II

Em sembla que la imaginació popular va respondre activament als nostres butlletins radiats sobre la marxa de Lake en direcció nord-oest camí de regions mai no trepitjades per l’home ni penetrades per la fantasia humana, encara que no vam fer referència a les seves eixelebrades esperances de revolucionar de cap a cap la biologia i la geologia. El seu viatge preliminar amb trineus i perforacions, realitzat entre l’11 i el 18 de gener amb Pabodie i cinc més, malmenat com a conseqüència de la pèrdua de dos gossos en bolcar un trineu quan travessava una de les grans crestes de glaç a pressió, va reportar més pissarra arcaica, i fins i tot jo vaig sentir-me interessat davant d’aquella singular profusió de marques fòssils evidents que presentava aquell estrat increïblement antic. No obstant, aquelles marques corresponien a una forma de vida molt primitiva i no suposaven altra paradoxa que, en roques tan decididament pre-cambrianes com semblaven aquelles, no hi hauria d’haver hagut cap forma de vida. Tot i així jo no veia l’oportunitat en la petició de Lake de fer un parèntesi en el nostre apressat programa, parèntesi que exigiria tots quatre avions, molts homes i tots els estris mecànics de l’expedició. Finalment vaig acabar no oposant-me al projecte, encara que vaig decidir no formar part de la partida, que sortiria cap al nord-oest, malgrat els precs de Lake, que volia comptar amb el meu assessorament geològic. Mentre ells serien fora, jo romandria a la base amb Pabodie i cinc homes més per tal de preparar els detalls finals abans de sortir amb rumb est.

Com a preparatiu per al trasllat, un dels avions havia començat a transportar una bona quantitat de benzina des de l’estret de McMurdo. Això, però, de moment podia esperar. Vaig quedar-me un trineu i nou gossos, ja que hauria estat imprudent romandre sense mitjà possible de transport en un món tan manifestament deshabitat com aquell i mort d’ençà de tants eons.

La petita expedició cap al desconegut que menava Lake, com tothom recordarà, enviava els seus propis butlletins mitjançant els transmissors d’ona curta dels avions. Els butlletins eren captats simultàniament pel nostre aparell de la base sud i per l’Arkham, a l’estret de McMurdo, des d’on eren transmesos al món exterior en longituds d’ona de cinquanta metres. La sortida fou el 22 de gener a les 4 de la matinada i, encara no havien passat dues hores, quan vam rebre els primers missatges radiats, amb els quals Lake ens comunicava que havia aterrat i que iniciava una fusió de glaç a petita escala i una perforació a un punt situat a unes tres-centes milles del lloc on nosaltres ens trobàvem. Sis hores després, un segon missatge molt excitat ens parlava de la labor frenètica, semblant a la dels castors, que consistia en enfonsar una vara buida i provocar una explosió i que havia culminat amb el descobriment d’uns fragments de pissarra amb vàries marques aproximadament com aquella que havia causat tanta confusió entre nosaltres.

Al cap de tres hores, un breu butlletí anunciava la prossecució del vol entre les urpes d’una inclement i rigorosa ventada i, en enviar jo un missatge de protesta en el qual em queixava de possibles riscs, Lake va respondre secament que les noves mostres feien que valgués la pena qualsevol risc. Vaig adonar-me que l’excitació havia arribat gairebé al nivell del motí i que jo no podia fer res per refrenar el risc precipitat que corria l’èxit de l’expedició. Malgrat tot, era esfereïdor pensar que anaven enfonsant-se més i més en aquella blanca, traïdora i sinistra immensitat de tempestes i inexplorats misteris que s’estenia sobre cinc-centes milles fins a les mig conegudes i mig imaginades costes de les terres de la Reina Maria i de Knox.

Fou més tard, al cap d’una hora i mitja aproximadament, que arribà aquell missatge doblement excitat radiat des de l’avió de Lake en ple vol, un missatge que va capgirar gairebé els meus sentiments i em va fer lamentar no haver format part de la partida:

«10.05 nit. En vol. Després tempesta de neu hem albirat serralada enfront més alta que cap altra vista fins ara. Possiblement tan alta com Himàlaia, tenint en compte altitud altiplà. Latitud probable 76° 15', longitud est 113° 10’. Es perd de vista a dreta i esquerra. Es sospiten dos cons fumejants. Tots els pics negres i sense neu. La ventada que bufa priva de navegar».

