El món que hem conegut ja no tornarà

Ens hem despertat del somni daurat, del somni europeu, i hem descobert que som vulnerables. Hem descobert que hi ha noves classes socials la vulnerabilitat de les quals ens angoixa.

F.: En les xerrades que fas i en algunes tertúlies i entrevistes has posat molt èmfasi en la necessitat de saber, d’adonar-nos que el món que hem conegut ja no tornarà. Per què? Per què ets tan contundent? Alguns t’han acusat d’apocalíptic, demagog, populista… Podem parlar del futur?

J.B.: Buf! Això és un problema. I és un problema perquè no hi ha ningú que et pugui assegurar què passarà demà. Però nosaltres ho necessitem, som humans, necessitem saber què passarà; no ens agraden les incerteses, sobretot les que afecten el nostre benestar i el benestar de les nostres famílies. I quan algú ens en parla, ens parla del futur, i no ens agrada el que ens diu, ens enfadem o li diem pessimista, apocalíptic, depressiu o el que et vulguis imaginar.

Quan el meu fill gran estudiava en una universitat privada no m’hauria pogut imaginar mai que avui no viuria amb nosaltres perquè el seu país no li ha pogut donar feina, i si algú m’ho hagués dit, l’hauria engegat a dida.

Quan feia el programa Singulars, programa d’èxit i amb desenes de milers de seguidors, si algú m’hagués dit que avui ja no es faria, li hauria respost quasi amb menyspreu.

Quan fa onze anys presentava Bon dia, Catalunya, si algú m’hagués dit que seria víctima de l’acomiadament biològic el 2016, li hauria dit que s’havia equivocat de medicació.

És a dir, volem saber, però si el que ens diuen no ens agrada, malament. I resulta que la realitat ha superat les expectatives més negatives, les prediccions que aleshores ens podien semblar més estrafolàries.

En el meu cas, jo no tinc cap interès ni personal ni econòmic a dir què opino a partir d’un munt de lectures, recursos diversos i entrevistes. I creu-me, m’agradaria dir coses molt diferents de les que dic després de moltes hores de lectura i d’anàlisi.

Però s’ha de ser honest. Sobretot honest. Ho deia Aristòtil: «Sóc amic de Plató, però sóc més amic de la veritat».

I ara, abans de continuar, una advertència: el més important és la tendència, com en borsa. Els detalls concrets, les oscil·lacions diàries en les accions, no són rellevants. En canvi, la tendència, sí. I no oblidem que la incertesa condiciona en negatiu el comportament econòmic.

F.: En certa manera, i ara que els has citat, és el mateix que unia dos personatges d’altra banda distants, com Plató i Aristòtil. Les coses concretes són múltiples i canviants. Sobre elles no es pot establir un saber definitiu, universal.

J.B.: Sí, mirat així, sí. La vida, com sabem tots, va molt de pressa. De tant en tant, convé parar, és a dir, reflexionar i preguntar-nos com és el món on vivim, qui som, què fem aquí, cap on anem… I no sé si això ho fem les vegades que caldria, perquè, com deia Einstein:

«Dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana. Amb tot, no ho tinc clar pel que fa a l’univers».

El mes de setembre de l’any passat, Slim Ismail, director i fundador de la Singularity University, a Sillicon Valley, Califòrnia, un centre finançat per la NASA i Google, entre altres, va parlar-nos de futur a Barcelona. Va ser brutal!

Slim Ismail va dir que el nostre món no és previsible, que tots els nostres mecanismes es basen en la predictibilitat, quan el nostre món és imprevisible. Així mateix, va explicar que els avenços en robòtica faran que en deu anys hi hagi moltes fàbriques que puguin prescindir dels treballadors. «El món canviarà. No trigarà gaire. I ja mai més no tornarà a ser igual», va dir. «Tota l’educació és lineal. I vivim en un món que es mou en una corba, que no és lineal».

