16

Miu no m’havia dit res des del dia que ens havíem dit adéu al port. Això ho vaig trobar estrany, perquè ella m’havia promès que es posaria en contacte amb mi independentment de si hi havia notícies de Sumire o no. No em podia creure que s’hagués oblidat de mi; no era la mena de persona que promet una cosa que no farà. Devia haver passat alguna cosa que li havia impedit posar-se en contacte amb mi. Vaig pensar a trucar-la, però ni tan sols sabia el seu nom real, o el nom de la seva empresa ni on era. Pel que feia a Miu, Sumire no m’havia deixat cap informació sòlida.

El contestador de Sumire encara tenia el mateix missatge, però aviat el van desconnectar. Vaig pensar a trucar a la seva família. No sabia el número, tot i que no hauria estat difícil trobar la clínica dental del seu pare a les Pàgines Grogues. Però, per algun motiu, no podia fer el pas. En lloc d’això, vaig anar a la biblioteca i vaig repassar tots els diaris del mes d’agost. Hi havia un article minúscul que parlava d’ella, d’una noia japonesa de vint-i-dos anys que viatjava per Grècia i que havia desaparegut. Les autoritats estaven investigant, la buscaven. Però no hi havia cap pista de moment. I ja està. Res que no sabés.

Sembla que un bon nombre de persones que viatjaven per l’estranger desapareixien. I ella era simplement una de tantes.

Vaig deixar de seguir la premsa. Deixant a part els motius de la seva desaparició i la fase en què es trobava la investigació, una cosa era segura: si Sumire tornava es posaria en contacte amb mi. I això era el que importava.

El mes de setembre va començar i va acabar, la tardor va passar volant, i l’hivern es va instal·lar entre nosaltres. El 7 de novembre era l’aniversari de Sumire: feia vint-i-tres anys. El 9 de desembre jo en feia vint-i-cinc. Va arribar l’Any Nou i es va acabar el curs de l’escola. Pastanaga no es va tornar a buscar problemes i va passar a cinquè, a una classe nova. Després d’aquell dia, mai no vaig tornar a parlar amb ell dels robatoris. Cada vegada que el veia, m’adonava que no calia.

D’ençà que aquell nen tenia un altre mestre, ja no em trobava tan sovint la meva amant d’abans. Tot s’havia acabat. Algunes vegades, però, m’assaltava un record nostàlgic de la calidesa de la seva pell, i algun cop vaig estar a punt d’agafar el telèfon i trucar-li. El que em va aturar va ser la sensació de la clau del magatzem del supermercat a la mà. D’aquella tarda d’estiu, i de la mà petita de Pastanaga quan agafava la meva.

Cada vegada que em topava amb Pastanaga a l’escola, no podia evitar pensar que era un nen molt estrany. No mostrava cap indici dels pensaments que maquinava el seu caparró. Però era evident que passava alguna cosa sota aquell exterior tan plàcid. I si alguna cosa no radiava, tenia els recursos per passar a l’acció. Percebia alguna cosa molt profunda en ell. Vaig creure que explicar-li els sentiments que guardava dintre meu era el que s’havia de fer. Per a ell i per a mi. Segurament més per a mi. Es una mica estrany dir això, però em va entendre i em va acceptar. Fins i tot em va perdonar. Fins a cert punt, almenys.

¿Quina mena de vida —aquella mena d’adolescència amb dies interminables— tindrien els nens com Pastanaga quan es convertissin en adults? No ho tenien fàcil. Els dies difícils superarien els fàcils. Per experiència pròpia, podia predir la forma que prendria el seu dolor. ¿S’enamoraria d’algú? ¿I l’altra persona el correspondria? Encara que hi pensés no podia fer-hi res. Un cop acabés la primària, se n’aniria, i no el veuria més. I jo tenia els meus propis problemes per resoldre.

Vaig anar a la botiga de discos, vaig comprar les cançons de Mozart cantades per Elizabeth Schwarzkopf, i les vaig escoltar una vegada rere l’altra. M’encantava la bella tranquil·litat de les cançons. Si tancava els ulls, la música em tornava a portar a aquella nit a l’illa grega.

