IV

Amb gran indecisió i repugnància deixo que els meus pensaments tornin al campament de Lake i a totes les coses que hi va trobar…, i també a aquella altra cosa que estava més enllà de les muntanyes de la follia. Tinc la temptació constant d’eludir els detalls, de deixar que la insinuació ocupi el lloc de la realitat i de les deduccions ineluctables. Espero que ja hagi dit prou i que això em permetrà lliscar ràpidament sobre la resta; la resta és l’horror del campament. He parlat del lloc arrasat pel vent, de les cledes destruïdes, de la maquinària desmuntada, de la diversa inquietud dels gossos, dels trineus i altres objectes desapareguts, de la mort d’homes i gossos, de l’absència de Gedney, dels sis exemplars biològics enterrats de manera tan boja, estranyament intactes quant a la textura tot i les lesions estructurals, provinents d’un món que s’havia mort feia quaranta milions d’anys. No recordo si he dit que, en revisar els cossos dels cans, vam descobrir que mancava un gos. No ens vam deturar massa a pensar-hi fins més tard…; de fet, els únics que vam pensar-hi fórem Danforth i jo.

Les coses principals que he silenciat fan referència als cadàvers i a determinats punts subtils que, potser sí potser no, qui sap si donaran una mena d’explicació odiosa i increïble al caos aparent. Aleshores vaig mirar d’allunyar d’aquests detalls l’atenció dels homes, ja que era molt més senzill, de bon tros més normal, atribuir-ho tot a un atac de bogeria sofert per algun dels homes de Lake. Considerat l’aspecte de les coses, aquell diabòlic vent de muntanya devia haver estat prou per a embogir un home situat al bell mig de tots els misteris i desolacions de la Terra.

La raresa que ho coronava tot era, evidentment, l’estat dels cadàvers… tant dels homes com dels gossos. Devien haver viscut alguna mena de conflicte terrible, ja que estaven estripats i mutilats de la manera més diabòlica i a la vegada inexplicable. Basant-nos en les aparences, la mort s’havia produït com a resultat de lesions o d’estrangulació. Era evident que els iniciadors de la desgràcia havien estat els gossos, ja que l’estat de la cleda, rudimentàriament bastida, era testimoni d’un violent trencament des de dins. La cleda havia estat situada a certa distància del campament com a precaució davant l’aversió que demostraven els animals en relació amb aquells infernals i arcaics organismes; es veia, però, que la precaució havia estat endebades. Abandonats a la monstruosa ventada, darrera de febles murs d’altura insuficient, devien haver fugit desbocats, no se sap si a causa del propi vent o per alguna fetor subtil, més i més invasora, emesa per aquelles mostres que semblaven sortides d’un malson.

Fos el que fos allò que havia succeït, era horrorós i repugnant. Potser serà millor abandonar les recances i exposar les coses pitjors, si bé no sense afirmar de manera categòrica, basant-me en les observacions de primera mà i en les deduccions més rígides tant de Danforth com meves, que el llavors desaparegut Gedney no era gens ni mica responsable dels espantosos horrors que vam trobar. Ja he dit que els cadàvers estaven espantosament mutilats. Ara afegiré que alguns presentaven obertures i amputacions inferides de la manera més curiosa, més inhumana i més a sang freda. Cal dir el mateix dels gossos i dels homes. Com més saludables i més grassos eren els cossos, fossin quadrúpedes o bípedes, més grans eren les masses de teixit que els havien estat tallades o amputades, com per mà d’un hàbil carnisser. I al voltant seu hi havia tot una polseguera de sal, procedent de les caixes de provisions destrossades que es guardaven en els avions, circumstància que suscitava les associacions més terribles. El fet s’havia produït en un dels rudimentaris hangars de l’interior del qual s’havia tret l’aeroplà. Els vents que havien bufat després esborraren el rastre de petjades que podia haver fornit una teoria plausible. Els parracs escampats, brutalment estripats de les robes dels que havien sofert les incisions, tampoc no oferien cap pista. De res serviria mencionar la impressió mig esborrada de febles petjades damunt la neu en un racó abrigat de l’arruïnada cleda, ja que l’esmentada impressió no tenia res a veure amb petjades humanes, sinó que estava barrejada amb totes aquelles marques fòssils de les quals ens havia estat parlant el pobre Lake durant les setmanes precedents. Calia tenir molta cura de la imaginació quan s’estava a redós de les ombrívoles muntanyes de la follia.

