Abandonar la superfície per endinsar-se en els orígens

Sincerament, no crec que la premsa estigui fent i hagi fet, amb la contundència que exigeix la democràcia, el paper que li correspon.

F.: D’acord. En això estem d’acord. Si hem arribat fins aquí no ha estat només per una mena de devoció metafísica, sinó perquè, en l’equació política vigent, sobirania és igual a regeneració. Però, si et sembla, ja en parlarem més endavant. M’agradaria que aprofundissis més en aquesta distància cada cop més evident entre el polític i el poble. No tots, és clar, però un determinat tipus de polític, sí. El poder, diguem-ho així.

J.B.: Mira. Jim Kouri, vicepresident i portaveu de l’Associació de Caps de Policia dels Estats Units, en un informe fet el 2009 amb motiu de la crisi, va dir que els càrrecs públics tenen molt en comú amb Jack l’Esbudellador o Charles Manson. Per a Kouri, la classe política es caracteritza per la seva impulsivitat, irresponsabilitat, un comportament parasitari, i una carència absoluta d’objectius vitals realistes. «Fan el que desitgen quan volen», diu Kouri, i afegeix: «Encara que molts polítics renegaran de qualsevol comparació amb un assassí en sèrie, comparteixen amb ells nombroses traces de personalitat».

F.: Un pèl excessiu, no? Amb franquesa.

J.B.: Personalment, trobo exagerades les conclusions de Jim Kouri. De fet, no hi estic d’acord. I en conec uns quants de polítics! El que sí que és veritat és que hi ha polítics amb trets sociopàtics, els mateixos trets que no els fan sentir empatia per les víctimes que causen les seves polítiques asocials. I això no és un insult ni una opinió: són fets. Insultar és, ho vulguis o no, prescindir, no buscar informació de l’altre, del contrari, i aquí, d’informació, en tenim molta. Però, com en tot, la generalització és injusta. També hi ha brokers, banquers, economistes i periodistes, per exemple, a qui prestigiosos psicòlegs consideren que tenen trets psicopàtics.

Són molts els autors que han parlat de psicopatia en aquesta crisi. Com que no sóc metge ni psiquiatre ni psicòleg, n’he entrevistat uns quants per saber molt més sobre patologies conductuals i/o trastorns antisocials de la personalitat com, per exemple, la psicopatia. El neuròleg de Harvard, Álvaro Pascual-Leone, em va proposar fer un test un dia per explicar-me coses dels psicòpates. El test és del doctor Kevin Dutton i és aquest:

Imagina’t una via de tren que es desdobla. En la primera de les vies hi ha cinc persones lligades als rails i en l’altra via, la segona, només una, també lligada. Un tren s’acosta per la primera via on hi ha les cinc persones. Si ningú no hi posa remei, el tren les atropellarà. Tu ho pots impedir perquè tens a les mans el canvi d’agulles de les vies. Si l’acciones, salves aquestes cinc persones i el tren només matarà l’home que està lligat a la segona via. Ho faries? Canviaries la vida de cinc persones per la d’una sola?

Continuem. Ara pensa en el mateix escenari, però amb algunes diferències. Hi ha només una via de tren amb cinc persones lligades als rails que passen per sota d’un pont on ets al darrere d’un home. Aquesta vegada, no és possible canviar el tren de via, només n’hi ha una, recorda. Aquest cop, per salvar aquestes cinc persones només hi ha una sortida: empènyer l’home que tens davant i fer-lo caure a la via. D’aquesta manera el tren es pararà i no matarà les altres cinc persones que hi ha lligades. Ho faries, empenyeries l’home que tens davant per salvar les cinc persones que hi ha a la via?

F.: És un dilema moral encara pitjor que l’altre!

J.B.: En el primer cas, la majoria de les persones opten per fer el canvi d’agulles, és a dir, matar-ne una per salvar-ne cinc. En canvi, en el segon cas, el del pont, on has d’empènyer un home, la majoria de persones decideixen no fer-ho. És curiós, oi? Fixa’t que el resultat és el mateix: la mort d’una persona per salvar-ne cinc.

Què faria un psicòpata? Doncs no ho dubtaria gens ni mica: en els dos casos salvaria les cinc persones, ja que considera que algú ha de morir. No tindria cap barrera moral a l’hora d’empènyer l’home que hi ha al pont. Cap. Tampoc no té emocions.

F.: «Barrera moral», has dit?

J.B.: Sí. «Barrera moral», he dit. On és la barrera moral dels mandataris que condemnen a l’exclusió centenars de milers de persones a causa de les seves polítiques servils i asocials? On és la barrera moral de tots els economistes i assimilats que subministren ideologia en forma de ciència econòmica als que promouen i estimulen la desigualtat?

Aristòtil deia que l’home era un animal polític. I aquí és on em trobes a mi des del primer moment: en l’esforç de fer entendre que la independència, per exemple, és només un instrument, que no és un fi en ella mateixa. De fer entendre que la desigualtat no és un valor positiu. Em trobes, en definitiva, en aquella idea clàssica de la recuperació del bé comú, és a dir, em trobes en la lluita per evitar que l’home deixi de ser polític i es converteixi només en un animal.