Després d’això, Pabodie, els homes i jo romanguérem sense respirar prop del receptor. La imatge d’aquella titànica muralla monstruosa a set-centes milles de distància encenia els nostres desigs més profunds d’aventura. Ens enorgullia que fos la nostra expedició, ja que no nosaltres personalment, l’autora d’aquell descobriment. Mitja hora més tard, Lake tornà a establir contacte:

Encara que, tècnicament, era hora d’anar-se’n a dormir, cap dels que escoltàvem no pensàrem ni un moment a retirar-nos. Segurament devia passar el mateix a l’estret de McMurdo, on tant a l’amagatall del dipòsit com a l’Arkham rebien els missatges, ja que el capità Douglas va comunicar-se amb nosaltres per felicitar tothom per tan important descoberta, i Sherman, l’encarregat del dipòsit, va sumar-se a les seves manifestacions. Nosaltres, per descomptat, lamentàrem l’avaria de l’avió, si bé esperàvem que seria reparat fàcilment. Més tard, a les onze del vespre, Lake tornà a enviar un altre missatge:

Durant mitja hora més Lake va seguir transmetent tot un seguit de comentaris i manifestà la seva intenció d’escalar a peu alguns dels cims. Vaig respondre-li que m’uniria a ell bon punt m’enviés un avió i que Pabodie i jo elaboraríem un bon projecte pel que feia al subministrament de benzina: on i com concentrar la provisió considerant el nou caràcter de l’expedició. Evidentment, les operacions de perforació de Lake, així com els moviments dels avions, n’exigirien una bona quantitat per a proveir la nova base que ell projectava d’establir al peu de les muntanyes i, després de tot, era possible que no féssim el vol cap a l’est en el curs d’aquella estació. Quant a aquest punt, vaig posar-me en contacte amb el capità Douglas i vaig demanar-li que tragués tot allò que pogués dels vaixells i ho fes arribar a la barrera mitjançant l’única flota de gossos que li havíem deixat. El que volíem realment era establir una ruta directa a través d’aquella regió desconeguda entre Lake i l’estret de McMurdo.

Lake va parlar més tard amb mi per dir-me que havia decidit deixar instal·lat el campament allà on l’avió de Moulton s’havia vist forçat a aterrar i on ja estaven fent-se les reparacions. La capa de glaç era finíssima i deixava veure abundants clapes de terra negra. Ell hi faria algunes perforacions i hi posaria càrregues explosives abans no es llancés a excursions amb trineu o a l’escalada. Em parlà de la inefable majestat de l’escena i de les curioses sensacions que experimentava en veure’s a redós d’immensos i silents cims, disposats en fileres com una paret que volgués arribar al cel, ja a la fi del món. Les observacions del teodolit d’Atwood havien fixat l’altitud dels pics entre els trenta mil i els trenta-quatre mil peus. La natura ventosa del terreny amoïnava evidentment Lake, ja que feia suposar l’existència ocasional de terribles vendavals d’una violència superior a totes les que havíem presenciat fins aleshores. El seu campament estava situat una mica més enllà de cinc milles del lloc on les muntanyes més altes s’alçaven abruptament. Jo descobria com una mena d’alarma subconscient en les seves paraules, trameses a través d’una buidor glacial de set-centes milles, mentre ens urgia a acabar la feina com més aviat millor i a abandonar aquella regió nova i estranya el més aviat possible. Ara es disposava a reposar, després d’una jornada de treball continu realitzat amb una rapidesa, un aferrissament i uns resultats gairebé sense precedents.

Al matí vaig tenir una conversa de tres bandes a través de la ràdio amb Lake i el capità Douglas, cadascun a bases summament distants una de l’altra. Vam acordar que un dels avions de Lake vindria a la meva base a buscar Pabodie, els cinc homes i a mi i que transportaria tot el combustible que pogués. La qüestió de la resta de combustible encara podria esperar uns quants dies, segons quina fos la nostra decisió respecte a una expedició a l’est, ja que Lake en disposava de suficient per a les necessitats immediates del campament quant a calefacció i perforacions. Arribat el moment hauríem de proveir d’existències l’antiga base del sud, però si ajornàvem el viatge a Test no en necessitaríem fins a l’estiu proper i, mentrestant, Lake hauria d’enviar un avió a explorar una ruta directa entre les seves noves muntanyes i l’estret de McMurdo.

