Carta adreçada a un noi de trenta anys

Però resulta que aquest jove no té dinou anys, sinó que en té trenta. Com podrà formar una família? Compartint el pis amb d’altres?

F.: Saps què percebo, Jaume? Un augment de la teva indignació, que ja era evident fa un any, i que ara s’eleva encara més per un seguit de circumstàncies que no fan sinó fer créixer aquesta sensació de desprotecció que ve donada per l’alegria, diguem-ho així, amb què els poderosos actuen.

J.B.: «Alegria» en el sentit d’impunitat, com si no haguessin de retre comptes dels seus actes. Mira, per exemple, el cas de la Junta d’Andalusia, de la seva «mort previsible». La Junta d’Andalusia, presidida per una senyora que no ha treballat mai fora de la política, com la ministra del No-treball, Fátima Báñez. Una ministra que va reconèixer, sense caure-li la cara de vergonya, que la seva reforma laboral, la més agressiva de la història, no va ser pensada per crear ocupació. Aquesta senyora va començar la seva carrera com a vocal del comitè executiu regional del PP d’Andalusia, el 1996; després va ser coordinadora de la presidència del partit i va tenir el primer càrrec públic, com a membre del consell d’administració de la televisió andalusa. Del 2000 al 2004 va ser diputada al Congrés per Huelva, durant tres legislatures, amb tot de compromisos institucionals com a portaveu o vocal de comissions, i coordinadora de l’àrea econòmica del PP. I després? Ministra. I ja està. Cap experiència laboral fora d’aquest àmbit.

Tenint en compte que la ministra és andalusa, m’ha vingut al cap un altre cas, el de l’ara influent i poderosa presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz Pacheco. La il·lustra presidenta tampoc no ha treballat mai fora de la política. Des de la seva militància, a partir dels disset anys, en les Joventuts Socialistes, ha anat ocupant càrrecs interns del partit i ha estat parlamentària i senadora des del 2004, fins que el 5 de setembre de 2013 va ser investida presidenta de la Junta. Així ho resumeix la mateixa web institucional: «Susana Díaz ha desarrollado una intensa trayectoria política en la comunidad autónoma. Ha ocupado distintos cargos orgánicos en el PSOE de Andalucía e institucionales en el Ayuntamiento de Sevilla, el Parlamento de Andalucía, el Congreso de los Diputados, el Senado y el Gobierno andaluz, a cuya máxima responsabilidad accede tras ejercer como consejera de la Presidencia e Igualdad durante el primer año de la presente IX Legislatura». No cal afegir-hi gaire res més, no et sembla?

Ja fa molt temps que alguns vam proposar, cadascú des del seu lloc, regeneració democràtica i reformes profundes en el sistema productiu espanyol. Però aquí no interessa ni una cosa ni l’altra. I els exemples de determinats governants, justament dels que tenen més incidència en el teixit productiu i en les relacions laborals, són així de depriments. Mentrestant, l’empobriment de la majoria de la població és cada dia més evident. I ja em perdonaràs, perquè aquesta és la meva cantarella, però en temps com els actuals el que s’ha de fer és país i no partit.

En una de les meves entrevistes a Santiago Niño-Becerra, el professor va dir una cosa que em va fer saltar de la cadira: «Sobren cinc milions de persones». Buf! «Sobren cinc milions de persones». Molta gent va reaccionar de la mateixa manera quan ho van sentir i així ho van manifestar en les xarxes socials. Però el que va dir i diu Niño-Becerra no s’allunya gaire del que està passant. Per exemple, com tothom sap, disminueix la població activa i també l’augment de les contractacions temporals és exponencial.

Ara, sisplau, posem-nos en la pell d’un jove de trenta anys que encara viu a casa dels pares. Imaginem-nos que és llicenciat en Història o en Periodisme, per exemple. Per cert, pregunta, pregunta quants llicenciats en Periodisme surten cada any de les universitats catalanes i, després, parla amb els propietaris dels mitjans. Bé, al tema.

