III

Em sembla que cap de nosaltres va dormir massa profundament ni de manera massa continuada aquella matinada. Hi contribuïren tant l’excitació despertada per la descoberta de Lake com la fúria creixent de les ventades. Tan salvatges eren aquelles ràfegues, fins i tot allà on érem nosaltres, que no ens podíem estar de preguntar-nos fins a quin punt podien ser pitjor al campament de Lake, a sota mateix d’aquells immensos pics ignorats que les nodrien i les desfermaven. McTighe va deixondir-se a les deu del matí i tractà d’establir contacte per ràdio amb Lake, tal com s’havia convingut, si bé les circumstàncies provocades per l’electricitat en l’ambient agitat que regnava cap a ponent semblaven impedir la comunicació. No obstant, vam establir contacte amb l’Arkham, i Douglas va dir-me que també ell havia intentat inútilment comunicar amb Lake. No sabia res del vent, ja que en bufava poc a l’estret de McMurdo, malgrat la ràbia persistent amb la qual ens fuetejava allà on érem nosaltres.

Durant tot el dia vam estar escoltant àvidament i mirant de comunicar a intervals amb Lake, però fou endebades. Cap a migdia s’aixecà de ponent una ventada vertaderament frenètica que ens va fer témer per la seguretat del nostre campament; finalment, però, va apaivagar-se i només tornà a reincidir moderadament a les dues de la tarda. Passades les tres, tot havia tornat a la tranquil·litat i vam redoblar els esforços per establir contacte amb Lake. Tot considerant que disposava de quatre aeroplans, cadascun d’ells proveït d’un excel·lent equip d’ona curta, ens costava d’imaginar que un accident comú qualsevol hagués pogut fer malbé tot d’una l’equip de ràdio. Malgrat tot, aquell silenci com de pedra persistia i, quan pensàvem en la força delirant que devia haver tingut el vent al lloc on ell es trobava, no podíem evitar de fer les més funestes conjectures.

A les sis de la tarda els temors havien esdevingut intensos i definits i, després de consultar per ràdio amb Douglas i Thorfinnssen, vaig decidir conduir els passos envers les perquisicions. El cinquè aeroplà, que havíem deixat a l’amagatall que servia de dipòsit a l’estret de McMurdo en mans de Sherman i de dos mariners, estava en bones condicions i preparat per fer-ne ús instantàniament. Semblava com si l’emergència per a la qual el teníem reservat es presentés ara davant nostre. Vaig posar-me en contacte amb Sherman per ràdio i vaig ordenar-li que vingués a trobar-me amb l’aeroplà i els dos mariners a la base sud tan aviat com li fos possible, ja que les condicions atmosfèriques eren aparentment molt favorables. Vam parlar després del personal que constituiria el grup que faria la recerca i decidírem que comprendria tots els homes, a més del trineu i dels gossos que jo m’havia quedat. Malgrat la càrrega considerable, no seria excessiva per a un d’aquells enormes aeroplans que, seguint ordres nostres específiques, havien estat construïts per transportar maquinària pesada. De tant en tant continuava provant de posar-me en contacte amb Lake a través de la ràdio, encara que sense que servís de res.

Sherman, amb els mariners Gunnarsson i Larsen, va alçar el vol a dos quarts de vuit i va informar-nos que les condicions de vol eren tranquil·les des de diferents punts del trajecte. Van arribar a la nostra base a mitjanit i vam començar de seguida a discutir quin seria el moviment següent. Era una empresa arriscada la de volar sobre l’Antàrtic amb un sol aeroplà i sense comptar amb una successió de bases, però ningú no es féu enrera davant allò que semblava la més elemental de les necessitats. A les dues vam entrar per concedir-nos un breu descans després d’unes quantes operacions preliminars de càrrega de l’aparell i vam despertar-nos al cap de quatre hores per acabar de carregar i empaquetar les coses.

A un quart de vuit del matí del 25 de gener vam iniciar el vol en direcció nord-oest amb McTighe com a pilot, a més de deu homes, set gossos, un trineu, provisions de combustible i de menjar i altres elements entre els quals hi havia l’equip de ràdio de l’aeroplà. L’atmosfera era diàfana, extraordinàriament tranquil·la i la temperatura relativament suau i nosaltres ens prometíem poques dificultats quant a situar la latitud i la longitud indicades per Lake com a localització del campament. Els temors se centraven més aviat en allò que podíem trobar o deixar de trobar al final de la travessia, ja que el silenci continuava essent la resposta a totes les comunicacions enviades al campament.