A banda d’uns records molt vius, que incloïen el del desig aclaparador que vaig sentir el dia que la vaig ajudar a canviar-se de pis, tot el que Sumire m’havia deixat eren unes quantes cartes llargues i el disquet. Vaig llegir les cartes i els dos documents del disquet tantes vegades que gairebé els vaig memoritzar. Cada vegada que els llegia, sentia que Sumire i jo tornàvem a estar junts, i que els nostres cors es fonien en un. Això em donava més escalf que cap altra cosa. Com quan ets en un tren nocturn que travessa una planúria vasta, i de sobte albires una llum minúscula a la finestra d’una granja. I un instant després la foscor la torna a xuclar i s’esvaneix. Però si tanques els ulls, aquell punt de llum et fa companyia, una mica, durant uns moments.

Em desperto a mitjanit i surto del llit (tampoc no em podré adormir), m’estiro al sofà i revisc els records d’aquella petita illa grega mentre escolto la Schwarzkopf. Faig memòria de cada esdeveniment, girant les pàgines de la meva memòria a poc a poc. La fantàstica platja deserta, la terrassa del bar del port. La camisa tacada de suor del cambrer. El perfil graciós de Miu i el miralleig del Mediterrani des del porxo. El pobre heroi que havia estat enastat que s’alçava a la plaça del poble. I la música grega que venia del cim de la muntanya aquella nit. Revisc vívidament la llum màgica de la lluna, el meravellós eco de la música. La sensació d’alienació que vaig experimentar quan la música em va despertar. El dolor indefinit a mitjanit, com si també m’enastessin el cos amb crueltat i en silenci.

Ajagut allà, tanco els ulls una estona i després els torno a obrir. En silenci, prenc alè i l’exhalo. Al cap se m’hi comença a formar una idea, però al final no penso en res. El cas és que no hi ha gaire diferència entre pensar i no pensar. Trobo que ja no puc distingir entre una cosa i l’altra, entre les coses que han existit i les que no. Miro per la finestra. Fins que el cel es torna blanc, els núvols suren, els ocells piulen i el nou dia es desperta, aplegant les ments endormiscades de la gent que habita el planeta.

Una vegada, al centre de Tòquio vaig entreveure Miu. Feia sis mesos que Sumire havia desaparegut. Era un diumenge càlid a meitats de maig. Uns núvols baixos tapaven el cel, i semblava que plouria d’un moment a l’altre. Tothom portava paraigua. Anava a visitar uns parents que vivien al centre i em vaig parar en un semàfor a Hi-roo, a la cruïlla que hi ha a prop dels magatzems meidi-ya, i vaig albirar el Jaguar blau marí que s’obria pas entre el trànsit atapeït. Jo anava en taxi, i el Jaguar era al carril de la meva esquerra. Vaig parar atenció en el cotxe perquè la conductora era una dona amb una cabellera blanca impressionant. Des de la distància, els cabells blancs es destacaven amb força sobre el fons blau marí de l’impecable cotxe. Jo només havia vist Miu amb els cabells negres, així que vaig trigar una estona a fer coincidir aquesta Miu i la Miu que coneixia d’abans. Però sense cap mena de dubte era ella. Era tan guapa com recordava, refinada d’una manera estranya i fantàstica. Aquells cabells blancs impressionants et mantenien a distància i tenien un aire resolut i gairebé mític.

La Miu que tenia al davant, però, no era la dona a qui havia dit adéu al port de l’illa grega. Tot i que només havia passat mig any, es veia que era una altra persona. Evidentment que s’havia canviat el color dels cabells. Però això no era tot.

