Cap a la independència

Per a la majoria de les persones que avui ens agafem les mans a les carreteres, la independència no és un fi en ella mateixa, sinó un instrument per construir, per ser.

F.: Jaume, tu t’has posicionat obertament i públicament a favor de la independència. Creus, de veritat, i després de tot el que has dit, que amb una Catalunya independent es pot aconseguir salvaguardar els principis bàsics d’aquesta «llar pública» que esmentes i, al mateix temps, permetre’ns accedir amb més seguretat als canvis que ens imposa la globalització i la revolució tecnològica?

J.B.: Sí, rotundament SÍ, amb majúscules. I t’ho diu una persona que no és, ni ha estat, ni se sent romàntica, ni antiespanyola, i que considera que el castellà també és la seva llengua.

T’ho diu una persona que considera que els territoris petits, amb força xarxa local, amb arrels, són més aptes i capaços de sobreviure amb qualitat a les amenaces de la globalització o, si vols, al fet que Occident està deixant de ser hegemònic i tot el que això significa, com s’ha pogut veure en la classificació de països amb més PIB del món en les pàgines anteriors.

I t’ho diu una persona que, malgrat tots els insults rebuts des de la caverna i assimilats, continua creient que la independència de Catalunya és l’acte més revolucionari que es pot fer a favor d’Espanya, com ja vaig dir en S’ha acabat el bròquil.

Per a la majoria de les persones que avui ens agafem les mans a les carreteres, la independència no és un fi en ella mateixa, sinó un instrument per construir, per ser. No prové, no brolla, de l’odi, de la raça, ni de la religió.

Som persones que no ens fem preguntes esotèriques en aquelarres permanents a Montserrat, sinó que ens plantegem, des de la més absoluta transversalitat, qüestions tan senzilles i tan importants alhora com aquestes:

1. Com volem viure
2. Quina economia volem
3. Quina democràcia volem

Si, després d’haver parlat amb milers de persones, d’haver visitat el munt de pobles on he anat en un any, hagués vist que la independència era només una pulsió metafísica i adolescent, et diria que no, que la independència és la versió 2.0 de la nova «Puta i Ramoneta» del segle XXI, i a mi no m’hi veuries. És a dir, faria costat a tots els que s’hi oposen amb llibertat i amb democràcia, ja sigui la tercera via i/o el federalisme. I si hi hagués vist una pulsió antipoble espanyol, encara m’hi veuries menys.

Amb tot, de somiatruites, n’hi ha a totes les cases. N’hi ha que pensen que Catalunya és avui com països semblants al nostre, no ho sé, posem Dinamarca o Àustria, per exemple. I la il·lusió o la fantasia són tan desproporcionades que pensen que, amb l’estelada onejant al Palau de la Generalitat i a les institucions públiques catalanes, a Catalunya es passaria del gairebé 25% d’atur al dels danesos, un 7%, o al dels austríacs, un 5%, l’endemà de cantar Els segadors.

F.: Convé, ens convé, aquest tocar de peus a terra. No veure la independència com una panacea, com un mannà que baixarà del cel, sinó com una necessitat que comporta més feina i responsabilitat. No trobes?

J.B.: Aquí no hi haurà cap miracle, ni amb Els segadors, ni amb La Santa Espina, ni amb la Moreneta al nostre costat.

Per molt que ens faci mal, Catalunya està molt lluny de ser com Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Àustria i Suïssa. I això vol dir que la feina que tindrem al davant serà ingent, descomunal.

D’entrada, hi haurà d’haver una revolució gegantina en valors que eduqui més en el «compartir» que no pas en el «tenir». Que faci entendre que no hi ha «premi» sense esforç i sacrifici. I, també, que faci saber que vivim en comunitat per ajudar-nos, per créixer humanament i per respectar, potenciar i gestionar adequadament la nostra «llar pública». I tot això serà, sí, serà, si ho volem, si volem ser subjectes i amos del nostre destí. Per això sóc partidari de l’apoderament de la ciutadania.