Tots els detalls d’aquell vol de quatre hores i mitja estan indeleblement gravats en els meus records com a conseqüència de la importància essencial que tenen en la meva vida. Marquen la pèrdua, als meus cinquanta-quatre anys d’edat, de la pau i l’equilibri que posseeix la ment normal com a resultat de la concepció habitual de la natura externa i de les lleis que la regeixen. D’aquell moment ençà, nosaltres deu —però l’estudiant Danforth i jo més que no pas ningú— ens enfrontaríem amb un món horriblement engrandit d’horrors indescriptibles que res no pot esborrar de les nostres emocions i que bé hauríem d’abstenir-nos de compartir amb la humanitat en general si això fos possible. Els diaris havien publicat els butlletins que enviàvem des de l’aparell en vol, en els quals parlàvem del vol ininterromput, de les dues lluites que havíem tingut amb traïdores ventades allà a dalt, de la visió momentània de la superfície esventrada on Lake, a mig viatge, havia enfonsat la sonda tres dies abans i del descobriment d’un grup d’aquells estranys cilindres de neu flonja observats per Amundsen i Byrd rodant empesos pel vent milles i més milles sobre l’altiplà glaçat. Va arribar un moment, però, que les sensacions no pogueren ser transmeses amb paraules entenedores per a la premsa i un altre moment més tard en el qual vam haver d’adoptar una vertadera norma de censura estricta.

Fou el mariner Larsen el primer que va descobrir el perfil dentat d’embruixada aparença dels cons i pinacles que teníem al davant i els crits amb els quals va anunciar-nos-ho projectaren tothom a les finestres de la gran cabina de l’aeroplà. Tot i les presses, anaren engrandint-se amb extremada lentitud, la qual cosa ens demostrava que estaven a enorme distància i que l’única cosa que les feia visibles era la seva anormal alçada. De mica en mica, però, van anar creixent tenebrosament en el cel de ponent, tot deixant-nos distingir diversos cims negrosos, deserts i despullats, i experimentar aquella curiosa impressió de fantasia que inspiraven vistos a la llum rogenca de l’Antàrtic, dibuixats sobre el fons provocatiu de núvols iridescents fets de pols de glaç. En tot aquell espectacle hi havia com una persistent i tenaç al·lusió d’un formidable secret que podia revelar-se en el moment més impensat. Era com si aquelles colossals agulles que semblaven venir d’un malson fossin els pilars d’una temible porta que conduiria a prohibides esferes de somnis i a enigmàtics abismes de temps, d’espai, d’ultradimensionalitat remots. No podia estar-me de pensar que eren coses malignes: muntanyes de follia els cims més remots de les quals s’emmirallaven en qui sap quin avenc últim i maleït. Aquell fons de núvols frements i translúcids portava suggestions inefables d’un més enllà vague i eteri més que d’un espai terrenal i feia presents de manera esfereïdora la llunyania, l’aïllament, la desolació, aquella mort que es remuntava a eons del món austral no petjat ni penetrat.

Fou el jove Danforth qui va remarcar la curiosa regularitat de la carena de la muntanya més alta, regularitat que feia pensar en fragments de cubs perfectes que hi estiguessin adherits, tal com Lake ja havia descrit en els missatges i que, en efecte, justificaven la comparació amb suggestions somniades de ruïnes de temples antiquíssims com les que tan subtilment i estranyament pintà Roerich sobre els cims boirosos de muntanyes asiàtiques. Planava, efectivament, quelcom que feia pensar en Roerich en tot aquell continent gens terrenal de misterioses muntanyes. Ja me n’havia adonat a l’octubre, la primera vegada que vaig contemplar Terra Victòria, i ara tornava a sentir el mateix. Experimentava també una altra rauxa d’inquieta consciència de mítiques semblances primitives i m’adonava que aquest regne letal corresponia de manera prou torbadora a l’altiplà de Leng, de sinistra anomenada, del qual es parla en els escrits primitius. Els especialistes en mitologia han situat Leng a l’Àsia Central, però la memòria racial de l’home —o dels seus predecessors— és llarga i molt bé podria succeir que certes històries hagin vingut de terres i muntanyes i temples d’horror més vells que l’Àsia i més vells encara que qualsevol dels mons humans que coneixem. Alguns místics ardits indiquen un origen anterior al plistocè quan parlen dels manuscrits incomplets dits Pnakòtics i semblen afirmar que els fidels de Tsathoggua eren tan estranys a l’ésser humà com ho era el propi Tsathoggua.