Pabodie i jo ens preparàrem a clausurar la nostra base durant un període de temps ja fos curt o llarg, segons ho exigís el cas. Si passàvem l’hivern a l’Antàrtic, probablement volaríem des de la base de Lake fins a l’Arkham sense retornar a aquest lloc. Ja havíem reforçat amb blocs de neu compacta algunes de les tendes còniques i ara decidírem coronar la tasca amb la construcció d’un estatge permanent. Per raó de la gran abundor de tendes amb les quals comptàvem, Lake disposava de tot allò que necessitava per a la base, fins i tot després de la nostra arribada. Vaig radiar un missatge dient que Pabodie i jo estaríem preparats per a traslladar-nos al nord després d’un dia de treball i d’una nit de repòs.

No obstant, les nostres ocupacions no van poder prosseguir després de les quatre de la tarda, ja que més o menys cap a aquesta hora Lake començà a enviar missatges extremadament anòmals i de to molt excitat. Havia començat el seu dia de treball de manera molt desfavorable, ja que la inspecció aèria de les superfícies de roca que gairebé quedaven al descobert havien mostrat una absència total d’aquells estrats arcaics i primordials que buscava i que constituïen una part tan important dels pics colossals que es perfilaven a una distància extraordinària del campament. La majoria de les roques que s’havien entrellucat eren, aparentment, pedres arenoses juràssiques i comanxianes i esquists permians i triàsics, amb algun aflorament escadusser negre i brillant que semblava indicar la presència de carbó dur i pissarrenc. Això va descoratjar qui-sap-lo Lake, els projectes del qual giraven tots entorn a la possibilitat de desenterrar mostres de més de cinc-cents milions d’anys de vellúria. Era ben evident que, per a retrobar la veta de pissarra arcaica en la qual havia descobert aquelles curioses empremtes, hauria de fer un llarg viatge en trineu des del peu d’aquells turons fins a les rostes faldes de les muntanyes gegantines.

Malgrat tot, havia decidit que faria alguna perforació local com a part del programa general de l’expedició; preparà, doncs, la perforadors i va posar-hi cinc homes a treballar, mentre la resta finalitzaven la instal·lació del campament i reparaven l’avió avariat. Es va triar com a primera prova la roca visible més tova, una pedra arenosa a un quart de milla del campament, per la qual va poder avançar la sonda sense necessitat de més explosions. No fou fins al cap de tres hores ben bé, després de la primera explosió realment important d’aquella operació, que va sentir-se la cridòria dels que manejaven la sonda i que el jove Gedney, que feia de cap de colla, vingué esbojarrat al campament a portar-nos la sorprenent notícia.

Havien topat amb una cova. En iniciar la perforació, la pedra arenosa havia revelat una veta de pedra calcària comanxiana, farcida de minúsculs cefalòpodes, corals, equinoderms i espirifèrids fòssils i amb vestigis ocasionals d’esponges silícies i d’ossos de vertebrats marins, probablement pertanyents aquests a teleostis, taurons i ganoïdeus. El fet era prou important per ell mateix, ja que proporcionava els primers vertebrats fòssils de l’expedició però quan, al cap d’una estona, el cap de la perforadora travessà l’estrat i anà a parar a un espai en aparença buit, una onada d’excitació totalment nova i doblement intensa va difondre’s entre els excavadors. Una càrrega explosiva de dimensions força considerables havia obert el soterrani secret i ara, a través d’una obertura oscada que potser tenia cinc peus de diàmetre per tres de gruixària, es badà davant els àvids exploradors un espai de pedra calcària minat feia més de cinquanta milions d’anys pels degotalls d’aigua d’un món tropical ja esvanit.