L’afirmació del fundador de la Singularity University «El món canviarà. No trigarà gaire. I ja mai més no tornarà a ser igual» és el que convé, penso, que entenguem i interioritzem o, si més no, discutim i analitzem. Slim Ismail ho va dir en el sentit d’avenços tecnològics que acabaran conformant noves societats, noves maneres de fer, de veure, de pensar, d’interrelacionar-nos…

La Singularity University es pregunta com es poden solucionar els grans problemes del món amb tecnologia. I es focalitzen en tots els camps tecnològics canviants i en acceleració: robòtica, nanotecnologia, intel·ligència artificial, neurociència, medicina.. tots conduïts per la informàtica.

Per què et dic tot això de la Singularity University i de Slim Ismail quan el que m’has preguntat és per què dic que el món que hem conegut ja no tornarà?

Perquè hi ha una revolució en marxa i a nosaltres ens ha agafat en el pitjor moment o potser no, ja ho veurem.

El 2007 ens vam començar a despertar d’un somni «feliç» de més de seixanta anys. Dormíem pensant que cada generació continuaria superant l’anterior: en drets, en esperança, en educació, en possessions, en benestar, en consum, en futur, en hedonisme i, de cop, ens hem anat desvetllant veient-nos com el nou proletariat de la globalització, com a treballadors que podríem ser pobres i uns altres que ja en són: els working poors.

Segons un informe de la Creu Roja, el 8,9% dels europeus amb feina ja viuen per sota del llindar de la pobresa. I això era el 2011! Imagina’t.

A Espanya, més de dos milions de persones serien incapaces de poder atendre un pagament, una despesa imprevista de més de 600 euros. I avui, segons Càritas, hi ha tres milions de persones que han de viure amb menys de 307 euros mensuals. I una altra dada: el nombre de pobres a Espanya s’ha doblat amb relació al 2007.

A Espanya, també, el sou mensual mitjà va ser, el 2012, de 1.639 €, un 15,34% inferior a la mitjana de la Unió Europea, que és de 1.936 €.

A Alemanya, la classe mitjana ha passat de ser el 65% de la població l’any 1997 al 58% el 2012. És a dir, que més de cinc milions de persones van deixar de ser classe mitjana.

A França, una quarta part dels beneficiaris d’assistència social són pensionistes.

A Grècia, més de la meitat dels aturats ja no tenen assegurança mèdica i han de ser atesos per fundacions sense ànim de lucre. El nombre de suïcidis ha crescut un 40% el 2011, i ha augmentat més del doble en les dones.

L’Institut Nacional per a la Salut i el Benestar de Finlàndia ha fet un seguiment sistemàtic dels nens nascuts el 1987 fins que han fet vint-i-un anys, el 2008. Se’ls coneix com els fills de la recessió, perquè van viure la crisi que Finlàndia va passar en la dècada dels noranta. Doncs bé, alguns d’aquests joves, no sé ara la proporció exacta, però és significativa, han necessitat tractament psiquiàtric o han hagut de consumir fàrmacs per a algun trastorn. També han presentat símptomes tardans d’angoixa, l’angoixa que van haver de patir els seus pares quan havien de lluitar contra la crisi.

F.: Ens hem llevat en la misèria?

J.B.: Ens hem despertat del somni daurat, del somni europeu, i hem descobert que som vulnerables. Hem descobert que hi ha noves classes socials la vulnerabilitat de les quals ens angoixa, com els nens finlandesos. La vulnerabilitat i l’angoixa que provoca saber que ja hi ha milions de persones a Europa amb uns ingressos insuficients per subsistir, tot i tenir feina.

I ens preguntem: ens pot passar també a nosaltres?

De moment, i segons un informe de la Comissió Europea, Espanya és l’estat de la Unió on més ha crescut la desigualtat. I mira, et poso només dos exemples molt concrets, però ben definitoris.

Per un costat, saps quants llicenciats es van presentar l’any passat a l’Exèrcit per poder ser mileuristes? Més de 10.000. I saps què anunciava fa poc una gran superfície de Barakaldo, en una oferta de feina? Això: «Seleccionem reposador/a per treballar de manera estable 30 minuts els dilluns, dimecres i divendres. La jornada és de 9 h. a 9.30 h. El sou és de 4,87 € bruts/hora».

És a dir, 7,30 € bruts a la setmana. I, per cert, també es demanava experiència!