Em trobes en la defensa dels principis que l’economista xilè Manfred Max-Neef diu que han de regir l’economia:

1. L’economia ha de servir les persones i no les persones l’economia.
2. El desenvolupament es refereix a les persones, no a les coses.
3. Creixement no és el mateix que desenvolupament i el desenvolupament no requereix, necessàriament, creixement.
4. L’economia és un subsistema d’un sistema més gran i físic: la biosfera. Per tant, el creixement permanent és un impossible.
5. Cap interès econòmic, sota cap circumstància, pot estar per damunt de la reverència de la vida.

Es vulgui o no es vulgui, el creixement continu en un món finit no és possible. De la mateixa manera que les idees són infinites. Per tant, podem posar les idees, que són infinites, al servei de la vida sense destrossar el medi del qual formem part?

Aquí em trobes, en el que t’he explicat. I no busco, ja ho saps, un reconeixement personal, un copet a l’esquena. En aquest sentit, em sento afalagat perquè molta gent ha trobat mecanismes que li serveixen en S’ha acabat el bròquil. No pas fórmules, sinó plantejaments, actituds.

Amb tot, no estic totalment d’acord amb el que penso, dic i faig, ja que, si ho estigués, seria com negar l’argument de l’altre. Així és que, benvingudes les crítiques constructives perquè del que es tracta és d’acumular, de generar sinergies, de provocar el desvetllament d’una consciència, en la mesura que em sigui possible.

F.: En un altre ordre de coses, suposo que deus tenir una certa satisfacció per haver desenterrat expressions que ja no s’utilitzaven i que ara cada vegada es veuen i se senten més, com «oligarquia», «casta», «casta xucladora», «capitalisme financer i de casino». Es pot dir que han ben quallat.

J.B.: Sí, no t’ho negaré, però seria massa pretensiós pensar que he estat jo l’artífex d’aquest canvi. El que passa és que qualsevol persona que vulgui fer una anàlisi seriosa del que passa es trobarà amb la necessitat d’utilitzar les paraules que has anomenat, perquè són les que millor descriuen el que vols analitzar i/o denunciar.

N’hi ha que s’ofenen quan senten «casta xucladora» i et diuen que és una opinió ofensiva sense fonaments. I a mi em sap greu, perquè no s’adonen que no és una opinió, sinó una simple descripció del que fan les elits espanyoles amb les corresponents franquícies i delegacions territorials: xuclar.

Mira, et citaré ara un personatge que no m’agrada gens, però que ha conegut la casta i s’hi ha relacionat: Mario Conde. Fixa’t què diu:

«Todas las élites se degradan. Pero en Estados Unidos se renuevan. En España, no. Una de las características de España es la ausencia de renovación en las élites. Desde el siglo XVIII siguen mandando los mismos. Allá donde no existe renovación de sangre, en biología, se produce una degradación».

És ben trist que el partidisme i el seguidisme et torni cec i t’impossibiliti analitzar amb llibertat el que tens al davant.

Ja saps que ara estan molt de moda les sèries i les pel·lícules de vampirs. Doncs mira, aquestes «elits extractives», per manllevar l’expressió de César Molinas, que a la vegada la va obtenir del llibre Why Nations Fail, dels professors d’Economia del Massachusetts Institute of Technology (MIT), Daron Acemoglu, i de Ciències Polítiques de la Universitat de Harvard, James Robinson, també podríem anomenar-les «elits vampiritzadores» o «casta de vampirs». Però a l’hora de buscar-ne una traducció genuïnament catalana, vaig pensar que el que fan els vampirs no és realment el que fan les «elits extractives», ja que se suposa que els vampirs, quan et xuclen la sang, et transformen en un d’ells, cosa que no és exactament el que passa aquí.

La casta xucladora extreu els recursos de la població per al seu benefici, és a dir, no et transforma en vampir, sinó que et condemna a la pobresa i a l’endarreriment. Et sotmet.

I què vols que et digui sobre «el casino»? Qualsevol persona que vulgui saber o que sàpiga una mica, només una mica, com funciona el sistema financer, et defensarà que són un casino, sobretot quan fan servir els seus productes de destrucció massiva, com els va anomenar Warren Buffett, o s’entretenen en la «banca a l’ombra».

És evident que s’ofenen quan senten aquestes expressions. És lògic. Fins fa molt poc es creien intocables, una «intocabilitat» que els ve donada, evidentment, pel seu poder de compra, un poder que transforma la paraula lliure en paraula llogada.

Fixa’t, el Bundesbank, és a dir, els que manen a Europa, va criticar els bancs espanyols a finals de l’any passat per l’excessiu deute públic que tenen en els seus balanços. Segons el «Buba», els bancs espanyols haurien augmentat en un 81% en dos anys la seva possessió de deute públic, que arribaria als 300.000 milions d’euros, el 9,1% dels seus balanços.

Per al Buba, i ja se sap que, segons l’expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors, «no tots els alemanys creuen en Déu, però tots creuen en el Bundesbank», la compra de deute públic s’ha fet en detriment de la concessió de crèdits a l’economia real. És a dir, que els bancs espanyols escanyen la demanda interna, forcen el tancament d’empreses i fan augmentar l’atur perquè utilitzen el crèdit del Banc Central Europeu a gairebé el 0% per comprar deute públic al 4 o 5%. Vaja, que fan carry trade amb deute sobirà. I aquí no passa res.

