VII

La història completa, en la mesura que hàgim pogut desxifrar-la, sortirà publicada en un butlletí oficial de la Universitat Miskatònica. Aquí només oferirem un resum de les qüestions més remarcables de manera desordenada i escassament rigorosa. Fos mite o fos una altra cosa, les escultures parlaven de l’arribada d’aquelles coses amb cap d’estrella a la Terra, acabada de néixer i encara sense vida, procedents de l’espai còsmic. De la seva arribada i també de l’arribada de moltes altres entitats alienes, com les que de tant en tant s’embarquen en exploracions de l’espai. Semblava que eren capaços de travessar l’èter interestel·lar amb les immenses ales membranoses, confirmant així de manera estranya algunes curioses llegendes folklòriques que em contà un col·lega antiquari ja fa molts d’anys. Havien viscut sota l’aigua del mar molt de temps, i havien bastit fantàstiques ciutats i lliurat terribles batalles contra enemics sense nom, servint-se de complicats enginys alimentats per una energia de principis desconeguts. És ben evident que els seus coneixements científics i mecànics ultrapassaven abundosament els de l’home d’avui, si bé només empraven aquelles formes més àmplies i elaborades quan es veien forçats a fer-ho. Algunes de les escultures semblaven indicar que havien conegut un estadi de vida mecanitzada en altres planetes, però que havien tornat enrera en descobrir uns efectes emotivament desplaents. L’extremada fortalesa del seu organisme i la simplicitat de les seves necessitats naturals els havien fet particularment hàbils per a viure a un nivell molt alt sense els fruits més especialitzats de la manufactura artificial i fins i tot sense induments de cap mena, llevat de certes ocasions en les quals els empraven com a protecció contra els elements.

Fou al mar, de primer per raó de l’alimentació i després per altres motius, que crearen la vida a la Terra, servint-se de les substàncies que tenien a l’abast i obeint mètodes coneguts des de feia molt de temps. Els experiments més elaborats vingueren després de l’anihilació de diferents enemics còsmics. Havien fet el mateix en d’altres planetes, on no solament havien produït els aliments necessaris, sinó certes masses protoplasmàtiques cel·lulars amb capacitat de transformar els teixits en tota mena d’òrgans temporers sota influència hipnòtica, circumstància que els convertia en els esclaus ideals per a realitzar les feines pesades de la comunitat. No hi ha pas dubte que aquelles masses llefiscoses eren allò que Abdul Alhazred havia anomenat, en un murmuri, «shoggoths» en el seu Necronomicon, si bé aquell àrab foll no havia pas suggerit que n’existís cap a la Terra, llevat dels que poblaven els somnis dels afeccionats a mastegar certa herba alcaloide. Quan els Primordials amb cap d’estrella que ocuparen aquest planeta van haver sintetitzat els seus senzills aliments i van haver fabricat una bona quantitat de shoggoths, deixaren que altres grups de cèl·lules adoptessin altres formes de vida animal i vegetal que havien de servir a diferents propòsits, encara que extirparen totes aquelles la presència de les quals podia provocar algun conflicte.

Amb l’ajut dels shoggoths, que gràcies a les excrescències estaven en condicions d’aixecar pesos prodigiosos, les ciutats petites i baixes, bastides a les aigües del mar, creixeren fins a esdevenir immensos i impressionants laberints de pedra gens diferents dels que més endavant sorgirien sobre la terra. De fet, els Primordials, éssers extremadament adaptables, havien viscut molt a terra en altres llocs de l’Univers i és probable que servessin moltes tradicions específiques de l’art de bastir. En estudiar l’arquitectura de totes aquestes ciutats amb escultures paleògenes, entre les quals hi havia aquella dels passadissos de la qual, morts feia eons, ara travessàvem, ens sentírem corpresos davant d’una curiosa coincidència que encara no hem intentat d’explicar, ni tan sols a nosaltres mateixos. Les parts superiors dels edificis, que en la ciutat real que teníem al voltant s’havien anat erosionant fins a esdevenir, temps i temps enrera, ruïnes informes, apareixien clarament representades en els baix-relleus i ens oferien nombrosos grups de pinacles semblants a agulles, delicats cimalls sobre alguns vèrtexs en forma de con o de piràmide i rengleres de discs prims, horitzontals i fistonejats que coronaven xemeneies cilíndriques. Teníem al davant la imatge exacta que havíem contemplat en aquell monstruós i portentós miratge, projectat per una ciutat morta de la qual feia milers i milers d’anys que n’eren absents aquells trets de la seva silueta i que, malgrat tot, s’havien alçat davant els nostres ulls ignorants a l’altra banda de les insondables muntanyes de la follia la primera vegada que vam apropar-nos al fatídic campament del pobre Lake.