Un dia, l’any passat concretament, vaig sentir la veu d’un nen a la ràdio que deia coses terribles. Era un anunci per demanar ajuda. El nen havia somiat un entrepà, un entrepà màgic —en deia—, on ell posava el pernil, o el que fos, que la seva mare no l’hi podia donar. No m’ho podia creure. I sí, a Catalunya hi ha nens que passen gana o que no mengen adequadament.

Segons l’Eurostat, l’any 2007, a Espanya hi havia 10,37 milions de persones exposades al risc de pobresa o d’exclusió social. Avui n’hi ha més de 13 milions.

«A Espanya, l’austeritat té un impacte negatiu en els drets humans». Són paraules de Nils Muiznieks, comissari per als drets humans del Consell d’Europa. Un comissari que també va dir, el mes de juny de l’any passat, que les retallades en sanitat, educació i prestacions socials han provocat un preocupant augment de la pobresa de les famílies espanyoles. Una pobresa que afecta principalment els drets humans dels nens i de les persones amb discapacitats.

Per al doctor Antoni Talarn, doctor en Psicologia, psicoterapeuta i especialista en psicologia clínica, les persones més afectades per la crisi, que estan a l’atur o han patit desnonaments, se senten agredides. Aquestes situacions tan extremes podrien ser equiparables a un trauma, una agressió que posa en qüestió la nostra identitat i la nostra supervivència mental o social. És una situació de terrorisme econòmic, de violència i una falta de respecte molt gran.

Les persones que han viscut desnonaments pateixen trastorns per estrès posttraumàtic. Fins i tot aquelles persones que estan a l’atur i tenen garantida una pensió substitutòria estan patint, perquè la feina és un organitzador psicològic i social, és a dir, ens ajuda a organitzar el nostre temps, les nostres relacions i part de les nostres ambicions. Si perdem la feina i, a més, perdem la llar, què ens queda? Ens sentim despullats.

Els efectes psicològics de la crisi es deixen sentir en la immensa majoria de la societat, encara que no estiguem a l’atur i puguem pagar la nostra llar.

El sector que no sent els efectes perniciosos de la crisi és aquell al qual li va bé i el que dicta les normes.

Aquests tenen un nivell molt elevat de consciència, estan molt enganxats a les normes, a la llei escrita, i apliquen aquesta normativa amb molt poca sensibilitat social. Això permet que hi hagi situacions que són absolutament legals, però, des d’un punt de vista humà, molt poc legítimes.

F.: Amb un sentit nul de la pietas, del posar-se en el lloc de l’altre. És el que hem estat dient, Jaume. De la psicopatia, que no entén ni valora l’altre. Que l’anul·la.

J.B.: Molta consciència, molta rigidesa i molta norma, però molt poca sensibilitat. Això dóna lloc a actituds feixistes.

La crisi a Espanya ha fet augmentar el nombre de consultes i diagnòstics dels efectes en la salut mental, com depressió (19,4%), trastorns d’ansietat generalitzada (8,4%), atacs de pànic i crisis d’angoixa (6%) i abús de l’alcohol (5%).

A Catalunya ha augmentat l’apatia (11%), la sensació de pèrdua de control (19%), la irritabilitat (8%), la simptomatologia depressiva (11%) i la simptomatologia d’ansietat (10%).

Les persones que han experimentat desnonaments tenen símptomes de trastorn per estrès posttraumàtic, com ara reaccions de por i impotència davant d’altres coses, problemes per dormir i revivències de la situació del desnonament, sensacions d’allunyament emocional, problemes de salut diversos i canvis d’hàbits i rutines. Aquesta agressió és viscuda com un trauma i deixa seqüeles psicològiques. En molts casos es cronifiquen.

El suïcidi a Espanya, en homes d’entre 30 i 50 anys, va augmentar un 10% l’any 2008. Les dones se suïciden menys, tot i que en fan més intents, perquè utilitzen mitjans menys violents. Els homes se senten més responsables de l’economia familiar, els rols tradicionals continuen existint. Les dones tenen més resistència psicològica. Per exemple, les dones es vinculen, estableixen més lligams comunitaris i es donen suport les unes a les altres. Els homes d’entre 40 i 60 anys són els més afectats psicològicament per la crisi.