«Una petxina buida». Aquestes eren les paraules que se’m van acudir primer. Miu era com una habitació buida quan ja ha marxat tothom. Alguna cosa increïblement important —la mateixa cosa que va sacsejar Sumire com un tornado, que em va fer saltar el cor quan era a la coberta del ferri— havia abandonat Miu per sempre. I havia deixat enrere no la vida, sinó la seva absència. No la calidesa d’una cosa viva, sinó el silenci de la memòria. Els seus cabells blanc pur inevitablement em van fer imaginar el color dels ossos humans, ressecs pel pas del temps. Durant una estona, em vaig quedar sense respiració.

El Jaguar que conduïa Miu a vegades es posava davant del meu taxi, a vegades, darrere, però Miu no es va adonar que l’observava de prop. No la podia cridar. No sabia què dir, però fins i tot si ho hagués sabut, les finestres del Jaguar estaven tancades hermèticament. Miu seia dreta, amb totes dues mans al volant, i l’atenció dirigida al que tenia al davant. Potser pensava alguna cosa profundament. O potser escoltava l’Art de la Fuga a l’aparell de música del cotxe. Tota aquella estona l’expressió glaçada i endurida no li va canviar, i gairebé no va parpellejar. Finalment, el semàfor es va posar verd i el Jaguar va arrencar en direcció a Aoyama, i va deixar enrere el meu taxi, que s’esperava per girar a la dreta.

Doncs bé, així és com vivim les nostres vides. És igual que siguem víctimes d’una pèrdua irreparable, és igual que el que ens ha estat robat —directament arrabassat de les mans— sigui imprescindible, i fins i tot tant és si ens transformem en persones completament diferents que només conservem la capa exterior d’abans; nosaltres continuem desenvolupant el paper de les nostres vides, en silenci. Ens acostem a l’espai de temps que ens toca viure, i li diem adéu quan el deixem enrere. Repetim, sovint amb poca traça, els fets interminables del dia a dia. I deixem enrere un sentiment de buidor incommensurable.

Tot i que va tornar al Japó, Miu no es podia posar en contacte amb mi per alguna raó. En lloc d’això, es va mantenir en silenci, aferrada als seus records, buscant algun lloc remot sense nom que se l’empassés. Això és el que jo m’imaginava. No havia de culpar-la per això, i encara menys odiar-la.

La imatge que em va venir al cap en aquell moment va ser la de l’estàtua de bronze del pare de Miu al petit poble de muntanya a Corea del Nord. Em podia imaginar la petita plaça del poble, les cases baixes i l’estàtua de bronze coberta de pols. El vent sempre hi bufa fort, i torça els arbres donant-los formes surreals. No sé per què, però aquella estàtua de bronze i la Miu, amb les mans al volant del seu Jaguar, es van fondre en un al meu cap.

Potser, en algun lloc distant, tot ja està perdut tranquil·lament. O almenys hi ha un lloc silenciós on tot pot desaparèixer, fonent-se en una sola figura on convergeix tot. I mentre vivim les nostres vides, descobrim —estirant cap a nosaltres el fils prims que portem enganxats— el que s’ha perdut. Vaig tancar els ulls i vaig intentar fer-me venir a la ment tantes coses boniques perdudes com podia, amb el convenciment, tota l’estona, que les seves vides suren per algun lloc.

Somio. A vegades penso que és l’única cosa ben feta que puc fer. Somiar, viure en el món dels somnis —exactament el que va dir Sumire. Però no dura per sempre. L’estat de vigília sempre torna i m’enxampa.

Em desperto a les tres de la matinada, encenc el llum, m’assec i miro el telèfon del costat del llit. M’imagino Sumire en una cabina, encenent un cigarret i marcant el meu número. Amb els cabells fets un garbuix, porta un abric d’espiga d’home unes quantes talles massa gros i els mitjons desaparellats. Arrufa el front, ennuegant-se amb el fum. Triga una mica a marcar els números correctament. Té el cap atapeït de coses que em vol explicar. Potser parlarà fins a l’alba, ¿qui sap? Sobre la diferència, per exemple, entre símbols i signes. El meu telèfon té l’aspecte d’estar a punt de sonar d’un moment a l’altre. Però no sona. M’ajec i miro fixament el telèfon mut.