L’apoderament busca que la classe política perdi protagonisme a favor del ciutadà. Busca que et sentis partícip, que t’impliquis, que decideixis, que votis tot allò que t’afecta, ja sigui al barri, a la ciutat i al país. Jo vull decidir. No una vegada cada quatre anys, sinó cada dia, si convé: sobre sanitat, ensenyament, fiscalitat…

Avui ho podem fer. Hi ha la tecnologia necessària per poder-ho fer. Només cal tenir connexió a internet.

Oi que diuen que anem cap a una «societat participativa»? Doncs, anem-hi amb totes les conseqüències. I entenguem, sisplau, que si ha passat el que ha passat i som on som és perquè vam pensar que les institucions serien ocupades per angelets, uns angelets sempre preocupats per l’interès general. I, refiats dels angelets, ens vam desimplicar, és a dir, vam, de fet, delegar el nostre vot. I això, justament, és el que cal recuperar: el vot. I ara diràs: «El vot? Si ja el tenim!». Molt bé, el tenies quan van modificar la Constitució? El tenies quan van decidir modificar la Llei de trànsit, la Llei de successions…

Si hem de crear un nou Estat, «apoderem» la ciutadania i aconseguim tenir una Administració independent amb funcionaris independents als quals no se’ls permeti passar a la política, com a la Gran Bretanya. Vols que et recordi ara quants funcionaris hi ha al Govern espanyol? Hi ha catorze membres. Onze funcionaris, nou dels quals alts funcionaris. No n’estic segur, però crec que és l’únic cas a la Unió Europea.

Ho sento, jo ja n’he tingut prou, d’aquest color. No vull pujar en trens d’alta velocitat que la fatxenderia espanyola, amb les corresponents franquícies territorials, ha construït en detriment d’altres infraestructures que són més que necessàries per al desenvolupament econòmic. Vols que parlem de Rodalies?

No vull que la casta oligàrquica espanyola —és la que fa segles que mana—, amb el seu exèrcit de funcionaris i les corresponents delegacions territorials, decideixi el meu benestar, és a dir, em condemni a no poder tenir un lloc digne en la societat global on ja som. Fixa’t, sisplau, que no dic espanyols, entre altres coses, perquè també en són víctimes, com nosaltres. Vull votar, ara, i cada dia.

F.: Una de les coses que has dit i repeteixes és que la independència es planteja també, s’hauria de plantejar, com una oportunitat de regeneració per a Espanya, per als ciutadans espanyols. Seria bo que es veiés així. És una visió revolucionària, en el sentit que exclou el suposat «odi» i reivindica un pas que és genuïnament democràtic.

J.B.: Ho dic i ho mantinc, perquè la independència necessita que vagi acompanyada d’aquesta regeneració. Voler la independència és avui un acte de supervivència, és regeneració democràtica, és el reconeixement d’un fracàs i la il·lusió d’un futur que volem nostre.

No vull que la classe dirigent espanyola i els seus assimilats d’aquí i de més enllà em condemnin a ser suburbi del desenvolupament o, si vols, del futur.

No vull que l’oligarquia catalana, que viu molt bé de la dependència, condemni a l’empobriment els ciutadans que vivim a Catalunya, ja et sentis català, espanyol o camerunès.

No vull tenir més mandataris que em menteixen dia i nit.

Vull decidir poder fer fora un mandatari, ja sigui el president, el conseller, l’alcalde o el regidor abans que s’acabi el seu mandat perquè considero que és un inepte, un corrupte o un farsant.

No vull tenir més mandataris que s’agenollin davant dels «mercats» o del casino financer sense consultar-m’ho.

No vull tenir més classe política que entén que la política és no escoltar el poble.

Vull recuperar la política, la política per damunt de l’economia.

Vull decidir. I no una vegada, sinó cada setmana, cada dia: sempre.

Vull decidir si es fa o no es fa un canvi a la Constitució.

Vull decidir poder votar el que jo vulgui i no el que ells em diguin.

Vull decidir quants anys pot estar una persona en un càrrec públic.

Vull decidir que la justícia sigui independent.

Vull decidir tenir un banc públic.

Vull decidir poder tenir una renda bàsica universal.

Vull decidir que, ja que des de la caiguda del Mur de Berlín i la globalització, l’economia és la que mana, torni a ser la política, una nova política, la que s’imposi als mercats.

Vull decidir com es redistribueix la riquesa al meu país.