La crisi ha portat un augment de les alteracions en la dinàmica familiar, per exemple, el maltractament infantil per la tensió dels pares. A més, molta gent pateix angoixa pel que podem perdre, pel que pot passar, i les persones a les quals ja els ha passat tenen símptomes depressius.

Totes aquestes coses no les dirà cap mandatari ni tampoc, possiblement, sortiran gaire destacades a la premsa. Però hi són. És la realitat i, si vols saber-la, només has de buscar l’interlocutor adequat, que, en aquest cas, és el doctor Antoni Talarn.

Saps què és la «síndrome del supervivent»? Doncs és la que es desenvolupa en aquelles persones que, per exemple, treballen en una gran empresa i veuen com cada divendres un parell de companys són acomiadats. La setmana següent tots els treballadors pensen: «i si em toca a mi?».

Si tens una estona, mira el vídeo de YouTube titulat No Job Land (que podem traduir com ‘Una terra sense feina’), que només dura set minuts:

Què ha passat aquí?

Com és que hem passat de viure en «el millor» dels mons a veure amenaçada la nostra subsistència?

Com és possible que ningú no ens advertís o ens ho digués?

On eren els mandataris, polítics, assessors, acadèmics, mediàtics, periodistes, analistes i un llarg etcètera?

«Vull tornar al 1996», ens diem des de la impotència. Però no es pot. No es pot.

«Vull tornar a pujar en l’idolatrat ascensor social i sempre cap amunt. Sempre». Però resulta que ara, l’ascensor només pot anar cap avall, és a dir, més aviat és un descens en una pista d’esquí. Alguns, fins i tot, s’atrevirien a anomenar-lo eslàlom: una clatellada (retallada) a cada porta. Sí, ens han canviat l’ascensor de la mobilitat social pel del descens social.

Mira, una dada, i és del paradís del somni: els Estats Units. Resulta que el mite d’Horatio Alger, segons el qual, mitjançant l’honestedat, la perseverança i el treball dur, un jove pobre pot deixar de ser-ho és això, només un mite, malgrat que encara el 40% de nord-americans se’l creuen. Però la realitat diu una altra cosa, segons The Wall Street Journal, que cita un estudi fet per Economic Mobility Project of the Pew Charitable Trusts, el 43% dels americans que creixen en famílies pobres són pobres tota la vida. I només un 4% aconsegueix escalar fins al quintil més alt. El 27% passa al segon quintil, el 17%, al tercer, i el 9%, al quart. I entenc que ara no sortiran els de sempre per dir que el 43% que no aconsegueixen sortir de la pobresa és perquè no s’esforcen, oi?

Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement, en la presentació dels pressupostos del 2014 va dir: «En termes reals, el 2014 estarem igual que estàvem el 2004». Aquest titular el vaig agafar del Punt-AVUI i en vaig fer un retuit. I un tuitaire en va fer aquest comentari: «Sense fills ni hipoteca?». Sí, pressupostos del 2004 per al 2014 amb fills, hipoteca i, potser, a l’atur.

Què ha passat, Josep Maria?

Per què sembla que podem o estem a punt de perdre el que amb esforç i treball ens han llegat els nostres pares i nosaltres hem pogut millorar?

Segons el doctor Talarn:

«L’ésser humà és, per naturalesa, un ésser desitjant. Vivim només parcialment en el regne de la biologia; la major part del temps vivim en el regne de la imaginació, la fantasia i el simbolisme. Aquí el desig és inabastable. La cobdícia és el desig natural de posseir, perquè si no posseïm no podem subsistir. Però aquest desig natural, en alguns es decanta cap a l’avarícia, què és el desig de posseir i retenir només per a un mateix i per al propi profit.

»El capitalisme ha captat molt bé l’essència de l’ésser humà i el que ens està passant és producte de l’avarícia desfermada d’un sector de la humanitat. El sistema ha emmalaltit, té un problema, ha perdut l’equilibri i genera efectes negatius per a la major part de la població. El sistema té una psicopatologia, perquè hi ha persones darrere del sistema».