en la seva trajectòria. Més enllà dels mestres, de la família, dels amics. Persones que, per la feina o per interessos personals, han entrat en la seva vida i l’han capgirat. Potser introduïm aquest aspecte més humà en el diàleg justament com un contrapunt davant de l’exposició més àcida de la realitat. Com un factor a favor de l’esperança.
J.B.: Considero que som les persones que coneixem, els llibres que llegim, les pedres amb què ensopeguem i el que volem ser. Així ens anem fent grans: amb alegries i sofriments, amb amors i desamors, amb petons i mossegades, amb plors i rialles, amb malalties i guariments, amb amics i enemics, amb disgustos i satisfaccions, amb fracassos i realitzacions, amb crits i silencis…
Jo m’he fet així: hi ha persones que m’han marcat, paraules que m’han acaronat i d’altres que m’han colpit. Entrebancs que m’han fet més fort, i una voluntat més ferma de ser el que m’han ensenyat les persones que estimo i respecto, encara que no ens hàgim conegut personalment.
Crec en la justícia social, en la dignitat humana, en la democràcia i en la llibertat. Crec en l’altre, perquè ell sóc jo. El necessitem per ser nosaltres.
Quan coneixes una determinada persona, ja no tornes a ser mai més el mateix. Et fan diferent, com també ets diferent després de la lectura d’un llibre, per exemple, o després d’haver vist una pel·lícula o d’haver entrat en un museu. La formació és continuada, permanent… I tot t’afecta i tot et fa canviar. A vegades no som conscients fins a quin punt aquesta informació, aquest coneixement, ens trastoca, ens modifica els esquemes, incideix en les sinapsis neuronals i en crea de noves.
F.: T’ho he llegit en alguna entrevista, i em penso que Pere Casaldàliga és justament un d’aquests punts i apart.
J.B.: Hi ha persones que et deixen petjada i és una marca molt intensa. Pere Casaldàliga és una d’elles, sí. Vam anar a entrevistar-lo a São Félix, al Mato Grosso, al Brasil, em penso que era la primera gravació que se li feia per TV3, a partir del llibre que havia escrit Francesc Escribano.
Va ser un viatge llarg i sempre dic que hi vaig anar com a ateu i en vaig tornar com a agnòstic.
Durant el trajecte vaig llegir Descalç sobre la terra vermella i vaig pensar que faria l’entrevista a partir del que s’hi deia. Em vaig fer un guió mental, perquè jo no sóc de massa guions: m’estimo més el format de conversa, com a Singulars, una mena d’«article oral» on jo faig de contrapunt, res més. Has de deixar que tot flueixi, conèixer la persona i deixar-te anar. Vés amb ell. Ell porta la barca i tu simplement l’acompanyes en la travessia, perquè és un goig compartir una estona amb persones que t’ensenyaran, persones amb les quals aprendràs.
Així va ser amb Casaldàliga. Hi vaig anar amb la ment ben oberta, tot i els meus prejudicis, i em vaig posar davant d’un home que et captiva, que no et deixa indiferent. Pensa que també hi fa el lloc: una casa oberta de bat a bat, sempre oberta, el que en diuen Palau Episcopal, que no té cap luxe, amb la Mare de Déu de Montserrat ben visible. I em vaig trobar amb un home excepcional que em va fer tornar a llegir els Evangelis i em va ensenyar una nova lectura dels textos. Tens al davant una persona conseqüent i coherent amb tot allò que creu, fins a la mort (perquè ha estat i està amenaçat i també ha estat víctima d’atemptats) i et captiva, perquè és algú que només busca fer el bé, al costat dels més febles.
Vam riure molt; jo li anava dient monsenyor i ell em repetia: «No, monsenyor, no, diga’m Pere, sóc en Pere, sóc el teu germà». Em va costar, de fet em penso que no l’hi vaig poder dir mai.
Possiblement és una de les persones que més m’ha impressionat. Quan li vaig dir que no creia que Déu existís més enllà de l’home, em va dir: «Doncs, mira, Jaume, jo no sóc aquí per fer-te canviar d’opinió, però, si vols, et dic el que penso jo». No vam tenir temps.
Mentre parlàvem, vaig ser testimoni de l’arribada d’un treballador indígena que havia escapat del seu poblat perquè els propietaris d’una explotació forestal on treballava, que no li volien pagar, havien amenaçat de mort els seus companys, i ell havia pogut fugir a través de la selva. Tots ells, aquests indígenes, vivien en un sistema d’esclavatge, els oprimeixen, els fan desaparèixer.
Després de tres dies a través de la selva, amb una bicicleta atrotinada, va arribar a casa de Casaldàliga amb els palmells de les mans en carn viva.
Era un home menut, amb uns ulls negres i plens de por. Va explicar-li què li passava mentre el bisbe Casaldàliga li curava les mans. Quan va acabar, li va posar un plat a taula.
Aquell home va anar a buscar l’empara de Casaldàliga perquè sabia que ajudava els més febles.
Va explicar-me que li donarien aixopluc, protecció i assistència jurídica, i jo vaig plorar. En Pere em va veure i em va dir que no ho fes, que ell també havia plorat, al començament, i que el que s’havia de fer «és lluitar a favor d’aquesta gent».