Com ja he dit, era un fet que mancaven Gedney i un dels gossos. Quan vam entrar en aquell terrible refugi mancaven dos gossos i dos homes, però la tenda de dissecció, gairebé intacta, on ens vam ficar després d’explorar les monstruoses tendes, havia de revelar-nos quelcom. No estava tal com l’havia deixada Lake, puix que de la improvisada taula havien estat retirats els fragments tapats del monstre primitiu. De fet, ja ens havíem adonat que una de les sis criatures mutilades i enterrades de manera tan curiosa que havíem trobat —la que conservava el rastre d’una olor particularment repugnant— devia representar les parts reunides d’aquell ésser que Lake intentava d’analitzar. Sobre la taula del laboratori i al voltant hi havia escampades altres coses i no ens va costar massa descobrir que eren parts dissecades d’un home i d’un gos, dissecció realitzada minuciosament, encara que d’una manera tan estranya com mancada d’experiència. M’estalviaré de ferir els sentiments dels supervivents no mencionant la identitat de l’home. Mancaven els instruments de cirurgia de Lake, hi havia però senyals evidents de la neteja de la qual havien estat objecte. Havia desaparegut igualment l’estufa de benzina, si bé al voltant del lloc on era abans hi havia tot de llumins esparpallats. Vam enterrar els membres humans juntament amb els altres deu cadàvers, i els membres canins amb els trenta-cinc gossos. Quant a les desconcertants taques de la taula del laboratori i a l’amuntegament i desordre dels llibres il·lustrats escampats al voltant, ens trobàvem massa desorientats per fer conjectures de cap mena.

Aquestes coses constituïen el pitjor de l’horror del campament, malgrat que hi havia altres coses que provocaven igual perplexitat. La desaparició de Gedney i del gos, dels vuit exemplars biològics intactes, dels tres trineus, de determinats instruments, de llibres il·lustrats tècnics i científics, de material per a escriure, de llanternes i piles elèctriques, d’aliments i combustibles, de l’escalfador, de les tendes de recanvi, dels vestits de pells i d’altres coses constituïen una circumstància que restava més enllà de qualsevol conjectura lògica. Com la constituïen igualment els gargots de tinta que apareixien en trossos de paper i les proves de toqueteig i experimentació tant als avions com a d’altres aparells mecànics del campament i del lloc de perforació. Semblava com si tota aquella maquinària desordenada provoqués l’aversió dels gossos. Calia parlar també del desgavell del rebost, de la desaparició de certs aliments bàsics i de l’amuntegament sorprenent i còmic de llaunes obertes mitjançant els procediments més inversemblants i pels llocs més increïbles. La profusió de llumins escampats, uns intactes, d’altres trencats o apagats, constituïa un altre enigma menor, com també les dues o tres teles de tenda i vestits de pells, estesos per terra i plens de coltellades tan peculiars com insòlites possiblement com a resultat de barroers esforços per aconseguir inimaginables adaptacions. Els cadàvers malmesos d’homes i gossos i l’enterrament irracional dels exemplars arcaics mutilats quadraven perfectament amb tota aquella bogeria destructora evident. Pensant en una eventualitat com la que estem travessant actualment, vam fotografiar amb tota cura les proves principals de l’esgarriat desordre que regnava al campament, i penso emprar-ne les còpies per refermar els nostres precs de no portar a terme la proposada expedició Starkweather-Moore.