Leng, siguin quins siguin l’espai o el temps en els quals pugui situar-se, no era una regió en la qual o prop de la qual jo volgués estar, com tampoc no cobejo la proximitat d’un món que pugui haver creat monstres tan ambigus i arcaics com el que Lake havia acabat d’esmentar. En aquell moment lamentava haver llegit alguna vegada l’execrable Necronomicon i haver parlat massa estones amb aquell folklorista de la Universitat tan desagradablement erudit que era Wilmarth.

Sens dubte que aquesta actitud aguditzà encara més la meva reacció davant l’estrany miratge que havia esclatat davant nostre des del zenit constantment opalescent a mesura que ens anàvem acostant a les muntanyes i descobrint les ondulacions aplegades als contraforts. En el curs de les setmanes precedents jo havia tingut ocasió de veure dotzenes de miratges polars, alguns tan extraordinaris i fantàsticament vívids com la mostra present, si bé aquest presentava una qualitat d’inescrutabilitat tan absolutament nova pel que fa a espaordidor simbolisme que vaig sentir una esgarrifança quan vaig veure alçar-se tot aquell frement laberint de murs, torres i minarets fabulosos que sorgien dels boirosos vapors del glaç sobre mateix dels nostres caps.

L’efecte era el d’una ciutat ciclòpia d’arquitectura desconeguda a l’home o a la imaginació humana, amb immenses acumulacions de pedra i morter, negres com la nit, que suposaven monstruoses perversions de les lleis geomètriques. Hi havia cons truncats, formant terrassa o acanalats, coronats per alts troncs cilíndrics engrossits de tant en tant per masses bulboses i sovint rematats per rengleres de discs finíssims i fistonejats, com també estranyes construccions prominents, semblants a taules, que feien l’efecte de pilots de nombroses lloses rectangulars o de planxes circulars o d’estrelles de cinc puntes amuntegades unes sobre les altres. Hi havia piràmides i cons compostos, aïllats o coronant cilindres, cubs o altres piràmides i cons truncats i més plans i, de tant en tant, torretes igual que agulles formant enigmàtics grups de cinc en cinc. Totes aquestes delirants estructures semblaven connectades per ponts tubulars que anaven d’una a l’altra a diferents atordidores alçades. L’escala implícita era esbalaïdora i opressiva per raó del seu absolut gegantisme. Les característiques generals del miratge no es diferenciaven massa d’algunes de les formes més insensates observades i dibuixades pel balener àrtic Scoresby a l’any 1820, encara que en aquell temps i lloc, amb aquelles muntanyes obscures i ignorades alçant-se misteriosament davant nostre, aquell anòmal descobriment d’un món més antic en els nostres pensaments i aquell núvol d’un probable desastre planant sobre la part més nombrosa de l’expedició, ens semblava a tots que revelava una taca de malignitat latent i un auguri infinitament malèvol.

Em vaig sentir més content en veure que el miratge començava a disgregar-se, tot i que en el curs d’aquella fase les torretes i els cons que semblaven venir d’un malson es distorsionaven i esdevenien formes momentàniament encara més ominoses. Quan tota la il·lusió va dissoldre’s en una tremolosa opalescència, vam començar a tornar a mirar cap a terra i comprovàrem que la travessia estava arribant a la fi. Les desconegudes muntanyes que teníem al davant s’alçaven fins al vertigen com paorosa muralla de gegants i, amb enlluernadora claredat, mostraven la curiosa regularitat que les regia sense necessitat de contemplar-les amb prismàtics. Ens trobàvem ara sobre els contraforts més baixos i, enmig de la neu, del glaç i de les taques despullades de l’altiplà principal, vèiem un parell de punts foscos que suposàrem eren el campament de Lake i la perforació realitzada. Els contraforts més alts s’alçaven a cinc o sis milles de distància i formaven una serralada gairebé a part d’aquella renglera paorosa de pics més alts que l’Himàlaia que es veien més enllà. Per fi Ropes —l’estudiant que havia rellevat McTighe en els controls— començà a dirigir-se cap avall, en direcció a la taca fosca de mà esquerra les dimensions de la qual la feien identificable com a campament. En fer-ho, McTighe envià l’últim missatge no censurat que el món rebria de la nostra expedició.