Vull decidir que, quan es guanyin les eleccions, es guanyi el poder.

Vull decidir que…

F.: No som els millors, però tenim l’oportunitat de ser diferents, de ser nous, de ser presents d’una altra manera en el concert internacional.

J.B.: És el que et deia quan et parlava d’apoderament: tenim l’oportunitat d’aportar innovació i creativitat. Amb tot, sovint es fa un cert discurs des de Catalunya que ens presenta com els més llestos de la classe. Sembla que aquí tot es fa bé i els gossos es lliguen amb llonganisses. Quan aquest discurs es relaciona amb el que es fa a Espanya, a mi em treu de polleguera, perquè, primer, com ja he dit, jo no sóc antiespanyol, i, segon, perquè és fals. Abans he dit això de la fatxenderia de l’AVE. Fantàstic. Jo, el primer, els critico ferotgement. Però què passa si dic que la bestiesa de l’AVE té a Catalunya una obra potser encara pitjor? Doncs, sí. Saps com es diu? És la L9, sí, la línia 9 del metro de Barcelona, que, una vegada acabada —espero que no sigui com la Sagrada Família—, podria arribar a consumir més del 8% del PIB de Catalunya. Brutal, no? Això sí, de la mateixa manera que els espanyols que en viuen i els que no s’assabenten de res treuen pit quan parlen que Espanya és el primer país del món en quilòmetres d’alta velocitat per capita, aquí n’hi ha que et diuen que la tenim més llarga, la línia soterrada més llarga del món, vull dir.

En moltes, moltes coses, Catalunya no és diferent ni millor que Espanya. Te’n dic una? En corrupció, per exemple. I això ha de canviar. Sí o sí.

F.: Has contestat la pregunta formulada en el referèndum. Què en penses, per cert?

J.B.: Sí, l’he contestada. Aquí la tens, la pregunta:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

Sí        No

En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?

Sí        No

Aquesta pregunta és un nyap. No és la meva pregunta, la que jo hauria volgut.

La meva és:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?

No em canso de fer crides a la unitat, al mínim comú denominador, a sumar més que a restar, accepto i defenso la pregunta que van pactar i elaborar gairebé les dues terceres parts del Parlament del meu país. Pel que significa d’unió i de pluralitat de les forces que la fan: des d’antiavortistes a antisistema, per dir-ho matusserament.

Mira, com jo, centenars de milers de persones som aquí perquè creiem que viure en una societat d’alta qualitat democràtica és possible i, a més, és necessari. Sí, centenars de milers de persones ens hem preguntat què i fins quan estem disposats a tolerar el que passa, i hem arribat a la mateixa conclusió: prou!

Centenars de milers de persones hem pres consciència de la negativa per part del nacionalisme espanyol de repensar-nos des del respecte a la diversitat.

La promoció i la defensa de la diversitat, per al nacionalisme espanyol, és subversió, és qüestionar el seu model uninacional i excloent: és el «nosaltres» que volen identitari.

No pot ser com ha degenerat tot. No pot ser que ens conformem a entomar passivament tot el que ens fan en el pla social i en el nacional.

Només els fanàtics, els que viuen de l’statu quo i de l’establishment, no s’adonen que la consulta, el referèndum, l’impulsa un ampli moviment ciutadà de base, el que abans anomenàvem «moviment de masses». L’impulsa un «nosaltres» mestís i divers, un «nosaltres» que comparteix patiment, sacrificis, somnis, il·lusions i esperances. És aquest moviment el que lidera el procés, i els polítics han d’optar: afegir-s’hi, anar-hi en contra o trair-lo.

Els que defensen «Espanya per la gràcia de Déu» no entenen, no poden entendre, com és possible que Garcies, López, Ramírez i Fernández formin part del moviment. Aquesta és precisament la nostra força. Per això atempten tantes vegades com poden contra la convivència quan apel·len a ruptures familiars. És el que busquen, que es trenqui la convivència.

