XI

Torno a trobar-me en un punt que em fa molt difícil seguir endavant. Ja en aquesta fase hauria d’estar més endurit; hi ha, però, certes experiències i certes suposicions que deixen cicatrius tan fondes que difícilment es poden esborrar i sensibilitzen tant la memòria que li permeten reviure tot l’horror original. Com ja he dit, vam veure certes obstruccions al terra polit que teníem al davant i hauria d’afegir-hi que els narius van sentir-se simultàniament agredits per una intensificació molt curiosa de l’estranya i predominant fetor, ara clarament barrejada amb la pudor sense nom dels altres que ja no hi eren. La llum de la segona llanterna dissipà els dubtes quant a la natura de les obstruccions i, si vam acostar-nos-hi, fou perquè vam veure, tot i la distància, que havien perdut qualsevol poder de fer mal, com els sis exemplars semblants, desenterrats, d’aquelles monstruoses tombes amb monticles en forma d’estrella que havíem trobat al campament del pobre Lake.

En efecte, eren tan incomplets com la majoria dels exemplars que havíem desenterrat, si bé aquella bassa verda i espessa que tenien al voltant revelava una mutilació molt més recent. Semblava que només n’hi havia quatre, malgrat que els butlletins de Lake indicaven que el grup que ens havia precedit estava format, com a mínim, per vuit. Trobar-los en aquell estat era una vertadera sorpresa i ens preguntàvem quina mena de lluita monstruosa devia haver-se produït enmig d’aquelles foscors.

Els pingüins, quan són atacats en grup, es vengen salvatgement amb el bec. Ara, pels sons que ens arribaven, podíem tenir la certesa que no pas massa lluny hi niava una colònia d’aquests animals.

Potser els altres havien trencat la pau d’aquell lloc i provocat una persecució assassina? Les obstruccions de les quals hem parlat no ho deixaven presumir, ja que els becs dels pingüins, arremetent contra els durs teixits que Lake havia dissecat, difícilment haurien explicat les malvestats terribles que els nostres ulls, en acostar-nos-hi, començaven a descobrir. D’altra banda, aquells ocells cecs i enormes que havíem vist semblaven singularment manyacs.

Hi havia hagut, doncs, una lluita entre els altres, de la qual n’eren responsables els quatre que faltaven? I si era així, on eren? Els teníem a prop projectant una amenaça immediata sobre nosaltres? Vam llançar una mirada angoixada a alguns dels passadissos laterals de terra llis, mentre continuàvem la marxa lenta i ja a contracor. Fos quin fos el conflicte que s’havia desenvolupat, era el causant del pànic que havia sembrat entre els pingüins, obligant-los a desacostumades passejades. Devia haver sorgit, doncs, prop de la colònia les veus de la qual ens arribaven lleument des de l’incalculable esvoranc, ja que no hi havia senyals que revelessin que els ocells havien viscut normalment aquí. Tot reflexionant pensàvem que potser hi havia hagut espantoses corredisses i que el bàndol més dèbil havia estat destruït pels seus perseguidors quan ja es disposava a retornar als trineus que havia amagat. Era imaginable la terrible batussa entre éssers monstruosos i innominats sortint del negre abisme i tota una colla de pingüins frenètics que s’escapaven a corre-cuita, cridant com folls.

He dit que vam apropar-nos a aquelles obstruccions mutilades i escarxofades davant nostre lentament i a contracor. Tant de bo que el Cel hagués volgut que no ens hi acostéssim, sinó que ens n’allunyéssim corrents i sortíssim amb la màxima celeritat d’aquell túnel blasfem de paviment llis i relliscós i de murs decadents que reproduïen i escarnien les coses que havien suplantat… Que ens allunyéssim corrents abans de veure el que vam veure, abans que ens quedés gravat al cervell allò que ja mai més ens deixarà tornar a respirar amb tranquil·litat.