Quan veus una persona tan compromesa i que lluita tant pel bé comú, doncs això et commou, et sedueix, i resulta que no ho podràs oblidar mai. Pere Casaldàliga esdevé així un referent no solament espiritual, sinó humà. I tan humil! Jo li deia: «Monsenyor, no us adoneu que el Vaticà fa justament el contrari del que prediqueu? Per què accepteu aquest poder?». I ell contestava: «Jaume, una cosa és l’Església i els Evangelis, i una altra cosa és el Vaticà. Quan em criden a capítol, jo hi he d’anar i, després, he de continuar fent la meva feina». De veritat, has d’estar mort per dins si una persona com Casaldàliga no et transforma. Van ser tres o quatre dies que no oblidaré mai.
F.: Però n’hi ha d’altres, segur. Dels que han passat pels teus programes, per exemple.
J.B.: A Singulars, moltes vegades s’ha produït aquesta màgia a partir de la conversa, de la paraula dita i escoltada. No ho sé: amb Emilio Lledó (pel seu domini de la llengua, pel seu tempo, la precisió, la bonhomia, la cultura que atresora), amb José Luis Sampedro (la seva brillantor, la sinceritat, la crida que emet per tal que ens impliquem), amb Teresa Forçades (pel seu mètode, la seva seriositat, integritat, comprimís, fermesa), amb Eduardo Galeano (que és un mestre de la paraula, de la pausa i del silenci), amb Xavier Melgarejo (la seva visió progressista i valenta de l’educació). És tot un privilegi.
A part de Casaldàliga, una altra persona que m’ha marcat molt és Vicent Ferrer. El vaig entrevistar a Paral·lel i t’he de dir que va ser la primera vegada, en els centenars d’entrevistes que he fet, que vaig notar una força que em portava cap a ell. Una cosa francament estranya, difícil d’explicar. En Vicent Ferrer em va desarmar. Aquell home tenia una força, no sé com dir-ho, et portava cap a ell. I no la vaig notar només jo, la va notar també la gent del plató. No estaves davant d’una persona «normal», no ho sé, potser era per com parlava, com modulava la veu, com mirava, per la seva pau. I recordo que em va dir: «Jaume, t’has quedat callat i parat». I m’abraçava: «Què t’ha passat?». I jo li vaig confessar aquella força que no havia sentit mai, com unes mans que t’acollien, una atracció que et feia anar cap a ell…
F.: Aquests coneixements, aquestes perspectives més espirituals, són com una mena de contrapès positiu davant l’allau de missatges que ens aboquen a un cert pessimisme. Ho veus així?
J.B.: El primer enemic que hem de vèncer per canviar és la nostra ment. Sí, el nostre cervell, segons els neuròlegs, no és partidari de les coses que no coneix, de canviar de rutina, d’automatismes, de sortir de la «zona còmoda». Ja té fetes les seves connexions neuronals i no vol esforçar-se a fer-ne de noves. És evident que avui vivim un canvi, de fet és l’única certesa que tenim: que hi ha canvi. No sabem on anem, no sabem quin en serà el final, però és més que obvi que el nostre cervell es veu forçat per l’entorn a establir connexions neuronals noves: de pors, de futur, d’incerteses, d’amistats, de lectures, de somnis…
Ajudem-lo!
No res, petits trencaments de les rutines habituals: agafar una altra línia d’autobús, de metro. Així veurem unes altres cares, sentirem unes altres olors, escoltarem unes altres músiques. O anar a treballar per carrers i camins diferents. I, per què no?, fer un petó al company o companya de treball amb qui tantes hores passem al dia i a qui mai li hem fet cas. O dir un bon dia ben clar a la persona que menys t’agradi.
F.: De debò?
J.B.: T’adverteixo què no és gens fàcil. A la nostra ment no li agrada allò que no coneix, allò que no domina: desconegut igual a risc. Però si la vencem, si vencem aquesta por inicial, podem començar a sentir-nos segurs en la nova realitat que anem creant. I així cada dia: canviant i canviant, fent nous camins neuronals, noves experiències, nous lligams cognitius i afectius.
Parla amb neurocientífics i t’explicaran molt millor que jo el que he dit.
F.: Són tècniques, segons tu, que van més enllà de la superfície i que proposen maneres d’afrontar els canvis.
J.B.: Vivim temps de canvis. De fet, ja hi ha desenes de milers de persones que es veuen obligades a canviar: han perdut la feina. Davant d’aquesta realitat tan dolorosa tot és possible, menys una cosa: no acceptar el canvi. Si no acceptem aquesta nova realitat imposada, no sortirem d’un cercle que ens portarà a la més profunda de les depressions. Canviar no vol dir no lluitar. Canviar no vol dir perdre el sentit crític. Canviar no vol dir acceptar-ho tot. Canviar, l’únic que vol dir és: m’he quedat sense feina, però no m’heu pres la voluntat de ser, de pensar i de lluitar.
Si intentem canviar les nostres rutines, els nostres automatismes, estarem més preparats per convertir un canvi imposat en una oportunitat per trobar uns altres camins, uns altres projectes, unes altres il·lusions.
També estarem més preparats per fer possible allò que pensàvem que no ho era. Fem el que deia sant Agustí: visquem el present del present, i fem-ho plenament. Si ho fem així, el futur serà nostre.