De la vida dels Primordials, tant sobre el període del mar com més tard, quan alguns van emigrar a la terra, podrien escriure’s llibres sencers. Els que visqueren en aigües poc profundes havien conservat l’ús íntegre dels ulls, situats a l’extrem dels cinc principals tentacles del cap i havien practicat l’art de l’escultura i de l’escriptura exactament de la manera habitual (escrivien amb un estilet sobre superfícies encerades i impermeables). Els que vivien a les profunditats de l’oceà, tot i que se servien d’un curiós organisme fosforescent que fornia llum, completaven la visió amb uns misteriosos sentits especials que actuaven a través dels cilis prismàtics del cap, sentits que convertien tots els Primordials en éssers parcialment independents de la llum en casos d’emergència. Les seves formes d’escultura i escriptura havien evolucionat curiosament en baixar i comportaven, certs processos de revestiment, químic en aparença, probablement per a fornir la fosforescència, però que els baix-relleus no ens sabien explicar. Aquests éssers es traslladaven pel mar en part nedant —amb els braços crinoïdeus laterals—, i en part arrossegant-se amb l’ajut de la renglera inferior de tentacles en els quals s’allotjaven les pseudo-potes. De tant en tant feien llargues volades, ajudant-se amb dos o més grups d’ales semblants a ventalls. Per terra feien servir les pseudo-potes, si bé de tant en tant remuntaven el vol a grans altures o sobre llargues distàncies per la qual cosa empraven les ales. Els tentacles prims i abundosos amb els quals connectaven els braços crinoïdeus eren extremadament delicats, flexibles, forts i precisos pel que fa a la coordinació nerviosa-muscular i garantien la màxima habilitat i destresa en totes les activitats artístiques i manuals.

La fortalesa d’aquells éssers era gairebé increïble. Fins i tot l’espantosa pressió dels fons més profunds del mar semblava impotent per a ferir-los. Sembla que pocs morien, llevat que fos per causa violenta, i els llocs d’enterrament eren molt limitats. El fet que cobrissin els seus morts, enterrats verticalment, amb monticles en forma d’estrella de cinc puntes despertà en Danforth i en mi pensaments que imposaren com a necessàries una pausa i una recuperació quan les escultures revelaren el fet. Els éssers es multiplicaven per mitjà d’espores —com els pteridòfits vegetals, fet que Lake ja sospitava— si bé, com a resultat de la duresa i longevitat prodigioses i la manca consegüent de necessitats de reposició, no fomentaven el desenvolupament a gran escala de nous protal·lus, llevat de quan havien de colonitzar noves regions. Els joves arribaven ràpidament a la maduresa i és evident que rebien una educació per sobre de qualsevol nivell imaginable. La vida intel·lectual i estètica predominant era altament evolucionada i produïa una corrua de costums i institucions tenaçment persistents que descriuré amb més detall a la meva propera monografia. Aquells variaven lleugerament segons que la residència fos al mar o a terra, encara que sempre tenien els mateixos fonaments i elements essencials.