Vam dirigir ambdues llanternes en direcció als objectes prostrats i immediatament ens adonàrem del factor dominant que determinava la seva mutilació. Destrossats, aixafats, retorçats i malmesos com estaven, la mutilació comuna i que afectava a tots era la decapitació total. Els mancava a tots el cap d’estrella de mar poblat de tentacles i, en apropar-nos, veiérem que el procediment emprat per privar-los-en havia estat una mena de diabòlic esquinçament o succió i no qualsevol forma habitual de divisió. Aquell humor fastigós de color verd fosc formava un bassal gran que s’anava escampant, si bé la fetor que emanava restava mig esborrada per l’altra olor, més recent i més estranya i, aquí, més penetrant que en qualsevol altre lloc de la ruta que havíem seguit. Fins que arribàrem gairebé al costat d’aquells entrebancs estesos a terra no ens va ésser possible d’atribuir aquella segona i inexplicable fetor a una font immediata, i recordo que, en fer-ho, Danforth, rememorant certs relleus molt realistes de la història dels Primordials a l’era permiana, cent-cinquanta milions d’anys endarrera, llançà un crit angoixós que ressonà històricament a través del passadís arcaic, cobert amb volta i amb els maleïts relleus tallats a la manera d’un palimpsest.

I poc va faltar perquè, també jo, respongués com un eco al seu crit, car jo també havia vist aquelles primigènies escultures i, amb una esgarrifança, havia admirat la manera com l’artista innominat havia sabut suggerir la idea d’aquell recobriment llefiscós i repugnant d’alguns Primordials mutilats i prostrats a terra, els mateixos que havien estat morts i xuclats fins a restar esgarrifosament decapitats per obra dels temibles shoggoths durant la gran guerra de subjugació. Escultures infames, escultures de malson quan parlaven de coses antigues, velles de qui sap quants segles, ja que cap ésser humà no hauria de veure els shoggoths i les seves obres ni haurien d’ésser retratats per cap ésser humà. El foll que va escriure el Necronomicon havia volgut jurar, nerviós, que cap no havia estat criat en aquest planeta i que només els somniadors, sota els efectes de la droga, havien estat capaços de concebre’ls. Protoplasma amorf que pot afectar i reflectir qualsevol forma, qualsevol òrgan, qualsevol procés: aglutinacions llefiscoses de cèl·lules efervescents, esferoides elàstics com la goma, infinitament plàstics i dúctils, esclaus de la suggestió, constructors de ciutats més i més sinistres, més i més intel·ligents, més i més amfibis, més i més imitatius! Déu meu! Quina bogeria féu aquells blasfems Primordials desitjosos de servir-se de coses com aquelles i d’esculpir-les?

I ara que Danforth i jo vèiem aquella bava negra que lluïa, fresca, amb reflexos iridescents, tota espessa i enganxada als cossos sense cap i que pudia, obscena, juntament amb aquella altra olor nova i desconeguda la causa de la qual només una ment extraviada era capaç d’imaginar, enganxada a aquells cossos i espurnejant, no tan espessa, a una part despullada d’aquella paret novament recoberta de maleïts relleus que formaven sèries de punts agrupats, sentíem una por còsmica fins a les últimes profunditats. No era por d’aquells quatre que mancaven, car sabíem prou bé que ja no tornarien a fer cap mal. Pobres diables! Després de tot, no eren coses malignes dins el seu gènere. Eren els homes d’un altre temps i d’un altre ordre d’éssers. La natura els havia fet una broma ben infernal, com la farà a tots aquells que la follia humana, la brutalitat o la crueltat enviï a fer excavacions en aquell erm polar espantosament mort o adormit. Aquell fou per a ells el tràgic retorn a la llar. Ni tan sols havien estat salvatges car, què havien fet? Aquell deixondiment horrible enmig del fred d’una època desconeguda… potser un atac dels quadrúpedes peluts que bordaven frenèticament i una atordida defensa contra ells i els simis blancs igualment frenètics i amb estranys embolcalls i arreus… Pobre Lake, pobre Gedney… i pobres Primordials! Científics fins a l’últim moment. Què havien fet que nosaltres no hauríem fet si haguéssim estat al seu lloc? Déu, quina intel·ligència i quina persistència! Quina manera de fer front a l’increïble, com aquells parents i avantpassats seus dels relleus, que també havien hagut de fer front a coses gairebé tan increïbles com aquelles! Radiats, vegetals, monstres, nissaga d’estrelles… doneu-los el nom que vulgueu, eren homes!