Com vols qualificar el que t’he descrit? De col·laboració al benestar general, al bé comú?

Qui mana aquí? Tu i els teus vots? Els que s’agenollen davant d’aquest casino?

Qui mana aquí?

Són o no són casta xucladora?

Però més enllà d’aquestes dades del Bundesbank i de perdre el temps en si són o no són allò altre o el de més enllà, hi ha un fet molt preocupant. I és que el conjunt d’entitats financeres d’Espanya tenen el 45% del saldo viu de deute públic espanyol, que arribava, a novembre del 2013, a més de 660.000 milions d’euros. I això és així perquè no vénen els de fora a comprar-ne.

Els bancs centrals creen directament menys del 10% del diner circulant, la resta és creat, sobretot, pels bancs. Acabo amb aquesta pregunta: qui depèn de qui, els bancs de l’Estat o l’Estat dels bancs?

En vols una altra?: qui és més sobirà aquí, el rei o Botín?

Més. Des del 2007, segons el Diario.es, s’han volatilitzat 250.000 milions d’euros entre pèrdues i actius tòxics en l’economia, una quarta part del PIB d’Espanya. S’ha destruït un 14% de l’ocupació al sector financer, s’ha passat de 50 a 14 entitats i l’Estat dóna per perduts 36.000 milions d’euros.

El 2013, només tres bancs controlen el 70% dels actius bancaris a Espanya (Caixabank, Santander i BBVA). T’agrada ser sistèmic o To Big to Fail? I, si ets sistèmic; ets tan gran que no pots fer fallida, no creus que els seus gestors haurien de tenir els sous regulats com els tenen regulats els que treballen en el sector públic?

Parlant de sous dels banquers, saps que, segons l’Autoritat Bancària Europea (EBA), a Espanya hi ha cent directius d’entitats financeres que el 2012 van guanyar més d’un milió d’euros anuals?

Saps que, segons la mateixa EBA, Espanya és el segon país europeu on els banquers cobren més de mitjana (2,16 milions)? Saps quin és el primer país on més cobren? És fàcil, a la primera potència europea: Xipre.

Vols que parlem ara de la desaparició de les caixes, la columna vertebral de finançament d’autònoms, petites i mitjanes empreses, o això seria massa depriment?

Vols que parlem de com la classe política, en connivència amb els tafurs que les dirigien, va assaltar les caixes fins a forçar-ne la desaparició? Vols que parlem de la «festa»? Aquí ho tens, segons la pàgina de www.gurusblog.com

Injeccions de capital a caixes i bancs	59.130 milions
Esquema de Protecció d’Actius (EPA)	28.267 milions
SAREB (deute garantit + capital públic)	48.546 milions
Adquisició d’Actius Financers (FAAF)	19.342 milions
Emissions de Deute de Bancs (aval de l’Estat)	64.112 milions
TOTAL	219.397 milions

I ja que parlem de festa, apunta, apunta’t aquesta dada: Espanya haurà de demanar 243.888 milions d’euros als mercats durant aquest any 2014. És a dir, Espanya ha de demanar més de 668 milions d’euros cada dia.

Qui mana, el deutor o el creditor?

El guru dels neoliberals, Friedrich von Hayek, va dir que el desenvolupament de l’estat del benestar després de la Segona Guerra Mundial soscavaria la llibertat i conduiria les democràcies occidentals cap a alguna forma de servitud envers l’Estat. Però, ves per on, aquí, l’únic que s’ha afeblit és la solidaritat. I per què? Doncs a causa del capitalisme financer i de casino, de la desregularització de les finances, de la ideologia dels mercats sense cap límit i de la captura de l’Estat pels interessos empresarials i de casta.

Em faig creus de veure com els petits i mitjans empresaris, els que no viuen del BOE i no pertanyen a cap «golferia», els que de veritat creen riquesa, els que arrisquen tot el que tenen, els autèntics emprenedors, no fan costat a la majoria del país que pateix el poder omnipresent de la banca. A aquests empresaris, herois en alguns casos, la banca no els deixa diners i, quan ho fa, els cobra interessos de jutjat de guàrdia. En canvi, els Botín de torn poden fer i desfer i reben el suport de l’Estat. De fet, ara saben, més que mai, que facin el que facin, no faran fallida. És a dir, poden fer el que vulguin que, si la festa va malament, pagarem nosaltres. I els empresaris, els petits i mitjans, callen, com les seves associacions. Per què? Doncs haurien de saber que la banca és més lesiva als seus interessos que els sindicats, com també ho són les empreses que més defensen el mercat lliure. Aquest és un link que haurien de mirar els petits i mitjans empresaris i preguntar-se per què ells no han rebut subvenció: http://www.axesor.es/BLOG/post/2013/07/30/Las-empresas-mas-subvencionadas-de-Espana.aspx

I el vídeo, que es troba a YouTube, titulat Cut Benefits to Bankers, Not Public Services (One Good Cut) també convé mirar-lo si volem saber què fan els bancs.

Per cert, hi ha algun partit polític dels grans que sigui capaç de fer un vídeo com el mencionat anteriorment?

F.: Quan parles d’aquestes coses penso en els sous desorbitats que has acabat d’explicar mentre la major part de la població, de les classes mitjanes i treballadores, ha vist retallar els seus ingressos o s’ha vist abocada a un acomiadament que, en alguns casos, com ara el teu, pel que sé, depèn de l’edat.