Per bé que, com els vegetals, sabien obtenir aliment de les substàncies inorgàniques, s’estimaven molt més l’aliment orgànic i més especialment l’animal. Al mar menjaven coses vives marines sense coure; a terra coïen les viandes. Caçaven i criaven ramats d’animals per la carn, els quals sacrificaven amb estris esmolats que havien deixat estranyes marques en certs ossos fòssils que l’expedició ja havia observat. Resistien meravellosament totes les temperatures corrents i, en estat natural, podien viure a l’aigua gairebé al punt de congelació. Malgrat tot, en avançar els grans freds del plistocè —feia quasi un milió d’anys—, els habitants terrestres van haver de recórrer a mesures especials, entre les quals s’hi comptava la calefacció artificial, fins que un fred mortal segurament els va empènyer novament al mar. Deia la llegenda que, per als seus vols prehistòrics a través de l’espai còsmic, feien ús de certes substàncies químiques que els alliberaven de menjar, respirar i de la necessitat d’escalfar-se, si bé quan van arribar els temps dels grans freds havien ja perdut fins i tot el record d’aquell mètode. En qualsevol cas, no haurien pogut perllongar indefinidament aquell estat artificial sense causar-se algun greuge.

Com que no s’aparellaven i eren mig vegetals pel que fa a l’estructura, els Primordials no tenien una base biològica per a la fase familiar de la vida mamífera, si bé sembla que organitzaven grans comunitats a fi d’aprofitar-se més confortablement de la utilitat de l’espai —com es pot deduir de les ocupacions i esbarjo dels que compartien un mateix habitatge tal com hi eren representants— i d’una associació mental agradable. Quan moblaven les cases, ho deixaven tot al bell mig de les enormes cambres, tot reservant lliures els espais de les parets per poder decorar-les. Quant a la il·luminació en el cas dels habitants terrestres, s’aconseguia mitjançant un enginy probablement de natura electro-química. Tant a terra com a l’aigua empraven curioses taules, cadires i sofàs de formes cilíndriques —puix reposaven i dormien drets, amb els tentacles plegats cap avall— i lleixes per als conjunts de superfícies amb punts i frontisses que eren els seus llibres.

És evident que el seu govern era complex i probablement de tipus socialista, si bé no tenim certesa que així fos, ja que no era possible de deduir-ho de les escultures que vam veure. Hi havia un comerç actiu, tant local com entre diferents ciutats, i com a moneda s’empraven unes fitxes petites i planes, gravades i de cinc puntes. És probable que les més petites de les diferents esteatites verdes descobertes per la nostra expedició fossin peces de l’esmentada moneda. Tot i que la cultura era primordialment urbana, existia també l’agricultura i abundància de ramaderia. També es practicava la mineria i hi havia manufactura a escala limitada. Eren molt freqüents els viatges, encara que la migració permanent semblava relativament rara si se’n descomptaven els grans moviments colonitzadors mitjançant els quals s’escampava la raça. Per a la locomoció personal no s’emprava ajuda externa, car sembla que els Primordials posseïen grans capacitats per a la rapidesa pel que fa al moviment per terra, aire i aigua. Malgrat tot, el transport pesat corresponia a les bèsties de càrrega: shoggoths sota l’aigua i una curiosa varietat de vertebrats primitius en els últims anys d’existència terrestre.

Els esmentats vertebrats, com també una infinitat d’altres formes de vida —animal i vegetal, marina, terrestre i aèria—, eren el resultat d’una evolució no dirigida que actuava sobre les cèl·lules vives creades pels Primordials, però que escapaven a l’abast de la seva atenció. Se’ls havia tolerat que es desenvolupessin sense restriccions perquè no havien provocat conflictes als éssers dominants. Naturalment, les formes que eren causants de problemes eren exterminades mecànicament. Va interessar-nos veure en algunes de les últimes i més decadents escultures un mamífer primitiu i que semblava caminar tot arrossegant-se, emprat tantost com a aliment tantost com a bufó per entretenir els habitants del país, i els trets del qual, vagament simiescs i humans, eren inequívocs. Quant als enormes blocs de pedra de les elevades torres, emprats en la construcció de les ciutats a terra, generalment eren aixecats per pterodàctils de grans ales pertanyents a una espècie fins avui desconeguda de la paleontologia.