Tens trenta anys, ets llicenciat en Història, encara vius amb els pares i, de tant en tant, fas unes feinetes temporals, ja sigui al McDonald’s, al Burguer King, al Pans & Company, al bar de la cantonada o ajudes en feines de repàs la filla de la veïna de l’amiga de la teva mare. Trenta anys, alt, guapo, fort, valent, en la millor etapa de la vida. Saps quant es cobra en aquests llocs de menjar ràpid? Vols saber-ho? I al Mercadona, ja que el seu propietari és el segon més ric d’Espanya amb 5.800 milions d’euros, segons Forbes?

Per cert, continuant amb la revista Forbes, els 100 personatges més rics d’Espanya sumen un patrimoni total de 158.500 milions d’euros, el 15,8% del PIB. Fixa-t’hi, bé, la fortuna de només 100 persones representa el 15% de la riquesa creada en un any per Espanya. Això s’anomena societat justa i equitativa.

F.: T’adreces a un noi de trenta anys amb ben poques perspectives…

J.B.: Al Burguer King, es cobra, per 20 hores a la setmana, 390 € nets al mes. I sempre es treballa obligatòriament tots els divendres, dissabtes i diumenges. Si hi ha hores extres, a 4,62 €. I es cobra el dia 7 de cada mes. No és estrany que hi hagi dies entre setmana que la jornada acabi a les dues de la matinada.

Al Mercadona, 15 hores a la setmana, contracte d’estudiant, 442 € nets al mes per 12 pagues. En cas de contracte convencional, 40 hores a la setmana, tots els dissabtes inclosos, 1.050 € nets per 12 pagues. És a dir, 12.600 € any. En general, no pots triar quan fas les vacances. Si arribes dos minuts tard, se’t descompta una hora. Una encarregada de Mercadona, 40 hores a la setmana, entre 1.300 i 1.450 €. Nadals i festes assenyalades són per als que no treballen en el sector comerç. Mercadona és, possiblement, l’empresa d’aquest sector que paga més.

Pot aquest nostre jove, que treballa al Burger King, emancipar-se amb 390 € al mes, és a dir, deixar la casa dels seus pares? I el que en cobra 1.050 € al Mercadona?

Ben segur que et sortirà de seguida el que no ha de viure amb 1.000 euros al mes i et dirà que es pot fer perfectament. Que comparteixi el pis amb altres joves i que es busqui una segona feina. Però resulta que aquest jove no té dinou anys, sinó que en té trenta. Com podrà formar una família?

Parlant de famílies, segons l’oficina estadística de la Comissió Europea, l’Eurostat, que és on s’han de mirar i buscar les dades, els serveis bàsics d’una llar han augmentat el 50% des de l’inici de la crisi. El preu de l’electricitat per a consumidors domèstics ha augmentat el 74,50% a Espanya, i el gas, un 31,69%. L’aigua, a Catalunya, segons l’Observatori del preu de l’aigua, un 40% entre el 2008 i el 2013.

A Europa, Espanya és el tercer país on més cara es paga l’electricitat. Ens superen Irlanda i Xipre.

Saps quin és el marge de les empreses en l’energia elèctrica d’origen nuclear? El 200%.

Saps quin és el marge de les empreses en l’energia elèctrica d’origen hidràulic?

De fins al 700%. Dades que facilita Jorge Fabra, expresident del Col·legi d’Economistes de Madrid, expresident de Red Eléctrica Española i exconseller de la Comissió Nacional d’Energia.

Més, més. Diuen que els oligopolis elèctrics espanyols tenen un dèficit de tarifa de desenes de milers de milions d’euros. Molt bé. Segons l’Asociación Española de la Industria Eléctrica (Unesa), Iberdrola va ser la segona elèctrica que més va guanyar a Europa el 2012, en concret, 2.868 milions nets. I Endesa va ser la tercera, amb 2.771. Gas Natural Fenosa va ser la desena, amb 1.657 milions. Fantàstic. Dèficit de tarifa amb guanys gegantins. Extraordinari. Vaja, que el dèficit de tarifa és una ruïna. Una ruïna que possibilita que Endesa pagui un dividend als accionistes del 6,8% i, Iberdrola, del 6,15%.

Saps que cada família a Espanya deu 56.000 euros a causa del deute públic espanyol (desembre del 2013)?