Si no faig res, el 2016 seré acomiadat. I si faig alguna cosa, és a dir, demano quedar-me, dependré d’algun voluntari que vulgui marxar per mi. Serà un acomiadament biològic. Però no faig aquest llibre per parlar de coses personals.

En el seu moment ja vaig dir que la reforma laboral posava la diana en totes les persones amb cabells blancs: totes, i que això era repugnant.

Segons l’Associació d’Empreses de Treball Temporal, Asempleo, els aturats de més de quaranta-cinc anys s’han més que quadruplicat des del tercer trimestre del 2007. De 413.100 a 1.824.500.

Quina societat estem construint? Com és possible que acceptem i, a vegades, aprovem que les persones puguin ser acomiadades per fets biològics? Com que no vull ser sagnant, no vull comparar-ho amb fets històrics, entre altres coses, perquè els que som acomiadats a seixanta-un anys podem anar cap a la jubilació sempre que hagis cotitzats els anys necessaris, però no deixa de ser execrable que, en cas d’haver-hi acomiadaments, no s’opti per fer fora els que, com alguns empresaris, volen maximitzar els beneficis amb poca inversió.

Fixa’t, jo, avui, que tinc cinquanta-vuit anys, ja porto un cartellet al pit que diu: caduca el 2016.

F.: Això és el que deies quan afirmaves que la relació que mantenies amb el teu auditori estava per damunt de l’anàlisi freda, que hi havia una intensitat emocional, justament perquè també eres víctima directa del sistema. I, en aquest sentit, Jaume, potser el que reclames o d’allò que et dols és que la corrupció, a Espanya i a Catalunya, té a veure amb la qualitat del periodisme que es fa. T’ho preguntaves tu mateix. Hi té a veure? El fet que a Espanya i a Catalunya hi hagi una democràcia de poca qualitat té alguna cosa a veure amb la classe de periodisme que tenim, amb allò que qualificaves de «palmeria» o «claca mediàtica i/o acadèmica»?

J.B.: Sí, sovint em faig aquestes preguntes. I, si vols, n’hi afegeixo una altra: en la creació de bombolles, hi tenim alguna cosa a veure els periodistes, en general, i els que fan informació econòmica, en particular?

Com se sap, Jeffrey P. Bezos, el fundador d’Amazon, va comprar l’històric The Washington Post, el del Watergate, el de Carl Bernstein i Bob Woodward, per uns 190 milions d’euros el 4 d’agost de 2013. Dos dies després, Gene Weingarten, columnista del diari, li va escriure una carta oberta on li recordava que el 1982, quan era editor de Tropic, el magazine dominical del Miami Herald, es va negar a cobrir un acte on Bezos havia de rebre un premi. I ho va fer perquè la gala l’organitzava la mateixa companyia propietària del diari, cosa que impedia que els articles sobre la notícia dels premis fossin objectius.

Finalment, els propietaris del diari van publicar-la, però en un lloc més discret. I Weingarten i el seu equip no van ser represaliats.

Weingarten, en l’article, el felicita i li dóna la benvinguda al diari, però li recorda que la seva màxima continua sent la mateixa: «kick up, kiss down», és a dir, emprenya els de dalt i abraça els de baix.

I potser no ho fem prou. No es fa prou. No hi ha una voluntat decidida de combatre les inèrcies. Quan un president compareix a través d’una pantalla de plasma davant un munt de periodistes i els periodistes no ens aixequem i ens n’anem, què passa, s’enforteix la democràcia?

Quan la majoria de les portades dels diaris o els sumaris dels informatius de ràdio i de televisió diuen, en una mena d’èxtasi, que l’Ibex-35, un dels índexs més manipulats del món, ha arribat als 10.000 punts sense parlar de la seva composició, s’enforteix la democràcia i la transparència?

Per què no perdem una mica de temps i mirem quines empreses formen l’Ibex-35? Per què la presència d’empreses de sectors regulats en l’índex és molt, però molt superior a les que hi ha en altres països?

T’ho dic de memòria, però no crec que hi hagi més de 4/6 empreses del selectiu espanyol que no provinguin d’antics monopolis, ni de contractistes, ni d’empreses públiques, ni d’operadors, vaja que no depenguin del BOE, d’aquest capitalisme ranci i castís espanyol.

Mira, en concret, només sis empreses de l’Ibex-35 suposen gairebé el 70% del total de l’índex. Això és una borsa o un sopar entre amics d’exmonopolis? Més aviat això últim, evidentment!

Són tots tan patriotes que 30 dels 35 de l’Ibex tenen presència en paradisos fiscals.

Segons TaxJustice Network, l’evasió fiscal a Espanya seria d’uns 81.000 milions d’euros anuals, un 71% dels quals correspondria a grans companyies i a persones molt adinerades.