La persistència amb la qual els Primordials sobresvisqueren diversos canvis i convulsions de la geologia que es produïren sobre la crosta de la terra tenia quelcom de miraculós. Tot i que sembla que de les primeres ciutats no n’hi va haver cap, o molt poques, que aguantés més enllà de l’Era Arcaica, no va produir-se cap interrupció en la seva civilització ni en la transmissió de les seves cròniques. El lloc original d’entrada al planeta fou l’Oceà Antàrtic i és probable que no vinguessin fins molt de temps després que la matèria constitutiva de la lluna no se separés del veí Pacífic Sud. Segons un dels mapes que apareixien en els relleus, tot el globus era aleshores sota les aigües, amb ciutats de pedra que, a mesura que anaven passant els eons, anaven sorgint cada vegada més lluny de l’Antàrtic. Hi ha un altre mapa que mostra una enorme massa de terra eixuta al voltant del pol sud, on és evident que alguns éssers s’establiren a títol experimental, si bé els centres principals foren traslladats al fons marí més proper. Mapes més tardans, que presenten la massa de terra clivellada i arrossegada pels corrents mentre alguns fragments separats es dirigeixen cap al nord, confirmen de manera sorprenent les teories de la deriva dels continents segons han estat exposades últimament per Taylor, Wegener i Joly.

Amb l’aixecament de noves terres al Pacífic Sud, s’iniciaren una sèrie d’esdeveniments terribles. Algunes de les ciutats marines quedaren esmicolades de manera definitiva, però aquesta no fou encara la pitjor desgràcia. Una altra raça —una raça d’éssers que venien de terra, que semblaven pops i que probablement corresponien a la fabulosa nissaga prehumana de Cthulhu— començaren ben aviat a filtrar-se des de la infinitud còsmica i provocaren una guerra monstruosa que, un temps, reconduí els Primordials al mar: esfondrament important si es consideren els establiments de terra. Més tard arribà la pau i les noves terres quedaren per a la nissaga de Cthulhu, mentre els Primordials conservaven el mar i les terres més antigues. Es fundaren noves ciutats a la terra, la més gran de les quals se situà a l’Antàrtic, ja que aquesta regió, pel fet d’ésser la de l’arribada, era considerada sagrada. De llavors ençà, com abans, l’Antàrtic continuà essent el centre de la civilització dels Primordials i totes les ciutats bastides per la nissaga de Cthulhu foren destruïdes. Més endavant, de manera sobtada, les terres del Pacífic tornaren a enfonsar-se, arrossegant la terrible ciutat de pedra de R’lyeh i tots els pops còsmics, de tal manera que els Primordials tornaren a regnar com a éssers suprems sobre el planeta, pertorbats només per una por secreta de la qual no els agradava de parlar. En una època més tardana, les seves ciutats s’escamparen per totes les zones marines i terrestres del globus, circumstància que justifica la recomanació que penso fer en la meva propera monografia referent a que algun arqueòleg faci perforacions sistemàtiques amb un aparell del tipus emprat per Pabodie a regions molt separades una de l’altra.

La marcada tendència que persistí amb el temps fou el moviment des de l’aigua cap a la terra, moviment encoratjat per l’aixecament de noves masses de terra, tot i que l’oceà no fou mai abandonat del tot. Una altra de les causes que impulsà el moviment cap a la terra fou la nova dificultat apareguda pel que fa a criar i governar els shoggoths, dels quals depenia la vida pròspera al mar. Amb el pas del temps s’havia anat perdent aquell art consistent a crear nova vida des de la matèria inorgànica, fet que tristament confessaven les escultures, i això féu que els Primordials haguessin d’emmotllar formes ja existents. A la terra, els grans rèptils van demostrar que eren molt dúctils, si bé els shoggoths des del mar, reproduint-se per fissió i havent adquirit un grau perillós d’intel·ligència accidental, constituïren durant un cert temps un formidable problema.