Per què no hi ha cap mandatari que parli d’aquesta realitat? Per què no hi ha cap mandatari que exposi amb cruesa què passarà si això continua d’aquesta manera?

A Espanya hi ha un problema demogràfic greu. Bé, de fet, el compartim amb gairebé tots els altres països europeus. Mira la piràmide de població, sisplau. I, ara, fem-nos aquestes preguntes:

1. Com es podran pagar les pensions?
2. Com es podran pagar les pensions amb baixa natalitat, atur molt alt i sous de 600 euros?

No et preocupis, no hi haurà ningú amb poder que t’ho digui. Per què? Perquè el volen conservar, el poder, evidentment.

Per què no hi ha cap mandatari que et digui això: segons la Federación Europea de Empleadores, un treballador mitjà d’una companyia gran espanyola va haver de treballar vuit dies el 2012 per igualar el que va cobrar el seu conseller delegat en gairebé una hora.

Oh, i espera’t, que encara és molt pitjor si el treballador és d’una categoria inferior. En aquest cas, va haver de treballar vint-i-un dies per cobrar el que l’alt executiu de l’empresa va cobrar en una hora. Espanya és el segon país europeu amb aquesta desigualtat. El primer és Itàlia. Si vols aprofundir-hi, aquí tens un link: http://www.economist.com/blogs/graphicdetail/2013/06/daily-chart-6

F.: Tinc la percepció, Jaume, que en tot aquest temps has armat el teu discurs —que ja era contundent— encara amb més bases sòlides. Amb xifres inexpugnables. Concloents.

J.B.: És que hi són, Josep Maria. Només falta que les fem visibles, que la ciutadania les pugui conèixer, que no quedin recloses en una mena de caverna només per a entesos o connaisseurs.

Jan Tinbergen va ser el primer premi Nobel d’Economia. Tinbergen defensava que una empresa seria menys productiva si el sou del treballador més ben pagat superava en més de cinc vegades el del menys pagat. Llàstima que les escoles de negocis se n’hagin oblidat, d’això!

Doncs bé, segons Bloomberg, els CEO, els conse-llers delegats de les 500 empreses més importants dels Estats Units, avui cobren de mitjana 204 vegades el que perceben els treballadors estàndard de les companyies que dirigeixen, un 20% més des del 2009. L’any 1950 era de 20 vegades, el 1980, de 42, i el 2000, 120 vegades. T’agrada? Pobre Jan Tinbergen! I si a algú no li semblen prou alarmants les mitjanes, per dir-ho d’alguna manera, aquí tens casos concrets.

El CEO d’UnitedHealth Group cobra 1.737 vegades el sou mitjà dels treballadors de la companyia. El de Wallmart, 717 vegades.

I ja que som als Estats Units, al país de l’oncle Sam, el 20% dels més rics tenen el 84% de la riquesa. A Suècia, en canvi, en posseeixen el 36%.

Bé, deixem-ho.

Els mandataris i tots els que els riuen les gràcies són els que després et vénen amb l’austeritat, les retallades, els consells, la laminació de drets i un llarg etcètera. I, a més, en lloc d’explicar què passa, el que fan és manipular i tergiversar el llenguatge.

Els que en saben diuen que «les paraules amaguen el pensament». L’alcaldessa de Madrid i dona de l’estadista José María Aznar, Ana Botella, és un prodigi de laboratori lingüístic. Fixa’t: «La reforma laboral y el PP son la ideología que más progreso ha traído a la historia de la humanidad». Què et sembla? Apa!

Bé, aquests són alguns exemples de la seva neollengua, també en format taula, i obvio els que ja vaig destacar en S’ha acabat el bròquil:

No cal estudiar lingüística ni sociologia, ni parlar amb Sebastià Serrano, per saber o per adonar-nos que el llenguatge és utilitzat ideològicament pel poder per modificar la percepció de la realitat. I ens faríem creus de la quantitat de gent, de conciutadans que acaben creient el que diuen, com l’execrable «hem estirat més el braç que la màniga».