L’enigmàtic Roger Vinton en fa, en el seu blog, la radiografia d’unes quantes:

«Sovint sentim economistes liberals cantant els innombrables avantatges del mercat lliure, de la imprescindible i inajornable desregulació i de la necessària desaparició del sector públic del món dels negocis. També sovint els seus executius o gestors model lideren companyies transnacionals que tenen un passat com a empreses estatals on han abocat carretades de diner públic per fer-les competitives. Individus etiquetats d’empresaris, de grans empresaris, millor dit, però que mai no han arriscat ni un euro del seu patrimoni. En el cas d’Espanya això és molt evident. Donar un cop d’ull acurat a les principals empreses espanyoles cotitzades a borsa no tan sols ens confirma aquesta tesi, sinó que, a més, ens dóna una idea de les correlacions de forces que dominen el país. Espanya ha estat tradicionalment dominada per la banca i les elèctriques, situació que es manté en l’actualitat amb petites modificacions: d’estar en mans de simples companyies subministradores d’electricitat hem passat a un concepte més ampli que es resumeix en l’anglicisme utilities (serveis públics), on podem incloure, a banda de les elèctriques, les companyies de gas, telefonia o autopistes. L’altra modificació en aquest mapa és l’aparició dels contractistes d’obra pública, que han aixecat veritables imperis en els darrers anys.

»Tot plegat es veu de manera cristal·lina si fem una anàlisi del principal índex borsari espanyol, el cèlebre Ibex-35. El primer que sobta en mirar de prop aquest índex és que, per bé que el formen trenta-cinc empreses, el pes de la majoria és irrellevant, ja que les sis més importants suposen prop del 70% del total de l’índex, o també les setze més grans representen gairebé el 90% del total. Com dèiem, de l’anàlisi d’aquestes empreses gegantines de les quals tots som clients es desprèn quina és l’estructura de poder a Espanya:

»De les setze, set són companyies d’utilities hereves d’empreses públiques, monopolis o operadores en mercats regulats (Telefónica, Iberdrola, Repsol, Gas Natural, Abertis, Red Eléctrica Española, IAG), quatre són bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Popular) i dues són constructores (ACS i Ferrovial). Només dues de les setze són empreses “amb empresari”: Inditex, d’Amancio Ortega, i la multinacional catalana Grifols. També n’hi ha una difícil de classificar, Amadeus, la central de reserves de vols que treballa gairebé en exclusiva en aquest sector gràcies al fet que els seus accionistes són precisament línies aèries. El primer grup, el de les empreses regulades, era encara més gran fins a l’any 2009, quan Endesa no havia estat comprada per l’italiana Enel i Unión Fenosa no pertanyia a Gas Natural.

»Però qui mana en aquestes grans empreses? D’on provenen els seus màxims executius? Qui són els seus principals accionistes? En un mercat on la lliure competència arribés a tot arreu, segurament els millors professionals de cada sector lideraríen aquests national champions, però en això Espanya també és diferent. Convé mirar de ben a prop cadascuna d’aquestes empreses per sortir de dubtes. Recordin que, segons ens diuen sempre, l’òrgan suprem d’una societat és la junta general d’accionistes, que delega les seves funcions en el consell d’administració, representants, per tant, dels propietaris. Al final d’aquest seguit d’escrits traurem conclusions».

Per no cansar-te, parlem només de Telefónica, segons Roger Vinton:

Telefónica

«Beneficiària durant dècades del monopoli de la telefonia a Espanya i empresa pública al llarg de bona part de la seva història. El president de la companyia és César Alierta, nomenat l’any 2000 per substituir Juan Villalonga, que havia estat col·locat per Aznar quatre anys abans. No hi ha proves que Villalonga fos el millor executiu que hi havia disponible, però venia avalat per ser company de classe del mateix Aznar al Colegio del Pilar i també perquè el seu besoncle era Ignacio Villalonga, president del Banco Central durant tres dècades i estretament vinculant al règim franquista. Els excessos de Juan Villalonga a la presidència, just quan s’atansaven unes eleccions generals, van acabar amb la paciència de José María Aznar, que va decidir treure’l d’escena amb el beneplàcit dels accionistes majoritaris, el BBVA i “la Caixa”. El substitut, com dèiem, va ser César Alierta, qui tampoc no es quedava curt a l’hora de mostrar llinatge: era fill de Cesáreo Alierta Perela, antic alcalde de Saragossa (avui dia té un carrer en aquella capital) i president del Real Zaragoza durant el franquisme. Pel que fa als seus mèrits professionals, Alierta fill procedia de la presidència de Tabacalera, una altra empresa originalment pública, on havia estat designat a dit també per Aznar. Allà fumava havans mentre gaudia de la fortuna que havia aconseguit en vendre la seva societat de valors, Beta Capital, als holandesos de MeesPierson. Precisament la seva afició als mercats de valors va estar a punt de provocar-li un disgust, quan l’any 1997 va fer servir informació privilegiada per guanyar uns 300 milions de pessetes en una operació borsària amb accions de la mateixa Tabacalera. Va ser jutjat i considerat culpable, però el delicte havia prescrit.