La primera cosa que vam fer, en descobrir les despulles al refugi, fou fer fotografies i destapar aquella renglera de tombes absurdes amb aquells monticles de neu en forma d’estrella de cinc puntes. No poguérem estar-nos de trobar una semblança entre els monstruosos monticles amb els conjunts de punts agrupats, i les descripcions de les estranyes esteatites verdoses fetes pel pobre Lake. Quan vam trobar-nos davant de les esmentades esteatites, barrejades amb una pila enorme de minerals, vam comprovar que la semblança era, realment, molt forta. Precisaré que tota aquella formació en general recordava abominablement el cap en forma d’estrella dels éssers arcaics, i tots vam estar d’acord en afirmar que la semblança devia haver tingut una gran influència en les ments sensibilitzades d’aquells homes sobreexcitats que formaven la colla de Lake.

Centrant-nos tots en Gedney com a únic agent supervivent possible, la follia era l’explicació adoptada espontàniament per tothom pel que fa a manifestacions verbals. Malgrat tot, no sóc tan ingenu que vulgui desmentir que cadascun de nosaltres hauria pogut oferir quimèriques suposicions que el seny ens privava de formular obertament. Sherman, Pabodie i McTighe van realitzar una minuciosa travessia amb aeroplà, escorcollant l’horitzó amb binocles per tal de trobar Gedney i les diferents coses que ens mancaven, però res no va aparèixer. Els exploradors informaren que la titànica serralada s’estenia interminablement a banda i banda, sense que en minvés en cap aspecte ni l’altura ni l’estructura essencial. Alguns pics, però, presentaven unes formacions de muralles i cubs regulars més evidents i manifestes, amb afinitats doblement fantàstiques amb les ruïnes de les muntanyes asiàtiques pintades per Roerich. La distribució de críptiques boques de coves, als negres cims despullats de neu, semblava més o menys regular fins que la serralada es perdia de vista.

Malgrat tots els horrors imperants, encara ens restava prou zel científic i esperit d’aventura per a interrogar-nos en relació amb el regne desconegut que s’estenia més enllà d’aquelles misterioses muntanyes. Tal com deien els nostres prudents butlletins, a mitjanit vam anar a reposar després d’un dia d’horrors i desconcert, si bé no sense que féssim projectes provisionals de realitzar un o més vols d’altura a l’altra banda de la serralada emprant un avió lleuger, equipat amb cambra fotogràfica aèria i aparells de geologia, al matí següent. Va decidir-se que Danforth i jo ens encarregaríem de la primera prova. Ens despertàrem a les set per tal de realitzar el vol a primera hora. Malauradament, els vents violents, esmentats en el breu butlletí que enviàrem al món exterior, ajornaren la sortida fins gairebé a les nou.

He repetit ja la versió gens compromesa que vam donar als homes del campament, transmesa a l’exterior, en retornar al cap de setze hores. Em correspon ara el deure terrible d’ampliar aquella versió farcint els buits compassius amb al·lusions a la realitat contemplada a l’amagat món de l’altre costat de les muntanyes, al·lusions a les revelacions que menarien Danforth al col·lapse nerviós. Fóra el meu desig que ell afegís unes paraules realment sinceres en relació amb allò que ell creu haver vist, tot i que probablement no és res més que una fantasia de la qual en són causants els nervis, potser la darrera gota que, en omplir el vas, el menà a l’estat actual. Ell, però, es manifesta fermament contrari a aquesta opinió. Tot el que puc fer és repetir els murmuris inconnexes que digué després en parlar d’allò que li havia arrencat xiscles quan l’avió tornava zumzejant sobre el port de muntanya torturat pel vent després d’aquella impressió real i tangible que jo havia compartit amb ell. Això serà l’última cosa que en diré. Si els signes evidents d’horrors supervivents més antics que hi ha en les coses que jo revelo no fossin prou per a barrar el pas a aquells que volen anar a xafardejar a l’interior de l’Antàrtic o, si més no, a furetejar profundament sota la crosta d’aquesta extensió remota de secrets prohibits i de desolació humana, maleïda durant eons, la responsabilitat de mals sense nom i potser sense mida no em correspondrà a mi.