Naturalment, tothom ha llegit els lacònics i escassament satisfactoris butlletins de la resta de temps que vam romandre a l’Antàrtic. Unes hores després de l’aterratge enviàrem un circumspecte missatge on descrivíem la tragèdia que vam trobar i anunciàvem a contracor la desaparició de tot el grup de Lake com a resultat de l’espantós vendaval del dia abans o de la nit que l’havia precedit. Onze morts coneguts i el jove Gedney desaparegut. La gent va perdonar-nos aquella confusa manca de detalls, que atribuïren a la impressió que ens havia produït el trist esdeveniment i van creure’ns quan vam dir que l’acció mutiladora del vent havia fet impossible el trasllat dels onze cadàvers. De fet, em plau de pensar que, fins i tot enmig de la nostra angoixa, de l’evident atordiment i de l’horror que ens lacerava l’ànima, gairebé no ens apartàrem de la veritat en cap circumstància específica. El més important era allò que no gosàvem dir, allò que ni ara diria si no fos per la necessitat d’advertir els altres en relació a terrors sense nom.

És un fet que el vent havia causat terribles estralls. Es planteja el dubte terrible de si tots haurien sobreviscut als seus efectes sense comptar amb l’altra cosa. La tempesta, amb la fúria de les partícules de glaç follament conduïdes, devia haver estat molt per damunt de tot el que fins aquell moment havia trobat la nostra expedició. Un dels hangars dels aeroplans —sembla que tots havien quedat en condicions molt precàries i en molt mal estat— havia quedat gairebé polvoritzat i la torreta de la perforadora, situada a distància, estava feta trossos. Les parts metàl·liques dels avions i de la maquinària de perforació que havien quedat al descobert estaven masegades i semblaven brunyides i dues de les tendes petites havien quedat aixafades malgrat la protecció de la neu. Les superfícies de fusta exposades a la ventada estaven despintades i plenes de forats, i s’havien esborrat de la neu tots els senyals de petjades. També és veritat que no vam trobar cap dels objectes biològics arcaics en condicions d’ésser traslladats sencers a fora. Vam recollir uns quants minerals d’un gran amuntegament desordenat, entre els quals hi havia diversos fragments de l’esteatita verdosenca amb aquelles curioses cinc puntes arrodonides i els gairebé imperceptibles dibuixos de grups de punts que provocaren tantes i tan dubtoses comparacions, com també alguns ossos fòssils, entre els quals hi havia el més típic d’aquells exemplars estranyament lesionats.

Cap dels gossos no havia sobreviscut, ja que la cleda bastida a corre-cuita al costat del campament estava gairebé totalment destruïda. El vent devia haver-ne estat el causant, si bé aquella major destrucció que s’observava a la banda pròxima al campament, que no era la que quedava exposada al vent, indicava un salt envers l’exterior o la demolició provocada per les pròpies bèsties frenètiques. Els tres trineus havien desaparegut, fet que nosaltres tractàrem d’explicar dient que el vent devia haver-los empès envers un lloc ignorat. La perforadora i la màquina de fusió del glaç que vam trobar al costat del forat estaven tan fetes malbé que era follia voler salvar-les, així és que vam fer-les servir per tapar aquella porta al passat subtilment torbadora que Lake havia obert amb dinamita. Deixàrem igualment al campament els dos aeroplans més malmesos, ja que l’equip de supervivents comptava només amb quatre vertaders pilots —Sherman, Danforth, McTighe i Ropes— i Danforth tenia els nervis en condicions massa precàries per a navegar. Vam recollir tots els llibres, l’equip científic i altres accessoris que vam trobar, si bé hi havia moltes coses que, inexplicablement, havien estat endutes pel vent. Faltaven o estaven en molt males condicions les tendes i pells de recanvi.

Devien ésser arran de les quatre de la tarda, quan, després de fer un vol de reconeixement que va obligar-nos a reconèixer la desaparició de Gedney, vam trametre un missatge circumspecte a l’Arkham per a la seva difusió, i sóc del parer que vam aconseguir que fos tan serè i poc compromès com va ser-nos possible. En parlar d’agitació vam referir-nos sobretot als gossos, la frenètica inquietud dels quals, quan estaven a prop de les mostres biològiques, era presumible tenint en compte els comentaris del pobre Lake. Em sembla que no vam dir res pel que fa a l’exteriorització de la mateixa inquietud quan ensumaven les estranyes esteatites verdoses i altres objectes d’aquella desordenada zona, objectes entre els quals hi havia instruments científics, aeroplans i maquinària, tant al campament com al voltant de la perforadora, amb les peces desmuntades, mogudes o malmeses pels vents, circumstàncies que demostraven una singular curiositat i un desig d’investigar.