Havien estat sempre controlats mitjançant suggestions hipnòtiques dels Primordials i havien modelat la seva consistent plasticitat formant diferents membres i òrgans temporers de gran utilitat. Ara, però, les seves facultats d’auto-modelació s’exercien de vegades de manera independent i, en certes formes imitatives, estaven implantades a través d’antigues suggestions. Sembla que havien desenvolupat un cervell semiestable, la volició independent del qual, de vegades obstinada, era un ressò de la voluntat dels Primordials, que no sempre obeïen. Les imatges d’aquests shoggoths tal com apareixien als relleus ens ompliren, a Danforth i a mi, de fàstic i d’horror. Eren generalment criatures sense forma, constituïdes per una gelatina llefiscosa que semblava una aglutinació de bombolles, cada una de les quals tenia un diàmetre d’uns quinze peus quan era esfèrica. La seva forma i el seu volum eren, però, sotmesos a canvi constant, tantost amb excrescències temporeres, tantost formant òrgans evidents de la vista, oïda i parla, com a imitació dels seus amos, ja fos de manera espontània o com a resultat d’una suggestió.

Sembla que a mitjan era permiana —fa potser cent cinquanta milions d’anys—, moment en el qual va esclatar una veritable guerra de dominació, moguda pels Primordials marins, van esdevenir particularment intractables. Les representacions d’aquesta guerra i de l’estat en el qual els shoggoths acostumaven a deixar les víctimes que mataven sense cap i amb el cos cobert de viscositats, oferia una qualitat meravellosament temible malgrat aquell avenc de temps i més temps que ens separava d’aquells fets. Els Primordials havien fet servir armes curiosíssimes de pertorbació molecular i atòmica contra els rebels i a la fi havien aconseguit la victòria total. De llavors ençà, les escultures presentaven un període durant el qual els shoggoths foren sotmesos i ensinistrats pels Primordials armats, de la mateixa manera que els cavalls salvatges de l’oest americà foren sotmesos pels vaquers. Tot i que en el curs de la rebel·lió els shoggoths van mostrar una gran habilitat per a viure fora de l’aigua, la transició no fou encoratjada, car la seva utilitat a terra no quedava compensada amb els problemes que plantejava el seu control.

A l’era juràssica, els Primordials s’enfrontaren amb una nova adversitat en forma d’una altra invasió des de l’espai exterior —aquesta vegada d’unes criatures mig fongs mig crustacis—, és a dir, d’uns éssers que eren indubtablement els mateixos que apareixen en certes llegendes muntanyenques del nord, contades a mitja veu, i que, a l’Himàlaia, es recorden amb el nom de Mi-Go o dels abominables Homes de les Neus. Per a lluitar contra aquests éssers, els Primordials intentaren, per primera vegada des de la seva arribada a la terra, de tornar precipitadament a l’èter planetari si bé, malgrat tots els preparatius tradicionals, no els fou possible d’abandonar l’atmosfera terrestre. Fos quin fos el vell secret del viatge interestel·lar, la raça l’havia perdut de manera definitiva. A la fi els Mi-Go van treure els Primordials de totes les terres del nord, si bé no tingueren prou poder per a lluitar contra els del mar. De mica en mica s’anava iniciant la lenta retirada de la raça més vella al seu hàbitat antàrtic original.

És ben curiós d’observar, a les batalles representades, que tant la nissaga de Cthulhu com els Mi-Go semblaven estar formats d’una matèria molt diferent de la que sabem era la pròpia dels Primordials. Podien sofrir transformacions i reintegracions impossibles per als seus enemics i sembla, per tant, que vingueren originàriament d’abismes de l’espai còsmic més remots encara. Si exceptuem la duresa anormal i les peculiars propietats vitals dels Primordials, eren uns éssers estrictament materials i devien tenir el seu origen absolut dins el continu espai-temps conegut, mentre les primeres fonts dels altres éssers només poden conjecturar-se i amb algunes prevencions. Tot això, naturalment, admetent que els vincles no terrestres i les anomalies atribuïdes a l’enemic invasor no són mitologia pura. És possible que els Primordials inventessin una estructura còsmica per justificar les desfetes ocasionals que sofriren, ja que és evident que el tret psicològic més important era l’interès i l’orgull històric. És prou significatiu que els seus annals no parlin de races avançades i poderoses d’uns éssers amb sòlides cultures i ciutats alteroses que apareixen insistentment en certes llegendes obscures.