Danforth i jo, estudiant les notes preses per Pabodie durant el vol que havia fet a la tarda i fent comprovacions amb un sextant, calculàrem que el port més baix i més a mà de tota la serralada estava situat a la nostra dreta, era visible des del campament i tenia una altura d’uns vint-i-tres mil o vint-i-quatre mil peus sobre el nivell del mar. Sortirem, doncs, cap a aquest lloc a bord d’aquell avió lleuger que ens duia al vol de descobriment. El campament pròpiament dit, sobre contraforts que naixien en un elevat altiplà continental, estava a uns dotze mil peus d’altitud. En conseqüència, l’augment real de l’altura no era tan considerable com hauria pogut semblar. Malgrat això, teníem plena consciència de l’aire enrarit i del fred intens a mesura que anàvem pujant ja que, per raó de les condicions de visibilitat, vam haver de deixar les finestres de la cabina obertes. Com és de suposar, anàvem vestits amb les pells més gruixudes.

A mesura que anàvem acostant-nos als pics prohibits, foscos i sinistres sobre la carena de neus amb clivelles esberlades i glaceres intersticials, es precisaven més i més aquelles formacions tan curiosament regulars adherides als vessants i tornàrem a pensar en les estranyes pintures asiàtiques de Nicholas Roerich. Els antics estrats de roca batuts per les ventades confirmaven absolutament tots els butlletins de Lake i demostraven que aquells pinacles existien exactament de la mateixa manera des de temps sorprenentment antics de la història de la terra… potser des de feia més de cinquanta milions d’anys. Seria fútil calcular l’altura que arribaren a tenir en altres temps, si bé totes les coses d’aquesta estranya regió indicaven tèrboles influències atmosfèriques gens favorables al canvi i calculades per ajornar els processos climàtics comuns en la desintegració de les roques.

No obstant, allò que més ens fascinava i torbava era tot aquell laberint de cubs regulars, muralles i boques de coves visibles als vessants de les muntanyes. Vaig estudiar-ho amb uns binocles i vaig prendre fotografies aèries mentre Danforth pilotava; de tant en tant el rellevava als controls per permetre-li d’emprar els binocles, si bé els meus coneixements en matèria de pilotatge no passaven d’ésser els d’un amateur. Comprovàrem fàcilment que una gran part del material era una quarsita arcaica molt lleugera, que es diferenciava de qualsevol formació visible sobre dilatades extensions de la superfície general i que era d’una regularitat extrema i misteriosa fins a un punt que el pobre Lake no hauria mai imaginat.

Com ell ja havia dit, tenia les vores engrunades i arrodonides per qui sap quants eons de violenta erosió, encara que la solidesa i la duresa extraordinària d’aquell material l’havien salvat de l’anorreament. Molts sectors, especialment els més propers als vessants, semblaven idèntics quant a substància a la superfície de roca que els envoltava. Tota aquella disposició s’assemblava a les ruïnes de Machu Picchu dels Andes o als murs primitius que serviren de fonament a Kish tal com foren excavats per l’expedició de l’Oxford Field Museum de l’any 1929 i, tant Danforth com jo, vam tenir la impressió momentània de blocs ciclopis separats que, segons Lake, també havia tingut el seu company de vol, Carroll. L’explicació de la presència d’aquelles coses en aquell lloc era quelcom que, per dir-ho amb tota franquesa, ignorava. I he de dir que em sentia curiosament humiliat en la meva condició de geòleg. Les formacions ígnies sovint presenten estranyes regularitats, com la famosa Calçada dels Gegants d’Irlanda, si bé aquesta esplèndida serralada, malgrat la sospita de cons fumejants que tingué Lake en un primer moment, era evidentment no volcànica en la seva estructura.

Les particulars boques de les coves, prop de les quals semblaven més abundoses aquelles inexplicables formacions, oferien un altre trencaclosques, encara que de to menor, per raó de la regularitat dels perfils. Com havia dit el butlletí de Lake, eren sovint aproximadament quadrades o semicirculars, com si els orificis naturals haguessin estat modificats per mans embruixades a fi de dotar-los de major simetria. N’era notable el nombre i l’àmplia distribució, que semblava indicar que tota la regió era com una mena de rusc recorregut per galeries formades en les capes de pedra calcària dissolta. La mirada no podia penetrar molt endins de la cova, si bé vam observar que les cavernes estaven aparentment lliures d’estalactites i estalagmites. A l’exterior, aquelles zones dels vessants de la muntanya pròximes a les obertures tenien una aparença invariable de llisor i regularitat. Danforth pensava que les fines clivelles i sots provocats per l’erosió eren la causa de formacions insòlites. Sota l’influx dels horrors i les coses incomprensibles que havíem descobert al campament, va insinuar que aquells sots s’assemblaven vagament als misteriosos conjunts de punts que constel·laven les primitives esteatites verdoses abominablement copiats en els monticles de neu, de folla concepció que cobrien les sis monstruositats enterrades.

