El discurs de Jaume Barberà no distingeix, a la pràctica, entre el vessant social i econòmic o el nacional, el que afecta la plena sobirania del país. Per a ell, el procés d’independència no és un desig egoista, sinó fins i tot un afany altruista, una proposta que ha de ser regeneradora de la vida pública. Si no, no valdria la pena posar-s’hi. Fins i tot regeneradora de la realitat espanyola.

Barberà analitza el procés amb rigor, cada vegada amb més dades. Em fa aixecar de la cadira, a l’espai on conversem, per fer-me veure dades, per informar-me d’una pàgina web, per indicar-me un detall que convé observar amb deteniment. A més, entronca la voluntat sobiranista tant amb la història com amb l’evidència actual que la independència ha de ser una eina, un instrument de revitalització.

Pot tenir l’aparença de qui reté la veritat, de qui està molt segur dels seus plantejaments, però, en canvi, escolta molt. Està disposat sempre a sumar a la seva base de dades totes aquelles aportacions que no necessàriament reafirmen la tesi, sinó que fins i tot la contradiuen.

Ell mateix reconeix les seves pròpies contradiccions. En la pregunta del referèndum, per exemple. I és aquí on pren cos l’essència del seu discurs. País i no partit. Amb convicció, amb entusiasme, però també amb seny.