L’estat canviant del món a través de llargs períodes geològics es feia palès amb sorprenent vivor a moltes escenes i molts mapes dels relleus. Hi ha casos on la ciència existent exigirà revisió i d’altres on les agosarades deduccions que ha fet són magníficament confirmades. Com ja he dit, les hipòtesis de Taylor, Wegener i Joly, segons les quals tots els continents són fragments d’una massa original de terres antàrtiques que s’esquerdà en virtut de la força centrífuga i relliscà sobre una superfície inferior tècnicament més viscosa, hipòtesis que semblen quedar confirmades per detalls com els perfils complementaris d’Àfrica i Amèrica del Sud i la manera d’estar formades les grans cadenes de muntanyes, com si algú les hagués fet rodolar i les hagués empès cap amunt, reben impressionant suport d’aquesta misteriosa font.

Els mapes mostraven de manera evident el món del carbonífer de fa cent milions d’anys o més, que va formar importants avencs i esquerdes destinades a separar més tard Àfrica dels que un temps foren els regnes continus d’Europa (aleshores la Valúsia de la vella llegenda), Àsia, les Amèriques i el continent antàrtic. Altres mapes —sobretot un que feia referència a la fundació, feia cinquanta milions d’anys, de la immensa ciutat morta que teníem al voltant— ens mostraven tots els continents actuals perfectament diferenciats. I a l’última mostra que descobrirem —que potser era del pliocè— hi figurava de manera perfectament palesa el món tal com és avui aproximadament, tot i que Alaska estava unida a Sibèria, Amèrica del Nord a Europa a través de Groenlàndia, i Amèrica del Sud al continent antàrtic mitjançant la Terra de Graham. En el mapa del carbonífer, a tot el globus —tant al fons de l’oceà com a la massa de terres escindides— hi havia símbols de les grans ciutats de pedra dels Primordials, si bé als últims mapes era molt evident la gradual recessió cap a l’antàrtic. L’última mostra del pliocè no mostrava cap ciutat terrestre, llevat al continent antàrtic i a l’extrem d’Amèrica del Sud, com tampoc cap ciutat oceànica més al nord del paral·lel cinquanta, latitud sud. Era ben evident que el coneixement i l’interès que despertava entre els Primordials el món nòrdic havien quedat reduïts a zero, amb l’excepció d’un estudi de les ribes, probablement realitzat durant els llargs vols d’exploració que feien amb l’ajut de les seves ales membranoses semblants a ventalls.

La destrucció de les ciutats com a conseqüència del plegament de muntanyes, l’esberlament dels continents com a resultat de la força centrífuga, les convulsions sísmiques de la terra o del fons del mar i altres causes naturals eren matèria de relació de tipus corrent i era curiós d’observar com anaven escassejant les substitucions a mesura que passaven els temps. L’enorme megalòpoli morta que obria la boca com si badallés al voltant de nosaltres semblava l’últim centre general de la raça, bastida a les primeries del cretaci, després que la titànica flexió de la Terra hagués arrasat la seva predecessora, encara més immensa que ella, no pas massa lluny. S’hauria dit que aquella regió era el punt més sagrat de tots, on semblava que els Primordials s’havien establert per primera vegada sobre un primigeni fons marí. A la nova ciutat —molts trets de la qual podíem identificar a les escultures, però que degué estendre’s ben bé cent milles a banda i banda de la serralada, més enllà encara dels confins més allunyats del nostre reconeixement aeri— es presumia que s’havien conservat certes pedres sagrades que formaven part de la primera ciutat del fons del mar, que sorgí a la llum després de llargues èpoques durant les quals es produïren els esllavissaments generals dels estrats.