Havien travessat els cims gelats, als tebis vessants dels quals en d’altres temps havien vagarejat entre les falgueres arborescents i retut culte. Havien trobat la seva ciutat morta enfonsada sota la maledicció i havien llegit la història dels seus dies últims gravada a la pedra igual que havíem fet nosaltres. Havien provat potser d’arribar fins als seus semblants vius a fabuloses profunditats de negror que mai no havien vist i… què havien trobat? Totes aquestes coses llampegaven al mateix temps entre els pensaments de Danforth i meus, mentre la vista passava d’aquelles formes sense cap, cobertes de viscositats, a les fastigoses escultures semblants a palimpsests i als diabòlics conjunts de punts fets amb bava fresca a la paret de davant… Ho miràvem i compreníem què devia haver triomfat i sobreviscut allà a baix, a la ciutat aquàtica i ciclòpia d’aquell abisme nocturn guarnit de pingüins, des del qual fins i tot ara, pàl·lidament, com una resposta al crit histèric de Danforth, pujava com un rot una boirina sinistra i arrissada.

L’esglai en reconèixer aquella monstruosa bava i aquella decapitació ens havia deixat tan glaçats com estàtues mudes i immòbils i, només després d’haver parlat, ens havíem assabentat totalment de la identitat dels nostres pensaments en aquell moment. Semblava que érem allà des de feia eons, si bé no podien haver passat més de deu o quinze o segons. Aquella boira pàl·lida i repugnant s’arrissava endavant com veritablement empesa per quelcom més llunyà i que també s’apropava. Després se sentí un soroll que capgirà gairebé tot el que acabàvem de decidir i, en fer-ho, trencà l’encanteri i ens conduí, corrent com folls, per entremig dels confusos i cridaners pingüins, cap al camí que havíem seguit primer en anar a la ciutat, per passadissos megalítics enfonsats en el gel, fins que arribàrem al gran cercle obert i, enfilant-nos per l’arcaica rampa espiral, sortirem frenètics i com autòmats a l’aire sa de l’exterior i a la llum del dia.

El soroll que havíem sentit, com ja he explicat, capgirà gran part del que havíem decidit, car era allò que la dissecció del pobre Lake ens havia portat a atribuir a aquells que havíem considerat morts. Com més tard em digué Danforth, era precisament allò que ell havia captat, infinitament esmorteït, quan estava en aquell punt situat més enllà de l’angle del camí, per sobre del nivell del glaç i, la veritat sigui dita, tenia una repugnant semblança amb els xiulets del vent que tots dos havíem sentit al voltant de les coves altes de la muntanya. Tot i pensant que semblaré pueril, encara vull afegir una altra cosa, si més no perquè les impressions de Danforth harmonitzaven sorprenentment amb les meves. Cal dir que les lectures comunes ens havien preparat a fer la mateixa interpretació, si bé Danforth ha al·ludit a estranyes idees en relació a insospitades i prohibides fonts a les quals Poe potser va tenir accés quan, fa un segle, va escriure el seu Arthur Gordon Pym. Es recordarà que en aquella fantàstica història hi ha una paraula de desconegut, però de terrible i prodigiós sentit, relacionada amb l’Antàrtic i cridada eternament pels gegantins ocells de blancor espectral que viuen al cor d’aquella maligna regió: «Tekeli-li! Tekeli-li!». Això, he d’admetre-ho, és exactament el que ens semblà d’haver sentit transportat per el so sobtat que seguia aquella blanca boira que avançava, un insidiós xiulet musical que cobria una gamma singularment àmplia.