És excusable que ens mostréssim imprecisos en parlar de les catorze mostres biològiques. Vam dir que les úniques que havíem trobat estaven malmeses, si bé en restaven prou parts per a provar que la descripció de Lake havia estat totalment i impressionantment exacta. Era difícil de mantenir les nostres emocions personals al marge d’aquesta qüestió i, per consegüent, no parlàrem del nombre ni tampoc no vam explicar en quin estat havíem trobat les mostres que vam trobar. Aleshores ja havíem pres l’acord de no dir res que pogués indicar follia per part dels homes de Lake, però és ben cert que semblava cosa de boigs que sis d’aquells monstres mutilats estiguessin curosament colgats sota la neu, en tombes de nou peus de llargària, en posició vertical, sota monticles de cinc puntes trepats amb grups de punts que formaven exactament els mateixos dibuixos de les estranyíssimes esteatites verdosenques corresponents als períodes mesozoic o terciari. Aparentment, els vuit exemplars complets dels quals ens havia parlat Lake havien estat emportats per la ventada.

Vam pensar també en la pau espiritual del públic: això féu que Danforth i jo donéssim molt poques explicacions sobre el paorós viatge de reconeixement que al dia següent vam fer a les muntanyes. Les circumstàncies feien que una serralada d’aquella altura només pogués ser travessada per un aeroplà vertaderament lleuger, cosa que limitava, sortosament, l’exploració a dues persones. En retornar a la una de la nit, Danforth estava a punt de sofrir una crisi d’histèria, encara que va saber dominar-se de manera admirable. No va haver-hi necessitat de fer-li prometre que no ensenyaríem als altres els croquis que havíem fet ni les coses que havíem recollit i dúiem a les butxaques, ni que no els diríem més que el que havíem convingut de comunicar a l’exterior, ni que amagaríem les pel·lícules de la cambra fotogràfica per a revelar-les secretament més tard, cosa per la qual aquesta part de la història que explicaré és tan nova per a Pabodie, McTighe, Ropes, Sherman i la resta de la colla com ho serà per al món en general. De fet, Danforth és més amic del silenci que jo, ja que ell va veure, o es pensa que va veure, una cosa la natura de la qual fins i tot ni a mi no va voler explicar-me.

Com sap tothom, els nostres testimonis confirmaven un aspecte de la màxima importància: l’opinió de Lake que els grans pics són de pissarra arcaica i amb altres estrats de plegament molt primitiu, i que han romàs inalterats pel cap baix des de mitjan període comanxià; un comentari convencional entorn a la regularitat dels cubs adherits i de les formacions de muralles; la conclusió que les boques de les coves indicaven venes calcàries dissoltes; la conjectura que certes faldes de muntanya i certes gorges permetien l’escalada i la travessia de tota la serralada a alpinistes experimentats; l’observació que aquell misteriós altre costat tenia un immens i elevat super-altiplà tan antic i inalterat com les pròpies muntanyes, és a dir, una arriscada ascensió de vint mil peus d’altura, amb grotesques formacions rocoses que perforaven una fina capa de glaç i amb contraforts baixos que anaven elevant-se gradualment entre la superfície general de l’altiplà i els escarpats avencs que formaven els pics més alts.

Tot aquest conjunt de dades correspon a la veritat sota tots els aspectes i va satisfer del tot els homes del campament. Vam justificar l’absència de setze hores —període de temps més llarg que l’exigit pel vol, l’aterrament, el reconeixement i la recollida de pedres anunciades— al·legant una llarga i mítica rauxa de condicions adverses pel que feia al vent i vam dir la veritat quant a l’aterrament en els contraforts més allunyats. Sortosament, la nostra descripció fou prou realista i prosaica per a fer abandonar als altres la idea d’emular el vol. Si algú n’hagués projectat un, jo hauria emprat totes les meves facultats de persuasió per deturar-li els passos… i ignoro què hauria fet Danforth. Mentre érem fora, Pabodie, Sherman, Ropes, McTighe i Williamson havien treballat com a negres en els dos millors aeroplans de Lake i els havien deixat novament en condicions, tot i el garbuix realment inexplicable del mecanisme.