La capa buida no tenia més de set o vuit peus de profunditat, si bé s’estenia indefinidament en totes direccions i hi regnava un ventijol fresc que es movia blanament i que semblava denunciar una comunicació amb un ampli sistema subterrani. Tant el sostre com el terra estaven abundantment proveïts de grans estalactites i estalagmites, algunes de les quals s’unien formant columnes, encara que el més important era l’abundós dipòsit de petxines i ossos que en alguns llocs gairebé barraven el pas. Arrossegats per les aigües de desconegudes jungles de falgueres arborescents i fongs del mesozoic, de boscos de cícades, de palmeres de ventall, de primitives angiospermes del terciari, aquesta barreja d’ossos comptava amb més representants d’espècies animals del cretaci, de l’eocè i d’altres períodes que hauria pogut comptar o classificar en un any el més gran dels paleontòlegs: mol·luscs, closques de crustacis, peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers primitius… grans i petits, coneguts i ignorats. No és estrany, doncs, que Gedney tornés al campament escridassant-ho tot, ni tampoc no ho és que tots abandonessin la feina i es llancessin precipitadament, enmig d’un fred lacerant, allà on la torre de la perforadora indicava la situació de la nova porta que conduïa a secrets de terra endins, a llunyans eons.

Bon punt Lake hagué satisfet la primera i aguda fiblada de curiositat, va fer uns quants gargots al seu quadern i envià el jove Moulton al campament per a despatxar el missatge a través de la ràdio. Aquella fou la primera nova que vaig tenir del descobriment i en ella es parlava de la identificació d’antigues petxines, d’ossos de ganoïdeus i de placoderms, de restes de labirintodonts i de tecodonts, de fragments de crani de grans mosasauris, de vèrtebres i plaques de closques de dinosaures, de dents i ossos d’ala de pterodàctils, de vestigis d’arqueòpterix, de dents de tauró del miocè, de cranis d’ocells primitius i d’altres ossos de mamífers tan arcaics com els paleoteris, els xifodons, els eohippis, els oreodons i els titanoteris. Res no hi havia de tan recent com podria ser un mastodont, un elefant, un vertader camell, un cérvol o un animal boví, la qual cosa féu que Lake arribés a la conclusió que els últims dipòsits s’havien produït durant l’oligocè i que aquella capa buida feia pel cap baix trenta milions d’anys que estava en aquell estat actual sec, mort i inaccessible.

D’altra banda, el predomini de formes de vida molt primitives era singular d’allò més. Tot i que la formació de pedra calcària, segons ho demostraven fòssils incrustats tan típics com les ventriculites, eren positivament i inequívocament comanxians i ni gens ni mica més antics, els fragments solts d’aquell espai buit abastaven un nombre sorprenent d’organismes fins ara considerats peculiars de períodes molt més antics, entre els quals es comptaven peixos mol·luscs i corals rudimentaris i que es remuntaven al silurià o a l’erdovicià. La inferència inevitable era que, en aquesta part del món, s’havia produït un grau remarcable i únic de continuïtat entre la vida de feia més de tres-cents milions d’anys i la de tot just trenta milions d’anys. Fins a quin punt havia persistit aquesta continuïtat més enllà de l’oligocè, època en la qual la caverna havia restat closa, era quelcom que superava qualsevol especulació. Fos com fos, l’arribada del glaç paorós del plistocè, feia aproximadament cinc-cents mil anys —ahir, si es comparava l’època amb l’edat de la cova—, devia haver posat punt final a qualsevol de les formes primitives que havien aconseguit sobreviure, localment, més enllà dels límits que els eren comuns.

Lake no va acontentar-se amb aquell primer missatge, sinó que va escriure un altre butlletí, que despatxà a través de la neu per tal que arribés al campament abans que Moulton hagués tornat. Després Moulton va romandre al costat de la ràdio d’un dels avions per poder transmetre’m a mi i a l’Arkham, que estava en contacte amb el món exterior, les freqüents postdates que Lake li anava enviant per mà d’una successió de missatgers. Els qui aleshores seguiren els diaris recordaran l’excitació que regnava entre els homes de ciència en conèixer les noves transmeses aquella tarda, noves que han conduït finalment, després de tots aquests anys, a l’organització de l’Expedició Starkweather-Moore que jo estic ara tan desitjós de desaconsellar. Bo serà que transcrigui literalment els missatges tal com els envià Lake i tal com l’operador de la nostra base, McTighe, va traduir-los basant-se en les notes taquigràfiques escrites amb llapis:

* * *

«Més tard. Tot examinant certs fragments d’esquelet de grans sauris terrestres i marins i de mamífers primitius, observo unes singulars ferides o lesions locals a l’estructura òssia que no poden ser atribuïdes a cap animal depredador o carnívor conegut de cap període. Són de dues menes: punxades rectes i penetrants i incisions aparentment obertes amb quelcom tallant. Un o dos casos d’ossos tallats en rodó. No hi ha pas massa mostres que en siguin afectades. He ordenat que m’enviïn llanternes elèctriques del campament. Ampliaré la zona d’exploració subterrània tallant algunes estalactites».