Mentre volàvem sobre els contraforts més alts i seguíem el port relativament baix que havíem escollit, anàvem pujant gradualment. En avançar, de tant en tant miràvem cap a baix i contemplàvem la neu i el glaç del camí i ens preguntàvem si hauríem pogut emprendre aquella expedició en cas de comptar amb l’equip més senzill d’altres temps. Fou una sorpresa veure que el terreny no tenia cap de les dificultats pròpies d’aquesta mena de llocs i que, tot i les clivelles i altres llocs abruptes, és probable que no hagués barrat el pas als trineus d’un Scott, un Shackleton o un Amundsen. Semblava que algunes de les glaceres conduïen amb desacostumada continuïtat a ports escombrats pel vent i, en arribar al que nosaltres havíem escollit, vam veure que no constituïa una excepció.

Difícil seria traslladar al paper les sensacions de tensa expectació que experimentàrem mentre ens preparàvem a rodejar la cresta i a abocar-nos a un món mai petjat fins aleshores, tot i que no hi havia motius per a pensar que les regions que s’estenien a l’altra banda de la serralada podien ser diferents de les vistes i travessades fins aquell moment. El toc de misteri maligne d’aquella barrera de muntanyes i del mar fetiller que era aquell cel opalescent albirat entre els cims era quelcom tan subtil i tènue que seria impossible d’explicar-ho amb paraules fidels. Era més aviat com una mena de vague simbolisme psicològic i d’associació estètica, quelcom que es barrejava amb poesia i pintures exòtiques i amb mites arcaics a l’aguait en llibres celats i prohibits. Fins i tot el pes del vent tenia com una mena de peculiar impuls de malignitat conscient i, l’espai d’un segon, semblà que en la seva remor complexa hi havia rars xiulets i brunziments musicals que recorrien una àmplia gamma mentre les ràfegues entraven i sortien de les omnipresents i ressonants boques de les coves. Hi havia en aquell so una nota boirosa de records repulsius, tan complexa, tan inclassificable com tota la resta de les altres impressions obscures.

Després d’una lenta ascensió, ens trobàvem ara a una altura de cinc-cents setanta peus, si fèiem cas del baròmetre aneroide, i havíem abandonat definitivament al darrera la regió de les neus. Ara al davant només hi havia foscor, vessants de roca despullada i l’inici de glaceres de desiguals arestes… per bé que aquells cubs provocatius, aquelles muralles, aquelles boques de cova vibrants afegien presagis de coses no naturals, fantàstiques, semblants a somnis. En contemplar la renglera d’elevats cims, em semblà veure l’esmentat pel pobre Lake, amb una muralla a la mateixa cresta. Era un cim com mig perdut entre una incerta boira antàrtica, una boira, potser, com la que fou responsable d’aquella primera idea de vulcanisme en Lake. El port s’estenia directament al davant nostre, llis, batut pel vent, encastat entre els dentats i malèvolament severs pilars a banda i banda. Més enllà es veia un cel torbat per vapors arremolinats i il·luminat pel baix sol polar, el cel d’aquell regne misteriós i llunyà sobre el qual cap ull humà mai no s’hi havia posat.

Uns quants peus més d’alçada i ja podríem contemplar aquell regne. Danforth i jo, impossibilitats de parlar si no era cridant enmig d’aquella ventada que tan aviat xiulava com udolava tot passant rabent pel port i afegint-se al soroll dels motors brunzidors, intercanviàvem mirades eloqüents. Després, coberts aquells últims peus, vam poder mirar per sobre d’aquella transcendental divisòria i contemplar secrets mai fruïts d’una terra antiga i manifestament aliena.