F.: Tot això que dius està molt bé. De fet, crec que n’hi hauria pocs que no t’ho compressin, però la realitat pot ben bé ser una altra. I tu ho saps. Saps que molta gent és reticent, per no dir hostil, a tot el procés, perquè creu, diu i denuncia, que tot plegat és una cortina de fum dels de sempre per tapar el darwinisme social, les retallades i les seves polítiques neoliberals…

J.B.: Has quedat descansat, no? Vols que et respongui amb sinceritat? Doncs: collonades. Les collonades que diuen tots els que no volen que votem i els que, quan votem, votaran «no». I que consti que hi ha conciutadans que votaran «no» des de la més absoluta nitidesa argumental. Però jo no em refereixo a aquests últims, sinó als de l’agitprop espanyolista i negacionista.

Les estupideses que diuen són de l’alçada d’un campanar —i perdona que utilitzi aquest llenguatge, però és que no hi ha res més precís per definir-ho.

En tota la conversa que tenim, Josep Maria, he parlat ben poc, per no dir gens, del dèficit fiscal, ni de l’anomenat «espoli», ni de «l’Espanya ens roba». Per cert, que algú m’expliqui com et pot robar algú amb qui tu hi has estat d’acord? O és que CiU i el tripartit no van firmar les diferents lleis de finançament autonòmic? Una altra cosa és el grau de compliment dels acords. No, no he parlat de tot el que t’acabo de dir perquè no cal. Qualsevol economista et podrà explicar que l’excés continuat de dèficit fiscal que no respecti l’ordinalitat és el que passava a les colònies. I això és el que passa a Catalunya. És un fet. Amb tot, encara n’hi ha que ho neguen.

Si vols que et digui la veritat, estic decebut per la poca qualitat argumental i intel·lectual de tots els que s’oposen a la independència de Catalunya. I no et dic res de quan parlen del nacionalisme dels altres. Què és la bandera espanyola de 24 metres quadrats, amb un màstil de 50 metres per suportar els 35 quilos de pes, que hi ha a la plaça Colón de Madrid? Un homenatge a Walt Disney?

Podríem comptar amb els dits els «intel·lectuals» espanyols que no s’hagin limitat a ridiculitzar i/o insultar amb literatura rància, tronada i llefiscosa la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Amb tot, hi ha excepcions. Per exemple, Ramón Cotarelo, o el filòsof andalús José Antonio Pérez Tapias, del qual manllevo el text següent:

«Es verdad que el derecho a decidir, jurídicamente, es una figura nueva, no tiene precedentes. Ello no quiere decir que no sea aplicable, que no se puedan instrumentar procedimientos adecuados para darle salida. En un momento donde hay un déficit de legitimación —que se percibe con más fuerza en determinadas CCAA, como es el caso de Cataluña—, desde una lógica democrática no hay argumentos fuertes para decir que no si la ciudadanía toma la palabra.

»Otra cuestión es el cómo y el cuándo. Pero no hay problema en que se ejercite este derecho a decidir como derecho de una ciudadanía, en su concepto republicano, que es activa y que participa. Además, yo creo que hay que dejar de verlo de manera precipitada, asimilado al derecho de autodeterminación. No tiene por qué, máxime cuando es una figura nueva.

[…]

»Entre las cuestiones irresueltas destaca la “cuestión de las naciones” existentes en la realidad política de España, la cual todavía espera un encauzamiento adecuado, aun contando con los buenos frutos del Estado autonómico en cuanto a descentralización política. Lo que quedó sin solución en el indefinido modelo de Estado de la Constitución de 1978 es lo que debe ser recogido a través de un nuevo pacto constitucional, netamente federal, que dé paso a un Estado plurinacional. El carácter inclusivo de este ha de responder a una dinámica de efectivo reconocimiento político de diferentes naciones con voluntad de compartir un proyecto común. Hay inocultables indicios de que para ese pacto es necesario pasar por procesos en los que la ciudadanía de ciertas comunidades, como es el caso de Cataluña, explicite su voluntad colectiva en consulta convocada a tal efecto, de manera tal, que, conocida esta, se proceda a la reforma constitucional de calado que a la postre haya de ser refrendada por toda la sociedad española. De esa manera, la alternativa federalista que se proponga para el Estado español, atendiendo a la necesidad insoslayable de configurarlo como plurinacional, irá acompañada de la suficiente credibilidad como para que en el futuro, de salir adelante, no se cuestione su legitimidad».