* * *

«Encara més tard. He trobat un fragment molt peculiar d’esteatita d’unes sis polzades de llargària i d’una polzada i mitja de gruix completament diferent de qualsevol altra formació local visible. És verdosa, però no presenta senyals evidents que permetin de determinar-ne el període. Té una llisor i una regularitat molt curioses. La forma és la d’una estrella de cinc puntes amb els vèrtexs trencats i amb senyals de clivelles en els angles interiors i al centre de la superfície. Una petita depressió llisa en el centre de la superfície intacta. Desperta una gran curiositat en relació a l’origen i al desgast. Probablement és algun caprici de l’acció de l’aigua. Carroll pensa que, amb l’ajut d’una ampliadora, podria descobrir alguns altres senyals d’importància geològica. Grups de punts minúsculs que formen dibuixos regulars. Els gossos van mostrant-se més impacients a mesura que treballem i sembla que aquesta esteatita els és intolerable. Hem de veure si fa alguna ferum especial. Tornaré a informar quan torni Mills amb llum i comencem a treballar a la zona subterrània».

* * *

* * *

Els sentiments que experimentàrem Pabodie i jo en rebre aquest missatge estan més enllà de qualsevol descripció; l’entusiasme dels nostres companys tampoc no es quedava enrera. McTighe, que havia traduït a corre-cuita uns quants passatges importants a mesura que els anava comunicant el brunzidor aparell, va escriure el missatge complet basant-se en la versió taquigràfica bon punt Lake acabà la transmissió. Tothom va valorar l’extraordinària importància del descobriment i jo vaig fer arribar la meva felicitació a Lake tan aviat com l’operador de l’Arkham tornà a repetir els fragments de descripció tal com li havia estat sol·licitat. El meu exemple fou seguit per Sherman, des de l’estació situada a l’amagatall de provisions de l’estret de McMurdo, com també pel capità de l’Arkham, Douglas. Més tard, com a cap de l’expedició, vaig voler afegir unes quantes observacions que haurien de ser transmeses al món exterior a través de l’Arkham. No cal dir que, enmig de tanta excitació era una absurditat pensar en descansar. El meu únic pensament era traslladar-me al campament de Lake tan aviat com fos possible. Va contrariar-me d’allò més que em comuniqués que un vendaval creixent que venia de les muntanyes feia impossible qualsevol intent de travessia aèria.

Malgrat tot, al cap d’una hora i mitja l’interès havia tornat a esborrar la contrarietat. Lake, que tornava a trametre missatges, explicà que els catorze exemplars havien estat transportats sense incidents al campament. Havia costat força arrossegar-los, puix que aquelles coses eren summament pesades, però nou homes havien estat prou per portar a terme la tasca. En aquells moments, una part dels homes estava construint amb gran rapidesa una cleda de neu a una distància prudent del campament on fos possible de tenir-hi els gossos i facilités la tasca d’alimentar-los. Les mostres trobades havien quedat sobre la neu dura a prop del campament, llevat d’una amb la qual Lake intentava rudimentàries proves de dissecció.

Aquesta dissecció semblava una tasca més dificultosa que el que s’havia cregut ja que, tot i l’escalfor d’una estufa de benzina que hi havia a la tenda-laboratori que acabaven de muntar, els teixits falsament flexibles de la mostra seleccionada, que era prou forta i intacta, no perdien gens ni mica d’aquella duresa superior a la del cuir. Lake se sentia perplex quant a les incisions imprescindibles, per tal de no emprar una violència destructora que trastornaria tots els detalls estructurals que estava cercant. Era un fet que posseïa set exemplars perfectes més, però tot i així eren molt pocs per a fer-ne un ús imprudent si la cova, més endavant, no en fornia en nombre il·limitat. Dades les circumstàncies, tragué a fora aquell exemplar i n’arrossegà un altre cap a dins que, tot i conservar restes d’aquelles disposicions en forma d’estrella de mar a tots dos extrems, estava molt malmès i parcialment trencat per un dels grans solcs del tronc.