Abans no fossin pronunciades tres notes o tres síl·labes ja estàvem fugint com boigs tot i que sabíem que la rapidesa dels Primordials permetria que qualsevol supervivent de la matança, alertat pel crit i llançat al darrera nostre, ens atrapés en un moment si realment s’ho proposava. Malgrat tot, teníem la vaga esperança que una conducta no agressiva i un capteniment anàleg podien aconseguir que aquell ésser no ens exterminés en cas de capturar-nos, encara que només fos per curiositat científica. Després de tot, si una criatura com aquella no havia de témer res pel que feia a la seva persona, tampoc no tenia cap motiu per fer-nos mal. Com que en aquelles circumstàncies hauria estat inútil voler-se amagar, vam servir-nos de la llanterna per llançar una mirada al darrera, la qual cosa ens permeté de veure que la boira s’anava esvaint. Podríem veure, finalment, un exemplar viu i complet d’aquella mena d’éssers? Novament tornàrem a sentir aquell insidiós xiulet musical: «Tekeli-li! Tekeli-li!».

Després, veient que estàvem guanyant terreny al nostre perseguidor, vam pensar que potser aquell ésser estava ferit. No obstant, no podíem córrer cap risc, ja que era ben evident que s’acostava en resposta al crit de Danforth i no fugint de la persecució d’una altra criatura. Teníem molt poc temps per a permetre’ns de dubtar. Del lloc on podia estar aquell malson més difícil d’imaginar i d’anomenar, aquella muntanya pudent i no sotjada de protoplasma que vomitava bava, criatura d’una raça que havia conquerit l’avenc i que havia enviat pioners a terra per tornar a tallar els relleus i a recargolar-se pels cataus de les muntanyes, era cosa que no hauríem pogut imaginar. Vam sentir un vertader rau-rau davant la necessitat d’abandonar aquell Primordial, probablement mutilat i potser únic supervivent, al perill de tornar a ésser capturat i de patir un destí sense nom.

Gràcies a Déu, no vam afluixar la marxa. La boira arrissada s’havia tornat a espesseir i estava avançant amb celeritat creixent, mentre els pingüins extraviats cridaven i feien esgarips i mostraven signes d’estar posseïts d’un pànic vertaderament sorprenent considerant la confusió molt menor que havien demostrat en passar nosaltres pel seu costat. Una vegada més, tornà a sentir-se aquell xiulet sinistre que cobria una àmplia gamma de sons: «Tekeli-li! Tekeli-li!». Havíem errat. Aquella criatura no estava ferida, sinó que simplement s’havia aturat en trobar els cossos dels seus semblants caiguts a terra i la inscripció feta amb aquella diabòlica bava que tenien al damunt. Mai no podríem saber què deia aquell demoníac missatge, per bé que les tombes del campament de Lake ja ens havien demostrat la importància que aquells éssers concedien als seus morts. La llanterna, tan imprudentment utilitzada, ens oferia ara davant els nostres ulls la gran cova oberta a la qual convergien diversos camins. Ens sentírem complaguts d’abandonar les mòrbides talles executades a la manera dels palimpsests, que pressentíem gairebé sense veure-les.

Només trobar-nos a la cova se’ns va acudir de pensar que, ja que estàvem enmig d’aquell focus desorientador de galeries, potser aconseguiríem que el nostre perseguidor es perdés. A l’espai obert hi havia diversos pingüins albins i cecs, i era ben evident que la por que experimentaven davant d’aquella criatura que s’estava apropant superava els nivells de qualsevol explicació. Si ara baixàvem la llum de la llanterna al límit indispensable per a les necessitats del viatge, mantenint-la estrictament davant dels nostres passos, era possible que els moviments espantats i els esgarips dels ocells gegantins entre la boira tapessin el soroll de les petjades, dissimulessin la vertadera ruta que seguíem i, d’una o d’altra manera, establessin un rastre fals. Enmig de la boira arremolinada que es movia en espirals, el terra cobert de runa i de superfície aspra d’aquell túnel que arrencava d’aquell punt, pel fet d’ésser diferent dels altres caus de terra suaument llustrat, no podia constituir un element massa identificable, ni tan sols —conjecturàvem nosaltres— per als sentits especials, ja esmentats, que feien els Primordials parcialment independents de la llum en casos d’emergència. De fet, teníem una certa por d’extraviar-nos si anàvem amb massa presses. Ja que, naturalment, havíem decidit de seguir el camí en direcció a la ciutat morta, car les conseqüències que podrien derivar-se de perdre’ns en aquells ruscs desconeguts de les muntanyes eren cosa en la qual ni hi volíem pensar.