Però un dia sona de debò. Davant meu, sona. I fa que l’aire del món real tremoli i se sacsegi. Agafo l’auricular.

—¿Digui?

—Ep, he tornat —va dir Sumire. Com per casualitat. Molt real—. No ha estat fàcil, però d’alguna manera me n’he sortit. Com un resum de cinquanta paraules de l’Odissea d’Homer.

—Molt bé —vaig dir. Encara no m’ho podia creure. Poder-li sentir la veu. Que això fos possible.

—¿Molt bé? —va dir Sumire, i gairebé sentia com arrugava el front—. ¿Què coi vols dir amb això? Les he passades negres, sí senyor. He hagut de salvar molts obstacles —milions, no acabaria mai si t’ho volgués explicar tot— només per tornar, i, ¿això és tot el que dius? Em sembla que estic a punt de plorar. Si no estigués bé haver tornat, ¿què hauria de fer? Molt bé. No m’ho puc creure! Guarda aquesta mena de comentari apreciatiu per als nanos de la teva classe quan finalment aprenen a multiplicar!

—¿On ets?

—¿Que on sóc? ¿On et penses que sóc? A la vella cabina fidel. A la cabina quadrada i estreta amb les parets de dintre plenes d’anuncis d’agències de préstec dubtoses i de noies de companyia. Una mitja lluna de color florit penja al cel. El terra és ple a vessar de burilles de cigarret. De tot el que veig, no hi ha res que m’escalfi el cor. Una cabina de telèfon totalment intercanviable, semiòtica. ¿On és? No n’estic segura del tot. Tot és massa semiòtic. I tu ja em coneixes, ¿oi? La major part del temps estic desorientada. No sé guiar ningú. Els taxistes sempre em criden: «Senyora, ¿es pot saber on vol anar?». No sóc gaire lluny, em penso. Segurament molt a prop. —Ara vinc a recollir-te.

—Estaria molt bé. Esbrinaré on sóc i et tornaré a trucar. Se m’estan acabant les monedes. Espera una mica, ¿d’acord?

—Realment tenia moltes ganes de veure’t —vaig dir.

—I jo també en tenia —va contestar—. Me’n vaig adonar quan ja no et vaig poder veure més. Ho vaig tenir tan clar com si els planetes s’haguessin posat en filera tot d’una davant meu. Et necessito de debò. Ets part de mi, i jo sóc part de tu. Saps, en algun lloc (no estic segura on) he tallat el coll d’alguna cosa. Vaig esmolar el ganivet, amb el cor com una pedra. Simbòlicament, vaig construir una porta a la Xina. ¿Entens el que vull dir?

—Crec que sí.

—Doncs vine a buscar-me.

De sobte el telèfon es talla. Encara amb l’auricular a la mà, el miro molta estona. Com si el telèfon mateix fos un missatge vital, com si aquesta forma i color fossin portadors d’un significat amagat. Tornant-ho a pensar, penjo. Sec al llit i espero que torni a sonar. M’arrepenjo a la paret, miro un sol punt en l’espai de davant meu i respiro a poc a poc, sense fer soroll. Assegurant-me que un moment connecta amb el següent. El telèfon no sona. Un silenci incondicional penja a l’aire. Però no tinc pressa. No cal precipitar-se. Estic a punt. Puc anar on sigui. Sí.

—Tens raó!

M’aixeco. Descorro la cortina vella i descolorida i obro la finestra. Trec el cap a fora i miro el cel. Segur que una mitja lluna de color florit penja al cel. Molt bé. Tots dos mirem la mateixa lluna, el mateix món. Estem connectats a la realitat per la mateixa línia. Tot el que haig de fer és estirar-la a poc a poc cap a mi.

Estiro els dits i em contemplo els palmells de totes dues mans, i miro si hi ha taques de sang. No n’hi ha cap. No hi ha olor de sang. La sang ja deu haver-se filtrat cap a dintre, a la seva manera silenciosa.