»Els màxims accionistes de Telefónica són BBVA i “la Caixa” amb un 5,5% de capital cadascun. Formen l’anomenat nucli dur des de fa molt anys. Per sota hi ha el fons d’inversió americà BlackRock, amb prop d’un 4%. En el consell d’administració trobem dos representants de “la Caixa” (Isidre Fainé i Antoni Massanell), dos del BBVA, tres consellers executius (directius de l’empresa, entre ells el president César Alierta) i un munt de consellers “independents”, que ho són per designació de la mateixa empresa i no pas com a representants dels accionistes. Entre aquests darrers trobem personatges com Pablo Isla Álvarez de Tejera (president d’Inditex i expresident de Tabacalera, després anomenada Altadis, en substitució precisament d’Alierta), Gonzalo Hinojosa Fernández de Angulo (antic propietari de Cortefiel), Alfonso Ferrari Herrero (soci d’Alierta a Beta Capital), el català Carlos Colomer Casellas (fins fa poc propietari de Revlon), José Fernando de Almansa Moreno-Barreda, vescomte del Castillo de Almansa (cap de la Casa Reial durant deu anys) o Sir David Arculus (directiu d’O2 quan va ser comprada per Telefónica). Els consellers han anat acumulant accions de la companyia, de manera que Alierta, aprofitant els plans d’opcions per a directius que ell mateix dissenya, ja té una participació de més de 50 milions d’euros; Isidro Fainé totalitza més de 6 milions, que no està malament per ser un empleat de “la Caixa”. A més, Alierta, com a màxim executiu de l’empresa, té assignat un sou al voltant dels 9 milions d’euros anuals. Els catorze consellers no executius, entre els quals es troben tots els esmentats excepte Alierta, es van repartir l’any 2012 gairebé 3,6 milions d’euros pel sol fet de pertànyer al consell d’administració. El més beneficiat va resultar Julio Linares López, que com a compensació per la pèrdua de les seves funcions executives va rebre uns 33 milions d’euros. Molta generositat per a una empresa immersa en un ERO de prop de 7.000 persones i que l’any 2012 va deixar sense dividends els seus accionistes».

Alguna conclusió?

Per què en la majoria de la informació econòmica els anunciants són algunes de les empreses que depenen del BOE? Qui paga mana?

Et sorprendries si et dic que els bancs són els que controlen l’Ibex?

Ja saps que sóc analista tècnic de borsa, és a dir, que no tinc els coneixements necessaris i seriosos per analitzar els fonamentals d’una empresa i així poder oferir un consell d’inversió. Amb tot, a diferència d’algun entabanador que es passeja per platós i estudis de ràdio, et dic que és molt més segur fer-ho al Dow-Jones, per exemple, que a l’Ibex-35.

Ja que t’he parlat del Dow-Jones, fem un exercici. Mirem qui hi ha al davant dels organismes encarregats de la supervisió i inspecció dels mercats de valors a Espanya i als Estats Units. Qui hi ha a Espanya? Una militant del Partit Popular, concretament, Elvira Rodríguez. Quin és el seu currículum?

Aquí el tenim:

Lugar y fecha de nacimiento

Madrid, 15 de mayo de 1949

Estudios y títulos

• Licenciada en Ciencias Económicas y Comerciales por la Universidad Complutense de Madrid (1971)
• Interventora de Hacienda (1973)

Actividades profesionales

06-10-2012 Nombramiento como presidenta de la Comisión Nacional del Mercado de Valores.

2011-2012 Diputada nacional del Congreso de los Diputados y presidenta de la Comisión de Economía y Competitividad.

2011 Diputada de la Asamblea de Madrid y senadora en representación de la Comunidad de Madrid.

2007-2011 Presidenta de la Asamblea de Madrid.

2006-2007 Consejera de Transportes de la Comunidad de Madrid.

2003-2004 Ministra de Medio Ambiente.

2000-2003 Secretaria de Estado de Presupuestos y Gastos del Ministerio de Hacienda.

1996-2000 Directora general de Presupuestos del Ministerio de Economía y Hacienda.

1984-1996 Subdirectora técnica del Tribunal de Cuentas.

1978-1984 Subdirectora de la Intervención General de la Seguridad Social.

1975-1978 Jefe de Contabilidad de la Dirección General del Tesoro y Presupuestos.

1974-1975 Jefe de la sección fiscal de la Delegación de Hacienda de Sevilla.

1971-1974 Colaboradora de la Cátedra de Derecho Administrativo del profesor Garrido Falla en la Universidad Complutense de Madrid y profesora ayudante en las cátedras de Derecho Fiscal Español y Organización, Contabilidad y Procedimiento de la Hacienda Pública.

Publicaciones y conferencias

A lo largo de su carrera profesional, y como representante de los diversos destinos, ha participado en numerosos foros nacionales e internacionales.

F.: És un bon expedient, certament. Potser una mica massa «estatal» o «funcionarial», si m’ho permets.

J.B.: No em facis riure. Però és que calia que fos aquí, justament per contraposició al que ara et diré. La diferència és abismal. Abismal. Si m’ho permets, comparem el currículum d’Elvira Rodríguez amb el de la presidenta de l’organisme homòleg dels Estat Units, la Securities and Exchange Comission (SEC):

Mary Jo White va ser nomenada presidenta de la SEC pel president Barack Obama el 7 de febrer de 2013 i confirmada pel Senat dels EUA el 8 d’abril de 2013.

Va arribar a la presidència després de dècades d’experiència com a fiscal federal i advocada d’assumptes d’inversió.

Quan era fiscal dels EUA pel Districte Sud de Nova York des del 1993 fins al 2002, es va especialitzar en la persecució dels fraus d’institucions financeres i dels casos de terrorisme internacional. Sota el seu lideratge, l’oficina va obtenir condemnes en contra dels terroristes responsables de l’atemptat del 1993 contra el World Trade Center i els atemptats contra les ambaixades nord-americanes a l’Àfrica. És l’única dona que ha ocupat la posició més alta en la història de més de 200 anys d’aquesta oficina.