El fet que sobrevisquéssim i sortíssim és prova suficient per a demostrar que la criatura va ficar-se per una galeria errònia mentre nosaltres, providencialment, vam encertar la bona. Els pingüins sols no ens haurien salvat; sembla, però, que ho aconseguiren amb l’ajut de la boira. Només un fat benigne mantingué els vapors arremolinats prou espessos en el moment adequat, car estaven desplaçant-se constantment i amenaçaven d’esvair-se. De fet, un segon van alçar-se abans no sortíssim del túnel recobert d’escultures fastigoses tallades sobre unes altres i ens fiquéssim a la cova. Així és que, en realitat, només vam tenir una primera imatge, i encara entrevista a mitges, de la criatura que s’apropava, al temps que llançàvem una última i desesperada ullada esporuguida cap al darrera abans de rebaixar la llum de la llanterna i barrejar-nos amb els pingüins, moguts per l’esperança d’escapolir-nos de la persecució. Si el fat que ens protegí fou benigne, el que ens oferí la imatge vista de cua d’ull fou totalment oposat, ja que cal atribuir a aquell llampec de quelcom mig vist ben bé la meitat de tot l’horror que de llavors ençà plana sobre nosaltres.

El motiu exacte de la segona mirada endarrera potser no fou altra cosa que l’instint immemorial del perseguit per a valorar la natura i la trajectòria del perseguidor. O potser era un intent automàtic de respondre una pregunta subconscient formulada per un dels nostres sentits. En plena fugida, amb totes les facultats centrades en el problema d’escapar, no estàvem en condicions d’observar ni d’analitzar detalls. Malgrat tot, les cèl·lules cerebrals, latents, devien interrogar-se davant el missatge que els transmetien els narius. Després vam adonar-nos de què es tractava: la retirada davant la viscositat fètida que embolcallava els obstacles decapitats que havíem trobat al nostre pas i l’aproximació coincident de l’ésser que ens perseguia no havia facilitat el canvi de fetors que la lògica exigia. Prop d’aquells obstacles ajaguts a terra, aquella pudor nova i últimament inexplicable havia estat totalment dominant, però ara hauria d’haver donat pas gairebé completament a la innominable fortor vinculada als altres. No havia estat així, però, ja que era la pudor més recent i menys suportable era gairebé pura i, cada segon que passava, s’anava tornant més i més verinosa.

Així és que vam girar la vista endarrera i, semblar ésser, simultàniament; si bé és indubtable que el moviment incipient de l’un va desfermar la imitació de l’altre. En fer-ho, vam dirigir ambdues llanternes, amb tota la potència, cap a la boira que acabava d’espesseir-se, ja fos per la pura i primitiva angoixa de veure tot el que poguéssim, ja fos per un esforç menys primitiu, però igualment inconscient, d’enlluernar aquell ésser abans d’apagar la llanterna i escapar-nos per entremig dels pingüins que s’estaven al laberint que teníem al davant. Quina pensada més errònia! Ni el propi Orfeu ni la dona de Lot pagaren més car que nosaltres la mirada endarrera. I novament tornàrem a sentir el xiulet repugnant que cobria una àmplia gamma: «Tekeli-li! Tekeli-li!».