Mira, un país on no pots saber amb exactitud el currículum dels ministres, consellers o qualsevol mandatari no és segur, no és de fiar, com tampoc no es de fiar si no hi ha seguretat jurídica. Així és que no et sorprenguis de la manipulació del llenguatge que practiquen amb gran devoció i energia.

Tampoc no són transparents. Fem un exercici. Anem a la pàgina web de La Moncloa, busquem «Gabinete» i triem el ministre de Defensa, Pablo Morenés. Ens quedem en el seu currículum. Ara, anem a la pàgina del Ministeri de Defensa. Per no perdre temps, posem Pablo Morenés a buscar i llestos. Mirem el seu currículum. Quines diferències hi ha entre el currículum del ministre que es pot veure a la pàgina de La Moncloa i el que es pot veure a la pàgina del Ministeri?

Jo em quedo amb la informació que ha estat president de MBDA a Espanya. I què és això? Doncs és un dels fabricants més grans de míssils del món. I també em quedo amb el fet que ha estat conseller, segons Escolar.net, d’Instalaza, una fàbrica espanyola de bombes de dispersió. Una fàbrica que, després que Espanya prohibís aquestes armes, va presentar una demanada contra l’Estat de 40 milions d’euros. I és curiós perquè jo no trobo Instalaza en cap de les dues pàgines, com tampoc no hi trobo altres càrrecs que ha ocupat en empreses relacionades amb l’armament.

Fixa’t on hem anat a parar després de preguntar-nos quant es cobra al McDonald’s: al ministeri de Defensa!

Però, mira, ja que hi som, aconsello al nostre jove de trenta anys que faci una mica de deures per aconseguir no deprimir-se. Pot començar per saber qui és qui a Bankia:

F.: T’adones que estàs adreçant una mena de carta imaginària a aquest noi, a aquest exemple simbòlic del futur?

J.B.: Més o menys es podria entendre així. Un avís per a navegants.

Si el jove que no es pot emancipar encara no en té prou, podríem explicar-li que l’Associació Espanyola de Banca, l’AEB, vol que el seu president sigui José María Roldán, que va ser, durant tretze anys, el director general del Banc d’Espanya i el responsable de Regulació i Estabilitat Financera d’un sector que ha necessitat més de 60.000 milions en ajudes amb diner públic. És a dir, que «la patronal del bé comú» (Santander, BBVA, Popular, Sabadell i Bankinter…) vol que el seu president sigui el mateix que va fer tan bé la seva feina que no va veure res del que passava. Perquè se suposa que els excessos de les entitats financeres i de la fatxenderia durant l’orgia del totxo era un miratge, oi?

Però aquestes coses no han d’estranyar al nostre jove que voldria emancipar-se. Com és sabut, Mario Conde va perdre Banesto quan el governador del Banc d’Espanya era Luis Ángel Rojo. Si et queden pessetes encara podràs veure la seva signatura en els bitllets.

Bé, qui es va quedar Banesto? El Santander del nostre amic don Emilio Botín.

Quan Luis Ángel Rojo va deixar de ser el governador del BdE, on va anar? Premi! Luis Ángel Rojo va anar al Banco Santander, concretament al seu Consell d’Administració, i a la Corporació Financera Alba, del grup March.

Per entendre més coses, és molt recomanable passar-se per aquesta pàgina: http://www.elconfidencial.com/multimedia/graficos/espana/2013-10-07/del-consejo-de-ministros-al-consejo-de-administracion_37061/?utm_source=www.elconfidencial.com&utm_medium=email&utm_campaign=Boletines+ElConfi

Aleshores, el nostre jove de trenta anys que vol i no pot emancipar-se, com els centenars de milers de ciutadans que han perdut la feina, i alguns la casa i la salut, sabran que ells no són la màxima preocupació dels que arriben al poder.

I, com que no són la seva màxima preocupació, no els fa res que augmentin els «treballadors pobres», que són les persones que, treballant més de la meitat de l’any, guanyen menys del 60% de la renda nacional, és a dir, que són les persones que, malgrat tenir feina, no poden evitar una situació de pobresa.

A aquestes persones, el príncep Felip, que no té l’honor de ser un working poor, els diu que «l’Espanya desmoralitzada de la qual se’ns parla no és la vertadera» i que «el pessimisme és sempre infèrtil i paralitzant».