Decidírem carregar tots els aeroplans el matí següent i retornar a l’antiga base el més aviat possible. Tot i ésser indirecta, era la manera més segura de dirigir-se a l’estret de McMurdo, puix que un vol en línia recta a través d’extensions més desconegudes d’un continent mort des de feia tants eons suposaria molts més atzars. Era gairebé impossible continuar explorant, tenint en compte les tràgiques baixes que havíem sofert i l’estat ruïnós en el qual havia quedat la maquinària de perforació. Els dubtes i els horrors que teníem al voltant —que no revelàrem— ens feien desitjar la fugida d’aquell món austral de desolació i marrida follia el més aviat possible.

Com sap el públic, el retorn al món va produir-se sense més desastres. Tots els avions aterraren a l’antiga base la tarda del dia següent —27 de gener—, després d’un vol ràpid sense parades i, el 28, vam arribar a l’estret de McMurdo en dues etapes. L’única interrupció fou molt breu i provocada per l’avaria d’un timó enmig d’una furiosa ventada, sobre el banc de glaç, després d’abandonar el gran altiplà. Al cap de cinc dies, l’Arkham i el Miskatonic, amb tots els homes i l’equip a bord, deixaven l’espès mantell de glaç i emprenien el camí del mar de Ross, amb les muntanyes burletes de Terra Victòria alçant-se per la banda de ponent, retallades sobre el turbulent cel antàrtic, i recargolant els gemecs del vent fins a fer-los esdevenir un xiulet musical d’àmplia escala que em glaçava el fons de l’ànima. No havia passat una quinzena i deixàvem al darrera les terres polars, tot donant gràcies al cel de poder abandonar un regne embruixat i maleït on la vida i la mort, l’espai i el temps, havien pactat negres i blasfemes aliances en aquells temps inconeguts en els quals la matèria de primer es contorçà i després nedà sobre la crosta del planeta acabada de refredar.

Del nostre retorn ençà, tots hem procurat constantment desaconsellar l’exploració antàrtica i ens hem servat certs dubtes i conjectures amb admirable unitat i fidelitat. Fins i tot el jove Danforth, que fou víctima d’una crisi nerviosa, tampoc no ha defallit ni ha fet confessions indiscretes als metges. Com ja he dit, hi ha quelcom que ell creu ésser l’únic en haver vist i que no m’explicaria ni tan sols a mi, tot i que jo penso que el seu estat psíquic milloraria si accedís a fer-ho. Podria explicar i mitigar moltes coses, malgrat que jo asseguraria que no fou res més que una il·lusòria conseqüència d’una impressió prèvia. Aquesta és la sensació que tinc després d’aquells moments rars, irresponsables, durant els quals mormolà paraules inconnexes, paraules que rebutjà, vehement, bon punt tornà a recobrar-se.

Costarà molt impedir que altres vagin cap a l’immens i blanc sud i és possible que els nostres esforços perjudiquin directament la nostra causa i esperonin les recerques. Hauríem d’haver sabut des del principi que la curiositat humana no mor mai i que els resultats que anunciàrem eren prou per a animar els altres a seguir endavant pel mateix antiquíssim camí de persecució del misteri. Les notícies de Lake sobre aquells monstres biològics havien excitat els naturalistes i els paleontòlegs fins als màxims nivells, si bé fórem prou assenyats de no exhibir les parts separades que havíem separat dels exemplars enterrats ni les fotografies de les mostres tal com les havíem trobades. Vam abstenir-nos també de mostrar el més desconcertant dels ossos malmesos i les esteatites verdoses, mentre Danforth i jo ens guardàvem gelosament les fotografies que havíem pres o els dibuixos que havíem fet a l’altiplà de l’altra banda de la serralada i allisàvem les coses rebregades, les estudiàvem plens d’horror i les amagàvem a les butxaques.

Ara, però, s’està organitzant l’exploració Starkweather-Moore amb una escrupolositat molt superior a la intentada pel nostre equip. Si algú no els ho treu del cap, aniran fins al nucli més profund de l’Antàrtic i començaran a fondre neu i a perforar fins a treure allò que, com nosaltres sabem, podria posar fi al món. Així, doncs, em veig forçat a apagar totes les reticències, fins i tot en relació amb aquella cosa darrera, aquella cosa sense nom que és més enllà de les muntanyes de la follia.