Podria mostrar-me franc —per bé que no pugui suportar de mostrar-me directe— a l’hora d’explicar què vam veure; si bé llavors pensàrem que no ens era possible d’admetre-ho, ni tan sols l’un a l’altre. Les paraules que llegirà el lector no poden ni suggerir fins a quin punt fou horrible aquella visió. Paralitzà de manera tan absoluta la nostra consciència que em pregunto com va ésser que tinguéssim prou esma per apagar les llanternes tal com havíem projectat i que ens fiquéssim pel túnel que menava a la ciutat morta. Degué ésser l’instint el que ens hi conduí, potser millor que ho hauria fet la raó. Si això, però, fou el que va salvar-nos, s’ha de dir que el preu que pagàrem fou elevat. De raó, certament, ens en restava molt poca.

Danforth estava totalment trasbalsat i la primera cosa que em ve a la memòria pel que fa a la resta de la jornada és la seva veu mentre, delirant, entonava una fórmula histèrica en la qual jo només, entre tota la humanitat, podia trobar quelcom més que un foll desvari. Reverberava amb sons de falset entre els esgarips dels pingüins; reverberava a través de les voltes, ara buides, que deixàvem al darrera. No podia haver-s’hi posat de seguida; altrament no hauríem estat vius i corrent cegament. M’esgarrifa de pensar què hauria pogut aportar-nos una lleu diferència en les seves reaccions nervioses.

—South Station Under… Washington Under… Park Street Under… Kendall… Central… Harvard…

El pobre xicot estava salmodiant els noms familiars de les estacions del túnel Boston-Cambridge que foradava el nostre pacífic país nadiu, Nova Anglaterra, situat a milers de milers de distància, per bé que, als meus ulls, aquell ritual no tenia cap inoportunitat ni em duia enyorament. Duia només horror, car jo sabia sense cap dubte quina analogia monstruosa i execrable l’havia suggerit. En mirar endarrera havíem esperat de veure algun ésser terrible, algun ésser increïble que es mogués, si les clarianes de la boira ho eren prou per deixar-nos-el veure. Ens havíem fet una idea clara d’aquell ésser. I com que la boirina era, efectivament, malignament esclarissada, el que veiérem realment fou una cosa totalment diferent i immensament més odiosa i detestable: la manifesta, l’objectiva encarnació d’«allò que no hauria d’ésser» d’un escriptor de novel·les fantàstiques. El que més se li assembla, l’analogia més comprensible seria un enorme tren subterrani que sortís de les profunditats, tal com es pot veure des de l’andana d’una estació, amb el grossíssim morro negre sortint, colossal, d’infinites distàncies subterrànies, constel·lat d’estranyes llumetes de colors i omplint el prodigiós espai com el pistó omple el cilindre.

Nosaltres, però, no estàvem a l’andana d’una estació. Nosaltres érem a la via quan la columna mal·leable i delirant d’iridescència negra i fètida traspuava, tibant, a través del seu si de quinze peus, agafant diabòlica velocitat i portant al davant un núvol en espiral que s’anava espesseint dels pàl·lids vapors abismals. Era quelcom terrible i indescriptible, quelcom més gran que cap tren subterrani: era una massa amorfa de bombolles protoplasmàtiques, dèbilment lluminoses i amb miríades d’ulls temporers que ara es formaven, ara es desintegraven, com si fossin pústules de llum verdosenca que cobria la part frontal del túnel que teníem al davant, aixafant els frenètics pingüins i lliscant sobre el terra lluent que aquella cosa i els seus semblants havien deixat tan pèrfidament lliure de runa. Novament tornà a sentir-se aquell crit antinatural i burleta: «Tekeli-li! Tekeli-li!» i, finalment, recordàrem que els diabòlics shoggoths, que havien rebut la vida, el pensament i esquemes d’òrgans plàstics a través dels Primordials i que no posseïen cap més llenguatge que aquell expressat pels grups de punts, tampoc posseïen veu, llevat dels accents que imitaven dels seus mestres desapareguts.