Quan parlo amb Jaume Barberà percebo que té dues velocitats. Practica d’una manera reiterada i conscient la retòrica del silenci i de la reflexió pausada. Com si anés a buscar, en algun pou profund, la frase exacta, la sentència que es podria esculpir, el detall que descriu a la perfecció el que mira de transmetre. Són moments que caldria observar-los amb la paciència de l’entomòleg per dibuixar-los amb un traç impressionista. Calibrar aquests instants que s’escolen lentament. De sobte, la sintaxi de Jaume Barberà explota, i el que era un llac reposat es torna riu impetuós. Quan troba la deu que fa que el corrent s’escampi, les frases van al galop.

A la sala on conversem, em fixo en detalls que té penjats en un suro. Hi ha un acudit sobre Goldman Sachs i tres frases que, totes elles, cada una d’elles, amaguen un pensament que es reflectirà després, tard o d’hora, en la nostra xerrada. «Com que no sabien que era impossible, ho van aconseguir», de Jean Cocteau. Es un crit a favor de la implicació, justament en uns temps tan difícils. «Perquè passi alguna cosa, jo he de mirar de fer que passi», d’Adam Smith. Més implicació, voluntat d’incidir. I una de Frida Kahlo («Quise ahogar mis penas en alcohol, pero las condenadas aprendieron a nadar») que ens parla de l’humor, necessari, i alhora de la persistència —gran contradicció— del neguit que ens assetja.

JOSEP MARIA FONALLERAS