Perdona la citació tan llarga, però convé que la coneguis, perquè aporta arguments i perquè planteja una pregunta clau: Tu creus que seríem on som si els interlocutors fossin gent com José Antonio Pérez Tapias?

Desgraciadament, són majoria els que ens presenten com a espècimens primitius, egoistes, insolidaris, ambiciosos, garrepes, antipàtics i materialistes, tots, tots, víctimes d’una mena de virus que ens ha xuclat el cervell i ens ha substituït les neurones per barretines. Víctimes, en definitiva, d’uns quants Goebbels amb estelada que han concebut l’adoctrinament de l’escola catalana i la manipulació de la realitat via TV3. I si amb això encara no en tenen prou, després et vénen amb la història de la ruptura. Vaja, on seríem si no hi hagués hagut «ruptures» al llarg de la història? On seríem?

Dit això, que a Convergència i Unió, que és una coalició que abraça des de la dreta fins al centreesquerre, hi ha una avançada amb pulsions neoliberals és més que obvi; que tenen interessos en privatitzacions, també; que es van afegir a les retallades abans que ningú, ben cert; que laminen el sector públic, ets cec si no ho veus… Però s’ha d’estar molt carregat d’absenta o ser patològicament obtús per pensar que el think tank convergent ha dissenyat, amb l’ajuda de “la Caixa”, el Banc de Sabadell, Abertis, Repsol, Gas Natural i els cent mil fills de Sant Lluís, el que avui estem vivint.

El president Artur Mas podia perfectament no haver fet el que ha fet. L’11 de setembre de 2012, es fa la foto amb Carme Forcadell, pren nota de la manifestació, se’n va a Madrid a demanar el pacte fiscal, acorda amb Rajoy dir que s’anirà negociant i santes pasqües.

Conec personalment el president Mas. Hi he parlat moltes vegades. No és una persona que busqui els extrems de res.

Però és que resulta que una bona part de l’electorat de Convergència vol decidir, saps? Com hi ha electorat i militants de Convergència i d’altres partits a l’Assemblea Nacional Catalana.

Tots els que diuen això de la cortina de fum deuen pensar que la història del catalanisme i dels greuges amb Espanya va començar amb la crisi de les hipoteques escombraria i amb la caiguda de Lehman Brothers. Per favor!

El mes de desembre passat, es va fer a Barcelona el simposi titulat «Espanya contra Catalunya». Diversos ponents hi van analitzar amb criteris històrics, des del segle XVIII fins avui, les conseqüències que ha tingut per al país l’acció política, gairebé sempre de caràcter repressiu, de l’Estat espanyol envers Catalunya. Una bona part dels que diuen les collonades que tu has recollit en la pregunta es van escandalitzar, i la premsa de la caverna, que tan bé segueix el meu amic i periodista Jofre Llombart, va fer portades dient que això no era cert, que era un invent dels catalans que Espanya hagués reprimit mai Catalunya. Alguns van presentar querelles i van organitzar fòrums de «la veritat».

Particularment, no crec que el títol del simposi fos encertat per molts motius. Te’n dic un: no es pot fer un simposi que vols que sigui científic si ja en el títol et posiciones descaradament. Un altre: considerar Espanya com un tot. L’«Espanya ens agredeix» resta molt més que suma i, a més, no és cert, com tampoc no ho seria dir «Catalunya ens retalla». Seran els que governen Catalunya, però no Catalunya.

«Espanya contra Catalunya» és més un titular de diari i/o d’article d’opinió que d’un simposi. Dit això, el que s’hi va dir em va semblar inapel·lable.

Sí, és totalment cert i demostrable, els agradi o no els agradi, ho vulguin sentir o no ho vulguin sentir, que els diferents governs espanyols que hi ha hagut en tres segles, amb més o menys intensitat, ja siguin conservadors o progressistes, totalitaris o demòcrates, monàrquics o republicans, han tingut i tenen un objectiu molt clar: l’assimilació de Catalunya i dels catalans a l’Espanya monolítica i excloent de matriu castellana.

I també queda molt clar que il·lustres prohoms catalans hi han col·laborat i hi col·laboren. Com també queda molt clar que l’assimilació no és defensada amb la mateixa intensitat per tots els sectors de la intel·lectualitat espanyola.