Els resultats, ràpidament emesos per ràdio, foren sorprenents i d’allò més incitants. Amb uns instruments gairebé incapaços de tallar un teixit tan anòmal com aquell no era possible aconseguir res que s’assemblés a la delicadesa o a la precisió, però els escassos resultats que es van atènyer ens deixaren a tots espantats i desorientats. S’hauria de revisar de cap i de nou la biologia existent, perquè aquella cosa no era el producte de cap desenvolupament cel·lular del qual la ciència en tingués esment. Gairebé no hi havia hagut reemplaçament mineral i, malgrat la seva antigor, potser de quaranta milions d’anys, els òrgans interns es conservaven perfectament intactes. La qualitat semblant al cuir, inalterable, gairebé indestructible, era un atribut inherent de la mena d’organització de la cosa i corresponia a algun cicle paleogen d’evolució invertebrada que es situava manifestament més enllà de les nostres facultats d’especulació. Tot el que Lake va trobar al principi era sec, però així que l’escalfor de la tenda va començar a produir els seus efectes descongeladors, descobrí una humitat orgànica d’una fetor penetrant i ofensiva a la banda no lesionada de la cosa. No era sang, sinó un fluid espès, de color verd intens, que en aparença tenia el mateix propòsit. Quan Lake arribà a aquesta fase, els trenta-set gossos havien estat traslladats a la cleda propera al campament, encara no acabada de construir i, tot i la distància que els separava, deixaven anar salvatges lladrucs i mostraven signes d’inquietud davant d’aquella pudor corrosiva i difosa.

En comptes de contribuir a classificar aquella estranya entitat, aquella dissecció provisional no havia aconseguit res més que fer encara més profund el misteri. Totes les conjectures al voltant dels membres externs havien estat correctes i, davant d’aquella evidència, gairebé no hi havia altra sortida que anomenar animal aquella cosa, si bé la inspecció interna havia revelat un nombre tan gran d’evidències vegetals que Lake havia restat definitivament perplex. Tenia aparell digestiu i circulatori i eliminava les matèries de refús mitjançant els tubs vermellosos de la base, en forma d’estrella marina. Jutjant-ho apressadament, s’hauria dit que l’aparell respiratori es servia d’oxigen i no de diòxid de carboni i presentava singulars evidències de cambres d’emmagatzematge d’aire i de mètodes de desplaçar la respiració des de l’orifici extern, com a mínim, a dos sistemes de respiració més, ambdós perfectament desenvolupats: ganyes i porus. Era obvi que es tractava d’un amfibi, probablement adaptat també a llargs períodes d’hibernació sense aire. Semblava posseir òrgans vocals connectats amb el sistema respiratori principal, si bé presentaven anomalies que restaven més enllà d’una solució immediata. A penes era concebible la parla articulada en el sentit d’emissió sil·làbica, encara que eren molt probables notes musicals agudes que cobrissin una àmplia escala. El sistema muscular es podia dir gairebé prematurament desenvolupat.

El sistema nerviós era tan complex i tan desenvolupat que el fet deixà Lake esbalaït. Tot i que era extremadament primitiu i arcaic en alguns aspectes, la cosa comptava amb un conjunt de centres ganglionars i de connexions que demostraven els punts àlgids del desenvolupament especialitzat. El cervell de cinc lòbuls era sorprenentment evolucionat i hi havia indicis d’un equip sensorial, servit en part a través dels cilis encarcarats del cap, que feien suposar factors aliens a qualsevol altre organisme terrestre. Era probable que tingués més de cinc sentits, la qual cosa feia impossible d’imaginar-se els hàbits com a resultat de la manca d’analogia. Lake pensava que devia tractar-se d’una criatura d’aguda sensibilitat i en possessió de funcions delicadament diferenciades en el seu món primitiu, molt semblant a les formigues i abelles dels nostres dies. Es reproduïa com els criptògams vegetals, especialment els pteridòfits, amb càpsules d’espores a les puntes de les ales i, evidentment, desenvolupant-se des d’un tal·lus o d’un protal·lus.