Té tota la raó, el «nostre» príncep de Girona. El nostre amic de trenta anys no s’ha de desanimar.

F.: De fet, no sé si l’hauria de llegir, la teva carta. És francament pessimista.

Doncs tinc més coses per a tu, amic de trenta anys. Mira, si en trenta anys no has trobat feina, no et preocupis, només has d’esperar com puguis cinc anys més i ja no en trobaràs mai. Perdona el meu cinisme, però et diu alguna cosa aquest anunci?: «Treball de dilluns a divendres. Bona presència, experiència en el tracte amb el públic i no tenir més de trenta-cinc anys».

I, si vols, aquí en tens un altre: «Titulació de FP II o enginyeria tècnica. Experiència de tres anys i no tenir més de trenta-cinc anys».

Saps que no et menteixo. Saps que n’has vist molts d’aquests anuncis a Internet. Saps que la majoria d’ofertes de treball són per a menors de trenta-cin anys. És increïble, però és així.

Segurament, podràs pensar que això és un desastre i que els mandataris haurien de fer l’impossible per aconseguir frenar aquesta salvatjada. I pots tenir temptacions de pensar en el model de societat que s’està construint i en coses semblants a la igualtat. Doncs bé, tens, tenim un president d’Espanya, company, que, quan era president de la Diputació Provincial de Pontevedra i no havia fet els trenta anys, li agradava escriure. Li agradava tant, que l’any 1983 va fer dos articles al Faro de Vigo, amb aquest titular: «Igualdad humana y modelos de sociedad». L’avui president Rajoy va escriure: «Uno de los tópicos más en boga en el momento actual, en que el modelo socialista ha sido votado mayoritariamente en nuestra patria, es el que predica la igualdad humana […]. Luis Moure-Mariño ha publicado un excelente libro sobre la igualdad humana que, paradógicamente, lleva por título La desigualdad humana […]. Creo que estamos ante uno de los libros más importantes que se han escrito en España en los últimos años».

Bé, qui és Luis Moire-Mariño? Mira, per no cansar el personal, l’autor d’aquest pamflet: Perfil humano de Franco (1938).

És a dir, company, que tens un president a qui ja saps que això de la igualtat humana no el preocupa.

Però és que, a més, el teu president, jove de trenta anys, ha mentit i menteix des del primer dia. Vols que et faci una llista de les seves mentides? Aquí la tenim.

Mariano Rajoy:

«No apujaré impostos, no».

«No tocaré les pensions».

«No tocaré la sanitat ni l’educació».

«No introduiré el copagament en sanitat».

«Lluitaré contra la corrupció».

«Propiciarem el respecte i la independència de la justícia».

«El PP no pretén abaratir l’acomiadament».

«No abaixaré els sous als funcionaris».

En casos com aquests, tots plegats hauríem de preguntar-nos per què permetem aquesta indignitat. Per què permetem que es pugui mentir d’aquesta manera des de les més altes institucions de l’Estat? Per què permetem aquest escarni constant i sistemàtic a la ciutadania?

Qualsevol que arribi al poder mentint, ja sigui per majoria absoluta o relativa, amb aclamació popular o sense, governa en frau. Sigui blau, roig, verd o lila.

Un país que no exigeix als seus governants que honorin la democràcia i els vots que han rebut és un país profundament malalt. És això, Espanya?

Quina autoritat moral pot tenir un governant que ha arribat al poder mentint?

Quina autoritat moral pot tenir a l’hora de demanar sacrificis i el respecte a les lleis?

Rajoy tindrà tota la legitimitat d’origen que es vulgui, però on és la seva legitimitat d’exercici?

Vivim una autèntica regressió: llei Wert, de seguretat, de l’avortament… El PP s’ha tret la careta. Ni centre, ni històries: dreta pura i dura. I com que vull ser prudent, no hi afegeixo un altre qualificatiu que tinc a la punta de la llengua.

Saps quants impostos ha apujat Rajoy, després de dir en campanya electoral i en seu parlamentària que no ho faria? Vinga, pensa! Aquí ho tens: gairebé quaranta!