Abans d’esdevenir la fiscal dels EUA pel Districte Sud de Nova York, va servir com a primera fiscal assistent dels EUA i més tard com a fiscal federal interina dels EUA pel Districte Est de Nova York des del 1990 fins al 1993. Anteriorment va exercir com assistent del fiscal dels EUA per al Districte Sud de Nova York des del 1978 fins al 1981 i es va convertir en cap fiscal d’apel·lacions de la Sala penal.

Després de deixar el seu lloc de procurador als EUA, va ser la presidenta del departament de litigis a Debevoise & Plimpton a Nova York, on va dirigir un equip de més de 200 advocats.

Mary Jo White va obtenir el seu títol de grau, Phi Beta Kappa, de William & Mary el 1970, i el seu mestratge en psicologia de la Nova Escola d’Investigació Social el 1971. Va aconseguir el seu títol d’advocada el 1974 a la Columbia Law School, on va ser una oficial de la Revista de Dret.

Mary Jo White ha guanyat nombrosos premis en reconeixement a la seva destacada tasca, tant com a fiscal com a advocada de valors borsaris. Entre els premis que ha rebut, destaquen el Margaret Brent Women Lawyess of Achievement Award, el premi de George W. Bush a l’Excel·lència.

Mary Jo White és membre del Col·legi Americà d’Advocats i del Col·legi Internacional d’Advocats. També ha estat directora del NASDAQ.

Hi veiem alguna diferència? N’hi ha alguna? Doncs això és el que et volia dir.

I encara hi podríem afegir més coses. La predecessora de la presidenta actual de la SEC, per exemple, va ser Mary L. Schapiro, llicenciada en Dret per Georgetown, advocada en temes de mercats de valors, nomenada per Ronald Reagan comissària de la SEC, confirmada per George Bush pare, presidenta de la Comissió del Mercat de Futurs i, finalment, nomenada presidenta de la Securities and Exchange Comission (SEC). És a dir, que la senyora Mary L. Schapiro, abans d’arribar-hi, s’havia passat més de vint-i-cinc anys en el sector.

Amb quin currículum et quedes tu, amb quina manera de fer et quedes, amb l’espanyola o amb l’americana?

No seria millor que al capdavant d’organismes públics, que han de vetllar per la transparència i la seguretat, hi arribessin els més qualificats, i no membres de partits, siguin del color que siguin?

Per exemple, en el cas de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), no creus que ningú no n’hauria de ser president si no reunís una d’aquestes tres característiques?

F.: Quines?

J.B.: Aquestes:

1. Un economista que entengui els mercats financers i en tingui experiència.
2. Un jurista amb experiència en els mercats financers.
3. Una persona que faci anys que treballa en els mercats.

Espanya i Catalunya no funcionen així. La militància és, a vegades, l’únic criteri. I així anem. I callem. I compte, de veritat, compte, perquè aquests temes són molt importants. Quan una persona arriba a un càrrec per la seva militància política i no per la seva experiència, pels seus coneixements i per meritocràcia, quins interessos defensa, els del partit que li garanteix el sou o els de la ciutadania?

Vols que parlem, per exemple de la composició del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Constitucional, etc.?

Vols que parlem de quina era la composició dels consells d’administració de les caixes d’estalvi? Per què vam callar els periodistes, en general, davant d’aquesta «ocupació» —no ho escric amb k per respecte als okupes— de tot allò públic per militans de partits, amics, assimilats i familiars de càrrecs públics?

I del Banc d’Espanya, què en podem dir i què en diem? Ho faré així, el que ha passat amb Bankia i les altres caixes ha estat un accident? No, no ha estat un accident. El Banc d’Espanya n’ha estat còmplice, ell n’era el regulador i el que havia de fer les inspeccions. És el Banc d’Espanya independent? Rotundament, no, per molt que ho diguin i ho jurin davant l’Almudena o de qui vulguis.

La Unió Europea ha demanat manta vegades a Espanya que formi un Consell de Política Econòmica i Fiscal independent, un consell com el que tenen altres països i que és el que examina la situació fiscal des del rigor i la independència. I res de res.

L’any passat el Parlament va organitzar una «Comissió d’Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors». Aquesta comissió era necessària, però no és suficient i, a més, no servirà per a res per molta sabatilla que hi hagi hagut. I amb això no vull criticar què va fer David Fernández. Dic que no servirà per a res perquè, si es vol saber què va passar a les caixes, s’ha de repassar crèdit per crèdit, operació per operació. Aquí és on hi ha la prova del nou de les suposades irregularitats que es van cometre. Es farà això que et dic? No.

Quan la majoria de les portades dels diaris o dels sumaris d’entrada dels informatius de ràdio i de televisió parlen impúdicament de l’anomenada recuperació a partir d’una dada del PIB sense explicar res més, què s’està fent, periodisme o agitprop governamental?

Quan es tornen a publicar els beneficis bancaris sense explicar exactament d’on surten i per què, què s’està fent? A veure si ens entenem, els beneficis bancaris són legalment falsos, però continuem fent de lloros.