Malgrat tot, donar-li un nom en aquell estadi era follia. Semblava un radiat, però era evident que era quelcom més. Era vegetal en part, però tenia tres quartes parts dels elements essencials de l’estructura animal. Que fou marí originàriament era ben palès si s’observava el contorn simètric i determinats atributs, tot i que no es podia ésser exacte quant al límit de posteriors adaptacions. Les ales, després de tot, suggerien insistentment una qualitat aèria. Com havia pogut sofrir una evolució tan terriblement complexa en una terra acabada de néixer per poder deixar empremtes en roques arcaiques, era quelcom tan lluny de qualsevol imaginació que incitava Lake a recordar capritxosament els mites primigenis relatius a aquells Primordials que baixaren dels estels i produïren vida a la Terra per broma o per error, o bé aquelles històries feréstegues d’elements còsmics que vivien a les muntanyes i que venien de fora explicades per un col·lega afeccionat al folklore, del departament d’anglès de la Universitat Miskatònica.

Ben segur que va contemplar la possibilitat d’empremtes pre-cambrianes produïdes per un avantpassat dels presents exemplars menys evolucionat que aquests, encara que de seguida va rebutjar aquesta teoria massa fàcil en considerar les avançades qualitats estructurals dels fòssils més antics. Si més no, els contorns dels últims era decadència i no una superior evolució. La grandària de les pseudo-potes havia disminuït i tota la morfologia semblava tosca i simplificada. D’altra banda, els nervis i òrgans que acabava d’examinar presentaven singulars indicacions de retrogressió des de formes encara més complexes. Sorprenia que persistissin parts atrofiades i vestigis. En conjunt, poques eren les coses que es podien considerar resoltes, i Lake tornava a la mitologia per buscar-hi un nom provisori i, humorísticament, anomenà les seves troballes «Els Primordials».

Cap a les dues i mitja de la matinada, havent decidit ajornar el treball i concedir-se un petit descans, va cobrir l’organisme dissecat amb una tela encerada, sortí de la tenda que feia de laboratori i es va posar a estudiar amb interès renovat els exemplars intactes. El sol antàrtic incessant havia començat a escalfar lleugerament els teixits i les puntes i tubs del cap de dos o tres exemplars, que evidenciaven signes de voler desplegar-se, si bé Lake no creia que pogués haver-hi perill de descomposició immediata en l’ambient gairebé sota zero on es trobaven. Malgrat això, va apilonar tots els exemplars que no havien estat dissecats i va cobrir-los amb una tenda sobrera per tal de protegir-los dels raigs directes del sol. Això contribuiria també a apartar la ferum dels gossos, l’hostil inquietud dels quals començava a esdevenir un autèntic problema, tot i la considerable distància i els murs de neu cada vegada més alts que un major nombre d’homes s’apressaven a alçar al voltant del lloc on eren reclosos. Va haver d’afermar amb feixugues masses de neu els angles de la tenda, per tal d’impedir que el vendaval més i més fort se l’emportés, puix que les titàniques muntanyes semblaven a punt de llançar inquietants ventades sobre el lloc. Tornaren a reviure antigues pors de sobtades ventades antàrtiques i, sota la supervisió d’Atwood, es van prendre precaucions i es reforçà amb neu les tendes, la nova cleda dels gossos i els rudimentaris hangars del aeroplans per la banda que mirava a ponent. Els esmentats hangars, començats a bastir amb blocs de neu endurida a estones, no tenien pas l’alçada que haurien hagut de tenir, raó per la qual Lake ordenà que els homes abandonessin les altres tasques i esmercessin el temps en aquesta.

Devien ser més de les quatre quan Lake es preparà finalment a deixar de comunicar i ens aconsellà a tots que compartíssim el descans que el seu equip es disposava a gaudir bon punt els murs de l’hangar fossin un xic més alts. Parlà animadament una estona amb Pabodie a través de l’èter i tornà a ponderar aquelles perforadores realment meravelloses que havien permès el seu descobriment. També Atwood transmeté lloances i elogis. Jo vaig felicitar cordialment Lake tot reconeixent que havia tingut raó de voler explorar cap a ponent i vam acordar tots que ens posaríem en comunicació per ràdio a les deu del matí. Si la tempesta havia minvat, Lake enviaria un aeroplà per recollir els homes de la meva base. Just abans de retirar-me, vaig transmetre un missatge final a l’Arkham amb instruccions sobre la conveniència de rebaixar el to de les noves d’aquell dia pel que feia al món exterior, tenint en compte que els detalls complets semblaven prou sorprenents per a provocar una onada d’incredulitat fins que no fossin comprovats.