Segur que la majoria no recorda ja quines portades de diari es feien el 2006 o el 2008. En plena bogeria consumista i immobiliària on et deien estúpid si no t’havies endeutat, on càrrecs públics t’incitaven a apalancar-te, on tertulians i acadèmics diversos et raonaven i argumentaven que amb tipus d’interès reals negatius l’única sortida era endeutar-se, el periodisme, en general, no va saber, no vam saber, fer una altra cosa que servir d’altaveu als crupiers del casino financer i als seus servidors, la classe política. El periodisme no és això, que quedi ben clar. Però molt temo que no canviarem. Te’n dono un exemple:

L’any passat, la majoria de mitjans van destacar aquestes paraules de Botín:

«Es un momento fantástico, a España le está llegando dinero para todo. […] Existe una confianza en España como no se puede imaginar».

Don Emilio Botín és un voltor, un voltor que si a Espanya la classe política no operés en connivència amb l’oligarquia, i la justícia fos veritablement independent, ja fa temps que no el sentiríem.

Sobre l’ínclit Emilio Botín, només vull dir o recordar això. I, per fer-ho, me’n vaig al diari El País.

Resulta que, segons el que va publicar aquest diari el 27 de maig de 2008, l’exministre d’Economia Rodrigo Rato va presentar, com a defensa de l’acusació de suposats favors al Banco Santander, un escrit de l’exsecretària d’Estat de Justícia i després vicepresidenta del Govern, la socialista María Teresa Fernández de la Vega.

En l’escrit, De la Vega demanava, el 25 d’abril de 1996 que s’enviessin instruccions a l’advocat de l’Estat sobre com havia de procedir en l’escàndol de les cessions de crèdit. I les instruccions eren clares: no demanar cap acció penal contra el Banco Santander i els seus representants per suposat delicte contra la Hisenda Pública.

Gràcies a l’actuació i a les ordres de la socialista De la Vega, Botín no va ser jutjat per unes actuacions que El Confidencial va relatar d’aquesta manera: «Durant els anys 1988-1989, el Santander va moure prop de mig bilió de pessetes de diner negre, que procedia de fons financeres més o menys inconfessables. […] El banc va entregar a Hisenda informació falsa sobre 9.566 operacions formalitzades que representaven 145.120 milions de pessetes. […] A tal efecte, no va dubtar a declarar com a titulars de les cessions de crèdit persones mortes, emigrants no residents a Espanya, treballadors a l’atur, avis, familiars de treballadors del banc, antics clients que ja no mantenien cap relació amb el Santander, etc.».

L’acusació va sol·licitar per a Emilio Botín un total de 170 anys de presó i una multa de més de 46 milions d’euros, a més una responsabilitat civil de 84 milions, que era el perjudici causat a tots els espanyols.

Però Botín no va ser jutjat.

I aquest és el col·lorari: De la Vega és avui membre permanent del Consell d’Estat. Res, només 76.603 euros a l’any.

F.: Estem parlant, també, d’un dels escàndols més notoris, dels més evidents i flagrants. El de la recol·locació dels polítics, per dir-ho així, en determinades empreses, com passa també en el cas de les elèctriques.

J.B.: Sí, és clar. O en institucions estatals. El mes de febrer del 2012, va ingressar en el mateix consell com a membre vitalici l’expresident Zapatero. De la Vega, la seva número dos, li va fer de padrina. Zapatero cobra el mateix sou que De la Vega més la seva paga anual com a ex de 78.185 euros. Un total de més de 150.000 euros a l’any.

De Rato, expresident de Bankia i unes quantes coses més, Botín va dir que havia estat el millor ministre d’Economia de la democràcia. El 16 d’octubre de l’any passat el va fitxar com a membre del consell assessor internacional del grup. Ja en va ser membre el 2008 amb un sou de 200.000 euros. Dos-cents mil euros són també els que cobra per ser assessor de Telefónica. A Bankia, el forat és de més de 22.000 milions d’euros, un forat que paguem tots els que patim aquesta casta com els danys que hauria causat l’actuació d’aquest patrici espanyol anomenat Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos.

I personatges com aquests són els que encara reproduïm sense afegir-hi què són i què han fet. Uns personatges que, com Botín, governen contra Espanya. He dit «governen», sí; i no m’he equivocat.

F.: Es tracta d’analitzar, segons tu, de no deixar-se entabanar, de saber què vol dir cada cosa.

J.B.: L’octubre de l’any passat, el príncep Felip va parlar «d’un futur solidari i amb principis ètics ferms». Frase que va ser destacada en algunes portades. I jo em pregunto: com pot un príncep parlar de solidaritat i ètica si són conceptes antitètics amb monarquia?

Es parla molt de si desapareixerà el paper, de la crisi de la premsa, etc. Sincerament, no crec que la premsa estigui fent ni hagi fet, amb la contundència que exigeix la democràcia, el paper que li correspon. I sense una fiscalització de la premsa als grups dels poderosos i poders fàctics, Espanya i Catalunya tindran una democràcia de poca qualitat on la «golferia» tindrà premi. I el sacrifici, ignorància i/o menyspreu.

Cal que et recordi ara quina mena de cobertura es fa cada any del «festival» de Davos?

Dit això, hi ha periodistes que han perdut els seus llocs de treball o han estat arraconats pel fet de voler fer bé la seva feina. Periodistes a qui no se’ls dóna cap premi.